Les illes Balears: dels orígens al segle VII cal. aC

A les illes Balears, els primers testimonis de presència humana es documenten a l'abric rocós de son Matge (Valldemossa, Mallorca Occidental) i es remunten al VI mil·lenni aC. Aquesta data, com també la resta de les que apareixen en aquest text, procedeix de datacions radiocarbòniques calibrades, és a dir, equival a anys de calendari.

Eivissa i Formentera, ara per ara, no han proporcionat evidències de poblament sincròniques a les de Mallorca i Menorca. Per manca d'altres testimonis de presència humana a les illes Pitiüses, la datació dels seus primers habitants s'ha d'establir a partir dels artefactes i de les primerenques estructures arqueològiques que, en cap cas, no sembla que es remuntin més enllà del III mil·lenni.

El poblament insular fins cap al 1300 ac

Al jaciment de son Matge es descobriren fogars associats a restes d'una espècie de cabra salvatge, actualment extingida, coneguda amb el nom genèric de Myotragus, que presentaven marques d'esquarterament. Aquest tipus d'evidències d'activitat humana torna a constatar-se al V mil·lenni, època en què es documenten acumulacions d'excrements fòssils que han estat interpretats com un indici d'estabulació o d'aprofitament planificat d'aquest animal. Altres contextos estratificats mallorquins, com son Muleta (Sóller, Mallorca Occidental) i cova Canet (Esporles, Mallorca Occidental), també han proporcionat testimonis de la coexistència entre Myotragus i els primers éssers humans que van habitar les Balears. La vida d'aquestes comunitats, situades entre el VI i el IV mil·lennis aC, sembla que es va circumscriure a les zones muntanyoses properes al litoral mallorquí, dominades per un paisatge de matolls baixos amb algunes agregacions de pi. Les cavitats naturals eren aprofitades com a lloc d'habitació i les activitats de subsistència se centraven en la caça i l'explotació del Myotragus. Aquest model de vida va continuar vigent, almenys a Mallorca, fins el 3500 aC, data que coincideix amb la presència més antiga de ceràmica a l'illa, segons el registre de la cova dels Morts de son Gallard (Deià, Mallorca Occidental) i son Matge. Es tracta de formes simples sense decorar, acompanyades d'alguns nuclis de sílex. A Menorca, les notícies sobre l'aparició de restes de Myotragus amb indicis de manipulació humana s'associen precisament a restes de fragments ceràmics. Això fa pensar que el poblament menorquí és posterior i que cal situar-lo entre el 3500 aC (datació de la primera ceràmica mallorquina) i el 2600 aC, moment que correspon a la darrera presència de Myo tragus, datada per radiocarboni, a les Illes.

Jaciments abans del 1300 aC.

Aquest panorama general sobre la datació i la intensitat del primer poblament de les Illes pot patir serioses modificacions si es confirmen cronoarqueològicament descobriments recents. En la darrera dècada s'han anat publicant treballs sobre prospeccions i troballes superficials de nous jaciments, com ara el de Rafal des Porcs (Santanyí, Mallorca Oriental), en els quals apareixen acumulacions de sílex, acompanyades d'abundoses restes de petxines marines, i que estan distribuïts principalment a la franja costanera del sud de Mallorca. El tipus de talla que presenten les peces de sílex s'ha relacional amb una indústria de tradició epipaleolítica que, juntament amb les evidències de consum alimentari, pot suggerir l'existència de comunitats humanes que explotaven els recursos marins. No obstant això, i fins que no es faci una investigació sistemàtica sobre el tema, es pol dir ben poca cosa sobre la possible relació d'aquestes troballes amb els grups que poblaven les coves.

La procedència dels primers pobladors de les Illes continua sent una incògnita i les hipòtesis considerades es basen en el referent ceràmic documentat a Mallorca dos mil·lennis després. Tanmateix, la senzillesa de la manufactura d'aquestes peces, unida a la seva escassa representativitat numèrica, desaconsella d'utilitzar-la com a base per a formular hipòtesis de procedència. Malgrat això, William Waldren ha suggerit que aquesta ceràmica presenta notables semblances amb les produccions neolítiques continentals, especialment aquelles que acompanyen els anomenats sepulcres de fossa. En la seva opinió, per tant, l'origen dels primers grups que van poblar l'arxipèlag s'hauria de rastrejar, en última instància, a l'àrea catalana.

La prehistòria insular, dominada per l'abundant registre material de les dues illes més grans, sol vertebrar-se a l'entorn de l'anomenada cultura talaiòtica, caracteritzada per unes construccions monumentals que es generalitzaren cap al 1300 aC. El terme pretalaiòtic és el lloc comú on tenen cabuda totes les manifestacions arqueològiques prèvies a aquesta data i identificades a partir del 2500 aC. Aquest període cobreix quasi mil anys d'història i disposa d'un registre material que, en bona part, procedeix d'intervencions arqueològiques antigues, en uns casos, i insuficientment planificades en d'altres. El llegat arqueològic dels treballs realitzats fins avui, heterogeni i confús, destaca igualment per la manca d'informació rellevant de caràcter econòmic o social i es circumscriu a qüestions de descripció i qualificació artefactual.

Així, doncs, el període pretalaiòtic s'ha d'entendre com un calaix de sastre on s'han reunit entitats arqueològiques diverses amb un únic denominador comú, el fel de tenir una datació prèvia a la de les manifestacions talaiòtiques. Aquestes entitats són: el campaniforme, els sepulcres megalítics, els hipogeus d'inhumació i les navetes d'habitació i enterrament. Cadascuna d'aquestes es mereix un tractament independent per tal d'esbrinar si van conviure i/o mantenien contactes entre elles o si, contràriament, tenien algun ordre de successió en aquest mil·lenni.

