L'escenari urbà: poder i ideologia

Als trofeus que Pompeu va fer aixecar a la frontera pirenaica l’any 71 aC, després de cinc anys de lluites a Hispània contra el rebel Sertori, apareixia la menció gravada de 876 oppida (poblats fortificats) conquerits, des dels Alps fins als confins d’Hispània. Aparentment, les campanyes s’havien d’haver realitzat en un medi densament urbanitzat, però és probable que, a aquesta llista, se li pogués aplicar la mateixa crítica que va recollir Estrabó (III, 4, 13):

"Posidoni també censura l’afirmació de Polibi segons la qual Tiberi Grac va destruir 300 ciutats, i se’n riu i li atribueix el desig d’agradar a Grac, donant el nom de ciutats a simples torres, com se sol fer en les pompes triomfals. Podria ser que tingués raó, perquè tant els generals com els historiadors es deixen dur sovint per aquest gènere de mentides, per a embellir els fets. Així, em sembla que els que han comptat mil ciutats a Ibèria, ho han fet perquè s’ha donat el nom de ciutats a llogarets grans, perquè la naturalesa del país no és apta per a donar vida a un gran nombre de ciutats, que és summament mísera, de situació excèntrica i d’aspecte incult... Els pobladors dels llogarets són salvatges i ho són també la majoria dels ibers: les ciutats mateixes no poden exercir el seu influx civilitzador quan la major part de la població viu als boscos i amenaça la tranquil·litat dels seus veïns...".

Estrabó resumeix aquí la visió global i escèptica d’un grec sobre la realitat provincial hispana al segle I aC: un món de grans contrastos socials entre les costes mediterrànies i les terres celtibèriques i lusitanes de l’interior peninsular on tenien lloc les guerres frontereres; un complex mosaic de populi (pobles), ciuitates (ciutats) i oppida amb diferents nivells de desenvolupament, estatuts independents segons la seva relació amb Roma i també amb actituds pròpies segons els canvis de la delicada situació política romana durant aquestes dècades.

La nova societat urbana de l’època augustiana

Organització territorial a l’Alt Imperi. 27 aC-293 dC.

Després de dos segles de dominació romana, les reformes d’August van establir les bases d’un nou mapa provincial amb la utilització del factor urbà com a element vertebrador del territori. Les ciutats actuaven com a base de l’ordenació jurídica, administrativa i fiscal; els seus arxius asseguraven l’actualització de la realitat social i econòmica de la província, revisada de manera periòdica amb nous censos. Les reformes urbanes potenciades per aquesta organització provincial foren de gran magnitud, i establiren les bases d’una nova situació social i econòmica que romandria sense canvis fonamentals fins a la fi del món antic. En la seva descripció de la província d’Hispània Citerior en època d’August, Plini (III, 4, 18) esmenta: "la província mateixa, a més de 293 ciutats subordinades a altres, té 179 ciutats, entre aquestes 12 colònies, 13 oppida de ciutadans romans, 18 de llatins vells, una de federats i 135 d’estipendiàries". En època d’August es va establir, doncs, una jerarquia urbana provincial al voltant de les 179 ciutats, de les quals depenien administrativament unes altres 293. D’aquesta xifra, tan sols una tercera part eren colònies i municipis, davant d’un nombre molt més gran de ciutats estipendiàries, encara exemptes de drets i sense possibilitats de participació en la vida política romana.

Font de marbre d’una mansió urbana, Tarragona, ss. I-III.

MNAT

L’interior de l’espai urbà de les quaranta-tres ciutats privilegiades amb el dret romà o llatí va conèixer profundes modificacions. Els nous estatuts de municipis i colònies van significar l’aparició d’elits urbanes, organitzades en assemblees de notables (ordines decurionum), des d’ara protagonistes destacades dels programes de construcció i les polítiques honoràries. Una ciutat amb dret romà prenia com a model a imitar l’escenografia de la mateixa Roma i per això havia de disposar d’una sèrie d’infraestructures considerables: una muralla que definís simbòlicament el recinte urbà (pomerium); subministrament d’aigua corrent que arribés a totes les cases, les fonts públiques i els edificis termals; xarxa de clavegueram; carrers empedrats; plaça forense monumental; cúria; temples i, en la mesura que fos possible, també edificis d’espectacles (teatre, amfiteatre i circ), recreatius (termes) i educatius (campus —espai per a fer esport—).

El nou missatge ideològic que imperava en aquest panorama de reformes urbanes era la submissió a un nou ordre representat per August i els membres del seu complex entorn familiar, convertits en nous models de conducta. Com a fill adoptiu del déu Juli Cèsar, August va desenvolupar a Roma i a les províncies una subtil però efectiva campanya que li permeté proclamar a la capital que tan sols era un ciutadà més, però al mateix temps rebia culte a les províncies com a déu vivent unit a la dea Roma. La claredat del missatge al conjunt de la població de l’Imperi quedava evidenciat en un nou càrrec sacerdotal que culminaria la carrera dels magistrats urbans: el flaminat de Roma i August, sacerdoci del culte al mateix Estat i al seu màxim governant. També els lliberts, que no podien participar en la política urbana pel seu origen no lliure, foren atrets als nous col·legis dels sevirs augustals, guardians del culte a l’emperador.

La possibilitat de participar en la pompa d’una densa vida pública repleta de convits, cerimònies i celebracions, portà les grans fortunes a participar activament en l’estructura política de cada ciutat, ja fos per la seva posició social com a membres de l’assemblea de notables o per la voluntat personal com a candidats a les magistratures urbanes (duumvirs i edils). Cada un d’aquests actes exigia el desemborsament de grans quantitats de diners, ja fos en concepte de summa honoraria, el pagament obligat per a exercir un càrrec públic (honor), o com a regals a la comunitat que asseguressin el resultat electoral.

Cap de Júpiter-Amon que decorava els pòrtics superiors del recinte provincial de Tàrraco, s. II.

MNAT

Capitell corinti de marbre, recinte provincial de Tàrraco, segle II.

MNAT

Una gran part d’aquestes inversions es dedicava a la construcció dels edificis i els equipaments públics abans esmentats. Una altra àrea d’inversió obligada per als magistrats era l’organització d’espectacles públics gratuïts en un cicle anual plens de dies nefasti, festes que paralitzaven obligatòriament la vida quotidiana per la prohibició de celebrar mercats i judicis, per tal que hi pogués participar tota la població. Aquestes festes havien d’anar acompanyades de celebracions determinades: curses de carros al circ; cors, mims, danses i actes escènics al teatre; combats i caceres a l’amfiteatre. En tercer lloc, era freqüent entre els poderosos llegar grans sumes a crèdit per tal que la ciutat celebrés eternament amb els seus interessos l’onomàstica del donant mitjançant el repartiment de diners i banquets públics.

