Les víctimes: persecució i repressió

El 6 de novembre de 1934, un mes després de la revolta del Sis d’Octubre, quan en un moment d’aldarull el president de les Corts intentava restablir la calma, José Antonio Primo de Rivera va cridar: “¡Lo que tiene que hacer el señor presidente es dejar que nos peguemos alguna vez!”. Julián Besteiro, l’equànime president, no va pas donar permís per a fer-ho, però ni ell ni les poques persones serenes que hi havia aleshores a Espanya no van poder impedir que esclatés una guerra civil ferotge, molt més plena d’odis, venjances i violències que qualsevol guerra internacional. Aquesta dolorosa realitat hauria d’haver frenat el triomfalisme dels vencedors. Valeri Màxim, al segle I, escrivia que, per molt glorioses i fins profitoses per a la república que haguessin estat les gestes d’un general o d’un cònsol, si les havia realitzades en el curs d’una guerra civil no se li concedia mai el títol de generalíssim (imperator) ni els honors del triomf, ni tampoc aquelles pregàries públiques i oficials anomenades supplicationes, “ja que, per molt necessàries que poguessin haver estat, sempre foren considerades tristes [lugubres] les victòries assolides al preu de sang no estranya, sinó domèstica”. En aquesta línia de la saviesa clàssica, perfeccionada encara per la caritat evangèlica, es va moure Pius XI en la seva al·locució als pròfugs espanyols, el 14 de setembre de 1936. La propaganda dels insurrectes en va divulgar copiosament la part que els interessava, però el papa havia expressat amb vehemència el seu horror davant aquella guerra fratricida: “...la guerra civil, la guerra entre els fills del mateix poble, de la mateixa mare pàtria [...]. Amb raó s’ha dit que la sang d’un sol home ja és massa per a tots els segles i per a tota la terra [citació de Manzoni]; què direm de les matances fraternes que encara s’anuncien?”.

Dins d’aquesta incivil Guerra Civil, algunes persones van mirar d’evitar el conflicte i, un cop esclatat, es van esforçar per humanitzar-lo, i per això sovint van ser bandejats i perseguits per tots dos bàndols. Ciutadans espanyols que no cabien en cap de les dues Espanyes fratricides, com foren Alcalá Zamora, Salvador de Madariaga, Alfredo Mendizábal i, pel que fa als nostres compatricis, un eclesiàstic com Vidal i Barraquer, un militar com el general Domènec Batet, i polítics com el català Manuel Carrasco i Formiguera i el valencià Lluís Lúcia i Lúcia. També cal fer memòria especial d’aquells que Joan Villarroya, en una monografia sobre Badalona, ha batejat amb el nom de “bombers”, perquè, sovint amb risc de la pròpia vida, treballaven per apagar l’incendi, és a dir, salvar vides. Al cenatista Joan Peiró, segurament el més benemèrit d’aquests “bombers”, li ho van pagar després de la guerra extradint-lo de França i afusellant-lo.

Josep Suñol

Retrat de J.Suñol i Garriga, s.d.

Col·l. part. / G.S.

Nebot del polític Ildefons Suñol i Casanovas, Josep Suñol i Garriga tenia fortes conviccions catalanistes i republicanes. Va ser elegit diputat per Esquerra Republicana a totes les convocatòries de les corts espanyoles: 1931, 1933 i 1936. Era de condició benestant, gràcies a una important empresa familiar sucrera, i el 1930 havia promogut la fundació de la revista (després diari) “La Rambla”, amb el subtítol, que expressava el doble vessant del periòdic, de “Setmanari d’esports i d’actualitat” (després “Esport i ciutadania”). Josep M. Massip en tenia la direcció general i política, Lluís Aymamí i Baudina l’esportiva, i un dels principals redactors era Joaquim Ventalló i Vergés. Hi col·laboraven també Francesc Macià, Nicolau d’Olwer, Manuel Carrasco i Formiguera, Jaume Aiguader, Carles Soldevila, etc. Va arribar a tirar 60 000 exemplars. Per la seva fermesa va rebre nombroses multes i patí suspensions. Suñol va ser també president del F. C. Barcelona i va voler reforçar la institució i l’equip de manera professional, al mateix temps que accentuà el simbolisme nacional del club. Però aquesta tasca va durar amb prou feines un any. Poques setmanes després d’esclatar la Guerra Civil va anar a encoratjar els combatents catalans que havien anat a reforçar la defensa de Madrid. El front no era gaire definit al Guadarrama i, inadvertidament, l’automòbil en què viatjava amb dos acompanyants i el xofer es va introduir en territori enemic. Els rebels, que aquells dies havien tingut moltes baixes, els van afusellar immediatament sense ni saber de qui es tractava. Era el 6 d’agost i Suñol tenia només 38 anys.

Quantificació global de tot l’estat

No hi ha encara, per al conjunt de l’Estat espanyol, un estudi fiable dels morts per tots conceptes (en combat al front i com a repressió a la rereguarda). La mítica estimació del milió de morts, popularitzada per la novel·la de Josep Maria Gironella, ha de ser reduïda a menys de la meitat, i probablement a una quarta part. Però la quantitat global no és objecte de discussions tan aferrissades com, pel que fa a les rereguardes, el trist campionat de si la repressió blanca va ser més mortífera que la roja, o al revés. Per a tot l’Estat —a Catalunya, el cas va ser molt diferent— probablement va ser pitjor el terror blanc. l’exèrcit del Marroc, l’únic professional d’Espanya, format per la Legió i regulars moros, en desembarcar a la península va demostrar una notable eficiència, que el feia imbatible en camp obert fins i tot davant de columnes republicanes molt superiors en nombre i prou coratjoses, de manera que d’una galopada es van plantar a les portes de Madrid. Però era una tropa bastant limitada en efectius i no es podien permetre el luxe —diguem-ho així— de deixar enemics al darrere, i els enemics eren molts: la gran majoria de la població obrera o rural. Per això, a més de la primera esbandida de l’exèrcit africà mateix, encomanaven a la “segona línia” de falangistes o d’altres milícies l’eliminació dels que pertanyien a partits del Front Popular o a organitzacions obreres, o simplement eren coneguts per ser d’esquerra. Però les execucions van ser també massa nombroses en algunes regions de la zona feixista allunyades del front, on no hi havia hagut lluita ni revolució perquè des del primer moment la revolta militar hi havia triomfat, com és ara Navarra, Castella la Vella o Galícia.

Durant les primeres setmanes de guerra, de banda i banda no es feien presoners. La notícia va arribar al Vaticà, de manera que Pizzardo va suggerir al representant de Franco, Magaz, la creació de camps de concentració, tal com s’havia fet, deia, a la guerra del 1914 per totes dues bandes. El jesuïta Leopoldo Huidobro va adreçar uns escrits a les autoritats militars i al cos jurídic militar (els volia fer arribar a Franco, però no van passar de Yagüe) on deia: “Toda condenación en globo, sin discernir si hay inocentes o no en el montón de prisioneros, es hacer asesinatos, no actos de justicia [...]. El rematar al que arroja las armas o se rinde, es siempre un acto criminal [...]. No se incurre en la responsabilidad necesaria para merecer la pena de muerte por el mero hecho de estar afiliado a la CNT o a la UGT; ni aun por tomar un fusil para defender ideales, equivocados, pero sinceramente tenidos por lo mejor para la sociedad”. Huidobro no hauria alçat la seva veu contra aquests fets, si no haguessin estat habituals.

