Organització i explotació del territori sota l'Imperi

La via de Roma a Gades al segle I dC (a l'esquerra). Les vies romanes al segle II dC (a la dreta).

El principat d'Octavi August assenyalà, pel que fa al territori de la façana costanera de la província d'Hispània Citerior i a les Illes, l'inici d'una nova etapa històrica marcada per la consecució d'una romanització quasi acabada. Aquestes terres havien passat de país conquerit i explotat a ser una part de l'Imperi, i les seves gents, provincials actius cada cop més integrats i amb preocupacions i interessos comuns. En molts aspectes, els anys de govern d'Octavi cloïen una etapa que havia començat uns quants anys abans (vers la darreria del segle II aC) i posaven les bases, solidíssimes, d'una nova situació que tindria una llarga durada i unes conseqüències esplèndides en el desenvolupament històric d'aquest país, ben estructurat, perfectament vertebrat, governat amb eficàcia i gaudint d'un vast període de pau, la pax romana, que assegurà tres-cents anys de tranquil·litat quasi total. La vertebració del territori i els ferms lligams amb les altres províncies, per terra i per mar, s'aconseguiren a partir d'unes infraestructures que ja existien, modificant-les, consolidant-les i ampliant-les o millorant-les sempre que fou necessari.

La connexió mediterrània

El domini de la mar i la seva total pacificació s'havien acomplert d'ençà de la fi de les guerres civils. Un estol de guerra amb seu central a Misè (al nord del golf de Nàpols), però amb vaixells arreu, tenia com a missió assegurar la tranquil·litat a la mar i impedir la renaixença de la pirateria. Aquesta tasca s'acomplí brillantment convertint la Mediterrània en un gran llac i en la principal via de comunicació, la més ràpida, eficaç i barata amb el benentès, però, que la mar restava closa (mare clausum) ben bé la meitat de l'any, durant la tardor i l'hivern, moment en què les condicions naturals i meteorològiques desaconsellaven i feien perillosa la navegació.

Els ports de mar foren freqüents en aquestes contrades. Sovint estaven relacionats directament amb una ciutat com ara Tàrraco, Empòrion, Bètulo —Badalona—, lluro —Mataró—, Valentia, Palma, Magó —Maó—, Imago —Ciutadella— o Pol·lència —Alcúdia—. Altres vegades eren a una certa distància però estaven ben comunicats depenent directament d'una urbs (com Íl·lici —Alcúdia d'Elx—, Saguntum o Bàrcino). També es podia tractar de ports fluvials, la importància d'algun dels quals (com el de Dertosa —Tortosa—) no pot ser menystinguda.

Aquests ports i les ciutats portuàries tingueren un paper extraordinari en la vertebració d'aquest país. Efectivament, fou a través seu que sortia vers diferents punts d'arribada (que anaren variant al llarg dels anys) l'excedent, sobretot alimentari, que produïa el territori. També fou a través seu que arribaren i es distribuïren arreu tots aquells productes que mancaven o eren insuficients i també els objectes sofisticats i de luxe que venien d'arreu del món mediterrani o de més enllà, tal com palesen els descobriments arqueològics i les restes de vaixells enfonsats (derelictes). Tanmateix, la informació que es té sobre les característiques d'aquests ports encara és insuficient o, si més no per a aquesta època concreta, poc coneguda tot i els treballs endegats en alguns d'aquests indrets que hauran de donar bons resultats (ports de Saguntum, Íl·lici, Santa Pola —al Baix Vinalopó— o Empúries). En aquests llocs s'han detectat dipòsits, magatzems, cisternes d'aigua i obres de protecció que recorden perfectament estructures portuàries de l'Alt Imperi més ben conegudes (com ara a Òstia o Puteoli a Itàlia, o Caesarea, a Palestina).

La connexió interior: les vies

El comerç i les relacions per mar s'havien de completar per força amb una espessa xarxa viària que fes possible l'accés a les terres interiors de productes vinguts d'arreu i que possibilités la sortida del propi excedent. Una part immensament gran de l'Imperi quedava lluny de la mar i de les comoditats que això comportava.

De temps immemorials existien arreu d'aquest territori camins i vials que posaven en contacte valls i terres allunyades. Aquestes vies seguien o aprofitaven viaranys naturals (com valls de rius, fondalades, faldes de muntanya o depressions) que l'home anà millorant i fent més funcionals i més eficaces. Quan els romans van desembarcar a Hispània, el 218 aC, hi van trobar una desenvolupada xarxa viària, que van perfeccionar i millorar constantment, primer amb finalitats militars, però també amb conseqüències de molt més abast. La política d'Octavi August, en aquest camp, fou clara i decidida. Va consolidar una espessa estructura viària ordenada a partir d'un camí principal, la Via Augusta (nom que reflecteix amb justesa la dedicació i la importància del paper del prínceps en la millora del camí).

