Poblament i estructures agràries

Es desconeix quines van ser, al segle VIII, les modalitats d’implantació dels conqueridors àrabs i berbers als actuals Països Catalans. Els territoris on el domini musulmà es perllongà, d’una manera permanent, fins als segles XII i XIII són els de les actuals províncies espanyoles de Lleida, Tarragona, Castelló, València, Alacant i les “Illes Orientals” de l’Àndalus. Cal incloure Múrcia en aquest grup, ja que la seva història està molt vinculada a la de València i afavorirà un millor coneixement de la regió de València i de les Balears. Com que no es disposa de gaire informació sobre el poblament i les estructures agràries a l’època musulmana a la regió baixa de l’Ebre, l’estudi se centrarà en les regions de València i les Balears.

La societat que visqué en aquestes regions durant l’alta edat mitjana fou fonamentalment una societat rural. Entre la fi de l’època romana i el califat de Còrdova, els nuclis urbans, essencialment costaners, es mantingueren molt minvats.

Les grans ciutats de la costa oriental van decréixer fins a tal punt que, o bé van sobreviure amb un nivell d’urbanització molt feble —parlar de ciutat podria considerar-se excessiu— o bé gairebé van desaparèixer. Un exemple d’això fou Tarragona, metròpoli eclesiàstica fins al final de l’època visigòtica. Tarragona no va sobreviure a la conquesta musulmana i va desaparèixer de la història durant quatre segles. Sagunt no arribà a aconseguir ni tan sols un bisbat i va perdre fins i tot el seu nom en benefici de Muro Vetero (Murbaṭir, Morvedre), evocant els vestigis romans que encara ocupaven una part de l’emplaçament on hi havia hagut una de les més grans ciutats romanes de la Península. Més al sud, i després de la desaparició de la presència bizantina dels segles VI i VII, Cartagena —antiga metròpoli romana que havia estat molt important—, veié reduïdes les seves dimensions fins a esdevenir un llogarret.

Es fa difícil precisar si l’ocupació musulmana es va limitar a mantenir un procés de ruralització ja existent o si va contribuir a agreujar-lo. Cal constatar que a les fonts àrabs relatives als primers segles de l’islam andalusí, les ciutats de l’actual regió de València hi apareixen poc. Pel que fa a les Balears, no hi ha cap referència anterior a l’ocupació musulmana de les Illes l’any 902 per una expedició semioficial provinent de la Península.

No ha de sorprendre el caràcter tan marcadament desurbanitzat de les regions insulars i orientals. Des del final de l’antiguitat fins a l’època de l’emirat de Còrdova, les activitats d’intercanvi necessàries per a la vida urbana i la mateixa vida urbana sofriren un declivi considerable a la Mediterrània occidental. El ritme i les modalitats d’aquest declivi resten a precisar segons cadascuna de les regions. Més al nord, al Llenguadoc, les excavacions recents de l’emplaçament gal·loromà de Lunel Vieil —a l’actual departament de l’Erau—, han demostrat —gràcies a les troballes de ceràmica— que les importacions de productes africans foren molt més considerables a la fi de l’antiguitat (segles III-V) que no pas a l’època precedent. Carandini, autor de les excavacions, insisteix en l’augment dels intercanvis transmediterranis durant el Baix Imperi romà, un desenvolupament que “fou la conseqüència del considerable progrés de les forces productives, a causa de les transformacions socials pròpies de la crisi del sistema esclavista. L’afebliment del rol agrari de la villa, que utilitzava una mà d’obra servil i la seva substitució pels colons pagesos dins del marc del poble, haurien afavorit l’emergència d’una classe productiva en condició d’accedir al mercat”. Malgrat la llarga decadència, aquesta obertura relativa als intercanvis mediterranis va prolongar-se fins a mitjan segle VI, moment en què el nivell de les produccions importades va baixar novament d’una forma significativa.

L’evolució de les estructures romanes clàssiques ha de ser interpretada amb una certa prudència així com la utilització conscient del terme decadència. En canvi gairebé no es pot posar en dubte l’afebliment radical dels centres urbans. El cas de Sagunt, citat anteriorment, és particularment significatiu. A l’època de la invasió musulmana de la Península, què va romandre de les estructures romanes de l’Ager Saguntinus i del conjunt àmpliament urbanitzat que n’era el centre? Es fa difícil afirmar res que no sigui la gairebé desaparició de l’antiga i poderosa ciutat romana i el probable capgirament de tot el sistema rural que l’envoltava i al qual estava vinculada. No hi ha documents escrits, les excavacions arqueològiques efectuades a l’emplaçament de l’antic port han aportat alguns testimoniatges de la permanència d’una economia encara monetària durant els segles IV-V que anà desapareixent al llarg del segle següent. Tal com s’ha assenyalat anteriorment, la invasió musulmana va comportar la desaparició de Tarragona, ciutat que havia sobreviscut millor que Sagunt. La conclusió és que la societat dels segles VII-IX no pot ser considerada més que com una societat pràcticament rural.

