Nous i vells conflictes en les relacions socials

Sovint els xocs d’interessos imprimeixen un canvi en les trames de relacions que fan una societat. En aquest capítol es vol remarcar la normalitat d’aquest fenomen als Països Catalans. Al primer apartat es definirà què és un conflicte, als tres següents, es proposaran algunes interpretacions dels conflictes territorials, laborals i quotidians de la darrera dècada, i a l’últim, s’apuntaran unes conclusions generals.

Tal com s’ha fet notar en altres capítols d’aquest llibre, la mateixa expressió Països Catalans és motiu de conflicte per molts dels seus angles geogràfics i polítics. Tot i que en aquestes pàgines es poden trobar més aviat referències de moltes altres friccions que no afecten directament la identitat política, cal recordar que aquesta, al capdavall, recolza sobre la vitalitat dels projectes col·lectius que entren en col·lisió. Per aquesta via, els conflictes territorials, laborals i quotidians també modelen avui dia els afers públics de totes les unitats polítiques que s’emmarquen als Països Catalans; en el cas dels conflictes territorials, fins i tot comparteixen la mateixa vinculació específica amb una economia en la qual el turisme i la construcció alimenten una part considerable del producte.

La definició d’un conflicte

La normalitat dels conflictes es desprèn de la seva gestació en les cruïlles de les relacions socials, i de la seva capacitat per a modificar la trama d’aquestes mateixes relacions. En general, l’ésser humà, entre molts altres trets, es caracteritza perquè depèn de la relació amb els altres: per exemple, el llenguatge, el pensament, i, per tant, la identitat pròpia, depenen d’aquestes relacions. Quan actua, respon als desigs personals, a les seves intencions o preferències, i aplica unes regles pràctiques que dona per descomptat. Doncs bé, els conflictes són col·lisions entre la voluntat d’uns individus i la d’uns altres, que s’encenen enmig d’unes relacions establertes segons aquestes regles.

Els conflictes poden degenerar en tensions i bloquejos crònics, o bé poden esdevenir factors creatius del canvi social. La seva dinàmica interna indica si els bàndols enfrontats s’aboquen a una mena de destrucció —ja sigui mútua, lenta i corrosiva, ja sigui unilateral, abrupta i abassegadora—, o bé si obren el camí d’unes relacions socials noves. A les conclusions s’intentarà respondre a la qüestió de fins a quin punt els conflictes territorials, laborals i quotidians oberts a hores d’ara als Països Catalans es tornen crònics o bé anuncien uns desenllaços creatius. La pregunta demana una conclusió relativa i molt cauta, certament, però l’esforç per respondre-la dona moltes pistes sobre els subjectes protagonistes, els seus repertoris d’acció i els canvis socials resultants.

Els subjectes d’un conflicte acostumen a ser associacions o xarxes de persones, però poden ser individus singulars. Quan l’objecte de la disputa és el territori, normalment s’enfronten unes determinades plataformes locals amb l’administració, bé que no és pas estranya la divisió dels mateixos interessos locals. Les parts dels contenciosos laborals acostumen a ser els sindicats, d’una banda, i les empreses i patronals, de l’altra. Sovint, a la vida quotidiana també tenen lloc confrontacions entre individus que naturalitzen la imposició en el seu entorn laboral, educatiu o domèstic immediat, però el reconeixement d’aquesta violència silenciosa suscita reivindicacions col·lectives adreçades als governs.

Les classes socials, els gèneres, les majories i minories ètniques, o els encreuaments entre aquestes categories, normalment formen part de la primera matèria dels subjectes col·lectius. Les classes són grups definits a partir de les posicions en el procés de producció i dels interessos que s’hi associen. No actuen com una unitat monolítica, ni molt menys, però inspiren decisions i reaccions sobre la utilització d’un territori o bé sobre les condicions laborals. La base dels gèneres radica en una classificació (relativa i arbitrària en termes culturals) dels atributs com a masculins i femenins, la qual acaba fornint un dels elements més decisius de la identitat. Entre les pugnes contemporànies, la seva influència és visible en els interessos salarials, l’accés a les ocupacions, els recursos polítics, l’explotació i la violència domèstiques. Les majories i minories ètniques es distingeixen segons el poder polític dels grups que comparteixen uns trets tan versàtils com ara l’origen, la llengua, la religió, el territori o altres. Les nacions defineixen i afaiçonen aquests trets contínuament, amb l’objecte de concretar qui és el subjecte sobirà d’un estat liberal; ho fan omplint-se dels projectes col·lectius, assimilats i reconstruïts, que han sorgit del conflictes més influents.

Els subjectes dels conflictes fan servir els repertoris d’acció disponibles. Per exemple, fa cinquanta anys les vagues obreres movien països, i els anys vuitanta les campanyes ecologistes i pacifistes van encendre moltes accions col·lectives; tanmateix, els defensors de la minoria catòlica i els obrers cartistes ja feien servir les vagues i les campanyes a la Gran Bretanya del 1830. Val a dir que llavors aquelles accions de rebel·lia, organitzades i públiques, van modificar les formes de lluita popular dels segles anteriors, com ara les revoltes camperoles, els avalots urbans o les heretgies religioses, mentre que la ulterior extensió progressiva de l’activisme ha reproduït una síndrome més aviat semblant de reivindicacions adreçades als governs amb el suport d’associacions representatives, com ara diversos partits, sindicats, entitats locals o plataformes.