Aquest camí, que rebé el nom de Via Augusta en mil·liaris localitzats en diferents llocs, era una via vellíssima que els autors grecs anomenaven "camí d'Hèracles" en record del viarany que hauria recorregut el fill diví de Zeus tot retornant de capturar els bous del gegant Gerió. Aquest camí comunicava Gàdir —Caclis—, l'antiquíssima ciutat fenícia, amb les Gàl·lies, amb el nord, amb Itàlia, resseguint, prop de la costa, l'actual Catalunya i el País Valencià, i endinsant-se, després, cap a l'interior, cap a Sierra Morena i vers el sud. Aquest camí presentava sovint variants alternatives (per exemple la que, deixant la Depressió Pre-litoral catalana a la sortida de la Selva, continuava cap a lluro, Bètulo i Bàrcino, pel Maresme i pel Barcelonès, i, més enllà, a Martorell, tornava a unir-se amb la variant principal que travessava el Vallès en direcció a migdia) i brancs o ramals que seguiren altres direccions, vers la vall alta del Fluvià, del Llobregat, en direcció a Ilerda —Lleida— i, vall de l'Ebre amunt, cap al nord, abastant amplíssimes àrees. August reestructurà aquesta via, la feu més eficaç, més funcional, l'amplià, la marcà, hi construí ponts (molt probablement, sobre el Ter a Girona; segur, sobre el Llobregat a Martorell, i evidentment en molts altres llocs), i hi organitzà convenientment les mansiones, on els viatgers podien reposar de manera adequada i segura.

La Via Augusta fou només l'espinada d'una complexíssima xarxa viària que degué desenvolupar-se extraordinàriament aquells anys i que s'anà millorant i estenent fins a crear una espessa teranyina, que constituiria una de les peculiaritats d'aquesta etapa històrica. Moltes vegades eren camins senzills, estrets, de terra piconada o tallats sobre la roca que no feien altra cosa que connectar una vil·la rural amb un camí principal i amb una ciutat o amb la mar. Altres vegades eren obres més complexes, de gran envergadura, que exigiren la intervenció d'experts en obra pública, tal com es pot constatar arreu (per exemple, a Parpers, Capsacosta o a Amposta). Les conseqüències d'aquesta política foren enormement importants i de llarguíssima durada ja que han pervingut fins a l'actualitat.

L'administració del territori

En aquests mateixos anys, i com un altre aspecte de la seva política d'ordenació i reestructuració del territori, Octavi August, coincidint amb els anys que residí a Tàrraco (entre el 26 i el 25 aC) o visità aquestes contrades (15 aC), ordenà eficaçment la província Citerior. Tenint en compte que aquesta era de rang imperial, i per tant amb tropes i dependent directament del princeps, fou governada per un legatus Augusti pro praetore nomenat per l'emperador, que li marcava la política a seguir i en controlava els actes, i fixà la capital a Tarragona, ciutat que arran d'aquest fet va créixer indubtablement en importància. A causa probablement de la immensitat del territori i de les dificultats orogràfiques, la província fou subdividida en conuentus, amb una capital conventual que centralitzava les tasques judicials i estalviava llarguíssims viatges a Tàrraco per part d'aquells que en vivien lluny. Aquest territori objecte del present estudi correspondria a tres conuentus, el tarraconense, amb seu central a Tarragona i que ocupava la major part de l'actual Catalunya i el nord del País Valencià, el caesaraugustanus, amb capital a Saragossa i al qual pertanyia Ilerda, i el carthaginensis, amb seu a Cartago Nova —Cartagena— i que comprenia una bona part del País Valencià i les Illes.

Més per sota, el territori quedava dividit en ciutats (ciuitates), de rang diferent segons l'estatut jurídic de què gaudien. A dalt de tot en la jerarquia, hi havia les colònies i els municipis de dret romà, habitades per ciues romaní, ciutadans de ple dret. Aquest era el cas de Valentia, Íl·lici, Saguntum, Tàrraco, Bàrcino o Emporiae. Seguidament hi havia els municipis de dret llatí, en el camí directe vers la completa romanització i integració (casos de Gerunda —Girona—, Iesso —Guissona— o Eso —Isona—). Finalment, i en el grau més baix, hi havia les ciutats estipendiàries, sovint vells oppida (ciutats, viles, places fortes) indígenes que gaudien de plena autonomia a canvi del pagament d'un tribut. Només uns anys més tard, vers el 79 dC, Vespasià concedí a tot Hispània el ius latii, el dret llatí, en una decisió importantíssima que assenyala l'alt grau d'integració d'aquest territori i marca la consolidació del procés de romanització d'una bona part d'aquestes contrades. Tota una sèrie de nous municipis flavis documenten la profunditat de les reformes endegades i el començament d'una nova etapa que perdurà sense canvis aparents fins al segle tercer (Roses, Caldes de Malavella o Ègara—Terrassa—).

