L’imparable ascens del capitalisme

D’entre les tasques clàssiques de la historiografia, la caracterització del canvi social és, ben segur, la més difícil i decisiva. No té res d’estrany que sigui així, ja que qualsevol noció de canvi històric —per a negar-lo o per a afirmar-lo— pressuposa una concepció determinada de la naturalesa de la societat i dels factors que la poden fer canviar en una o altra direcció. És molt lògic, per tant, que la consideració del present condicioni la manera de comprendre i mesurar el canvi històric en societats del passat, i d’aproximar-s’hi. Per la mateixa raó, la relació passat-present és més condicionadora si el que s’estudia és el procés de configuració històrica de les societats contemporànies. La dificultat no ha de ser un obstacle, però, per a refinar tant com sigui possible la nostra valoració del pas cap a les societats modernes, actualitzant —quan sigui necessari— la nostra lectura del que foren les societats del passat immediat.

La crema del paper segellat a Manresa, F. Cuixart, 1895.

AMan / R.M.

En els darrers anys s’ha posat en dubte que el període comprès entre els anys vuitanta del segle XVIII i mitjan segle XIX hagi estat un període de canvi profund, efectiu, de les estructures socials i de les institucions fins llavors vigents. Una posició com aquesta —que inclou necessàriament molts matisos i variants— no pot ser de cap manera innocent, com a mínim per una raó fàcilment comprensible. L’etapa de la gran Revolució Francesa i de les guerres napoleòniques —que constituïren una guerra mundial en cert sentit— va ser vista pels contemporanis com un període de canvi social i cultural molt intens. Alhora, el caràcter radicalment nou de la implantació industrial a Anglaterra i en algunes altres regions europees accentuà la idea d’una transformació en curs de gran abast, que no podia ser circumscrita en el marc estret de cap nació. Alguns pensadors del segle XIX, fins i tot, van contraposar la revolució política francesa a l’econòmica dels anglesos, però majoritàriament s’afirmà la idea d’un canvi general que es definia al voltant de la idea de progrés. El mateix desenvolupament de les ciències socials i de les concepcions artístiques i culturals va estar determinat per la consideració molt estesa de viure una època nova. Aquesta interiorització del canvi històric fou encara més manifesta pel que fa a les concepcions de la política i de la moral, pública i privada, i tant en aquells que creien en la bondat del canvi de valors com en els que en renegaven, sobre la base d’un passat que consideraven millor, o com a conseqüència de la insatisfacció per la prosaica realitat de les coses.

Revisar la mateixa idea de canvi referida al període esmentat és una decisió intel·lectualment molt arriscada, ja que contradiu la percepció mateixa que els contemporanis tenien de l’època que els havia tocat de viure. Així i tot, aquesta revisió s’ha estat produint en els darrers vint anys en direccions força diverses. Interessa comentar-les breument perquè en discutir-les es refina, alhora, la percepció del que són els problemes cabdals de l’època. El revisionisme més sorollós és el que s’ha produït al voltant de la significació de la Revolució Francesa, però des d’un punt de vista molt similar s’ha posat en dubte també el procés de canvi de la societat anglesa de les dècades anteriors i posteriors a la reforma del 1832 i, anant encara més enllà, del conjunt de la societat europea al llarg del vuit-cents. És el que Patrick O’Brien ha anomenat recentment “visió antiwhig”. Des d’una òptica molt diferent, però induint a reflexions similars, tot un corrent de la història econòmica pugna en els darrers anys per imposar una concepció de l’anomenada Revolució Industrial que posi menys èmfasi en el caràcter de ruptura del fenomen i prengui en consideració les continuïtats amb les formes d’organització industrial pròpies de les societats preindustrials. Moltes d’aquestes consideracions, tant les relatives a la naturalesa de les societats europees del període com les que fan referència al caràcter del procés industrialitzador, són importants per a encarar el període històric que es descabdellà de la Revolució Francesa a mitjan segle XIX, per a delimitar el caràcter del canvi social d’aquelles dècades.

Pluja, vapor i velocitat - The Great Western Railway, J.M.W. Turner, 1844.

La majoria de corrents que caracteritzen el període 1790-1860 en termes d’una forta estabilitat ho fan des de la pressuposició que el desenvolupament del capitalisme i de la societat liberal avançà poc o escassament en aquells anys. És cert, en efecte, que cap al final del període que s’estudia, a molts països d’Europa la indústria hi era una realitat prou aliena, que les velles aristocràcies terratinents continuaven dominant la vida pública i que els estats monàrquics no havien estat pas escombrats. Aquesta és, en síntesi, l’opinió extrema d’un autor com Arno Mayer, que l’ha fet extensiva a tot el segle XIX i a les primeres dècades del segle XX. Enfocades les coses així, la vigència de l’antic règim sembla prou evident. En sintonia amb aquestes opinions, fins i tot per a l’Anglaterra de la primera meitat del segle XIX —una societat en procés de canvi rapidíssim sota l’impacte de la primera industrialització de signe modern— un autor com Jonathan D. Clark ha sostingut la tesi que “lluny d’un continuat declivi en efectivitat de l’antiga societat’, (...) l’antic règim es va fer cada cop més fort en els seus propis termes la mitja centúria posterior a la Revolució americana...”. Una apreciació final, però, del grau d’estabilitat o de transformació de la societat de l’antic règim ha de remetre a una definició més exacta de la naturalesa dels mecanismes reals que defineixen el caràcter d’una societat determinada. Hom té la impressió que posicions com les que s’acaben d’esmentar provenen de substituir la idea d’un procés històric complex i gens lineal que hauria modificat les forces del vell sistema per les del capitalisme, per una altra que identifica els resultats d’aquest procés amb construccions històriques acabades (estructures industrials de gran escala, assentament incontestable de les institucions liberals, forces dominants de definició radicalment nova...).