Els repertoris d’acció emmarquen les ideologies i les possibilitats percebudes. Els empresaris, les associacions patronals, les empreses multinacionals, algunes majories ètniques i, de vegades, les elits d’algunes nacions tenen al seu abast la inversió de capital com un recurs de poder decisiu. El coneixement expert i l’autoritat també s’han convertit en uns instruments de poder gairebé inapel·lables. Però altres agents socials han cercat —i cerquen— les seves eines en la denúncia, l’exclusió, la broma, la festa, la publicació alternativa, l’ocupació d’espais, la vaga de fam, l’èxode, el vestit, els actes religiosos o els happenings artístics.

Així doncs, els subjectes donen forma a noves relacions socials a través dels conflictes. En part, els canvis són productes acumulatius d’una estructuració quotidiana per la qual els humans van modificant les regles pràctiques del costum; tanmateix, com es deia més amunt, els conflictes també engendren les diferents maneres de fer i refer aquestes regles segons uns projectes col·lectius, que poden exhibir una coherència més o menys travada, gaudir d’una legitimació més o menys sòlida i perviure durant uns períodes més o menys llargs.

L’inacabable debat al voltant de la igualtat de la dona

Protesta al carrer de les sufragistes angleses, Londres, c. 1910.

AKG images-Album

Al llarg del segle XX les demandes del moviment feminista van passar de ser requeriments democràtics molt elementals —però no per això menys difícils d’assolir, com el dret al sufragi— a qüestions més específiques i més problemàtiques. En el cas d’Espanya, si durant la llarga dictadura franquista la dona patí una supeditació social total respecte a l’home, el final del règim comportà en plena dècada dels setanta un veritable procés d’alliberament femení en múltiples àmbits. Des de la llei de divorci fins a la de l’avortament, el canvi de rols socials i dins de la parella van acostant la dona occidental, si més no en bona part de les noves generacions, al mateix nivell que l’home. En aquest context, els anys de canvi de segle i ja abans, el feminisme entès com a moviment específic de les dones ha patit una davallada en l’escena política i social. Aquest fet, però, no ha comportat la desaparició de problemàtiques específiques femenines com el debat constant al voltant de l’avortament o l’augment de la violència de gènere.

Conflictes territorials

El territori és l’espai modificat simultàniament per l’acció humana, el clima, l’aigua o el sòl. Entre moltes altres coses, sobre el territori s’assenta la població, se segreguen els barris, es connecten les localitats, es basteixen les infraestructures, es desplega el mercat, fructifiquen les collites, es relaxen els turistes, es produeixen els incendis, es desborden les rieres, s’assequen els aqüífers, s’acumulen els residus i es regenera la vida. Al voltant del territori, en conseqüència, han proliferat els conflictes a totes les èpoques. Els exemples antics es remunten a les fronteres, a les conduccions hidràuliques i a les jurisdiccions senyorials dels imperis agraris, però els actuals són polèmiques a moltes veus sobre, com diu Oriol Nel·lo, «què posem aquí».

Durant els segles, els subjectes dominants han brollat del territori i de l’estructurà de classes. El capital no ha estat tan sols un recurs de poder laboral, sinó un factor de configuració territorial a través de les desamortitzacions agràries, les localitzacions industrials i les plusvàlues immobiliàries. Enfront, les accions col·lectives han empès les decisions polítiques relacionades amb aquesta producció de l’espai cap al terreny dels serveis públics, tal com va succeir amb els moviments antifranquistes als Països Catalans.

Al llarg dels anys noranta la dimensió local ha guanyat importància arran de diversos conflictes sobre la segregació urbana, el creixement urbanístic, els riscos tecnològics i la gestió de l’aigua. Una altra volta, sobre tots plana l’ombra de l’estructura de classes. Un dels seus efectes conjunts és l’escissió dels barris, però, a més, els grups inversors han topat amb múltiples resistències locals, per exemple en urbanitzacions, en col·locació d’antenes o en obres hidràuliques. Entre les seves escletxes surten les relacions de gènere i les jerarquies ètniques.

La segregació urbana s’ha tenyit de colors ètnics a causa de la inflació immobiliària, que ha coincidit amb l’arribada de la població immigrada. Aquestes circumstàncies s’han sobreposat a les barreres locals, alçades fa trenta anys entre els barris residencials concentrats i la resta de les ciutats. El problema ha aflorat al bell mig de la desvinculació entre la política estatal d’estrangeria i les polítiques autonòmiques i locals d’integració, a les quals han quedat uns canals de participació molt estrets. Per exemple, el conflicte ha esclatat quan els barris han canviat de composició social o bé quan alguns col·lectius autòctons han conegut el projecte d’obrir una mesquita prop de casa seva.

A hores d’ara es pot donar per coneguda l’explosió urbanística que ha afectat el conjunt d’Espanya des de la meitat dels noranta. La llei que proporcionava terrenys amb facilitat als promotors, les necessitats fiscals dels municipis per a finançar-se amb iniciatives immobiliàries i l’auge internacional de les constructores espanyoles són notícies ben difoses. Entre molts efectes, a Catalunya, el correlat conflictiu s’observa en les plataformes en defensa de l’Empordà, del corredor de Gallecs al Vallès Oriental, de la Torre Negra de Collserola, de les valls situades al voltant del túnel de Bracons o del puig de Cadiretes, entre Tossa de Mar i Sant Feliu de Guíxols; en els diversos fronts sobre l’habitatge social, el patrimoni industrial i l’activitat econòmica del districte 22@ de Barcelona; o en la convocatòria dels segons Debats Costa Brava per reivindicar-ne el paisatge i aturar la banalització de molts espais urbans provocada pel turisme massiu. Al País Valencià, en la lluita per defensar l’Albufera i els barris mariners de la ciutat de València, i a les Illes Balears, en les plataformes Salvem La Real, Plataforma pel Parc de les Vies, Autovia No (Inca-Manacor), contra l’entrada del gasoducte per l’espai natural d’Es Carnatge, Plataforma Ses Fontanelles, SOS Can Vairet, Autovia no-desdoblament sí (Inca-Sa Pobla), Sóller, on ets?, Salvem Sa Façana, Son Real No Té Preu, Quin Port Volem?, No al 2n Cinturó, Plataforma en defensa dels Camins Públics Oberts i Mallorca Lliure de Transgènics.