Aportacions de l’arqueologia i la toponímia

Només l’arqueologia i la toponímia poden fer comprendre el que succeí durant aquests segles obscurs, ja que no hi ha documents escrits al respecte. Fins i tot en aquests casos, cal actuar amb molta prudència: dins d’una visió cronològica de l’evolució, les datacions proporcionades per l’arqueologia romanen subjectes a grans variacions i els topònims no es troben mai datats. Tota reconstitució històrica d’una evolució roman eminentment hipotètica i, consegüentment, subjectiva i potser arbitràriament aferrada a algunes dades puntuals de les quals s’espera que permetin donar llum al conjunt d’aquest període.

El tossal de Mollet, Vilafamés. 1 Rebost; 2 Estable; 3 Pati; 4 Habitació; 5 Vila; 6 Acròpoli; 7 Castell.

L’arqueologia només proporciona alguns punts de referència. A la província de Castelló, han estat localitzats, i concisament estudiats, diversos emplaçaments d’altura, força estructurats i corresponents a l’alta edat mitjana. És molt difícil assignar-los una cronologia més precisa. El més important d’ells (el tossal del Mollet —Vilafamés—) no ha proporcionat ni ceràmica de l’antiguitat ni de la tardor romana, ni tampoc ceràmica vidriada d’època musulmana. A l’emplaçament del Marinet (prop de Xodos), on els materials més antics desenterrats s’emparenten estretament amb els del tossal del Mollet, també presenta un material aparentment més recent. El mateix succeeix amb el jaciment de Castellar de Meca d’Aiora (Vall de Cofrents).

Més al sud, a l’actual província d’Alacant, les prospeccions han mostrat de forma molt sistemàtica el desplaçament, a l’alta edat mitjana, dels emplaçaments d’hàbitat vers les altures. En aquest cas, es tracta o bé de cims força elevats al voltant de les planes costaneres, o bé d’altituds menors situades a la vora del mar, sovint no gaire allunyades de les riques zones pantanoses. Per a Rafael Azuar, “las ciudades del Bajo Imperio estaban casi desiertas, ya que la población más numerosa se dispersaba en un buen número de pequeños poblados enriscados sobre pequeñas elevaciones, cerca de los cauces de estos ríos dedicados, en su mayor parte, a una explotación familiar del secano existente en las zonas próximas a los poblados y sometidos a una agricultura prácticamente de subsistencia”. A la zona de Vinalopó, el poblament rural va romandre molt feble i dispers fins al segle XI, i no s’augmentà veritablement, des del punt de vista demogràfic, fins a l’època de les invasions africanes.

La idea d’una forta ruptura del poblament entre la fi de l’antiguitat i els segles clàssics de l’islam andalusí es veuria confirmada per les excavacions efectuades a Borriana i d’altres emplaçaments de la plana costanera. A Borriana no s’evidencia cap continuïtat, a l’emplaçament actual de la ciutat, entre l’època romana i la musulmana. Tant a Borriana com a Alzira, l’estratigrafia mostra una important capa d’argiles i de sorres al·luvials d’una textura molt fina (2,60 m a Borriana), sense testimoniar ocupació humana. Aquesta capa sembla provar, a l’època medieval, importants variacions climàtiques i/o ecològiques: els nivells d’ocupació més antics localitzats a Borriana són molt pobres i inferiors a aquesta capa al·luvial i presenten material característic de l’antiguitat o del romà tardà. S’hauria d’intentar vincular la formació, en altres punts del litoral mediterrani, del que els autors anglosaxons anomenen “youger fill”, l’espessa capa al·luvial que es diposità entre el segle V i el X i que potser correspon al fenomen d’erosió de les terres conreades en època romana i que després foren abandonades.

Tot això és molt hipotètic. La toponímia sembla oferir, en un primer moment, proves més consistents a condició de no buscar-hi dades cronològiques precises. Sovint és molt difícil, des d’un punt de vista arqueològic, distingir allò que pot ser anterior a la inclusió de la Península dins el món arabomusulmà d’allò que revela fenòmens lligats a l’aculturació araboislàmica de la societat andalusina, però, en canvi, els fets antropotoponímics, malgrat que no permeten datacions precises, tenen l’avantatge d’inserir-se dins de contextos lingüístics més fàcilment diferenciables. Certs topònims són incontestablement araboislàmics i d’altres no. Això ja permet una primera classificació poc refutable, que es correspon més o menys amb estrats diferenciats lingüísticament i, probablement, cronològicament.

segles X-XI, és un nom derivat del llatí, mentre que una gran proporció dels topònims de la propera Vall de Segó —zona amb un poblament rural molt dens, que sembla haver conservat el record de l’antic Saguntum— són clarament d’origen àrab: Benavites, Benifairó, Benirrahem, Benicalaf, Almorig. No gaire lluny es troba un grup de topònims idèntic, els que depenien del castell o ḥiṣn d’Uixó (Šun): l’Alcúdia, Benigafull, Seneja, Adzaneta, Benissabat, Benigasló. Els pobles o les alqueries amb aquests noms gentilicis tan característics de la toponímia de la zona oriental de l’Àndalus i de les Balears (Beni, que significa “descendent de”, seguit d’un antropònim àrab) denoten evidentment un poblament de grups parentals patrilineals arabitzats. En l’interessant cas d’Uixó, topònim castral que era també d’origen romà, els noms d’aquest tipus voregen els topònims evocant grups de caràcter tribal (Adzaneta i Seneja, que deriven dels noms berbers Zenāta i Ṣanhāǧa).