La plebs, base de la població urbana, assistia com a espectadora a aquest panorama d’actuacions de la classe alta, però exercia sobre aquesta el control del vot anual en les eleccions de magistrats. Al mateix temps, els beneficis de la Pax Augusta (pau després d’un segle de guerres civils) s’estenien igualment al conjunt de la població lliure, ja que afavorien les seves activitats productives en el món dels negocis i el comerç gràcies a la millora notable de les comunicacions terrestres i marítimes. Les províncies hispàniques, que durant l’època republicana havien estat territoris sense drets o iniciatives, passaren a convertir-se en centres exportadors i importadors oberts a un gran mercat global. El resultat d’aquesta situació a les zones més urbanitzades fou l’inici d’una època d’activitat edilícia com mai no s’havia conegut abans.

La nova divisió administrativa d’August

Divisions administratives a l’Alt Imperi. 13 aC-211 dC.

Amb la reforma provincial d’August es va crear una nova divisió administrativa que va romandre sense canvis fonamentals durant 400 anys: tres províncies, amb capitals a Tàrraco, Còrduba i Emèrita Augusta (Mèrida), dividides en diferents districtes judicials (conuentus iuridici). Després d’un intens període de reformes i noves fundacions van quedar delimitades la majoria de les ciutats. Als actuals Països Catalans, la vida social i econòmica va ser eminentment urbana, fet que fins i tot es va estendre a nuclis de menor importància, convertits en municipis quan Vespasià va concedir a tot Hispània el dret llatí. La ciutadania romana i les possibilitats de promoció social dins de l’Estat van ser els pilars que portaren les elits urbanes a assolir la direcció de les ciutats i a invertir grans sumes en la seva ornamentació i també en cerimònies.

Les evidències del canvi urbà: municipis i colònies

El procés urbanitzador de l’època augustiana es va consolidar amb la fundació de nous municipis i colònies. Les ciutats ja existents com Ilerda (Lleida), Emporiae (Empúries), Sagunt o Lucèntum (tossal de Manises, Alacant) van passar a ser municipis, mentre que Tàrraco, nova capital i cap de convent, va rebre en època d’August l’estatut de colònia i els títols de lidia i Vrbs Triumphalis, testimoniats per l’epigrafia i la numismàtica. Per la seva banda, la rica plana costanera existent entre el riu Besòs i el Llobregat fou urbanitzada amb la fundació de la nova colònia I ulia Augusta Fauentia Paterna Barcino, a poca distància de la ja existent Bètulo. A Dertosa, cap de la navegació pel riu Ebre, el procés fou més complex, ja que la ciutat va passar per ambdós estatuts. Les seves encunyacions mencionen primer el municipium Hibera Iulia Ilercauonia i després, en època de Tiberi, la colonia Dertosa. Una transició que testimonia un procés de promoció de la comunitat, ja que l’estatut colonial millorava el municipal en significar l’exempció de les obligacions fiscals per als seus ciutadans.

Una part significativa de les noves reformes urbanes va estar relacionada amb la instal·lació de veterans; una mesura imprescindible per a desmobilitzar els immensos exèrcits enfrontats després de dècades contínues de guerres civils. En les seves Res Gestae (Fets), August afirmava haver establert colònies de veterans a l’Àfrica, Sicília, Macedònia, a totes dues Hispànies, a Acaia, Àsia, Síria, Gàl·lia Narbonesa i Pisídia, a més de les 28 colònies fundades a Itàlia. Instal·lacions de veterans dels exèrcits cesarians i augustians es documenten amb seguretat a Empúries i Íl·lici, de manera molt probable a Valentia i amb més dubtes també a Tàrraco i a Bàrcino. Al mateix temps, altres nuclis com ara Bètulo o lluro van agafar una nova embranzida i foren esmentats en el repertori de Plini com a oppidum ciuium romanorum, un terme ambigu, impossible de definir segons criteris jurídics, però que evidencia, si més no, la presència de ciutadans romans.

A Empúries, una citació de Livi confirma l’arribada d’un contingent de veterans cesarians després de la batalla de Munda (45 aC). La seva presència va significar la posada en marxa d’un atapeït programa de reformes urbanes. Les dues ciutats existents al segle I aC van enderrocar les seves muralles intermèdies i es van fusionar en una nova ciutat, que va emetre moneda amb la llegenda munici(pium) Emporia. Es tornaren a pavimentar els carrers i es reformà la plaça del fòrum en dues fases: la primera amb la renovació del capitoli, que va passar a imitar la disposició del temple dedicat al nou déu Juli Cèsar al fòrum romà, seguida anys després per la reforma global de la plaça amb la incorporació de la basílica jurídica i de nous templets dedicats als personatges de la domus Augusta (casa d’August). Al mateix temps, la construcció d’un campus extraurbà a càrrec del duumvir Luci Cecili Màcer va significar la posada en marxa d’un nou programa reeducatiu per a la joventut emporitana seguint els cànons de la disciplina i la confraternitat militars.

Aquest procés de reformes emporitanes tingué el suport d’una àmplia sèrie de patrons del més alt nivell, que s’inicià amb governants provincials de l’entorn cesarià i culminà amb personatges de la casa imperial: el mateix Marc Agripa i Gai Cèsar.

La nova condició política de Tàrraco, convertida en colònia, cap de districte judicial (conuentus) i capital de la província, va motivar igualment la monumentalització de la ciutat. Al fòrum s’alçaren dos importants monuments de culte imperial esmentats per les fonts i representats a les monedes de la ciutat. El primer fou un altar dedicat a August en vida, en el qual es va produir el miracle del naixement d’una palmera, l’arbre sagrat de Cèsar i August. Això donà origen, segons Quintilià, a una mordaç contestació de l’emperador quan li fou notificat el fet: "doncs no sembla que l’altar s’utilitzés gaire!". El segon monument fou un gran temple també dedicat a August amb motiu de la seva mort i deїficadó oficial l’any 14 dC.

De la fase augustal del fòrum tarragonès, situat a la part baixa de la ciutat i conegut tan sols de manera parcial, destaca un important conjunt epigràfic i estatuari i les restes d’un arc decorat amb trofeus i bàrbars vençuts, commemorant les victòries d’August. Es tracta d’una iconografia documentada a diversos arcs i monuments del sud de la Gàl·lia, recolzada per una làpida forense dedicada per la colònia a la Victoria Augusta. Encara que en manquen proves concretes, aquests monuments i les dedicatòries semblen indicar que, en la nova població de la colònia, els veterans hi van tenir un paper significatiu.

A poca distància del fòrum, aprofitant una carena natural sobre l’esplanada portuària, es va aixecar el teatre, sobre una àrea que fins llavors havia estat ocupada per magatzems i instal·lacions del port. La seva presència testimonia la necessitat d’una arquitectura monumental que completés el paper dels temples i del fòrum a les grans cerimònies urbanes. Les restes conservades del teatre es limiten a la part inferior de les grades, l’escenari i els fonaments de la façana escènica, però un ampli conjunt de fragments arquitectònics, estatuaris i epigràfics, units a dades estratigràfiques, permeten restituir la història de l’edifici en les seves fases principals. No obstant això, encara és dubtosa la data exacta de construcció de l’edifici.

Aquestes reformes urbanes van ser paral·leles a la millora dels accessos a la ciutat testimoniats pels mil·liaris dels anys 12-6 aC i també per obres d’infraestructura, que van incloure la canalització de l’aigua des del riu Francolí fins a la part alta de la ciutat. Aquesta conducció incloïa l’aqüeducte de les Ferreres, de 200 m de longitud i 26 m d’alçària, amb dues arcades superposades d’11 i 25 arcs respectivament.