Barcelona, “la ciutat dels fusells”

Tots els plans dels militars conspiradors consideraven Catalunya com la zona on més difícil se’ls presentava el triomf; més difícil encara que a Madrid. El pessimisme es va agreujar quan, en vigílies del dia de l’Alzamiento, les forces de seguretat dependents de la Generalitat van detenir un capità amb molta documentació comprometedora. Els conspiradors sabien que la Generalitat coneixia els noms dels implicats, les grans línies del pla d’acció i fins el text del ban de declaració d’estat de guerra. Un dels compromesos era el capità Ramón Mola, que va córrer a Pamplona a dir al seu germà, el general Mola, el “Director” del Movimiento, que no es revoltés, perquè anirien al fracàs. Però el general li va respondre que ja no podia fer-se enrere, perquè aquell mateix dia, el 17 de juliol, havia d’esclatar la revolta al Marroc. Ramón Mola, home honrat i valent, va tornar a Barcelona, va prendre part en la revolta i, veient-se derrotat, abans de caure presoner es va disparar un tret al cap. La notícia per força havia d’impressionar el seu germà, el general, que l’havia enviat a una mort quasi segura.

No mancaven entre els oficials que havien preparat l’ Alzamiento a Barcelona alguns insensats que, embriagats per la facilitat amb què el Sis d’octubre l’exèrcit havia esclafat la revolta de la Generalitat, creien que amb quatre canonades farien fugir “els catalans”. d’altres, igual que Ramón Mola, ho veien molt malament, però així i tot es van llençar al carrer. Una història del Pronunciamiento a Barcelona, escrita per dos franquistes, Castillo i Álvarez, assegura que van anar a la revolta, tot i donar per descomptat que perdrien, amb la intenció d’aconseguir, almenys, la desorganització de la IV Divisió Orgànica. Per això van donar al seu relat el títol de Barcelona, objetivo cubierto. Resulta difícil de demostrar si Mola i els altres dirigents del cop militar no aspiraven, a Barcelona, a res més que a aquest objectiu negatiu, però el que és cert és que això és el que realment es va produir: provocar, amb la reacció popular contra l’Alzamiento, la desorganització de la IV Divisió i de les forces de seguretat a les ordres de la Generalitat, de manera que no poguessin sortir de Catalunya columnes disciplinades en direcció a Saragossa i altres fronts.

S’han donat diverses explicacions del fet que els sindicalistes i altra gent que se’ls havien sumat poguessin haver-se emparat dels 30 000 fusells que es guardaven al Parc de Sant Andreu, i de sobre qui recau la responsabilitat de no haver-ho impedit o de no haver-los desarmat immediatament, però aquelles armes, un cop repartides, capgiraren la situació de Barcelona i a tot Catalunya. La Generalitat s’havia negat a armar els sindicats. Encara el 18 de juliol, l’endemà d’haver esclatat la insurrecció a l’Àfrica, Frederic Escofet i Alsina perseguia els qui per la força s’havien procurat armes assaltant armeries o vaixells del port. El 19 mateix, quan a les tres de la matinada, dues hores abans de sortir els militars de les casernes, Garcia Oliver i Abad de Santillán van anar a la Comissaria d’Ordre Públic a demanar armes a Escofet, tot dient que els guàrdies no eren de fiar, i ells sí, Escofet els les va negar i els va respondre que tenia plena confiança en els seus homes. Però en menys de 24 hores, els qui havien ajudat la Generalitat a esclafar el Movimiento militar s’erigien en un poder al marge d’ella. El famós coronel Escobar, que amb els seus guàrdies civils disciplinats havia recuperat esplèndidament la plaça de la Universitat primer i després la de Catalunya, poc després plorava de ràbia quan veia els seus guàrdies espitregats, llançat el tricorni, perduts l’ordre i la disciplina i confraternitzant amb la turba. Barcelona, que en el tombant de segle s’havia fet famosa com a ciutat de les bombes, i que els anys vint havia esdevingut la ciutat de les pistoles, ara resultava ser la ciutat dels fusells. Passada l’eufòria immediata, la crònica de successos dels diaris registrava un dia i un altre els accidents causats per milicians inexperts amb els autos i els fusells requisats. “El Noticiero” creà per a aquestes desgràcies i per a les topades de cotxes requisats una secció o rúbrica especial que titulà “Lo de siempre”, de tan habitual com era. Però no foren aquests accidents involuntaris les pitjors conseqüències del maneig d’aquells 30 000 fusells.

S’ha dit i s’ha escrit que la Guerra d’Espanya va ser entre un exèrcit i un poble. No és exacte: a totes dues bandes hi va haver exèrcit i poble, però mentre que a la dels insurrectes els voluntaris es van integrar en un exèrcit professional que mantenia plenament els seus quadres de comandament i la seva disciplina, a la banda republicana els militars professionals i les tropes regulars que comandaven es van dissoldre en el caos general. Conta Orwell, en el seu Homenatge a Catalunya, que a la caserna de Barcelona on el van destinar, hi havia els habituals tocs de trompeta, però que no va descobrir els tocs reglamentaris de l’exèrcit espanyol fins que, ja al front, els va sentir a les trinxeres contràries. És només una anècdota, però prou significativa del desori imperant.

Repressió a la Catalunya republicana

La repressió a la rereguarda republicana. 1936-1939.

La divisió dels Països Catalans durant la Guerra Civil Espanyola es revela de manera dramàtica en el tema de la persecució i la repressió. Pel fet de trobar-se en zones oposades, els perseguits a Catalunya o a València eren perseguidors a Mallorca, i viceversa.

Per a les víctimes de Catalunya disposem del primer estudi rigorós que s’hagi fet a tot l’Estat, a càrrec de Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya i Font. Havien començat per la recerca de les víctimes dels bombardeigs, van examinar els arxius de l’ocupació franquista i, posteriorment, van estendre l’àmbit de la recerca a la totalitat dels morts a causa de la Guerra Civil a Catalunya. La primera comarca que van estudiar del tot va ser el Maresme, i ja aleshores van obtenir la proporció que després trobarien per a tot Catalunya: per cada víctima de la repressió franquista n’hi havia aproximadament tres de la violència revolucionària. Aquesta conclusió va sorprendre alguns historiadors que defensaven una proporció inversa, però no s’han pogut formular objeccions rigoroses a aquells resultats. La xifra resultant per a les víctimes de la repressió a la rereguarda de Catalunya és de 8 360 morts, amb un possible error d’un 5%.

Txeca instal·lada al convent del carrer Vallmajor de Barcelona, J. Brangulí, febrer del 1939.

ANC-Fons Brangulí

Cal dir que aquesta proporció de tres a u no significa que els rojos fossin tres vegades més criminals que els blancs. Hi ha altres aspectes a tenir en compte, quan es comparen les dues violències. La principal és que mentre que la immensa majoria dels assassinats comesos a la Catalunya republicana es van realitzar al marge de les autoritats, que van ajudar a fugir milers i milers de persones amenaçades malgrat ser enemics polítics seus, a la zona dita per ells mateixos “nacional” les matances van ser perfectament controlades, unes vegades tolerades i d’altres expressament ordenades.

