L’assassinat del bisbe Strauch

El 30 de juliol de 1819 Ramon Strauch i Vidal, bisbe de Vic, feia un decret on anunciava que “Habiendose extendido por nuestra Diocesis un tomo en octavo que contiene 182 paginas, en Idioma Provincial, cuyo título es Catecisme de las Fiestas y solemnitats principals de la Iglesia. Per lo Dr. Hermenter Martí Pbre. y rector de la Parroquia de Gurb, bisbat de Vic (...) prohibimos (...) instruir por el dicho Catecismo a los Fieles, antes procuren por medio de la persuasion, retraherlos de su lectura, hasta ulterior providencia”. Es posava de manifest, d’aquesta manera, la lluita entre el prelat i el rector de Gurb. Un enfrontament personal, però, sobretot, la confrontació entre dos models d’Església.

Ramon Strauch havia nascut a Tarragona el 7 d’octubre de 1760. Estudià a Palma de Mallorca, ingressà als franciscans i fou professor de teologia a la Universitat Lul·liana d’aquesta ciutat. Amb motiu de la invasió de les tropes napoleòniques a la Península, el 1808, va passar a ocupar la capellanía castrense del batalló de suïssos de Bettchart, càrrec que ocupà fins el 1810. De retorn a l’illa, es convertí en un activista notable del bàndol absolutista, enfrontat a totes les reformes de caire liberal que es propugnaven des de Cadis i que va combatre des del “Semanario Cristiano-Político de Mallorca”, publicació fundada per ell mateix, on destacà per les seves apassionades i violentes polèmiques. Fou, alhora, un dels inspiradors de la famosa Instrucción pastoral de los ilustrísimos obispos de Lérida, Tortosa, Barcelona, Urgel, Teruel y Pamplona al clero y pueblo de sus diócesis, datada el 12 de desembre de 1812 i publicada pel febrer del 1813, veritable document de la “reacció” contra mesures com ara la supressió de la Inquisició o les que poguessin atemptar contra les propietats i el poder que l’Església havia mantingut durant l’antic règim.

L’actitud provocadora i militant de Strauch li valgué la presó des del juliol del 1813 fins al maig del 1814. Una època en la qual la seva activitat no minvà, ja que culminà la traducció de la cèlebre obra del francès Barruel Memorias para servir a la historia del Jacobinismo, on s’exposava la tesi de la conjuració maçònica contra l’Església com a explicació dels fenòmens revolucionaris que s’estaven vivint. Argument que va arribar a tenir una incidència molt remarcable dins del pensament reaccionari espanyol i que Strauch s’aplicà a ell mateix per tal de justificar la raó de la seva detenció.

El retorn de Ferran VII, l’abolició del sistema constitucional i els mèrits contrets per la seva lluita antiliberal li valgueren el nomenament, el 1816, per a ocupar la seu episcopal de Vic.

Hermenter Martí era el rector de Sant Andreu de Gurb i pertanyia al corrent il·lustrat i reformista que seguia la línia d’eclesiàstics com els bisbes Climent, Armanyà i Fèlix Amat. Era evident que havia de topar amb el bisbe, ja que significava una visió sobre l’Església molt diferent de la de Strauch. Martí havia publicat, el 1818, un Catecisme de las Fiestas y solemnitats principals de la Iglesia, en català i en la forma típica de diàleg entre pare i fill. L’exposició dels continguts es feia resseguint cronològicament les festes religioses de tot l’any, amb la qual cosa la funció adoctrinadora i pedagògica del catecisme estava assegurada, i s’hi feien propostes reformadores gens habituals en els catecismes que s’havien anat repetint de forma tradicional. Martí intentava fer retrobar l’essència del cristianisme cercant la puresa dels seus ritus litúrgics, el redescobriment de Jesucrist i dels evangelis com a eix central de la fe cristiana i, sobretot, pretenia tornar a posar en primer pla l’eucaristia com a acte comunitari i de comunió amb Jesucrist, aspecte totalment oblidat en la religiositat del dinou. Amb aquestes proposicions tirava per terra tota l’Església tradicional i es mostrava extraordinàriament crític amb els elements més supersticiosos de la pràctica religiosa. Hom pot trobar un exemple del seu esperit crític en aquest paràgraf del Catecisme on denuncia els elements de superstició religiosa que tenien els pagesos del principi del segle dinou a la seva parròquia: “P (Pare): Y es lícit observar los ayres, méntras se canta la Passió, pera saber que vent regnará despues en lo decurs del añ?