El capitalisme no es construí sobre un espai alliberat sobtadament de les traves de la societat anterior, malgrat que en el seu interior s’esbossaven de molt temps enrere formes socials de signe capitalista. No fou així ni en el cas de la França postrevolucionària. Al contrari, es desenvolupà enmig d’enormes resistències, a través d’un procés de múltiples facetes (afirmació d’un tipus de propietat i de l’accés als factors productius essencials; expansió dels mecanismes de mercat; noves formes de jerarquització social i d’organització del poder, etc.), que no sempre es manifestaven de manera incontrastada en la pràctica social. Tan sols una consideració detallada de cadascuna d’aquelles facetes inherents a la societat capitalista emergent en els nivells més primaris —la formació d’una petita burgesia agrària en les comunitats locals, per exemple— i en els més generals, com ara les revolucions i les seves derivacions legislatives, pot proporcionar la lògica que definí el procés i, en conseqüència, pot fer possible comprendre’l. Una consideració d’aquest estil, més ajustada a la realitat de les coses, hauria de mostrar com el caràcter revolucionari i transformador d’aquests anys derivà del fet d’haver encarrilat definitivament les bases mateixes del món contemporani: la ruïna dels fonaments de la vella aristocràcia; la consolidació de la indústria moderna; l’ascens al poder de nous conglomerats de forces i l’establiment alhora de noves formes d’organització política.

La preeminència de la política

El principi del gran canvi s’ha de cercar en la Revolució Francesa i en el conjunt de causes que hi portaren. La més evident per als contemporanis era la tremenda crisi de les finances de l’Estat, que no solament irritava els súbdits amb noves contribucions sinó que havia malbaratat per complet la confiança dels que li havien deixat diners. La crisi fiscal de l’Estat francès no era un fet insòlit a escala europea. El que resultà excepcional va ser el tomb que la convocatòria dels Estats Generals va donar a la incapacitat de la monarquia absoluta d’afrontar la situació. El que la crisi de l’Estat francès —un dels més poderosos del continent— posava en evidència era el carreró sense sortida en què es trobaven els estats monàrquics al final del segle XVIII. En síntesi, la incapacitat demostrada de fer front a unes despeses militars creixents —fet derivat, sobretot, de la complexitat de la política internacional de l’època, en particular de les pugnes pel domini colonial a Amèrica i Àsia—. L’augment del cost de la guerra no feia més que malbaratar una i altra vegada les temptatives dels ministres d’Hisenda per a alleugerir el pes de les obligacions de l’Estat. A mitjà termini, només països com Anglaterra, que des del segle XVII havien convertit la qüestió de les finances públiques en la base més genuïna del pacte entre l’Estat i els grans interessos econòmics, estaven en condicions de digerir políticament la crisi fiscal de l’Estat de l’època moderna. En els altres casos, l’Estat s’entestà a ingressar més recursos a les arques sense reformar la base tributària damunt la qual descansava la hisenda pública. Els governants de les monarquies europees sabien perfectament que qualsevol canvi en aquesta direcció tenia conseqüències que podien posar en perill l’estabilitat mateixa de l’ordre social. Gravar els grans interessos privilegiats, els quals per definició estaven exempts de moltes de les contribucions, hauria implicat un enfrontament entre el reformisme estatal i els grans interessos de l’aristocràcia o de l’Església. Les fallides reformes de la servitud pagesa a l’Àustria dels Habsburg, les de l’època de Josep II i Leopold II en particular, fracassaren com a conseqüència de les resistències de l’aristocràcia privilegiada, de la classe social que constituïa la columna vertebral del sistema. Només molts anys més tard, després de la revolució del 1848, en una temptativa d’allunyar el fantasma de noves conteses revolucionàries, la reforma, que ja havia estat proposada a l’època de l’emperadriu Maria Teresa, es portà a la pràctica.

Els casos de França i de l’imperi Austríac exemplifiquen una situació que fa comprensible l’ensulsiada de molts dels estats de base aristocràtica, quan els exèrcits de la França revolucionària i napoleònica es posaren en moviment. La situació de col·lapse de les finances públiques era, com es veurà més endavant, la que caracteritzava també l’Espanya de Carles IV al final del segle XVIII i al principi del XIX. Però l’explotació sense contemplacions dels recursos americans permeté a l’Estat espanyol de diferir per unes dècades el procés d’endeutament que acabà devorant el marge de maniobra d’altres estats, com havia passat amb el francès. A França, la Revolució ensorrà l’Estat monàrquic construït sobre fonaments aparentment més sòlids, i segellà el fracàs de l’anomenat “despotisme il·lustrat”.

