Mutació

Els milers de documents catalans anteriors a l’any mil constitueixen un bon material per a pensar la transició. Escriptures privades majoritàriament, aquests documents mostren, per un costat, la supervivència d’elements del sistema antic, i, de l’altre, la desestructuració final d’aquest, l’aflorament de nous elements i la posada a punt del sistema feudal.

El canvi de conjuntura econòmica

Segons pot deduir-se dels primers preceptes carolingis per a Catalunya, senyors i pagesos de Septimània i el nord-est peninsular ja havien començat a rompre erms al final del segle VIII. Els documents del principi del segle IX contenen referències a molins vells, que poden ser obra de la segona meitat del segle VIII. La impressió que la lectura dels documents dóna és que el creixement medieval aquí va començar entorn de mitjan segle VIII o una mica després. Tret d’alguns testimonis aïllats i insuficients, que podrien fer pensar en els inicis d’un canvi de conjuntura cap al segle VII, potser aturats pels canvis polítics i els esdeveniments militars del segle VIII (la invasió musulmana i els inicis de la resistència cristiana), l’arqueologia de casa nostra, de moment, no aporta elements suficients per a un canvi de visió.

Partint, doncs, d’un creixement que va començar entorn del segle VIII, la primera pregunta és, per què? Amb Malthus es podria respondre que una prolongada contracció demogràfica havia posat a l’abast dels homes una riquesa natural que es podia obtenir amb menys esforç que abans. És, en el fons, la teoria de Massimo Montanari i els que el segueixen, que parlen d’una adequada combinació entre agricultura i ramaderia, un bon aprofitament dels recursos silvestres i un règim alimentari d’alta edat mitjana ric i variat. La pressió demogràfica i la coerció senyorial, a partir del segle XI, serien la causa que la ramaderia i l’aprofitament dels recursos silvestres fossin sacrificats en profit d’una agricultura amb predomini cerealístic (el cereal com a producte emmagatzemable per al senyor).

Aquest raonament, que sembla oblidar les terribles i reiterades fams enregistrades en cròniques i annals, no és plenament satisfactori, en primer lloc perquè l’opció cerealística és anterior al ple establiment del feudalisme, i té a veure amb hàbits de conreu heretats de l’antiguitat, i en segon lloc perquè el creixement, més que dependre del binomi població/recursos (que en depèn), està condicionat per les possibilitats que el sistema social ofereix. Tal com ha quedat establert més amunt, i com a criteri general, en sistemes d’explotació com aquells, mancats, o quasi, del sentit de la inversió, en què la reproducció de les condicions d’explotació depenia molt directament de la instància política, l’afebliment d’aquesta era un incentiu a l’alliberament i el desenvolupament de les forces productives. Contra els qui creuen que avui i ahir el món sempre el construeixen els poderosos, s’ha de sostenir que la guspira inicial d’aquell creixement va venir de baix, quan la crisi de les cotilles antigues (l’esclavisme i l’Estat, com a gran exactor de renda), observable al segle VII, va tenir efectes acumulatius i va permetre al camp respirar i encetar el creixement. No és que el pagès de mil anys enrere, com el capitalista d’avui, tingués un afany insaciable de benefici. Potser fins i tot, satisfetes les necessitats, com diria A.V. Txaianov, feia declinar l’esforç del treball. Per a engegar el creixement n’hi havia prou que pogués retenir per a ell i els seus una mica més que abans de la seva producció. Amb això potser ja podria allunyar una mica la fam i abstenir-se d’haver de sacrificar una part de la seva descendència i, per a garantir-ho, si la llavor recollida li ho permetia, per què no sembrar més terra? No és fàcil d’entendre que així, acumulativament, s’enceta una nova tendència?

Com dèiem, encara avui el testimoni més segur d’aquesta lluita de les poblacions de l’alta edat mitjana contra la fam és el moviment de rompudes que els documents, per distorsionadors que siguin, mostren amb força precisió. Qui en va ser protagonista? La terra sempre la treballa el camperol. La qüestió és qui en té la iniciativa? Fins cap al final del segle X, quan comencen a aparèixer cartes de poblament atorgades per poders senyorials, el sistema de rompudes i l’adquisició de propietats es basa en l’aprisió, que era una pràctica d’herència visigoda: qui posava en conreu un erm i el posseïa durant trenta anys n’adquiria la plena propietat. Basant-se en aquest principi, tots, nobles i pagesos, laics i eclesiàstics, van fer aprisions i van disputar per elles, perquè comtes, bisbes i abats van pledejar amb freqüència per desposseir pagesos i comunitats pageses dels seus drets d’aprisió. La impressió que produeix la lectura global de la documentació catalana és que la iniciativa pagesa va al davant en aquest moviment colonitzador fins cap al 950. Els aprisionadors serien, segons Pierre Bonnassie, famílies pageses que, empeses per la fam, deixarien les llars dels refugis pirinencs per a acudir a les terres semidespoblades de la Catalunya central i prelitoral.

Sense negar part de la validesa de tal visió, s’hauria d’afegir en aquesta època canviant, en què la classe dirigent del feudalisme encara no s’havia constituït plenament, tampoc la pagesia no era una classe de contorns ben definits. Abans que fos la principal classe antagònica, sotmesa com a tal a l’explotació dels feudals, era un grup heterogeni format per petits propietaris famolencs amb poca terra, famílies mig propietàries i mig tinents i petits hisendats, que tenien més terra de la que podien treballar amb les seves mans i que per això es feien ajudar de mossos i fins potser (com passava a la Borgonya estudiada per André Déleage i Guy Bois) d’alguna parella d’esclaus. La feudalització passarà per incorporar una part d’aquests pagesos a la categoria de petits guerrers (milites) i administradors de les senyories (batlles de sac) i, en general, degradar la condició dels restants. D’altra banda, i referent a la Catalunya carolíngia, no sembla que el concepte de repoblament i la idea de les migracions de la muntanya refugi reflecteixin prou adequadament els processos que s’expressen millor amb la paraula creixement, sobretot perquè es tracta, segons sembla, d’un creixement més aviat intravertit. En resum, la documentació indica, i els indicis arqueològics ho corroboren, que no hi havia comarques despoblades, però sí densitats desiguals, i les migracions que aquesta situació originà no poden amagar una realitat més decisiva, com és el creixement de poblacions antigues sobre les velles terres. A la fi, el moviment de rompudes dels segles VIII-X, tot i ser qualitativament molt important (perquè va ser l’arrencada i tot creixement és acumulatiu), quantitativament ho va ser menys del que s’ha cregut, perquè en qualsevol període i lloc la documentació presenta un percentatge de terres posseïdes per herència i compra molt superior a les posseïdes per aprisió.

