Les transformacions de la producció industrial al País Valencià

Taller metal·lúrgic reconvertit en fàbrica de municions, Alboraia, s.d.

Col·l. part. / G.C.

Al País Valencià la Guerra Civil va afectar de manera molt desigual les distintes branques de la indústria. Hi hagué unes indústries que estigueren deprimides, mentre que d’altres experimentaren una recuperació respecte de la crisi dels anys trenta i, fins i tot, en el cas de les fàbriques d’armament, una etapa expansiva.

Quan va començar la Guerra pel juliol del 1936, les indústries tradicionals valencianes tenien problemes de mercat i patien les conseqüències de les activitats del moviment obrer. Els grans projectes empresarials —Unión Naval de Levante, Compañía Siderúrgica del Mediterráneo i Compañía Valenciana de Cementos— estaven afectats pel retrocés de la demanda pública. Per la seua banda, les petites empreses, com les tèxtils i papereres concentrades a la regió d’Alcoi i Ontinyent (Vall d’Albaida), l’espardenyeria i la indústria del calçat de la conca del riu Vinalopó i de la Vall d’Uixó o les fàbriques de joguines de la Foia de Castalla (Alcoià) i de Dénia (Marina Alta), patien a causa de la caiguda de la demanda privada. El moviment obrer plantejava unes reivindicacions adaptades a les situacions de cada fàbrica. A les empreses més afectades per la crisi, com la siderúrgica de Sagunt (Camp de Morvedre), mentre que la fàbrica pretenia reduir la producció i el personal per sortir-se’n, els sindicats lluitaven per mantenir la producció i els llocs de treball. En aquest sentit, tingueren un gran ressò les vagues de la primera meitat del 1936 a Sagunt. En les petites empreses que tendien cap a una concentració de recursos per tal de superar la crisi, les reivindicacions obreres perseguien unes millores laborals i socials. Aquest fou l’objectiu de les vagues de la indústria tèxtil i del paper a Alcoi i de la del calçat a Elda (Alt Vinalopó), els mesos de maigijunydel 1936.

Producció d’acer a Sagunt. 1931-1938.

La Guerra Civil va permetre noves respostes davant la doble problemàtica que afectava les activitats industrials valencianes de preguerra. Els sindicats obrers, sobretot la UGT i la CNT, aprofitaren la conjuntura d’incertesa dels primers mesos de guerra i controlaren les fàbriques. Quan el propietari havia estat declarat enemic de la República o havia abandonat l’empresa, els sindicats la col·lectivitzaven, la socialitzaven o bé creaven cooperatives de producció. Excel·lents exemples d’aquesta evolució es troben en la indústria tèxtil a Alcoi i València, en la del calçat a Elda i la Vall d’Uixó o en la de joguines a Ibi (Alcoià), Dénia, l’Eliana (Camp de Túria) i Ondara (Marina Alta). En aquestes últimes poblacions, els obrers adscrits a la UGT socialitzaren les indústries de joguines Payá Hermanos S.A. i Rico S.A., d’Ibi i Onil (Alcoià), els de la CNT col·lectivitzaren les de Dénia, i els de la CNT i la UGT conjuntament confiscaren les de Castalla, Ondara i la fàbrica d’Industrias Drake S.A., situada a l’Eliana. A Alcoi es va establir primer una Comissió Tècnica de Control de la Indústria Tèxtil CNT-AIT, i el 14 de setembre de 1936 el Sindicat va confiscar definitivament les fàbriques. A València, el Sindicat Únic Fabril i Tèxtil UGT-CNT va estructurar un sistema de control que va afectar 39 empreses que donaven feina a 25 000 treballadors. A Elda es va estructurar, pel maig del 1937, Indústries de la Pell Socialitzades d’Elda i Petrer, amb la confiscació de les grans societats anònimes de Rodolfo Guarinos, José Martínez i Pedro Bellod, i dues de més petites. Posteriorment, les fàbriques més grans i les de major utilitat per a la Guerra foren confiscades per l’Estat republicà, com ara la siderúrgica de Sagunt, la Compañía Valenciana de Cementos, que fou intervinguda pel govern a l’abril del 1937 a petició del consell d’administració perquè l’empresa passava una prolongada crisi, l’antiga fàbrica de joguines Payá, d’Ibi, que s’havia transformat en una fàbrica de producció de bales, i l’empresa de calçat Hijos de Silvestre Segarra S.A. de la Vall d’Uixó, que havia estat sotmesa a control pel Front Popular i que destinava la seua producció a l’exèrcit.