La polèmica envolta la ubicació de les antenes de telefonia mòbil, s.d.

Stock.xchng

Programa de gestió de purins.

AR

Els riscos tecnològics també han emergit en aquest context. Els inconvenients i perills derivats dels purins que s’acumulen a les zones ramaderes en són una manifestació molt notòria. Els temors davant els perjudicis de les antenes de telefonia mòbil, ja siguin inspirats en la probabilitat física o en el rebuig d’un seguit de decisions empresarials unilaterals, en són una altra mostra d’allò més significativa. L’altra cara de la moneda és el tens i atapeït silenci sobre els perills de la indústria petroquímica de Tarragona, que ha esclatat en moments de crisi puntuals.

El rebuig del Pla Hidrològic Nacional finalment ha refet la fesomia de les Terres de l’Ebre. A mitjan dècada dels noranta, la regió meridional de Catalunya donava senyals d’incomoditat, però el malestar tan sols s’expressava a través de la crítica popular contra les velles elits de Tortosa i les noves elits de Barcelona. Cinc anys més tard, l’Ebre era el bressol d’un dels moviments socials més ampli, articulat i capaç de fer propostes que s’hagi vist recentment. Ha estat ampli perquè ha aplegat gairebé tots els sectors locals, llevat d’alguns quadres polítics i d’alguns propietaris interessats a cobrar l’aigua transvasada. Ha articulat una organització local, regional i nacional que ha estat capaç d’incidir directament sobre la Unió Europea. Aquest disseny, a més de l’èxit d’obtenir a Brussel·les una resolució contrària al govern espanyol, ha atret una extensa i també intensa participació femenina en la política. Per completar el quadre, ha llançat una proposta política d’instaurar una nova cultura de l’aigua per a modificar els pressupòsits productivistes que van inspirar aquell Pla.

Què han canviat aquests conflictes territorials? Doncs han generat un nou subjecte polític, han enriquit el repertori de les formes d’acció col·lectiva i han introduït nous temes en l’agenda política.

Han generat un nou subjecte polític l’origen del qual es remunta als moviments ecologista i veïnal, que han confluït amb sectors dels moviments independentista i alterglobalitzador. En un article del 2006, Àlex Casademunt i altres autors expressaven que «els grups que formen part d’aquest moviment es caracteritzarien per la combinació d’una “identitat projecte” basada en una comunitat d’arrel territorial amb l’objectiu d’incidir en la política i la transformació global i local, pel que s’articularien a través de xarxes d’acció col·lectiva crítiques per tal d’aconseguir els seus objectius d’un desenvolupament alternatiu». A l’Ebre han trencat la divisió entre els gèneres que separa els éssers polítics masculins dels éssers domèstics apolítics femenins. Transgredint aquesta norma social, les dones d’aquella regió han entrat en la política del moviment bo i sentint-se responsables de la memòria dels indrets locals i del llegat que deixaran a les futures generacions.

Les formes de l’acció col·lectiva han adquirit noves aportacions i combinacions, almenys si es comparen amb el predomini de les vagues i de les manifestacions des dels anys setanta fins als noranta. Les plataformes de múltiples actors socials locals potser són una de les majors innovacions, això sí, al costat de l’assessorament científic adreçat a les accions col·lectives o bé de la influència a través de les eleccions municipals. També les intervencions de les elits econòmiques s’han sofisticat, en la mesura que han perdut pes els intercanvis de favors que anys enrere van adulterar la llei franquista del sòl. La pauta actual consisteix a planificar les inversions dins d’unes polítiques públiques, que poden ser més o menys participatives, però que han de ser aprovades als parlaments.

Activistes de Salvem les valls manifestant-se en contra del túnel de Bracons.

Salvem les valls

Els moviments territorials han provocat alguns impactes sobre les xarxes d’actors i sobre les decisions polítiques. Quant a les xarxes, a més d’incorporar-hi un subjecte nou, és indiscutible que han generat nous espais locals i supralocals de discussió. Quant a les decisions, els diversos moviments han aconseguit que a l’Ebre s’aturi el transvasament, que al districte 22@ es planifiqui la preservació del patrimoni industrial i es reservi un terç del parc d’habitatges per a la protecció oficial (si bé no s’ha mantingut la promesa de la meitat), que s’alteri el traçat inicial del túnel de Bracons (encara que no s’ha aturat) i que s’inclogui una part de la Vall d’en Bas a la Xarxa Natura 2000, així com que es frenin alguns projectes urbanístics i s’acceleri l’elaboració del Pla Director Territorial de l’Empordà.

Conflictes laborals

El treball és l’activitat humana adreçada a satisfer les nostres necessitats. En conjunt, l’home treballa per alimentar-se, aixoplugar-se, garantir la salut i l’educació i produir tota mena de béns i serveis. Tot i que aquestes mercaderies permeten resoldre una part de les necessitats bàsiques, a banda de satisfer molts altres desigs secundaris, una part substancial de les hores treballades transcorre, sense una remuneració monetària, fora del mercat laboral.