L’arqueologia de Bàrcino mostra una petita ciutat augustal envoltada per un recinte emmurallat ocult en part per la posterior muralla del segle III. Una làpida apareguda a Montjuïc esmenta que Gai Celi, fill d’Atisus, duumvir quinquennal, "va dirigir la construcció dels murs, les torres i les portes". És deu tractar, sens dubte, d’un dels primers (si no el primer) magistrats urbans, responsable des del seu càrrec de censor de l’ordenació social del nucli i que com a tal va dirigir una de les primeres obres públiques indispensables en una fundació colonial: el traçat del pomerium i l’aixecament de la muralla urbana. Aquesta muralla ha estat estudiada de manera monogràfica, igual que altres portes principals de la ciutat. La seva disposició, juntament amb la restitució de la retícula viària interior, mostra una organització al voltant d’una plaça forense en posició central, presidida per un gran temple probablement dedicat al culte imperial. Semblantment a Tàrraco, també la fundació de Bàrcino va estar relacionada amb importants reformes viàries constatades a la mateixa època, com la construcció d’un nou ramal de la Via Augusta, entre els anys 13 i 8 aC, que unia les ciutats d’Iluro, Bètulo i Bàrcino, i la construcció d’un pont sobre el riu Llobregat a Ad Fines (Martorell) amb marques als carreus que proven la seva realització per veterans de les legions IV, VI i X, fundadores de Caesaraugusta (Saragossa) i potser amb alguns dels seus elements presents també a Bàrcino.

Les restes romanes d’Ilerda, Dertosa o Gerunda apareixen molt alterades per les importants obres defensives que aquestes ciutats van patir durant els segles XVIII i XIX i permeten poques precisions de conjunt relatives a la seva arquitectura pública o la seva trama urbana. No obstant això, diversos estudis d’arqueologia urbana estan documentant en els últims anys aspectes diversos del seu urbanisme.

La fundació de la colònia Bàrcino

Làpida de G.Celi que commemora l’aixecament de les muralles de Bàrcino, 18-1 aC.

MAC

La colònia Bàrcino (Barcelona) va ser Fundada entre els anys 18 i 15 aC a la rica plana litoral situada entre el riu Besòs i la muntanya de Montjuïc, prop de la ja existent Bètulo (Badalona). Entre les cerimònies de fundació la més important era la delimitació del recinte urbà (pomerium) mitjançant un solc traçat per una arada, on a continuació s’aixecaven les muralles. Seguidament es feia la disposició de la xarxa viària, la delimitació dels espais públics i el repartiment de les parcel·les destinades a habitatges entre els nous pobladors. Una làpida de Bàrcino trobada a Montjuïc ha conservat el nom del magistrat G. Celi, encarregat d’aixecar el recinte mural (murs, torres i portes). Pel seu càrrec de censor (duumvir quinquennal), es tracta sens dubte d’una de les primeres autoritats de la colònia, encarregada de la formació del consell de notables i dels tribunals. Les muralles i les portes de la Bàrcino augustal, semiocultes darrere les muralles de l’antiguitat tardana, han estat investigades detalladament en els últims anys.

A Girona s’ha estat estudiant el traçat de la muralla i la influència de la retícula romana en el parcel·lari medieval. Excavacions recents a la caserna d’Alemanys han permès documentar com una de les torres de la muralla del segle III dC reutilitza en els seus paraments pilastres, capitells i dovelles decorades amb motius florals que pertanyien a una de les portes de la muralla augustiana, l’aspecte original de la qual ha pogut ser restituït. A Lleida, la construcció de la gran ciutadella borbònica al capdamunt del turó i la seva complexa història militar han esborrat, amb els seus fossats i glacis, tota evidència de la ciutat antiga i medieval, obligant a estudiar fonamentalment la façana fluvial de la ciutat. En aquesta zona, on s’ha preservat la sedimentació, han pogut documentar-se restes aïllades de la trama urbana romana, però sobretot una àmplia seqüència estratigràfica que resumeix la història de la ciutat antiga. A Tortosa, el gruix de la documentació prové d’un important conjunt de 34 epígrafs de diversa naturalesa, enriquit ara amb noves dades estratigràfiques procedents d’excavacions urbanes, malauradament pobres en troballes d’urbanisme.

També a les comarques més allunyades i sotmeses més tardanament, com les valls de la Ceretània, es va produir una ràpida transició cap a allò romà. Amb la fundació vertebradora de Iulia Lybica (Llívia), els ceretans passaren a ser Iulienses i Augustani, i reberen el dret llatí. Juntament amb la ramaderia tradicional, origen de la riquesa de la regió, es van dotar les valls de xarxes viàries i vil·les d’agricultura intensiva.

La influència de les noves ciutats sobre el conjunt de la població local queda testimoniada per fórmules com la documentada a Eso, que va admetre al segle II com a client de la ciutat un ric jove originari de la veïna ciutat d’Orret (Orrit?). Sota aquesta fórmula de patronatge les ciutats podien atreure les elits d’altres nuclis menors desproveïts d’ordenació social, facilitant-ne la promoció i, en un cas com l’esmentat, proporcionant, a més, una educació romana.

A les ciutats del País Valencià les reformes d’August s’aprecien amb claredat en l’arquitectura de Sagunt, paral·lelament al nou rang municipal de la ciutat. La plaça pública republicana es va convertir ara oficialment en un fòrum: una gran plaça envoltada de locals comercials (tabernae), presidida pel vell temple republicà, dotada d’una cúria per a les reunions del consell municipal i una gran basílica ornamentada amb estàtues dels membres de la casa imperial. Una gran inscripció amb lletres de bronze incrustades a les lloses del paviment de la plaça testimonia que aquest fòrum fou construït gràcies al testament del notable local Gneu Bebi Gemini i que les obres foren dirigides pel seu germà i hereu. En època de Neró, segons proven els treballs més recents, es va construir al costat del fòrum un gran teatre monumental en pedra, aprofitant els pendents del vessant saguntí, que domina amb la seva mola escènica el perfil de la ciutat des dels seus voltants. Les restes del teatre de Sagunt havien estat objecte de diverses restauracions, però fins fa poc temps no s’hi havien realitzat excavacions intensives. Aquestes van tenir lloc el 1990, dins del gran projecte de rehabilitació de l’edifici, i en el seu procés es van poder documentar les fases constructives i es va recuperar un gran conjunt d’elements arquitectònics corresponents a la seva reforma al segle III dC.

El teatre de Sagunt

Teatre de Sagunt, segle I.

M.G.