Bombardeig dels alts forns de Sagunt, s.d., BNM.

Les fàbriques dels grans projectes empresarials —Unión Naval de Levante i Compañía Siderúrgica del Mediterráneo— recuperaren la demanda pública que havien perdut. Aquesta demanda era l’única que podia mantenir-ne l’activitat, encara que adaptada als temps de guerra. Segons un informe dels Serveis Especials del Ministeri de Governació, en la primera setmana del 1937 eixiren 143 kg de bales de les drassanes de la Unión Naval de Levante, 105 kg de cartutxos recalibrats i 1 500 kg de bombes de mà, i es trobaven en construcció autos blindats i ambulàncies. Tot seguit es va convertir en la fàbrica número 22 de la sotssecretaria d’Armament. La Compañía Siderúrgica del Mediterráneo fou confiscada pels obrers, i els qui havien estat despatxats tornaren als seus llocs de treball. De 1 500 obrers en actiu que hi havia al juliol del 1936 es va passar a 3 200. Posteriorment, l’Estat republicà la va confiscar i la convertí en la fàbrica número 15 de la sotssecretaria d’Armament. La seua foneria preparava bombes, en la secció de laminatge produïen xapa per a blindatges i en els torns fabricaven vasos per a projectils i picots per a filats. Fins i tot la siderúrgia saguntina augmentà la producció relativa si es compara amb els anys anteriors. El 1936 sols disposaven de dos forns alimentats amb càrregues fredes de lingot i ferralla, però aconseguiren la major producció mitjana d’acer per forn de la seua història. En els laminatges la producció de palanquilla i desbasts també va ser la més gran de la seua història, amb 4 500 tones el 1937 i 5 000 tones el 1938, davant les 2 700 tones de mitjana anual entre els anys 1930 i 1935. Per comparació a la siderúrgia biscaïna, la producció de Sagunt fou molt important per a l’Estat republicà. Durant el govern de José Antonio de Aguirre y Lecube al País Basc, la producció mitjana mensual biscaïna fou de 2 910 tones d’acer, i la saguntina, de 4 245 tones.

Les fàbriques de les petites empreses que tenien facilitat per a canviar l’assignació dels seus recursos productius també es destinaren a abastar el mercat militar. Van produir armaments, maquinària, teixits, calçat militar, cantimplores i altres complements per a l’exèrcit. Aquest nou mercat els va permetre superar la crisi i obtenir beneficis extraordinaris, que han estat fàcils de seguir pels historiadors perquè el Ministeri d’Hisenda va establir, pel setembre del 1937, una contribució directa sobre aquests beneficis extraordinaris obtinguts des del 19 de juliol de 1936 en relació amb els beneficis normals dels anys 1934-35. Les branques de la indústria més beneficiades per la transformació foren les del calçat, l’espardenya, el tèxtil, la metal·lúrgia i la joguina. Les empreses d’aquestes branques que treballaren per al mercat militar obtingueren entre el 27% i el 45% de beneficis mitjans per 100 pessetes de capital. Indústries de la Pell Socialitzades d’Elda i Petrer, per exemple, va obtenir 2 501 864 pessetes de beneficis entre el maig i l’octubre del 1937. A la fi del 1937 el Sindicat Tèxtil i Fabril CNT d’Alcoi havia facturat 65 000 000 de pessetes, de les quals el 58% corresponien al mercat militar. El 1937 obtingueren 8 579 569 de pessetes de beneficis. Per contra, les empreses que no s’adaptaren per a vendre a l’exèrcit patiren pèrdues. d’una banda, perderen els mercats tradicionals situats a l’altre costat del front de batalla i, de l’altra, tingueren dificultats en el proveïment de primeres matèries. Aquest fou el cas de les indústries papereres, que llevat d’algun cas excepcional, com el de l’empresa Viuda de Merín de Cocentaina (Comtat), no es transformaren i no aconseguiren proveir-se de primeres matèries. A la fàbrica de cartons Viuda de Merín, el govern hi va instal·lar una fàbrica de gasos tòxics procedent de Madrid. En canvi, Papeleras Reunidas S.A., que fou col·lectivitzada el 5 de gener de 1937, no aconseguí superar els problemes del proveïment de primeres matèries. Durant el 1937 i la primera meitat del 1938 va arribar a exportar llibrets de paper de fumar als EUA, Hispanoamèrica, el nord d’Àfrica i França, però el problema de les primeres matèries paralitzà cada vegada més l’empresa, fins al punt que a l’abril del 1938, l’Estat la va intervenir.

