L’aïllament de Menorca

El mes de setembre de 1937, quan ja feia més d’un any que havia començat la Guerra Civil, l’actiu cònsol britànic a Mallorca, Alan Hillgarth, visità dues vegades en pocs dies l’illa de Menorca, que des del primer moment havia restat en mans de la República i des de la qual s’havia organitzat la fracassada expedició d’Alberto Bayo contra Mallorca a l’agost del 1936. El memoràndum sobre aquestes visites, que va redactar el 28 de setembre i que es guarda actualment al Public Record Office de Kew (FO 371/21392), permet de tenir una visió excel·lent de la situació de Menorca, aïllada gairebé del tot de la Península i sotmesa al bloqueig de l’esquadra franquista i als bombardeigs dels avions italians amb base a Son Sant Joan.

Des del novembre del 1936 era governador militar de Menorca el coronel José Brandaris de la Cuesta, que en començar la Guerra es trobava a Cartagena, on —segons confessà a Hillgarth— intentà d’aturar els assassinats dels oficials de la Marina, duts a terme per uns mariners que eren “bèsties”. En qualsevol cas, en arribar a Menorca s’acabaren en sec els afusellaments d’oficials i de persones de dreta que havien estat a l’ordre del dia.

El cònsol britànic assegurava que els simpatitzants de Franco predominaven a l’illa i que només un deu per cent dels seus 45 000 habitants deixarien d’alegrar-se si els “insurgents” (els franquistes) hi desembarquessin. Els elements esquerrans, d’altra banda, es trobaven molt dividits entre ells i els anarquistes i “altres extremistes d’esquerra” no estaven contents del nou governador, fins al punt que hi havia hagut dos intents no reeixits de matar-lo.

Era evident que a Menorca hi havia una autèntica penúria. A diferència de Mallorca, mai no s’havia autoabastat per complet i el bloqueig dels “insurgents” havia reduït els queviures fins a un extrem alarmant. El pa era dolent i havia estat racionat a dos-cents grams per persona cada dia. La carn era distribuïda cada vint dies, només 500 grams per persona. No hi havia oli, ni gairebé llard, ni patates, ni sucre, ni arròs, ni cafè, ni sabó; hi havia molt poc tabac i la verdura escassejava. Totes les famoses llagostes menorquines havien estat consumides. De més a més, la collita de blat d’aquell any havia estat un fracàs total. Per això el menjar més habitual era el peix o una sopa feta d’ordi i de restes, i tothom estava desmillorat. Hi havia, encara, escassetat de petroli, que a vegades era transportat per vaixells anglesos o francesos, i un falutx de Gibraltar, tripulat per espanyols, a vegades duia tabac des d’Alger.

A Maó les botigues estaven pràcticament buides i els carrers eren molt foscos. Totes les esglésies havien estat convertides en magatzems, llevat de la catedral, que era un garatge. Els bombardeigs havien fet pocs estralls a la ciutat, fora d’alguns indrets de prop del port, i Hillgarth quedà sorprès dels pocs refugis a prova de bomba que hi havien estat construïts.

L’illa no disposava d’aviació, i no hi havia tropes ni tècnics estrangers. Es treballava en un camp d’aviació a Biniarroca, però no passaria de ser una pista d’aterratge d’emergència.

El factor més important de la defensa de l’illa eren les bateries antiaèries, la major part equipades amb canons Vickers de 10,5 m. Des del començament de la guerra no hi havien arribat canons nous, però se n’havia fet una redistribució, principalment per defensar la part occidental de l’illa, considerada la més vulnerable. Hillgarth informava els seus superiors de la distribució exacta d’aquestes bateries i de la seva potència. Sens dubte, aquesta informació —procedent, segons ell mateix, de molt bona font— hauria estat molt útil en el cas que Anglaterra s’hagués decidit a ocupar Menorca, com li suggeriren en diversos moments els francesos, temorosos que els italians hi posessin un peu —com ja el tenien a Mallorca— i col·lapsessin les seves comunicacions mediterrànies.

Hillgarth no amagava que molts d’aquests canons no havien disparat d’ençà que el representant de Vickers va abandonar Menorca, i alguns fins i tot no havien disparat mai.

Mallorca i Menorca, en aquells moments, es trobaven molt allunyades i sabien molt poc l’una de l’altra, tot i que de tant en tant hi havia petites barques que duien fugitius d’esquerra de Mallorca a Menorca i fugitius de dreta de Menorca a Mallorca. Així i tot, Hillgarth era conscient que els menorquins esperaven un atac —que en realitat havia estat preparat des del setembre del 1936, promogut per Arconovaldo Bonaccorsi, el sinistre conde Rossi—, i no els era fàcil de preparar-se per a la defensa, mancats com estaven d’artilleria mòbil adequada, amb una guarnició reduïda i poc entrenada, sense gaires oficials competents i sobretot —Hillgarth ho sabia per mitjà d’un important oficial d’artilleria— amb tan poques municions que no podrien mantenir tres hores de foc. Mentrestant era formada una columna mòbil, amb trenta camions ràpids, però els camions encara no havien arribat de la Península.

Per raons de política mediterrània —i potser una mica, com suggeria Hillgarth, per por í per ignorància de la realitat— Franco no volgué atacar Menorca, que va mantenir el seu aïllament fins que els anglesos, gràcies als bons oficis de Hillgarth mateix, feren de mitjancers per obtenir-ne la rendició després de la caiguda de Barcelona, al començament de febrer del 1939.