Quines van ser les fases del moviment? Deixant de banda la situació anterior al 780, que la documentació no reflecteix i l’arqueologia encara no ha estudiat suficientment, les fonts escrites mostren que, amb major o menor intensitat, segons les comarques, hi va haver unes tendències similars arreu dels comtats catalans. Amb reserves, a causa de la feblesa dels testimonis, l’arrencada és força perceptible cap al període que va del 780 al 825, en què els preceptes carolingis empararen i estimularen el procés. Després, del 825 al 875, sembla que hi va haver un interval, en què la monarquia carolíngia, cuitada per conflictes interns, començà a distanciar-se del procés, cedint terreny a la intervenció comtal, que es combinà amb la iniciativa popular. Els anys que van del 875 al 925 marquen l’apogeu del moviment de rompudes, moment àlgid del primer creixement medieval, d’iniciativa, sembla, bàsicament pagesa, interpretació que no pretén afirmar que els grans ho contemplessin indiferents. Sense fer, com fa Pierre Toubert, del gran domini el marc del creixement (entre altres coses perquè als comtats catalans el gran domini sembla una estructura menys present i important que en altres països), és raonable pensar que els potentats hi participessin i se’n lucressin (per exemple, construint molins i organitzant rompudes amb els seus homes). Cap al 925-950 es produí el declivi del sistema d’aprisions, que no degué ser només una fase transitòria d’estagnació del creixement, sinó el signe d’una involució social i política: allunyats definitivament els monarques carolingis, els comtes no van evitar que els senyors anessin imposant el seu control hegemònic sobre els mitjans de producció i les forces productives, és a dir, que anessin esdevenint propietaris de les condicions de producció.

Els mètodes de conreu abans dels segles IX i X

Durant l’època que precedí els segles IX-X, els pagesos seguien utilitzant els mateixos mètodes de conreu emprats durant l’imperi Romà (guaret, arada, adobs, rotació biennal dels camps, molí hidràulic), per bé que el molí hidràulic s’estengué especialment a partir dels segles IX i X. La quantitat d’eines del camp era petita, i la seva qualitat, feble. Tampoc no hi havia una bona integració de l’agricultura amb la ramaderia (aprofitament dels excrements). Les deficiències de l’instrumental exigien un major esforç per part dels pagesos, que necessitaven més temps i més braços per a obtenir un escàs rendiment de les terres. De tota manera, s’havia arribat a un equilibri, entre població i recursos, que no exigia emprendre grans moviments de rompuda de terres ni intensificar el treball agrícola. Al camp, la gent treballava al voltant del seu poble. Els pagesos d’aquesta època contrasten, per la seva estabilitat i el seu arrelament a la terra, amb els seus successors, disposats—per necessitat— a colonitzar nous indrets. És probable que el règim alimentari tingués més qualitat abans de l’any mil que no pas després, ja que els pagesos tenien més llibertat per a accedir a la natura (recol·lecció, ús de boscos, pastures, erms), que encara no havia estat fiscalitzada per part dels senyors feudals. Els conreus no suposaven cap perjudici per a les zones del bosc imprescindibles per a la cacera i la ramaderia, i la gent anava a pescar, caçar i a recollir fruits, molt més que no ho faria després.

L’alliberament de força de treball

No s’ha de confondre, doncs, com sovint es fa, la fase a partir de la qual els poderosos s’aprofiten més que abans de l’onada de creixement, confiscant-ne els guanys als febles, amb el moment en què l’afluixament de cotilles antigues (procés secular de crisi de l’esclavisme i de la tributació), permet encetar el canvi de tendència. La caiguda de la taxa impositiva, un fet evident per quasi tothom (llevat d’historiadors fiscalistes com Elisabeth Magnou Nortier i Jean Durliat), durant l’antiguitat tardana i l’alta edat mitjana és, al nostre entendre, agent causal de primer ordre que permet explicar, millor que altres arguments, la importància de la iniciativa pagesa en el procés. No hi ha desajustaments temporals, perquè per a reanimar un cos social enfonsat en la misèria, i que per això mateix es devia resistir cada vegada més desesperadament a la tributació, devia caldre un temps molt llarg d’alleujament. Inserint en el càlcul econòmic de l’explotació pagesa, es pot dir, simplificant situacions, que la càrrega impositiva (o part d’ella) que l’Estat va deixar llavors de percebre, els senyors, segurament per la mateixa resistència pagesa, no van ser capaços de transformar-la alternativament en renda al mateix ritme i nivell, cosa que devia permetre als pagesos retenir una mica més de producte i destinar-lo a millorar el consum (que, a la llarga, vol dir allunyament de la fam i increment demogràfic) i la inversió (que vol dir fer rompudes i posar en conreu més terres). En suma, el procés de desagregació del sistema antic en l’aspecte tributari fou més ràpid que el procés de feudalització en l’aspecte de creació de rendes i que l’intermedi és un temps privilegiat de transició, de llibertats pageses. És la idea que Bois ha formulat amb l’expressió desestructuració estructurant.

El llibre de Pierre Dockés, del qual Chris Wickham ha dit que és una lectura estimulant (elogi gasiu per a un dels pocs historiadors que ha estat capaç de pensar sobre aquesta transició en termes de lluites de classes), parla d’alliberament medieval, i la idea és útil per a analitzar la transformació des d’una certa idea de progrés social. Com ja s’ha explicat, les masses treballadores, en el sistema antic, havien de resistir-se, sobretot, a dues formes d’explotació: els lliures, a la pressió impositiva de l’Estat, i els esclaus, a la dominació dels amos. És ben sabut que, des del Baix Imperi, hi hagué pagesos que van intentar escapar al fisc buscant protectors privats, a condició que fossin menys explotadors que l’Estat. Depauperat l’Estat, potser va arribar el moment en què fins i tot comunitats pageses senceres van refusar el pagament de l’impost, sense per això caure en xarxes privades de dependència. Alguns judicis catalans dels segles IX i X indiquen alguna cosa d’aquest procés. Eren promoguts per autoritats públiques (comtes, bisbes, abats) contra comunitats pageses a les quals es reclamava el pagament de càrregues de caràcter públic. Els pagesos, que actuaven en grup (no caldrien els documents, que hi són, per a parlar de comunitats), es resistien, argumentaven en defensa pròpia que es tractava d’obligacions en desús i precisen que havien prescrit (per la prescripció trentenària de la Lex Visigothorum). De vegades s’arribava a un compromís. Sens dubte, a la trajectòria decadent de l’Estat got, s’ha d’afegir la invasió musulmana i l’inici de l’anomenada Reconquesta per ajudar a comprendre la situació: la frontera creà llibertat.

