L’aplec de Ripoll

El 15 de novembre de 977 hi hagué, a Ripoll, un important acte de contingut religiós i polític. Hi assistiren els principals jerarques civils i religiosos dels comtats catalans, entre els quals Miró Bonfill, bisbe de Girona i comte de Besalú; Fruia, bisbe de Vic; Borrell II, comte de Barcelona, i Oliba I, comte de Cerdanya. Atesa la funció religiosa de la reunió (procedir a la tercera consagració de l’església monacal de Ripoll), els clergues hi devien predominar: a més de bisbes, hi havia canonges, sacerdots, monjos, levites i abats. Del bisbe Guisad d’Urgell es diu que “era present en l’esperit, però absent de cos per trobar-se de viatge a Roma”. En les disposicions preses es va invocar l’autoritat dels prelats de Girona, Vic i Urgell, ja esmentats; de Sunyer, bisbe d’Elna; de Vives, bisbe de Barcelona; dels esmentats comtes Oliba i Borrell i del comte Gausfred I d’Empúries-Rosselló. L’acta de la reunió la devia redactar el bisbe comte Miró Bonfill. Ho va fer amb l’estil preciosista que li era propi, i va estructurar el text en cinc parts, d’ordenació i funcionalitat lògiques.

El primer apartat és una breu introducció d’història general del cristianisme que té el to de les homilies: després de la passió, la resurrecció i l’ascensió de Crist, “que va purificar la maldat de la naturalesa humana”, els apòstols van irradiar la fe cristiana eliminant la idolatria i convertint els pagans. L’evangelització va anar acompanyada, explica el bisbe comte, d’organització administrativa: arreu es van aixecar seus episcopals i monestirs, principals centres eclesiàstics. Aquest esforç constructiu, que es podria vincular a l’empenta del primer creixement medieval, va ser interpretat per Miró com el fruit de la conducta intel·ligent i devota dels potents que, obrant “habitacles terrenals dedicats a Crist”, realitzaven una obra profitosa, d’utilitat general: guanyar la gràcia divina per al poble.

El segon apartat, ja més concret, és l’aplicació pràctica d’aquests principis al cenobi fundat i protegit pels comtes catalans. Aquí, alhora que es vincula la història de la casa comtal catalana i de les seves branques a Ripoll, es presenta als comtes catalans com a model de conducta de jerarques cristians. Després de tributar homenatge a la memòria de l’avi, el comte Guifré el Pelós, de qui s’enalteixen les virtuts i l’energia, i l’admiració que l’envoltà, s’al·ludeix a la conquesta i la colonització de les terres ripolleses, i s’expliquen els orígens del monestir de Ripoll: Guifré el féu construir (el primer temple monasterial va ser consagrat el 888), hi aplegà religiosos, el dotà de terres i privilegis i s’hi féu enterrar (el 897). Dels quatre successors de Guifré, Guifré Borrell de Barcelona (897-911), Miró el Jove de Cerdanya-Besalú (897-927), Sunifred d’Urgell (897-948) i Sunyer de Barcelona (904-47), només Miró el Jove (pare de Miró Bonfill) i Sunyer figuren esmentats com a continuadors de l’obra ripollesa, que ampliaren i tutelaren: per bé que el document no ho precisi, se sap que llavors s’enderrocà el vell temple obrat en època de Guifré el Pelós i, al seu lloc, se n’hi edificà un de més gran, consagrat el 935.

Interior de l’església del monestir de Santa Maria de Ripoll, segle XI i restaurat al segle XIX.

ECSA / M.A.

Miró el Jove i Sunyer foren els únics fills de Guifré que tingueren descendents masculins que els succeïren en el govern dels comtats. L’acta els esmenta per aquest ordre: Sunifred de Cerdanya (927-65), Guifré de Besalú (927-57), Miró de Besalú (965-84) —que és el mateix bisbe i comte Miró Bonfill, autor del document—, Oliba de Cerdanya (965-88) i Borrell de Barcelona (947-92). Els tres primers eren fills de Miró el Jove i el darrer era fill de Sunyer. Completant la tasca de l’avi i dels pares, aquests comtes van donar terres al monestir, van aconseguir per al cenobi privilegis papals i preceptes carolingis, van vetllar pel normal desenvolupament de la vida monacal i van aixecar una nova basílica: les obres es van iniciar en temps d’Arnulf, abat de Ripoll i bisbe de Girona, i es van acabar en temps de l’abat Guidiscle, amb el comte Oliba com a principal impulsor.

El paràgraf tercer del document, de caràcter netament religiós, és pròpiament l’acta de consagració, que comença amb una original forma de datació: s’associa el recorregut del sol en l’univers amb els anys de l’Encarnació; es data, a més, per a l’era hispànica i la indicció i, com en un acte d’afirmació política, es prescindeix completament dels anys de regnat dels reis francs. En aquest paràgraf, s’hi informa que l’obra nova constava d’un temple ofert als apòstols Pere i Andreu, i quatre capelles dedicades al Salvador, l’arcàngel sant Miquel, sant Ponç i la Santa Creu.

