Llengua parlada i llengua imposada

A l’últim terç del setcents es produí un canvi important en els usos de la llengua catalana. En la part del territori català dependent de la monarquia hispànica, es van començar a notar els efectes d’una política orientada a la castellanització. Aquesta nova ordenació tenia uns fonaments anteriors. De fet, el primer indici ja es detectava a la Nova Planta. Ara bé, cal considerar que les repercussions immediates d’aquest decret no traspassaren, en general, l’àmbit de la Reial Audiència. Per tant, el domini d’una instància força restringida. Amb tot, una de les conseqüències més rellevants de les primeres intervencions borbòniques en matèria lingüística es troba en l’administració de justícia. Els ciutadans de l’àrea catalanoparlant, per primera vegada, es podien trobar davant l’eventualitat de tenir tractes amb una institució que no admetia la seva llengua materna.

Aquest problema degué generar una certa incompatibilitat. La major part de la població catalana del XVIII era monolingüe; és a dir, només estava capacitada per a expressar-se en català. Les clàusules uniformitzadores de la Nova Planta podien quedar invalidades de facto a causa d’aquesta ignorància popular de la nova llengua oficial. En realitat, hi quedaren molt sovint. Hi ha bastants testimonis que demostren la necessària versatilitat lingüística dels notaris i dels jutges, en aquest període i fins bastant més tard.

Però les disposicions de Felip V no preveien una provisionalitat indefinida. Les noves condicions derivades del desenvolupament econòmic de la segona meitat del segle foren un factor desencadenant en l’exigència d’estendre el coneixement del castellà als països de llengua catalana. L’incipient mercat nacional (peninsular i ultramarí) reclamava un nou ordre, també de les llengües, dintre d’Espanya. Cal dir que era un ordre que ja havia estat estipulat obé s’estava estipulant a bona part d’Europa (pensem en la França republicana, en l’imperi Austríac, en la Rússia tsarista, etcètera). L’àmbit espanyol no en va ser l’excepció. En certa manera, la superació de les estructures de l’antic règim va propiciar un fet insòlit fins aleshores: la imposició, i posterior acceptació per part de les classes dirigents, del castellà com a “llengua nacional”. Ben entès, com a única llengua imprescindible.

Tot això va ser sospesat diàfanament per la Reial Cèdula d’Aranjuez, del 1768. En aquesta disposició, hi tingueren un paper determinant les transaccions pecuniàries. L’Estat, erigit en nació a tots els efectes, fixava els límits del mercat, o sigui, els límits de l’àmbit immediat de circulació de les mercaderies. I una llengua —solament una— havia de vehicular aquest recorregut. Així, a la cèdula de Carles III s’apuntava, primer de tot, la necessitat d’igualar la moneda —els reales de vellón— en la forma que s’observava a Castella i, tot seguit, la “diligencia en extender el idioma general de la Nación para su mayor armonía y enlace recíproco”. Una cosa portava a l’altra. El llatí, declinat a la categoria de “lengua extraña”, havia esdevingut ineficient. En canvi, el castellà, que igual que el llatí no era usat col·loquialment per gairebé ningú dintre dels Països Catalans, però que era la llengua de la monarquia, podia complir aquesta funció aglutinant.

La introducció del castellà en el sistema educatiu

Biblioteca de la Família Torres i Amat, Sallent.

R.M.

L’extensió del coneixement de la llengua castellana depenia fonamentalment del sistema educatiu. La cèdula del 1768 hi al·ludia de forma explícita. En una conferència pronunciada el 1786 davant de la Junta de Comerç de Barcelona, Francesc Vila propugnà l’establiment d’un pla d’educació mercantil que tractés l’estudi de “las lenguas de las principales naciones traficantes, siendo entretanto necesario e indispensable, atendida la situación de Cataluña, que se sepa un poco de gramática castellana a fin de que se hable y escriba correctamente en este idioma”. I és que, com especificà uns anys després el jurista Ramon Llàtzer de Dou, les prescripcions de la Reial Cèdula resultaven especialment avantatjoses perquè facilitaven el comerç interior. Mentre que per a les persones de diferents regnes la dificultat d’entendre’s representava una rèmora insalvable i un greu perjudici econòmic, per a la gent de diferents províncies d’una mateixa nació aquest inconvenient era “fácilmente vencible, especialmente si se usa para ello medios suaves, no dirigiéndose tanto las providencias a destruir las lenguas que estén en uso como a introducir con fina prudencia el de la que ha de quedar dominante”.

Col·locats a la frontera dels segles XVIII i XIX, la “fina prudència” reclamada per Dou es manifestava sobretot en els volums que explicaven la llengua castellana als escolars catalans. Els rudiments gramaticals d’un Puig i Xoriguer (1770), per exemple, n’eren una propedèutica eficaç. De tota manera, l’empresa no es limitava a l’estudi de les beceroles. Els diccionaris també complien una funció pràctica de primer ordre. Eren uns inventaris lèxics que solien donar les equivalències castellanes de les formes vernacles; escassament a l’inrevés, perquè no calia. Això mostra fins a quin punt la llengua necessària era una, i la quotidiana una altra. El Diccionario catalàn-castellano-latino, de Joaquim Esteve, Josep Bellvitges i Antoni Joglar (1803-05), culminació de les temptatives gestades des de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona al final del segle XVIII, apuntava en aquesta direcció. El pròleg, degut probablement a la mà d’Ignasi Torres i Amat, ho deia ben clar: “Por ser el idioma castellana el de la corte de España y de casi todo el Reino, y por ser en Cataluña mismo indispensable en los tribunales, en las aulas y acadenúas, y común en los púlpitos y en los asuntos de comercio, de literatura y en casi todos los de alguna gravedad, se ven los catalanes con tanta frecuencia en la precisión de producirse en castellano, ya de palabra, ya por escrito, no sólo en sus viages y en sus relaciones con la Corte y demás provincias, sino también sin salir de sus casas y en el trato con sus propias gentes, que no es de admirar que sean tan generales los deseos de un diccionario, en que por orden alfabètica de las voces y frases del idioma provincial se encuentren las castellanas que les corresponden”.