Les coses no eren pas gaire diferents en contextos dominats per estats de menor entitat territorial. Ben al contrari, molt sovint aquests havien hagut de transformar-se ràpidament, al segle XVIII, per poder fer front a les apetències territorials dels grans estats monàrquics. El trist final de l’antigament poderosa dieta polonesa —un Estat nobiliari i monàrquic electiu— en mans de les ambicions de russos, austríacs i prussians, era una advertència que els petits estats no podien de cap manera desconèixer. En el cas de l’antic imperi germànic, aquest estat de coses precipità evolucions molt diverses. La de més transcendència de futur va ser, sens dubte, la prussiana. En efecte, Prússia passà de ser un petit estat al començament del segle XVIII —quan un Hohenzollern es proclamà per primer cop rei de Prússia— a convertir-se en una potència de certa consideració durant els regnats de Frederic Guillem I i Frederic II, dit el Gran. Durant el regnat d’aquest, Prússia s’annexà Silèsia i participà en el repartiment de Polònia. Simultàniament, l’Estat prussià s’embarcà en un complex procés de reforma militar, administrativa i política de resultats bastant impressionants. L’exèrcit prussià va ser dràsticament reformat per fer front a les habituals ingerències austríaques a Alemanya (ho serien fins molt entrat el segle XIX), i la promulgació de l’ Allgemeines Landrecht (Codi General Prussià), sota els auspicis reformistes de Karl August von Hardenberg, obrí el camí a una seriosa consolidació de l’administració civil de l’Estat i, més imprecisament, a la integració de personal civil procedent de les classes mitjanes. El reformisme prussià tingué incidència en altres territoris de l’Imperi, com ara Baviera o Württemberg (que tenia una forta tradició de constitucionalisme al darrere), on d’altra banda s’estaven descabdellant processos de canvi d’una significació similar.

No es tracta pas, ara, d’exposar una panoràmica general de la política europea en poques pàgines, sinó de puntualitzar les línies generals d’un procés de canvi que arrenca, precisament, de la crisi dels vells estats monàrquics. Les guerres napoleòniques, amb l’enorme mobilització de masses humanes i recursos econòmics, i, no es pot oblidar, pel xoc d’idees entre els bàndols enfrontats, són el context precís en el qual es plantejà la definitiva crisi de l’antic règim a Europa. Influïren profundament, també, en el futur dels altres continents, ja que no es pot deixar de banda el fet que fou durant la gran contesa que les colònies americanes d’Espanya i Portugal iniciaren l’imparable distanciament que les portaria a la independència i que, durant les guerres, Anglaterra s’alçà com a senyora absoluta de les mars i consolidà l’hegemonia a l’índia i a les rutes asiàtiques. Aquests processos no tan sols establiren les bases de la cursa colonial del segle XIX, sinó que incidiren alhora en la desarticulació dels estats monàrquics de països que, com en el cas dels ibèrics, havien tingut enormes imperis durant l’època moderna.

Batalla d’Eylau, 1807.

MNCVT / Aisa

En els anys 1805-07 semblà, il·lusòriament, que les victòries dels exèrcits francesos sobre els austríacs, russos i prussians havien de decantar la guerra a favor del Gran Imperi somniat per Napoleó. El fracàs del bloqueig continental contra Anglaterra, però, assenyalà els límits de l’estratègia de l’emperador i la precarietat de fons del seu domini sobre una part molt extensa del continent. Efectivament, exceptuant aquells territoris incorporats a França i, en conseqüència, fortament tocats per la influència reformista de les lleis i de l’administració republicana i de l’Imperi —com passà a les províncies alemanyes del Rin o a la Itàlia nord-occidental—, a la resta d’Europa el control efectiu per part de França passà ben aviat per serioses dificultats. En els extrems més allunyats, la defecció de Suècia i la guerra a Espanya eren una advertència de la mena de resistències que Napoleó havia de trobar a tot Europa.

Al marge de l’estricta història militar del període, les guerres napoleòniques posaren sobre la taula tot l’abast de les contradiccions que sotraguejaven les societats europees. D’una banda, l’enorme esforç de mobilització de tropes i de recursos de tota mena va posar en evidència les febles bases de sustentació dels vells estats monàrquics. En alguns països, les noves formes de mobilització desbordaren els procediments habituals i els allunyaren dels motlles tradicionals. És el cas d’Espanya en els anys de la invasió per les tropes franceses, en què els grups dirigents locals o provincials es veieren forçats, pel col·lapse de l’Estat, a prendre en les seves mans l’organització de la resistència i la canalització de la resposta popular. Les corts de Cadis, amb tot el que representaren d’esforç per a definir un nou marc de legitimitat, diferent del vigent fins el 1808, no feren altra cosa que reflectir el joc de forces que s’estava obrint dins de la mateixa societat espanyola.