Construït, com a Tàrraco, a poca distància del fòrum de la ciutat i aprofitant el desnivell del turó per a situar les grades, el teatre de Sagunt dominava amb la seva gran façana escènica la vida de la ciutat i les terres del voltant. Noves excavacions relacionades amb la seva adequació com a museu i nou edifici d’espectacles han permès confirmar amb noves dades la seva datació i evolució. Aquest teatre va ser construït en època de Neró o de Vespasià i reformat durant el segle III, en què els espectacles escènics, cors, mims i danses per als quals havia estat dissenyat l’edifici ja no gaudien dels favors del públic. L’escena es va adaptar per tal de poder-hi celebrar caceres i combats de gladiadors. Al segle X la seva façana escènica, amb tres ordres de columnes superposades, encara devia restar parcialment dreçada, ja que les fonts àrabs la descriuen com un palau que meravellava qui el veia per l’art de la seva construcció.

Com ja s’ha esmentat, Valentia va recobrar lentament la vitalitat urbana en època augustal avançada, probablement després de la instal·lació a la ciutat d’un contingent de veterans. Provarien aquest fet diversos epígrafs d’època imperial que mencionaven els ualentini ueterani et ueteres. Aquest tipus de contraposició entre els militars llicenciats (habitualment ueterani, noui o iulienses) i els vells (ueteres) habitants de la ciutat és freqüent a les ciutats itàliques que van rebre contingents de veterans sul·lans, cesarians o augustians. La barreja d’ambdós grups de població no resultava fàcil i per aquesta raó el consell de notables adoptava de vegades un caràcter doble. L’edilícia pública d’aquesta època no ha proporcionat restes importants, i no fou fins a època flàvia que es tornà a apreciar un increment de les activitats constructives. Juntament amb les recerques al voltant del fòrum, les muralles, la xarxa viària i diverses cases, s’ha d’esmentar un aqüeducte situat vora la porta Sucronense, la porta de la ciutat que portava en direcció cap a Sucró (Xúquer) i Sètabis (Xàtiva), mencionat en un epígraf avui perdut.

Les encunyacions monetals amb quatre ensenyes militars de la colonia Iulia Ilici Augusta (l’Alcúdia d’Elx) proven que aquesta va deure el seu nou estatut a una deductio de veterans. Se’n desconeix l’origen precís, i no hi ha acord sobre si procedien de les legions de Cèsar (48-45 aC), de les de Lèpid (42 aC) o de les del mateix August. Una làpida dedicada al cònsol Titus Estatili Taure com a patró de la ciutat permet situar l’època fundacional entre els anys 29-28 aC, quan aquest personatge fou governador provincial, i l’any 15 aC, quan va exercir com a prefecte de Roma, ja que aquest últim títol no apareix esmentat en la dedicatòria. La colònia es va assentar sobre una centenària ciutat ibèrica, cap de la Contestània, i les terres del voltant foren objecte d’un ampli programa de centuriació cadastral que encara avui és visible en l’ordenació parcel·lària moderna.

Prova de la transició entre els usos i els costums d’època ibèrica cap a tot allò romà fou el temple dedicat a la deessa Juno que presidia algunes sèries monetàries. Probablement cal veure en el caràcter principal d’aquest temple un sincretisme llatí per al santuari d’una deessa mare d’època ibèrica. Les excavacions a l’Alcúdia d’Elx han estat pròdigues en troballes puntuals referents a la fase ibèrica de la ciutat, però el seu coneixement urbanístic en època romana, exceptuant algunes domus (cases), malauradament és dispers i està pendent encara d’una cartografia detallada.

Dels voltants de la ciutat provenen dos fragments de la rogatio Ilicitana, un epígraf de bronze testimoni dels honors decretats pel senat a Drus Cèsar després de la seva mort l’any 23, durant el mandat de Tiberi. Informats des de Roma, les colònies i els municipis de tot l’Imperi participaven per igual en els honors funeraris deguts als prínceps de la casa imperial, incorporant-los al seu calendari de cerimònies.

Lucentum, ciutat esmentada per Plini amb dret llatí, ha estat durant molt de temps un indret d’emplaçament polèmic, encara que els treballs més recents, fonamentats en troballes epigràfiques, permeten situar-la amb seguretat al tossal de Manises (Alacant). Es tracta d’un important hàbitat ibèric molt a prop del mar, que amb August va assolir el rang de municipi i del qual es coneix un recinte emmurallat amb diverses fases diferenciades i una petita part de la seva trama urbana, incloent-hi carrers, dos conjunts termals, cases i locals comercials, a més d’una àmplia seqüència estratigràfica. El conjunt epigràfic també és ric en informacions. Tadi Ruf, prefecte d’època augustal, apareix construint torres, probablement en relació amb el nou status municipal. Un ric llibert del segle I, Marc Popil li Onix, és citat com a donant d’un temple i d’un dels conjunts termals excavats. També aquí, com a Íl·lici, un dels temples principals estava dedicat a Juno, segons prova una làpida que menciona la seva restauració amb fons públics a càrrec dels duumvirs i seguint les ordres del consell municipal.

Diani (Dénia), port estratègic esmentat durant les guerres civils del segle I aC, deu el seu nom a un famós santuari d’Artemis/Diana. La localització del santuari i el passat hel·lènic de la ciutat han estat investigats, fins ara sense èxit, per l’arqueologia. La ciutat és citada per Plini com a estipendiària, però se sap per l’epigrafia que al segle II tenia ja estatut municipal i que alguns dels seus ciutadans es promocionaren fins als ordres eqüestre i senatorial. La ciutat podria haver assolit el rang de municipi amb Vespasià, però l’adscripció dels seus ciutadans a la tribu Galèria, corresponent a les fundacions augustals, provaria potser una promoció més antiga, encara que posterior als censos d’Agripa que Plini va copiar.

A la més gran de les Balears, Mallorca, l’arqueologia de Palma i Pol·lència ha estat desigual. De la primera es coneixen, de manera aproximada, els seus límits emmurallats sota el barri antic de l’actual Palma, a la zona del barri de l’Almudaina, i el traçat d’alguns carrers que dibuixen, en conjunt, una ciutat modesta de petites dimensions. Les restes de Pol·lència, situades a Alcúdia, a la costa nord de l’illa, han estat investigades amb certa intensitat. Aquí el problema no està en la continuïtat de l’ocupació urbana, sinó en la recuperació exhaustiva dels murs antics per a la seva reutilització. Han pogut estudiar-se una part del recinte murat, les restes d’un teatre amb la càvea tallada a la roca, la plaça del fòrum i diverses d omus. Els ciutadans d’ambdós nuclis apareixen inscrits a la tribu Velina, cas únic a Hispània, com a testimoni de la seva època fundacional els anys 123-122 aC.

A l’insula Minor (Menorca), l’abundant documentació que es té per a la prehistòria i l’antiguitat tardana queda reduïda a breus notícies disperses per a l’Alt Imperi. L’existència de les ciutats de Iammó (Ciutadella), Magó (Maó) i Sanisera està confirmada pels textos i diversos epígrafs, però el seu coneixement arqueològic malauradament és molt puntual.

Tàrraco, capital de la Hispània Citerior

Tàrraco al segle II.