L’autor d’aquestes línies exagerava. Certament, el castellà havia assolit el monopoli d’una sèrie de terrenys útils i preponderants. Difícilment, però, es pot creure que hagués penetrat dintre de gaires cases ni de gaires transaccions espontànies. El zel castellanilzador devia exigir una ponderació com aquesta. El cas és que, unes ratlles més endavant, aquest mateix pròleg afirma que fins els catalans que se saben expressar en castellà “se hallan muchas veces en el apuro de no ocurrirles voz o frase castellana”. La raresa de l’ús de la llengua oficial entre els catalans queda al descobert. Antoni Roca fa una justificació similar en el seu diccionari català-castellà (1806), “por si en él puede aprender el principiante, y hallar el mas adelantado la solución de algunas dudillas que a cada paso se ofrecen al catalàn, especiabnente en los términos caseros”. Per a una gran part de la població, doncs, el castellà continuava essent una llengua que s’havia d’aprendre als llibres, no pas al carrer. Per a aquesta gran majoria, encara era un idioma estrany, per no dir estranger.

Els Torres i Amat, una família il·lustrada

Família Torres i Amat i llegenda, J. d’Amat, Madrid, 1817.

CMTA / R.M.

La família sallentina Torres i Amat, composta per dotze membres, nebots de l’arquebisbe de Palmira, Fèlix Amat, un dels representants més conspicus de la Il·lustració catalana, fou, sens dubte, una de les famílies catalanes més doctes i cultes de la primera meitat del segle XIX. A tall d’exemple, Joan Torres, nascut el 1762, fou professor de llengua i literatura espanyoles a la universitat de Göttingen i introduí el conreu de la patata a l’Empordà; Ignasi (1768-1811) fou l’autor d’un diccionari inacabat d’escriptors catalans, redactat amb materials reunits pel pare Caresmar, i publicà l’obra Modo de reunirse las Cortes en España; Fèlix (1772-1847), bisbe d’Astorga, va ser membre de la Junta de Govern de Barcelona (1820) i senador del regne (1837), però la seva fama prové de la traducció de la Bíblia en vuit volums que el rei Ferran VII li encomanà, i per la monumental obra Memorias para ayudar a formar un Diccionario crítico de los Escritores Catalanes, y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña (1836). Finalment, Antoni, hisendat, encetà la vena industrial de la família, arrendant el 1830 a la societat Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia., entre d’altres, l’edifici del tint de Sallent, on s’instal·laren els primers telers mecànics de cotó fets de ferro i no de fusta.

L’interregne napoleònic i l’oficialitat del català

Aquesta divisió d’usos de les llengües —la del carrer i la de l’administració— no va inspirar, en principi, cap rèplica. No podia ser d’altra manera. La “nació” no ho hauria assimilat. És justament quan els fonaments de la monarquia hispànica foren soscavats des de l’exterior que va poder sorgir una certa reacció a aquest mapa sociolingüístic tan compacte. Quan la burocràcia napoleònica va elaborar un projecte de restauració del català com a llengua oficial, ho va fer, més que per reparar una injustícia històrica (cal pensar que pel mateix període a França es duia a terme la política d’“anéantir le patois”), per afeblir l’Estat espanyol. Els afrancesats locals s’hi van adherir, a aquesta tàctica. I el resultat va ser migrat però significatiu.

El 18 de març de 1810 el “Diario de Barcelona” es va convertir en el “Diari de Barcelona i del Govern de Catalunya”, i va aparèixer editat a dues columnes, en francès i català. A partir del dia 22 de març el diari ja va sortir imprès íntegrament en català. Aquesta tria es va mantenir fins al 12 d’agost del mateix any. També en aquestes dates les actes de l’ajuntament de Barcelona es començaren a redactar en llengua catalana. Durant l’any 1810 va veure la llum en aquesta llengua la “Gaseta del Corregiment de Gerona”; dos anys després ja admeté col·laboracions en francès i castellà, i esdevingué la “Gazette de Gironne”. Darrere de totes aquestes operacions figurava el governador general del Principat, el mariscal Pierre-François-Charles Augereau, i la col·laboració d’alguns indígenes adeptes (Tomàs Puig, Antoni de Ferreter, Josep Pujol i Marc, etcètera). Una vegada separat Augereau del Govern de Catalunya, es relaxà immediatament l’ús institucional del català.

L’últim episodi de l’efímera oficialitat del català sota la dominació francesa es va produir amb la instauració, a l’abril del 1812, del nou règim civil. La necessitat d’una traducció del codi napoleònic va originar un debat a la Junta Superior de Catalunya entre els partidaris que es fes en català i els que, emparant-se en la preeminència legal del castellà en el conjunt d’Espanya, propugnaven una versió exclusivament en aquesta llengua. Joan Mercader ha detallat els termes de la polèmica, i n’ha destacat els arguments que decantaren les deliberacions en favor de la versió castellana: era la llengua oficial des de Felip V, la llengua que s’ensenyava a les escoles; per tant, tenia gramàtiques, ortografies i diccionaris; la gent de lletres menyspreava el català; de més a més, una traducció castellana dels codis podia resultar útil a les altres províncies espanyoles; i, finalment, el català tenia molts dialectes diversos sense que se sabés ben bé quin resultava més apte per a una traducció d’aquesta entitat. De tota manera, sembla que finalment els codis foren traduïts al català, si bé no se n’ha conservat cap còpia en aquesta llengua.