El treball constitueix el nucli de les relacions de classe i una de les principals activitats marcades per les relacions de gènere. Els recursos de treball i de capital conformen els extrems de la piràmide de les classes socials. N’és testimoni la fractura que acostuma a separar les condicions de vida del personal encarregat de les tasques més elementals de la qualitat de vida dels empresaris (grans i petits). Entremig, han cristal·litzat diverses posicions intermèdies de treball expert (professionals i tècnics), de supervisió (quadres), semiexpert (empleats, treballadors qualificats) o desqualificat (peons). Si bé la distribució dels homes i les dones entre aquestes categories socioeconòmiques no és pas igualitària, la principal manifestació de les relacions de gènere estreba en la divisió de les hores domèstiques treballades fora del mercat, que corresponen a les dones d’una manera desproporcionada.

En essència, en els conflictes laborals es contraposen els sindicats amb les empreses, mentre que els governs representen formalment un paper d’arbitratge, especialment quan les disputes afecten les condicions laborals. Però la regulació del mercat laboral implica més actors socials, sobretot si entren en joc altres temes, com ara els tipus de contracte o la protecció social.

Els sindicats democràtics van sorgir dels intersticis del corporativisme franquista, on es van desenvolupar diferents forces semiclandestines d’inspiració socialista, eurocomunista, nacionalista, cristiana o anarquista durant els anys seixanta i setanta. Els acords polítics de 1977 van propiciar, entre altres reformes, un funcionament centralitzat de la negociació col·lectiva, molt vinculat als salaris i la inflació. Des d’aquest punt de partida, la negociació s’ha descentralitzat, perquè deu anys després es van trencar els acords marc estatals entre el Govern, la Patronal i els principals sindicats, així com perquè els acords d’una sola empresa es van multiplicar durant els anys noranta. Però també ha experimentat una nova centralització pel que fa als acords sobre la formació continuada, els contractes estables, els marcs de negociació o els pactes autonòmics.

Sobre l’equilibri que resulta d’aquestes tendències sembla que s’ha imposat l’interès patronal per a controlar les condicions de treball segons la seva percepció de les estratègies empresarials. La intensificació del ritme, la dispersió salarial, la sinistralitat i les polítiques empresarials de conciliació temporal són bones mostres dels obstacles amb què topen els treballadors per a satisfer els seus interessos amb aquest ordenament complex de la negociació col·lectiva.

Primerament, els indicadors disponibles de la percepció subjectiva dels ritmes de treball detecten un augment d’intensitat. De fet, al costat de la màquina i del client, han aparegut nous catalitzadors d’aquest ritme, com ara uns objectius més exigents a curt termini per moltes tasques que reclamen una gran atenció. Tot plegat comporta que la millora de la qualificació es correspongui amb una exigència molt estricta en els llocs de treball dels semiexperts. Aquesta pressió s’afegeix a la persistència d’uns índexs molt elevats de contractació temporal, que posen tota mena de treballadors davant la tessitura d’aguantar amb l’esperança de renovar el contracte.

En segon lloc, s’observa que les característiques dels establiments als quals pertany cada treballador o treballadora determinen, més que cap altre factor, la dispersió dels salaris individuals. Això vol dir que la formació no té prou pes en comparació amb aquest altre factor, però també revela que a les petites empreses els treballadors manquen de prou cobertura sindical i reben unes retribucions molt minses. A més, com que les empreses grans poden traslladar la seva producció a molts països, tenen un instrument de coacció molt potent al seu abast. També generen unes noves empreses dependents, en què les condicions laborals es ressenten força d’aquesta feblesa en el mercat, a partir de la subcontractació d’una bona part de la seva producció o dels seus serveis a les pimes del seu entorn.

El tercer símptoma del predomini dels interessos patronals, almenys als principals eixos de la negociació col·lectiva, és el considerable nombre d’accidents laborals. Aquests es concentren en els treballadors eventuals de les petites empreses subcontractades; per tant, en aquest mateix segment secundari de l’organització i del mercat. Com que les lleis de riscos no han estat suficients per a tallar aquesta xacra, la Generalitat de Catalunya ha posat en pràctica algunes mesures més específiques.

Manifestació contra la reforma laboral, Barcelona, gener del 2006.

V.J. Zambrano-Prisma

Per últim, la negociació col·lectiva comença a tenir en compte la conciliació de la vida laboral, familiar i personal, en bona part a causa de les recomanacions i directives de la Unió Europea. Però també es detecta que molts departaments de recursos humans la fan servir discrecionalment com un avantatge per als treballadors que volen mantenir en el nucli estable de l’empresa, més que no pas com un dret universal que reclama noves formes d’organització.

Aquest darrer punt, a més de les divisions internes de les empreses, reflecteix la complexitat de les regulacions laborals. Les lleis que determinen els contractes, les contribucions a la seguretat social, les contraprestacions d’atur i el càlcul de les pensions desperten l’interès dels tres actors principals de la negociació col·lectiva, però també dels partits polítics, de les associacions de pensionistes i de mestresses de casa, dels moviments socials que han sorgit en protesta per la precarietat laboral rampant, de la Unió Europea i de l’Organització Internacional del Treball.