La qüestió de la ceràmica campaniforme

Les datacions obtingudes pel mètode del carboni 14 en contextos estratificats de son Ferrandell-so n'Olesa (Valldemossa) i son Matge aconsellen situar els inicis d'un poblament extensiu i organitzat a les Illes cap al 2500 aC, en un moment en què ja es constata la presència de ceràmica campaniforme. Son Ferrandell-so n'Olesa era un nucli d'habitació a l'aire lliure, d'uns 3 600 m², envoltat per un mur rectangular amb contraforts en dos dels seus angles i una petita cambra de vigilància en un dels dos accessos al recinte. Al seu interior es van excavar dues estructures pseudonaviformes i una canalització per a l'abastament d'aigua que procedia d'una cisterna adossada a l'exterior del recinte. Fins ara, no s'ha documentat res de semblant a cap més punt de les Illes, llevat que les restes d'estructures muràries descobertes a can Sergent II (Sant Josep de sa Talaia, Eivissa) i sa Cala (Formentera) corresponguin al mateix model d'implantació arquitectònica. La ceràmica campaniforme es documenta a son Ferrandell-so n'Olesa des del començament fins al final de la seva ocupació (c. 2500-1300 aC) i presenta dos tipus de decoracions incises. El primer apareix majoritàriament sobre bols i presenta similituds amb l'estil català de Salomó, encara que alguns fragments tenen majors afinitats amb l'estil Bois sacré del sud de França. Tots dos estils, en qualsevol cas, se solen datar en un moment previ a l'inici del II mil·lenni i difícilment ultrapassen aquesta frontera. El segon tipus de decoració campaniforme pot emparentar-se amb l'estil residual d'Arbolí, originari igualment de l'àrea catalana, encara que amb datació més recent. A les excavacions de son Ferrandellso n'Olesa, també s'hi han trobat gresols o atuells-forn de ceràmica o lingots de coure. Aquestes evidències de producció metal·lúrgica són homologables al registre de son Matge, on aquests mateixos elements no solament aparegueren associats a materials campaniformes sinó que, fins i tot, dos dels fragments decorats conservaven restes d'òxid de coure al seu interior. En aquest sentit, s'ha de recordar que els dos jaciments estan situats a la serra de Tramuntana, la qual, junt amb alguns afloraments menorquins, és l'únic jaciment potencial per a l'explotació del coure a l'àmbit insular.

La constatació de processos locals de fusió del coure, associats a tècniques decoratives de tradició campaniforme, proporciona un suport empíric a la hipòtesi que la producció metal·lúrgica va ser introduïda a les Illes des dels territoris continentals. Les primeres cronologies dels contextos arqueològics mallorquins on s'ha documentat aquesta associació reforcen la mateixa hipòtesi.

A la Península Ibèrica, la ceràmica campaniforme se sol associar a les anomenades puntes de Palmela i als punyals de llengüeta o als triangulars de petites dimensions. De vegades també apareix al costat de braçals d'arquer i botons d'os, encara que generalment en contextos més tardans. D'altra banda, val a dir que els enterraments adscrits a l'àmbit campaniforme solen localitzar-se en cistes, fosses o en megàlits reaprofitats. Són testimoni de la disseminació illenca d'aquesta mena de materials, vinculats a la Península al campaniforme, els punyals de llengüeta del Museu d'Eivissa i de la cova natural de son Primer 24 (Artà, Mallorca Oriental) i les puntes foliàcies d'es Rafal d'es Toro i ses Roques Llises (Alaior, Menorca). Cal destacar que el registre de ceràmica campaniforme mallorquina comprèn altres coves naturals d'habitació—com ara la cova dels Bous a Felanitx, Mallorca Oriental, i son Torrella a Escorça, Mallorca Septentrional—, encara que la remoció dels nivells en els quals ha aparegut no permet contextualitzar les troballes. Igualment hi ha notícies d'alguns fragments recollits a es Velar (Santanyí). Més interessant resulta, però, la probable deposició de ceràmica campaniforme com a aixovar d'una cista d'enterrament excavada a la cova dels Morts de son Gallard (Deià), tot i que els detalls d'aquesta troballa no s'han publicat.

L'únic context arqueològic comparable als de son Ferrandell-so n'Olesa i son Matge es troba igualment a Mallorca i correspon a l'estrat C de Ca na Cotxera (Muro, Mallorca Septentrional). Es tracta d'una construcció probablement subrectangular que contenia un bon nombre de fragments campaniformes i que té una cronologia anterior al 2200 aC. Finalment, només resta citar l'impressionant lot de ceràmiques campaniformes trobat sota les estructures talaiòtiques del santuari de son Mas (Valldemossa, Mallorca Occidental), tot i que la seva valoració està pendent de la publicació definitiva dels resultats dels treballs. El gruix dels repertoris de son Ferrandell-so n'Olesa, son Matge i Ca na Cotxera està integrat per tipus ceràmics qualificats tradicionalment de pretalaiòtics, comuns també a Menorca, tot i que en aquesta illa encara no han aparegut associats a ceràmica campaniforme. Aquesta circumstància planteja un greu problema a l'hora d'entendre quan i des d'on se'n va iniciar l'expansió cap a les terres baixes de Mallorca i cap a la resta de les illes Balears.

Una hipòtesi possible per a donar compte de l'ocupació de nous territoris parteix de reconèixer l'existència d'un substrat de població autòctona, identificat per la presència de ceràmiques de formes senzilles sense decorar, preferentment globulars, esfèriques, troncocòniques i bitroncocòniques, documentades en coves o abrics naturals —Neolític final de son Matge—, al qual se superposaren influències continentals —campaniformes— que introduïren la metal·lúrgia i, probablement, una economia agropecuària que exigia l'establiment d'assentaments a la plana propers als terrenys de conreu. Alternativament, pot proposar-se que la colonització de les terres baixes va anar a càrrec de les comunitats locals en un moment previ a l'arribada de les influències campaniformes. La major freqüència relativa de producció de ceràmica llisa respecte a la decorada amb motius i tècniques forans en els contextos on s'ha documentat el primer campaniforme constitueix un argument a favor d'aquesta darrera explicació. Tanmateix, aquesta hipòtesi es veu enterbolida per l'absència en els naviformes d'evidències que testimoniïn l'ús d'aquesta ceràmica en un moment anterior a l'arribada de les influències campaniformes. D'altra banda, cap de les dues hipòtesis no aclareix el problema de la situació cronològica dels sepulcres megalítics documentals a les Illes i que, a la Península, podrien ser anteriors o sincrònics al campaniforme.

Els sepulcres megalítics

Les estructures sepulcrals megalítiques documentades a les Balears són més aviat escasses. Fins fa ben poc només es coneixien quatre sepulcres a Menorca, tots ells concentrats al sud-est (Alcaidús i ses Roques Llises, a Alaior, i Montplé i Binidalinet, a Maó), un a Mallorca (son Bauló de Dalt, Santa Margalida, Mallorca Septentrional) i un altre a Formentera (Ca na Costa). Tanmateix, recents prospeccions dutes a terme a Menorca han identificat noves troballes al nord i al nord-est de l'illa. A Ciutadella se n'han registrat quatre (dos sepulcres a son Escudero, un a son Salomó i un altre al Rafal d'es Capità), a Ferreries un (son Ermità) i a es Mercadal un altre (Ferragut Nou). De tots aquests sepulcres s'ha de destacar que els dos darrers són els que millor s'ajusten al registre megalític tradicional pel que fa a equipament artefactual i a formes constructives.