Alliberament, doncs, de l’impost, ni que sigui parcial. Alliberament també de l’esclavitud, encara que tampoc total ni en un dia. No s’ha efectuat un registre complet de les mencions de servi (esclaus) i mancipia (esclaus dels dos sexes) dels documents catalans dels segles IX i X, però, en qualsevol cas, són més nombroses que no sembla i aquest fet és molt significatiu, atès que la immensa majoria d’escriptures es refereixen a transaccions de béns arrels (terres), i els esclaus eren considerat poc més que bestiar, és a dir, un bé poc documentat. Els hispans refugiats al segle IX al Vallès van rompre erms al Montseny amb els seus servi; Anna, neta de Berà I de Barcelona, el 876 va donar la villa de Domneuve (Perapertusès) amb servos et ancillas, a la seva germana Ridlinda i al comte Radulf I de Besalú, germà de Guifré el Pelós; aquest, cap al 890, va concedir la llibertat als servi que acudissin a poblar la fortalesa de Cardona; el seu fill, el comte Sunyer de Barcelona, al principi del segle X, tenia mancipia als seus dominis barcelonins; a abadies septentrionals, com la de Cuberes (Perapertusès), els mancipiis utriusque sexus són ben documentats en un ampli ventall cronològic (898, 899, 922); en testaments comtals i episcopals del segle X era encara pràctica corrent la manumissió. Aquestes són, doncs, notícies preses a l’atzar que mostren com abans de l’any mil pervivia encara a la futura Catalunya aquell dret i aquella mentalitat antiga que dividia els homes en lliures i esclaus: la documentació pallaresa dels segles IX i X repeteix no pas tòpicament, doncs, l’expressió tam ingenuos quam et servos. Com en tantes altres coses, en això, els comtats catalans tampoc no eren originals: de servi, n’hi havia a tot el nord peninsular, de Galícia a Catalunya, com mostren treballs tan diferents com els ja clàssics de Claudio Sánchez Albornoz i els més recents d’Amancio Isla, Ernesto Pastor, Juan José Larrea, Carlos Laliena, Philippe Sénac, etc.

Encara que més reduïda, sembla provable que la condició de la massa servil d’època carolíngia fos la mateixa que la d’època visigoda, és a dir, que hi havia servi que eren objecte de compravenda i donació i en tot estaven sotmesos als amos per a qui, segurament, treballaven en règim d’explotació directa, i hi havia servi que, per autorització d’aquests, tenien peculi i terres pròpies, que, arribat el cas, fins i tot podien vendre o donar als seus amos. Així, doncs, la pregunta està justificada: els servi dels documents catalans dels segles IX i X eren esclaus o tinents servils, és a dir, serfs (pagesos semilliures)? Sense saber, com no se sap, si aquests servi globalment considerats podien o no prendre per ells mateixos decisions sobre la seva força de treball i la seva producció o sobre part d’ella, no es pot respondre categòricament la pregunta. El dubte és, però, significatiu perquè va ser llavors, durant els segles VIII i IX, que en terres septentrionals de l’imperi carolingi es va produir, segons especialistes com Adrian Verhulst, el pas definitiu del domini esclavista al bipartit (divisió en pars dominical i pars colonica) i, per tant, es va passar a l’explotació de la massa laboral pel sistema de dividir el seu temps de treball entre el treball per a l’amo (conreu de la pars dominical: la reserva) i el treball per al propi manteniment (conreu de la pars colonica: la tinença). Pels políptics carolingis es coneix que una part d’aquests serveis en treball eren realitzats per servi que habitaven en mansi (masos). Hi consta el que regularment el dominus els prenia de producte (renda) i força de treball (o temps de treball), però no se sap si l’inventariat era només una obligació (mínima o màxima?) per al servus o també un sostre d’exigència per a l’amo. Era el políptic un inventari d’obligacions i implícitament (per omissió) un reconeixement de drets del servus casatus enregistrat? Tot i admetent que els políptics no han estat escrits per a respondre els nostres interrogants, Pierre Toubert respondria afirmativament a la qüestió. Sense ser tan contundents, també admetríem que el dubte es degué anar dissipant al llarg dels segles IX i X, que és el temps en què sembla que els servi esdevingueren tinents de ple dret, semblants al coloni.

La compravenda de terra

Els documents de compravenda de terres als arxius eclesiàstics i comtals catalans. 900-1150.

Les sèries de pergamins de Sant Benet de Bages, de les catedrals de Vic i Barcelona i de l’Arxiu Comtal de Barcelona mostren, d’una banda, la important presència d’escriptures de compravenda de terres respecte del conjunt de la documentació conservada d’aquests segles, i, de l’altra, com el mercat de la terra va emergir amb més o menys força durant el segle X, assolí el màxim d’activitat vers 1000-1070 i com caigué uniformement entre el 1070 i el 1150. L’impuls del mercat s’ha de relacionar amb el creixement econòmic, la circulació monetària, les dificultats conjunturals i els processos de diferenciació social. Molt probablement els petits pagesos aloers eren nombrosos entre els venedors, mentre que els sectors socials benestants (pagesos en ascens, clergues, senyors) estan ben representats entre els compradors. La progressiva desacceleració del mercat de la terra pot estar relacionada amb el procés de feudalització i amb l’expansió del règim de la tinença que, en engolir la petita propietat, va allunyar la petita explotació (convertida en tinença) de les urpes del mercat.