Les controvèrsies sobre la protecció social han suscitat grans acords, entretallats per conflictes obertament polítics: la concertació social del 1977 al 1986, les vagues generals del 1988 al 1994, el pacte de Toledo del 1995, els acords sobre contractes del 1997, la vaga general del 2002 i la Llei de la dependència del 2007. En els seus principis, el Consell Econòmic i Social —que aplega el Govern, la Patronal i els sindicats— ha assolit un notable consens sobre la importància de donar una garantia d’ingressos a tothom.

Aquest estira i afluixa ha dut una expansió progressiva del règim mediterrani de benestar, que s’inspira en els principis de la seguretat social corporativa (per branques, centrada en la família) i de l’assistència social (mínims beneficis, condicionats a supervisió, preocupació secundària per la cobertura). Aquest arranjament institucional ha anat estenent una protecció social de mínims des de les pensions i els subsidis contributius, cap a les pensions no contributives i les rendes d’inserció, fins a arribar als futurs subsidis de dependència. El pressupost que s’hi destina, tanmateix, ha estat escàs durant les darreres dècades.

Què han canviat aquests conflictes laborals? Probablement, han traçat una línia de continuïtat més gruixuda que els conflictes territorials (i quotidians) entre la pauta de les relacions socials de fa uns quants anys i la pauta actual.

Els subjectes continuen evocant l’estructura de classes, i cada vegada més les relacions de gènere. Per exemple, un estudi de l’afiliació de Comissions Obreres a Catalunya ha notat que disminueix el pes específic dels treballadors manuals estables i augmenta la presència dels treballadors que fan servir un coneixement expert en la seva tasca. Indica també que les dones i el jovent entren cada vegada més al sindicat, això sí, quan tenen la seguretat d’un contracte estable. De fet, aquesta troballa posa en un compromís l’expectativa d’una dissolució de l’acció col·lectiva en l’àmbit laboral.

Cartell promocional de les activitats del FORCEM.

FORCEM

Al costat de la vaga i la negociació, la constitució d’òrgans mixtos ha enriquit el repertori d’aquesta acció col·lectiva. La tendència es remunta al començament dels anys noranta, amb la constitució de la Fundación para la Formación Contínua (FORCEM), avui Fundación Tripartita para la Formación en el Empleo, i continua a través de l’aplicació dels Fons de Cohesió o dels Pactes d’Ocupació. Com en la conciliació dels temps, s’hi deixa notar la inducció de les polítiques de la Unió Europea.

El quadre final dels canvis rellevants manifesta uns contrastos molt intensos. D’una banda, s’ha institucionalitzat la preocupació política pel compliment dels drets socials en la mesura que la seguretat en el lloc de treball, la conciliació dels temps i noves preocupacions per a la protecció social han entrat a l’agenda. De l’altra, la intensificació dels ritmes, l’enorme incidència dels contractes eventuals a banda del cicle econòmic, la dispersió laboral, la sinistralitat i la minsa dotació de moltes prestacions donen bones raons per a témer el deteriorament de les condicions de vida a mitjà termini.

El 22@

Al 22@ hi conviuen la indústria tecnològica i els habitatges, Barcelona, 2007.

22@

Després del canvi urbanístic que van comportar els Jocs Olímpics del 1992, algunes de les noves iniciatives urbanístiques han generat polèmiques. A la ciutat de Barcelona, enmig de les crítiques de col·lectius veïnals, s’ha aixecat el barri anomenat 22 @. L’any 2001 l’Ajuntament de Barcelona aprovà un nou ordenament urbanístic pensat per transformar en un pol de nova activitat la vella àrea industrial del Poblenou, amb fàbriques que havien quedat obsoletes i estaven tancades o amb usos poc productius. Així doncs, un solar de la zona 22@ —que a grans trets és tot el quadrant de llevant de la ciutat, entre la Gran Via i la ronda litoral i entre la Vila Olímpica i la rambla de Prim, superfície equivalent a 115 illes de l’Eixample— es destinava a nova urbanització. Tanmateix, aquesta voluntat va xocar amb les demandes de conservació d’una part del patrimoni històric industrial i amb l’exigència veïnal d’adjudicació d’una part dels habitatges a la protecció oficial. Propostes que, en part, han estat escoltades per l’Ajuntament de Barcelona.

Conflictes quotidians

En la vida quotidiana s’apliquen, sense pensar-hi explícitament, uns codis de regles pràctiques que tenen un sentit immediat en el context més proper. La higiene personal, el vestit, el transport o l’alimentació són fenòmens ben distingibles, però cada matí es barregen intrínsecament quan es fan servir les regles pràctiques corresponents per a llevar-se, preparar l’esmorzar i anar a treballar. És molt fàcil allargar aquesta llista d’exemples parant atenció a moltes altres estones del dia a dia.

Les associacions veïnals s’han mobilitzat per un transport públic de qualitat, s.d.

N. Ràfols-CONFAVC

Les realitats quotidianes són tan òbvies, implícites i naturalitzades que no semblen conflictives a primera vista. Al contrari, s’han de fer dues precisions conceptuals perquè l’expressió conflictes quotidians tingui un sentit precís, ja que costa molt escatir els xocs d’interessos que s’han incorporat a la rutina diària de les persones. La primera acotació té a veure amb la violència o les accions i circumstàncies que provoquen perjudicis a algú. En general, no és aliena als anteriors tipus de conflictes, en els quals forma part dels repertoris d’acció, però s’ha de reconèixer que és l’objecte mateix dels principals conflictes quotidians. La violència consisteix en agressions físiques (per exemple, cops, ús d’armes), verbals (sobretot insults) o indirectes (difamació, ostracisme, estereotips). Un subjecte pot exercir-la directament sobre un altre, però també indirectament a través de la distribució de determinats recursos materials (desigualtats) o simbòlics (estigmes). Una de les característiques de la violència indirecta és precisament la seva invisibilitat, la qual reforça un seguit d’accions i de reaccions violentes automàtiques.

