L’època d’expansió

L’ocupació definitiva del Camp de Tarragona, iniciada a la primera meitat del segle XII, va preparar les conquestes de les terres musulmanes de ponent. Després d’una època de relatiu estancament en l’avançament de les fronteres cristianes des de mitjan segle XI, la conquesta dels emirats de Lleida i Tortosa entre el 1148 i el 1153 suposà l’extensió dels dominis dels comtes catalans fins a l’Ebre. Com a resultat de les aspiracions expansionistes d’una societat aparentment més preparada per a “una mobilització eficaç de les capacitats guerreres agressives” (P.Guichard), naixia aleshores el que anomenem la Catalunya Nova. L’empresa va ser dirigida pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV (que des d’aleshores es titularia marchio Dertose et Ilerde), que comptava amb l’aliança dels comtes d’Urgell, Pallars i Empúries. Se’ls sumaren, al capdavant de les seves tropes de guerrers ben armats, els grans magnats i prelats de la Catalunya Vella (a més dels contingents aportats per francesos, aragonesos i genovesos). Per dret de conquesta, la Catalunya Nova es considerà domini del sobirà, però aquest no tardà a procedir a la distribució de terres i ingressos a l’aristocràcia laica i eclesiàstica. D’aquesta manera, els magnats (Montcada, Castellvell, Cardona, Cervera...), les catedrals (Tortosa, Lleida, Tarragona), els monestirs cistercencs (Poblet, Santes Creus) i els ordes militars (templers i hospitalers) van aconseguir implantar se a les terres conquerides com a titulars d’extensos dominis.

Els assentaments de la Catalunya Nova

Els exèrcits van ser seguits pels pobladors, la majoria dels quals procedien dels comtats de la Catalunya Vella, encara que també hi va haver una immigració procedent del Llenguadoc, de la Gascunya, de Normandia i, fins i tot, d’Anglaterra, que se sumarà als habitants musulmans que van romandre a les seves terres. La població de la Catalunya Nova es caracteritzà, doncs, per la seva heterogeneïtat. Tanmateix, el contrast més evident amb la Catalunya Vella es manifestà en les condicions de vida. Aquest contrast s’explica, sobretot, per la forma en què els territoris dels antics emirats es van incorporar al domini comtal. La Catalunya Nova era una conquesta militar que calia assegurar perquè els musulmans continuaven presents a la taifa València-Múrcia. Una manera d’assolir aquest control consistí a fomentar la immigració massiva de pobladors procedents del nord i crear els quadres adequats perquè s’integressin.

La creació de nous assentaments, o la promoció d’assentaments ja existents en època musulmana (una alqueria o una almúnia, per exemple), va ser el punt de partida de les iniciatives senyorials. Com a instrument constitutiu d’un nou nucli humà servia una carta que el senior i patronus concedia al col·lectiu d’habitants, i per la qual s’encomanava a aquests apopulare i edificare (poblar i edificar) el territori en qüestió (carta de poblament). Cada un dels diversos caps de família rebia un nombre determinat de parcel·les (honor) a canvi del compromís d’edificar les cases on havien de residir i posar en cultiu les terres que permetrien sostenir l’assentament (villa). La cessió de les terres es feia en alou o a canvi d’imposicions relativament modestes. El 1180, a Mont-roig del Camp (Baix Camp) cada colon va rebre de l’arquebisbe de Tarragona a més de cases, horts i farraginars, una parellada equivalent a vuitanta quarteres d’ordi o quatre quarteres de vinya de sembradura; a canvi havien de pagar un cens de tres quarteres d’ordi i una quartera de blat; el cens s’incrementava o es rebaixava per als qui tenien més o menys d’una parellada. A Batea (Terra Alta), el 1205 els templers cediren a cadascun dels seixanta caps de família una parellada equivalent a vint-i-quatre kafizadas; per cada parellada pagarien un cafís i mig de blat i ordi, i a més els delmes i les primícies.

S’observa, doncs, un règim de tinences específic: les imposicions, al marge de les d’origen eclesiàstic, eren fixes, es feien efectives en espècie o en moneda, i pesaven sobre les terres de cereal i vinya. Les cases, els horts i els farraginars, d’altra banda, o estaven exempts d’imposicions o tan sols pagaven un cens reduït (a Vilagrassa, a l’Urgell, el 1185, aquest es fixà en sis diners). Als pobladors, se’ls concedia la possibilitat de vendre, testar o empenyorar lliurement els seus honors, però sempre a altres pagesos. El control del senyor sobre la tinença es materialitzà sobretot en el seu dret preferent per a recuperar-la en el cas que el tinent volgués alienar-la (fadiga). Si no feia ús d’aquest dret, el senyor podria percebre una taxa a canvi del seu consentiment a la transacció (lluïsme). A la Sisquella (les Garrigues) el 1197 s’exigia a més que el nou tinent acomplís les mateixes obligacions a les quals el seu antecessor s’havia compromès: habitar a la vila, conrear les terres, pagar els censos... La prohibició temporal d’alienar les parellades que els habitants de Batea van rebre dels templers (1205) s’ha d’entendre com una mesura per a evitar l’emigració en un moment on tot just començava a consolidar-se l’assentament.