La repressió franquista

Entre les “Instrucciones” amb les quals el general Mola preparava la revolta militar, la cinquena deia: “Ha de advertirse a los tímidos y vacilantes que aquél que no esté con nosotros está contra nosotros, y que como enemigo será tratado. Para los compañeros que no son compañeros, el movimiento triunfante será inexorable”. En virtut d’aquesta disposició, allí on la revolta va triomfar, els militars que no s’hi havien volgut sumar van ser afusellats, si alguna raó molt particular no va pesar en sentit contrari. Entre les “Órdenes de Urgencia” que hauria de donar la Junta de Govern, la vuitena deia: “En el primer momento, y antes de que empiecen a hacerse efectivas las sanciones a que dé lugar el bando del Estado de Guerra, deben consentirse ciertos tumultos a cargo de civiles armados para que se eliminen determinadas personalidades, se destruyan centros y organismos revolucionarios”. La Instrucció reservada número u, del “Director” (Mola) ordenava: “La acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo, que es fuerte y bien organizado”. Mola no era cap sàdic, però la mort del seu germà, més amunt esmentada, i les notícies cruentes que cada dia arribaven li havien estabornit la sensibilitat fins al punt que, segons reporta el seu secretari Iribarren, deia: “Hace un año hubiese temblado de firmar un fusilamiento. No hubiera podido dormir de pesadumbre. Hoy le firmo tres o cuatro todos los días a mi auditor, y ¡tan tranquilo!”. Tot passant per Burgos, van impressionar Iribarren uns nens que jugaven a allò que veien o sentien explicar: un d’ells feia de roig, els altres li deien que cridés “¡Viva España!” i, com que s’hi negava, l’afusellaven.

Les severes i expeditives disposicions dels conspiradors militars, que per la seva multiplicitat revelen un criteri ben decidit, van complir-se arreu on la rebel·lió militar va reeixir. Cada vegada que ocupaven una ciutat o una comarca, es tornaven a aplicar durant uns quants dies; després començava a vigir la (relativa) legalitat dels consells de guerra. Una legalitat que era especialment dura, a causa de la ficció legal per inversió, en virtut de la qual els qui no havien volgut o pogut sumar-se a la revolta militar eren condemnats per rebel·lió, adhesió a la rebel·lió o auxili a la rebel·lió. El raonament pseudojurídic, que va esdevenir clàusula d’estil a totes les sentències durant i després de la guerra, era un resultando segons el qual al juliol del 36 les autoritats militars, en compliment de la seva missió de defensar la pàtria, havien assumit tots els poders, i com que els qui s’oposen a l’exèrcit quan aquest actua en compliment de la seva missió incorren en el delicte de rebel·lió militar... els qui s’havien oposat a la revolta eren rebels!

Josep Benet, en el seu pròleg al llibre de Solé i Villarroya sobre la repressió a la rereguarda de Catalunya (un pròleg que no és un escrit de circumstàncies, sinó un important estudi sobre el tema) compara la proporció de víctimes a Catalunya amb la població d’aleshores. Resulta molt inferior a la que ofereixen diverses províncies o regions. En una situació revolucionària més o menys igual arreu, la Generalitat aconsegueix evitar moltes morts. En una de les seves tragicòmiques charlas, Queipo de Llano reconeixia el 24 d’agost de 1936 que Companys “ha dejado salir de Barcelona a más de cinco mil hombres de derecha, lo cual ha de aminorar sin duda la responsabilidad que pesa sobre él. ¡Dios se lo tenga en cuenta!”.

A les presons de la Generalitat, sota la direcció de Rafael Tasis, no hi va haver aquelles extraccions il·legals o sacas que acabaven a la cuneta o —en el cas de les presons de Madrid— a Paracuellos del Jarama. Per això, moltes persones empresonades a la Model de Barcelona i que se sentien amenaçades no van tenir cap pressa per sortir, fins passats els fets de Maig. Ben diferent era la sort dels qui anaven a parar a les presons clandestines que hi havia a Barcelona, controlades, o descontrolades, per les patrulles de control o altres organismes.

No eren sols les autoritats supremes de la Generalitat les que miraven de salvar vides. Hi va haver una solidaritat entre els intel·lectuals en virtut de la qual alguns, tot i ser prou coneguts com a dretans, van ser protegits pels seus col·legues d’esquerra, que els van ajudar a fugir. Pot servir d’exemple el cas de Manuel de Montoliu i de Togores. Nascut a Barcelona però d’ascendència tarragonina, era notable filòleg i crític d’art, col·laborador de la Bernat Metge i del Diccionari d’Alcover, home de dreta de tota la vida i catòlic fervent, que després de la guerra fins intentaria la vida monàstica a Montserrat i a Poblet. Quan va esclatar la Guerra Civil i es va desencadenar la revolució a Barcelona, va acudir als organismes de la Generalitat i als col·legues ben situats prop de les autoritats catalanes. Els organismes de les conselleries de Cultura i de Governació, que miraven d’ajudar les persones en perill, encara que sabessin que eren políticament adverses a les esquerra, li van donar passaport, permís de sortida i uns certificats que deien que era antifeixista, addicte a la República i a la Generalitat, i que anava a l’estranger per defensar la causa de la República en un congrés internacional. Proveït d’aquests papers, va sortir de Barcelona, va travessar França i així que va arribar a Ventimiglia, a la frontera italiana, va esquinçar aquells certificats en fragments ben menuts, els va llençar en una paperera de l’estació i va córrer a presentar-se al cònsol franquista per adherir-se al Movimiento. Però no es va adonar, i potser no va arribar a saber mai, que la policia secreta, que l’observava des que va baixar del tren, va recollir aquells fragments i va reconstruir els documents que asseguraven que era un antifeixista. Se li va obrir una investigació. Sort que va trobar qui respongués d’ell i va col·laborar en els serveis de premsa i propaganda italians de cara a Espanya.

Un altre factor que cal tenir en compte sobre la xifra relativament reduïda d’afusellats per Franco a Catalunya és que els més compromesos van poder fugir a França, cosa que no van poder fer els camperols andalusos o extremenys davant l’exèrcit d’Àfrica, o els republicans de Navarra o la Rioja davant de Mola. I tampoc no ho van poder fer els 15 000 fugitius, molts d’ells republicans significats, que van quedar atrapats a la ratera del port d’Alacant, tot esperant angoixats els vaixells que els havien promès i que no van arribar mai. La desesperació va provocar nombrosos suïcidis. Els presos van ser traslladats al Campo de los almendros que Max Aub ha immortalitzat, o a altres camps de concentració. Allà, com ha contat Eduardo de Guzmán, a part de les infrahumanes condicions d’habitatge i d’alimentació, havien de formar files diverses vegades al dia, sempre que arribava una comissió d’un poble per a identificar els seus conciutadans d’esquerres. Se’ls enduien i eren afusellats als llocs d’origen. La propaganda franquista havia dit i repetit que els qui no tinguessin les mans tacades de sang no havien de témer res. Franco, en un missatge als catalans el dia de l’ocupació de Tarragona, deia cínicament: “Nada tienen que temer los que engañados empuñaron las armas en la guerra. Doscientos setenta mil prisioneros atestiguan que en la España nacional desconocemos el odio y el rencor”.