Enmig d’un ambient com aquest, cal situar l’elaboració de la primera gramàtica catalana impresa: la Gramàtica i apologia de la llengua catalana, de Josep Pau Ballot. Efectivament, Ballot va començar a confegir el text cap al 1810. Els primers plecs aparegueren el 1813. No és gaire aventurat creure que la política del Govern de Catalunya en va precipitar la redacció. L’edició íntegra de la Gramàtica, però, no va començar a circular fins a l’any 1815. Liquidat l’interregne napoleònic, la utilitat pública per a la qual havia estat concebut aquest volum degué quedar molt disminuïda. Ballot tampoc no dissimulà les limitacions d’un manual que, dintre del mercat, no podia competir amb els exitosos llibres d’aprenentatge del llatí o del castellà que ell mateix, per exemple, havia produït anteriorment. I que continuà produint més tard. En un fragment del prefaci de la Gramàtica catalana queda ben definit el propòsit de l’autor: “¿Per a què voler cultivar la llengua catalana, si la de tota la nació és la castellana, la qual devem parlar tots los que nos preciam de verdaders espanyols? És veritat; però, no obstant, és necessari també estudiar los principis de la llengua nativa, la que havem après de nostres mares. ¿Qui serà de nosaltres que no se veja en la precisió de haver d’escriure a vegades en català? Los senyors a sos majordoms, los amos a sos masovers, les senyores a sa família, les monges a sos parents, los marits a ses mullers, i, en fi, tots los naturals se veuen a vegades en la necessitat d’haver d’escriure alguna carta o bitllet en català”.

Escriure en català, a principis del segle XIX, encara era “a vegades” possible, i més o menys necessari. Però, com es pot veure, el circuit s’anava limitant cada cop més a una esfera subalterna, pràcticament familiar. A pesar del to apologètic, la gramàtica de Ballot constatava les servituds d’una llengua no reconeguda políticament: d’un “idioma provincial”, en la terminologia de l’època.

Josep Pau Ballot

Gramàtica i apologia de la llengua catalana, J.P.Ballot, Barcelona, 1815.

BC

Josep Pau Ballot, sacerdot i gramàtic, va néixer el 1747 a Barcelona i morí el 1821 a la mateixa ciutat. Fou professor de retòrica i de gramàtica castellana i llatina, de certa fama a la Barcelona setcentista. Com a preceptor del fill del capità general, anà a viure amb ell a Madrid. Va intervenir en les polèmiques sobre la llengua catalana en les planes del “Diari de Barcelona”, al final del segle XVIII, cosa que fa pensar que, ja aleshores, s’interessava per aquests temes. No fou, però, fins el 1815 que publicà una important Gramàtica i apologia de la llengua catalana, en la qual recollia una llarga tradició de defensa de l’idioma i, a la vegada, connectava amb la nova sensibilitat d’interès per la llengua i la literatura pròpies, sensibilitat de caràcter il·lustrat tardà o preromàntic. Malgrat les deficiències de la Gramàtica..., va tenir una considerable influència en el primer renaixentisme i en el diccionari de Pere Labèrnia.

El liberalisme, promotor de la uniformització lingüística

A.Puig i Blanch, s.d.

Ajuntament de Mataró / R.M.

Però no tot eren concessions a l’idioma del país. També aparegueren actituds obertament hostils al manteniment de la diversitat lingüística de l’Estat i, més en concret, a la promoció del català. En un manuscrit redactat a la primera dècada del segle, Josep Sala i Guàrdia deixava constància que “de aquí a poco (hablo de puri filósofo), seremos [els catalans], con lo restante de España, labii unius. Ojalá lo seamos para dar gracias al Señor que nos ha puesto en su tierra escogida”. No era un cas aïllat. Sobretot des de l’òrbita d’un cert liberalisme, el progrés de la societat quedava cenyit a l’abolició de la pluralitat lingüística dintre de la nació. Antoni Puig i Blanch també tenia aquest parer. A La Inquisición sin máscara, publicada a Cadis el 1811, aquest filòleg mataroní anà més enllà del que hauria pogut imaginar qualsevol il·lustrat setcentista. Si, per a un Antoni de Capmany, la llengua catalana havia de continuar reposant en la tomba venerable de la “república de las letras”, ara, per a Puigblanc, l’extirpació del vernacle havia de ser total: “se hace indispensable [que Catalunya] abandone el idioma provincial, si ha de estrecharse más y más bajo las nuevas instituciones con el resto de la nación e igualarla en cultura. Desengañémonos ya, y entendámonos que será siempre extranjero en su patria, y que por consiguiente quedará privado de una gran parte de la ilustración que proporciona la recíproca comunicación de las luces, el que no posea como nativa la lengua nacional”.

Les idees dels procuradors reunits a Cadis no devien diferir substancialment d’aquest desideràtum. L’erudit de Xàtiva Jaume de Villanueva, diputat a les corts de 1812, va filtrar algun judici inequívoc en aquesta direcció des de diverses parts del seu immens Viage literario a las iglesias de España. Aprofitant una inspecció del bisbat de Solsona, va anotar: “¿Por qué no se ha de deponer la resistencia antigua? ¿Por qué se ha de continuar la enseñanza del catecismo y oraciones en el vulgar catalán a los niños en la escuela? ¿No es esto cerrar la puerta al tesoro que esconde la lengua castellana? Prohiben justamente las sinodales de Solsona que se predique en castellano. Mas, quítese la causa y cesará la prohibición”.

A Catalunya, la catequesi es continuava realitzant en la llengua del poble. La profusió d’edicions i de reedicions catalanes de llibres de pietat produïdes en aquesta primera meitat del vuitcents ho demostra. A València, però, no devia ser ben bé així. Manuel Civera, en un pròleg datat el 1820, es queixava del fet que els valencians havien de recórrer al catecisme del pare Gabriel Ferrandis, del final del segle XVIII, per a aprendre la doctrina en la seva llengua. I es preguntava: “¿que no es pot en ella explicar tot lo perteneixent al nostre Dogma i lo més intrincat dels misteris de la nostra relijó?”.

Pel que toca a les Illes, es coneix una circular del Govern Superior Polític de les Balears, amb data 22 de febrer de 1837, que imposava als mestres el mètode de la “sortija de metal”. A ti d’obligar els alumnes a expressar-se en castellà dintre de les aules, es repartiria un anell a l’últim que s’hagués expressat en català. Aquell que, al final de la setmana, tingués l’anell rebria un càstig. Aquest “sencillo método” no era pas original. Als països occitans també s’estilà la distribució d’un “senhal” com a sistema de coerció lingüística. La còpia del motlle jacobí no es limitava, doncs, als cenacles més cultes.