Aquesta distribució de tinences es realitzà sempre en el marc d’una organització típica dels assentaments a la Catalunya Nova. D’antuvi, cada assentament tenia un terminum o territorium que generalment quedava ben delimitat en les cartes de poblament. Aquest terme, al seu torn, s’articulava en sectors disposats de manera concèntrica entorn de l’assentament. En general, sembla que es poden distingir quatre sectors ben definits. Al centre, situat en un emplaçament d’altura, s’hi trobava el nucli urbà, edificat de manera més o menys densa (villa), compost per les cases dels habitants distribuïdes al llarg de carrers i places. A l’interior d’aquest sector edificat s’hi trobava freqüentment l’església parroquial, i de vegades un castell. A Rocabruna (Picamoixons, Alt Camp) es parla el 1171 de la fortitudinem et populationem, i a Mont-roig del Camp, el 1180, de la villa vel castrum. Ocasionalment el conjunt de la vila quedava envoltat per una muralla, com a Montblanc o a Verdú (Urgell). Entorn del nucli edificat se situava un segon sector reservat als horts i als farraginars. Un tercer sector estava format per les terres dedicades al conreu dels cereals i la vinya.

La unitat d’explotació atribuïda a un cap de família es componia de parcel·les (delimitades) situades a cada un d’aquests tres sectors. A Castelldans (les Garrigues), el 1192, cada pagès rebia un lloc apte per a construir les seves cases, tres fanecades d’hort i farraginar, i terres de cereals i vinya; a la Sisquella (1197) cada habitant va rebre un lloc on construir les seves cases, dues fanecades de farraginar, una fanecada d’hort, i una parellada de terra de quinze cafissos de cereals de sembradura. Finalment, un quart sector incloïa l‘incultum: pastures, garrigues i boscos, rius i estanys, als quals els habitants recorrien per aprovisionar-se de matèries brutes (pedres, fusta, llenya), per caçar (venationes) o pescar (piscationes)... Les garanties donades pels senyors quant a l’explotació d’aquest sector quedaven fixades regularment a les cartes de poblament (Horta, Vilagrassa...). No sembla gaire freqüent el fet que el senyor limités aquestes garanties mitjançant l’establiment de devesas (terreny tancat i reservat a l’explotació exclusiva del senyor), com a Lledó, el 1210, o mitjançant l’exigència de censos (el 1207 els templers exigien un quarter de cada peça de senglar, cérvol i cabra salvatge caçada pels habitants de Pinell). Una regulació específica s’observa de vegades per a les aigües destinades a la irrigació, com per exemple a Vilagrassa (1185), Cervera (1186) o Balaguer, on el 1218 Jaume I autoritzava els habitants a explotar les aigües del Segre i del Sió per a la construcció de sèquies i recs a les planes del Sió i Vilanova de Balaguer.

Les viles de la Catalunya Nova eren, doncs, assentaments rurals, llocs centrals d’un territori delimitat i articulat. No obstant això, aquests assentaments no eren una realitat sempre homogènia. Al seu interior, la vila estava socialment dividida en populatores maiores (divites) i minores (pauperes). Les viles es diferenciaven entre elles per mida i població, agrupant assentaments que podien anar des d’un petit nucli com la Sisquella, poblada el 1197 per tres caps de família, fins a una gran aglomeració com Castell Blanch (Segrià), poblada el 1174 per cinquanta caps de família. Tanmateix, el tret comú d’aquests assentaments era el fet de concentrar la major part de la població d’un territori. Pel que fa a les activitats econòmiques, es tractava d’una població dedicada bàsicament a l’agricultura i la ramaderia. Però també hi havia viles on una part dels habitants es dedicava a activitats comercials i artesanals. La carta concedida el 1171 pel vescomte Hug de Cervera a l’Espluga de Francolí es dirigia als habitants de la futura vila, enumerant mercaders, picapedrers, fusters, pellissers, sabaters, marxants, teixidors... En efecte, als senyors els interessava no sols la creació d’assentaments sinó també la promoció de centres d’activitat comercial i artesanal. Una manera de portar a terme aquesta promoció era la concessió d’un mercat o una fira a la vila (Vilagrassa, Balaguer, Salou...). A això, s’hi podien afegir concessions suplementàries: un taller monetari a Agramunt (1210), un port a Salou (1194)... Com a la Catalunya Vella es va intentar, a més, estimular l’activitat comercial d’aquests centres mitjançant exempcions de les imposicions sobre la circulació (Vilagrassa, Agramunt, Balaguer, entre d’altres).