Les dades toponímiques ofereixen indicacions cronològiques molt vagues, que tanmateix poden ser comparades a les rares mencions dels mateixos grups gentilicis que proporcionen els textos. Així, el topònim Benigasló es pot relacionar amb una important família del territori de Šun —el progenitor epònim de la qual tenia el nom de Ġazlūn—, a l’inici del segle XI. Aquest fet fa que l’establiment dels Banū Ġazlūn al territori castral de Šun s’hagi de remuntar molt lluny en el temps. Ibn Ḥazm ens proporciona l’única altra referència relativa a una família amb aquest nom: es tracta d’un llinatge berber que ocupà una posició preponderant a Terol, també al començament del segle XI. Malgrat que de les similituds antropotoponímiques no es poden extreure veritables certeses, és possible que confrontant aquestes dades s’evidenciï que els Banū Ġazlūn d’Uixó i aquests darrers formaven part d’un grup emparentat del mateix origen.

Fonts documentals

Els documents que aporten informació sobre el poblament de les zones orientals de l’Àndalus i les Illes són molt escassos. Les tradicions relatives a la conquesta araboberber del segle VIII i als primers temps del domini musulmà a la Península no esmenten aquestes regions. L’obscuritat total que envaeix l’organització humana de les Balears es prolonga fins a l’inici del segle X, moment en què es produí l’expedició de ǧihād que les vinculà políticament a Còrdova. La situació és poc més favorable pel que fa a les regions de Tortosa i de València. Rarament mencionades a les cròniques, i de forma breu, les úniques referències trobades provenen de cròniques que, redactades amb posterioritat al segle IX, aporten dades històriques sobre l’Àndalus durant els dos primers segles de domini musulmà. D’aquestes, cal destacar la ràpida descripció de la geografia humana a la part arabitzada de la Península que proporciona l’oriental al-Ya’qūbī —al final del segle IX— i que ofereix una primera referència.

El text de Ya’qūbī, tot i que és molt breu, resulta precís i menciona els orígens ètnics dels grups humans que poblaven cadascuna de les regions de la Península així com la seva situació politicomilitar. Per exemple, Ya’qūbī diu de Toledo que “els habitants són de races diverses: àrabs, berbers i lliberts, hostils als omeies”. Guadalajara era “una ciutat en altre temps en possessió d’un berber anomenat Mantīl ben Faraǧ al-Ṣanhāǧī, partidari dels omeies”. L’autor tot seguit menciona Tudela, Osca i Saragossa dient que es veieren obligades a fer front a l’hostilitat dels bascs i dels francs. El mateix diu per a Tortosa, que només esmenta. Després passa a un “país anomenat Balansiya, un ampli i preciós país on s’establiren tribus berbers que no van reconèixer l’autoritat dels Banū Umayya; per allà passa un riu important anomenat al-Šaqr (el Xúquer)”.

Castell de Xàtiva, s.d.

M.G.

Els geògrafs orientals del segle X no diuen pràcticament res de Balansiya. Només al-Rāzī —iranià afincat a l’Àndalus— en parla àmpliament a la seva Descripció d’Hispània, que probablement correspon a la primera meitat del segle X. Malauradament no es conserva el text original en àrab sinó que només han perdurat les tardanes traduccions en llengua romanç (castellà i portuguès):

“E Valencia ha en si la bondad de la mar e de la tierre, y es tierra llana e a grandes syerras en su termino; a grandes villas fuertes e castillos con grandes terminos, de los cuales el uno es el castillo que llaman Xatyva; e Xativa yaze acerca de la mar, e es muy antigua villa e muy buena. E el otro es un castillo que llaman Murviedro, que es lugar muy preciado e muy bueno e muy fermoso e muy deleytoso, e fallan en el rrastro de poblacion muy antigua. E en Monviedro ha un palaçio fecho sobre la mar por la tan gran maestria, que mucho se maravillan las gentes, de que lo veen, por que arte fue fecho. Parte el termino de Moviedro con el de Buriana, e es tierra muy a b ondada e es toda rregantia; e a y muchos arboles e de muchas naturas e de buenas frutas. Y en el termino de Valencia a tantos castillos que seria gran detenencia en los contar; y ay tanto açafran que abondaria a toda España e dende lo lievan los mercaderes a todas las partes del mundo”.