Tot i que en les terres meridionals de l’imperi carolingi (Provença, Llenguadoc i Catalunya) no es va estendre l’estructura bipartida clàssica, basada en el manteniment d’un espai d’explotació directa i l’explotació de la mà d’obra en forma de serveis en treball, aquí també es va produir l’absorció de l’esclavisme en el règim de la tinença. Contra les fugues d’esclaus a la Hispània goda i la Provença, estudiada per Jean Pierre Poly, aquí els senyors van reaccionar establint els servi en unitats d’explotació del tipus del mansus, emancipant-los (tard o d’hora, jurídicament o de fet) de la condició servil, i subjectant-los al lliurament d’una part de la collita. Així, a poc a poc, pel que fa als vells servi, es devia anar consolidant la renda com una magnitud econòmica definida (una part precisa de la producció pròpia), que pressuposava per part del productor el marge d’autonomia econòmica suficient per a realitzar el procés de producció pel seu compte. En el gresol de la tinença, convertits en tinents, van trobar-se, doncs, a la fi de l’alta edat mitjana les restes de l’esclavitud i del colonat i un nombre creixent de pagesos miserables i petits propietaris arruïnats, caiguts en dependència (si més no, l’econòmica de la renda). El mot servus desaparegué significativament de la documentació catalana entorn de l’any mil.

Les causes de l’extinció de l’antecedent més remot de la classe treballadora a l’Europa occidental han fet córrer, però, molta tinta. S’ha parlat de la influència benefactora del cristianisme, una religió, però, que mai no va combatre frontalment l’esclavitud. També del desenvolupament de les forces productives que, per la llei marxista de la correspondència necessària entre el nivell de les forces productives i les relacions de producció, hauria determinat la dissolució de l’esclavitud (Charles Parain) subordinant la lluita emancipadora dels esclaus a la instància econòmica. Igualment s’ha parlat d’uns esclaus, per reclutament i convivència, més propers a les comunitats rurals d’homes lliures amb els quals es podrien fondre més fàcilment (Pierre Bonnassie), i s’ha insistit en l’argument de l’escassa productivitat del treball esclau (que treballa per temor) enfront del treball més productiu del tinent (que treballa per l’estímul de la seva tinença). Els qui així raonen (Perry Anderson entre molts altres) generalment no distingeixen entre productivitat i rendibilitat (l’esclau, per exemple, pot ser menys productiu però més rendible que el tinent), obliden que aquests càlculs econòmics no han estat factibles ni per als esclaus negres de les plantacions nord-americanes contemporànies, i no s’interroguen sobre les causes d’aquesta suposada baixa productivitat del treball esclau, cosa que altrament els podria portar a valorar la resistència i la lluita com a causa última i motor del canvi social (com fa Pierre Dockés). Encara en un document banal del 927, a Catalunya, la venda de l’esclau Trasovad, es llegeix que “no és ni robat, ni fugitiu, ni tarat” (la cursiva és nostra).

Hi hagué, doncs, alliberament de l’esclavitud. La historiografia castellana proposa també la via d’un cert alliberament de vincles gentilicis o tribals que, sobretot en zones muntanyenques de feble romanització (la serralada cantàbrica), lligarien els homes al si de les seves comunitats, alliberament que expliquen per la combinació de mecanismes d’evolució interna i possibilitats expansives de la Reconquesta. La documentació catalana dels segles IX i X (en la lectura que se n’ha fet avui) no sembla que corrobori sense dubtes aquesta interpretació, per bé que, referida a l’inici del període carolingi als Pirineus, tampoc no l’exclou. De fet, Abilio Barbero i algun dels seus deixebles creuen trobar indicis del procés en els preceptes carolingis per als hispani refugiats a Septimània i en la documentació de l’Arxiu Comtal referida al domini de Sant Joan de les Abadesses, al Ripollès. Respecte dels hispani, Barbero creu que poden ser un exponent de comunitats primitives en procés de desagregació perquè en el seu si s’ha produït ja una diferenciació entre maiores i minores amb possible transvasament de renda. Si es deixa de banda la qüestió de la dissolució de vincles gentilicis, que podria ser anterior al període examinat, la resta de la interpretació no planteja problemes: els maiores serien petits senyors, apreciats per Carlemany pels serveis militars que podien prestar-li a la frontera, on rebrien béns i drets fiscals i, en canvi, segons era tradició entre els gots, aportarien a la lluita un cert nombre d’homes armats. Per vincularlos millor a l’engranatge de l’Estat, s’encomanarien als comtes de la zona, de qui rebrien personalment beneficis, i sobre la base de tot el rebut, farien els servitia regalía.

Al Ripollès, d’altra banda, la documentació, segons aquesta interpretació, mostraria un altre aspecte de l’evolució de la comunitat vilatana o d’aldea, que es podria caracteritzar per la segmentació: aparició de llinatges o grans parenteles, presidides per caps naturals, que les dirigirien en l’emigració de la llar originària, cap a l’establiment en la nova terra i el repoblament. En serien testimoni els villares de la vall de Sant Joan de les Abadesses, identificats pel nom del cap de la parentela fundadora (vilar de Langobard, de Francó, d’Esclua, de Centoll, etc.). La interpretació és suggestiva, però, un cop més, fa l’efecte que els documents no solament no permeten anar tan lluny, sinó que més aviat mostren la presència general de la família nuclear.

La divisió de l’imperi carolingi

A partir del tractat de Verdun (843) l’imperi carolingi quedà dividit en tres parts que s’estimaren equivalents: Lotari conservà la Llombardia, els ducats de Spoleto i Benevent, Còrsega, una franja de territori entre Frísia i la Campània —amb la Lorena, les Ardenes i la conca del Roine—, Borgonya i Provença, i Frísia. Carles el Calb mantingué la França Occidental, Aquitània, Gascunya, Septimània i la Marca Hispànica. Finalment, a Lluís el Germànic li correspongué la França Oriental, Saxònia, Alamània, Baviera, Caríntia i Bohèmia. L’any 881, Carles el Gros aconseguí reunir de nou tots els territoris i fou coronat emperador únic, bé que el 887 fou declarat mentalment incapaç. Després d’aquesta crisi l’Imperi va desaparèixer. Els magnats de cada regne elegiren nous sobirans independents: Odó a França (París), Arnulf a Caríntia, Rodolf I a Borgonya (Besançon), Lluís el Cec a Provença (Lió, Arle) i Gui de Spoleto a Itàlia (amb el títol de rex longobardi), i també a Saxònia i a Lorena. La majoria d’aquests nous reis tingueren dificultats per a imposar la seva legitimitat i es van haver d’enfrontar a constants revoltes i complots dels nobles locals. A partir del segle X la disgregació s’accentuà amb l’aparició de poders quasi autònoms als antics principats. A França, els ducs d’Aquitània, Gascunya, Bretanya i Normandia, i els comtes de Poitou i Flandes, entre d’altres, van prestar jurament al rei, que els reconegué les possessions, però prescindiren de la seva sobirania. A Itàlia i als països germànics es produí un fenomen semblant, però els prínceps locals no aconseguiren imposar que els seus títols fossin hereditaris ni tampoc no obtingueren el reconeixement reial. L’any 962, a Saxònia, Otó I el Gran reuní els regnes de Germània i d’Itàlia i es feu proclamar emperador romanogermànic. Pels volts de l’any mil, l’imperi germànic es mantenia compacte, contraposant-se a la disgregació existent al voltant del regne de França, on Hug Capet ja ni tan sols representava la legitimitat carolíngia.

