Les noces del comte

En la prodigiosa expansió territorial dels comtes de Barcelona, les armes van tenir una funció secundària en comparació amb l’eficàcia que tingueren les estratègies matrimonials. La major part dels nous comtats foren adquirits gràcies als matrimonis. Mentre que en el passat els casaments havien aportat sobretot aliances i xarxes de clientela, al llarg del segle XII aquests proveïren comtats sencers i, fins i tot, un regne. L’abast d’aquesta política fou enorme: les noces del comte mai no s’havien mostrat tan conqueridores.

A Catalunya, Ramon Berenguer III estava a l’aguait dels llinatges en vies d’extinció. El 1107, conclogué les esposalles de la seva filla Ximena, de dos anys d’edat, amb Bernat III de Besalú, un quinquagenari, encara solter i probablement malalt. A conseqüència d’això, el comte de Besalú li prestà jurament de fidelitat i li prometé el seu comtat en cas de morir sense descendència. Quatre anys més tard, a la mort de Bernat III, Besalú fou annexionat a Barcelona. El comtat veí de Cerdanya va seguir la mateixa sort l’any 1117.

En altres temps, Sança, germana de Ramon Berenguer II, havia estat casada amb el seu titular, Guillem Ramon (1068-95). Aquest matrimoni apropava el comte de Cerdanya a Barcelona, enemiga declarada, fins no feia gaire, del seu casal. D’aquesta unió van néixer dos nois: Guillem Jordà, que va morir a Terra Santa el 1109, i Bernat Guillem, hereu únic, que en el llit de mort va renunciar als seus drets en favor del seu cosí germà Ramon Berenguer III. Una unió matrimonial, maquinada trenta anys abans, havia permès als barcelonins incorporar el comtat com si es tractés d’una fruita madura.

En la societat dels segles XI i XII, els qui lliuraven una dona es trobaven en una situació de superioritat respecte dels qui la prenien. Eren temps d’hipergàmia en els quals la categoria social de l’esposa era superior a la del marit: els comtes de Barcelona rebien, en conformitat amb aquests costums aristocràtics, el vassallatge dels seus gendres i dels seus cunyats. A més, foren, a títol doble, senyors dels comtes de Besalú i Cerdanya; pel fet de ser membres de la branca primogènita descendent de Guifré I, els comtes de Barcelona conservaven una certa superioritat d’ençà l’època del cosinatge. Com a sogres que eren, imposaven la seva protecció als seus afins.

La mateixa hipergàmia tingué lloc novament en la generació següent. Ramon Berenguer IV donà les seves germanes Mafalda i Almodis a uns guerrers del seu cercle, descendents de les més grans famílies de l’aristocràcia autòctona. La primera d’elles es casà el 1132 amb Guillem Ramon de Castellvell, un dels magnats més influents a la cort de Barcelona i membre d’un vell llinatge de veguers del Penedès. La segona es casà amb Ponç de Cervera, vescomte de Bas, el noble més important del comtat de Besalú que Ramon Berenguer III acabava d’annexionar. Aquest matrimoni fou precedit d’un rapte pel qual Almodis va marxar del palau de Barcelona amb el seu futur marit. A vegades, l’Església encoratjava aquest procediment (en nom del lliure consentiment dels cònjuges) com el recurs més segur per a evitar les pressions del cercle familiar. Ramon Berenguer IV va treure profit d’aquest aparent atac a l’honor del seu casal. Després d’haver acceptat la celebració del casament, rebé l’homenatge del seu cunyat, que esdevindria un dels suports més fidels per a la seva política al comtat de Besalú.

Alfons I, gràcies al prestigi de la seva corona, no va tenir necessitat d’utilitzar el matrimoni per a apropiar-se dels comtats de Rosselló i de Pallars Jussà, ja que els respectius comtes els hi van entregar lliurement. El 1209, Pere I va prometre el seu fill Jaume I en casament a Aurembiaix, hereva del comtat d’Urgell. Però la seva sobtada mort a la batalla de Muret impedí que el matrimoni es pogués dur a terme i, per tant, els vescomtes de Cabrera van recuperar el comtat d’Urgell.

Alfons I i Sança de Castella envoltats de cortesans, Liber feudorum maior, segles XII-XIII, .

ACA / R.M.