Diversos fets atrauen l’atenció dins aquesta breu descripció del “país de València”, la més antiga que es conserva per l’època musulmana. El conjunt del territori és anomenat Balansiya i la mateixa ciutat de València és designada com el “Castell de terra”, una de les fortaleses (ḥuṣūn) que dominaven un paisatge encara gairebé exclusivament rural, sense arribar a fer-se de moment mereixedora —a causa del seu feble desenvolupament— del nom de ciutat (madīna), utilitzat per a les localitats importants. L’al·lusió de Ya’qūbī a la presència d’elements berbers, caracteritzats en un principi per la seva organització social de tipus tribal, s’hauria de relacionar amb d’altres referències —extretes dels escassos textos que parlen de València als segles VIII i IX— relatives a la presència de poblament magribí. És el cas de la notícia proporcionada per l’historiador oriental Ibn al-Aṯīr —que malauradament no indica les seves fonts— sobre una “gran guerra” que oposà l’any 779 o 780 els “berbers de València” amb els de la regió veïna de Santaver, més cap a l’interior (més o menys l’actual província de Conca).

La població àrab i berber

En el període que va del segle VIII al segle XI es pot assegurar un domini damunt la població indígena, que, o passà a conformar el grup de protegits de l’estat musulmà (dimmís) o s’integrà plenament en la societat musulmana.

D’altra banda, des del segle VIII, diversos grups àrabs o berbers s’assentaren a la Península Ibèrica com a conseqüència de les successives onades migratòries que sovint van anar lligades a les campanyes militars. L’origen clànic de la majoria de topònims representats en aquest període fa pensar en l’agrupament d’aquests nouvinguts en àrees molt concretes. De fet, la localització geogràfica d’aquests assentaments només es pot fer a partir de les fonts àrabs escrites o de la toponímia. Els punts representats al mapa són una petita mostra d’alguns assentaments àrabs o berbers que permeten delimitar amb major precisió els límits dels diferents sectors on dominava un tipus d’assentament o un altre.

Com a resultat s’han pogut distingir dos sectors amplis en els quals va dominar l’assentament d’origen àrab: grups principalment iemenites a la vall de l’Ebre, i àrabs del nord a la regió de Múrcia-Alacant. D’altra banda, els assentaments berbers van dominar sectors com la regió costanera del llevant o les àrees frontereres del Prepirineu.

La hipòtesi —vivament contestada per diversos arabistes— d’un poblament berber d’una certa importància sembla estar recolzada en la toponímia i els escassos textos que aporten alguna informació sobre València a l’època de l’emirat. Hom hi ha oposat la poca precisió de les descripcions i el fet que els autors en qüestió eren majoritàriament orientals i, per tant, probablement mal informats sobre la realitat de l’Àndalus. Sembla difícil posar en dubte el petit feix d’indicis que fan suposar el poblament d’origen magribí. Això concordaria amb el poc que se sap —a través de les fonts carolíngies (final del segle VIII i començament del IX)— sobre la presència de grups de mauri a la Mediterrània occidental a la mateixa època. Dins del vocabulari llatí de l’alta edat mitjana, els mauri eren els individus originaris de les antigues Mauritànies romanes que, des de l’Àndalus es dedicaven a activitats de pirateria contra les illes i les costes carolíngies (pirateria anomenada sarraïna).

Evidentment no es pot anar més enllà d’aquestes constatacions i donar una indicació qualsevol de quantitat o de proporció. Només se sap amb certesa que a la regió oriental vivia una població autòctona i un cert nombre d’àrabs. Malgrat que diversos textos fan al·lusió als “berbers de València”, no hi ha traces documentals. Així doncs, s’imposa amb una certa lògica la idea d’un vincle entre la presència d’elements humans d’origen magribí, atestats per les fonts escrites, i la toponímia tribal berber, la relativa freqüència de la qual ha estat remarcada a la mateixa regió des de fa molt temps. Aquesta hipòtesi adquireix major versemblança si es té present l’abundància de la toponímia ciànica o gentilicia —els topònims amb Beni— als quals s’ha fet al·lusió prèviament. En el cas de la vall d’Uixó, on els topònims tribals i gentilicis semblen ser una clara mostra d’una mateixa estructura de poblament inicial, la hipòtesi sembla encara més versemblant. A falta de fonts suficients per a permetre conclusions més segures, es poden fer diverses suposicions sobre la manera en què aquesta presència estrangera, cronològicament posterior a la conquesta d’inici del segle VIII, es va combinar amb els elements autòctons per donar les formes particulars de poblament relacionades amb aquesta toponímia, algunes vegades tribal i més freqüentment ciànica.

Els noms de lloc mencionats —difícilment es podria pensar que no són reveladors de les estructures socials particulars— es retroben en gran nombre des de l’horta murciana fins al nord de València, però també, i de forma particularment densa, a les Balears. Contràriament al que s’ha afirmat algunes vegades, no semblen tenir una relació amb les estructures urbanes: relativament nombrosos a la vora de certs nuclis urbans com Sagunt i València, però amb una densitat igualment considerable a regions situades lluny dels nuclis urbans, com l’actual massís d’Alcoi. A les illes Balears, són particularment nombrosos a Menorca, és a dir, en un lloc amb una situació geogràfica determinada i aïllada de l’únic centre urbà regional important, el de Madīnat Mayūrqa (Ciutat de Mallorca).