Davant d’un panorama com aquest, no és gens estrany que el castellà s’anés afermant en una plaça lligada al poder, mentre que el vernacle era vist, sobretot pels intel·lectuals, amb un bona dosi de menyspreu. Com una nosa que entrebancava el progrés de la societat. Les legislacions sobre l’ensenyament obligatori de la gramàtica castellana, dictades successivament el 1821 (Pla Quintana), el 1849 (“Reglamento” de Bravo Murillo) i el 1857 (Llei Moyano), no van fer sinó assentar aquestes mentalitats. Es va donar, per primera vegada, allò que els sociolingüistes designen amb el rètol de diglòssia: dues llengües en contacte que ocupen, cadascuna, una funció ben prefigurada. Cap a l’any 1824, Jaubert de Paçà descrivia, succintament i exactament, aquest estat de coses pel que fa al Rosselló: “on parle français avec les étrangers et dans toutes les reunions publiques, on y renonce dans l’abandon de la vie privée et dans les rapports particuliers” (“es parla en francès amb els estrangers i en totes les reunions públiques, i s’hi renuncia en la deixadesa de la vida privada i en les relacions particulars”).

Aquesta diglòssia podia generar fins i tot diverses modalitats d’autoodi, d’un rebuig absolut a la identitat lingüística primària. Des de Mallorca, Josep Pujol va poder escriure, el 1840, que “es duro y sensible tenerlo que confesar, por más que sea nuestra habla provincial la de nuestras más tiernas afecciones, debemos renunciar a ella, porque así lo exige el interés que nos eleva a contraer afinidades, las más que sea posibles, y las más estrechas con el continente vecino”. En un altre paper, Pujol justificava aquesta posició perquè “el dialecto balear no puede servirse sino para comunicaciones de familia, como quien dice, no teniendo ningún valor oficial”.

Nota de la Gramàtica i apologia de la llengua catalana, J.P. Ballot, Barcelona, 1815.

BC

Les actituds de resistència davant la progressiva subordinació de la llengua catalana no abundaren, o foren merament testimonials. El 1839, els autors del Diccionari quintilingüe denunciaven el “vergonyós i lamentable olvit en què jau de temps immemorial la llengua catalana”. Semblantment, els redactors del periòdic “Lo Verdader Català” (1843), en anunciar-ne la desaparició, constataven que, fins al camp i a la muntanya, els catalans “ja comencen a xampurrar la llengua castellana, especialment en llurs escrits”. I que, si continuava la pressió de la llengua oficial, “nostre Principat va a quedar sense son llenguatge, i dintre pocs anys va a esser una altra Castella, o almenos una segona València”. O sigui: una província on la llengua pròpia ja no s’escrivia pràcticament mai.

Les llengües de l’escriptura

A cal llibreter, J. Serra Porson, 1857.

MNAC-MAMB / J.Cal.-J.S. © MNAC

Però, fins a quin punt era cert que el català escrit es trobava en vies de desaparició? Jaume Costa de Vall havia considerat, al pròleg del Nuevo método de gramática castellana (1827; reeditat quatre vegades fins al 1844), que, d’ençà de la Nova Planta, “cesó de escribirse e imprimirse en idioma catalán, degenerando en dialecto casi todo escrito”. En efecte, el que s’havia deixat de produir, al començament del XIX, era un determinat tipus d’escriptura en català; en realitat, els textos catalans supervivents eren uns textos d’una altra mena. No representaven cap model digne de ser ensenyat a les escoles. D’aquí la condició dialectal que els imputava Costa de Vall.

M. de Cabanyes i Ballester, poeta en llengua castellana, 1830.

Col·l. Cabanyes-ECSA / S de Mas

En certa manera, el mateix prestigi acaparat pel castellà imposava unes consideracions com aquestes. Amb tot, se sap que les edicions de llibres catalans no van cessar; menys encara al primer terç del XIX. Àlvar Maduell ha inventariat les impressions en llengua catalana produïdes del 1801 al 1833. El resultat són més de 370 títols, i una mitjana d’onze a dotze obres per any. Però un Jaume Costa en podia prescindir, d’aquest cúmul de paper imprès. Bàsicament, perquè no representava el cànon del que, per a ell i per a tots els hereus de l’Il·luminisme, significava la literatura. Al capdavall, l’alta literatura, igual que la documentació oficial, només es podia articular en la “llengua nacional”.

Tanmateix, les impressions catalanes continuaven tenint el seu públic, i fins la seva funcionalitat. L’exemple més vistent d’això és que des de diverses instàncies de l’administració es van continuar editant, esporàdicament, bans i decrets en català. La captació de la voluntat popular hi obligava. Durant la Guerra Gran (1793-95), el general Ricardos ja s’havia servit de la llengua catalana a fi de persuadir els rossellonesos. Des de Tuïr, va instruir una declaració bilingüe: en català i en francès. S’avançava uns anys, doncs, a la pràctica napoleònica. Però, de fet, Ricardos s’havia limitat a prosseguir amb un hàbit que va perdurar en els usos institucionals de ben entrat el regnat de Ferran VIL Tot plegat, no significava que es posés en dubte la legalitat vigent en qüestió de llengües. En les actes de l’ajuntament de Barcelona corresponents al gener del 1831 encara es debatia la llengua amb què s’havien de redactar els formularis de la hisenda pública. A partir d’uns informes que consideraven la necessitat d’adoptar “el idioma moderno y general del Reino”, es decidí finalment de “variar el idioma catalán de que ha usado la oficina desde su creación en elaño 1401”.

Paral·lelament a aquests usos episòdics de la llengua del país per part de les administracions, al llarg de la primera meitat del vuitcents van proliferar multitud de fulls que perseguien, més que una determinada recreació estètica, un proselitisme elemental. De caire religiós, polític o vagament utilitari. Aquest era, arreu de l’àrea lingüística, el camp propici de l’escriptura catalana. La premsa, sota un format periòdic o volander, se servia no solament de la immediatesa de les notícies d’actualitat sinó també de la llengua ordinària de la clientela. D’aquí van sortir diversos assaigs periodístics en català com el “Diari de Buja”, antifrancès i reaccionari, aparegut a Palma entre el 1812 i el 1813. També a Palma, Joan Josep Amengual va editar un “Setmanari Constitucional, Polític i Mercantil de Mallorca”, aprofitant el parèntesi liberal (1820-22).