Urbs i territorium

Per sota de les ciuitates no hi havia res. A manera d'un gran mosaic, ocupaven i administraven tot el territori. Aquestes ciutats s'estructuraven en dues realitats inseparables: l'urbs i l'ager o territorium. L'urbs, que correspondria força bé amb el que actualment s'entén per ciutat, era el nucli central que coincidia quasi sempre amb el pomerium de la ciutat, l'àrea sagrada, dins de la qual no es podien enterrar els difunts, no s'hi podia entrar armat i no podien estar-s'hi els déus forans.

Les muralles, defensives i monumentals, marcaven el perímetre de la ciutat i constituïen un lloc de protecció en cas de necessitat i sovint assenyalaven el p omerium. Allí hi havia els temples cívics i principals, on se celebrava el culte a l'emperador, que cohesionava durant aquest període un Imperi ingent, culturalment i lingüísticament tan divers. Al pomerium, s'hi feien les grans cerimònies religioses, amb tot el que això comportava. Era allí on els ciutadans exercien el dret de vot, on residien els magistrats i des d'on administraven justícia i complien les seves obligacions. També era allí on tenia la seu l'ordo decurionum, el senat municipal, òrgan principal de govern format pels més rics i influents dels ciutadans. A l'urbs es concentraven els grans edificis d'esbarjo (com els teatres, els amfiteatres, els circs o els edificis termals) on els habitants de la ciutat i del territori es reunien per a gaudir del seu lleure.

L'ager o territorium, que podia ser immens o molt reduït, era format per rius, serralades, valls, muntanyes, pastures, conreus, pedreres, mines, estanys. Una teranyina de camins, d'importància desigual, connectava els llocs amb l'urbs, que solia situar-se estratègicament en una cruïlla de camins, a tocar del mar o a prop d'un riu. L'urbs actuava també de mercat central on, d'una banda, es consumia una bona part de la producció alimentària del territori i des d'on es comercialitzava l'excedent. D'altra banda, també era el lloc on es podien adquirir productes necessaris vinguts del comerç transmediterrani o fabricats per artesans que centraven l'activitat a les ciutats.

L'ager, que alimentava l'urbs però que alhora la necessitava, podia estar dividit en districtes (pagi). Dins de l'ager podia haver-hi els uici, petites agrupacions, les uillae, cases de camp que explotaven el territori, i els fundi, propietats que se situaven estratègicament, en indrets adequats, ben comunicats i on la vida transcorria amb certes comoditats i condicions.

Sovint, especialment en el moment de fundació d'una ciutat, quan s'establien nous ciutadans o quan era necessari refundar una ciuitas a causa d'un canvi d'estatut jurídic o per la incorporació d'un nou contingent de ciutadans, hom procedia a parcel·lar el territori i la ciutat a partir d'uns eixos — cardo maximus i decumanus maximus, nord/sud i est/oest, respectivament— o bé s'aprofitaven els grans camins existents (la Via Augusta, per exemple). Aquesta parcel·lació, que rebia el nom de centuriatio, permetia quadricular el territori en superfícies de terra iguals que eren lliurades a un colon. Les dimensions de les parcel·les van variar segons l'època, el lloc i les característiques del país on es feia la centuriació.

Al colon, sovint, li era concedida també una parcel·la a l'interior de la ciutat on podia bastir-se la casa familiar. El tros de terra al camp havia de servir per a conrear-lo i viure'n. De vegades, en un mateix territori se superposen dos o més tramats que corresponen a diverses parcel·lacions efectuades en diferents moments de la història, senyal clar d'uns fets importantíssims, i sovint traumàtics per a una ciuitas, que moltes vegades no van deixar cap altre indici.

En alguna ocasió, aquestes centuriationes han marcat amb tanta força el territori que és possible estudiar-les detalladament, com passa a Íl·lici, a l'illa de Mallorca o al territori de Girona i d'Empúries. Les centuriacions es manifesten més o menys tangibles o difuminades segons el lloc i de vegades, com és el cas d'Empúries, amb una possible doble orientació de les grans línies de la trama, la qual cosa faria pensar, com a mínim, en dos moments distints de quadriculat. En altres llocs, les marques no són detectables o són tan poc clares que no és possible anar més enllà de constatar-ne la possibilitat i poca cosa més. Cal assenyalar que aquesta fou una activitat de gran importància sobretot durant la Baixa República (segles II i I aC) i durant l'època augustal, quan s'estructurà especialment el país.