Es tracta, doncs, d’un fenomen que s’ha de relacionar amb les especificitats de la societat rural de les regions orientals i insulars de la Península. La generalització d’aquest fenomen es produí probablement en una època en què l’aculturació araboislàmica de la societat ja estava bastant avançada, ja que els noms són àrabs i vehiculen una antroponímia fortament arabitzada. Els noms personals que apareixen als topònims no poden ser explicats fàcilment mitjançant noms de persona àrabs ben identificables. Tampoc no són convincents els orígens llatins que hom ha assignat a certs d’ells: Benicarló s’explica més probablement per un Banū Ġhazlün inicial que per un suposat “Carolus”; Benicapsell deriva més probablement d’Assal que de “Cabecilla”; i pel que fa a un nom com Mantīl, que es troba en diversos Benimantell, cal recordar que era el d’un cap berber ṣanhāǧa de Guadalajara.

El model de poblament andalusí

Emplaçament del tossal de Solibernat, Torres de Segre, segles XI-XII.

SAVIEI

L’anàlisi extensiva del territori ha permès identificar un model del poblament andalusí per a la regió de Lleida, concretament al sector del Baix Segre. Aquest model presenta, a grans trets, dos tipus diferents d’hàbitat: els hàbitats fortificats d’alçada i els nuclis de poblament situats en àrees més planes proveïts de recursos hídrics. De fet, i deixant de banda les diferències regionals, en alguns aspectes coincideix bastant amb el model que planteja Pierre Guichard per al País Valencià, on s’identifiquen els hàbitats fortificats (ḥuṣūn, singular ḥiṣn) i els nuclis de poblament (qurà, singular qarya). Malgrat tot, en el cas concret de les qurà, apareixen diferències importants.

A l’esquerra, olla de tipus comú destinada a la cocció o conservació d’aliments, tossal de Solibernat, Torres de Segre, segle XII. A la dreta, gerra de tipus comú, tossal de Solibernat, Torres de Segre, segle XII

MAC

D’una banda, cal distingir dos models d’assentament que apareixen denominats amb els termes munya i burǧ (en època feudal rebran indistintament el nom de turres). De l’altra, en lloc de trobar els topònims d’arrel “beni” com en el cas valencià, les fonts feudals proporcionen topònims amb l’arrel “vin”. Si els primers es poden associar a un grup clànic, en el cas dels topònims d’arrel “vin” cal pensar en un sol individu. Indica això un procés de privatització del món rural en favor d’una oligarquia local? Malgrat desconèixer l’estructura interna d’aquestes munan (singular munya) o burūǧ (singular burǧ), és sabut que l’element que les caracteritzava era la torre. De fet, el tossal de Solibernat —l’únic assentament que ha estat excavat en la seva totalitat a Catalunya— presenta, a més d’un sector d’hàbitat i un corral, una torre defensiva construïda posteriorment.

Hàbitat i estructures socials

La documentació contemporània a la conquesta mostra, des del punt de vista toponímic, un contrast entre dues estructures d’hàbitat diferents. D’una part, castells i territoris castrals que tenien noms que, en la seva majoria, es remuntaven a un estrat toponímic establert abans de l’aculturació araboislàmica de la societat: Bairén, Rebollet, Palma de Gandia, Villalonga. Totes ells eren fortaleses (ḥuṣūn) situades als cims que envoltaven l’actual plana de Gandia i n’estructuraven el poblament. D’altra banda hi havia els punts d’hàbitat establerts més abaix, a les valls i les planes costaneres, que tenien noms arabitzats, sovint en una proporció important (al territori del gran ḥiṣn [lloc fortificat] de Bairén, que correspon més o menys a les actuals alqueries de Benieto, Beniarjó, Beniflà, Benirrugat, Benalgaig, Benixuaip, Benipeixcar, etc.). Es desconeix com es van formar aquests conjunts constituïts per un castell. De fet, es tractava normalment d’un recinte refugi o d’un poble fortificat junt amb les alqueries disseminades pel seu territori. La documentació cristiana els defineix clarament com a grups humans constituïts en comunitats rurals que s’anomenaven ǧamā‘a (comunitats), terme que es troba transcrit als documents cristians com “aljama.”

