El qanāt d’Aubenya, Algaida. 1 Mantell freàtic; 2 Pou mare; 3 Pou d’aireig per a l’accés i neteja del canal d’aigua; 4 Canal d’aigua; 5 Safareig; 6 Sortida d’aigua cap als camps; 7 Terrasses de conreu irrigades.
Una de les característiques dels paisatges mediterranis de l’àrea musulmana europea és evidentment la presència important de les hortes irrigades. Les més conegudes són la “Conca d’or” de Palerm i l’horta de València. A continuació s’analitzen els aspectes principals d’aquesta irrigació de tradició musulmana: els sistemes de canals d’irrigació, els més desenvolupats dels quals foren els de València i Múrcia; les pràctiques d’irrigació basades en l’atribució als propietaris i a les comunitats de regants de “torns d’aigua”; i les tècniques, a vegades complexes, com els qanāt, dels quals se sap que no sols estaven circumscrits a l’Iran o al Sàhara sinó que també es trobaven a l’Àndalus. També s’ha començat a estudiar, per exemple Miquel Barceló i M.A. Carbonero a Mallorca, les xarxes rurals que remunten amb tota seguretat a època musulmana.
Les sínies de tracció animal van ser més esteses per tota la zona antigament musulmana. Es componien d’un sistema de rodes amb un engranatge que elevaven, gràcies a una cadena de catúfols (arcaduz en castellà, alcatruz en portuguès i alcaduf en valencià —totes les formes provenen de l’àrab alqādūs—), l’aigua acumulada als pous fins a un dipòsit d’on s’escampava sobre les terres que s’havien d’irrigar.
Segons els Fragments geogràfics d’al-‘Uḏrī, així eren els canals d’irrigació de Múrcia i Oriola a mitjan segle XI: “El territori de Tudmīr és famós per la fertilitat de les seves terres i per la qualitat dels seus fruits (...) Aquesta terra és regada per un riu, les propietats del qual són similars a les del Nil a Egipte. Les aigües d’aquest riu corren vers l’est i neixen a la font de M.l.n.s.h., el corrent de la qual es dirigeix cap al llevant (Šarq). A prop s’hi troba la font de Balantiška, on neix el riu de Còrdova, les aigües del qual corren cap a l’oest.
Al riu Tudmīr s’hi troben sínies (nawā’īr, plural de nā’ūrà) que reguen les hortes (ǧannāt) del territori. L’origen de la sāqiya (sèquia), que en deriva, es troba a Qan tarat Aškaba (topònim referent a un pont —qanṭara— al territori de l’actual Alcantarilla). Aquest canal arriba fins a les propietats dels habitants de la ciutat de Múrcia, fins als límits de la qarya de Tus, que pertany a les qurà (plural de qarya, alqueria) de la ciutat d’Oriola. Els habitants de la ciutat d’Oriola obren dins el seu sector un canal d’irrigació des del mateix riu fins a un lloc anomenat al-Qaṭrulla (actual Catral?). La llargària del canal i de l’espai irrigat és de 28 milles. El seu curs s’atura al sud d’aquesta zona, en un lloc anomenat al-Muwalladin, vers una qarya de nom al-Ǧ.z.īra (sense vocals, al-Ğazīra: illa o al-ǧuzayra: illa petita). Des d’allà el riu es dirigeix cap a la mar (passant per) un lloc anomenat al-Mudawwir (Els Meandres)”.
Heus aquí la visió de la propietat pagesa i de la irrigació de la terra a l’Àndalus al segle XII, segons una consulta jurídica del cadi de Còrdova Abūl-Walid Ibn Rušd (mort el 1126).
“Es demanà consell a Ibn Rušd amb motiu dels habitants d’una localitat rural (qarya) que posseïen una séquia (sāqiya) que utilitzaven per a regar la terra, els fruiters i els jardins. Cadascun d’ells disposava d’una determinada part d’aigua. La sèquia travessava un terreny que pertanyia al soldà i un altre terreny d’un d’ells. Cadascun d’ells disposava de la part d’aigua corresponent, certs dies ja fixats, conforme als usos dels seus pares i dels seus avantpassats, sense que hi hagués fet la més mínima diferència. Des de feia una desena d’anys, l’home que tenia una part del canal sobre el seu terreny va entrar en relació amb el soldà i va construir de nou un ḥammām a baix de la canalització, instal·lació que allí no havia existit mai, i l’alimentà amb aigua de la séquia. Més tard va construir un molí, obrint i modificant la séquia per tal d’alimentar-lo, tot i que els seus propietaris només havien previst la utilització d’aquesta séquia per a canalitzar l’aigua necessària per a la irrigació de les terres i dels seus fruiters. Inicialment, l’aigua no arribava al lloc on es va instal·lar el molí hidràulic. És lícit que aquest home —que Déu l’assisteixi— utilitzés l’aigua per al seu ḥammām i per al seu molí, conduïda a través d’aquesta séquia? Els associats, usuaris d’aquesta séquia, que són cosins seus, s’oposaven a la captació d’aigua. El soldà ignorava tot aquest assumpte perquè ningú no l’havia posat al corrent, tot i que una part de la séquia passava pels seus terrenys”.
Ibn Rušd va respondre: “si el propietari del ḥammām no té cap dret sobre l’aigua que no fa més que passar pels seus terrenys per tal d’arribar a d’altres terrenys, no té cap dret a prendre aigua sense el consentiment dels propietaris, perquè la font no li pertany. Déu és la garantia del nostre èxit en aquesta fatwà” (Mi’yar, Fes, VIII, 253-254; Rabat, VIII, 407-408).