La repressió franquista a Catalunya i al País Valencià va tenir lloc principalment un cop acabada la guerra, i per tant queda fora de l’àmbit cronològic d’aquest volum, però no podia acabar aquest apartat de la pseudolegalitat repressiva sense esmentar l’Ordre de 25 de gener de 1940 que instituïa a cada província una comissió d’“examen de penas” i, com diu el preàmbul, aprofitava “la experiencia adquirida” per a unificar criteris, és a dir, evitar les represàlies arbitràries. Aquesta ordre, que teòricament volia ser moderadora, enumera disset casos en els quals ni tan sols fou tramitada la proposta de commutació de la pena de mort. Disposició inaudita, ja que fins en els règims més absolutistes s’ha permès sempre apel·lar al dret de gràcia del cap d’estat. El més greu és que entre aquells disset casos n’hi ha que no són crims concrets, sinó situacions, càrrecs o responsabilitats polítiques, fins i tot les que el 18 de juliol eren perfectament legals: “miembros de los Gobiernos” (sic, per tant també els de la Generalitat o d’Euskadi), diputats, “altas autoridades” (categoria elàstica), governadors civils i presidents, i vocals de tribunals que van dictar penes de mort i els fiscals que les van sol·licitar.

El “cardenal de la pau”, Vidal i Barraquer

L. Companys demana la custòdia del bisbe de Tarragona F. Vidal i Barraquer, Barcelona, 24-7-1936.

Col·l. part. / G.S.

Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils de Mar 1868-Friburg de Suïssa 1943) ha merescut el sobrenom de “cardenal de la pau” per la seva actitud durant la Guerra Civil. Va entrar al seminari després de llicenciar-se en Dret. Després d’exercir diferents càrrecs a la cúria arxidiocesana de Tarragona, el 1909 va ser designat administrador apostòlic de Solsona, i els bisbes de la província eclesiàstica tarraconense el van elegir senador. El 1919 va ser nomenat arquebisbe de la seu primada de Tarragona i dos anys després esdevingué cardenal. Per haver renovat les disposicions tradicionals sobre la predicació i catequesi en la llengua del poble va topar, durant la Dictadura, amb el general Primo de Rivera. El govern exigia de la Santa Seu que fos tret de Tarragona, ja fos deposant-lo o almenys traslladant-lo a una altra seu o a un càrrec de Roma, però ni Vidal ni el papa no van cedir. Durant la República va haver de presidir la conferència de metropolitans, per l’expulsió del cardenal Segura, i va cercar la conciliació entre l’Església i el nou règim. Al juliol del 36 va ser salvat de la FAI per gestions de Ventura Gassol i per aquesta carta autògrafa del president Companys. Embarcat en un vaixell italià, va passar la guerra a la cartoixa italiana de Farneta. Es va negar a signar la carta col·lectiva dels bisbes espanyols a favor de Franco i va emprendre moltes gestions humanitàries. Va escriure al papa i als caps de govern de les principals potències per promoure una intervenció internacional que posés fi a la Guerra. Franco no li va permetre de retornar a la seva seu i va morir a l’exili.

Persecució religiosa

La persécution religieuse en Espagne, J. Estelrich. París, 1937.

BAM / G.S.

L’estudi de Solé i Villarroya registra la condició de les víctimes i, en la mesura del possible, la seva filiació política (normalment a partir del que els familiars van declarar per a la Causa General) o la condició religiosa. Clarament resulta que la professió o estament amb un percentatge més elevat de víctimes és l’eclesiàstic. Quan, després dels fets de Maig, la revista satírica “L’Esquella de la Torratxa”, ja en mans dels comunistes, va dedicar un número especial a criticar els disbarats dels anarquistes, deia: “Varen començar a matar capellans i gent que semblaven capellans i gent que es pensaven que semblaven capellans”. Bromes a part, el fet és que, almenys durant els tres primers mesos, n’hi havia prou que una persona fos identificada com a sacerdot, religiós o tan sols com a cristià militant perquè fos executada sense procés. Un canonge de Valladolid deia al canonge asturià Maximiliano Arboleya Martínez que el separatisme català sortosament havia desaparegut, perquè els qui el fomentaven eren els capellans, i no en quedaven més que el 6%. Per això s’ha de parlar pròpiament de persecució religiosa. Hi ha persecució quan algú és castigat, no per cap actuació personal seva, sinó pel sol fet de pertànyer a un col·lectiu, i això és el que passava amb els cristians. Però també passava, a l’altra zona, amb els membres de sindicats i partits d’esquerres, o bé que havien tingut algun càrrec públic.

Encara que l’estament eclesiàstic va ser el més afectat, hi ha altres grups que també resultaren perseguits. Els tradicionalistes, que sobretot a les petites poblacions eren ben identificats, i que tenien fama de ser grups armats, eren sistemàticament eliminats. En el cas dels fejocistes, com que sovint eren, a més, tradicionalistes, costa d’establir per quin motiu van ser assassinats. Els militars revoltats, un cop rendits, també van ser afusellats, per bé que hi va haver algunes sentències benignes i també indults. Els guàrdies civils, que a Barcelona havien combatut a favor de la Generalitat, en alguns pobles on havien actuat com a força repressiva van ser eliminats. d’altra banda, hi hagué molts casos de venjances de tipus laboral, ja sigui contra els amos o contra els encarregats o capatassos que havien actuat amb prepotència o havien incorregut en abusos de tota mena. Finalment, s’hi barrejaren delinqüents comuns i gent que desfogava en aquelles circumstàncies els seus impulsos violents.

La distribució geogràfica de la violència revela clarament el pes d’unes causes històriques. Les comarques on el tradicionalisme tenia un fort arrelament registren la mort de gent d’aquesta filiació. Els llocs de major conflictivitat agrària també resultaren més ensangonats. Mentre es discutia la Llei de Contractes de Conreu s’havia produït un clima molt enrarit, com explica Ricard Vinyes en el seu capítol. Pau Romeva, en votar a favor de la llei, demanava a Companys que aquella normativa servís per a retornar la pau al camp català. En algunes zones els propietaris no gosaven anar a recollir la seva part de les collites. Després del Sis d’Octubre es va invertir al situació al camp, i un dels aspectes de la repressió va ser l’alt nombre de desnonaments, que van sembrar desigs de venjança. El cardenal Vidal i Barraquer, anticipantse a aquests fets, va publicar el 20 d’octubre de 1934 una circular en la qual, tot deplorant els atemptats sacrílegs comesos en la revolta, afegia que no volia negar el títol de germans als qui en un moment d’ofuscació havien comès aquelles malvestats, i exhortava repetidament al perdó, a imitació de Jesucrist, a no tornar mal per mal i a no procedir per odi o venjança. Formulava “un especial advertiment de l’obligació que d’una manera particular tenen els rics i poderosos de practicar amb fidelitat els deures de justícia i de caritat envers els que d’ells depenen”.

Notícia d’un enterrament catòlic desfilant pels carrers de Barcelona per a desmentir la persecució religiosa a la zona republicana, “La Vanguardia”, Barcelona, 23-10-1938.

BAM / G.S.