Un altre cas fou el de l’Estat prussià, el qual, humiliat a Jena, es refeu i intensificà el procés de reformes militars i administratives que el portà —en la segona fase de les guerres contra França i en les dècades posteriors— a convertir-se en una de les potències de l’Europa del segle XIX. En altres casos els resultats no foren pas del mateix ordre. Certament, la Rússia d’Alexandre I veié com el tsar es recolzava de manera cada cop més accentuada en la cúpula militar per tal de reforçar el seu poder i imposar-se per sobre la noblesa, però aquest esforç no implicà modificacions substancials en la relació entre l’Estat rus i els seus súbdits. El mateix es pot dir de l’Àustria dels Habsburg, la gran derrotada davant de Napoleó.

Els enormes reptes militars, econòmics i polítics que implicà la guerra comportaren canvis profunds en la societat europea. Uns canvis que, a grans trets, reflectien la crisi definitiva de l’antic règim. En efecte, durant les dècades que seguiren les guerres napoleòniques i fins a l’ensulsiada revolucionària del 1848, l’alternativa entre el restabliment de l’antic estat de coses i la “revolució”, en el sentit que llavors va prendre aquest concepte associat a la cultura liberal, va estar a l’ordre del dia. Fou així no tan sols pel fet que successives onades revolucionàries amenacessin de trencar l’ordre conservador erigit sobre la derrota de Napoleó, sinó perquè, a més, l’erosió del conjunt de l’estructura social de l’antic règim es demostrà absolutament imparable. El caràcter revolucionari de l’època derivà, per tant, d’aquesta conjunció entre els esdeveniments polítics i una dinàmica, sorda i menys perceptible, de canvi en els equilibris socials en tots els àmbits.

El sentit mateix de l’etapa que es coneix amb el nom de Restauració provingué d’aquella contradicció de fons. D’una banda, la coalició vencedora sobre Napoleó establí un seguit de repartiments territorials, arbitrà un conjunt de mesures repressives contra els liberals o els nostàlgics del sistema napoleònic, imposà la restauració d’un Borbó a França, tot plegat amb el propòsit de posar fi d’una vegada per sempre a la possibilitat d’un canvi polític a Europa. Tan sols la veu lleugerament discordant dels anglesos, que se sentien molt allunyats de les iniciatives neoabsolutistes de Metternich o dels somnis messiànics del tsar Alexandre, semblava trencar el disseny ultraconservador dels guanyadors en els anys posteriors al congrés de Viena. La realitat de les coses era molt més dinàmica del que l’estricta consideració de l’alta política pot suggerir. La relativament ràpida desintegració de l’ordre conservador dibuixat a Viena entre els anys 1830 i 1848 ho mostrà prou bé.

Camperola de Catalunya, Lecomte, 1818.

CEDACC / J.L.V.

Cap dels factors de crisi dels vells estats monàrquics no podia resoldre’s amb mesures de caràcter policíac o repressiu. Encara menys podien ser evitades les repercussions d’ordre polític que derivaven de les profundes i decisives transformacions econòmiques i socials que es produïren en aquest període. Aquestes transformacions, considerades globalment, poden definir-se com la consolidació definitiva del capitalisme en l’agricultura i en la indústria, amb tot l’arc extensíssim de modificacions socials que això significava. Els canvis econòmics alteraren de manera prou dràstica l’equilibri entre els grups socials, feren molt inestables les relacions entre aquests i arruïnaren, en definitiva, qualsevol idea de restauració real de l’ordre anterior a la gran ensulsiada revolucionària iniciada el 1789.

El Romanticisme francès: Théodore Géricault

El petó, Th. Géricault, 1822.

MTB

Théodore Géricault (1791 - 1824) fou un dels principals representants del romanticisme francès més avançat: va dur a terme un important trencament temàtic respecte de la pintura tradicional. La indagació lliure dels sentiments mitjançant un tractament plàstic avantguardista (El petó, 1822), l’expressió del patiment de la gent corrent transformada en al·legoria política de la situació de França (El rai de la “Medusa”, 1819) o la introspecció psicològica plenament realista (La boja, 1824) són manifestacions esplèndides de la seva producció.

L’emancipació de les colònies americanes

L’emancipació de les colònies americanes.

La independència dels Estats Units d’Amèrica del regne de la Gran Bretanya, al final del segle XVIII, inicià un moviment emancipador que en les dècades següents es va estendre a tot el continent. Les colònies espanyoles s’afegiren ben aviat a aquest moviment emancipador: entre el 1810 i el 1811, en què el regne d’Espanya va haver de dirigir tots els seus recursos per a fer front a les guerres napoleòniques, esclataren les primeres revoltes als actuals Xile, Argentina, Paraguai, Colòmbia i Mèxic. Aquestes revoltes afavoriren la independència d’alguns territoris: el 1811 el Paraguai; el 1816 es formaven les Províncies Unides del Riu de la Plata; el 1818 Xile, i finalment, el 1821, aconseguiren la independència el Perú i la República de Mèxic. Posteriorment es formà la República de la Gran Colòmbia (1819-30), de la qual es van segregar Veneçuela (1839) i l’Equador (1830), les Províncies Unides de Centramèrica (1823-38) —la dissolució de les quals donà pas als estats de Guatemala, Costa Rica, Hondures, Nicaragua i El Salvador—, Bolívia (1825) Uruguai (1828), la Confederació peruano-boliviana (1836-39) i la República Dominicana (1844). L’imperi espanyol a Amèrica es reduí, doncs, a les illes de Cuba i Puerto Rico. Colònies d’altres països, com la Gran Bretanya, França, Holanda o Portugal, també es trobaren immerses dins el moviment d’emancipació i, en la majoria dels casos, aconseguiren la independència durant el primer quart del segle XIX.