Expansió de la gran propietat i règim de la tinença

Per diferents camins, uns més ancestrals (dissolució de vincles tribals o gentilicis) i altres més recents (crisi de l’esclavisme, afluixament de la tributació), es va encetar una fase de creixement que va consolidar l’hegemonia de la petita explotació, element necessari per al ple establiment del feudalisme sobre la base que li és pròpia del règim de la tinença. Durant els segles IX i X, abans que el procés es consumés, la documentació catalana i d’altres països i regions suggereix que molts d’aquells pagesos eren petits propietaris, amb ple dret sobre la seva terra, per la qual no devien cap renda a senyors particulars, i que només estaven subjectes a càrregues públiques. D’on procedia aquest grup social? A nivell interpretatiu, es podria dir que de la dissolució de la comunitat primitiva o de la tribu; més clarament, de l’antiquíssima categoria dels petits propietaris rurals, que, des de segles, havien existit, i que eren la base tributària més pròpia de l’Estat antic; i, més recentment, de l’alliberament de forces productives (esclaus fugitius) i de les explotacions que es multiplicaven amb el creixement (aprisió). La documentació catalana mostra, però, que la creació de propietats pageses per via d’aprisió fou paral·lela al desgast de la micropropietat en profit de la gran.

La gran propietat és, naturalment, una estructura antiga, tan antiga com la desigualtat social. Als segles IX i X hi havia grans propietats de l’Estat (els fisci), de l’aristocràcia laica i de l’Església. Com que els fisci incloïen boscos, garrigues, erms i pastures, és a dir, espais sense conreu (potser ho eren la major part dels fisci), tal vegada s’hagi d’admetre, com vol Gaspar Feliu, que en conjunt la gran propietat era superior, en superfície, a la petita. Però, per aquella època, la gran qüestió no era la terra (la superfície de terra), més aviat abundosa i deserta, sinó la mà d’obra, més aviat escassa. On es concentrava, en zones dominicals o de petita propietat? Des d’aquest punt de vista és probable que el volum de treball directament aplicat en pròpia terra (el treball del petit propietari) depassés llavors encara el treball esmerçat en terra aliena (el treball de l’esclau i del tinent). Afirmar-ho o negar-ho categòricament, amb documents procedents de grans institucions eclesiàstiques i de l’aristocràcia, que són el gruix dels conservats, és problemàtic (la documentació sovint només parla dels poderosos), però les actes de dotació de les petites esglésies rurals permeten observar, arreu dels comtats, l’existència gairebé anònima de petits propietaris. Només quan casualment s’han conservat moltíssims documents d’una sola comunitat rural (com a Montpeità, Bages), hom en pot triar els centenars del període curt que interessa (segle X) i, a continuació, analitzar el funcionament del mercat de terres dins del col·lectiu, en un radi d’acció molt petit. N’obté la prova del predomini de la micropropietat a la zona. És clar, si es vol, sempre es podrà dir que un estudi local mai no és prou representatiu (com procedir altrament?) i que els pagesos, quan venien una terra o una vinya mea propria, venien una mena de propietat útil perquè, en aquest supòsit, l’eminent pertanyia a un senyor. Però d’això, no n’hi ha proves: enfront de milers de vendes de coses proprias, sense més indicació de drets que els del venedor, només es poden aportar alguns documents tardans, dels segles XI i XII, que mostren el desdoblament de drets, i això segurament perquè el règim de la tinença ja estava llavors ben consolidat. En història, doncs, és bo de no confondre situacions i evolucions, futur i present.

Com es va crear la gran propietat senyorial? S’ha dit abans que des de l’antiguitat, hi havia fisci, grans propietats de l’aristocràcia i dominis de l’Església, però, quan hom disposa d’una mostra excepcional de documents, com a la Borgonya dels segles IX i X, es poden aventurar (com ha fet Déleage) alguns càlculs i observar el predomini declinant dels fisci. Seria a partir dels immensos fisci, heretats de l’època visigoda, que els monarques carolingis van pagar els serveis del clergat i dels seus agents i fidels als comtats catalans. Carlemany i els seus successors, per exemple, van donar una trentena de villae als bisbes de Girona, que així van arribar a posseir un respectable domini en terres de la Garrotxa, l’Empordà, el Pla de l’Estany, el Gironès i la Selva. La donació comprenia terres amb conreadors, erms, prats, pastures, boscos, garrigues, aigües, i drets fiscals (impostos, drets de justícia, servei militar, etc.). Els monestirs, creats en zones més o menys deshabitades, van obtenir també preceptes de confirmació de propietats i concessió d’immunitat, que generalment comprenien la donació d’amplis territoris fiscals amb béns i drets.