Les primeres llistes de víctimes elaborades en acabar la guerra van ser les de sacerdots, religiosos i religioses, per l’interès que hi van tenir els respectius bisbats i congregacions religioses, que han preparat i publicat els respectius martirologis. Però, fins i tot en l’àmbit de la persecució religiosa, no s’ha fet la llista dels seglars assassinats per la seva condició de catòlics, o per haver acollit o ajudat sacerdots o religiosos. Sobre la base d’aquestes llistes, i amb la documentació presentada a Roma per a les causes de beatificació, Antonio Montero, en el seu llibre ja clàssic Historia de la persecución religiosa en España, 1936-1939 (Madrid 1961), va donar per primera vegada un recompte seriós i nominal de 6 832 víctimes, entre elles 13 bisbes. No incloïa, com ja s’ha dit, els seglars morts per la seva militància catòlica. Hi ha alguns errors de nom, i la xifra total pot variar en unes poques unitats, però el volum global de la persecució religiosa clerical a tot Espanya havia quedat definitivament establert, i amb ell quedaven descartades les estimacions minimalistes o maximalistes que fins aleshores havien circulat.

Després de la Guerra, la propaganda franquista, per a legalitzar a posteriori la revolta i justificar la repressió, va emprendre una doble publicació. d’una banda, un dictamen jurídic, encomanat a algunes de les més notables personalitats del ram que tenia a l’abast, sobre la il·legalitat del govern de la República, des de la seva proclamació i més encara a partir del Front Popular. d’aquesta manera no eren ells els rebels, sinó els altres. d’altra banda, una Causa General sobre els crims i altres violències que s’havien comès a la zona republicana. No n’hi havia prou amb els consells de guerra contra individus acusats per actuacions personals, sinó que es tractava de criminalitzar col·lectivament la República espanyola. Amb un gran desplegament de mitjans es va emprendre la recollida de dades. La documentació d’aquesta Causa, dipositada a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid, és encara ara una font documental important perquè aplega el que aleshores van declarar els familiars de milers de víctimes. Però encara que es va difondre un Avance de la Causa General, mai no es va donar el resultat global del recompte, perquè la xifra total, 85 940, era massa inferior als 400 000 que la propaganda franquista i els discursos de diferents prohoms del règim havien defensat.

José Rodríguez Olazábal

Retrat del president de l’Audiència Territorial de València J. Rodríguez Olazábal, s.d.

Col·l. part.

Nascut a València el 1906 al si d’una família carlina, José Rodríguez Olazábal va ser president de l’Audiència Territorial de València durant la Guerra Civil. En una actuació comparable amb la que a Barcelona va tenir Josep Andreu i Abelló, va esforçar-se per establir l’imperi de la legalitat, en la mesura del possible, sent ministre de Justícia Garcia Oliver, però sobretot quan ho va ser Manuel de Irujo. El 31 de desembre de 1936 va convocar al seu despatx de l’Audiència el Comitè de la Salut Pública de València i va dir als seus membres: “Valencia está harta de sangre”. El representant de la CNT va respondre: “Ja era hora que algú mos diguera la veritat”, i van acceptar deixar d’actuar.

Periodització de la violència

Entre els martirologis publicats mereix un esment especial el que per a la diòcesi de Barcelona va publicar el seu arxiver, mossèn Josep Sanabre i Sanromà. Tot i ser editat en una època molt primerenca (1943), té una objectivitat i una ponderació que contrasten fortament amb el to frenètic de la literatura d’aquells anys. Ell mateix havia manifestat que el més important del seu llibre era el gràfic final amb la distribució de morts per mesos, que feia veure clarament que la majoria d’assassinats de sacerdots s’havien produït en els tres primers. La corba resultant és la mateixa que per a totes les víctimes de la violència, no sols sacerdots, segons Solé i Villarroya. Sanabre distingeix els dos primers mesos, fins al setembre, durant els quals els sacerdots són presos i liquidats sense cap formalitat. Quan, al setembre, es creen els Tribunals Populars, es donen ja unes mínimes garanties jurídiques, amb possibilitat de defensar-se i aportar proves i testimonis, i els sacerdots són generalment condemnats només a penes de presó. El gran canvi es produeix a partir dels fets de Maig del 37, quan els anarquistes perden el control de la situació. Aleshores —diu Sanabre— “és indiscutible que va cessar l’assassinat dels nostres companys de sacerdoci”. No sols això, sinó que, essent ministre de Justícia el catòlic basc Irujo, va començar a alliberar els qui eren a la presó sense cap raó fora de la seva condició sacerdotal o religiosa, i fins va fer exhumar les restes dels cementiris clandestins i obrir sumari contra els responsables d’aquelles morts. El més notable de tot, de cara a una veritable història de la persecució, és que Irujo volia tornar a obrir les esglésies i restablir el culte públic, i va ser l’autoritat eclesiàstica de Barcelona, el pare Josep Torrent, de Sant Felip Neri, que el bisbe Irurita abans de desaparèixer havia nomenat vicari general, qui va prohibir amb amenaça de penes canòniques que se celebrés tot acte de culte públic. Creia que hauria estat col·laborar amb la propaganda republicana i, alhora, exposar el clergat català a represàlies franquistes, com havia passat a Euskadi. Però el pare Torrent mantenia relacions amb el ministre Irujo i el director de les presons de la Generalitat. Un certificat seu acreditant que algú era clergue era reconegut pel Ministeri de Defensa per eximir-lo de serveis d’armes. De fet, com han explicat Albert Manent i Josep Raventós, a Catalunya hi va haver una església clandestina àmpliament tolerada. Això resultava inadmissible per a la propaganda franquista, que pretenia que durant tota la Guerra havien estat matant tants capellans com trobaven. Després de la Guerra, el pare Torrent, que havia tingut una actuació heroica, va ser totalment ignorat i marginat, perquè la seva sola persona desmentia la versió que de la persecució religiosa es donava.

A la tardor del 38, mentre Juan Negrín i Álvarez del Vayo cercaven afanyadament de restablir les relacions diplomàtiques amb la Santa Seu, la ràdio vaticana va emetre una nota, a propòsit dels rumors que corrien sobre aquestes negociacions, dient que no era cert, i que en tot cas la primera cosa que el govern republicà havia de fer era tornar a permetre el culte públic, i aleshores ja parlarien. l’ambaixador franquista Yanguas Messía va protestar enèrgicament d’aquesta nota radiada, tot dient que era “tender un cable a los rojos”, ja que els suggerien què havien de fer perquè la Santa Seu reprengués les relacions diplomàtiques. És a dir, que el govern de Burgos, que denunciava al món sencer la persecució religiosa, protestava contra la Santa Seu quan aquesta procurava que cessés.

Els fets de Maig representen, com explica Josep Maria Solé i Sabaté en un capítol especial, el gran tombant de la situació política, i alhora de la violència persecutòria. El terror de les patrulles de control, i dels incontrolats, és reemplaçat pel terror organitzat i selectiu del SIM, la policia d’obediència política comunista, que va actuar implacablement contra la quinta columna i l’espionatge, amb tortures i altres mètodes ben poc ortodoxos, però amb una quantitat de morts incomparablement inferior a la de l’estiu del 36. La gent de dretes, per estrany que això pugui semblar, van respirar quan el poder va passar dels anarquistes als comunistes.