Per últim, cal esmentar que a Eivissa també s'hi ha documentat un possible sepulcre (Can Sergent I, Sant Josep), format per un corredor de 2 m de longitud i una porció d'una probable cambra circular. Tanmateix, resultava aventurat definir-lo com a estructura funerària megalítica, ja que l'aixovar que pretesament hi és associat és poc concloent com a indicador cronològic i la datació dels ossos humans que s'hi ha efectuat és completament anacrònica.

Totes les construccions megalítiques menorquines semblen respondre al model de petit sepulcre de corredor amb cambra rectangular o ovalada, a la qual s'accedeix mitjançant una llosa perforada a manera de porta. De vegades s'han conservat murs de contenció o contraforts exteriors que rodegen la cambra i part del corredor. L'escàs aixovar que s'hi va dipositar es compon de vasos troncocònics amb cordons incisos sota la vora, bols i vasets pseudocilíndrics i carenats. A ses Roques Llises es van documentar també un botó piramidal amb perforació en forma de V, una punta foliàcia que recorda les de Palmela i un fragment de punxó de secció quadrada que podria correspondre al seu pedicel. Entre les noves troballes de la zona septentrional de l'illa també han aparegui aixovars d'aquesta mena. A son Ermità es van recuperar dotze botons amb perforació en V (troncocònics, piramidals o rectangulars), un punxó de coure i un altre d'os i, a Ferragut Nou, un fragment de vas troncocònic amb cordó incís sola la vora.

L'únic sepulcre mallorquí conegut fins ara, el de son Bauló de Dalt, s'assembla, quant a les dimensions —no pas als trets arquitectònics i a l'aixovar— als menorquins. En el primer aspecte destaca la presència d'una plataforma enllosada, on s'inscriu una circumferència de 6 m de diàmetre, composta per lloses clavades, que envolta el sepulcre pròpiament dit. Sobre l'equip material, cal assenyalar l'absència del típic vas troncocònic amb cordó incís sota la vora i la presència nova de bases planes, juntament amb més de mig centenar d'ascles de sílex. Tot i que la forma de la sepultura i l'aixovar no coincideixen amb els sepulcres menorquins, se sol englobar son Bauló de Dalt dins de la mateixa tradició i cronologia i d'uns mateixos referents que per a la resta.

Atès que per a alguns especialistes, com Lluís Plantalamor, aquests sepulcres de corredor corresponen a la primera fase del pretalaiòtic menorquí, s'ha intentat buscar filiacions externes que donessin sentit i aclarissin l'origen del primer poblament d'aquesta illa. Les referències s'han trobat a Orient (Còrsega i Sardenya) i a Occident (Occitània, Llenguadoc i Catalunya), sense que, ara per ara, s'hagi pogut arribar a cap conclusió. Tanmateix, hi ha la possibilitat de proposar uns altres antecedents peninsulars, com el de Granada, on megàlits d'aquest tipus són molt comuns —Montefrío o a Laborcillas—. En ambdós conjunts no hi falten exemplars amb lloses perforades d'accés, puntes foliàcies i botons perforats en forma de V. Aquesta connexió meridional no sembla haver estat investigada amb prou atenció, però en qualsevol cas també s'hi haurà d'aprofundir per a trobar referents per al sepulcre de Ca na Costa, on el tercer anell de murs, format, a manera de contraforts, per una sèrie d'ortòstats (lloses posades dretes) que envolten la cambra circular, constitueix una singularitat arquitectònica en l'àmbit illenc, que també s'ha relacionat amb el nord-est de la Península (cementiri dels Moros, Gavarres i Mas Pla, Valldossera, Alt Camp). L'exemplar de Formentera ha estat considerat com una versió tardana de l'expansió megalítica cap a terres orientals. Aquesta adscripció cronològica no es contradiu amb les dels materials ceràmics, els botons de perforació en forma de V, els fragments de sílex o el braçal d'arquer amb perforacions trobats al sepulcre. Malauradament, la datació d'un dels vuit individus recuperats a l'interior de la cambra s'ha de descartar, perquè està inclosa en la sèrie de mostres erròniament datades al laboratori del British Museum.

En resum, els materials arqueològics documentats en les estructures megalítiques coincideixen amb l'equip artefactual propi de l'àmbit campaniforme. Tanmateix, entre les dues illes més grans es constata una dissimetria clara pel que fa als contextos d'aparició: a Mallorca solen correspondre a llocs d'habitació, mentre que a Menorca la majoria són megàlits funeraris. Els materials que acompanyen aquestes dues entitats són també de dos ordres, d'una banda la ceràmica llisa adscrita a una tradició autòctona i, de l'altra, artefactes no ceràmics amb prototipus continentals, que apareixen en contextos megalítics reutilitzats, un cop construïts per comunitats equipades amb materials campaniformes.

Cronològicament, per tant, no hi ha dubte que ambdues entitats —megàlits i campaniforme— es manifesten a les Illes en un lapse sincrònic. Tanmateix, resulta prematur abordar la qüestió de si s'han d'adscriure o no a una mateixa comunitat humana o si, contràriament, corresponen a grups independents establerts en marcs geogràfics diferents. Cal recordar que l'únic megàlit mallorquí està orientat cap a les costes de Menorca i que el de Formentera probablement no té res a veure amb la resta. No obstant això, l'absència de ceràmica campaniforme als sepulcres de Mallorca i Menorca sembla suggerir l'existència de dos grups d'influència sobre una població indígena que vivia a l'aire lliure o en coves naturals i que feia enterraments en aquestes coves (son Primer a Artà i Ariant a Pollença, Mallorca Septentrional) o, allà on era possible, en hipogeus. En qualsevol cas, el desenvolupament d'aquestes comunitats, almenys a Mallorca, sembla vincular-se a influències bàsicament campaniformes, materialitzades en la introducció de noves tecnologies que permeteren la seva expansió cap a les terres baixes.