La vila, amb una població desvinculada en major o menor mesura de la producció agrícola i dedicada a activitats econòmiques diverses, podia ser de dimensions modestes: l’Espluga de Francolí n’és un exemple. Tanmateix, aquest tipus de vila és representat, sobretot, pels grans centres protourbans, com eren Balaguer, Montblanc o Tàrrega. Les jerarquies (les transicions graduals d’un tipus de vila a l’altre) s’establien, doncs, en funció de la intensitat del desenvolupament econòmic i la densitat demogràfica. Això, però, no ha de fer oblidar els diferents criteris seguits en la promoció d’aquests assentaments. Quan Alfons I ordenà el 1163 el trasllat dels habitants de Vilasalva (a la confluència del Francolí i l’Anguera) al Muntblanch, una de les intencions era la d’establir un centre econòmic sobre la ruta de Tarragona a Lleida. L’impuls decisiu per a la fundació de la vila de Montblanc sembla haver estat, tanmateix, la voluntat de crear, a la Conca de Barberà, un centre polític que assegurés la presència reial a les terres occidentals del principat.

En conjunt, el poblament de la Catalunya Nova manifestà grans similituds amb el poblament de la França meridional o el de la Itàlia central. Aquí les villae i allà els castra eren el resultat d’una mateixa voluntat senyorial d’agrupar les poblacions i ordenar el territori. Les condicions a partir de les quals es portà a terme l’organització del poblament variaren evidentment d’una regió a l’altra, però en tots els casos s’observa la configuració d’un tipus d’assentament que concentrava la quasi totalitat dels habitants d’un territori. No va haver-hi, doncs, a la Catalunya Nova, una coexistència estable entre poblament agrupat i poblament dispers com era típic a la Catalunya Vella.

Les franqueses de la Catalunya Nova

L’especificitat d’una bona part de les iniciatives senyorials empreses per a promoure la immigració als territoris conquerits residia en un segon aspecte: el de les llibertats que rebien els que poblarien els assentaments (tant aquells petits nuclis recentment creats com aquells més grans, com ara Balaguer, que subsistien des d’època musulmana). Era evident que els senyors necessitaven aquests pobladors per a consolidar i defensar les conquestes, però també ho era que per a atreure els pobladors calia oferir estímuls, possibilitats de començar una nova vida amb expectatives materials i morals més favorables que en els llocs d’origen.

Aquestes garanties els eren donades als homes i les dones d’una vila mitjançant cartes de franqueses (carta franchitatis et libertatis). Atorgades per aquells senyors que van acaparar gran part dels territoris de la Catalunya Nova, i destinades a tots els homes lliures, inclosos homes i dones de mala vida (bacalares, bagasses, malefactores ...), aquestes franqueses podien variar d’un assentament a l’altre i referir-se a aspectes diversos. Hi havia, com a la Catalunya Vella, les exempcions de les exaccions arbitràries típiques de la senyoria castral (quèstias, forces, toltes); hi havia també les exempcions dels mals usos (intestia, eixorquia, cugucia). En els casos en què aquestes exempcions no es concedien, es pactava almenys una regulació de l’arbitrarietat inherent a aquests drets. Efectivament, més que un alliberament absolut d’una senyoria opressiva, les franqueses representaren sobretot una limitació de les exigències del senyor i, seguidament, la fixació escrita d’aquest compromís. Implicaven el compromís de no exigir altres censos o usos que els que estipulava la carta. Totes les exigències que el senyor imposés al marge d’aquest compromís s’assimilaven als mals usos.

De vegades, però, les franqueses no manifestaven tan sols la necessitat d’un compromís quant a les exigències senyorials, sinó també una voluntat normativa dels aspectes més diversos de la vida col·lectiva de la comunitat, voluntat que és clarament perceptible en una sèrie de cartes amb un contingut inspirat en els furs i usos concedits a Tortosa (1150) i Lleida (1149). Entre aquestes cartes es poden esmentar les atorgades entre mitjan segle XII i el principi del XIII a localitats com Siurana de Prades (Priorat), Agramunt (Urgell), Balaguer, Vilagrassa, Golmers o Fullola (Baix Ebre). La importància d’aquest tipus de carta estava en el fet que representaven els primers exemples del que J.M. Font i Rius anomena un “estatut primari per a l’ordenació juridicolocal”. Com a tal es referia a diversos aspectes de la vida col·lectiva: l’administració de la justícia en l’àmbit veïnal, l’aplicació del dret, l’ordre públic, la policia, l’urbanisme... Amb la regulació d’aquests aspectes per part del senyor s’aconseguí fixar un conjunt de costums que establiren les normes de convivència que regiren la comunitat local (bonas consuetudines et franchitates).