Les guerres napoleòniques: 1804-1815

Les guerres napoleòniques i l’imperi Francès. 1804-1815.

Durant les dues primeres dècades del segle XIX, Europa patí un seguit de conflictes bèl·lics a causa de les pretensions expansionistes de l’imperi Francès de Napoleó Bonaparte. Les guerres napoleòniques tingueren una primera fase els anys 1804-05, en els quals els exèrcits de Napoleó venceren la coalició russoaustríaca a Ulm i Austerlitz. Al principi del 1806, Napoleó va fundar la Confederació del Rin, a la qual s’adheriren la majoria dels principats alemanys. A l’octubre d’aquest any s’iniciava la guerra entre Napoleó i una coalició prussiana i russa a la qual s’afegiren diversos petits estats alemanys; els exèrcits francesos venceren la coalició en la batalla de Jena-Auerstedt, i al final del novembre Napoleó va entrar a Berlín, des d’on desafià la Gran Bretanya. L’imperi Austríac intentà fer front als francesos l’any 1809, però Napoleó va vèncer en la batalla de Wagram al juliol del mateix any. Paral·lelament, s’havia obert un nou front a la Península Ibèrica: els exèrcits napoleònics ocuparen Catalunya el 1808 i penetraren ràpidament a Espanya fins que el mes de juliol foren derrotats a Bailèn; poc després, portuguesos i anglesos tornaren a derrotar els francesos a Sintra. El 1812 va tenir lloc el primer fracàs important de Napoleó en la campanya de Rússia; l’any següent es produí una llarga guerra d’alliberament, en la qual prussians, russos, austríacs i suecs aconseguiren derrotar Napoleó a Leipzig, el mes d’octubre. L’any 1814 els exèrcits napoleònics van abandonar la Península Ibèrica i la guerra es traslladà al nord de França; els exèrcits aliats entraren a París pel març del 1814 i obligaren Napoleó a abdicar. Però al març del 1815 Napoleó va fugir de l’illa d’Elba, reorganitzà un nou exèrcit i envaí Bèlgica; era la darrera fase de les guerres napoleòniques, coneguda com la campanya dels Cent Dies. Finalment, una coalició d’exèrcits anglesos, prussians i holandesos sota el comandament d’Arthur Colley Wellesley, duc de Wellington, i Gebhard Leberecht Blücher va derrotar els francesos a la batalla de Waterloo el 16 de juny de 1815.

La terra, font de poder social

Paisatge amb llaurador, T. Rousseau, s.d.

ESP / Aisa

El període en estudi es va caracteritzar, en primer lloc, per un canvi dràstic en les relacions socials al voltant de la terra i, en conseqüència, de les maneres com se’n distribuïa el producte. En les darreres dècades del segle XVIII i la primera meitat del segle XIX, les transformacions en les condicions de producció van ser relativament reduïdes i, a més, restringides a algunes zones. Els canvis en l’organització de la societat rural, de les relacions entre els pagesos (rics o pobres), els senyors o els propietaris, però, van ser molt importants o, en tot cas, la resistència de certes institucions heretades del passat es debilità enormement, i es convertiren en una font de conflictes. Aquest era, amb molta probabilitat, el factor més dinàmic del canvi històric mateix. La geografia d’aquestes transformacions era, però, tan variada que és del tot impossible fer-ne un quadre gaire sintètic. El cas de la servitud personal —encara vigent a l’Europa central i oriental a mitjan segle XIX— n’és potser l’exemple més acabat. El fet que existís no implicava pas que les situacions fossin idèntiques ni comparables. A l’immens imperi tsarista, la gran massa de pagesos sotmesa a la servitud —fos a la dels senyors o a la de l’Estat— vivia dins d’institucions comunitàries, com ara el mir. Havien de pagar al seu senyor, fins i tot en el cas d’haver abandonat la comunitat local, ja que per a fer-ho els calia, justament, la seva autorització. Aquesta dependència personal directa permetia que els serfs poguessin treballar en la indústria sense trencar el lligam amb el senyor, es tractés d’indústries inserides dins el mateix món rural o en les ciutats. Per això, la servitud russa ha pogut ser comparada amb l’esclavitud dels negres nord-americans.