Els documents àrabs no contenen gaire informació sobre les realitats socials que preponderaven al camp a la part oriental de l’Àndalus, excepte una consulta jurídica (fatāwà) conservada a la gran compilació jurídica titulada Mi’yār, redactada al segle XV pel marroquí al-Wanšiarisī. La consulta fou emesa pel cadi de Còrdova, Ibn Rušd —l’avi del gran filòsof Averrois—, el qual exercí el seu càrrec abans del 1126 (data de la seva mort) a l’antiga capital dels califes omeies. El text indica expressament que la consulta fou fruit de la resposta a una sol·licitud d’un grup d’habitants de Šarq al-Andalus afectats per un problema amb la mesquita que havia dividit la seva comunitat, un districte rural on es dispersaven, sota la protecció d’un lloc fortificat situat sobre un cim, catorze alqueries (qurà, plural de qarya). Els habitants d’aquestes poblacions pretenien construir una mesquita en una d’elles, situada en una posició central, i fer la pregària comunitària del divendres. Però a causa dels problemes polítics (fitna), la natura dels quals no es detalla, els habitants d’aquestes poblacions es veieren obligats a residir a la vora d’un lloc fortificat per tal de gaudir d’una millor protecció. Aleshores anaren a fer les pregàries a la mesquita de la localitat, momentàniament constituïda o afincada a la vora del castell, o potser a l’interior d’un conjunt fortificat que associava el recinte defensiu i l’hàbitat. Quan s’acabaren els problemes, una part dels habitants tornaren als seus antics poblets. Els que vivien en el que hi havia l’antiga mesquita principal intentaren posar-la a disposició de tota la comunitat per al seu ús col·lectiu. Fou aleshores que s’oposaren als habitants del recinte fortificat, al cim, que declaraven: “El nostre poblat compta trenta cases mentre que el poble on es troba l’antiga mesquita principal no té més de dotze cases”. D’altra banda, els habitants dels restants pobles anteriorment citats al·legaven: “Anirem a fer les nostres pregàries a l’antiga gran mesquita, ja que es troba situada al poble que hi ha més al centre respecte dels altres. El vostre poblat és molt lluny dels llocs on vivim nosaltres, i això ens perjudica. Per a nosaltres és més avantatjós anar a pregar a l’antiga gran mesquita, tal com es feia abans, durant els primers temps. Per això va ser construïda”.

El text en qüestió presenta un gran interès. Ens deixa entreveure, als primers decennis del segle XII, una estructura de poblament i d’organització comunitària que es retroba a tot Šarq al-Andalus de forma constant. És evident que els habitants dels catorze pobles en qüestió constituïen una comunitat humana (ǧamā‘a) vinculada per interessos comuns en matèria de religió i de seguretat. Tots ells es posaren d’acord per a construir una mesquita principal i, a més, posseïen conjuntament una fortificació (ḥiṣn) on podien refugiar-se en cas de necessitat. Els termes de la resposta d’Ibn Rušd, que feien referència a la gran mesquita de la fortificació, donen suport a la hipòtesi que el poble on es refugiaren els habitants d’aquest districte durant la fitna era, de fet, un hàbitat annex a la fortificació del cim, la importància de la qual era variable segons les circumstàncies i la possibilitat dels habitants del territori castral de residir o no residir a la plana o a la vall dominada per la fortificació, a la vora de terres explotables. Quan es va recuperar la seguretat i la major part dels habitants tornaren a les alqueries on havien viscut anteriorment, quedaren només una trentena de cases a l’hàbitat fortificat o annexat a la fortalesa, mentre que al lloc on hi havia l’antiga mesquita principal no n’hi havia més que una dotzena.

La interpretació del text citat anteriorment no és possible si no es té present l’esquema habitual d’organització del poblament que proporciona l’arqueologia i la geografia històrica a la regió valenciana, des del massís d’Alcoi fins al Maestrat. La consulta jurídica (fatāwà) demanada a Ibn Rušd expressa perfectament la realitat de les estructures humanes acreditades pels nombrosos vestigis de les fortaleses musulmanes que clapegen el paisatge de les actuals províncies de Castelló, València i Alacant. A més a més, també coincideix amb les informacions sobre la toponímia de les antigues alqueries, i amb el que diuen els textos cristians sobre l’organització de l’hàbitat i la societat rural a l’època de la conquesta cristiana. La font àrab, les realitats arqueològiques i els textos cristians es confirmen recíprocament de forma remarcable.

Es pot agafar qualsevol exemple: una organització castral situada a la plana costanera com Castelló, o un lloc fortificat de muntanya com Gallinera (al massís d’Alcoi). A Castelló, el lloc fortificat estava sobre un modest cim vorejant la plana, allà on hi ha actualment l’ermita de la Magdalena (Plana Alta). Els textos de l’època de la Reconquesta indiquen que la fortificació, la muralla de la qual encara és visible, tenia diverses desenes de cases. Posteriorment, s’hi instal·laren cinquanta colons cristians, cadascun dels quals rebé una casa. El nombre d’alqueries conegudes pels textos i per la toponímia és una desena: Almalafà, Beniamargó, Benicató, Beniairén, Benimarua, Benirabé, Binaciet, Binaut, Benimahomet i Tessida. L’esquema és similar a Gallinera però aquí el castell, situat sobre un pic de superfície reduïda a l’extrem de la vall del mateix nom, és més petit i fou, probablement, un recinte refugi més que no pas un veritable poble. Les alqueries conegudes, una quinzena, tenen noms idèntics (Benisili, Benitaia, Benisivà, etc). Les estructures són anàlogues a les que ja s’han comentat per al districte d’Uixó.