Segueix, en quart lloc, un paràgraf d’interès purament polític: és un precepte comtal de confirmació de béns, concessió d’immunitat i reconeixement del dret de lliure elecció d’abat, atorgat pel comte Oliba de Cerdanya, i confirmat pels bisbes de Vic, Girona, Urgell, Elna i Barcelona, i els comtes de Barcelona, Urgell i Empúries, és a dir, la quasi totalitat dels governants catalans (anomenats genèricament prínceps!), cosa que sembla indicar que ja llavors hi havia uns llaços supracomtals que apuntaven cap a una certa unitat de govern. En primer lloc, es confirmen les propietats de Ripoll disperses pels comtats d’Osona, Barcelona, Girona, Rosselló, Empúries, Peralada, Vallespir, Besalú, Urgell i Berga, un espai que, en detriment dels comtats ponentins (Pallars i Ribagorça), sembla dibuixar els límits polítics de la Catalunya comtal. En segon lloc, es concedeix la immunitat: “que cap persona investida d’autoritat —comte, prelat o jutge— no tingui potestat d’entrar en el domini monacal ni per jutjar, imposar multes o tributacions, ni per reclutar-hi homes, ni per raó d’homicidi, incendi o rapte, ni per qualsevol altre motiu”. Complement d’aquesta concessió d’immunitat és, en tercer lloc, la clàusula referent a la lliure elecció d’abat, d’acord amb la qual, en morir aquest, els monjos elegirien d’entre ells mateixos el successor, segons la regla de sant Benet. Tot plegat vol dir que el domini monàstic restava sostret a l’acció directa dels comtes o dels seus representants ordinaris i sotmès a l’abat que, d’aquí endavant, seria el responsable dels serveis administratius i judicials, amb poder de manar, castigar i percebre les càrregues públiques acostumades. Semblants concessions fetes pels comtes (amb el suport dels bisbes), amb fermesa i solemnitat, són una prova més que al darrer quart del segle X, els cercles de poder a Catalunya se sentien sobirans, virtualment independents dels carolingis. Encara que Miró Bonfill (redactor del document) i el conjunt de jerarques atorgants de la immunitat s’inspiressin, segons diuen, en decrets (de confirmació de propietats i d’immunitat?) dels seus predecessors, és poc probable que Guifré el Pelós, cap al 880, i Miró el Jove i Sunyer, el 939, s’expressessin amb el to de fermesa, plena autoritat legislativa i plenitud de sobirania amb què s’expressen els seus successors el 977. Aquests empren, de fet, expressions manllevades dels preceptes carolingis (“amb poder propi establim i manem”, “l’excel·lència de la nostra majestat estableix”), fet que sembla indicar la concepció que tenien d’ells mateixos: es devien considerar els hereus i successors de la decadent monarquia carolíngia als comtats catalans.

Figuren en l’acta, en cinquè lloc, les penes canòniques per a aquell que gosés atemptar contra béns, privilegis i llibertats del monestir de Ripoll: “serà privat de la comunió i allunyat dels llindars de la mare Església, i serà condemnat juntament amb Datan i Abiron, els quals, enfonsats, va engolir la summitat de la terra, i amb Judes, que, mogut pel diable, no s’estigué de trair el Senyor nostre Salvador”. I per a aquell a qui no estamordissin les condemnes del més enllà, calia que sabés que també hauria de patir penes civils: “arrossegat davant del tribunal, haurà de pagar el que estableixi la part penal de la llei”.

Clou el document un conjunt de signatures entre les quals figuren les de Borrell i Oliba, titulats comtes “per la gràcia de Déu”, expressió potser indicadora que, per damunt dels comtes, no hi havia més autoritat que la divina.

Eclesiàstics treballant en un escriptori, vori de l’escola carolíngia, segle IX.

KMV / Bridgeman-Índex

És difícil de trobar un document d’abans de l’any mil on els comtes, pensant-se i presentant-se a si mateixos, recordessin de manera més selectiva els orígens i afirmessin l’autoritat. Un document que aplega les famílies comtals, i els seus col·laboradors eclesiàstics, entorn de l’emblemàtic monestir de Ripoll, ja llavors convertit en mausoleu dipositari de la memòria (i les despulles) del llinatge. Un document, d’altra banda, escrit per un membre prominent de la dinastia, el comte bisbe Miró Bonfill, introductor del preciosisme literari a Catalunya, un estil brillant, caracteritzat per la riquesa de lèxic; la proliferació d’hel·lenismes, cultismes i mots inusuals; l’abundor d’adjectius i verbs; la repetició de consonàncies o al·literacions; la construcció de períodes llargs i ampul·losos, etc. Un document, en resum, on memòria, cultura, política i religió es donen mútuament suport per a donar suport al poder.