El segon comentari conceptual ha de remarcar la creativitat quotidiana. Per molt que sigui gairebé sempre implícita, profundament desendreçada, radicalment immediata, els subjectes no són passius en la seva vida quotidiana, sinó que arriben a generar veritables produccions culturals. Moltes són expressions de la violència (les baralles juvenils), però d’altres són contínues recreacions estètiques (en la música, el vestit, etc.) o bé interpretacions dialogades de la realitat (comentant notícies, programes televisius, revistes roses, esports).

Des de fa uns deu anys, a tot estirar, el reconeixement públic dels conflictes quotidians ha estat una de les novetats més remarcables. Com en les altres menes de conflictes, l’acció col·lectiva (sindical, feminista i pacifista) hi ha tingut a veure, però també l’assimilació popular del problema a través d’aquesta interacció tan característica de la cultura comuna. A continuació es destaquen quatre conflictes quotidians per a il·lustrar el nou caràcter públic que han pres i per a analitzar-ne alguns dels trets distintius: l’assetjament moral, l’assetjament escolar, el racisme institucional i la violència domèstica.

Un cop d’ull molt ràpid servirà per a donar dues notes sobre l’assetjament moral al lloc de treball. Consisteix a fer sistemàticament el buit a algú excloent-lo de relacions, informacions, responsabilitats o decisions imprescindibles per a la seva tasca, així com retraient-li sistemàticament errors o incompliments difícils d’objectivar. En realitat, l’enriquiment temàtic de la negociació col·lectiva també s’ha nodrit de la precaució per a preveure i eradicar aquest fenomen.

L’assetjament escolar consisteix en un seguit de petites friccions o exclusions repetides a través de les quals els estudiants ataquen els seus iguals. Fins que no s’hi va dedicar una recerca acadèmica els anys setanta, va ser un fenomen del tot subterrani. A Espanya, la notícia del suïcidi d’un adolescent va dur el tema a primera plana al final dels anys noranta, però després s’han multiplicat les referències de premsa, als Països Catalans i a tot arreu. Les primeres descripcions sistemàtiques són recents. Apunten que els nois protagonitzen més incidents d’agressió directa que no pas les noies, però aquestes esmenten molt més sovint les pràctiques de difamació en les entrevistes etnogràfiques. La majoria de vegades, aquests comentaris evoquen anècdotes que no es consideren assetjament. La comparació de diferents escoles palesa també que els insults proliferen amb més assiduïtat allà on les normes de convivència són confuses i no s’identifica una via de participació estudiantil en la seva definició i revisió.

L'assetjament escolar

Els darrers anys, la capacitat de visualització de conflictes nous o vells en les relacions interpersonals ha posat al descobert els que són específics per a cada franja d’edat. Algunes pràctiques que anteriorment no s’havien considerat greus, ara s’hi consideren o bé s’han accentuat, i reben l’atenció dels mitjans de comunicació i de bona part de la societat. En aquest context, un dels fenòmens més punyents en aquesta darrera dècada és el de l’assetjament escolar. Es tracta d’una realitat tradicionalment existent però que s’accentua d’un any a l’altre: l’exclusió, la marginació i l’agressió entre nens o adolescents iguals. Aquesta pràctica, que en algunes ocasions extremes acaba amb el suïcidi o la mort d’alguns infants, porta la societat a reflexionar sobre els valors amb els quals creixen les futures generacions d’adults i la seva manera de relacionar-se i de divertir-se.

El racisme institucional és la denigració de les minories ètniques a causa d’unes barreres informals o de la circulació de discursos que els atribueixen un estatus inferior. Aquest fenomen es qualifica d’institucional per cridar l’atenció sobre l’arrel de molts comportaments directes en les regles socials establertes i compartides més enllà de la radicalització que en puguin fer els agressors. A més d’alimentar alguns conflictes territorials, que d’altra banda són també conseqüència de la segregació urbana, aquest fenomen encén molts conflictes quotidians. En aquest epígraf cal fer esment de diversos senyals de maltractament policial (que periòdicament assenyala Amnistia Internacional), els atacs directes i les exclusions diàries, o la continuada controvèrsia sobre la representació de les minories ètniques en els mitjans de comunicació, que també reflecteixen diversos observatoris del racisme.

Dones immigrants i violència de gènere. 1999-2006.