La servitud personal com a tal, però, existia també dins de les immenses fronteres de l’imperi dels Habsburg o als territoris prussians a l’est de l’Elba, si bé segurament era menys homogènia i costosa que la russa. No obstant això, el 1846 la pagesia rutena de la Polònia compresa dins de l’Imperi es revoltà contra els seus senyors i els anihilà: posava així en evidència que la institució era encara l’origen de tensions inacabables. Cap a aquelles dates, la transformació de la servitud ja havia avançat molt a les províncies orientals de Prússia, en les quals un fort procés reformista iniciat al final del segle XVIII i continuat al XIX havia permès l’emergència d’un estrat de camperols ben situats. De tota manera, l’abolició ràpida i definitiva de la servitud a tota l’Europa central no es produí fins després de l’etapa revolucionària de 1848-50. En els anys immediatament posteriors, a partir d’una sèrie de reformes empreses des de dalt —amb el propòsit deliberat d’eliminar el perill, sempre latent, d’aliança entre els sectors liberals i la pagesia— la servitud personal va desaparèixer d’Europa, llevat de la Rússia dels tsars, on reformes similars no es plantejaren fins ben entrada la segona meitat del segle XIX.

A l’Europa occidental, on les prestacions de treball per als senyors eren menys importants, i no anaven associades a la dependència personal, la pagesia estava sotmesa a càrregues diverses (delmes, lluïsmes, monopolis senyorials, censos…) en quantitats que podien variar enormement. Ara bé, la persistència d’aquesta estructura d’explotació tardofeudal, per denominar d’alguna manera el complexum feodale, com en digueren els juristes que l’aboliren a França, no havia impedit la puixança d’una poderosa burgesia agrària. Certament que a Anglaterra, on la destrucció de l’Estat monàrquic al segle XVII havia facilitat la continuïtat d’un progrés agrícola que ja venia d’un segle abans, l’expansió del capitalisme a l’agricultura avançà més ràpidament que al continent. Els tancaments de terres (enclosures) del segle XVIII no foren el factor decisiu d’aquest desenvolupament, però eren molt significatius de la mena de forces que s’estaven obrint pas a l’interior de la societat anglesa i del pes que tenien dins de l’Estat a l’època georgiana.

Com s’indicava anteriorment, a la majoria de països d’Europa aquella estructura d’explotació era encara vigent al principi del segle XIX. Una vigència, no obstant això, que s’havia vist i es veié sotraguejada per diverses causes que convé recordar. En primer lloc, i com ha mostrat Josep Fontana en diverses ocasions, per la pugna entre la pressió fiscal de l’Estat i els perceptors de renda per tal d’aconseguir part de l’excedent agrícola. L’increment de la despesa pública al llarg del segle XVIII, els costos immensos de les guerres de la Revolució i de l’Imperi, tot plegat repercutí en una pressió creixent i sostinguda de les finances públiques sobre les explotacions pageses. Quan aquesta pressió fiscal es produí —a més, en el context d’una duríssima depressió dels preus, com succeí a tot Europa a partir del final de la segona dècada del segle XIX—, la incidència de la pressió estatal sobre les economies camperoles ajudà de manera impremeditada i decisiva a desballestar els mecanismes de distribució de la renda agrària.

Aquestes coordenades determinaren les estratègies dels diferents grups socials implicats en l’organització de la societat rural. Per a la noblesa lligada a la propietat de la terra i al domini senyorial, no hi havia altra possibilitat que una pressió sostinguda sobre els pagesos. Per a la burgesia agrària —una classe que s’havia format tant per mitjà del control directe de la terra com de la compra i l’administració de la renda senyorial— les opcions eren més variades, però en general es basaven en l’afirmació del control sobre la terra i altres recursos, en detriment tant dels conreadors directes com de la vella capa privilegiada. Per als conreadors directes, en canvi, el control sobre l’estabilitat de les explotacions i la disminució de les càrregues que pesaven sobre aquestes eren la manera més lògica de consolidar la tinença de terra i d’augmentar la part del producte que podien retenir. En aquests moments d’increments notables de la pressió fiscal i de depressió dels preus, la necessària desviació d’una part superior d’excedents vers el mercat —única manera de fer front a les despeses en metàl·lic, fossin impostos o pagaments de renda— implicava necessàriament l’erosió de les prestacions senyorials que els gravaven.

Façana d’una masia catalana, G. Jubany, s.d.