Els hipogeus o coves artificials d'enterrament

A la Península Ibèrica les coves artificials d'enterrament constitueixen una altra de les manifestacions arqueològiques que coexisteixen amb el megalitisme. Les que aquí ens interessen tenen com a trets comuns una cambra allargada i un absis i només s'han detectat a Mallorca i a Menorca. Es tracta de recintes sepulcrals d'inhumació col·lectiva excavats a la roca, que poden presentar-se aïllats o agrupats conformant necròpolis de cinc (Cala Sant Vicent, Pollença), sis (son Toni Amer a Campos, Mallorca Oriental) i, fins i tot, vuit coves (son Sunyer a Palma, Mallorca Occidental).

Les característiques d'aquests hipogeus són molt variades. S'han documentat des de la simple cova de cambra allargada amb corredor d'accés (es Cabàs a Santa Maria del Camí, Mallorca Septentrional), fins a les que disposen de bancs (na Fonda a ses Salines i son Amer a Llucmajor, Mallorca Oriental), vestíbuls i, fins i tot, nínxols (d'en Bordoy a Felanitx i Colònia de Sant Pere a Artà). Els accessos són igualment diversos i poden consistir en una simple porta oberta a l'exterior, que comunica amb un petit corredor, o bé tenir unes lloses de tancament que donen a una rampa, escalinata o pou (son Jaumell a Capdepera i son Toni Amer a Campos, tols dos a Mallorca Oriental).

A Mallorca, els hipogeus presenten una distribució heterogènia i dispersa, que abraça des de la serra de Llevant, a l'entorn del Massís d'Artà, fins a l'extrem nord de la serra de Tramuntana. Així mateix, es localitzen per es Pla i són molt nombrosos a l'extrem sud-est de l'illa. Entre els materials arqueològics, documentats únicament en una vintena de coves, destaca la presència de ceràmica llisa. Les formes predominants són les esfèriques de vorell exvasat i amb nansetes perforades en el terç superior de la peça, tot i que també apareixen bols esfèrics i vasos troncocònics, bitroncocònics i pseudo-cilíndrics. La resta de l'aixovar funerari es compon de punyals amb reblons, puntes de fletxa i punxons —tot de coure—, granadures discoïdals d'os i botons perforats, especialment triangulars i, finalment, ascles, esmoladores, puntes de fletxa i braçals d'arquer.

A Menorca, la distribució geogràfica dels hipogeus se circumscriu a la meitat occidental de l'illa i comprèn bàsicament els municipis de Ciutadella (son Viví, sa Torre del Ram I i son Catlar), Ferreries (son Mercer de Dalt) i Alaior (Torre d'en Galmés). Els hipogeus menorquins, com els mallorquins, presenten un corredor horitzontal o en rampa, amb escala o sense, que comunica amb una porta d'accés circular o subrectangular de petites dimensions. La cambra, generalment ovalada, també sol disposar de nínxols o de banquetes per a dipositar els cossos i les ofrenes. L'aixovar funerari és similar al mallorquí, pel fet que es compon predominantment d'atuells globulars de vorell exvasat i bols semiesfèrics, acompanyats a vegades de punyals triangulars de reblons, botons en forma de V i punxons de coure.

Novament, l'únic indicador disponible per a datar aquest tipus de jaciments és d'ordre tipològic. En primer lloc, existeix el repertori ceràmic adscrit tradicionalment al període pretalaiòtic però que, de moment, no disposa d'un estudi morfomètric amb referents cronològics clars. Ara com ara, només pot suggerir-se que les formes globulars esfèriques de vorell exvasat (característiques dels hipogeus) són posteriors als vasos troncocònics de cordó incís al costat del vorell (trobats en coves i en sepulcres megalítics), si bé és cert que aquest darrer tipus va subsistir fins el 1800 aC, com ho demostra la datació radiocarbònica de son Marroig. En segon lloc, hi ha la tipologia dels punyals que, en l'àmbit dels hipogeus insulars, sempre correspon a exemplars amb reblons. Les seves característiques formals s'han de relacionar amb les dels trobats al sud-est de la Península (tant a les regions meridionals del grup valencià com en tota l'àrea argàrica) i solen adscriure's tradicionalment al bronze ple, amb una cronologia inicial que mai no depassa el 2300 aC i que pot prolongar-se fins el 1800 aC. No hi ha res en els hipogeus que pugui suggerir datacions més antigues, de manera que la seva utilització com a recintes funeraris pot situar-se en un moment posterior al de la primera presència campaniforme i a l'ús dels sepulcres megalítics, i anterior a l'aparició de navetes i de naviformes.

Així, doncs, dues entitats arqueològiques reconegudes fora de l'àmbit insular, el campaniforme i els sepulcres megalítics, són les que semblen caracteritzar un primer moment d'expansió de la població a les illes de Mallorca i Menorca, com també els inicis del poblament de Formentera i potser també d'Eivissa. Entorn al 2000 aC, els hipogeus van substituir els sepulcres megalítics com a recintes funeraris i coexistiren durant un llarg temps amb les coves i els abrics naturals, que van continuar sent freqüentats com a llocs d'habitació i d'enterrament (es Rossells i son Mas a Manacor, Mallorca Oriental; son Puig a Valldemossa; el Confessionari dels Moros a Felanitx; Montblanc a Maria de la Salut, Mallorca Septentrional; Lledoner a Pollença).

El poblament entre c. 1500-1200 ac. els naviformes i les navetes

La denominació de naviforme s'aplica als recintes constituïts per dos murs paral·lels de doble parament, units en un dels seus extrems per un llenç absidal, o, simplement, s'usa per a definir les estructures d'habitació en forma de ferradura allargada. L'entrada està situada al front obert (es Buronell a Calvià; els Closos de Can Gaià a Felanitx; es Coll a Manacor) o bé s'efectua a través d'una porta d'accés oberta al mur oposat a l'absis (Bellver Nou a Manacor; Cala Pi a Llucmajor; Alemany a Calvià). De vegades tenen un fogar central, generalment subrectangular, que pot acompanyar-se d'un prestatge o una lleixa oval (son Oms a Palma; Canyamel a Capdepera, Mallorca Oriental; Hospitalet, Manacor). El sostre, consistent en un entramat de troncs i brancatge, descansava sobre pals de fusta, l'existència dels quals es dedueix a partir de forats i lloses, disposats a manera de basament, situats en l'eix mitger d'alguna d'aquestes construccions (Alemany a Calvià; es Figueral de son Real a Santa Margalida; sa Marina a Sant Llorenç des Cardassar, Mallorca Oriental). Només en un cas (cova d'es Moro de son Mercer de Baix) s'ha conservat part d'un sostre de lloses planes, sustentat per columnes polilítiques més estretes a la base que a la part superior.