La reassignació més important de recursos es destinà a la fabricació d’armaments. Segons uns informes de la CNT i del PCE de la primera meitat del 1938 al País Valencià, entre 13 000 i 14 000 persones treballaven en la fabricació d’armaments. En el cens de la població del 1930 només hi havia enregistrades 61 persones amb l’ofici d’armer i 521 en activitats relacionades amb material explosiu i inflamable, la majoria pirotècnics. Una primera explicació d’aquest procés està en la quantitat de fàbriques que s’adaptaren per a produir armament. Entre aquestes cal destacar les fàbriques de joguines metàl·liques d’Ibi, Dénia i Ondara, i les metal·lúrgiques d’Alacant, Alcoi i València. Una segona explicació està en les fàbriques de nova planta que el govern republicà va traslladar de Madrid i Toledo al sud del País Valencià. Els tallers de l’AISA de Carabanchel Alto i de la Hispano s’instal·laren a la partida de Rabassa (Alacant), i el gros dels equips de la Fábrica de Cartuchería de Toledo es repartiren entre Novelda, Elx i les comarques murcianes.

A banda de l’acer i els laminatges, la producció més destacada era la fabricació de municions. Segons els informes de la CNT del novembre del 1938, els tallers valencians podien produir més de 2 700 000 bales i cartutxos Mauser al dia. El professor Josep Maria Bricall ha calculat que al Principat, entre l’agost del 1936 i l’octubre del 1937, se’n produïren en total 80 497 000. La Comissió de Municions va informar, pel novembre del 1936, que la producció de cartutxos de la Zona Nord era de 120 000 unitats per dia. Pel que fa a la capacitat de producció de projectils al País Valencià, sembla que era similar a la dels altres centres productors de la República, amb 13 000 unitats al mes. En aquesta producció va destacar la Indústria Metal·lúrgica Alcoiana Socialitzada CNT, amb 11 500 unitats. La producció de granades, sobretot BRAND-81 i VA-LERO-50, fou més discreta, amb 2 030 i 1 100 unitats, respectivament, per setmana. La resta de fabricacions d’armament no tingueren una capacitat productiva tan destacada, encara que van contribuir a abastar l’exèrcit. Tan sols val la pena esmentar la SAF número 15, que muntava i reparava avions, i la fàbrica número 22 de la sotssecretaria d’Armament, que muntava autos blindats.

La indústria d’armament al País Valencià. Gener del 1938.

Aquestes xifres mostren la importància del pes relatiu que va tenir per a l’exèrcit de la República la producció de la indústria d’armaments del País Valencià, les activitats de la qual es van veure afavorides per les incidències de la Guerra. d’una banda, la lluita entorn de Madrid, la conquesta franquista de la Zona Nord i la paralització industrial del Principat després de l’ocupació de les centrals hidroelèctriques pirinenques contribuïren a dinamitzar les activitats industrials del País Valencià. De l’altra, el govern republicà va intensificar la importació de les primeres matèries que es necessitaven. Els índexs d’importació de metalls augmentaren el 484% durant la primera meitat del 1938 si es comparen amb els del 1935. Igualment, els atacs aeris contra les fàbriques valencianes de material de guerra tardaren a aconseguir resultats dignes d’esment, ja que fins al març del 1938 no començaren a danyar-les. Dels 368 bombardeigs que s’han documentat, solament 35 danyaren els edificis industrials de València, Sagunt, Dénia, Alacant i Alcoi. Els principals enclavaments de les fàbriques de cartutxos i granades de mà —Ibi, Elda, Novelda i Elx— no patiren cap bombardeig. Aquest fet va determinar que al final del 1938 encara s’instal·lara a Elda la fàbrica número 22 de la sotssecretaria d’Armament, que procedia de València. Poques hores abans d’acabar la Guerra els tallers metal·lúrgics d’Alcoi encara fabricaven bales, obusos i maquinària.