Seguint una tradició segurament comuna a gots i francs, els comtes i, en general, les persones investides de potestat pública (personae publichae, diuen alguns documents), eren remunerats amb els ingressos derivats de l’explotació fiscal i rendal d’un conjunt de béns i drets públics, assignats al manteniment del càrrec corresponent (honor, dotació comtal, etc.). Com és lògic, per a l’afavorit, es tractava d’una assignació temporal, de la qual fruïa mentre ocupava el càrrec. En l’exercici de la funció, el comte subassignava béns i drets públics als seus col·laboradors en l’administració i la defensa del comtat, assignació que també era temporal i depenia de la voluntat comtal i la durada d’aquesta col·laboració o funció. La cadena de subassignacions podia continuar cap avall, cadascú creant esglaons de col·laboradors inferiors a partir dels béns i els drets rebuts. La xarxa de participants en el govern o l’administració dels comtats, que així es formava, es completava amb les donacions i les concessions de beneficis que feien els monarques carolingis en profit dels seus fidels a la zona, independentment que ocupessin o no càrrecs concrets i, per tant, que fruïssin o no d’un honor o una dotació. Les donacions es feien iure hereditario, mentre que els beneficis eren vitalicis. En qualsevol cas es tractava d’una fórmula per a mantenir un ampli estrat de fidels que, en la seva immensa majoria, devien fer serveis militars de categoria, i probablement aportaven a l’exèrcit les tropes especialitzades (per exemple, a cavall) que eren capaços de mantenir amb les donacions i els beneficis rebuts. Com és lògic, la tendència gairebé natural de governants i fidels era la de patrimonialitzar (convertir en patrimoni privat, hereditari) els honors i els beneficis rebuts, i oblidar en la mesura del possible els deures amb l’autoritat central. Precisament una bona part dels grans patrimonis aristocràtics tingueren aquí el seu origen.

Convertits definitivament en poderosos (control d’homes, béns, drets i rendes) per la instància política (donacions, assignacions, càrrecs, fidelitats), els membres de l’aristocràcia laica i eclesiàstica no van deixar d’aprofitar la posició per a acumular i ampliar la base material. Es van servir dels seus homes i esclaus per a fer aprisions, del control de l’aparell judicial per a realitzar confiscacions (malgrat resistències pageses, a vegades reeixides), del prestigi de la institució que dirigien (l’Església) per a obtenir donacions i de les dificultats de la pagesia (endeutament) per a comprar-li terres. La difícil correlació entre la gran i la petita propietat es devia mantenir fins cap al 950 quan, en cessar les aprisions pageses i continuar el progrés de la gran propietat, es va començar a desnivellar la situació. El volum de treball esmerçat en terra aliena va créixer i amb ell el règim de la tinença, que era la característica bàsica de la modalitat feudal de producció i explotació. Tinença a cens, però, perquè a Catalunya mai no van ser importants els serveis en treball, tan característics dels dominis bipartits del nord. Els pagesos tinents pagaven aquí censos fixos, generalment mòdics i en producte (cereals, vi, carn, pollastres), i censos proporcionals a la collita, que van començar amb la tasca (un onzè) d’època carolíngia i van arribar, en plena època feudal, al quint, el quart i fins a la meitat de la collita en algunes terres.

El procés de desgast de la petita propietat en profit de la gran devia continuar durant les primeres dècades del segle XI quan, segons la interpretació de Bonnassie, es va produir la ruptura definitiva. Aquesta mutació feudal, però, hauria estat l’efecte combinat del canvi en les relacions de producció (creixement de la gran propietat, progrés del règim de la tinença) i de la ruptura del marc polític que va possibilitar la creació i/o privatització de nous canals de sostracció, les jurisdiccions, la qual cosa obliga a parlar de la violència social i la crisi de l’Estat.

El castell de Ribes

El castell de Ribes o de Bell-lloc, Sant Pere de Ribes, segles X-XI.

En l’extrem d’una terrassa contornada per cingles, a manera de península tallada per les rieres de Ribes i l’Espluga, es va aixecar el castell de Ribes o de Bell-lloc (Sant Pere de Ribes, Garraf). Sembla que des del segon terç del segle X el castell era possessió del bisbat de Barcelona, que el 990 va atorgar una carta de franquesa als habitants del seu terme, on s’establia la prestació de treball per l’obra de la fortificació i es regulaven les rendes degudes a la senyoria eclesiàstica. Al tombant de l’any mil el castell va passar al control de Geribert, però fou reclamat per l’episcopat, que el considerava usurpat. L’any 1040 el fill de Geribert, Folc Geribert, el va lliurar a la seu barcelonina, que pocs anys després el va infeudar al seu germà Mir Geribert i establí els límits del terme als castells d’Eramprunyà i Olivella, Cubelles i les Franqueses d’Olèrdola. Del castell primitiu, solament en resta la torre cilíndrica de pedra i calç, bastida probablement cap al final del segle X, de tres plantes interiors i porta elevada al pis intermedi. Cal suposar que, al peu, s’hi trobaven altres construccions, habitacles i dependències annexes de menor entitat arquitectònica, que constituïen el recinte casteller i que eren closes per un mur o bé defensades simplement per la topografia abrupte del terreny. La torre d’accés elevat, envoltada per un recinte clos, fou el tipus usual de fortalesa feudal en els comtats catalans als segles X-XI, tant a les regions de frontera com a les terres interiors.

Crisi social i de l’estat

Per a Chris Wickham, l’imperi carolingi era una estructura política antiga de contingut feudal. Per a parlar de contingut feudal, en referència als comtats catalans, s’hauria d’oblidar els servi i mancipia, els pagesos aloers i totes les romanalles de les fiscalitats antigues, que afloraven encara per tot el nord peninsular, potser més que al nord del mateix imperi carolingi. En canvi, ens sembla del tot acceptable parlar d’estructura política antiga, perquè al segle IX l’Imperi va marxar encara, en part, sobre vies antigues: el poder estava formalment centralitzat (ho demostren el preceptes carolingis per a Catalunya) i les ciutats (residència de comtes i bisbes, per bé que sovint —com Barcelona— molt depauperades i ruralitzades) es podien definir encara per ser cèl·lules polítiques i fiscals d’un Estat hipertrofiat. Per diferents canals (recaptació fiscal, drets públics diversos, explotació de béns públics), l’Estat, els poderosos que tenien l’aparell polític, prenien producte del cos social i se’l redistribuïen internament de forma desigual i jeràrquica (els preceptes carolingis servien per a dictar les regles d’aquest joc). D’aquesta manera, la redistribució cap avall de recursos públics, i els serveis que l’aparell de l’Estat oferia (protecció, defensa, legalitat, justícia, culte) creaven probablement el consens necessari per a l’existència del que es podria anomenar una base social del règim carolingi. Tret de la dignitat reial, que, com a expressió de continuïtat, era hereditària, tots els càrrecs de l’estructura de poder (singularment el comtal) no ho eren, i els agents de l’autoritat eren nomenats i, si calia, destituïts, per bé que l’elecció s’operava sempre a l’interior d’uns mateixos llinatges. La societat es regia per codis escrits i se sotmetia a la justícia pública que, a Catalunya, era administrada per professionals, que invocaven la Lex Visigothorum i es basaven en proves objectives (testimonis orals i documents). El servei militar, de naturalesa diferent segons si es posseïen o no béns de l’Estat, era un deure de tots els homes lliures. La noció d’Estat existia, almenys en cercles cultes de la cort i en palaus comtals i episcopals, on s’operava amb el concepte de drets i deures col·lectius que el pressuposa, etc.