“El Mole”, València, 1-2-1837.

G.C.

L’any 1837 va veure la llum a València una empresa singular: el setmanari “El Mole”. Comptava amb el precedent d’una bona nòmina de col·loquis noticiers, vernacles i més o menys frívols. “El Mole”, però, va néixer amb una ambició inusual. De caràcter obertament satíric i liberal, va arribar a captar 4 000 subscriptors i una incidència notable entre les capes populars de la zona central del País Valencià. Dirigida de fet per Josep M. Bonilla, aquesta revista va aparèixer, amb intermitències i múltiples canvis de capçalera, fins el 1870. Ja al primer número, l’editorialista deixava constància que “el llenguatge valencià no és al present idioma científic, com ho són el castellà, francès, inglès, etc., i ha degenerat en un mero dialecte provincial”. De tota manera, la publicació es feia el propòsit d’invertir la tendència: “serà, pués, empresa no indigna d’un valencià amant del país que el viu nàixer demostrar, en quant puga, que la llengua sublime del rei D. Jaume d’Aragó, la dels trobadors provençals de l’etat mitja, se presta en tanta facilitat a les travessures del xisle i agudea, per als quals pareix feta principalment, com a la grandiositat d’assuntes sagrats, polítics, lliteraris i de qualsevol atra espècie que siga”.

Tot i que s’ha regularitzat l’ortografia, és fàcil de copsar, en les línies transcrites, una total manca d’escrúpols lingüístics. Aquesta deficiència, condicionada pel públic i pel trencament amb la tradició gràfica, va definir gran part de la producció escrita en català a la València del XIX.

D’altra banda, durant tres diumenges successius del 1841 va aparèixer a Barcelona “Lo Pare Arcàngel”, debellador de la política lliurecanvista d’Espartero. Només n’han pervingut uns pocs fulls. Un parell d’anys després, també a Barcelona, es va imprimir el que per a alguns crítics ha estat considerat com el primer òrgan periodístic de la Renaixença: “Lo Verdader Català”. En sortiren cinc números amb una periodicitat quinzenal. Josep Maria de Casacuberta, en la monografia que hi va dedicar, va destacar la defensa de la llengua catalana feta des de les seves pàgines. La veritat és que gran part dels arguments esgrimits en aquesta revista ja compareixen en les apologies setcentistes de l’idioma.

Quan encara no feia tres mesos que n’havia aparegut el primer exemplar, “Lo Verdader Català” es va deixar de publicar. A l’últim número, un incògnit M. R. B. signà un Epitafi en què es lamentava de l’atonia del públic davant de tot allò que fos escrit en català: “baix esta tomba jau / “Lo Verdader Català”, / lo qual, perquè desitjà / parlar en sa pròpia llengua, / d’alguns fou tingut a mengua, / i això la mort li causà”. Això succeïa al 1843. Abans d’aquesta data i dintre del vuitcents, s’havien estampat en català uns quants versos i fins alguna proclama literària. Uns versos i alguna proclama que no impediren que, com escriu el desenganyat poeta de l’últim número de “Lo Verdader Català”, el català —el català escrit, si més no— fos una llengua “odiada en general”. A banda de la hipèrbole, la fallida d’aquest presumpte primer òrgan de la Renaixença era un fet clamorós. L’absència d’un públic lector, també. Que potser s’ha de creure que la Renaixença, només acabar de néixer, ja havia fracassat?

Tot depèn del que s’entengui per “Renaixença”. Generalment, aquest concepte s’acostuma a associar a l’aparició d’una literatura culta en català, a remolc dels corrents romàntics en voga. No es tracta de tocar, ara i aquí, un tema tan vidriós com el de la periodització de la història de la literatura catalana del segle XIX. El que pertoca és veure el tractament de la llengua —de la literària o de l’habitual— que feren aquests textos pretesament restauradors.

Els usos literaris

La producció del que es designa com a literatura de creació impresa en català, a la primera meitat del segle XIX, és molt escassa. En tot cas, es limita a la poesia i al teatre. I cal consignar que, pel que fa al teatre, els escenaris sempre han suplantat la literatura pròpiament dita (els llibres). Per tant, en l’escriptura catalana més elaborada d’aquest període només s’hi poden reconèixer, fet i fet, els versos i els poetes.

Hi ha les creacions d’un Antoni Puig i Blanch, ja esmentat a propòsit dels seus judicis sobre el català. Doncs bé: aquests mateixos judicis també quedaren plasmats arran de la seva literatura. En una carta que envià a l’anglès Peter Stirling durant el seu primer exili londinenc, Puig i Blanch escrivia: “Resuelto a tantear mis fuerzas con un poema, siquiera para, ya que haya de morir este idioma, se le sepulte con honra, quedando, con él, un escrito que merezca leerse, pues no tenemos en él, por haberse cultivado al renacimiento de las letras, producción alguna de importancia”.

El poema en qüestió era Les Comunitats de Castella, escrit probablement durant el Trienni Liberal. Puigblanc hi narrava l’enfrontament de les Comunitats castellanes amb Carles I. En un dels fragments conservats, però, hi apareix “lo mal conegut llenguatge llemosí”, del qual se serviren Carlemany, els catalans que van arribar a Grècia, els trobadors. En fi: una selecta galeria de glòries medievals. És possible que aquesta ambientació històrica s’hagi d’imputar a una determinada sensibilitat romàntica. Amb tot, la llengua moribunda que ja havia estat invocada per Puigblanc en la seva prosa, i que a Les Comunitats de Castella fou convertida en una sèrie de relíquies del passat, no distava gaire de les idees d’Antoni de Capmany. Com al seu precedent, a Puig i Blanch ni li passava pel cap de restaurar una llengua inservible, tan antiquada com el llenguatge llemosí d’Atenes i Neopàtria.

Puigblanc era un descendent directe de les ensenyances erudites de la Il·lustració. I també de les idees lingüístiques d’aquest moviment cultural. Ben mirat, igual que Bonaventura Carles Aribau. Fóra bo tenir en compte que, l’any 1817, Aribau va presentar una dissertació, que va restar inèdita, sobre la Posibilidad de un idioma universal, on aprovava l’esforç “de nuestro ilustrado Gobierno para generalizar en todos sus dominios una misma lengua”. Una llengua que, òbviament, no era la llemosina.

