L’aristocràcia catalana i l’Àndalus

La catedral de Girona encara conserva diversos objectes que són testimoniatge de l’atracció suscitada per la civilització islàmica sobre l’alta aristocràcia catalana del segle XI. Una primera mostra d’això és la pedra de l’anell sigil·lar que restà encastat durant molt de temps dins l’altar que la comtessa Ermessenda de Carcassona havia ofert a la catedral de Girona. L’atribució d’aquesta pedra ha estat objecte de controvèrsia. Per a certs historiadors, com I. Frank, l’anell sigil·lar era propietat d’Arsenda, muller de Reverter —el vescomte de Barcelona que esdevingué mercenari dels almoràvits al Magrib—, però no hi ha cap indici que permeti deduir que Arsenda fou enterrada a la catedral de Girona. La major part dels historiadors catalans atribueixen aquesta matriu —una calcedònia de 18 mm per 15 mm amb una inscripció en llatí i àrab amb el nom d’Ermessenda (Ermesidis)— a la comtessa Ermessenda de Carcassona, també comtessa de Girona. La seva forma oval testimonia la persistència de la tradició carolíngia, en contraposició a les matrius rodones dels anells sigil·lars romans i merovingis. Al costat de l’anell d’Ermessenda es va trobar una cornalina oval de 22 mm per 17 mm amb una inscripció versificada en àrab (“Oh única pels teus dons i justa pels teus decrets, augmenta la meva sort, al matí i a la tarda”). Atès el caràcter religiós de la inscripció, és de suposar que aquesta matriu va pertànyer al bisbe Pere Roger, germà d’Ermessenda, malgrat que alguns autors, com R.H. Bautier, prefereixen atribuir-la a la comtessa Guisla de Lluçà, el nom de la qual apareixia al centre de l’altar principal de la catedral de Girona. La presència de caràcters àrabs en aquests anells sigil·lars no és d’estranyar si es té present que, en aquella mateixa època, els comtes de Barcelona els utilitzaven en les emissions monetàries.

Segell de la comtessa de Barcelona Ermessenda, segle XI.

TCG / J.M.O. © Capítol de la Catedral de Girona

Segell de la comtessa Guisla de Lluçà, segle XI.

TCG / J.M.O. © Capítol de la Catedral de Girona

Un altre testimoniatge dels estrets lligams existents entre l’aristocràcia catalana i els sobirans musulmans de Šarq al-Andalús és la carta escrita a mitjan segle XI pel sobirà de la taifa de Dénia —ʿAlī ibn Muǧāḥid (1045-76)—, i adreçada a la comtessa Almodis de Barcelona. Un incident que patí el propi sobirà durant la seva joventut el va predisposar a mantenir un vincle amb els cristians. Entre el 1015 i el 1016, el seu pare havia realitzat una expedició contra Sardenya que fracassà. De resultes, ʿAlī fou fet presoner i posteriorment es féu batejar tot i que, un cop alliberat, abans de succeir el seu pare, es convertí novament a l’islam. Però sobretot, tal com s’ha esmentat anteriorment, ʿAlī va col·laborar en el segrest de la comtessa Almodis. Un pergamí conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó conté una carta, malauradament mig estripada, que és una mostra de les relacions epistolars mantingudes per Almodis i el sobirà musulmà: “Que Déu honri la cèlebre i gloriosa reina, Almodis. De part del seu amic fidel Ali, fill de Mugehid, en nom de Déu i de la seva gràcia. Que Déu et concedeixi la salvació, oh cèlebre i gloriosa reina, i que t’atorgui la felicitat! Que el comte excel·lentíssim, el meu estimat amic, vetlli per tu i que Déu l’honri! La teva bella carta, oh reina gloriosa, m’ha arribat amb el teu fidel Bernat Amat (Bernat Amat de Claramunt, un dels membres principals del cercle comtal a qui va ser concedit el títol honorífic de vescomte de Tarragona —encara musulmana— l’any 1059) —que Déu el salvi!— així com la teva declaració d’amistat i afecte sincers i les teves meravelloses paraules sobre mi. Només Déu sap que t’estimo amb tota la sinceritat, el doble del que tu m’estimes. Ell és testimoni que la meva ànima es recorda de la teva caritat i que guardo dins el meu cor aquest vincle. Et dono mil i una gràcies per la confirmació de l’amistat de la part del gran comte. Que Déu el preservi des de dalt del cel! He sentit, oh reina gloriosa, les teves lloances sobre la meva persona i les belles coses que has dit sobre mi, te les tornaré (...)”. El llatí emprat pel príncep musulmà correspon a una traducció d’una primera redacció feta en àrab. La presència d’arcaismes visigots fa pensar que la carta fou redactada per un escrivà mossàrab de la cancelleria de la taifa de Dénia.

Un darrer testimoniatge de les relacions mantingudes per la família comtal de Barcelona i el sobirà musulmà és un document subscrit el 26 de desembre de 1057 pels bisbes Riambau d’Arle, Arnau de Magalona, Frotari de Nimes i Guillem d’Urgell. Mitjançant aquest document, ‘Alī ibn Muğāḥid va vincular els cristians mossàrabs i les esglésies de la seva taifa al bisbat de Barcelona: “Ego Ali dux urbis Denie, et insularum Balearum Mugehid iamdicte urbis olim ducis proles, assensu filiorum meorum et ceterorum ismaelitarum in meo palatio maiorum, contrado atque largior sedi sancte Crucis sancteque Eulalie barchinonensi et predicto presuli, omnes ecclesias et episcopatum regni nostri que sunt in insulis Balearibus et in urbe Denia, ut perpetuum abinceps maneant sub diocesi predicte urbis barchinonensis...”. (“Jo, Alí, duc de Dénia i de les illes Balears, descendent de Mugehid, en altre temps duc de l’esmentada ciutat, amb el consentiment dels meus fills i d’altres musulmans, en el meu palau major dono i lliuro a la seu de la Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona i al predit bisbe, totes les esglésies i l’episcopat del nostre regne que són a les illes Balears i a la ciutat de Dénia, perquè d’ara en endavant, perpètuament, els tinguin per formar part de la diòcesi de la predita ciutat de Barcelona”). Acompanyen el document unes línies en àrab: “Confirmen aquest document i es comprometen a complir-lo, si Déu ho vol, Muḥammad ibn ʿAlī, Muğāḥid ibn ʿAlī, ʿAbd al-ʿAzīz ibn ʿAbd Allāh i Hišām ibn Ziyān. (ʿAlī) Iqbāl al-Dawlà, que Déu el protegeixi, autoritza aquest document a condició que Guislabert, bisbe de Barcelona, accepti que el seu nom sigui mencionat a les pregàries públiques i als sermons pronunciats dins les esglésies de totes les províncies del regne. Això és, el que es consigna en el present document. Datat al mes de Šawwāl, de l’any 449 (a continuació hi ha els noms de diversos signants)”. Si s’accepta el que diu un document datat el 18 de novembre de 1058, aquesta unió fou proclamada solemnement un any més tard pel comte i la comtessa de Barcelona davant l’episcopat i el poble reunit amb motiu de la consagració de la catedral de Barcelona:“sicut illa scriptura testatur quam inde Muiehid et filius ejus Hali, hismaelitae quondam fecerunt et Guislaberto episcopo Barchinonensi dederunt et tradiderunt...” (“segons testimonia aquella escriptura que els musulmans Muğāḥid i el seu fill ‘Alī, en altre temps van fer i van donar i lliurar a Guislabert, bisbe de Barcelona”).