Repressió franquista a la Catalunya occidental

A la primeria d’abril del 1938 les tropes de Franco entraren en territori català. El 3 d’abril ocuparen Lleida, el 5 fou derogat l’Estatut i el 9 fou afusellat Carrasco i Formiguera. Aquell dia, el “Diario de Burgos” titulava a primera plana: “Ha muerto el Estatuto de Cataluña”. Segons el falangista Fontana, en l’ocupació de Lleida hi va haver lunares, és a dir, liquidacions sense procés d’aquelles que al principi de la Guerra eren generals, i que més tard ja només es donaven els primers dies d’arribar a una ciutat; però afegeix que després la política anticatalana es va rectificar, de manera que en ocupar Tarragona tot va anar molt bé: “es va sancionar sense presses, i al final només es van complir uns centenars de penes capitals”.

Segons Mercè Barallat, la repressió de la postguerra civil a la Catalunya occidental entre el 1938 i el 1945 va portar la mort a 1 275 persones. En un estudi de Manuel Gimeno sobre la repressió d’uns i altres que va sofrir el Pallars, explica que, durant l’època republicana, hi va haver més morts violentes al Pallars Jussà que al Pallars Sobirà, on la revolució fou relativament benigna. Però, contra el que semblaria normal, la repressió franquista va ser molt més dura al Jussà que al Sobirà. Entre el 6 i el 15 d’abril de 1938, dues divisions del Cos d’Exèrcit de Navarra havien ocupat els dos Pallars, amb gran facilitat i pràcticament sense cap baixa. Però “el que la comarca s’estalvià [escriu Gimeno], de sofriment i de sang, en ésser ocupada, ho pagà a un preu excessiu seguidament, en establir-s’hi el front i ésser l’escenari d’una repressió inqualificable”. Totes van ser les morts sense judici. El 24 de maig de 1938, a l’Hostal d’Aidí, van matar un home de setanta-quatre anys perquè havia fugit el seu fill, tres dones perquè no van trobar els seus marits i un xicot de divuit anys perquè no hi era el seu pare. La filla d’una d’aquestes dones va demanar per acompanyar la seva mare, perquè no parlava ni entenia el castellà; també van assassinar aquesta noia, no sense abans fer-li de tot.

Les víctimes dels bombardeigs

Joan Villarroya explica, en el seu capítol sobre la vida a la rereguarda, els efectes dels bombardeigs. Josep Maria Solé i Sabaté i ell, en el llibre Catalunya sota les bombes. (1936-1939) han identificat nominalment 4 736 morts per bombardeigs al Principat, però les fonts documentals són incompletes, i creuen que el nombre real ha de pujar a 5 000-5 200 morts, dels quals uns 2 500 correspondrien a la ciutat de Barcelona.

Aquests mateixos autors han explicat el salt endavant, tant quantitatiu com qualitatiu, que la Guerra Civil Espanyola va significar. l’aviació de guerra havia fet una tímida aparició, molt ocasional, a la guerra europea del 1914. El 1936, malgrat els progressos, encara tenia una operativitat bastant limitada. Va ser en el curs de la nostra Guerra Civil que es van estrenar aparells i mètodes de bombardeig i de metrallament de gran potència i efectivitat. Per primera vegada es van efectuar bombardeigs massius de ciutats, sense justificació tàctica, amb la sola finalitat d’aterrir la població civil, com expressament ordenà Mussolini sense embuts en un telegrama.

Els bombardeigs de Barcelona. 1937-1939.

Particularment, la representació sobre un plànol de la ciutat dels llocs on van ser recollides les víctimes dels famosos bombardeigs del març del 1938 a Barcelona mostra clarament un pla de bombardeig indiscriminat de barris residencials. També és prou expressiu un telegrama del ministeri italià de la Marina a Palma, del 29 d’agost de 1936. El sinistre conde Rossi havia demanat projectils incendiaris, i se li va respondre que fes servir els que portaven l’etiqueta de perforante speciale, que en realitat eren incendiaris, tot i que a les caixes d’embalatge s’hi canvià el nom a causa de les convencions internacionals de guerra.

Pel que fa al País Valencià, l’objectiu principal de l’aviació eren els ports on arribava el material de guerra i des d’on s’exportaven els productes agrícoles. Els atacs es van identificar quan, després d’haver estat durant els primers vuit mesos de guerra zona de rereguarda, la primavera del 37 el País Valencià va ser directament atacat. Segons Ismael Saz, va resultar especialment terrible el bombardeig d’Alacant del 25 de maig de 1938. En aquesta ciutat, els atacs aeris van ocasionar, entre el novembre del 1936 i el desembre del 1938, 460 morts i 684 ferits. En el mateix període, la ciutat de València va sofrir 825 morts i 2 831 ferits.

Bescanvis (canjes)

Franco mai no va tenir interès en els intercanvis. Els va limitar a aquells casos en els quals no podia evitar un esforç especial. És el cas dels aviadors alemanys o italians. Un aviador franquista, González Gallarza, futur ministre de l’Aire de Franco, que havia caigut presoner, escrivia dolent-se que només es feien gestions de bescanvi quan es tractava d’aviadors alemanys o italians.

L’antic ministre d’Estat, José Giral, en el qual la República havia centralitzat des del març del 37 la negociació dels bescanvis, va publicar un llibre, Año y medio de gestiones de canjes (sense data, però que registra dades del 1938), en el qual donà compte de totes les gestions fetes i de la resistència sistemàtica amb què topà de part de Burgos. Aquells presoners li eren més útils a la presó republicana, i eventualment com a “màrtirs”, que no pas bescanviats. Així és com, entre altres molts casos clamorosos, va rebutjar el bescanvi d’un adolescent, fill del general Rojo, pel bisbe de Terol Anselmo Polanco, tot i que aquest era un fanàtic de la cruzada.

Cartell de la Diada-homenatge a la Creu Roja, Comissariat de Propaganda de la Generalitat, Barcelona, 21-2-1937.

CEHC-FJMF

Per mitjà de la Creu Roja Internacional s’havia elaborat un vast pla que permetria l’evacuació de totes les persones que no es trobessin en edat militar i se sentissin en perill en l’una o l’altra zona, sense limitació de nombre i sense contrapartides. El govern basc i el català van aprovar, al desembre del 1936, aquest pla, amb la sola condició de reciprocitat, però el govern dels revoltats va refusar-lo, tot al·legant que a la seva zona tothom era lliure d’anar a l’estranger, si no havia incorregut en delictes. El delegat de la Creu Roja Internacional, Marcel Junod, ha explicat que havien concertat un intercanvi de dues-centes dones espanyoles retingudes a Bilbao amb altres tantes de basques retingudes a la zona feixista. Ell va arribar amb un vaixell a Sant Joan Lohitzune (Saint-Jean-de-Luz) i va desembarcar les dues-centes espanyoles, però no li lliuraven les basques. En un tens diàleg amb el comte de Vallellano, representant de la Creu Roja Espanyola, Junod li va retreure que no tenien paraula. Vallellano va respondre: “Nosotros tenemos palabra. Son los rojos los que no tienen palabra!”. Però Junod va replicar: “Estic començant a creure que els veritables caballeros no són a Burgos, sinó a Bilbao”.