La novetat del reconeixement tampoc no pot ocultar la tradició inveterada de la violència que molts homes exerceixen contra les seves parelles. Les manifestacions verbals en són un ingredient, però els atacs físics malauradament s’hi solen correlacionar. A Espanya també fou una notícia el desencadenant de l’atenció pública: en aquest cas, una dona va declarar en un reality show que el seu marit la maltractava i poques setmanes després ell la va assassinar. Moltes recerques conclouen que caldria conceptualitzar aquesta violència com una violència de gènere, perquè la seva gènesi social està intrínsecament lligada amb la dominació masculina. Sens dubte, la sola publicació de les morts ha convertit el tema en una inquietud imminent. D’ençà que s’ha promulgat la Llei contra la violència de gènere, s’han endegat programes públics per a oferir alternatives a les dones amenaçades, i s’han endurit les penes per les amenaces dels homes. Els registres, però, no indiquen una reducció de les agressions. És molt difícil interpretar aquesta dada, entre altres motius per l’absència d’informació estadística de mitjana i llarga durada. Ras i curt, se sap si el 2006 van morir més dones a mans de les seves parelles que el 2005, però aquestes xifres no es poden comparar amb les dels biennis 1985-86 ni 1995-96. La mateixa publicitat podria haver alterat els esquemes amb què es denuncien els mateixos comportaments, s’interpreten els mateixos fets i, al capdavall, es recopilen els recomptes oficials. Però la inevitable ambigüitat de les fonts no hauria pas d’amagar la gravetat del problema. Aquesta intenció de refermar la dominació segurament porta a respostes encara més violentes quan una dona trenca una relació cruenta. Sembla que el mecanisme consisteix en una exhibició masculina de poder i un retraïment femení de les interaccions; la repetició del cicle encadena ambdós a la relació, ell per la via de l’autoafirmació compulsiva, i ella de la por; pas a pas, les agressions es van intensificant. Si això és així, no es pot esperar que el trastocament de les relacions de poder familiar, quan les dones troben alternatives, dugui a una reducció lineal de les morts.

Què ha canviat pel que fa a la manifestació i el desenllaç dels conflictes quotidians? La resposta és clara: la visibilitat. Aquesta veritable transformació ha respost a les estratègies dels subjectes, ha modificat els repertoris d’acció i ha obert un altre àmbit d’acció pública.

L’entrellat dels projectes col·lectius, de les reaccions i dels interessos que han fel visible la violència quotidiana és molt complex. Al capdamunt hi figura el reconeixement dels organismes internacionals, per exemple d’ençà que la UNESCO o UNICEF han adoptat el lema de la Cultura de Pau per cercar solucions. Els moviments pacifistes, feministes i antiracistes han tingut també un paper rellevant a l’hora de treure la violència quotidiana de les profunditats del secret privat a la superfície del debat públic. Els mitjans de comunicació hi han trobat un tema que desperta interès i atreu audiència. Però també el seu mateix públic ha fet servir aquests mitjans perquè les agressions rutinàries emergissin.

El repertori d’acció ha canviat igualment. Aquells moviments a hores d’ara treballen a partir d’observatoris associatius del fenomen, més que denunciant-ne l’ocultació, i d’estratègies de lobby per reforçar-ne les mesures preventives i les respostes. Naturalment, aquesta acció provoca reaccions d’altres veus que retreuen a la llei la protecció prioritària de les dones, manipulen les mencions a l’escola a favor d’apologies de la disciplina o retornen sobre les bizantines distincions entre les agressions singulars i la violència de fons. A més, el repertori individual de les víctimes també s’ha eixamplat, gràcies a l’oferta de tractaments, el reconeixement específic de les denúncies i la preocupació per a cercar alternatives.

Tot plegat ha significat una reforma política, per dir-ho d’alguna manera. La distinció dinovena entre l’espai públic dels drets i l’espai privat de la família s’ha diluït. Avui dia és impossible negar, almenys retòricament, la importància de vetllar pels drets dins de la família. Això obre moltes altres implicacions a més d’aquesta visibilitat (per exemple, en les discussions sobre el multiculturalisme). Però també ha significat la posada en marxa de programes de salut laboral que inclouen la prevenció de l’assetjament, de convivència escolar i local que busquen solucions i experimenten instruments preventius, i de lluita contra la violència domèstica que interpel·len simultàniament la justícia de proximitat i els serveis socials.

Conclusions generals

Els conflictes territorials, laborals i quotidians proporcionen un mirador privilegiat del complex de processos de producció, de reproducció i de reestructuració de la societat actual. Al voltant dels primers han sorgit moviments socials de caire diferent del de les lluites veïnals de fa quaranta anys; la institucionalització dels segons ha seguit les tendències, engegades els anys vuitanta i noranta, de descentralització dels convenis, establiment d’acords centrals temàtics i ampliació dels continguts de la negociació col·lectiva (conciliació, salut laboral, etcètera); finalment, arran dels tercers ha emergit una realitat que fins ara romania oculta a la llum pública.

Com fa trenta anys, els subjectes de les accions col·lectives també són els partits polítics, els sindicats i els moviments socials, però actualment la seva base social és estable en un sentit que no s’imaginava llavors. Durant el franquisme, els moviments tenien molt protagonisme perquè els actors institucionals eren clandestins; però durant la Transició aquests partits i sindicats van absorbir aquells moviments. Avui, aquesta oscil·lació ha perdut vigència. Les associacions representatives no poden confiar en una estabilitat mecànica dels vots i les afiliacions, però tenen prou recursos polítics per a actuar còmodament en el seu àmbit. L’empenta dels moviments socials seguia i segueix els cicles de protesta, però els darrers anys les llibertats polítiques els han permès concentrar-se en uns temes específics (el territori, les condicions de vida, la llibertat de les dones, la violència en totes les seves dimensions), des dels quals impregnen gairebé tots els afers col·lectius.

L’estructura de classes, les relacions de gènere i la dialèctica entre les majories i minories ètniques donen els senyals d’unes profundes i sòlides relacions de poder. Rere els matisos de la subdivisió del treball assalariat pel coneixement expert i l’autoritat laboral, són decisius l’avantatge estratègic de la inversió de capitals i de l’aliança entre les elits econòmiques. S’han esfondrat moltes barreres patriarcals, però les discriminacions laborals són vigoroses i les erupcions de la violència domèstica perduren. Els drets de ciutadania han arribat a la minoria tradicional, el poble gitano, si bé això no li estalvia els efectes perversos de moltes desigualtats. A la vegada, el racisme institucional arrela sobre l’exclusió encarnada en els estatuts jurídics escapçats del nombre creixent de residents estrangers i d’irregulars també estrangers.