Els musulmans

Les garanties que preveien les franqueses no sols van ser concedides als immigrants cristians, tot i que aquests n’eren els principals destinataris. Una de les característiques de la Catalunya Nova va ser la permanència de poblacions musulmanes (mudèjars) no sols a les ciutats sinó també als assentaments rurals, on continuaren conreant les terres dels seus avantpassats, fet que facilità la pervivència de sistemes de cultiu i tecnologies musulmanes. La proporció de la població musulmana es mantingué molt alta, sobretot als territoris del Segrià, la Ribera d’Ebre i el Baix Ebre. A localitats com Vinebre, Móra d’Ebre, Garcia, Ascó o Flix els musulmans representaven entre un terç i la meitat de la població; Miravet tingué una població exclusivament musulmana fins al segle XVI.

També aquestes poblacions van veure regulades les seves condicions de vida. Els musulmans del Baix Ebre, concretament les comunitats que habitaven Ascó, Seròs, Flix, Garcia, Maçalefa, Castelló, al marge dret, i Tivissa al marge esquerre del riu s’havien incorporat al domini cristià després de la conquesta del castell de Miravet (1153). Abans de l’any 1159 el comte Ramon Berenguer IV els concedí una carta inspirada en els furs concedits als musulmans de Tortosa i Saragossa. Per aquesta els sotmetia a la protecció del comte i del seu veguer. A més els confirmava l’existència d’una comunitat musulmana establint les bases del seu funcionament: conservarien les seves lleis (sunna) i les seves autoritats (qāḍī), tot i que aquestes depenien del comte. Les comunitats podrien practicar la seva religió, conservarien les seves mesquites, i els béns (ḥubus) pertanyents a aquestes serien respectats.

La llibertat de moviment que es va concedir als musulmans els permeté emigrar amb les seves famílies i els seus béns. Els que van decidir romandre conservaren les seves propietats a canvi d’un cens, el decimo, que sembla prolongar l’‘ušr musulmà. La convivència amb els cristians es va regular cautelarment, sobretot, per prevenir abusos per part d’aquests últims. Entre les garanties judicials donades als musulmans hi havia, per exemple, la prohibició de les represàlies col·lectives per delictes comesos individualment per un musulmà. Per a evitar les arbitrarietats dels senyors s’establí que les imposicions degudes pels tinents musulmans a cristians serien recaptades pel batlle del comte. Enfront de les pretensions dels senyors dels districtes castrals s’imposà l’exempció de serveis (alberga, host), exaccions (quèstia) o imposicions sobre l’activitat comercial (usaticum de mercatura).

Les franqueses concedides als musulmans representaren un instrument d’integració d’un grup ètnic amb cultura i religió pròpies a la societat dels conqueridors. Tot i que portaren a configurar el populus sarracenorum com a comunitat segregada (aljama) dels cristians, també donaren als musulmans unes condicions de vida certament favorables, sobretot si es té en compte que hi havia altres territoris on els musulmans no van gaudir de les garanties donades per aquestes cartes. Els templers, per exemple, exigien dels musulmans del castell de Miravet el 1158 “la justícia i quèstia dels sarraïns”. El 1206, al castell de Tivissa, senyoria dels Sobirats, s’exigien dels musulmans, entre altres: imposicions que gravaven específicament les seves comunitats, com el tarquo (cobrat amb ocasió de les noces celebrades entre musulmans); exaccions com la quèstia o l’alberga, i serveis diversos. En part, sembla tractar-se de la “traducció” d’exigències d’origen musulmà que els senyors cristians s’esforçaren per conservar: així, la sofra podria haver estat el precedent de les diferents prestacions en treball; de la mateixa manera que la suḫra (manteniment de les fortificacions) podria haver estat el precedent de les operas. En els casos restants, però, es tracta de la simple submissió de les poblacions musulmanes a exigències vinculades a la senyoria castral.

La difusió de les franqueses

El desenvolupament a les viles de les primeres formes de vida municipal a partir de la configuració d’un règim de bonas custumas o bonos usaticos va ser un fenomen que s’imposà en el conjunt de la regió catalana. No hi ha dubte que la concessió de franqueses als homes de les viles de la Catalunya Vella venia estimulat per la difusió de les franqueses a la Catalunya Nova. Però la similitud de l’evolució a ambdues àrees es pot explicar també per una dinàmica inherent als assentaments agrupats. La dedicació a activitats similars, la convivència i, sobretot, la defensa d’interessos col·lectius enfront d’un senyor comú, desenvoluparen i consolidaren entre els habitants d’una vila uns lligams sense els quals no es pot entendre la conversió del col·lectiu veïnal en una veritable comunitat, és a dir, en un conjunt de persones vinculades per una consciència i una cohesió comunitària. Tanmateix, el reconeixement senyorial d’aquesta personalitat col·lectiva veïnal no va ser sinó un fet excepcional a l’entorn de l’any 1200. Estem encara, com diria J.M Font i Rius, en una “fase primària de l’evolució comunal”. En la majoria dels casos el senyor no concebia el col·lectiu d’habitants més que com una entitat purament passiva, sense òrgans ni autoritats pròpies, i sotmesa únicament a l’agent del senyor (batlle).