L’església davant la repressió

La jerarquia eclesiàstica espanyola va denunciar a tot el món la terrible persecució soferta, però va callar quasi del tot davant del terror blanc. En la famosa carta col·lectiva de l’episcopat, redactada pel cardenal Gomà, en resposta a l’acusació d’execucions a la zona dels rebels, es deia que tot reprovant algun excés que es pogués haver comès, “hi ha una distància enorme, infranquejable, entre els principis de justícia, de la seva administració i de la forma d’aplicar-la entre l’una i l’altra part”. Aquesta va ser la principal raó que el bisbe de Vitòria, Múgica, va donar per no signar aquell document: “Segons l’episcopat espanyol, a l’Espanya de Franco la justícia és ben administrada, i això no és veritat. Jo tinc nutridíssimes llistes de cristians fervorosos i de sacerdots exemplars assassinats impunement sense judici i sense cap formalitat jurídica”.

Són ben comptades les denúncies públiques de la repressió de part de la jerarquia espanyola. Una de les més notables és l’al·locució No más sangre, pronunciada el 15 de novembre de 1936 pel bisbe de Pamplona Marcelino Olaechea. S’havia creat ja el costum que, quan un voluntari moria al front i el portaven a enterrar al seu poble, acabat l’enterrament els assistents anaven a matar uns quants homes de la localitat fitxats com a rojos. Olaechea ho condemna com a contrari a l’evangeli i exhorta al perdó. De passada expressa la seva preocupació per tanta gent que abans no practicaven i ara vénen a rebre els sagraments: “Vienen con sinceridad; pero no venían antes [...]. Pero traen el miedo, atravesado como una daga, en el alma. Y los hemos de ganar con la sinceridad de nuestra fe, con la sinceridad de nuestro cariño, con la justicia social y la caridad”.

En uns moments en els quals la vida d’una persona podia dependre de l’aval que donés el rector de la parròquia, una circular de l’arquebisbe de Santiago de Compostel·la, Muniz Pablos, del 14 de setembre de 1936 (el mateix dia que Pius XI, en el seu discurs de Castel Gandolfo a cinc-cents pròfugs espanyols, els exhortava al perdó i la reconciliació), prohibia que donessin certificats de bona conducta als afiliats a societats marxistes referents al temps que hi van pertànyer o hi van tenir concomitància. Respecte als altres (els que no havien tingut res a veure amb els marxistes), que no s’avancessin a expedir certificats, sinó que esperessin que les autoritats els els demanessin, “y entonces certificarán en conciencia, sin miramiento alguno, sin atender a consideraciones humanas de ninguna clase”. Alguns altres bisbes, entre ells el de Mallorca, Miralles, van fer seva aquesta normativa.

L’Església espanyola —a diferència de Pius XI— no va ser misericordiosa, i li va costar molt d’arribar a reconèixer que no ho havia estat. Només amb els aires renovadors i evangèlics del Vaticà II es va anar escampant a l’Església espanyola, començant per Euskadi i Catalunya, i més a les bases que a la jerarquia, una visió més humana d’allò que havien qualificat de guerra santa. A l’assemblea conjunta de bisbes i sacerdots celebrada a Madrid a les darreries del franquisme, el 1971, es va posar a votació una declaració sobre la Guerra Civil que, tot i no assolir els dos terços dels vots que calien per a ser oficialment aprovada, va obtenir la majoria absoluta. La proposta deia. “Si diem que no hem pecat, fem a Déu mentider i la seva paraula ja no és en nosaltres” (1 Jo 1,10). Així, doncs, reconeixem humilment i demanem perdó, perquè no sempre vam saber ser “ministres de reconciliació” en el si del nostre poble, dividit per una guerra entre germans”. Posteriorment, les circumstàncies polítiques d’Espanya han canviat en un sentit, i les eclesiàstiques en sentit oposat. l’episcopat espanyol, el 1986, en un document amb motiu del cinquantenari de la Guerra Civil, parlava de la persecució soferta el 1931 i el 1936. l’Església catalana no s’havia sentit perseguida el 1931, sinó més aviat el 1924, sota Primo de Rivera, i si ho va ser cruentament el 1936, també ho va ser legalment el 1939. Perseguida el 1936 per ser Església, i el 1924 i el 1939 per ser catalana, que era la seva manera genuïna de ser Església. El 1985, els bisbes catalans, en el seu document col·lectiu Arrels cristianes de Catalunya, recordaven “el desmantellament dràstic d’organitzacions d’apostolat, de publicacions i de centres de cultura que va sofrir l’Església catalana el 1939 [...]. Una prova que, unida a la cruenta persecució religiosa que la va precedir, el 1936, i que també cal considerar, va suposar un autèntic via crucis per als catòlics catalans”.

L’Església davant la repressió republicana

Fragment de Santa Teresa, ambaixadora de l’amor diví a Espanya, fa ofrena a Déu noslre dels màrtirs del 1936, J.M.Sert, 1937.

MNAC-MAMB / J.Cal.-J.S. © MNAC

La posició de l’Església davant de la Guerra Civil es va manifestar de diferents maneres. Una d’elles és la que va tenir lloc a l’Exposició Universal de París del 1937. l’exposició resultà un aparador propagandístic excepcional per als diferents poders del moment, sobretot del nazisme d’Alemanya, el feixisme d’Itàlia, l’estalinisme de l’URSS i la República Espanyola.

El Vaticà també hi era present, amb un pavelló situat al darrere del de la República, on s’exhibien altars d’ofrena donats, segons el seu catàleg, per diferents països. Així, en representació d’Espanya s’inclogué la pintura de Josep Maria Sert Santa Teresa, ambaixadora de l’amor diví a Espanya, fa ofrena a Déu nostre dels màrtirs de 1936, encarregada pel cardenal i bisbe de Toledo Isidre Gomà i Tomàs. La imatge mostra Crist crucificat recollint l’ofrena de les ànimes dels màrtirs franquistes de la mà de santa Teresa i dels bisbes i, d’altra banda, denuncia la maldat dels republicans envers l’Església amb la crema de la casa de Déu. Josep Maria Sert, que a mitjan 1937 va oferir els seus serveis al govern de Burgos, plasma en aquesta pintura alguns dels símbols del tradicionalisme volguts pels ideòlegs facciosos: Santa Teresa, patrona d’Espanya; les columnes d’Hèrcules amb la inscripció del lema monàrquic Plus Ultra; i colors amb franges d’or i vermell, clarament representatius de la bandera monàrquica, utilitzada aviat pels rebels.

Repressió a l’“illa de la calma“

Ciutat de Mallorca havia estat una de les úniques quatre capitals de província (amb Cadis, Burgos i Pamplona) on en les eleccions del 12 d’abril van guanyar les llistes monàrquiques, però la República s’hi va proclamar amb tota tranquil·litat. Quan per la ràdio es va dir que a Barcelona s’havia proclamat la República catalana, un comitè revolucionari local va proclamar també la República des del balcó de l’Ajuntament i des de la Diputació. Francesc de S. Aguiló ho ha recordat: “Els ciutadans, cívicament, desfilaren hores i més hores, sense parar, fins a la matinada, davant de llurs legítims representants, als quals estrenyien la mà amb l’acostumada salutació: Enhorabona. Que sigui per molts anys”. No hi va haver, en els cinc anys següents, les violències que es van donar a tants llocs de la Península. Per això és més inexcusable la repressió que s’hi va desfermar el 1936.