És clar, però, que la segona meitat del segle IX, un segle després de la seva creació, aquest sistema polític ja estava en crisi, probablement perquè la marxa cap a l’encasellament econòmic general, cap a la privatització de funcions i recursos públics i cap al predomini, a tots els nivells, dels reflexos d’autosubsistència feien impossible la centralització (en sentit ampli, de decisions operatives) dels recursos fiscals i del poder. Els preceptes carolingis mostren com els mateixos monarques alienaven el patrimoni i els ingressos de l’Estat (donacions plenes) en profit de les institucions eclesiàstiques (seus episcopals i monestirs), els comtes i els fideles regis en general. Segurament ho feien impel·lits per una certa dinàmica històrica, que devia derivar de la pressió constant dels llinatges per patrimonialitzar honors i beneficis, i de les revoltes que els grans protagonitzaven per forçar-hi la monarquia, que així es veia obligada a comprar fidelitats com més va més cares. Fent això, els descendents de Carlemany ja parlaven el llenguatge del feudalisme.

L’expansió de cenobis benedictins

Nau lateral de l’església del monestir de Sant Miquel de Cuixà, Codalet, segle X.

ECSA / A.R.

Durant el segle IX els Pirineus es van omplir de cenobis que seguien la regla de Sant Benet. Algunes de les comunitats més antigues s’havien fundat segons la regla de Sant Fructuós, d’època visigòtica. Sant Miquel de Cuixà (Conflent) i Sant Pere de Rodes (Alt Empordà) ja existien l’any 878, i l’any següent s’inicià la construcció de Ripoll. A mitjan segle X es fundaren Sant Pere de les Puelles (Barcelona), Santa Maria de Roses (Alt Empordà), Sant Pol de Mar (Maresme), Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) i altres comunitats a la costa i a les valls dels rius Cardener i Llobregat. Fins al segle XII es van fundar més de cent cinquanta monestirs benedictins a Catalunya. Comtes i magnats afavoriren la formació d’importants patrimonis territorials lligats als monestirs més prestigiosos. El mateix Carlemany havia estès el seu mundeburdi —protecció— sobre els més antics monestirs de Septimània i Lluís el Piadós va estendre els preceptes als monestirs catalans. A la segona meitat del segle XI va penetrar al país l’esperit de reforma afavorit per la seu romana i pels monestirs de Sant Víctor de Marsella (Provença), Sant Ponç de Tomeres (Llenguadoc), la Grassa (Llenguadoc) i Cluny (França). El 1098 es va crear una congregació catalana dirigida per Sant Cugat i animada pel comte Ramon Berenguer III, que, malauradament, no prosperà gaire. Al segle XII, cistercencs, cartoixans i ordes militars aportaren noves formes d’entendre el monacat, valorant el treball manual, l’esperit de recolliment i silenci, així com la validesa de la guerra com a camí de santificació. A més del seu paper com a centres econòmics i jurisdiccionals d’un territori, els monestirs exercien les funcions de centres de culte i pelegrinatge, irradiació espiritual, hostatgeria per als viatgers i, també, en algun cas, de centre de la parròquia. A imitació dels monestirs, el clergat secular també tendí a organitzar-se en comunitats —les canòniques— i a adoptar una regla.

Els carolingis van tenir en l’Església més que un fidel aliat. Els prelats van ocupar llocs clau de poder i, encara que procedien dels mateixos llinatges que els comtes, i que n’hi va haver que van participar en les mateixes revoltes, altres van tenir més “sentit d’Estat” i van restar més temps fidels a l’autoritat reial carolíngia. Bisbes i abats catalans, per exemple, van continuar acudint a la cort molt temps després que els comtes hi deixessin d’anar. Eren consellers i ambaixadors dels monarques, governaven en nom seu les terres i els homes dels seus dominis immunes, i els bisbes eren sovint els caps de les ciutats, al temps que de les diòcesis. Per mitjà dels seus subordinats, els clergues parroquials, arribaven al conjunt del poble i amb la predicació legitimaven l’autoritat. L’Estat finançava el servei públic del culte (en sentit ampli) amb la donació de béns i drets fiscals. Pipí el Breu, Carlemany i Lluís el Piadós van anar més lluny encara i, com si volguessin revitalitzar l’antic nivell de la tributació pública, van crear (o posar en vigor) el delme i el van introduir als comtats catalans, com un impost destinat al manteniment del clergat.

Tot i la fidelitat de molts jerarques de l’Església, a la fi, inevitablement, tot el bloc dirigent es va veure dividit en faccions oposades, a favor o en contra del monarca, al costat d’un o altre dels seus descendents, donant suport o combatent determinades disposicions successòries, etc. El resultat va ser un progressiu afebliment de l’autoritat reial i un increment del poder local. Alguns llinatges comtals van lluitar frontalment contra la monarquia per tal d’aconseguir aquest poder; altres, potser amb el mateix propòsit, van defensar-la i altres, potser la majoria, van obtenir de manera passiva més poder, per simple transvasament, a causa de la crisi de la reialesa. En qualsevol cas, arreu del vell imperi carolingi, si més no durant el segle X, la dignitat comtal va acabar esdevenint hereditària i els honors comtals es van convertir en propietat. El resultat del procés, que simplificadament s’anomena independència comtal, va ser la creació d’una mena d’estats successors, que aviat no van poder funcionar com a tals perquè també van ser víctimes d’aquesta tendència dissociativa que portava a l’apropiació de funcions i recursos, una evolució que els comtes, paradoxalment, van fomentar en vendre i donar castells i dominis fiscals a poderosos dels seus comtats. Les tensions que el procés generava van aflorar, però, des de mitjan segle X: traïció del vescomte Unifred del Conflent, dissidència de potents del Berguedà, revolta i assassinat del comte de Besalú, etc.

Aparició dels “Principats” al regne de França cap a l’any 900.

