Metodologia per a l’estudi de la repressió

Exhumació del cadàver d’un dels 48 presoners polítics afusellats al gener del 1939 al santuari de Santa Maria del Collell, Sant Ferriol, 1939.

AF/AHC

La consulta dels registres civils (secció de defuncions) de totes les poblacions de Catalunya permet d’elaborar una primera relació de víctimes de repressió amb la data del traspàs, i també ens permet conèixer la identitat de la majoria de les víctimes, així com l’edat, el lloc d’origen i el de residència, la professió, l’estat civil, la causa de la mort i, sovint, el lloc i l’hora.

En el cas de persones assassinades, és a dir, que foren víctimes de represàlia sense cap mena de procés judicial que no fos el “consell de cuneta”, als llocs on la xifra de morts violentes sense judici va ser nombrosa, l’acta sovint només indica si és desconegut o desconeguda, sense especificar res més que les robes que duia i els trets facials, capil·lars, oculars o físics que poguessin ajudar a una possible intervenció del procés judicial per a la identificació.

Aquesta recerca dona unes primeres dades en tot el territori, que cal situar. No tothom va ser mort al lloc o al terme municipal on vivia. Hi ha actes de defunció que indiquen que el cadàver havia estat trobat. Cal, doncs, identificar el desconegut o la desconeguda. S’ha de veure si la mort d’una persona va ser producte de represàlia o bé d’un fet de guerra, un accident, etc. Amb tantes particularitats com se’ns presenten, el registre civil (secció de defuncions) és una font insubstituïble, però en aquest cas en tenim d’altres que el complementen amb una gran riquesa de dades.

Pel que fa als desconeguts, la Generalitat republicana va crear, en plena Guerra Civil, una comissió que dirigia un jutge especial, Bertran de Quintana, per a la investigació de l’exhumació d’assassinats i les inhumacions clandestines, la qual no solament expressà clarament la condemna dels fets de violència que es produïren en l’esclat revolucionari, sinó que els qualificà d’assassinats i va prendre les mesures judicials per a determinar-ne les responsabilitats.

És aquesta actuació judicial la que ens ajuda en la identificació de cadàvers que inicialment només teníem com a desconegut o desconeguda. Una part d’aquest fons va unida a una acta de defunció feta a posteriori en els mateixos llibres d’actes de defuncions. També ens ha fet un gran servei el fons de l’Arxiu de l’Audiència Territorial de Barcelona. El fons documental és de tot Catalunya, i això ens ha permès treballar en la identificació de fets, actes i circumstàncies de qualsevol punt del territori.

Tot i això, no totes les actes de defunció quedaven pas identificades, la qual cosa ens dugué, en el cas de Barcelona, al fons documental de l’Hospital Clínic, on eren conduïts els cadàvers que es trobaven als afores de la ciutat.

Aquí es fa evident un dels conceptes equivocats que llavors es van fer mítics, i que ha perdurat fins avui. Hi havia la creença entre els homes d’acció de l’època que si aplicaven la justícia per ells mateixos, al costat de les tanques dels cementiris, a la vora de camins o carreteres o en llocs aïllats, d’allà mateix les víctimes eren dutes a enterrar. I això és fals.

Tots els cadàvers trobats al terme municipal de Barcelona —el punt més mític era l’Arrabassada, però hi hagué més assassinats a Montjuïc— eren duts per la Creu Roja, els serveis municipals de sanitat o els serveis dependents del jutjat a l’Hospital Clínic de Barcelona. Allà se’ls feia una fotografia, amb la fitxa numerada corresponent, i els familiars i coneguts podien anar a reconèixer el cos. Pel que fa a altres actes de defunció, o bé a la identificació de cossos que mai no foren registrats —punt que explicarem més endavant—, ens hem basat en aquest fons.

A Barcelona, lloc on la recerca es més complexa i dificultosa, tenim encara una font documental molt rica. És el registre del Dipòsit Judicial, que consisteix en la relació nominal i el lloc on va ser trobat el cadàver de tota persona sobre la mort de la qual hi va haver la intervenció d’un jutge. Aquesta premissa significa que les persones registrades van ser víctimes de violència o d’accident. Confrontant aquesta relació amb les de les fonts anteriors indicades, es poden anar destriant i classificant els noms relacionats.

A la resta de Catalunya la tasca a fer en l’aspecte numèric és paral·lela a la xifra de morts produïdes. Com més n’hi ha, més difícil és, lògicament, poder tancar la identificació i determinar les circumstàncies de la mort de cada víctima.

Així, a Montcada, on moriren moltes persones per causa dels qui inicialment no podem acceptar d’anomenar incontrolats, hi ha una relació extensa de despulles de desconeguts. Aquí la identificació del jutge Bertran de Quintana, per ordre de la Generalitat republicana, aportà una mica de llum a la pobresa de fonts de Montcada respecte a Barcelona. I així passà també en altres casos, com Sitges, Lleida, etc.