GP-P / CM / JAS

Com a cap d’un conuentus iuridicus (districte judicial) i capital de la província Hispània Citerior, la ciutat de Tàrraco va haver de desenvolupar una arquitectura de prestigi d’acord amb el seu nou paper. A la part baixa, prop del port, es va construir el fòrum de la ciutat, amb la basílica jurídica i un temple dedicat a August després de la seva mort l’any 14 dC. A poca distància es va aixecar, en un moment indeterminat del segle I, un gran teatre, aprofitant el desnivell existent per a situar la càvea. En època flàvia (69-96 dC) es va bastir a la part alta de la ciutat un gegantí complex de cerimònies, seu del consell de la província i de les cerimònies anuals del culte imperial. Presidit per un gran temple, era format per dues places porticades i un circ annex, destinat a les curses de carros, la façana del qual limitava amb el pas de la Via Augusta a través de la ciutat. Al costat de les portes de la ciutat es va construir, al principi del segle II, un amfiteatre on se celebraven caceres i combats de gladiadors.

Les dinasties flàvia i antonina (anys 70-192)

Se sap per Plini que Vespasià va concedir al conjunt de les províncies hispàniques el dret llatí "quan es va veure llançat a les lluites de la República". Aquest fet es pogué produir l’any 70, moment en què Vespasià va ocupar el poder —posant fi a dos anys de cruenta guerra civil i tres emperadors successius imposats per la força de les armes—, o bé una mica més tard, durant els anys 73-74, coincidint amb la censura màxima exercida per Vespasià i la seva reorganització de les classes socials de l’Imperi.

El nou estatut significava que les ciutats d’Hispània en el seu conjunt adquirien ara el caràcter de municipis llatins i les seves elits socials podien assolir la ciutadania romana després d’haver exercit alguna de les magistratures de la ciutat. Els resultats d’aquesta mesura per al conjunt de la població foren importants. Petites ciutats com Ègara (Terrassa), Aquae Calidae (Caldes de Montbui), Lesera (Forcall), Èbusos (Eivissa), Iammó, Magó, la ciutat existent al costat de la Vila Joiosa (Marina Baixa) i moltes d’altres, que fins en aquell moment eren simples nuclis estipendiaris, passaren a convertir-se en municipis. Aquesta mesura es documenta per la menció expressa dels nuclis com a municipis flavis, l’adscripció de les seves poblacions a la tribu Quirina o per evidències epigràfiques que esmenten títols municipals a les ciutats citades per Plini com a estipendiàries.

Novament les principals famílies de cada ciutat van haver de respondre a aquesta promoció invertint una bona part de les seves fortunes en programes d’ornamentació urbana, de reformes edilícies, dedicatòries d’estàtues i organització de festes. No obstant això, no ens hem d’enganyar sobre el significat romanitzador d’aquestes mesures. La vida era sempre dura a les petites ciutats per al conjunt de la seva població, i la mesura de Vespasià perseguia per damunt de qualsevol altra cosa reconstruir l’entramat dels censos provincials, actualitzats i detallats pels nous municipis, com a base per a la recaptació d’impostos.

L’epigrafia d’Èbusos, l’antiga ciutat púnica, mostra com l’elit urbana de la ciutat va haver de respondre a tots dos aspectes de la qüestió. En època flàvia, diferents membres de la família Cornèlia van pagar la conducció d’aigua fins a la ciutat, en una mesura que afavoria la qualitat de vida i intentava apropar-la als cànons de dignitat urbana abans esmentats. Això no obstant, un altre epígraf ebusità descriu com un personatge, el nom del qual s’ha perdut (probablement Luci Corneli Longus), va cedir a la ciutat, al segle II, una suma de 90 000 sestercis "perquè en temps difícils amb ells es pagués l’impost anual als romans i no s’obligués els ciutadans a satisfer l’import dels tributs", i al mateix temps 9 000 sestercis més perquè se celebrés la seva onomàstica amb curses de torxes, una popular competició d’origen grec.

Cap de bronze d’una dona d’època flàvia, Empúries, 69-96.

MAC

La concessió general del dret llatí havia de perjudicar vells municipis, que perdien així part dels seus dominis territorials en favor dels nous nuclis urbans. Aquest fou el cas d’Empúries. La ciutat, que ja des d’època d’August havia patit la competència de Bàrcino i Tàrraco en el tràfic marítim, va veure perduts els seus privilegis com a únic municipi del nord-est hispànic. L’arqueologia prova l’inici d’un procés de despoblament que encara que no va arribar a eliminar la vida urbana, sí que va significar un greu revés. Barris sencers de la ciutat van quedar abandonats, les construccions públiques es van interrompre i no es van produir noves pavimentacions viàries. Un templet del fòrum dedicat a les divinitats tutelars pel magistrat Gai Emili Montà és l’últim testimoni de l’arquitectura pública de la ciutat. A la mateixa època, un plom escrit amb imprecacions màgiques (tabula defixionum), introduït en una tomba emporitana, fa referència a un plet entre els emporitans i els olositans, entre els anys 75-78 dC, que va requerir la mediació del governador provincial Titus Aureli Fulvus. Es tracta de l’únic esment conegut de la ciutat d’Olosis, relacionable amb la medieval Olot (Garrotxa), a la vall mitjana del riu Fluvià. Potser aquesta tabula fou obra d’un propietari agrícola emporità les propietats del qual van quedar afectades pel nou repartiment territorial.

La situació inversa es dona a Ègara, un nucli habitat des d’època ibèrica al voltant d’uns turons de perfil abrupte, separats per barrancades, els primers testimonis epigràfics de caràcter públic del qual corresponen a la seva nova categoria de municipi flavi. No obstant això, els monuments coneguts daten d’un moment més tardà, sobretot després que la ciutat assolí el rang episcopal l’any 450. Amb anterioritat es documenten únicament restes aïllades de cases i la zona de la necròpoli, a més d’un important conjunt d’epígrafs reaprofitats per a les construccions eclesiàstiques.

A Tàrraco, les reformes d’època flàvia provocaren un procés d’ornamentació urbana sense precedents. La municipalització de la província va comportar la consolidació d’una estructura de prestigi ja existent, però que fins en aquell moment havia donat poques mostres de vitalitat. Es tracta del concilium prouinciae Hispaniae citerioris, un consell format per delegats de les colònies i els municipis de tota la província, reunits en assemblea una vegada l’any a Tàrraco per a celebrar les festes del culte imperial i nomenar un sacerdot (flamen) amb mandat anual que les presidís en companyia de la seva muller (flaminica).

Cap de l’emperador Marc Aureli, Tarragona, 161-180.

MNAT

Per al desenvolupament d’aquestes festes es va aixecar un recinte de cerimònies gegantí a la part alta de la ciutat, a l’espai envoltat per les velles muralles republicanes. Es tractà d’una obra immensa, equiparable a les places més grans del món romà. A la part més alta s’alçava l’àrea sagrada, composta pel temple de culte imperial i una primera plaça porticada amb estàtues d’emperadors i governadors. Vuit columnes de marbre de 13 m d’alçària formaven la façana del temple, que destacava al capdamunt del turó tarragoní sobre la ciutat, el port i la mar. A un nivell més baix hi havia una segona plaça d’enormes dimensions (175 m de fondària i 318 m d’amplada), envoltada per un tripòrtic de dos pisos i flanquejada per dues torres. El seu centre estava ocupat per estàtues de flàmens i flaminicae, alts funcionaris i personatges destacats. En tercer lloc, aquesta gran plaça limitava amb la part superior d’un circ situat en posició transversal, que separava el recinte de la resta de la ciutat i permetia el desenvolupament de les competicions i els espectacles que devien acompanyar cada any les grans cerimònies del culte imperial.