Tanmateix, moltes accions col·lectives endegades al bell mig d’aquests conflictes han esquerdat aquestes relacions de poder. Crec que el terme és prou adequat, perquè no les han deixat indemnes, però tampoc no les han esberlat. Aquest impacte, si més no, consisteix en l’ampliació de l’agenda política, l’escalament politicogeogràfic d’anada i tornada i algunes millores de l’equitat.

En primer lloc, l’agenda política és l’ordre de les prioritats de discussió i de decisió, en el qual és subtil i efectiva la influència de molts lobbies i mitjans de comunicació. L’agenda no imposa el que s’ha de fer, però resulta molt efectiva per a delimitar el que no es pot ni tan sols pensar. En conseqüència, no és menor el fet que hagi incorporat qüestions com ara el pensament territorial integrador, la importància de materialitzar els drets socials a més de promulgar-los amb les lleis, o bé l’imperatiu de prevenció de la violència quotidiana.

En segon lloc, l’acció política travessa diverses escales de decisió qualitativament distintes, que en síntesi es resumeixen en els esglaons domèstic, local, estatal (autonòmic i central), europeu i global. Malgrat que en la nostra història aquest procés hagi estat avortat diverses vegades, el fet és que la formació dels estats moderns va desfermar una marea ascendent de reivindicacions locals que esdevenien nacionals a partir de l’acció col·lectiva. Potser els drets socials i la reivindicació d’un estat plurinacional han estat les principals banderes d’aquest procés als Països Catalans. En aquest punt, la novetat rau en uns moviments alternatius de més amplada. Cap amunt, l’escalament ha arribat des de les Terres de l’Ebre fins a la Comissió Europea, però també ha significat una acumulació de reivindicacions sobre la participació local o l’establiment d’estratègies regionals (que afecten el transport, el desenvolupament econòmic o els corredors naturals, entre altres temes). Val a dir, encara que no s’hi ha entrat a fons, que les demandes nacionalistes s’han enriquit amb aquest nou caràcter polític que depassa les preocupacions culturals de l’agenda dels anys vuitanta. Cap avall, les regulacions europees han induït noves orientacions de les polítiques mediambientals i laborals. Les mobilitzacions i la conjuntura d’activa denúncia de la violència quotidiana també comporten que un lema global tan llunyà com la Cultura de Pau (que forma part del discurs oficial de la UNESCO des dels anys noranta) s’encarni en les qüestions polítiques i personals més properes.

Finalment, cal remarcar alguns indicis de millores pel que fa a l’equitat, és a dir, l’assignació dels recursos a les necessitats més imperioses. Són millores lleus, per tal com no han afectat una redistribució general de l’ingrés econòmic o del poder polític, però que obren escletxes. Un indici ha estat l’aturada del transvasament de l’Ebre, que ha evitat la sobreexplotació d’uns territoris que ja patien una enorme concentració d’indústries amb un impacte ambiental considerable i també donaven senyals de despoblament. Aquestes tendències almenys no seran agreujades pel trasbals dels recursos hídrics. Un altre indici ha estat els avenços —bé que mínims— de l’habitatge públic (per exemple a causa de les mobilitzacions al districte 22@), de la protecció social (vella demanda sindical) i de la conciliació laboral familiar. Finalment, la visibilitat dels maltractaments ha implicat que es posessin en pràctica uns programes d’atenció a les víctimes, sobretot a les dones amenaçades.

L'augment de la sinistralitat laboral

Protesta contra la inseguretat laboral, Barcelona, 24-4-2007.

EFE-T.Garriga, UGT

En un moment de desmobilització sindical i política en l’àmbit laboral, en què semblava que les condicions de treball s’havien aturat en uns paràmetres mínims però prou satisfactoris, els canvis en l’activitat econòmica han generat noves problemàtiques. Les altes xifres de sinistralitat laboral, que augmenten de manera constant des del final dels noranta, han posat sobre la taula la necessària adopció d’una sèrie de polítiques de seguretat a la feina que obliguin i impliquin als sectors de la patronal. I és que són els empresaris, sobretot els de les petites i mitjanes empreses —en moltes ocasions subcontractades per altres— els que han patit més directament les crítiques sindicals de manca de compromís en l’intent d’eradicar uns accidents que han costat la vida a centenars de treballadors. La voluntat de reduir costos en mitjans i cursos de formació en la seguretat dels treballadors, com també l’escàs compliment de moltes de les normatives, són la causa directa d’una gran part de la sinistralitat.

Moviments socials contra els riscos ecològics

Petroquímica de Tarragona, s.d.

Fototeca.cat

Els riscos ecològics i sobre la salut produïts per noves indústries i tècniques lligades a l’energia, la construcció, els transports i la comunicació han adquirit una dimensió més gran en la mesura que el territori s’esgota i que es produeix una concentració d’aquestes indústries en uns territoris més que en d’altres. Aquesta concentració es deu també a la desigualtat en el tracte rebut pels diferents territoris de Catalunya, com ara el de diverses comarques tarragonines. Així, a la ja antiga ubicació dels complexos petroquímics propers a Tarragona i de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs, s’hi han sumat projectes de camps d’energia eòlica i el del transvasament de l’Ebre, que ha provocat un dels moviments socials més potents dels darrers anys.