Muralla de Toledo, Còdex Albeldense o Vigilà, Vigila, monestir de San Martín de Albelda, 976.
RBMSLE / Oronoz
En la història del poder i les batalles pel poder a la Hispània goda l’exèrcit, com de costum, té un paper rellevant. Quin exèrcit? Els especialistes discrepen sobre el diagnòstic: exèrcit completament públic, diu Jean Durliat; exèrcit públic amb contribució de tropes privades, explica P.D. King; exèrcits privats cridats a exercir funcions públiques militars, argumenten Abilio Barbero i Marcelo Vigil; i exèrcit de caràcter feudal, enuncia L.A. García Moreno. Una de les lleis militars, base de la controvèrsia, és la promulgada per Ervigi (680-687), el 681 (Lex Visigothorum, IX, 2, 9), en substitució d’una anterior de Vamba.
Després d’argumentar que el servei militar és un deure patriòtic que negligeixen aquells qui, vetllant més pels seus interessos particulars que pels col·lectius, no acudeixen a les convocatòries de l’host o ho fan amb retard o en males condicions, el legislador estableix la forma de reclutament: “Ordenem a tothom que, un cop fixat el dia en què el príncep decreti d’acudir a l’exèrcit o bé ordeni que algun dels ducs o dels comtes es posi en marxa (...), qualsevol que hagi rebut l’avís (...) acudeixi al lloc on l’exèrcit ha de combatre, i no gosi romandre a casa per més temps (...), sinó que, un cop determinats el lloc i el temps, segons que els ho hagi advertit l’ordre del príncep o l’avís del duc, el comte, el tiufad (tiufadus), el vicari o algú que en té l’encàrrec, cadascú es presenti prestament”. A continuació la llei establia les penes que s’havien d’aplicar als que negligien el compliment del servei militar: els de més alta posició (ducs, comtes i gardings) patien la confiscació de béns i l’exili; mentre que els de condició inferior o vil (tiufads, reclutadors i reclutats) eren flagel·lats amb dos-cents assots, patien decalvació i havien de pagar una multa d’una lliura d’or o eren esclavitzats perpètuament. És clar, restaren exempts de servei els menors d’edat, els vells i els malalts. Quant a les forces i els recursos que s’havien de mobilitzar, el legislador precisava: “decretem que qualsevol persona, ja sigui duc, comte o garding, tant si és got com romà, i qualsevol home lliure, llibert i esclau del fisc (servus fiscalis), que s’hagi d’enrolar a l’exèrcit, ha d’acudir a l’expedició pública amb la desena part dels seus esclaus”. Amb més detall encara la llei indicava l’armament que les tropes havien de portar (cuirasses, llorigues, escuts, espases, glavis, llances, sagetes i fones), que havia de ser proporcionat per amos i senyors als seus esclaus i dependents, i manava que tots seguissin, en el combat, els ducs, comtes i patrons.
Després de llegir aquesta i altres lleis sobre la matèria, no hi ha cap dubte que els governants hispanogots concebien l’exèrcit com una eina d’utilitat pública, i entenien el servei militar com un deure de tots els ciutadans, “compromesos —deien— en la defensa de la pàtria”. El rei era el comandant suprem que aplegava i llicenciava les tropes i les dirigia en persona o per delegació, i els principals dignataris de palau (primates palatii) formaven, amb ell, el consell de guerra. Després del monarca, i potser d’un dux exercitus Hispaniae, en la cadena de comandament venien, segons sembla, els ducs dels exèrcits provincials i els comtes, tiufads, quingentenarii centenarii i decani, aquests darrers al capdavant d’unitats regulars de 1 000, 500, 100 i 10 homes respectivament. No és segur, però fa l’efecte que l’exèrcit tenia una certa organització territorial, problablement per províncies, i, segons King (opinió que no és compartida per tothom), als nivells alts (de comte i duc) es van mantenir separats els càrrecs civils i els militars. Les despeses de manteniment de l’exèrcit (salaris dels militars, queviures de les tropes, etc.) eren a càrrec de l’Estat, que hi destinava una part dels ingressos fiscals i els béns. Durliat pensa que els germànics, com els romans, en general, van destinar un terç dels ingressos fiscals a l’exèrcit, i, encara que Barbero i Vigil remarquen, amb raó, les dificultats de la hisenda visigòtica, és evident que hi va haver formes diverses de retribució dels militars professionals (pagament de salaris i assignació de terres del fisc) i de proveïment de les tropes, del qual s’ocupaven els annonarii.
S’ha de distingir entre l’exèrcit permanent, format per les famílies de la classe militar i per aquells qui demanaven de ser reclutats i eren acceptats i pagats regularment (amb salaris, queviures i terres), i l’exèrcit temporal, format per les lleves a què es refereix la llei del 681, que s’integraven en els exèrcits de campanya.
L’exèrcit permanent devia estar format bàsicament per les tropes de guarnició en les principals ciutats i fortaleses, sobretot al nord, on constituïen línies de defensa enfront de les incursions de francs, vascons i càntabres, i també pel que podríem anomenar tropes de reserva. Entenem que eren els membres de la classe militar (aristocràcia laica) que es repartien una bona part dels recursos de l’Estat (salaris, terres i rendes), que ells mateixos havien creat, i que subdistribuïen, en part, per a dotar-se de forces militars pròpies amb les quals servien l’exèrcit públic en cas de necessitat. D’aquesta manera, la vella pràctica privada de l’encomanació o el patronatge podia convertir-se teòricament en un servei públic d’enquadrament de la força militar especialitzada.
Si calia, la monarquia manava efectuar lleves, però no és segur que fossin massives i indiscriminades. La llei del 681, per exemple, sembla indicar que el reclutament era selectiu i que només es mobilitzaven els específicament avisats, que generalment devien ser els membres de la classe militar (ducs, comtes, gardings, vicaris, esclaus del fisc), que havien d’acudir amb els seus encomanats i la desena part dels seus esclaus. Els membres de la classe militar, i potser els seus encomanats, formaven la cavalleria, mentre que els esclaus integraven la infanteria, juntament amb els lliures de condició humil que també fossin reclutats.
Exèrcit públic o tropes privades? Per simplificador, el dilema és enganyós, probablement inexistent. Per als qui redactaven les lleis i potser per als poderosos, en general, l’exèrcit era públic, però, a la pràctica, el públic es fonia en el privat: el reclutament de les tropes s’efectuava en bona part a través de les xarxes de clienteles dels poderosos. Com que la fiscalitat directa funcionava malament, l’Estat pagava cada vegada més amb terres, que eren un recurs no renovable, i els poderosos, creadors de l’Estat, pensaven que els seus interessos estaven més en la part dels recursos aconseguits que en els que encara es podien obtenir del conjunt empobrit de l’Estat. És així com, per a la classe del poder, el “particular” preval sobre el “general”, i la noció de drets i deures col·lectius, base de la noció d’Estat, es perd. Amb raó Ervigi es queixava: “Quan podrem creure que salvaran voluntàriament la pàtria aquests que ni quan en són requerits no s’alcen per a alliberar-la?”