Volta del circ de Tàrraco, segle I.

R.M.

El circ recolzava en un gran mur que servia de terrassa a la gran plaça provincial, al qual s’adossaven les voltes que aguantaven la graderia en aquest sector. A l’altra banda de la pista, les grades recolzaven en una filera de voltes limitades per una façana de carreus composta per 60 arcs de 7 m d’alçada als laterals i doble alçada a la seva part central. Aquesta façana limitava amb el pas de la Via Augusta a través de la ciutat per una porta doble oberta a la muralla occidental. Juntament amb el circ de Sagunt, construït probablement durant el segle II, però encara mancat d’un estudi arqueològic aprofundit, són el únics edificis d’aquesta mena documentats en el nostre àmbit d’estudi.

Les curses de carros, a imitació de les grandioses competicions celebrades al Circ Màxim de Roma, eren l’espectacle preferit pel públic urbà, que coneixia de memòria els noms dels cavalls i dels conductors amb un nombre de victòries més gran. La presència d’aquest circ en el conjunt cerimonial de Tàrraco recorda que els edificis d’espectacles de la societat romana tenien un doble paper com a centres cerimonials i com a llocs per a l’oci, i a més asseguraven la participació massiva de la població en les grans celebracions de culte.

El consell provincial, aparentment dedicat a activitats cerimonials i sumptuàries, actuava en realitat com un òrgan de representació de l’elit provincial que defensava els seus interessos davant les instàncies imperials amb la tramesa d’ambaixades o el nomenament de patrons. L’any 122 l’assemblea provincial es va ampliar a les altres províncies hispanes contestant a la convocatòria de l’emperador Adrià, de pas a la ciutat. La negativa dels seus integrants a l’augment de les lleves militars amb destinació a les fronteres, exigit per l’emperador, testimonia una vegada més el caràcter representatiu i no únicament cerimonial d’aquestes assemblees.

A part això, el començament del segle II dC fou un període daurat per a les elits urbanes de la província. D’una banda, els avenços en el procés urbanitzador van permetre que a poc a poc el flaminat provincial fos ocupat per individus rics procedents dels convents de les terres més allunyades del nord i nord-est provincial. Així mateix, algunes grans famílies de les ciutats costaneres havien aconseguit escalar la piràmide social romana fins a convertir-se en membres de l’ordre senatorial i fixar la residència a Roma. L’arribada al poder imperial dels hispans Trajà i Adrià va afavorir l’ascens d’aquestes elits a les zones més urbanitzades: la Bètica, en primer lloc, seguida a gran distància per la Tarraconense i la Lusitània.

Làpida de Luci Minici Natal Quadroni Ver, segle II.

MAC

Algunes evidències d’aquest procés a l’inici del segle II dC procedeixen de Bàrcino. Luci Minici Natal, un dels seus personatges, arribà al senat als anys 82-83 i ocupà en els quaranta anys següents múltiples càrrecs màxims a la milícia i el govern de diferents províncies. En honors públics com a tribú, cònsol o governador, al llarg de la primera meitat del segle II dC, hi rivalitzà el seu fill Luci Minici Natal Quadroni Ver, nascut a Bàrcino. Encara que la vida política d’ambdós personatges es va desenvolupar molt lluny de la seva pàtria natal, ambdós hi conservaren les seves propietats, efectuaren regals a la ciutat i van continuar mantenint-hi vincles personals a través de les seves clienteles. Una làpida de Bàrcino diu que ambdós Minicis "havien construït en terrenys de la seva propietat uns banys amb pòrtics i les conduccions d’aigua", i una altra làpida commemora una important suma llegada a la ciutat pel segon d’aquests personatges, per tal que amb els seus interessos se’n celebrés l’onomàstica amb repartiment de diners a decurions i sevirs. Les termes esmentades en la inscripció han estat tradicionalment identificades amb un edifici termal aparegut sota la plaça de Sant Miquel. Recents excavacions en una gran domus annexa poden correspondre a una de les propietats urbanes d’aquesta família, fins i tot potser la seva casa natal.

Estàtua d’emperador amb cuirassa militar, teatre de Tàrraco, segle II.

MNAT

Les ciutats, en agraïment als regals i les donacions dels seus personatges destacats, els dedicaven estàtues amb fons públics. Els ilerdenses van aixecar una estàtua al seu conciutadà Marc Fabi Paulí al fòrum provincial de Tàrraco "per les seves múltiples liberalitats envers la ciutat". També els ciutadans de Súbur van aixecar a Tàrraco una estàtua a Luci Furi Faventí per raons anàlogues. Quan els benefactors eren lliberts enriquits, l’homenatge de la ciutat podia consistir en la seva inclusió honorífica en l’ordre dels decurions. Aquests homenatges públics també podien dedicar-se als emperador per favors rebuts. Antoní Pius va rebre estàtues a Ègara, Dertosa i Bètulo entre els anys 138 i 140, probablement en relació amb condonacions de deutes fiscals conseqüents a un consell provincial hispànic celebrat de manera extraordinària a Roma i presidit per aquest emperador. L’aparent harmonia de la vida urbana estava, però, sotmesa als imperatius cíclics dels anys de bones i males collites. En aquests casos, novament les elits urbanes havien d’intervenir per a evitar fams que poguessin posar en perill l’estabilitat social. Hi ha diverses evidències d’aquesta mena de problemes al llarg del segle II dC. A l’esmentat exemple d’Èbusos es poden afegir els d’Eso, Tàrraco i Diani. Luci Valeri Faventí apareix homenatjat a Eso "pel seu ajut a la plebs" en l’aprovisionament de gra en un any de males collites. També a Tàrraco, una làpida funerària informa d’un llegat particular per a l’enviament d’una missió a comprar blat "gràcies a la qual el poble es va alleujar". A Diani, un personatge el nom del qual no s’ha conservat fou homenatjat per la ciutat per un doble motiu: "va canalitzar les aigües de la pluja amb una despesa elevadíssima i per llocs molt difícils", i a més "va socórrer els seus conciutadans amb el subministrament de gra en un any de males collites".

Amfiteatre de Tàrraco, segles II-V.