L’arqueologia permet conèixer els emplaçaments castrals musulmans, de refugi o d’hàbitat, que eren els centres de territoris petits o districtes rurals clapejats d’alqueries, encara visibles des dels nombrosos cims de la regió valenciana. Alguns dels que han estat objecte d’excavacions han estat representats sobre el seu pla i estudiats en la seva organització. En diversos casos (Uixó, Almenara i Sumacàrcer), l’ocupació medieval de l’emplaçament, testimoniada per la presència de ceràmiques de l’anomenat tipus califal, es remunta com a mínim fins al segle X o XI, la qual cosa assenyala que l’ocupació no es veié principalment determinada per una amenaça exterior provinent dels països cristians. Al Castell del Riu d’Asp (Vinalopó Mitjà), ben estudiat arqueològicament, la ceràmica trobada, contràriament al cas anterior, sembla que no pot ser datada més enllà del segle XII. La cronologia dels llocs fortificats (ḥuṣūn) valencians no es podrà establir amb més solidesa fins que no s’hagin portat a terme més recerques arqueològiques.

Principals fortificacions musulmanes del País Valencià als segles XI i XIII.

L’estructura d’aquests conjunts defensius també era variable. Segons els casos es revelen funcions de refugi (grans recintes buits) o bé funcions d’hàbitat permanent (Sumacàrcer, per exemple). A Uixó, al voltant de la gran muralla central —-anomenada freqüentment pels textos cristians “albacar”— hi ha els vestigis d’un hàbitat d’altitud força important i protegit per una muralla. Malgrat això, les fonts escrites de l’època de la conquesta cristiana no fan cap al·lusió a cap hàbitat d’aquest tipus. Aquest fet dona peu a suposar que l’hàbitat d’altura no va estar permanentment ocupat. De totes maneres, la part més interessant d’aquests castells és generalment el recinte refugi que, en la majoria dels casos, no conté més que una cisterna construïda en una superfície dura i que no té res a veure amb els castells feudals de l’Europa cristiana. No hi ha ni una residència senyorial ni una torrassa. Es tracta de castells d’un altre tipus, vinculats a comunitats rurals i no pas a l’existència d’una classe aristocràtica detentora de drets sobre la terra i sobre els homes. Més aviat sembla correspondre a un es quema d’una societat a la qual diversos autors —entre ells el que escriu aquestes línies— han aplicat gustosament el qualificatiu de tributària.

Per aquest terme s’entén una societat articulada al voltant de dues realitats fonamentals: l’estructura estatal musulmana i les comunitats que li són deutores de l’impost, sense cap mena de mediació de tipus feudal. Segons consta als textos cristians de l’època de la conquesta, i en particular al Llibre dels feits, els quadres d’aquesta societat rural foren principalment els alfaquins. Mestres d’escola i àrbitres dotats d’un cert nivell de coneixement de les ciències juridicoreligioses, els alfaquins són comparables als faqīh/s del nord del Marroc o a les autoritats intel·lectuals pròpies de nombroses societats rurals del domini musulmà. La direcció d’aquestes comunitats havia de ser garantida, com a les societats rurals d’aquest tipus, per consells de notables, els vells (és a dir les “suyūḫ), que eren el centre de les aljames. El manteniment de l’ordre a un nivell superior era responsabilitat dels alcaids, oficials assoldats establerts als castells més importants (com Bairén o Almenara), al servei del poder polític o administratiu que residia a la capital. Això es veu clarament a la descripció feta pel rei Jaume I de la rendició del castell d’Almenara, on l’alcaid era considerat pels habitants —i ell mateix també s’hi considerava— no pas com un “senyor” del lloc sinó com un funcionari de l’emir de València, és a dir, com un comandant de la petita guarnició de soldats estrangers de la localitat.

Torre de l’alqueria de la Torre Bufilla, Bétera, s.d.

M.G.

A part d’aquesta visió molt exterior, el que se sap d’aquestes microsocietats es redueix a ben poca cosa. La lògica de l’antropotoponímia marcada per la considerable proporció de noms de poblacions o de llogarrets de tipus gentilici (Beni-), tal com s’ha assenyalat prèviament, implicaria unes estructures socials de tipus àrab. Això vol dir priorització de la patrilinealitat i l’endogàmia. Més endavant s’especificarà aquest aspecte. Cal reconèixer que no hi ha cap font que pugui proporcionar d’una forma directa informació relativa al que va ser l’organització de la família i la condició femenina a les poblacions musulmanes. El nivell de vida pot ser deduït a partir de la ceràmica. Els estudis ja existents deixen entreveure una qualitat força elevada del material utilitzat tant a les alqueries com als llocs fortificats. És el cas del material de Castellar d’Alcoi, de Magdalena de Castelló, del Castell del Riu d’Asp o d’un altre de tan diferent com els vestigis trobats a Santa Fe d’Oliva o a la Torre Bufilla a Bétera. En canvi, no s’han trobat gairebé monedes en aquests indrets. Tot i això, aquestes indicacions revelen diverses constatacions puntuals mal lligades entre elles, difícils de situar dins una avaluació raonada d’un nivell socioeconòmic determinat, i d’inserir dins un sistema d’intercanvis. Encara resten molts estudis pendents per fer, si es vol aportar alguna cosa que no siguin aquestes anotacions mal coordinades.

