Constitucions, capítols, y actes de cort, Barcelona, 1702.
BC
Felip V es va afanyar a convocar a cort un cop arribà a Barcelona perquè necessitava el favor dels catalans per a enfrontar-se amb la guerra que preparaven els aliats. Narcís Feliu de la Penya, austriacista destacat, qualificava aquella cort, en els seus Anales de Cataluña (1709), de molt positiva. La reunió de la Cort de Barcelona ja va ser important pel fet de la mateixa celebració, després de més de cent anys sense cap legislatura, de manera que es demostrava que la institució no estava morta i que els mecanismes funcionaven amb normalitat. Les deliberacions reflectien la conjuntura, els interessos i els problemes que afectaven les classes dirigents del país.
La Cort de Felip V no va estar exempta dels conflictes que caracteritzaven tota reunió d’aquestes característiques. Les discussions giraren entorn de dos eixos: les constitucions i la manera de recaptar el donatiu que s’atorgava al rei.
Aviat començaren les deliberacions per a la recaptació de l’import del donatiu. Es va arribar a l’acord que el servei —un milió i mig de lliures pagades en set anys— es faria efectiu a través dels fons de la Diputació del General, que pagaria 220 000 lliures anuals. A més, s’imposarien drets sobre el vi importat i l’aiguardent; s’estancaria el tabac durant set anys i es faria un repartiment general entre les poblacions de Catalunya, segons la riquesa de cadascuna d’elles; la universitat era l’encarregada de pagar la quantitat que se li assignava. Del donatiu es destinaven 100 000 lliures per a la reparació de greuges.
L’altre nucli de discussions era constituït per reivindicacions que, d’antuvi, eren conflictives. Es tractava de dos problemes que s’havien heretat del segle XVII, i que no es resoldrien en aquesta Cort: el dels allotjaments militars i el de la revocació de la regalia de desinsacular, a la Diputació del General i al Consell de Cent, que es reservava el rei des del 1652. Els catalans havien demanat el control de les insaculacions ja al segle XVII, però sempre havien trobat la negativa reial com a resposta. Felip V tampoc no va voler cedir, posant en perill fins i tot la continuïtat de la Cort per l’alçament d’un dissentiment al braç militar, que fou retirat després de negociacions amb el rei.
Entre les mesures econòmiques aprovades, destacaven les que pretenien afavorir el comerç com a reflex de l’evolució econòmica que es produïa a Catalunya: es decidia erigir una casa de port franc a Barcelona; s’aconseguí el permís reial per a enviar dos vaixells catalans a Amèrica cada any; es va formar una junta per a elaborar el projecte de la Companyia Nàutica i, si calia, fundar-la. Altres constitucions eren de tipus fiscal, per a unificar drets o recuperar-ne d’altres. S’afavoria l’exportació eliminant impostos de sortida, mentre que les importacions es gravaven, amb visió proteccionista. Totes aquestes mesures reflectien les preocupacions dels homes de negocis de l’època, però, en realitat, només es va tractar d’un reflex en uns projectes que no es van portar a la pràctica, a causa de la guerra o de la possible manca de maduresa dels homes de negocis catalans.
En el terreny polític, foren remarcables les mesures aprovades per reorganitzar el funcionament i les finances de la Diputació del General. Però destacava, sobretot, l’intent de normalitzar les relacions entre la monarquia i el país en restablir la normalitat legislativa, i apropar els catalans a l’administració de l’Imperi tot prevenint els abusos i les extralimitacions dels oficials reials. Es va aprovar també la Constitució de la Nova Observança, per la qual es creava un Tribunal de Contrafaccions. Se solucionava, així, la problemàtica denunciada des del segle XVI de les arbitrarietats comeses en l’aplicació de la Constitució de l’Observança del 1481. Segons la nova Constitució, la Reial Audiència era l’encarregada de jutjar les contrafaccions comeses pels oficials reials, i esdevenia així jutge i part en els processos. Es creava el 1702, doncs, un tribunal paritari, format per representants de la monarquia i dels estaments, que intentaria establir un criteri d’objectivitat a l’hora de jutjar les possibles violacions de la legalitat.
En el capítol de greuges predominaven els de tipus econòmic o mercantil, que eren causats per les traves posades al lliure comerç per part dels oficials reials de la Capitania General. Aquests havien aprofitat la situació de guerra amb França, al final del segle XVII, gràcies a la doble funció de virrei i capità general en una mateixa persona. Així, el vessant militar de la Capitania General tractava de governar allà on la jurisdicció civil del virrei no ho podia fer.
El balanç de la Cort de 1701-02 es pot considerar positiu, malgrat les reivindicacions, no aconseguides, del retorn de la prerrogativa de desinsacular i de la supressió dels allotjaments. Tot i l’aparent èxit, les esperances d’entesa amb la monarquia aviat es van veure truncades, no solament per la guerra sinó també per les actuacions de les autoritats filipistes.