MNAC-MAMB / J. Cal. J.S. © MNAC

Les reformes agràries liberals s’emmarcaven dins d’aquestes coordenades. Com és lògic, no responien a cap pla prèviament establert, ni tan sols al desig de modificar els aspectes més oprobiosos de l’explotació sobre els pagesos. Ben al contrari, van ser el resultat, a grans trets, de la suma de la pressió des de baix, oberta o soterrada, i de l’interès dels estats monàrquics o liberals per generar el creixement del producte agrari dins d’unes condicions d’estabilitat social suficients. La contraposició clàssica entre una via a la francesa —és a dir, dominada per la pressió dels camperols per a accedir al control de la terra— i la prussiana —dominada per l’entesa entre els senyors de la terra (els junkers) i l’Estat—, a més d’establir uns termes de contraposició que s’han demostrat mal plantejats en tots dos casos, no pot donar idea de la varietat de situacions i de la complexitat del procés de canvi en les formes d’accés i de control sobre la terra i sobre els recursos que hi anaven associats. El cas espanyol il·lustra prou bé les complexitats regionals de la transició cap a la societat liberal, malgrat que el marc legislatiu fos, a grans trets, el mateix per a tota la Península. En tots els casos, però, l’expropiació dels conreadors directes s’hagué de fer amb una enorme cautela, tant per la incapacitat de trobar-hi alternatives econòmicament viables —la gran explotació amb assalariats vigent al sud d’Anglaterra, i encara amb matisos, es demostrà de difícil generalització—, com pel fet que les revolucions de 1789-93 i del 1830 a França feren summament conscients els governs dels riscos d’una opció que afavorís un procés massa radical de desnonament de la pagesia. Per tot plegat, el període entre el final del segle XVIII i els anys immediatament posteriors a la gran commoció de 1848-51 mostrà una tendència a eliminar la vella “feudalitat” en benefici de formes distintes de renda capitalista clàssica, a definir cada vegada més nítidament el concepte de “propietat plena” (tancaments; drets sobre segones collites; aprofitament de recursos com llenya, aigües, pastures, etc.), a privatitzar les formes de propietat compartida (béns de municipis i comunitats…). En definitiva, la tendència a una generalització del dret burgès que no impedís que els propietaris s’associessin —com a mínim mitjançant la renda de la terra— al treball pagès. Ara bé, en aquest procés alguns dels antics senyors no pogueren reconvertir el seu domini en propietat i, correlativament, molts pagesos accediren a la condició de propietaris. Com abans s’ha indicat, és del tot impossible bastir un quadre de conjunt més enllà d’aquesta elemental esquematització. Més enllà d’apuntar les línies generals del procés, el cert és que aquest va estar dominat per les contingències de la dialèctica entre el comportament estatal i les dinàmiques a escala regional o local, espai on es dirimien de manera nítida els conflictes sobre el bé productiu essencial que era la terra.

Enmig d’aquesta transformació cabdal —ni que sigui perquè el producte agrari era el primer component de la renda nacional o perquè la majoria de la població activa i total vivia de les activitats agràries o d’altres molt properes a aquestes—, la indústria tradicional (una expressió que tan sols fa referència al comú denominador d’una producció organitzada sobre el treballador individual, sense la segmentació de la producció posterior) començà a donar pas a una altra forma d’organització de la producció manufacturera. De tota manera, vers la segona o la tercera dècada del segle XIX, tan sols alguns sectors industrials anglesos podien considerar-se suficientment deslligats de les anteriors formes d’organització de la producció.

Prometeu “desencadenat”

L’emergència de la indústria moderna havia estat preparada per un llarg procés de gestació, fet que en els darrers vint anys ha estat definit amb el concepte de “protoindustrialització”. A grans trets, es considera que durant l’època moderna determinades regions van aprofitar certs avantatges comparatius —de localització, de recursos de mà d’obra, de capacitat de capitalització de determinats estrats, etc.— per a bastir durables i denses especialitzacions manufactureres. Sense cap necessitat d’haver d’acceptar una interpretació massa determinista de la incidència d’aquestes modificacions en l’evolució de la indústria moderna posterior, sembla bastant evident que especialitzacions d’aquesta mena —quan s’estabilitzaren sobre mercats en desenvolupament o que aquestes mateixes contribuïen a definir—, fossin internacionals o de tall nacional, prepararen el camí de la industrialització moderna. Per tant, no és que la “protoindústria” portés a la indústria sense altres condicionaments, ben al contrari, l’eixamplament i la diversificació de la demanda han de ser considerats com a factors externs de gran importància. I aquests factors depenien, en darrer terme, de l’evolució de la societat rural: de l’evolució del nombre i de la qualitat dels consumidors, o dit amb unes altres paraules, de la consistència i diversitat de la demanda. L’assentament de la indústria moderna només es feia sentir en els llocs on es produïa la combinació d’àmplies franges de treball domiciliari fortament utilitzades per un empresariat cada cop més eficient en l’organització de la producció i la distribució, en un context de societats amb una distribució de la renda que permetia l’expansió del mercat.

L’exemple a més gran escala és el d’Anglaterra, si bé no fou mai un cas del tot aïllat. Ara bé, en les primeres fases de la industrialització anglesa —les que es basaren en la mecanització parcial de la indústria tèxtil, de la filatura en primer lloc— la importància de la fàbrica consistí sobretot en el fet de crear un nou marc on reorganitzar la manera de treballar, més que no pas en la incorporació massiva de màquines per a substituir el treball manual o l’energia humana o animal. Això va constituir un fet posterior, com mostra a bastament la recent bibliografia sobre la industrialització britànica. En lloc d’una ràpida i massiva reestructuració dels sectors productius, la primera fase de la industrialització, o de la revolució industrial segons l’expressió que Pat Hudson i Maxime Berg han tornat a reivindicar, ha de ser definida com un procés ambigu i llarg d’incorporació dels treballadors independents a la disciplina fabril i a una divisió del treball cada cop més sofisticada.