Són comuns els naviformes aïllats (es Coll, sa Vall de son Macià, Bellver Nou i Can Josep, a Manacor; sa Tanca de son Fam a Campos; Alemany a Calvià; sa Cala Blanca a Ciutadella i Santa Mònica a es Mercadal), tot i que també poden aparèixer adossats a d'altres (Can Roig Nou a Felanitx) o fins i lot amb doble cambra i un sol absis. L'agregació d'estructures, ja siguin geminades, en forma de triplets o sense connexió física però properes en l'espai, s'ha vinculat de vegades a la presència de poblats estables suprafamiliars.

La distribució dels gairebé setanta naviformes comptabilitzats a Mallorca mostra una tendència que privilegia l'emplaçament a les terres baixes properes a la costa. Les àrees amb un nombre més gran d'estructures són l'est i el sud de la serra de Llevant, els contraforts meridionals i septentrionals de la serra de Tramuntana i, en menor mesura, la plana i la badia d'Alcúdia. A Menorca, els naviformes no representen ni tan sols una desena part dels mallorquins. Es troben concentrats a la meitat meridional i són completament inexistents a l'extrem occidental i al terç nord-nord-oest.

Cap naviforme no ha aparegut segellat fins ara. La freqüent remoció dels dipòsits, unida a intervencions arqueològiques mancades de mètode, ha provocat la pèrdua irreparable de la majoria de l'equipatge material d'aquestes estructures. El repertori artefactual conservat en una desena de naviformes està integrat principalment per formes ceràmiques globulars, bitroncocòniques, troncocòniques i bols semiesfèrics. L'elevat índex de fragmentació que presenten aquestes peces impedeix fer una valoració tipològica del conjunt, més enllà de constatar l'absència de perfils troncocònics amb vorell incís (característics, com es recordarà, de les coves i, sobretot, dels sepulcres megalítics) i l'abundància de bases planes, tret que no es va generalitzar fins a plena època talaiòtica. Ambdós aspectes, units a la relativa freqüència de formes típiques talaiòtiques en alguns naviformes tant mallorquins (sa Marina de sa Punta B, Can Roig Nou, es Figueral de son Real) com menorquins (son Mercer de Baix, sa Torreta de Tramuntana, Santa Mònica, Clariana), semblen indicar que alguns d'aquests i, en especial, els que apareixen agrupats en forma de masos, corresponen a una fase tardana de transició al món talaiòtic. En aquest sentit, els artefactes recuperats en alguns naviformes que testimonien la pràctica de processos metal·lúrgics (Can Roig Nou, son Mercer de Baix i Hospitalet) i que solen consistir en peces recurrents durant la primera fase talaiòtica, avalarien igualment la teoria que es van reutilitzar en aquesta època.

Tot i que no es pot garantir la presència de naviformes a les Pitiüses, cal rastrejar un ressò d'aquest tipus d'estructures a Cap Babaria II (Formentera). D'altra banda, no deixa de sorprendre la similitud morfològica d'aquest jaciment respecte d'algunes estructures excavades recentment a la província de Múrcia i al sud-est peninsular, que assegurarien per a aquesta versió naviforme una datació anterior al 2500 aC.

Les navetes pròpiament dites es documenten exclusivament a Menorca i estan distribuïdes per gairebé tota l'illa, com ho demostren els exemplars excavats a Ciutadella (es Tudons, la Cova, son Morell, Binipati Nou), Alaior (Rafal Rubí, Biniac-l'Argentina, Cotaina) i Maó (sa Torreta). La seva aparença externa és pràcticament idèntica a la de les estructures naviformes, encara que a diferència d'aquestes no apareixen en grups, sinó com a monuments aïllats. Consten d'una entrada minúscula, que de vegades és una llosa perforada, a través de la qual s'accedeix o bé a un estret corredor o bé a una petita avantcambra rectangular o trapezoidal que dona pas a una cambra el·líptica o Fusiforme. Aquests trets arquitectònics pseudomegalítics es complementen amb la tècnica de pedra seca i cobriment per aproximació de filades pròpia dels sistemes arquitectònics d'època posterior. A l'interior d'aquests edificis, de caràcter exclusivament funerari, la distribució espacial que presenten els ossos humans, amuntegats i barrejats amb restes d'artefactes que en el seu moment degueren formar part de l'aixovar de les persones inhumades, indica clarament que es tractava de tombes de caràcter col·lectiu.

De vegades s'ha suggerit la possibilitat que els morts fossin dipositats originalment en altres llocs, en principi a l'aire lliure, tot esperant que la descomposició de les parts toves permetés de desmembrar els cossos i sepultar-ne a les navetes algunes parts seleccionades. Tanmateix, com que en gairebé tots els casos en què hi ha hagut una excavació arqueològica s'han pogut documentar restes amb indicis d'articulació anatòmica, resulta aconsellable descartar la idea de la naveta com a recinte d'enterrament secundari. Així, l'aparició de restes òssies remogudes i apilades en els racons de la cambra s'explicaria d'acord amb la necessitat de disposar d'espai per a la inhumació de nous cossos.

Pel que fa a l'aixovar funerari, la inexistència d'associacions clares entre artefactes i individus impedeix de poder inferir diferències socials quant a sexe o edat, circumstància que, unida al caràcter col·lectiu de les tombes, sembla afavorir la idea d'una societat regida per vincles d'afinitat i/o consanguinitat. El mateix repertori d'objectes recuperats a les navetes és bastant restringit i es redueix a certes formes ceràmiques, generalment troncocòniques, tot i que en algun cas també se'n troben de semiesfèriques, juntament amb botons, granadina i penjolls d'os i alguns artefactes de coure o de bronze com ara puntes de llança, punxons, braçalets, ganivetes i les típiques tiges tubulars amb nus bicònic de funció desconeguda.