F (Fill): No Pare, que es superstició.

P.: Per qué dius que es superstició?

F.: Perque ni per sa naturalesa, ni per lley divina tenen los vents connexió alguna amb la Passió (b)

(b). Lo mateix pot dirse de sembrar las carabássas en lo Dijous Sant, de cullir herbas medicinals lo dia de Sant Joan, y de algunas altras cosas en que se acostuma allucinar lo poble baix...”

Aquest intent pedagògic de Martí de desvetllar l’esperit crític dels feligresos no fou tolerat per Strauch i d’aquí el decret prohibicionista sobre el Catecisme. Tot signe de reformisme eclesiàstic era tallat immediatament pel bisbe.

La polèmica fou llarga i molt dura. En unes al·legacions de Strauch contra Martí presentades, sembla, a la nunciatura, el bisbe no s’estava de dir que en el Catecisme “Observé que abundaba en cuestiones inútiles y aun nocivas al común de las gentes rústicas a quien se dedicaba; noté varias preguntas y respuestas discordantes de los catecismos que habían mandado enseñar mis antecesores Ilmos., a mas de esto fuí de sentir que abundaba en proposiciones que atacan al Dogma, el culto de los Santos y la disciplina vigente”. I continuava amb aquesta expressiva raó condemnatòria: “Que á los rusticos y de corto ingenio no se les debe cargar con cuestiones inutiles a los mismos que deben los Pastores poner limites al Pueblo: que este no puede subir al monte de las cuestiones elevadas y espinosas; y que si pasa los terminos indicados perecerá”. Aquesta era la manera de pensar del bisbe i, segons ell, el catecisme infringia a cada pas aquesta norma explicant al poble coses que no li pertocaven. Fins i tot, Strauch féu publicar un altre catecisme, per tal de contrarestar el de Martí, i el féu obligatori en l’ensenyament de la doctrina.

Quan l’aixecament de Riego va obrir el segon període constitucional de la història d’Espanya —el Trienni Liberal (1820-23)— es van fer paleses, una altra vegada, totes les contradiccions entre una societat d’antic règim, amb una monarquia que queia pel seu propi pes, i la necessitat d’adaptació a un tipus d’organització política que la progressiva introducció del capitalisme demanava. Strauch, home fortament ancorat al tipus de societat d’antic règim, on l’Església mantenia un domini polític, econòmic i social molt important, va entrar en col·lisió, una vegada més, amb els intents de reforma que el nou període constitucional volia dur a terme. S’oposà a les lleis sobre els regulars, al mig delme, a la desamortització i al nou pla d’instrucció pública; organitzà missions populars que foren considerades subversives per les autoritats i, acusat d’ajudar les partides reialistes i de col·laborar amb la regència d’Urgell, fou detingut l’11 d’octubre de 1822 al palau episcopal de Vic. Portat a Barcelona davant del perill que la ciutat caigués en mans dels reialistes, s’hi estigué fins el 16 d’abril de 1823, dia en què fou tret de la presó de la Ciutadella amb la intenció declarada de traslladar-lo a Tarragona. Prop de Vallirana, però, la tartana s’aturà i fou afusellat dins del bosc.

Hermenter Martí fou diputat a corts durant els anys 1822 i 1823 i actuà, sobretot, durant les discussions del projecte de reforma de beneficis i canongies i sobre la presentació a les corts d’un nou decret de reforma eclesiàstica, que no tirà endavant per culpa de les crítiques i l’oposició d’un gran nombre de diputats, molts d’ells eclesiàstics.

La fi del Trienni i el retorn de l’absolutisme, i el fet que el seu contrincant Strauch hagués estat immolat pels liberals, no significava per al rector de Gurb l’arribada d’uns temps gaire falaguers. Tothom li girà l’esquena i fou atacat per totes bandes. Les pressions que hagué de patir el rector de Gurb degueren ser molt fortes, fins al punt d’haver de renunciar la parròquia. El 1826 va morir a Barcelona i va ser enterrat a la parròquia de Santa Maria del Pi.