La base econòmica d'aquest territori parcel·lat fou, com arreu, la terra. El fundus, gran o petit, estava dedicat exclusivament o prioritàriament al monocultiu o bé a un ventall més ampli d'explotacions (no és fàcil saber què predominava), on s'alternaven agricultura i ramaderia. La unitat bàsica, essencial, d'explotació de la terra era la uilla, una casa de camp més o menys gran, situada a la zona dels conreus, i que disposava de tot allò necessari per a acomplir adequadament aquesta tasca d'explotació. La uilla, en el sentit llatí del mot, aparegué en aquest territori justament quan sorgiren les primeres ciutats de tipus romà. De fet, la urbanització del país i l'aparició de uillae foren accions simultànies, íntimament lligades.

Les villae

Les primeres cases de camp que seguiren el model itàlic, escassament documentades, daten de l'època de la Baixa República i majoritàriament, amb ampliacions i grans reformes, continuaren existint al llarg de l'Alt Imperi i més enllà. Fou, però, durant el principat d'August o al llarg del segle primer que se'n fundaren la major part, de manera que el model s'estengué extraordinàriament i ocupà la pràctica totalitat del territori. En un principi, i així sembla constatar-ho el registre arqueològic, aquestes uillae eren relativament petites i poc sofisticades, si bé perfectament dissenyades per a acollir, amb bons resultats, les tasques que s'hi desenvolupaven. Més endavant, a partir del segle segon i vers la meitat de la centúria, es verifica una important inversió en luxe amb l'aparició d'un sector senyorial, residencial (la pars urbana), amb peristils, cambres bellament pintades, sòls de mosaic, estàtues de marbre i bronze i petits conjunts termals que denoten un interès per reproduir al camp els models de la ciutat (la domus) i rodejar-se de tot allò a què hom s'havia acostumat i que no podia ni volia renunciar. Aquest fet, que s'ha detectat no solament en vil·les suburbanes situades a redós de les muralles de les ciutats, sinó també en edificis que es localitzaven a molta distància d'un centre urbà, significa, no cal dir-ho, una estada més llarga per part dels amos i, en alguns casos, la vida permanent al camp per part dels propietaris.

A partir d'aquest moment, en les uillae que es coneixen millor, no és difícil distingir dos sectors principals que, de fet, conformaven una unitat: la pars urbana, el sector senyorial i luxós, i la pars rustica, lloc de treball i on habitava la mà d'obra que conreava els camps i pasturava els ramats. En aquest sector es poden identificar els magatzems, els camps de dolia —immenses gerres de terrissa en bona part colgades a terra i on es dipositava el vi, l'oli i el gra—, les premses de vi i d'oli, els llocs on es treballava, les corts i els estables i també les cambres on es vivia. Eren sectors més modestos, molt funcionals, amb sòls de terra piconada o d'opus signinum, amb els murs discretament arrebossats i que s'alçaven a l'entorn de grans patis i esplanades d'una manera assenyada i funcional.

La uilla era essencialment una mena de mas, un nucli d'explotació, i aquest és un aspecte que cal tenir sempre present. No hi havia, en aquest vastíssim territori (i de fet, enlloc), una vil·la que fos només residència, sinó que sempre, més o menys clarament, hom aprofitava per a explotar l'entorn, per a treure rendiment d'un negoci que, de fet, fou la inversió paradigmàtica en la societat antiga: la terra.

Amb relació a aquest tema hi ha una sèrie de qüestions plantejades de gran interès que només es poden resoldre parcialment a partir d'hipòtesis de treball bastides amb les dades textuals i arqueològiques que es tenen. Predominava la petita propietat o la gran? Quina superfície aproximada podien tenir aquests fundi? Era majoritària la mà d'obra servil? Què s'hi conreava? Quins animals s'hi criaven?

No és fàcil de respondre aquests interrogants, que, d'altra banda, no poden ser resolts globalment, ja que hi ha, al llarg de tres-cents anys, canvis significatius en cada un dels camps assenyalats.

Tots els indicis fan pensar en el predomini de la petita i la mitjana propietat, en una distribució de la terra en superfícies no gaire grans. No hi ha dades segures, ni textuals ni epigràfiques, sobre aquesta qüestió, si no són les relatives a l'escàs atractiu de la riquesa i el valor de la terra en aquest territori. Quan les fonts han de fer esment de llocs de gran fertilitat o especialment aptes per a produir algun fruit concret, assenyalen Itàlia, Egipte, el nord d'Àfrica o la Bètica (al sud de la Península Ibèrica), però no pas el territori objecte d'estudi, del qual només es recorda l'excel·lent pernil ceretà, de molta anomenada.