La constitució d’una comunitat va ser, doncs, un procés gradual i complex, que es va anar perfilant des del final del segle XII i sobretot des del XIII, i que és més nítid i precoç a la Catalunya Nova, tot i que també era evident a la Catalunya Vella. La continuïtat d’aquest procés depengué en bona part de la capacitat dels veïns d’obtenir concessions del seu senyor i patró. Entre aquestes, se’n pot remarcar una d’especial importància: la que afectava l’administració de la justícia. Tant a la Catalunya Vella com a la Catalunya Nova els senyors intentaren mantenir les prerrogatives judicials (iusticias, placitos). Però la fixació normativa dels diversos aspectes de la vida col·lectiva en forma de bonas consuetudines donaria, entre altres, la possibilitat d’una regulació de l’administració de la justícia. Aquesta regulació es presentà, en un primer pas, com una limitació de l’actuació arbitrària del senyor i dels seus agents, i com una garantia de l’exercici correcte de la justícia (recta iustitia). Un segon pas fou la configuració d’una justícia veïnal, és a dir, la cessió a la comunitat de competències per a resoldre els conflictes judicials entre els seus integrants, especialment els que derivaven de delictes de menor gravetat. Els habitants començaren així a dictar sentències sense la intervenció del tribunal senyorial (curia) i dels seus agents (batlles, veguers). A Agramunt o Lledó d’Algars (Terol), per exemple, els senyors autoritzaven els habitants a jutjar tots els contenciosos, iniurias i malefacta, abans de recórrer a la cúria. Una autorització similar era la que Bernat d’Anglesola atorgava el 1204 als habitants de Golmés per jutjar, en un termini de deu dies i sense intervenció de la cúria, els contenciosos que es produïssin entre els veïns; la cúria tan sols intervindria si la demanda es presentava directament davant d’ella. El 1182 els habitants de Puigcerdà van rebre del monarca l’autorització de jutjar i castigar un malfactor, i d’obligar aquest a reparar el mal que havia comès, tot sense la intervenció del batlle real. La concessió feta el 1196 als habitants de Castellbò, a l’Alt Urgell, de jutjar fins i tot les iudicaturas criminales sembla tanmateix excepcional.

Però la justícia no era l’únic aspecte que començaren a regular els veïns. A aquestes competències van anar afegint-se d’altres, cada vegada més nombroses i més diverses, a mesura que la vida comunal s’anava consolidant. Entre aquestes facultats cedides als veïns hi ha l’administració de les aigües de rec (Horta de Sant Joan, a la Terra Alta, Balaguer, Vilagrassa, Sant Feliu de Guíxols al Baix Empordà, els Prats de Rei a la Segarra...), el control sobre les rutes dels mercaders (Terrassa), la gestió de les primeres finances comunals (Cardona, Bages) o l’organització de la defensa militar, entre d’altres.

Un exemple d’això darrer sembla que fou Castellbò, on el 1196 els veïns van encarregar-se del manteniment i la vigilància de les torres i les barbacanes de la vila. Generalment, però, els senyors es resistiren a la cessió de les obligacions d’índole militar. L’organització de la defensa com a competència transferida pel senyor als veïns va ser més freqüent a la Catalunya Nova i es referia bàsicament als treballs de vigilància i manteniment. A la Catalunya Vella la fortificació de la vila i la vigilància eren serveis deguts al senyor: l’obligació de dotar l’assentament amb una força consta a Puigcerdà i Sant Feliu de Guíxols; a Tossa els senyors imposaren als habitants missiones guardiarum (serveis de vigilància). Tanmateix, la facultat de reclutar els homes armats (host, exercitum, cavalcatas) sembla mantenir-se com una prerrogativa dels senyors fins al final del segle XII i el començament del XIII. (Les exempcions atorgades a Agramunt o Puig d’Espill —Alt Penedès— semblen excepcionals.) El cambrer de la catedral de Tarragona exigí el 1186 als habitants de Reus estar sempre ben armats per defensar la vila. A Sant Celoni (1203), els hospitalers conservaren el dret de lleva entre els homes de la vila quan es tractava de lluitar contra els musulmans, o quan el rei cridava a la host general. Els templers exigien als habitants de Pinell (1207) acudir a l’exercitus quan el rei o el mestre de l’orde anés a “terra de pagans”. El monarca retenia el servei militar dels habitants de Puigcerdà; això no obstant, es tractava d’un servei limitat: els habitants farien cavalcatam et hostem des de Ternera, Conflent, fins a la Seu d’Urgell. Semblantment els habitants de Cotlliure (1207) farien al rei exercitum vel cavalcatam per tota la terra del comtat de Rosselló, i per mar des de Montpeller fins a Barcelona.