B.C. Aribau, J. Espalter, 1844.

MRACBASJ / G.S.

Malgrat això, l’obra de Bonaventura Carles Aribau té una especial significació per a la història del català. Al poema La Pàtria (1833), convertit posteriorment en emblema de la Renaixença, el llemosí esdevingué tot un signe d’identitat, d’una identitat eminentment individual. Era el distintiu del jo poètic. El llemosí, no solament havia estat una llengua nacional, sinó que era encara la llengua íntima: la del bressol, la de la pregària, la del somni. Puig i Blanch hi tenia un cert ascendent, en aquesta connexió. Al cap i a la fi, ell havia estat l’introductor modern de la mítica llengua llemosina en la poesia catalana. Ens podríem preguntar, però, si Aribau es va prendre gaire seriosament aquesta fórmula. És a dir: si, de la mateixa manera que La Pàtria va ser concebuda com un poema de circumstàncies dedicat a un patró, la llengua evocada per Aribau, farcida d’anacronismes lingüístics, funcionava com una mostra d’adhesió al vernacle o, per contra, no passava de ser, com ha escrit Horst Hina, “una paròdia de la poesia romàntica”. Segurament, no s’arribarà a dilucidar mai, això. De moment, cal ajustar-se als fets. Els versos del 1833 no van ressuscitar cap musa adormida. Aribau va continuar fent la seva literatura —els seus versos— en castellà, tret d’algunes poques poesies catalanes, escrites al marge de l’emfàtic llemosí; més aviat, escrites en el català que, per exemple, a un Costa de Vall li hauria semblat dialectal.

La noya fugitiva, T. Grossi, Barcelona, 1834.

BC

El 1836, Pere Mata podia sentenciar: “el romanticismo no tiene, a lo que sepamos, ningún retazo original en idioma lemosín”. En tenia un, certament, que no era original. Es tractava de la versió “en dialecte català” de La fuggitiva de Tommaso Grossi (1816), un romanç “escrit en dialecte milanès”. Al pròleg de La noya fugitiva (1834), el traductor, Joan Cortada, hi deia que el català es trobava “enterament abandonat”. Cortada no es proposava de canviar les coses. Fins i tot considerava la seva versió un atreviment que s’havia de fer perdonar. Però qui li impedia, a Cortada, de valer-se d’un dialecte i no pas d’una llengua? Ningú, evidentment. En el fons, Grossi havia emprat el milanès provincial, no pas l’italià nacional. El paral·lelisme amb el català i l’espanyol resultava ben convincent. Dialecte i llengua, per a Cortada, no tenien una dimensió lingüística sinó social, o política.

En una notícia apareguda a “El Guardia Nacional” el 1838, Joan Cortada es mostrava partidari que els epitafis dels cementiris barcelonins es continuessin esculpint en català, tot i que aquesta llengua “no és d’ús públic, no està autorisada per llei”. La raó d’aquest al·legat era “perquè jo estimo molt la llengua de mos avis, en la que foren escrits nostre vell codi, i lo primer codi marítim del món, en què cantaren nostres trobadors”, etcètera. Què volia dir exactament “la llengua dels avis”? Aquesta referència va esdevenir un lloc comú en molts versos del període. Hi va recórrer el valencià Tomàs Villarroya, a la seva famosa Cançó (1840): “l’olvidada llengua de móns avis /més dolça que la mel”. També Joaquim Rubió i Ors, en diversos llocs dels poemes que publicà al “Diario de Barcelona” entre el 1839 i el 1841. I, ja en l’època dels Jocs Florals, molts d’altres. Però el cert és que ni Villarroya no podia donar per oblidada la llengua d’”El Mole” o dels sainets populatxers, ni Rubió i Ors la del teatre social de Josep Robrenyo o d’Abdó Terradas. Tot això, a fi de comptes, també havia estat escrit en català durant els mateixos anys trenta i quaranta. Tanmateix, per a aquests poetes, no havia estat escrit en un català autèntic; o sigui: en el que el mateix Rubió, al pròleg de Lo Gaiter del Llobregat (1841) conceptuava com “nostre antic, melodiós i abundant idioma”, el qual “desgraciadament se perd de dia en dia, a pesar de ser com una taula de marbre aont estan gravades nostres glòries”.

L’anomenada llengua dels avis representava un tipus idiomàtic molt concret. Representava, sobretot, la llengua que havia estat abolida amb la Nova Planta. S’associava a la llengua que havien fet servir des dels trobadors fins als resistents de la Barcelona del 1714. La llengua de part de la documentació transcrita per Pròsper de Bofarull a Los condes de Barcelona vindicados (1836). La mateixa llengua exalçada per Pau Piferrer als Recuerdos y Bellezas de España (1839); o per Josep Maria Quadrado des del periòdic mallorquí “La Palma” (1841). La llengua dels almogàvers del poema de Rubió que guanyà el concurs de l’Acadèmia de Bones Lletres (1842). Era el llemosí d’una sèrie d’autors antics, que en aquest període continuaven essent exhumats a còpia de reedicions: el Rector de Vallfogona (Barcelona, 1820, 1835, 1840), Jaume Montanyès (València, 1827) o Pere Serafí (Barcelona, 1840).

La llengua catalana evocada pels poetes era, efectivament, tot això. En contrast, no era la llengua viva de l’època. Hi tenia un parentiu genètic, però poca cosa més. Els primers fervors romàntics, amb la seva decoració medieval i el seu esperit ètnic, van fer del català literari una peça de museu: “un idioma poco o nada cultivado ni usado desde hace un siglo y medio, mirado con desdén por nosotros mismos y ciertamente áspero de suyo”, tal com apuntava Ramon Munts i Serinyà en una nota introductoria a la seva versió catalana del breviari romà (1845).