De la mateixa manera, la confederació catalanoaragonesa va néixer d’una unió matrimonial. El 1134, el rei Alfons el Bataller morí, sense fills, arran de les ferides sofertes a la batalla de Fraga. El seu germà Ramir II, antic abat de Sahagún i nomenat bisbe de Roda-Barbastre, era el seu únic hereu directe. Per salvar la dinastia, els aragonesos el van treure del monestir, el coronaren, i el casaren d’ofici (en virtut dels deures del seu càrrec) amb Agnès de Poitou, vídua del vescomte de Thouars i dona de provada fertilitat. D’aquesta unió va néixer una filla, Peronella, que, encara al bressol, fou promesa en matrimoni a Ramon Berenguer IV, de vint-i-quatre anys d’edat. Gràcies a aquesta operació, Aragó es lliurà de les cobejances del rei de Castella i Lleó, massa poderós, i dels drets successoris dels ordes militars, als quals Alfons el Bataller havia cedit el regne en el seu testament. Des d’aleshores, els catalans es trobaren encara més involucrats en els afers ibèrics. Les estratègies matrimonials així ho testimonien. El 1128, Berenguera, filla primogènita de Ramon Berenguer III, fou donada en matrimoni a Alfons VII de Castella. Per a consolidar aquesta aliança, l’endemà de la unió amb Aragó, Alfons I es casà, l’any 1174, amb Sança de Castella, filla de la segona muller d’Alfons VII. Aquests matrimonis consolidaren els vincles amb Castella, i impediren així les seves vel·leïtats expansionistes en detriment d’Aragó. El seu objectiu era neutralitzar Navarra, que reclamava aquest darrer regne. Les esposalles frustrades establertes el 1160 entre Alfons I i Mafalda de Portugal formaven part d’una política d’equilibri enfront del regne de Castella. Dolça, una altra dels fills de Ramon Berenguer IV, es casà amb Sanç de Portugal, senyor del principat més occidental de la Península.

Per a contenir provisionalment les lluites entre els regnes ibèrics o per a sortir-ne vencedor, era important desplegar estratègies matrimonials intel·ligents. Hàbils en aquests afers, els catalans es prometeren en casament a navarreses i portugueses i donaren les seves filles als castellans. D’aquesta manera conservaven Aragó, obtingut en el millor dels seus matrimonis, i preservaven totes les possibilitats d’annexió de la vall baixa de l’Ebre, l’emirat de València i les illes Balears. En altres temps, a l’Àndalus els matrimonis foren contrets segons les demandes del califa, l’harem del qual havia arribat a incloure fins i tot algunes filles de la família comtal de Barcelona. Al segle XII, el matrimoni esdevingué, més que mai, conqueridor. La que havia estat, fins no feia gaire, la unió dels vençuts, es convertí en l’aliança dels vencedors.

La política matrimonial dels comtes de Barcelona arribà, per fi, a Occitània. Ramon Berenguer III, vidu de Maria Roderic, es casà, cap al 1107, amb una tal Almodis, potser comtessa de Melguelh, ciutat preada per la irradiació de la seva seca monetària. En terceres noces, es casà amb Dolça de Provença, que aportà com a dot un vast principat territorial destinat a servir d’herència als fills segons, evitant així lluites intrafamiliars a Catalunya. La branca barcelonina que governà el comtat de Provença portà a terme uns matrimonis que li permeteren conservar un territori reclamat tant pel comte de Tolosa com pel casal autòcton dels Baus. El compromís de Pere I a Occitània fou molt ferm. En primer lloc es casà amb Maria de Montpeller, que li aportà aquesta ciutat en plena expansió artesanal i comercial. També donà dues de les seves germanes a Ramon VI i a Ramon VII de Tolosa, respectivament. Aquest doble matrimoni posà fi a la guerra contra aquesta dinastia a la vegada que ambdues concentraren tots els esforços en la lluita contra Simó de Montfort i els invasors francesos.

Al segle XII, en plena època d’enfortiment dels principats territorials, el matrimoni dels comtes esdevenia conqueridor i captador d’espais. Abans de res, era utilitari i rendible; concebut d’una manera pragmàtica amb l’objectiu d’annexionar comtats i regnes. En la mesura que es tractava d’una dinastia esdevinguda reial molt recentment, hom no negligia el prestigi de les noces a distància, que augmentaven el capital simbòlic de la dinastia. Així, Ramon Berenguer de Provença es va prometre en matrimoni a Eudòxia Comnè, parenta de l’emperador de Bizanci, i Pere I feu el mateix amb Maria, hereva de Jerusalem. Aquestes aliances ampliaven l’horitzó polític d’una família de l’Occident medieval decidida a acomplir els principals rols en la nova escena política de la Mediterrània. El model reial incorporà l’empremta del matrimoni a distància al seu programa. D’això fou exemple el matrimoni imaginari entre Guifré I i la filla del comte de Flandes, una carolíngia de pura estirp, de manera que la sang carolíngia, segons les Gesta comitum Barcinonensium, irrigava el llinatge dels comtes de Barcelona.

Però, a despit d’alguns matrimonis honorífics, cal constatar que, més que abans, la dona era cercada per les terres que podia aportar i també pels comtats que permetia d’annexionar. Al segle XII les estratègies matrimonials possibilitaren la concentració de vasts espais en un sol principat. D’altra banda, la fragmentació del llinatge en branques col·laterals i el fet de tenir en compte les reivindicacions dels segons (el fill que ve després de l’hereu) comportaren una creixent necessitat de nous comtats i d’herències per als germans petits. Les dinasties comtals necessitaven més territoris. En altres temps, l’esposa aportava l’amistat del seu pare i vagues aliances guerreres. Ara, el matrimoni fou un vincle per annexar principats sencers. Objecte de transaccions, la filla núbil esdevingué, més que mai, un instrument en mans del seu llinatge.