Paral·lelament a l’assumpció de tasques cada vegada més variades es produí, a més de la definició de la comunitat com a cos o associació (confrariam de Vilagrassa, 1185), la configuració d’uns primers òrgans de representació comunal. Aquesta representació va ser encomanada als prohoms de la vila. Com a tradicionals representants de la comunitat, aquests havien estat associats al representant local del senyor per assistir-lo i assessorar-lo. Posteriorment, les cessions a la comunitat de competències per part del senyor deixaren el govern local progressivament en mans d’aquests personatges socialment destacats de la comunitat veïnal. Així, es configurà una organització política pròpia de la comunitat, al mateix temps que començava a perfilar-se el grup que sostindria aquesta organització.

La peculiaritat dels dominis

El domini de la Catalunya Vella es caracteritzà tant per la intensitat de la subjecció que s’imposà als tinents com pel seu fraccionament en unitats d’explotació (masos) independents. A la Catalunya Nova, en canvi, el gran domini tendí a ser homogeni, compost, de vegades, per diverses viles que s’estenien sobre una zona gairebé compacta. A les viles hi vivien tots els habitants d’un territori sota un règim de llibertats atorgades pels senyors. De les cartes de franquesa concedides entre el 1137 i el 1213 a la regió catalana, més del 80% es refereixen a assentaments localitzats a les terres recentment ocupades. No és erroni afirmar, en aquest sentit, que “la Catalunya Nova era un món de llibertat per als pagesos” (Thomas N. Bisson). Això no significa que les exaccions castrals no existissin per als habitants (cristians i musulmans) de les terres de Lleida, Tortosa o Tarragona. Els estudis sobre societats locals han mostrat que la situació dels camperols podia manifestar notables diferències en dues viles veïnes: així, les franqueses de l’Espluga de Francolí contrastaven amb el seguit d’exaccions i usos imposats als habitants de la Guàrdia dels Prats (iovis, traginis, batudis, questis, toltis, forcis, furnis, molendinis ...). Però, tot i això, resultava impensable reproduir a la Catalunya Nova la dominació cada vegada més intensa i generalitzada que els senyors aconseguiren implantar sobre la pagesia de la Catalunya Vella. La necessitat de poblar i defensar unes terres que tot just havien estat conquerides als musulmans obligava a concedir i garantir als qui hi arribaven, o als qui hi romanien, unes condicions de vida favorables, circumstància que bloquejà d’entrada un procés de senyoralització homogeni a nivell regional. Això tingué efectes directes sobre l’evolució del poblament: si l’hàbitat agrupat de tipus vila va conèixer una difusió a ambdues Catalunyes, el mas va ser sempre un tipus d’hàbitat específic de la Catalunya Vella i vinculat a un règim senyorial opressiu. El contrast en l’organització de la senyoria es corresponia amb un contrast en l’organització del poblament.

Cartes de poblament i franquícia a Catalunya.

Es perfilà així l’articulació de la Catalunya medieval en dues àrees amb sensibles diferències a l’hora de definir les relacions entre senyors i pagesos, diferències que, per cert, ja serien percebudes als segles següents per homes com Pere Albert, Tomàs Mieres o Joan de Socarrats. Possiblement són aquestes diferències les que ajuden a explicar en bona mesura la difusió de models d’organització del domini com el cistercenc. Una de les característiques d’aquest domini era la seva tendència a l’aïllament, conseqüència d’una voluntat ascètica d’establir-se “al desert, lluny dels llocs freqüentats pels homes” (com diuen els estatuts de l’orde cistercenc). En aquest sentit era un domini que se situava deliberadament al marge dels territoris conreats pels habitants de les viles.