Això va ser així fins que els homes de la Renaixença, ja a la segona meitat del segle, es van plantejar una via de restauració global. Fou aleshores quan, definitivament, es va deixar d’utilitzar la designació de llemosí, almenys a Catalunya, i se li restituí el nom propi a la llengua catalana. Igualment, fou aleshores quan el català començà a ser considerat una llengua nacional i no pas un dialecte provincial, o regional. A la segona meitat del vuitcents, la crisi de la “nació” va fer entrar en crisi, en certa manera, la “llengua nacional”. Només fou aleshores, doncs, amb novel·les, amb unes quantes obres de teatre d’ambició i amb un periodisme incisiu, que el català va poder accedir no solament a l’esfera cultural sinó també a la major part de les funcions que li havien estat vedades en el tombant del segle XVIII. Aquest va ser, sens dubte, el canvi més important per als usos de la llengua catalana que va comportar la Renaixença.

El rector de Vallfogona

F.V.Garcia, rector de Vallfogona, F.Masriera, C.1882.

GCI / G.S.

Placa d’homenatge al monument al rector de Vallfogona, a Vallfogona de Riucorb.

MC

Francesc Vicent Garcia, conegut popularment com el rector de Vallfogona, el poeta més destacat de l’etapa de decadència de les lletres catalanes, visqué a cavall dels segles XVI i XVII. Ha estat considerat un clar precursor de la Renaixença perquè defensà l’ús literari de la llengua catalana en un context cultural castellanitzat. Fou un poeta extraordinàriament prolífic, si bé una bona part de la seva obra, de caràcter burlesc i satíric, fou desautoritzada per l’autoritat eclesiàstica, i els seus llibres, prohibits per la Inquisició en el decurs del segle XVIII. La seva vasta producció literària, coneguda i profusament editada a partir del 1820, arrelà fortament en medis socials populars. El prefaci d’una reedició datada el 1820 (Poesías jocosas y serias del célebre Dr. Vicenç Garcia. Nova edició aumentada y corretgida y arreglada a la ortografia moderna) elogiava obertament la constitució del 1812, motiu pel qual se l’ha considerat també un símbol del liberalisme incipient. La seva personalitat, encarnada en un personatge novel·lesc i força controvertit, fou objecte de mitificació i centre d’atenció de diverses obres teatrals (Serafí Pitarra li dedicà una obra el 1871, i Josep Feliu i Codina una altra el 1876).

Joaquim Rubió i Ors, impulsor dels Jocs Florals

J.Rubió i Ors, s.d.

AHC-ECSA

Joaquim Rubió i Ors (Barcelona, 1818-99) fou poeta, dramaturg, escriptor moralitzant, historiador i crític literari. Es va donar a conèixer de molt jove, l’any 1839, com a poeta en català, fet que el destacà en el primer rengle dels pocs que llavors escrivien en la llengua autòctona. El 1841 recollí aquelles primeres poesies en un volum, el qual contenia un pròleg que ha estat considerat com un dels primers manifestos del moviment renaixentista. Més endavant, va ser un dels impulsors i orientadors dels Jocs Florals restaurats, als quals proporcionà el lema que els havia de presidir. L’any 1847, però, guanyà la càtedra de literatura espanyola a Valladolid, on residí onze anys fins que aconseguí la càtedra d’història a la Universitat de Barcelona. D’ideologia profundament conservadora, col·laborà en diverses iniciatives catòliques, sovint juntament amb Joaquim Roca i Cornet. Publicà algunes obres de to moralitzant de gran èxit, com per exemple una pintoresca obreta per a l’educació de “senyoretes”.

Publicà molts treballs d’història i de filologia, els més importants dels quals són, probablement, la Breve reseña del actual renacimiento de la lengua y literatura catalanas (1877), i els estudis sobre el rector de Vallfogona i Ausiàs Marc.

El reducte filològic

Com s’ha pogut veure, una de les mancances que s’atribuïen a la llengua catalana era la falta de regles gramaticals. De fet, al final del XVIII l’única normativa catalana existent circulava —i és un dir— manuscrita. Qui volia escriure en català, a part de fer-se un lloc en el difícil mercat del llibre, havia d’omplir aquest buit amb el seu criteri particular. Més que més en un període en què el referent de l’escriptura tradicional ja queia força lluny. El pas del segle XVIII l’havia desdibuixat.

Al “Diario de Barcelona” del final del 1796 es va produir una polèmica sobre ortografia catalana. Hi prengueren part uns individus camuflats sota diversos pseudònims. Un d’ells, l’anomenat Mossèn Botall — alter ego de Josep Ballot—, argumentava: “¿cómo podré probar que nuestra lengua catalana es verdadero idioma y no un patois o un lenguaje tosco y grosero si no tengo etimología, analogía, sintaxis y prosodia para evidenciar lo contrario?”. L’al·lusió al patois era a l’ordre del dia. Cal pensar que feia escassament dos anys que, a França, la Convenció havia decretat d’higiene pública l’extinció de totes aquelles parles que se suposava que no tenien gramàtica.

Durant els anys 1802 i 1803, es va desplegar una altra discussió lingüística, ara des de les pàgines del “Diario de Valencia”. En aquest cas, els polemistes foren Joan Baptista Escorihuela i Manuel Joaquim Sanelo. La principal discrepància entre aquests dos filòlegs residia en el model per al valencià escrit. Mentre que Escorihuela defensava unes formes acostades a la llengua moderna, Sanelo pretenia “conservar pur lo llimosí”; per tant, erigir com a pauta l’idioma arcaic.

Aquesta disjuntiva entre els partidaris del “català que ara es parla” i els conservadors de la llengua antiga captà bona part de l’atenció dels filòlegs durant tot el segle XIX. Com que no hi havia cap institució que en requerís urgentment una solució, les normes definitives es van fer esperar. Amb tot, no van faltar intents de regular la llengua. Alguns tingueren més incidència que d’altres. A Menorca, per exemple, les aportacions d’Antoni Febrer i Cardona, sòlides i d’envergadura, no traspassaren els folis manuscrits. Una sort ben similar a la del vallesà Joan Petit i Aguilar amb la seva Gramàtica catalana predispositiva.