Això, tanmateix, no significa que no hi hagués, en algun moment, propietats grans de membres de l'ordre senatorial —ben documentats epigràficament—, de l'ordre eqüestre, d'alguna família enriquida de lliberts o, fins i tot, propietats imperials, però fa la sensació que es tracta de fets aïllats, esporàdics. En general predominava la petita i la mitjana propietat, com ho indica el nombre extraordinari de uillae detectades ací i allà, moltes vegades ben a la vora les unes de les altres, amb datacions clarament alto-imperials (segles I-III) i sovint amb una pars urbana important. També ho suggereix la diversitat dels segells sobre àmfores que es detecta en els forns de terrissa d'aquests territoris o sobre els recipients descoberts en vaixells enfonsats arreu del món mediterrani i que semblen correspondre als productors del líquid (vi, majoritàriament) que aquests recipients contenien. Igualment, el fet que es tractés de petites i mitjanes propietats explica la continuïtat, o fins i tot el creixement, que palesen aquestes uillae al llarg dels segles primer i segon, malgrat la forta davallada que es va produir en la comercialització del vi a la darreria del segle primer. La petita propietat, potser, tenia més capacitat d'adaptació i de reconversió sense traumes a la nova situació que la gran propietat, com passà a Itàlia a l'inici de l'Imperi.

Tampoc no hi ha dades sobre qui vivia a les uillae. L'epigrafia és mínima i només es poden fer servir els grafits, les lletres i les frases gravades sobre l'argila dels atuells ceràmics, on no són rars noms de clar regust hel·lènic que fan pensar en un origen servil. Tanmateix, es pensa que la mà d'obra esclava, que indubtablement existí, no constituí mai la principal força de treball. Es podria pensar més en colons i assalariats, entre els quals predominarien els antics habitants del territori, els antics ibers, que en els primers anys del segle primer haurien deixat d'escriure en la seva llengua, tot i que cal suposar que continuà viva com a llengua parlada, familiar, però condemnada a una ràpida desaparició.

Les activitats agrícoles i ramaderes

La colonització baix-republicana degué introduir intensivament el conreu de l'anomenada tríade mediterrània: el blat, la vinya i l'olivera. Aquesta continuà sent l'explotació agrària bàsica, al costat dels productes d'hort, per al consum propi o, en les uillae suburbanes pròximes a les ciutats, per al consum urbà, arbres fruiters, en l'esperança mai no assolida d'aconseguir l'autarquia, de viure d'allò que cada explotació produïa i de no necessitar res de fora. Al costat dels conreus cal tenir present l'explotació del bosc, imprescindible i importantíssima (per tal d'aconseguir combustible, suro o material de construcció), que de vegades podia constituir l'objectiu principal del mas o ser-ne una activitat significativa. També cal tenir present la cacera —més com un esbarjo senyorial que no pas com a complement de la dieta—, la pesca i, especialment, la ramaderia.

El coneixement d'aquesta darrera és precisament una qüestió delicada, difícil, pel fet que les dades són escasses o de lectura complicada. Les restes estructurals recuperades en les excavacions permeten identificar magatzems, dipòsits, camps de dolía i àrees de treball (premses, per exemple) que fan possible saber amb seguretat els conreus principals en un moment determinat. En canvi, no és fàcil identificar espais i dependències que provin l'activitat ramadera. Darrerament, però, les anàlisis de restes òssies de tota mena han permès aplegar informació com també la presència d'elements que indirectament aporten dades segures, com poden ser la localització d'esquelles i esquellots, d'ovella i de vaca, les petjades impreses damunt del fang tendre d'una teula posada a assecar, o un grafit sobre un bocí de ceràmica. És molt més difícil arribar a saber la importància de cada classe d'animal i el pes global en l'activitat econòmica de la uïlla. Predominen en contextos alt-imperials els bòvids (bous, vaques, cabres), els ovins, els súids i l'aviram (gallines, oques). Menys nombroses, però sempre presents, són les evidències d'alguns animals de companyia com el gos i el gat, i són raríssimes les d'èquids. No se sap o no s'ha estat capaç d'identificar l'existència, en aquestes contrades, de cases de camp dedicades principalment a la ramaderia i no a l'agricultura.

El fet que xais i cabres, bous, vaques i porcs constituïssin el bestiar principal no és gens sorprenent. Les ovelles proporcionaven llana necessària per a fabricar vestits (a totes les vil·les i estacions sovintegen els pondera, pesos de teler) per als habitants del lloc i per a cobrir les necessitats dels habitants de les ciutats. Les cabres oferien una llet excel·lent i carn. Els bous constituïen l'animal de tir bàsic, l'auxiliar del camperol; arrossegaven l'arada i duien els carros, lentament però amb una força i una resistència superiors a les dels equins. La carn i la llet eren, també, un element de primer ordre. Del porc, no cal assenyalar-ne les virtuts, i el mateix es pot dir de l'aviram. Si bé aquesta activitat relacionada amb el bestiar era complementària, també era importantíssima per al bon funcionament de la propietat, perquè cobria adequadament la dieta alimentària i permetia, de ben segur, vendre'n una part i aconseguir guanys suplementaris sense costos afegits.