L'absència de punyals triangulars i d'atuells globulars, típicament associats a les coves artificials d'enterrament tant mallorquines com menorquines, i la perduració d'alguns dels elements en contextos talaiòtics (com els mateixos botons amb perforació en forma de V, els braçalets de bronze o les formes troncocòniques de base plana), semblen indicar una cronologia igualment de transició per a les navetes d'enterrament. Els investigadors que han buscat un enquadrament cronològic basant-se en els trets arquitectònics d'aquests edificis han arribat a la mateixa conclusió. Les tesis clàssiques que situaven les navetes d'enterrament en un moment talaiòtic inicial i vinculaven la seva aparició a una evolució tipològica dels hipogeus d'inhumació col·lectiva continuen tenint un major suport empíric que les hipòtesis actuals. Segons aquestes, la naveta de planta circular o ovalada, anomenada de tipus intermedi (Biniac-l'Argentina), es proposa com un model derivat del sepulcre megalític, però construït mitjançant tècniques ciclòpies, de manera que constituiria l'antecedent immediat de les navetes d'enterrament menorquines.

La fase de transició que acabem de descriure, representada pels naviformes d'habitació de Mallorca i Menorca i les navetes d'enterrament menorquines, va conèixer dues etapes totalment oposades. La primera, anterior en el temps, es caracteritza per un poblament dispers, amb individus que vivien en assentaments a la plana, ocupant les valls i coves naturals, que enterraven primer en dòlmens i després en hipogeus i que no tenien defenses organitzades ni materials coercitius. La segona (talaiòtica), amb una fenomenologia arqueològica radicalment diferent, serà objecte de discussió en l'apartat següent.

És possible que les navetes d'enterrament constitueixin la darrera manifestació del ritual d'inhumació col·lectiva a Menorca i posin de manifest algun tret d'accés diferencial a la riquesa, si es té en compte la considerable despesa d'energia invertida en la seva construcció i també l'aparició freqüent d'elements metàl·lics en els aixovars funeraris. A Mallorca, per contra, la perduració dels hipogeus com a recintes sepulcrals sembla indicar un domini continuat de les estructures gentilícies en l'esfera política. Tanmateix, aquesta fase de transició va continuar caracteritzant-se per assentaments que aprofitaven els nínxols econòmics disponibles a les dues illes, d'acord amb unes formes de producció agropecuàries senzilles, en les quals l'agricultura mixta es pot suggerir però no contrastar de moment. En el marc d'aquest poblament dispers, no exempt d'alguns nuclis més rellevants amb indicis d'una incipient agregació, es van continuar utilitzant les cavitats de muntanya com a espai d'habitació i es van mantenir esporàdics contactes amb l'exterior.

La societat talaiòtica (1300-600 ac)

Jaciments després del 1300 aC.

A les illes de Mallorca i de Menorca, l'adveniment d'una nova entitat arqueològica, anomenada des del temps de Colominas cultura talaiòtica, s'ha caracteritzat per la presència d'edificis en forma de torre, construïts en aparell en sec i amb pedres de grans dimensions (talaiots), aïllats o formant part de complexos urbanístics compresos dins de recintes emmurallats. El repertori material documentat en aquests jaciments presentava models de producció de gran homogeneïtat que suggerien la presència d'un grup social ben definit i implantat a les dues illes. Tradicionalment, les datacions obtingudes als jaciments mallorquins de Pula (son Cervera, Mallorca Oriental) i de son Matge han constituït l'argument clau per a situar el començament del període talaiòtic cap al 1500 aC. Aquesta datació tan primerenca obligava a considerar que les noves manifestacions devien ser sincròniques, durant quasi tot el seu desenvolupament, respecte al vell món de les navetes. Tanmateix, els contextos arqueològics d'ambdues localitzacions no poden continuar essent utilitzats com a criteri de demarcació, atès que el de Pula continua inèdit i que el de son Matge resulta insuficient, a causa de l'ambigüitat cronològica dels artefactes que hi apareixen associats (una espasa que, amb tota probabilitat, es tracta d'una importació i una ganiveta alveolar amb tija, eina comuna en les navetes menorquines d'enterrament).

Avui es pot assegurar que les navetes i els naviformes van ser reutilitzats en temps talaiòtics, entre el 1300 i el 1200 aC (Clariana, Binipati Nou i la Cova, a Ciutadella —Menorca—; i sa Marina a Sant Llorenç des Cardassar—Mallorca—), i fins i tot sembla probable que algunes comunitats que vivien en naviformes s'adaptessin ràpidament als nous temps, incorporant al complex naviforme estructures alienes a l'antiga tradició (son Mercer de Baix). Per tant, els orígens del món talaiòtic han d'ancorar-se en les datacions de la construcció d'estructures inequívocament talaiòtiques, com a definidores d'un canvi remarcable en les estructures econòmico-socials de les dues illes.

Dues dates procedents del poblat mallorquí de s'Illot (Sant Llorenç des Cardassar) situen aquest moment aproximadament entre el 1350 i el 1200 aC. Aquesta darrera datació és molt propera a les obtingudes per a l'abandó d'es Figueral de son Real (Santa Margalida), la construcció del talaiot 1 de son Ferrandell-so n'Olesa i les dates de l'exterior de la taula de Torralba d'en Salord (Alaior). En conseqüència, resulta més ajustat situar els orígens del món talaiòtic aproximadament cap al 1300 aC. La construcció d'altres complexos talaiòtics, com el talaiot 4 de son Ferrandell-so n'Olesa, la casa 12 de ses Païsses (Artà) o l'interior de la taula de Torralba d'en Salord, apunten cap a l'interval del 1100-1000 aC, moment en què el poblament talaiòtic estava plenament consolidat a Mallorca i Menorca. La continuïtat d'aquest tipus d'edificacions (son Ferrandell-so n'Olesa i s'Illot, a Mallorca, i Binicalaf a Maó), i la construcció tant de talaiots (talaiot 2 de son Fornés a Montuïri, Mallorca Oriental; talaiot 2 de son Ferrandell-so n'Olesa), com de santuaris (son Mas, Valldemossa) o d'habitatges talaiòtics (s'Illot) es confirmen cap al 850-800 aC, i la seva utilització sembla mantenir-se vigent fins el 600 aC aproximadament.