Quan les xifres de víctimes no són tan elevades, la identificació és més fàcil, i més si tenim en compte l’abundant documentació paral·lela que hi ha en molts d’aquests casos.

Acabada la Guerra Civil, el Ministeri de Justícia creà la Causa General, dipositada a l’Archivo Histórico Nacional, a Madrid. Allí hi ha uns expedients molt complets de tot el que succeí durant “el periodo rojo” a Catalunya. Està arxivat per províncies i tracta de tots els aspectes del període de Guerra Civil, d’una manera sovint exhaustiva, sobretot en l’aspecte d’identificació de responsabilitat social, política i personal dels fets que es produïren durant tot el període bèl·lic.

En el camp que aquí es tracta, el de la violència produïda a la rereguarda republicana, hi ha un formulari de les persones assassinades a cada poble o ciutat de Catalunya, i també un segon formulari on s’assenyalen les víctimes produïdes en el respectiu terme municipal, però que no són veïnes de la població corresponent.

La informació és facilitada per tots i cada un dels ajuntaments. És una font mediatitzada, si es tracta d’opinions i atribucions, però més sòlida quant a informació de fets.

Així, els informes dels formularis núm. 1 i núm. 2 serveixen de molt quan fan constar la mort d’un veí de la població, el lloc del traspàs, el dia i una primera adscripció política puntual, com ara la d’alcalde, regidor, cap del sometent, etc. Així i tot, en el cas dels formularis on constaven les morts violentes de veïns produïdes en una població determinada o bé de residents en altres llocs produïdes en el seu terme, cal ser molt precís. Tanmateix, el fons de la Causa General és, en part, una documentació recollida en els més diversos organismes republicans, partits polítics, sindicats, etc.

Era com un motiu d’honor i de glòria tenir una llarga llista de caídos por Dios y por España. Així, no és pas gens estrany trobar, al costat del nom de persones veïnes de la població que realment foren víctimes de represàlia, el nom d’altres, morts al front en combat de guerra, lluitant per l’exèrcit franquista, de persones que no eren veïnes d’aquella població, però que hi tenien relació per alguna raó o altra (lloc d’origen, propietats, estiueig, etc). Per això, no solament pot constar-hi una mateixa víctima de represàlia o un assassinat en dos o tres llocs diferents, sinó que també s’hi inclouen morts en campanya o per malaltia, durant el curs de la Guerra, a causa de “privaciones rojas” i altres casos similars.

Cal, doncs, filar prim, malgrat la riquesa documental i la informació que la Causa General aporta. El règim franquista tingué a les seves mans tota aquesta informació i, curiosament, només la utilitzà en part i d’una manera absolutament tendenciosa. L’explicació sembla òbvia: el resultat quantificat de la violència, els abusos o els assassinats que es van produir en període revolucionari o republicà fou inferior al que assegurava la propaganda intoxicadora franquista. Per aquesta raó es va silenciar la documentació completa de la Causa General, i només se’n feu un ús tendenciós. La veritat no els interessava.

A la majoria de llocs de Catalunya, els registres dels cementiris coincideixen amb la relació dimanant del registre civil (secció de defuncions), però en poblacions grans l’anàlisi d’aquests registres ha estat molt útil per a desfer confusions o per a computar amb el màxim d’exactitud el nombre de víctimes.

La informació, la rebem també de la premsa, una font molt variada i completa per a apropar-nos al fet repressiu. l’allau de publicacions revolucionàries o republicanes que hi havia a Catalunya durant la primera època de la Guerra —període que coincidí amb el de més repressió i també amb el de màxima llibertat informativa— resulta d’una gran utilitat.

El material rebut d’aquestes fonts exigeix un buidatge exhaustiu, i un gran treball de comparació i selecció. El resultat, però, és positiu.

La premsa franquista de la postguerra, tant d’àmbit estatal com nacional o local, és útil per al coneixement detallat de la repressió a la rereguarda republicana. Les esqueles amb la relació de veïns assassinats en una població, en un cos professional determinat, en una família, etc, són una font indirecta per a aconseguir una visió global del fenomen de la repressió.

Hi ha encara tota una altra documentació molt valuosa: és la generada per recordatoris, opuscles, butlletins o llibres que tracten, en la immediata postguerra, de víctimes produïdes pels conflictes de la revolució i la Guerra Civil. Aquesta documentació prové de particulars, de congregacions religioses, de grups professionals, confessionals, d’ajuntaments, etc.

És, doncs, amb l’estudi de totes aquestes fonts, com es pot arribar a un coneixement molt exacte del que fou la repressió a Catalunya durant la Guerra Civil.