La lectura de les restes estructurals, en canvi, forneix moltes dades amb relació a l'activitat agrària de les vil·les. El conreu dels cereals —blat sobretot, però també ordi i civada— es fa palès a través dels grans camps de dolía i dels espais dedicats a magatzem, ja que en aquells espais no es localitzen premses d'oli o de vi, sempre segures i gens difícils d'identificar i imprescindibles per a convertir el raïm en vi o les olives en oli. Aquestes dades estructurals haurien de ser confirmades a través d'anàlisis carpològiques que permetin recuperar llavors i, per tant, conèixer amb més profunditat les peculiaritats de la producció, el domini d'una planta sobre unes altres o les diferents varietats objecte de conreu. En una de les poques vil·les excavades en extensió i de forma total en aquest territori (Tolegassos a Viladamat, Alt Empordà) s'ha identificat en una àrea perifèrica de l'edifici un gran camp de dolia, hàbilment disposats per a facilitar-ne l'ús, l'un al costat de l'altre i, en bona part, enterrats per a fer-ne més còmode l'accés i el buidatge. Cada un d'aquests grans recipients d'argila, feixucs i pesants, però adequadíssims per a conservar el gra, closos amb tapadores de fusta o de terrissa ben encaixades, tenien una capacitat d'uns 300 quilos, aproximadament. En aquesta vil·la, en un primer moment, el nombre de dolia era de 75, però més endavant s'amplià el total a 125 recipients. Això permet deduir que el màxim de producció, en una primera etapa, era de 22 tones i mitja i, en la segona etapa, de poc més de 41. Evidentment, aquestes són dades màximes i, com a tals, cal utilitzar-les amb prudència, però permeten fer-se una idea de la capacitat de producció d'una d'aquestes vil·les orientada vers la producció de cereals. Per a aconseguir en una anyada les quaranta tones de cereal, amb possibilitats modernes són necessàries unes 10 hectàrees, i òbviament a l'Alt Imperi en devien ser unes quantes més. Això fa pensar que les terres explotades directament per Tolegassos devien ser com a mínim d'unes 50 iugera o jovades (mesura de superfície, cadascuna de les quals corresponia a la terra que podia llaurar una parella de bous en una jornada). Però, com sembla raonable pensar, si calia deixar terres en guaret, llavors la superfície de terra necessària s'havia de multiplicar per dos.