Sobre la repressió franquista a Mallorca hi ha un testimoni d’excepció: Georges Bernanos, amb el seu llibre Les Grands Cimetières sous la lune (París 1938). És un llibre difícil de llegir, per les reflexions que fa l’autor, catòlic d’ultradreta i monàrquic, sobre la política francesa, que és el que més l’interessa. Se’l coneix sobretot pel resum, en un petit fascicle de 48 pàgines, que en van fer les Ediciones Españolas de la propaganda republicana, per divulgar només la denúncia vehement de Bernanos sobre la repressió a Mallorca. Però l’autor no és de cap manera prorepublicà, ben al contrari, critica des de l’extrema dreta el possibilisme del Debate i Ángel Herrera. Així, comentant com al febrer del 1936 van acabar aliant-se oportunísticament amb Lerroux, en altre temps tan ferotgement anticlerical, els etziba: “Vosaltres sempre esteu a punt de rebre el fill pròdig; sobretot si es porta el vedell”. Per això alguns l’havien desqualificat com a testimoni. Però Josep Massot i Muntaner, en repetits treballs, ha demostrat que Bernanos, per l’estreta relació que tant ell com el seu fill Yves tenien amb la Falange mallorquina, sabia molt bé el que es deia quan parlava dels afusellaments. Els treballs de Massot expliquen com els informes del cònsol Hillgarth (francament partidari de Franco, com tota la diplomàcia britànica) confirmen els fets denunciats per Bernanos. Encara que sigui un cas particular, resulta commovedora la mort de la miliciana de l’expedició de Bayo, capturada, violada i afusellada, que va deixar un diari estudiat per Massot. Una dona que trenca la imatge de les milicianes divulgada per la propaganda franquista durant i després de la guerra, perquè resulta molt més decent que els seus assassins.

El nombre exacte de les víctimes a Mallorca no s’ha pogut encara establir amb certesa. Ricardo de la Cierva, encara el 1986, sostenia que no havien passat de 700. Ramón Salas Larrazàbal, amb la seva metodologia particular, només en compta 745, però les seves avaluacions ja s’han demostrat minimalistes en molts altres llocs, com és ara a Catalunya, d’on es tenen dades segures.

Bernanos afirmava: “La xifra que donaré fou proporcionada per un dels caps de la repressió palmesana. l’avaluació popular és ben diferent. No importa. Al començament de març de 1937, després de set mesos de guerra civil, hom comptava tres mil d’aquests assassinats”. El 1939, en una rèplica a P.H.Simon publicada en la revista dels dominics de París “Temps présent”, augmentava la xifra: “Què és el que he vist funcionar a Mallorca? Un sistema regular d’extermini d’elements regulars de totes classes jutjats indesitjables, amb un ritme mitjà de quinze víctimes almenys cada dia (tres mil en set mesos, xifra proporcionada per un funcionari i certament molt per sota del nombre real)”. El 1939, en el seu llibre Scandale de la vérité, doblava encara el volum de la repressió: “Si bé és veritat que sis mil sacerdots han estat odiosament executats pels rojos, van matar el mateix nombre de pagesos o de burgesos mallorquins, absolutament innocents d’aquests crims”.

Les autoritats de l’Illa tenien llistes i fitxes dels afusellats, però no totes s’han conservat. Llorenç Capellà, en el seu Diccionari Vermell (Palma de Mallorca 1977) ha identificat nominalment un miler de morts, però Massot pensa que “són només la punta d’un iceberg que tot just comença a emergir”, i que la xifra real no pot ser inferior a dos mil, i potser a tres mil.

Retrat del vicari de Llubí J. Alomar, M. Bosch, Llubí, 1931.

Col·l. part. / J.G.

No sols a Euskadi es van afusellar sacerdots. Del vicari de Llubí, Jeroni Alomar i Poquet, en tenim notícies confuses, però el que és cert és que va ser acusat de procurar l’evasió de persones d’esquerra amenaçades. Sembla que la policia li va parar una trampa, i que el mateix patró de la barca amb qui tractava era confident. Va ser empresonat i condemnat a mort. El bisbe Miralles, tot i que no el tenia en gaire bon concepte, va demanar-li l’indult, però va ser en va. Va ser afusellat el 7 de juny de 1937.

Al vell cementiri de Manacor, un home d’entre el grup que duien a afusellar va demanar, com a última voluntat, alguna cosa per tapar-se les orelles i no sentir l’ordre de disparar. No l’hi van donar, i aquest fet, transmès de boca en boca, va suggerir alguns anys després al jove sacerdot Jaume Santandreu la patètica poesia “Dues espipellades de cotó”:

— “Tan sols dues unglades de cotó, tinc feredat al crit: Disparin”. Quan ho record, em puja, com un glop de llet agra, pels vells camins dels polsos, la vergonya d’esser fill dels meus pares. [......] Vull prenyar de cotó, com nin que roba les primeres taronges, les entranyes de totes les butxaques. Perquè tenc por, esglai que sembra agulles dins els solcs tremolosos de les llàgrimes. Tenc por que un dia em faltin dues espipellades de cotó quan altra volta un home les demani.

Alexandre Jaume i els afusellats a Mallorca

Retrat d’A.Jaume, s.d.

Col·l. part. / J.G.

Alexandre Jaume i Rosselló (Monteviedo, 1879-Palma de Mallorca, 1937), fill de mallorquins establerts a l’Uruguai, residí a Mallorca des del 1890 i estudià dret a Barcelona, València i Madrid. De família liberal i profundament religiosa, i nebot d’Alexandre Rosselló —diputat a Corts i ministre de Gràcia i Justícia a Madrid—, es dedicà a la política i arribà a ser considerat el delfi del seu oncle, però el 1917 es desenganyà definitivament del partit liberal i el 1919 s’afilià al PSOE. Molt aviat destacà a l’Agrupació Socialista de Palma i es dedicà a la política activa, sobretot a la propaganda escrita. El 1931 esdevingué el primer socialista diputat a Corts per les Illes, però no fou reelegit el 1933. Tot i que pertanyia a l’ala més moderna del seu partit, fou malvist pels sectors conservadors mallorquins, que no li perdonaren la seva adscripció socialista ni els seus escrits, entre els quals sobresurt el llibre La insurrección de Octubre: Cataluña, Asturias, Baleares (Felanitx 1935). El 19 de juliol de 1936 el nou governador civil de les Balears, el tinent coronel Luis García Ruiz, donà ordre a la Guàrdia Civil que el detinguessin. Des del port de Pollença, on estiuejava, fou traslladat al castell de Bellver, on visqué en condicions molt precàries fins que, a causa de la seva mala salut, passà a l’Hospital Provincial de Palma, on compartí l’habitació amb Emili Darder, batlle de Palma. El 15 de febrer de 1937 fou sotmès a un consell de guerra, juntament amb Darder i altres polítics acusats de pertànyer al Front Popular i de realitzar intenses activitats per fer esclatar un moviment soviètic a Mallorca i, basant-se en proves falses, fou condemnat a mort. El 24 de febrer fou afusellat al cementiri de Palma, juntament amb Emili Darder, Antoni M. Ques i Antoni Mateu, sense que servissin de res els intents d’aconseguir que fossin indultats.