Tren de primera i segona classe de Liverpool a Manchester, T.T. Bury, Londres, 1831.

BC

Com han mostrat diversos autors, durant molt de temps la força muscular humana i l’habilitat del treballador individual van continuar essent cabdals en la majoria de sectors industrials, però la mecanització pionera de la filatura en el sector cotoner, en el canvi del segle XVIII al XIX, i la del tissatge a partir de la quarta dècada del vuit-cents mostraren la pauta del que havia d’esdevenir, de manera lenta però inexorable, la nova indústria. A poc a poc, altres sectors industrials respongueren a estímuls similars o foren empesos per la demanda generada per la mateixa indústria, com en el cas de la siderúrgia, una branca que va haver de ser seriosament reestructurada des del punt de vista tècnic per a poder satisfer les necessitats de ferro de la construcció i del ferrocarril. Tan sols a partir de la dècada del 1830, i a través del procés que hem dibuixat tan sumàriament, començà a perfilar-se el que es pot considerar com els rudiments d’una base industrial moderna. Al mateix temps, però, i en sectors clau del modern procés industrial —com la mineria del carbó—, les formes d’organització del treball no foren gaire diferents de les que hi havia hagut al segle XVIII. El mateix es pot dir de tantes i tantes especialitats de menor importància estratègica, com la construcció d’habitatges corrents, la petita metal·lúrgia i la producció d’estris adreçats al consum de masses, en les quals l’habilitat artesana i l’energia humana continuaren essent del tot insubstituïbles. Des d’aquest punt de vista, la ruïna dels oficis i dels tallers artesans no es produí de manera homogènia en tot el teixit d’activitats industrials heretades del passat. Ben al contrari, mentre que en alguns sectors la ruïna fou quasi completa —com en el cas dels teixidors a domicili, que havien pogut resistir perfectament la primera fase de la industrialització moderna—, en altres oficis l’expansió de la base industrial no tan sols no eliminà les formes de treball anteriors sinó que, en alguns casos, fins i tot multiplicà el nombre de petites unitats.

A mitjan segle XIX, un cas de difusió més o menys àmplia de la indústria moderna com el d’Anglaterra no tenia paral·lelismes a l’Europa continental, però serví d’estímul i d’exemple per a altres països. A grans trets, però, cap de les grans nacions europees no semblava haver entrat en bones condicions en la cursa industrial. Una altra cosa era l’assentament d’estructures industrials força consistents a països de segon ordre, com ara Bèlgica o Suïssa. En altres, com en el cas d’Espanya, per exemple, la indústria moderna era una realitat de localització regional. En els grans imperis de l’Europa central i oriental, l’Austríac, el Rus o el Turc, la indústria moderna hi tenia una presència escassa fins al final de segle. A mitjà termini, però, països com França o Alemanya i, fora del continent europeu, els Estats Units, posaven les bases del que seria un canvi complet de panorama a la segona meitat del segle XIX, en què Anglaterra deixà de ser l’única nació industrial, el taller del món.

La industrialització a Europa, a la primera meitat del segle XIX

La industrialització europea a la primera meitat del segle XIX.

Al llarg de la primera meitat del segle XIX s’inicià en algunes àrees europees una primera fase de la industrialització, que va anar estretament vinculada a les possibilitats de moure maquinària amb energia de vapor, per la qual cosa calia disposar de carbó o minerals similars, i tenir mineral de ferro com a primera matèria de foneria per a poder manufacturar maquinària. Aquestes condicions només es van donar en zones molt concretes, principalment a Anglaterra, a la conca del Rin i dels seus afluents a Alemanya, a Bèlgica i al nord de França, a les conques sud de l’Elba i de l’Oder i en zones de l’imperi Austríac. En altres indrets també es donaren aquestes condicions, si bé amb uns jaciments miners inferiors, com ara a l’àrea cantàbrica, a la Península Ibèrica, o a la conca del Roine, a França. En totes aquestes zones sorgiren centres de desenvolupament industrial, com ara el de Liverpool-Manchester-Sheffield-Leeds al nord d’Anglaterra, el d’Essen-Dortmund-Düsseldorf-Colònia a Alemanya, el de Lille-Lieja al nord de França i Bèlgica, el de Pilsen a l’imperi Austríac, el de Cracòvia-Katowice a Polònia, el de Bilbao-Astúries a Espanya o el de Lió-Saint-Étienne a França. Tanmateix no foren els únics. En àrees on les mines de carbó, lignit o ferro quedaren molt allunyades, com a París, Munic i especialment als nuclis mediterranis de Barcelona, Marsella i Milà, també va ser possible el desenvolupament de centres industrials, en bona part a partir d’una tradició manufacturera anterior a la industrialització. Les línies ferroviàries, que començaren a expandir-se en aquest període, foren fonamentals per al transport d’aquestes primeres matèries des de les mines als centres industrials i, posteriorment, per a la comercialització dels productes manufacturats. Així, el motiu de moltes d’aquestes línies ferroviàries va ser, doncs, el de facilitar el trasllat dels minerals i, de nou, fou a Anglaterra i a la zona central europea on se’n crearen les primeres xarxes.