Durant el segle primer i una part de la centúria següent, amb uns precedents antics que s'enfonsen, pregonament, en el segle I aC, una extensíssima part del territori que s'analitza, especialment les terres més pròximes a la mar o ben comunicades per valls i per rius, fou dedicada de manera intensiva al conreu de la vinya, especialment de l'Empordà a les terres del Baix Vinalopó, on es produí vi en grans quantitats. Aquest vi no solament inundà el mercat local i hispànic, sinó que fou objecte de transport transmediterrani i abastà importants sectors d'un producte alimentari de primera magnitud en la dieta de l'època: les Gàl·lies, el limes —o línia de frontera fortificada— germànic, la llunyana Britània i la mateixa Itàlia, començant per Roma, el centre més extraordinari de consum del món antic. Durant tot el segle II i la primera meitat del segle I aC la Península Ibèrica havia estat una gran consumidora de vi procedent d'Itàlia. Tanmateix, a partir del gran canvi que representà l'aparició de les primeres ciutats de tipus itàlic i l'expansió paral·lela dels sistemes de conreu portats per Roma, s'introduí extensivament i eficaçment el conreu de la vinya. En un primer moment per xa complementar el consum local, després per a superar-lo i, a partir de mitjan segle I aC, coincidint amb l'inici de la gran crisi del camp itàlic i de les feixugues conseqüències de les guerres civils, acabà per fer possible la sortida d'aquest producte de la Hispània Citerior per tal de conquerir nous mercats. Cal fer referència als centenars de terrisseries dedicades quasi exclusivament a la fabricació de les àmfores necessàries per a contenir el vi i poder-lo transportar arreu, i que es documenten des dels entorns d'Empúries fins al territori immediat de Diani —Dénia— amb una extraordinària densitat al Maresme, el Vallès, el Baix Llobregat i el Barcelonès. Tot i que aquesta exhaustiva documentació és, potser, resultat d'una llarga i intensa política de prospecció i de coneixement del territori per part dels investigadors, també és reflex de la intensitat d'aquesta producció en aquelles comarques, la qual d'altra banda explica la puixança de ciutats com ara lluro, Bètulo, Bàrcino o la mateixa Tàrraco, més al sud. Aquestes terrisseries que es comencen a conèixer se situaven prop de la mar o d'un riu, en indrets amb argila abundant i boscos, amb les bateries de forns on poder coure els recipients, amb les basses de decantació, les àrees dels torns, els espais per a emmagatzemar les peces abans i després de la cuita i el gran pati envoltat de porxos entorn del qual es disposaven les distintes dependències. En aquestes terrisseries s'ha documentat l'ús indiscriminat d'un seguit de segells ben diversos que fan pensar en una propietat compartida o en el treball d'encàrrec per part dels productors. Les desenes de derelictes que hom ha anat trobant al llarg de la Mediterrània occidental, amb vaixells curulls d'àmfores o d'àmfores i de dolia plens de vi procedents de la costa de la Citerior, no solament testimonien l'extraordinària activitat comercial entorn de la producció de vi sinó que permeten fixar-ne amb precisió la datació. Efectivament, a partir del darrer terç del segle primer minvà de cop aquest gran comerç que, com se sap per altres dades —com les excavacions estratigràfiques d'Òstia—, encara degué continuar uns quants anys, fins al principat d'Adrià o poc més enllà. Aquest fet, però, no significà, ni de bon tros, la fi del conreu de la vinya i de la producció de vi, que continuà sent important i que abastava, sobretot, els mercats locals i immediats. Aquest interessant procés de producció a l'engròs de vi especialment a la faixa costanera de la Citerior, que en determinats moments exigí la dedicació exclusiva d'una part importantíssima de la producció agrícola orientada vers el monocultiu, no sembla que tingués conseqüències especialment greus quan l'empenta exportadora s'aturà. En efecte, el registre arqueològic no detecta l'abandonament de vil·les o les reconversions catastròfiques sinó que, a partir del segle II, s'observa una certa inversió en luxe i qualitat de vida. Aquests edificis es van fer més grans i sofisticats i la pars urbana esdevingué una residència còmoda per a assegurar als propietaris els serveis i les exigències que oferia la vida urbana. Hom pensa que aquest fenomen podria ser un indici d'una certa diversitat de producció dels fundi, d'un cert autarquisme molt arrelat i de l'existència de propietats mitjanes o petites, mai no gaire grans, on la capacitat d'adaptació degué ser notable per a poder resoldre la crisi d'una producció principal que fou necessari substituir per d'altres. Però si la davallada del gran comerç del vi no es nota al camp, sí que afectà, i greument, algunes ciutats, que acusaren la fi dels grans intercanvis mariners i el fet que, en darrera instància, una part important dels beneficis agrícoles no fos invertida a les ciutats sinó a les cases rurals.

Cal considerar també la tercera gran branca de la tríade mediterrània, el conreu de l'olivera, que, a causa de l'important valor energètic i de consum del seu fruit, salat o adobat, constituïa un aspecte notable de l'activitat agrícola. Tanmateix, aquest fruit era especialment valorat per produir oli, el líquid preuadíssim i element bàsic de l'economia antiga. L'oli s'utilitzava en la major part de les activitats diàries de la vida (com ara la cuina, la conservació, els perfums i les substàncies aromàtiques, la il·luminació, el bany i les activitats atlètiques de entre d'altres). L'anàlisi de restes carpològiques i palinològiques, i sobretot la identificació d'estructures de premsat, de dipòsits i d'aljubs necessaris per a contenir i decantar aquest líquid, permeten identificar la producció d'oli en una vil·la sense cap dificultat. Es coneix la importància que aquesta activitat tingué durant el Baix Imperi (segles IV i V) i l'antiguitat tardana (segles VI i VII) en algunes vil·les d'aquestes contrades, fins al punt que es van convertir en propietats dedicades quasi del tot al conreu i a l'explotació de l'olivera. En aquestes vil·les, s'arribaren a dedicar de 60 a 80 iugera a la plantació d'oliveres (és a dir, de 15 a 20 ha) per a poder produir uns 5 000 1 d'oli per anyada (per exemple a Vilauba, a Camós, Pla de l'Estany). En canvi, la informació que es té sobre l'activitat oleícola d'aquestes vil·les és menys sòlida amb relació a l'Alt Imperi (segles I-III). Tanmateix, algunes dades directes —procedents de vil·les amb evidències indiscutibles trobades una mica arreu— i altres d'indirectes però ben clares —la importància relativa de recipients amfòrics d'oli importat—, fan suposar una producció local significativa que degué gairebé arribar a cobrir les necessitats del consum local, però que resultava insuficient per a fer possible una exportació de l'excedent que no existia.

Al costat d'aquestes activitats principals, ramaderia i conreu de la tríade mediterrània, a les vil·les hi hagué horts i sectors plantats d'arbres fruiters. Aprofitant la proximitat de deus d'aigua, de rius, d'estanys, o en funció de la proximitat d'un gran centre de consum (una ciutat o vil·les suburbanes), aquests masos haurien enfocat la producció vers el consum immediat i diari d'hortalisses, verdures i fruites que només era possible collir, vendre i consumir abans de malmetre's si l'establiment rural es localitzava a poca distància del mercat. Sense oblidar altres activitats, aquest devia ser el punt de mira fonamental d'aquelles cases de camp.