Qui va protagonitzar el canvi cultural a les Illes? Les dues teories explicatives considerades actualment parteixen de tesis tant autoctonistes com difusionistes. Els investigadors del primer grup remarquen els trets de continuïtat que presenta el món talaiòtic respecte al període precedent, mentre que els del segon solen concebre'l com a resultat d'una nova aportació de població, amb arrels a Sardenya. Per a fonamentar la primera hipòtesi s'argumenta que el sistema arquitectònic (aparell ciclopi) que implementà el món talaiòtic és d'arrel local, mentre que en favor de la segona es manté que els seus edificis emblemàtics (talaiots, taules o santuaris) no tenen precedents a les Illes. Els canvis evidents constatats en els objectes arqueològics i la profusió d'assentaments de nova planta també es posen en relació amb aquesta segona hipòtesi, mentre que la continuïtat observada en alguns llocs d'habitació fonamenta la primera. Actualment, sembla més ajustat acceptar que es va produir un inequívoc canvi en les expressions materials de la societat, ja que els contenidors (estructures) i els continguts (objectes) arqueològics van canviar d'una època a l'altra. Tanmateix, aquest canvi no podrà avaluar-se en termes històrics fins que no es realitzi un programa d'investigació amb l'objectiu de determinar els ritmes de coevolució del paisatge i del poblament en aquesta època en qüestió i en la precedent.

La gran quantitat d'establiments reconeguts com a talaiòtics ha servit per a suposar un fort creixement demogràfic respecte al període anterior. A aquesta característica cal afegir el fet que molts dels assentaments ultrapassen la mitja hectàrea d'extensió i d'altres arriben a ocupar-ne fins i tot quatre. Aquesta circumstància s'ha de relacionar amb una evident concentració demogràfica en assentaments estables, que indiquen, per tant, una preocupació per la defensa (emmurallaments) i que disposen d'estructures arquitectòniques específiques, dedicades a activitats sòcio-polítiques (talaiots) o religioses (taules i/o santuaris) les quals afectaven tota la societat i transcendien l'àmbit domèstic.

Aquests centres (a Mallorca, Capocorb Vell a Llucmajor, o son Fornés a Montuïri; a Menorca, Torre d'en Galmés a Alaior, Trepucó a Maó, o son Catlar a Ciutadella) podien tenir alhora un o diversos assentaments secundaris, formats per un talaiot i algunes cases que, a manera de circuit exterior, definien probablement el seu territori (a Mallorca, Sabó respecte a son Fornés, i a Menorca, son Marquet i son Piris respecte a son Catlar).

Al marge d'aquests nuclis importants de població, pot observar-se, tant a Mallorca com a Menorca, una gran profusió d'assentaments, generalment constituïts per talaiots aïllats o grups de cases que mantenen un cert tipus de poblament dispers, la reproducció social del qual sembla condicionada per una certa dependència respecte als grans centres. Probablement, alguns santuaris aïllats (son Mas) o aglutinadors (so Na Caçana a Alaior) podien assegurar la cohesió necessària de la població per al manteniment de les estructures d'organització i poder que exigien els centres talaiòtics. Encara s'està lluny d'assegurar, però, que existeixi alguna relació entre el control polític i una certa institucionalització religiosa. Aquesta darrera característica, tanmateix, es pot proposar per a alguns edificis, fonamentalment les taules i, en el seu cas, els talaiots integrats en el recinte d'un poblat.

El debat sobre l'organització econòmica del món talaiòtic continua sent estèril. L'únic testimoni, del tot insuficient i probablement anacrònic, que suggereix la pràctica d'una agricultura mixta procedeix de la profusió de molins de mà trobats en superfície a les ruïnes dels poblats. L'escassetat d'anàlisis carpològiques i palinològiques no permet, d'altra banda, assegurar-ho. Fins ara, únicament a son Fornés, son Ferrandell-so n'Olesa i s'Illot s'han realitzat i publicat anàlisis pertinents que permeten atorgar un lloc preeminent a la ramaderia de porcs, bòvids i ovins i caprins en les estratègies econòmiques desenvolupades per aquestes comunitats. Els bovins en edat adulta eren utilitzats com a aliment, circumstància que suggereix que el seu ús primordial era el d'arrossegament i tracció. Al contrari, el consum d'ovins i caprins privilegiava els individus joves, mentre que el dels porcs era indiscriminat. Atès que aquests darrers, a més, competeixen generalment amb les formes agrícoles tradicionals, tot sembla indicar que l'estratègia productiva dominant era la ramaderia.

Pel que fa a l'estructura social, es pol assenyalar que algunes construccions (talaiots, taules i muralles) exigien un treball comunitari per a ser edificades. Aquesta circumstància, unida a la funció de certs talaiots (talaiot 1 de son Fornés) com a centres de redistribució de productes alimentaris, sembla avalar l'existència d'una organització social en la qual certs segments de la població detenien funcions de direcció o, si es prefereix, d'organització, mentre que la resta es mantenia en una autarquia només mediatitzada per les obligacions socials que exigien les estructures de poder. Els talaiots, juntament amb les taules i els santuaris, constitueixen probablement els llocs on s'expressa aquesta dissimetria social.

Els talaiots presenten un polimorfisme considerable. Solen ser torres troncocòniques o troncopiramidals que poden presentar una cambra circular (sa Canova, Artà) o rectangular (Capocorb Vell i es Velar a Sencelles, Mallorca Septentrional) o, fins i tot, cambres juxtaposades a la planta inferior (Rafal Roig a es Mercadal). S'accedeix a les cambres, quan existeixen, per un corredor que travessa la faixa murada. El parament exterior dels talaiots sempre es realitzava mitjançant grans blocs de pedra, que arriben a pesar algunes tones i que es col·locaven generalment en filades paral·leles emprant aparell en sec. El parament intern, per contra, és de dimensions mitjanes i la disposició dels blocs és irregular. Un altre tipus de talaiots, més nombrós a Menorca, és el de corredor (ses Fonts Redones de Baix a Mercadal, son Vitamina a Maó). Aquests presenten, com a únic habitacle, un corredor més o menys estret (ses Païsses) que distribueix o no cert nombre d'alvèols a manera de petites cambretes. El corredor pot ser longitudinal, a la base dels talaiots, en zig-zag, en rampa o fins i tot curvilini. A vegades poden presentar un pis elevat com a terrat de vigilància. A Menorca s'han documentat igualment monuments amb una cambra elevada a la qual s'accedeix des de l'exterior (Binixíquer i sa Torreta de Tramuntana a Maó).

Les muralles solen estar construïdes amb aparell poligonal irregular en tot el seu traçat (Llucamar a Sant Llorenç des Cardassar), amb blocs en filades paral·leles (es Pedregar a Llucmajor) o bé amb ortòstats que descansen sobre sòcols plans (son Catlar, s'Illot, ses Païsses), i que poden sustentar a la vegada grans pedres col·locades irregularment o en filades (ses Talaies a Santanyí, Mallorca Oriental).