MNAT

L’arquitectura pública de Tàrraco es va enriquir al començament del segle II dC amb la construcció d’un gran amfiteatre extramurs. Fins en aquell moment, tan sols Empúries ha proporcionat restes d’un edifici similar però de proporcions molt més modestes. L’amfiteatre de Tàrraco estava situat a les portes de la ciutat, entre la mar i la via que portava a Bàrcino, aprofitant per a la seva construcció el desnivell natural del turó. Destinat a espectacles sagnants (caceres de feres i lluites de gladiadors), constava d’una arena el·líptica separada de les grades per un alt podi. Sota l’arena, s’estenien dues àmplies galeries subterrànies en forma de creu, amb accés independent des de la platja veïna a través d’un llarg túnel. S’assegurava d’aquesta manera l’espera de les feres i el seu accés a l’arena per un circuit allunyat del públic. La sortida de feres i gladiadors a l’arena es realitzava de manera espectacular des d’aquests soterranis per mitjà de muntacàrregues que pujaven gràcies a un sistema de contrapesos. Com era obligat en edificis públics, la població s’asseia a les grades segons un rigorós ordre social amb les millors places reservades a les primeres files al voltant del pòdium per als decurions, els delegats provincials i els alts funcionaris. Dues tribunes, l’una al davant de l’altra, estaven reservades a les autoritats (governador, duumvirs i flàmens), les seves famílies i els seus convidats. Al costat de l’arena hi havia, a més, un petit temple dedicat a la dea Nèmesi, amb un annex a l’interior de la fossa subterrània per a permetre una última pregària dels gladiadors abans de sortir al combat. Un fragment de làpida, reaprofitada en una tomba visigòtica, permet saber que l’edifici fou construït a càrrec del flamen provincial, fet que mostra la utilització paral·lela de l’edifici i de amfiteatres també provincials de Narbo (Narbona) i Lugdunum (Lió).

També el teatre de Tàrraco fou restaurat al principi del segle II; es revestí la façana escènica amb marbres i s’hi col·locaren noves estàtues de la casa imperial. No obstant això, l’amfiteatre el desplaçà aviat com a lloc de celebracions ciutadanes. El teatre fou abandonat al final del segle II sense que mai no tornés a ser utilitzat. Així, el risc i la sang van substituir la declamació, la música i la dansa en les preferències del públic. És probable que una cosa similar succeís al teatre de Sagunt, la façana escènica del qual fou reformada al segle III dC, potser en relació amb un ús més ambivalent de l’edifici, similar als teatres/amfiteatres documentats en d’altres llocs.

La pedrera del Mèdol

Pedrera romana del Mèdol, Tarragona, segles II aC-V dC.

MNAT

Els programes urbanístics de les ciutats requeriren enormes quantitats de pedra tallada. Lògicament, la major part procedia de pedreres situades als seus voltants. A Tàrraco, la majoria dels innombrables carreus utilitzats al llarg de la seva vida urbana foren realitzats amb una lumaquel·la miocènica (soldó) present en diferents punts de l’entorn urbà. Entre les pedreres conegudes d’aquesta pedra destaca la del Mèdol, a 6 km de la ciutat, per les seves grans dimensions i el seu excepcional estat de conservació. Al centre d’aquesta, un pilar exempt (l’agulla del Mèdol) recordava l’altura original del turó abans de començar l’extracció. No obstant això, a imitació de Roma, l’expressió del poder econòmic de les ciutats als edificis públics i l’estatuària honorífica obligava a emprar exclusivament el marbre. Excepte el jaspi (o brocatello) de la pedrera de la Cinta, a Tortosa, que va arribar a ser exportat a Roma, les varietats locals de marbre eren de mitjana qualitat i les ciutats importaven massivament enormes quantitats d’aquesta matèria procedents d’Itàlia (Luni-Carrara), Àfrica, Egipte, Grècia i Àsia Menor.

El costum de recordar amb làpides tota mena de dedicacions o reparacions permet conèixer una petita part de l’activitat edilícia de Tàrraco al llarg del segle II. Se sap que el temple d’August va ser restaurat per Adrià, i potser de nou per Septimi Sever, mentre que un magistrat i flamen provincial apareix com a responsable del capitoli (s’ha de suposar que en relació amb una restauració d’aquest) i un altre com a reparador de les muralles. Un privat, Quint Acci Messor, devia estucar i pintar una exedra del temple de Minerva "arruïnat pels anys". Les termes Montanes, restaurades al segle IV per un governador, deuen sens dubte el seu nom a una família tarragonina del segle II dC. També a Bètulo existeix un testimoni d’aquestes obligades reformes en l’arquitectura urbana. Un epígraf de la ciutat està dedicat al magistrat Marc Fabi, natural de Ieso, pel seu bon fer com a responsable "dels banys nous".

Al País Valencià, se sap que Liria edetanorum, municipi successor d’Edeta (Llíria, Camp de Túria), l’antiga capital de l’Edetània ibèrica, fou pàtria d’importants personatges del segle II, senadors i cònsols, però el coneixement arqueològic de la ciutat romana, retardat per la recerca prioritària de la ciutat ibèrica, amb una àmplia estratigrafia i una riquíssima cultura material, requereix una revisió de conjunt actualment en curs.

Al costat de les grans urbs, altres ciutats menors eren també objecte de fama i de visites, però per raons diferents. Les fonts termals de les dues Aquae Calidae (Caldes de Montbui i Caldes de Malavella) proporcionaven la millora de nombrosos mals i havien permès la formació de dos nuclis urbans que van assolir, amb els flavis, el rang municipal. Dedicatòries a Minerva, Isis, a la Salut, però sobretot a Apol·lo, juntament amb un gran nombre d’ofrenes monetàries, testimonien el caràcter sacre en els seus vessants curatiu i oracular lligat a aquests brolladors. Excavacions recents estan permetent, a més, una reinterpretació del funcionament i de les característiques dels edificis termals.

La localització d’algunes ciutats citades en els textos és encara objecte d’estudis recents. Un altar dedicat a Júpiter procedent de Morella (Ports), mencionat en els textos del segle XVI, ha pogut ser reinterpretat com una dedicatòria a la salut de l’emperador Marc Aureli per part de la res publica Leserensis. Es tracta, doncs, de Lesera, una ciutat esmentada per Ptolemeu i citada en els itineraris, l’emplaçament de la qual ha pogut ser finalment localitzat a la Moleta dels Frares o de Libori (Forcall, Ports). Encara queden casos pendents, com el de Tiar Iulia, la ciutat ilercavona citada per Plini amb dret llatí, que hauria de situar-se a les terres de l’Ebre, però en un punt exacte desconegut. Són diverses les ciutats mencionades repetidament en les fonts com Alonae, Sucró, Bisgargis, Lauro o Subur, la situació de les quals es pot mantenir únicament de manera aproximada.

La Vila Joiosa és un exemple del cas contrari. Als voltants de la ciutat hi ha evidències monumentals i epigràfiques que testimonien la presència d’una ciutat romana, però se’n desconeix el nom. Una taula de marbre trobada en aquests paratges inclou una inscripció del segle II dC referint que Marc Semproni Himnus, en el seu nom i en el del seu fill, va pagar la restauració del macellum (el mercat alimentari), on col·locà taules de marbre. La presència d’altres ciutadans coneguts de la tribu Quirina permet suposar que la ciutat va assolir el rang municipal en època flàvia, moment probable de construcció d’aquesta plaça de mercat, única documentada en el present àmbit d’estudi.

La identificació d’antigues ciutats

Camí d’accés i porta de la muralla de Lesera, Forcall.

F.Ar.