L’element clau del model cistercenc el representaven les granges (grangias). Una granja era una unitat del domini pertanyent al monestir, formada per un centre edificat i emmurallat, que s’envoltava d’un complex de terres que representaven les pertinencias de la granja. Aquell centre disposava d’habitatges i oratori, de menjador i cuina, i també de dependències agrícoles diverses (estables, graners, cellers), incloent-hi, de vegades, un molí. En conjunt la granja representava, sempre, una gran explotació que tenia com a objectiu (mai acomplert del tot) la satisfacció de totes les necessitats de la comunitat monàstica. Això es pretenia assolir mitjançant l’explotació directa del domini (cap de les pertinencias era cedida en tinença). La bona marxa d’una granja era confiada als conversi (germans llecs sotmesos a la disciplina de l’orde) que supervisaven el treball de servents, assalariats (mercenarii) i esclaus musulmans. La producció era sostinguda, doncs, per una força de treball mantinguda o remunerada. Els conversos estaven, al seu torn, sotmesos a l’autoritat d’un altre convers, el magister grangiae o grangiarius, el qual portava de manera relativament autònoma la gestió de la granja, tot i que havia de rendir comptes al cellerer (cellerarius) i a l’abat del monestir.

Una granja podia comprendre entre 50 i més de 400 hectàrees de terres de conreu, tot i que la dimensió mitjana es pot establir entre 150 i 200 hectàrees aproximadament. Un monestir cistercenc podia tenir entorn de les vint granges o més. Caracteritzà el model cistercenc la pretensió de convertir aquests dominis en unitats jurídicament i territorialment homogènies, les quals es distribuïen com una corona a redós del monestir. Poblet, per exemple, havia establert un total de disset granges al final del XII: Mitjana, Milmanda, Castellfollit, el Titllar, Riudabella i la Pena a la Conca de Barberà; Doldellops a l’Alt Camp; Cérvoles i la Novella a les Garrigues; Barbens a l’Urgell; Rocaverd i Torredà a la Noguera; Viverol i Estopanyà a la Ribagorça; i Torre de Ferran, Utxesa i Avinganya al Segrià. Santes Creus tenia al final del segle XII les granges d’Ancosa, a l’Anoia, Valldossera i Fonstcaldetes a l’Alt Camp i Codony i Montornès al Tarragonès, Valldaura al Vallès, i Banyoles al Baix Llobregat. Durant els primers decennis després de la fundació de les comunitats s’observa, doncs, i sobretot en el cas de Poblet, un important esforç dels cistercencs per implantar el seu model de domini, sobretot als territoris entorn de la casa monàstica.

Un inventari del 1179 referit a la granja de Cérvoles detalla que, d’aquest domini, Poblet rebia anualment, descomptant les despeses pròpies de la granja, més de 500 mitgeres de gra, entre blat i ordi. Es tractava, per tant, d’una granja on una part important de les activitats productives estava orientada cap a la cerealicultura. Empreses com la construcció de molins a la granja de Torredà i la instal·lació de regadius a la granja de Barbens evidencien, a més, la voluntat d’un monestir com Poblet per optimitzar sistemàticament l’explotació de les seves terres. L’esforç d’homogeneïtzar el domini es combinava, doncs, amb la preocupació per la seva gestió racional. Es manifestà aquí l’interès per una agricultura més productiva que, a més de garantir l’autoconsum, permetia destinar una bona part de la producció als mercats. De fet, el desenvolupament de l’economia cistercenca va estar sempre vinculat a l’expansió de la demanda de productes agrícoles i ramaders, sobretot als centres urbans (tot i que la presència dels monestirs a viles com ara Martorell, Cervera o Tàrrega indiquen també l’existència d’una notable demanda als centres del comerç rural).

La implantació de les comunitats cistercenques en àrees incultes (desertum) degué anar associada a l’esforç per guanyar terres per al sosteniment de les comunitats. D’aquesta manera els cistercencs exerciren un paper de vegades rellevant en l’artigament d’àmplies zones de boscos i garrigues i en la creació de noves terres de conreu. Però l’existència d’aquelles zones d’incultum oferia també la possibilitat d’optar per un desenvolupament a gran escala de l’economia ramadera. Sembla que aquesta possibilitat va ser aprofitada sistemàticament pels cistercencs de la Catalunya Nova, tenint també en compte les dificultats que les condicions edafològiques i climàtiques imposaven (localment) a l’agricultura. Aquesta orientació ramadera (que hom retroba, tot i que menys desenvolupada, a l’economia dels ordes militars) permet suposar l’existència d’un tipus de granja en què la cria dels ramats de bovins, èquids i, sobretot, ovins ocupà un lloc central (una grangia pecudum podia comptar amb alguns centenars d’ovelles i desenes de bous, vaques i cavalls).

La pràctica d’una ramaderia a gran escala implicava en cert sentit la transhumància. La marcada sequera estival que caracteritza el règim climàtic de bona part de la Catalunya Nova impedia mantenir els ramats de manera continuada a les terres properes al monestir. D’aquí que els monjos de Poblet i Santes Creus es van veure forçats a procurar-se pastures d’estiu en altres contrades, especialment als prats naturals dels Pirineus i Prepirineus (Berguedà, Cerdanya, Ripollès...). Els ramats acudien a aquestes pastures d’estiu al mes de maig per a retornar al final de setembre a les pastures d’hivern. Per a connectar ambdues zones de pastures es configurà aviat una xarxa de carrerades per on transitaven els ramats.