Les taules, exclusives de Menorca (Torralba d'en Salord, Trepucó, Torre d'en Galmés), són recintes rituals amb capçalera absidal que inclouen al seu interior una estructura de pedres en forma de T, constituïda per un brancal monolític i una llinda centrada al seu damunt. Els santuaris d'aquesta època acostumen a presentar una planta subquadrada, també absidal, i estan construïts amb ortòstats verticals irregulars en el seu parament exterior, filades de pedres mitjanes en el parament interior i terra o petites pedres de farciment entre ambdós.

Les cases talaiòtiques presenten panys de paret rectes o corbats que defineixen plantes quadrades, rectangulars o en forma de ronyó. Generalment, es tracta d'habitatges d'una cambra, amb envans intermedis o sense, que solen tenir columnes o pilastres per a sostenir el sostre. A l'interior s'hi han documentat fogars rectangulars delimitats per lloses planes —amb un llit de fragments ceràmics en el seu interior com a capa refractària—, lleixes, plataformes, banquetes i petites cisternes. És típica de Menorca la casa amb pati interior que pot presentar una planta circular (Torelló a Maó) o poligonal (Sant Agustí Vell a Mercadal).

Finalment, cal assenyalar que de vegades s'han documentat estructures laberíntiques que comuniquen diferents dependències dels poblats, i també sales hipòstiles associades o no a aquests (els Antigors a ses Salines de Santanyí, Mallorca Oriental, i Binigaus Nou a Mercadal i Torre d'en Galmés) amb columnes monolítiques o polilítiques que asseguren el sostre.

A més de l'arquitectura, l'equip material també constitueix un tret diferenciador del període talaiòtic. El repertori ceràmic està compost de grans atuells d'emmagatzematge, de perfil ovoide i vorell exvasat, que presenten dos o quatre monyons verticals; atuells bitroncocònics; bols subcilíndrics; olles de cuina de vorell exvasat i mida mitjana; vasos troncocònics i olletes petites. Les peces són monocromes i en destaca l'espatulat i el brunyit de les superfícies. Els vasos mitjans i petits no solen anar ornamentats, tot i que s'hi poden trobar petits mamellons, nanses massisses i algunes ungulacions, digitacions i incisions, generalment en el terç superior de la peça. Es tracta d'un repertori domèstic clarament restringit a certs usos, que es documenta tant en les unitats d'habitació com en la resta dels recintes talaiòtics, i la seva proporció varia segons la funció de l'estructura arquitectònica on apareixen. Dues ca racterístiques diferencien aquest tipus ceràmic del d'èpoques anteriors i posteriors: el predomini de les bases planes de perfil rectilini, atalonat o lleugerament convex, i la reiterada absència de nanses. L'instrumental lític està representat per molins plans, percussors, allisadors, morters i cassoletes, juntament amb un nombre escàs d'estris de sílex. Els productes metàl·lics són escassos en els poblats i només s'han documental amb certa profusió en dipòsits mallorquins (Cas Corraler a Felanitx, es Corralàs de son Bou a Pina, es Mitjà Gran a Campos, son Pizà a Santa Maria i Lloseta). En la major part d'aquests dipòsits es poden apreciar ressons de la metal·lúrgia característica del bronze final dels territoris continentals occidentals. Destaquen les destrals planes, de cub o amb apèndixs laterals, les espases de pom massís, els punxons i les puntes de llança tubulars i foliàcies. També s'han documentat peces de difícil filiació, com ara badaines (relacionades amb el comerç oriental), torquis, pectorals i cinturons que s'assemblen vagament a productes del nord d'Europa del bronze mitjà, encara que no tenen paral·lels sincrònics fidedignes.

L'existència d'una metal·lúrgia local està mínimament assegurada gràcies a l'aparició de mitjans de producció específics, com els motlles de fosa. Se sol pensar que certs artefactes es produïen només localment, a causa de la inexistència de similituds respecte a les produccions foranes. Tanmateix, el metall utilitzat és majoritàriament el bronze estannífer, aliatge que no pot obtenir-se directament a les Illes ja que no tenen estany. En el transcurs del segle VIII van aparèixer productes de ferro a Mallorca (son Matge) i Menorca (so Na Caçana, Alaior), però l'ús d'aquest metall no es generalitzà fins després del 600 aC.

La presència d'armes i de fortificacions en els grans assentaments ha estat vinculada al caràcter suposadament bel·licós de la població talaiòtica. Tanmateix, s'ha argumentat que les armes eren més aviat béns de prestigi o patrons de valor —com també semblen haver-ho estat els ornaments (torquis, cinturons, braçalets) o alguns estris (badaines)—, i no pas instruments coercitius. Aquest argument no nega, però, la necessitat de defensa de certs poblats talaiòtics, que degueren competir entre ells per qüestions de territori econòmic o de primacia en l'organització social.

Les formes d'enterrament són l'assignatura pendent del grup talaiòtic. Fins al moment s'han documentat objectes de filiació talaiòtica en sepultures de la fase precedent de Mallorca (son Sunyer) i de Menorca (la Cova o Binipati Nou), però mai en enterraments inequívocament talaiòtics. El costum d'inhumar els morts en coves (son Boronat a Calvià, son Maimó a Petra, Mallorca Oriental) o en necròpolis de tombes a l'aire lliure (son Real-Illot des Porros a Santa Margalida), no s'implantà fins a la fase següent, inaugurada amb les transformacions estructurals que va patir el món talaiòtic a partir de c. 650 aC. Tanmateix, les excavacions de son Matge, amb nivells datats entre el 800 i el 650 aC, presenten enterraments en calç que plantegen seriosos dubtes sobre si aquest tipus de sepultura, característic de la fase posterior, s'adoptà ja en plena època talaiòtica.

Aproximadament entre el 650 i el 600 aC el talaiot, l'edifici més emblemàtic de la cultura a la qual dona nom, va perdre el paper social que tenia: deixà de ser utilitzat i, per descomptat, construït. En aquest lapse se situa la destrucció i la inhabilitació dels dos talaiots de son Fornés fins ara excavats, i dels talaiots 1, 4 i, probablement, 2 de son Ferrandell-so n'Olesa. Igualment van tenir lloc canvis significatius en l'ús d'alguns santuaris (son Mas) i de taules (Torralba d'en Salord), que van reprendre la seva activitat transformant radicalment els seus materials arqueològics en el període posttalaiòtic.