La identificació de les antigues ciutats citades per les fonts no sempre resulta fàcil. Gairebé 500 ciutats i llocs hispànics van ser situats amb les seves coordenades geogràfiques per Ptolemeu, astrònom i geògraf alexandrí del segle II, en la seva Guia de Geografia. Aquest és l’únic autor que menciona al territori dels edetans la ciutat de Lassira. Darrerament, la revisió d’una làpida del segle II dC trobada prop de Morella (Ports) ha permès restituir el seu text com la dedicatòria d’un altar per part de la res publica Leserensis, la ciutat de Lesera. La prospecció arqueològica a la regió ha permès finalment identificar l’antiga ciutat amb el jaciment de la Moleta dels Frares o de Libori.

Dels Severs a Dioclecià (193-285)

La vitalitat urbana provincial va quedar parcialment truncada a la fi de la dinastia antonina. La rebel·lió de Matern (187-188), amb el seu exèrcit de desertors i esclaus fugitius, ja havia testimoniat les fissures de l’ordre social imperant, però fou la nova guerra civil generada a la mort de Còmmode (193) el símptoma d’una nova època. Els pretorians, la guàrdia palatina de Roma, van posar preu al tron, i una vegada més, cada grup de legions frontereres, al Rin, el Danubi, Bretanya i Orient, va prendre partit o va nomenar el seu propi general com a emperador. Igual que havia passat a la mort de Neró, va començar una nova cursa cap a Roma, i la successió en un mateix any de diversos emperadors fins a la victòria final de Septimi Sever, al comandament de les tropes danubianes.

La seva autoritat fou aviat amenaçada per Albí, proclamat emperador a Lugdunum amb el suport de les elits provincials gal·les i hispanes. Derrotat i mort Albí a la batalla de Lugdunum (197), els seus partidaris hispans, encapçalats pel mateix governador Luci Novi Ruf, hagueren de fer front a una gran repressió per part dels generals severians. Els nobles hispans participants en la revolta foren executats i els seus béns confiscats.

A Tàrraco, la vitalitat constructora i ornamental de l’elit provincial fou substituïda en l’època dels Severs per la militarització de l’administració i una nova vida pública presidida pels governadors i els seus entorns d’alts funcionaris i col·laboradors. L’epigrafia tarragonina d’aquesta època mostra el final de les cerimònies provincials i la seva substitució per dedicatòries als governadors per part del personal militar a les seves ordres.

Al llarg del segle II dC les dificultats per a poder fer front als pagaments exigits a fi de poder ingressar a l’ordo o el sevirat van començar a ocasionar en els particulars una falta d’al·licients a l’hora de participar, com en el passat, en la vida pública urbana. Les grans fortunes urbanes s’arriscaven, a més, a un augment de la pressió fiscal de l’Estat quan calien recursos extraordinaris. Això no obstant, en les dècades del segle III, la vitalitat de les elits urbanes queda aparentment testimoniada per una nombrosa i molt completa sèrie de dedicatòries a emperadors i emperadrius. Pràcticament totes les ciutats van homenatjar, en un moment o altre, els membres de la dinastia severiana i, des de l’any 235, els nombrosos emperadors que van anar succeint-se durant els anys de l’anarquia militar. En realitat, aquesta proliferació no respon a un nou període de vitalitat urbana. Es tracta, per contra, d’un testimoni obligat de fidelitat, perillós de no ser observat en èpoques d’intrigues palatines i usurpacions. L’arribada al poder d’un nou emperador (normalment per la força de les armes) era seguida per un ràpid acatament col·lectiu, l’oblit del qual conduïa a la consideració de traïdors o rebels.

Carreu de la inscripció d’Heliogàbal referent a la reforma de l’amfiteatre de Tàrraco, 218.

MNAT

En l’arquitectura pública de Tàrraco és una vegada més l’amfiteatre l’edifici que testimonia una vida més intensa al llarg del segle III. L’emperador Heliogàbal, que no va arribar a trepitjar mai la Península i va viure a Roma un mandat efímer esquitxat d’escàndols, va sufragar la reforma total de l’edifici l’any 218, commemorada per una llarguíssima inscripció gravada al podi que envoltava l’arena. L’any 259, durant les persecucions de Valerià contra els cristians, foren cremats vius a l’arena el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi. L’acta del martiri és un dels primers documents coneguts sobre les comunitats cristianes a la Península i la seva organització. L’amfiteatre es va tornar a restaurar durant la segona meitat del segle III i el seu podi fou revestit també de nou amb plaques de marbre procedents de pedestals del fòrum de la ciutat. Les raons d’aquesta última reforma s’han de veure en un important fet històric que va tenir lloc entre els anys 259 i 262. Un contingent de francs que havia trencat la frontera del Rin l’any abans, tot desplaçant-se per la Gàl·lia, va penetrar a la Península i prengué i saquejà Tàrraco. La caiguda de la capital provincial, la ciutat més gran, més luxosa, més vigilada i teòricament segura de la província, víctima d’un atac militar des de l’exterior, era un fet insòlit després de tres segles de pau i va tenir una gran repercussió en la consciència col·lectiva de l’època.

Aurelià, restaurador de la unitat imperial els anys 268-284, fou homenatjat, juntament amb la seva muller Ulpia Severina, al fòrum de Tàrraco pocs anys després de la ràtzia germànica. L’epígraf ja no apareix dedicat per la ciutat, sinó per un alt funcionari provincial i, el que és més significatiu, reaprofitava el pedestal d’un particular del final del segle I dC. Les normes referents a l’ornamentació de la ciutat i els seus espais públics havien, doncs, canviat notablement. El fet que els noms d’ambdós emperadors apareguin esborrats (damnatio memoriae) testimonia la continuació dels disturbis polítics i socials. Anys després, en època de la Tetrarquia, els responsables de les restauracions de l’arquitectura pública de la ciutats eren ja exclusivament els governadors provincials.

Les elits urbanes, això no obstant, continuaven existint i hagueren de fer front a nous i variats problemes. El perill d’un gran atac exterior continuava vigent davant dels múltiples moviments fronterers de francs, alamans, gots i escites. A Itàlia, la mateixa Roma fou encerclada de muralles l’any 271. Amb la Tetrarquia, pràcticament totes les ciutats importants van restaurar o aixecar de nou les seves muralles, per a la qual cosa utilitzaren tots els recursos disponibles. La seva realització apressada i heterogènia a Bàrcino o Gerunda, amb la utilització de farciments amb materials arquitectònics procedents de demolicions, estàtues i pedestals de tota mena, resulta un exemple eloqüent de la urgència de les mesures.

A més, els problemes quotidians tenien a veure amb la inseguretat als camins davant les partides de bandolers i bagaudes, que dificultaven el comerç i representaven un perill en la vida quotidiana, especialment en èpoques de collita. l’ordo de Sigarra (els Prats de Rei, Anoia), un petit municipi de la Catalunya interior, va commemorar individualment el tetrarca Maximilià, probablement en relació amb la campanya d’aquest contra els bagaudes.

Els grans propietaris rurals, que disposaven de recursos per a mantenir homes armats, es convertiren en els nous protectors de les comunitats properes, i feren de les seves residències rurals unes luxoses mansions palatines. Les ciutats van continuar existint, però ara controlades per nous agents imperials, els curatores ciuitates, amb atribucions sobre les finances i el fisc. Aquests són els símptomes d’un canvi social i l’entrada en un nou període històric.