No cal oblidar tampoc altres aspectes, sovint deixats de banda, que són bàsics en una economia de tipus antic, com és ara l'explotació conscient i eficaç del bosc en un sentit ampli, que englobaria des de l'aprofitament dels glans per als súids a l'extracció del suro de les alzines sureres —primera matèria indispensable per a tantes coses—, la recol·lecció de fruits bosquetans, la fabricació de carbó i l'aprofitament de la fusta —indispensable com a combustible o per a la construcció i l'ebenisteria—. Sovint, d'aquestes activitats, no en queden restes tangibles i, tot i ser evidents, queden marginades. Tanmateix, degueren ocupar una part important de l'activitat estacional dels treballadors d'una vil·la i a vegades degueren ser fins i tol l'activitat principal i la més rendible.

Les activitats artesanes

Recursos industrials i artesans als segles I-IV dC.

A la major part de vil·les ben conegudes no hi manca un o més d'un forn de terrissa i una petita ferreria, que no sempre s'han d'interpretar com una activitat artesanal complementària, sinó com una recerca de la independència econòmica, de l'autarquia que posaven com a objectiu final els grans tractadistes teòrics sobre agricultura. En efecte, les petites bòviles no pretenien altra cosa que fabricar, d'una banda, rajols, teules i teules cobertores —imbrices— per a bastir noves dependències o per a reconstruir i reparar les antigues, i, d'altra banda, atuells senzills de terrissa d'ús diari i, de vegades, els grans recipients amfòrics per a contenir i transportar l'excedent agrícola. Eren sempre forns petits que només en rares ocasions coïen algun producte per a vendre. Pel que fa a les ferreries —la troballa d'escòria de ferro és agrícoles (podalls, tisores, destrals, falciots, falçs, aixades, pics, pales, relles d'arada) i estris de tota mena (puntes de javelina, ganivets, punyals, claus de totes mides i de tota funcionalitat) per a estalviar temps i diners al propietari. A prop del mar, associades a cases de camp o com a entitats independents, no és rar trobar al llarg de la costa de la Citerior factories de salaons que aprofitaven eficaçment unes condicions afortunades per a fabricar un producte de cost relativament baix i que, envasat en una àmfora, podia ser traslladat arreu sense malmetre's. Aquestes petites indústries, subsidiàries de la pesca a l'engròs, se situaven sempre en indrets on sovintejava la pesca, especialment de tonyines i d'altres escòmbrids i espècies migratòries i de gran pes, i on hi havia salines i aigua dolça. Aquestes petites indústries de temporada s'organitzaven en dipòsits no gaire fondos dins dels quals es dipositava el peix esbocinat i la sal, en un procés de maceració que anava des de productes més simples fins a la sofisticació i la qualitat del garum (salaó de peix a base d'entranyes de peix i peixos petits sencers), del liquamen (salsa de peix macerat, més líquida) i de la muría (salaó a base de tonyina). Un cop finalitzat el procés només calia omplir les àmfores de boca ampla i transportar-les per mar o per terra. L'estacionalitat d'aquesta indústria, ben documentada des de Santa Pola i les platges d'Íl·lici fins a Roses, sense oblidar l'arxipèlag balear, fa suposar que es tractava d'activitats complementàries lligades a la pesca, però també a l'agricultura i a la ramaderia, que feien possible la supervivència al llarg de l'any.

Fora de les ciutats no hi havia una activitat artesanal desenvolupada, entesa com a negoci i amb una incidència gran sobre el volum econòmic, llevat de l'existència de les grans terrisseries en funció d'un determinat nombre de fundi, les factories de salaons —algunes de les quals degueren estar lligades a l'activitat d'una vil·la—, les explotacions mineres —poc importants i gens estudiades en aquest territori que ara s'analitza— i les grans pedreres —més en funció dels grans centres urbans que de les nombroses vil·les—. Els nuclis artesanals (de joiers, lapidaires, escultors, venedors de teixits, d'eines i bronzistes, entre d'altres) es localitzaven a les ciutats, si bé treballaven per a la població urbana i camperola indistintament. Tanmateix, aquesta activitat manufacturera i comercial que se centrà a les ciutats, mercat general d'un territori més o menys vast, no fou sinó una part poc significativa del volum total de l'economia alt-imperial en aquestes contrades i, de fet, arreu. La riquesa estava unida a la terra, a les activitats agrícoles i ramaderes tradicionals, tal com havia estat abans i com continuaria sent encara durant moltíssims segles.