Des del principi del segle XI, al temps que els poderosos lluitaven entre ells, la violència s’estenia, afectant la pagesia, de la qual es cobejava la riquesa creada. D’una banda, per a rompre la resistència pagesa a perdre la terra, la llibertat i el fruit del treball, els potents i els seus homes de guerra van cometre múltiples actes violents i van practicar robatoris, segrestos i imposició de càrregues abusives i il·legals (toltas, forcias, questias, acaptas). D’altra banda, dividits en unitats d’explotació familiars, desapareguts els vells vincles de parentiu ampli i estovada la cohesió de grup, els pagesos devien ser llavors fàcilment vençuts pels milites millor armats, encara que en alguna regió com ara la Normandia fa l’efecte que van lluitar prou durament. Als comtats catalans, on no consten moviments generals de resistència, és possible que els pagesos s’adrecessin als seus protectors naturals, els comtes, i que demanessin la intercessió de l’Església. Es tractava dels darrers baluards. Mentre l’autoritat comtal, en alguns comtats com ara el de Barcelona, intentava fer front a les violències defensant el seu paper tradicional de garant de la pau pública i l’ordre social, en altres els mateixos comtes participaven directament en els desordres, de vegades, com als dos Pallars, rivalitzant amb els seus veïns. A la fi, immergits en la pròpia dinàmica històrica que els transformava, i sense possibilitats d’invertir el procés, els comtes van acceptar un ple repartiment de poders amb la noblesa, abandonant la pagesia a la seva dissort. Amb altres armes, potser menys eficaces, l’Església també va intentar contenir la violència, protegir el poble fidel i, protegint-lo, protegir-se i salvar-se. Al costat de prelats depredadors i violents, i d’altres que devien creure que “el nostre regne no és d’aquest món”, segurament la major part del clergat català va pensar que calia actuar. El resultat, molt pragmàtic, va consistir en la creació de les sagreres i el moviment de la pau i treva de Déu.

Miniatures de la Bíblia de Rodes, monestir de Santa Maria de Ripoll, segle XI.

BNF / R.M.

Emprant l’amenaça d’excomunió com a arma, els clergues van definir un espai sagrat i inviolable entorn de les esglésies on els pagesos podien refugiarse i guardar eines i productes. La limitació de les violències en l’espai tenia el seu corol·lari en el temps: bisbes, canonges i clergues en general, envoltats de feligresos, decretaven el cessament de la violència durant les festivitats litúrgiques i determinats dies de la setmana. Els decrets de pau i treva descriuen minuciosament les violències com no ho fa cap altra mena de document dels segles IX i X, i això, contràriament al parer de Dominique Barthélemy, no deu ser simple “revelació documental”, ni exercici literari de clergues, com tendeix a pensar Elisabeth Magnou Nortier, sinó expressió d’una puja de conflictivitat, indicadora, segurament, d’un canvi social. Per a il·lustrar el seu pensament antimutacionista, Barthélemy diu que de violència sempre n’hi ha hagut, com per exemple en les guerres colonials, i això —afegeix— no significa necessàriament un canvi social. Si de colonialisme es tracta, és clar que, per a les potències, les aventures militars al Tercer Món no han implicat canvi social, però qui gosaria dir el mateix de les societats colonitzades, que han vist destruït el seu sistema social tradicional?

El palau comtal de Barcelona

El palau comtal de Barcelona, segle XI.

ECSA / GC-P

El palau comtal i posterior residència reial de Barcelona es trobava al quadrant nord del recinte urbà romanocomtal. En aquest sector, s’hi havia situat el complex episcopal en el Baix Imperi i, a partir d’aleshores, va esdevenir el centre del poder a la ciutat. Al tombant del segle X incloïa el complex catedralici, les residències dels ardiaques, canonges i del bisbe, així com el palau comtal i el castell vescomtal. Al llarg del segle XI, i com a conseqüència de l’afermament dels poders feudals, molts dels edificis foren remodelats o bastits de nou, cosa que va comportar la monumentalització i reurbanització del quadrant, en especial amb la construcció de la catedral romànica. Dins d’aquest context se situa l’obra romànica del bloc principal del palau comtal, bastit sobre els vestigis de grans edificacions precedents molt poc conegudes. Segurament el complex palatí era més ampli, però en l’actualitat tan sols se’n coneix el bloc principal, del qual es conserva íntegrament la planta inferior i els murs perimetrals dels pisos superiors. A l’interior, al segle XIV, va instal·lar-s’hi el saló del Tinell. La planta baixa era formada per dues cambres paral·leles cobertes amb volta de canó, mentre que la principal era dividida en dues galeries. La del NW constituïa una gran sala a doble alçada, segurament destinada a cambra cerimonial, mentre que la del SE tenia un segon pis, com palesen les petites finestres d’arc de mig punt i columnetes conservades a les respectives façanes. El seu frontis NE es lliurava a la muralla, construïda al segle IV, i que es mantenia en peu i en ús durant l’onzena centúria, en un llenç comprès entre dues torres.

És impossible avaluar l’eficàcia de les mesures eclesiàstiques, però no s’hauria d’oblidar la constància durant dos segles de les assemblees de pau i treva de Déu que, al segle XII, van tendir a atreure la cort i van cedir la presidència al comte, que així, ja dins del feudalisme, retrobava la seva vocació de guardià de la pau i l’ordre.

Pot semblar artifici, però és lògic que, després de segles de desgast d’unes estructures socials (transició), arribi un moment final d’ensorrada. Com que el desgast del vell ha anat acompanyat de recanvis, el període curt de crisi deu ser també de canvi del sistema social. En molts aspectes la documentació de la segona meitat del segle XI i del segle XII és diferent de l’anterior: mostra una diferent mecànica del plet (desaparició, almenys temporal, de la justícia pública i comtal), una organització del poder basada en pactes privats (convinences, homenatges, juraments, investidures), un total repartiment de la sostracció sense que l’autoritat comtal hi pugui tenir cap paper distribuïdor i una gran disseminació dels poders de manar i castigar. És ja el sistema feudal.

L’afebliment del poder carolingi

Diplomes atorgats pels monarques carolingis als comtats catalans. 780-986.

La progressiva minva de diplomes o preceptes atorgats pels monarques carolingis a particulars i institucions dels comtats catalans revela l’afebliment del poder polític carolingi a Catalunya i, en contrapartida, l’enfortiment del poder comtal.