D’altra banda, ja s’ha esmentat la Gramàtica i apologia de la llengua catalana de Josep Pau Ballot. Les propostes que s’hi recollien apuntaven cap a les formes d’escriptura anteriors a la Nova Planta. Les solucions gramaticals més correctes, per a Ballot, s’havien de buscar en els autors catalans (del Principat) dels segles XVI i XVII. Segons l’estudiosa Mila Segarra, “Ballot va deixar passar l’ocasió d’adaptar la llengua literària a les necessitats d’una llengua moderna”. No obstant això, l’acollida de les seves propostes va ser important al llarg de pràcticament tot el segle. Fins al punt que els epígons de Ballot crearen un corrent: el de l’anomenat “català acadèmic”.

Antoni Puig i Blanch, al manuscrit de les Observaciones sobre la lengua catalana, va arremetre contra la Gramàtica de Ballot: “era lo único que faltaba —hi llegim— para acabar de una vez con el idioma, si el pueblo se arreglase a ella”. El poble potser no, però diveses obres sí que s’hi van arreglar. Pels volts del 1830, el rossellonès Josep Tastú en va fer una adaptació que no va veure les premses. El 1832 va sortir la versió catalana d’El Nou Testament, a càrrec de Josep Melcior Prat. Els rudiments gramaticals que s’hi aplicaven, amb poques discrepàncies, provenien de l’obra de Ballot. I, en suma, les gramàtiques catalanes de Pers i Ramona (1847), del rossellonès Puiggarí (1852), d’Estorch (1857) i de Bofarull-Blanch (1867), oficioses durant la Renaixença, van acabar d’afermar la norma sobre les bases que, mig segle abans, havia fixat Ballot.

A les tesis gramaticals de Ballot, cal sumar-hi la publicació, l’any 1839, del Diccionari de la llengua catalana ab la correspondència castellana i llatina, obra de Pere Labèrnia. Com han indicat Germà Colon i Amadeu J. Soberanas, aquest diccionari va ser “pràcticament l’únic que a Catalunya gaudí de prestigi i autoritat des que aparegué fins a la publicació del normatiu de Pompeu Fabra”. Cal remarcar que el Labèrnia va ser el primer diccionari editat de definicions catalanes, i no sols de correspondències amb el castellà o el llatí. La llengua catalana, en conseqüència, hi prenia un relleu propi.

Al marge d’aquest sector tradicionalista, hi havia, com ja s’ha esmentat, els partidaris d’una gramàtica més pròxima a la parla comuna del temps. Tots els gèneres relacionats, més o menys, amb la literatura popular exigien una mena de llengua alternativa a l’acadèmica. El 1836, Pere Mata, a l’article ja citat, s’exclamava: “no es acaso chocante en nuestros días el uso en los escritores catalanes de un puix, de un almanco, de un muyro y de mil otros que sería fácil anotar?”. I concloïa: “¿hay por ventura algún cristiano catalán que emplee semejantes voces en la conversación, como no sea un montañés para quien no hay revolución de edades?”. Aquest mateix any, i també des de les planes d’“El Vapor”, Josep Domènec i Circuns —disfressat sota l’àlies d’El Aldeano Liberal— proposava una reforma que “quitaría mucho embarazo de la escritura y la reduciría a la pura sencillez con que se habla”.

“La Donsayna”, València, 1-12-1844, BV-BNPG.

G.C.

Pel que fa a les Balears i a València, la unificació de la llengua escrita amb la resta de l’àmbit lingüístic es feia impensable. L’especificitat dialectal afavoria aquesta separació. Els editors de “La Donsayna”, la revista successora d’”El Mole”, fins advertien el públic sobre la seva insubmissió en matèria de llengua: “que no vinga en qüentos algun docte de cuina”. A les Illes, la Gramática de la lengua mallorquina, de Joan Josep Amengual (1835), també seguí un camí autònom adequat als modismes del país. De tota manera, encara hi hagué propostes més estridents com, per exemple, les de la Quartilla des dialecte menorquí, de Jeroni Ferrer i Parpal (1858). També en aquest terreny, la Renaixença de la segona meitat del XIX significà una inflexió considerable. Si més no, va posar una primera pedra en el procés de codificació del català, que no es consumaria fins ben entrat el nou-cents.

Josep Maria Bonilla

“El Tabalet”, València, 2-3-1847.

BV-BNPG-G.C.

Josep Maria Bonilla i Martínez (València, 1808-80), advocat, periodista, dramaturg i poeta, milità des de molt jove en les opcions progressistes: primer en els liberals radicals i després en el republicanisme. Amic de Pasqual Pérez i Vicent Boix, contribuí amb ells a la introducció del romanticisme i la Renaixença al País Valencià. Durant la primera guerra Carlina fou comandant de la milícia nacional i ocupà alguns càrrecs polítics. Col·laborà en la premsa de València, de Barcelona i de Madrid, i sobretot fundà o impulsà diverses publicacions satíriques, però amb una forta càrrega ideològica antireaccionària, entre les quals destaquen “El Mole”, amb diverses èpoques entre el 1837 i el 1865, sovint amb canvis de títol per eludir els entrebancs administratius o superar les supressions, i “El Tabalet” (1843) i “La Donsayna” (1844-45) amb J. Bernat i Baldoví. Bonilla tenia plena consciència que era una sola la llengua parlada als Països Catalans, i totes aquestes revistes sortien en català, tant per a facilitar-ne la comprensió a les classes populars, com pel convenciment de la necessitat del seu ús com a vehicle de comunicació escrita. Molts dels articles satírics els signà Nap-i-Col. El 1869 publicà l’opuscle España y los partidos en 1869, on augurava el fracàs de la Revolució de Setembre si persistien les disputes entre els partits liberals.

Lo Verdader Català

“Lo Verdader Català”, Barcelona, 1843.

BC

“Lo Verdader Català” fou una revista religiosa, literària i política publicada en català l’any 1843. El seu editor fou, molt probablement, el mercedari Josep Maria Rodríguez, eclesiàstic molt influït per la filosofia i les posicions polítiques de Jaume Balmes. Ha estat considerada com la primera publicació renaixentista pel fet d’haver estat publicada integralment en català, tot i que els seus propòsits són prou llunyans de les orientacions ideològiques que portaren alguns joves literats a reivindicar l’ús de la llengua pròpia en poesia.