L’accés dels monestirs cistercencs a les pastures va ser en moltes ocasions el resultat de concessions pietoses fetes per l’aristocràcia laica: Guillem de Paracolls, Dolça de Navata, Hug i Guillem de Mataplana, Ermengol i Bernat d’Alp, Bernat de Papiol, Galceran de Pinós, Arbert de Forteda i Arnau i Berenguer de Sagàs figuren entre els qui donaren a Santes Creus, entre el 1163 i el 1184, drets de pasturas et boschages, concretament a les montaneas, ports, chalms i pascuas pertanyents als seus honors. Ocasionalment, aquesta implantació cistercenca va estar condicionada per les garanties donades a les poblacions locals: quan Pere de Follà cedí el 1168 a Santes Creus les pastures al bosc de Barrades, recordà el dret d’empriu que hi tenien els homes de les viles veïnes.

A aquestes concessions fetes per l’aristocràcia laica s’afegí el favor del sobirà, de vital importància per al desenvolupament de l’economia ramadera cistercenca. Tant Ramon Berenguer IV com Alfons I proclamaren repetidament la seva protecció (amparanza i defensio) als ramats i als pastors dels monestirs, protecció que van estendre a la infraestructura de cases, granges i cabanes. En virtut dels privilegis reials els monestirs reberen el dret de lliure pastura a les terres del rei i també l’exempció de l’erbatico i d’omni servitio vel usatico (de tot servei o ús). La concessió del dret de trànsit per als ramats (transitum) es complementà amb l’exempció de portaticos, pedaticos i altres usos imposats a la circulació del bestiar. Per assegurar l’efectivitat de les seves concessions els sobirans i els seus agents no dubtaren a intervenir en situacions en què els interessos dels monestirs es veien amenaçats: així, Alfons I va prohibir als homes de Montblanc talar els boscos que el seu pare havia donat al monestir de Poblet; vers els anys 1173-75 el mateix monarca intentà aturar les arbitrarietats que Poblet havia sofert per part dels batlles reials, quan manà a aquests que no exigissin en endavant cap imposició sobre les pastures i que no molestessin els ramats del monestir. El 1194 Alfons I es va adreçar també als habitants de Tortosa per exigir que no expulsessin els ramats de Santes Creus de les pastures que el monestir tenia al terme de la ciutat.

El producte principal de l’activitat ramadera portada a terme pels cistercencs va ser sens dubte la llana, una de les primeres matèries bàsiques de la indústria tèxtil medieval. Les ovelles s’esquilaven al maig abans de partir a les calmes. Seguidament la llana era filada i puntejada als obradors de les ciutats. Hi va haver, doncs, una integració de ramaderia ovina a gran escala i una indústria llanera urbana. Podem suposar, fins i tot, que la importància que l’economia ramadera va assolir a la Catalunya Nova va ser segurament un impuls important per a la indústria tèxtil de les ciutats catalanes. No pot sorprendre, doncs, que la consolidació d’aquesta indústria (els teixidors de Lleida, procedents en bona part del Llenguadoc, consten des del final del segle XII) sigui contemporània a la definició del sistema de transhumància o als desenvolupaments tecnològics del treball de la llana (construcció dels primers molins drapers).

En aquest context es produïren a més les primeres adquisicions de propietats urbanes per part dels monestirs cistercencs. Entre el 1156 i el 1176 els monjos de Poblet van adquirir les seves primeres cases i obradors a Lleida, Tortosa i Barcelona; a Tortosa van tenir obradors des del 1174, als quals s’afegí el 1176 un alfòndec (hostal/magatzem); els monjos de Santes Creus van adquirir entre el 1162 i el 1179 les seves primeres cases a Tortosa, Lleida i Barcelona; des d’abans del 1194 tenien a Barcelona sis obradors amb taules situats a la plaça dels draps del mercat (actual plaça de l’Àngel). Aviat els monjos van poder dotar aquestes propietats d’importants privilegis (les domos de Santes Creus a Tortosa van ser eximides el 1180 per Alfons I de questam, guaitam, hostes, cavalcates i de qualsevol exigència relacionada amb el manteniment de les muralles de la ciutat). Aquest interès que manifestaren els cistercencs per consolidar la seva presència urbana es dirigí sobretot cap a la creació d’una xarxa d’establiments vinculats als monestirs i dedicats a treballar o comercialitzar la llana dels seus ramats. Les edificacions que van anar adquirint Santes Creus o Poblet representaven, doncs, la infraestructura necessària per a canalitzar cap a les ciutats la producció d’uns dominis sòlidament integrats en l’economia d’intercanvis.