El ḥiṣn andalusí, refugi temporal

Restes del castell de Bairén, Gandia, s.d.

M.G.

El ḥiṣn andalusí constituïa un hàbitat d’alçada que dominava una vall i que servia de refugi a les diferents comunitats que hi eren assentades i, per tant, tenia un caràcter d’hàbitat temporal. Si més no, així ho indiquen les estructures conservades: un recinte irregular tancat per un pany de muralla i un cingle que conté cisternes. En alguns casos, en aquests recintes s’hi troben àmbits diferenciats: un extens espai utilitzat com a refugi de la comunitat (albacar) i un altre de menor on apareixerien estructures d’hàbitat (celòquia). Sovint aquests ḥuṣūn eren la residència d’un representant del poder públic (caid) o fortaleses integrades en una xarxa militar més àmplia. Amb la conquesta feudal, alguns van perdre importància, però d’altres passaren a constituir centres d’un territori castral o senyoria territorial.

Les illes Balears i Tortosa

Fins aquí s’ha parlat més de la regió valenciana que no pas de les Balears o de la regió de Tortosa. Sobre aquesta darrera, els treballs no estan prou avançats perquè sigui possible aportar precisions suplementàries. L’excepció podrien ser els estudis que s’estan preparant sobre els fuqahā’ d’aquesta regió, que demostren, com a la regió valenciana, els lligams existents entre alguns d’ells i els pobles o els llocs fortificats dels quals eren originaris. El cas de les Balears és diferent ja que fins a un cert punt formen un món a part. Des de fa quinze anys han estat objecte de nombrosos estudis. La societat rural de les Illes Orientals presenta un cert nombre de similituds evidents amb la regió de València. En primer lloc, tal com s’ha indicat anteriorment, es troba una remarcable densitat de topònims gentilicis que suposen una estructura de base idèntica a la que originà, a la regió valenciana, els noms de lloc de la mateixa natura. Això podria denotar una estructura molt marcada per la patrilinealitat i les tendències endogàmiques. A Mallorca també s’ha posat en evidència l’oposició, present a la toponímia de certes poblacions, entre un sector maḫzan, vinculat a la puixança estatal, i un sector ra’iya sotmès al tribut. Tot i que la interpretació d’aquest fet resulta delicada, la seva repetició en diverses ocasions subratlla el caràcter fortament estructurant del sulṭān, o poder central, dins l’organització sociopolítica islàmica.

Les interpretacions de l’estructura de la societat mallorquina presentades fins a l’actualitat van més enllà, en cert sentit, que les proposades per a València sobre el caràcter segmentari d’una societat que va romandre fortament marcada pel seu berberisme i el seu tribalisme originals fins a l’època de la conquesta cristiana.

A diferència de la zona valenciana, a les illes Balears no hi ha gaires castells. Només se n’ha localitzat un nombre reduït d’exemplars, i a més no tingueren la mateixa funció organitzativa del paisatge humà i administratiu. Els dotze aǧzā’, o districtes de Mallorca, eren sensiblement més amplis que els territoris castrals valencians, potser d’una dimensió comparable als districtes d’aquesta darrera regió que, a efectes fonamentalment fiscals, apareixien a la documentació sota la denominació d’‘amal. Una altra particularitat fou, en canvi, el nombre considerable de raḥal, coneguts gràcies als textos relatius al repartiment de l’illa que es portà a terme a l’època de la conquesta. Aquests classificaven sistemàticament les unitats d’explotació, dividint l’illa entre alqueries i raḥal. A València i a Múrcia, els raḥal sembla que corresponen a amplis dominis rurals d’un sol tinent, situats a la perifèria dels terrenys conreats dels qurà, la natura exacta dels quals és difícil de determinar. Amb tot, se’ls suposa un cert vincle amb el poder estatal o amb el grup dels magistrats funcionaris i militars que pertanyien a l’aristocràcia dirigent. De tota manera, els raḥal van romandre marginals i no representaren més que una part proporcionalment petita dels territoris. Contràriament, a Mallorca hi havia un gran nombre de raḥal. Malgrat que són menys nombrosos i de mitjana més petits que les qurà, representaven una proporció força important de les terres explotades (29%), molt més important que a València.

Assenyalades les diferències tant a les illes Balears com a València i Tortosa, la base de l’organització social al camp va ésser la constituïda per les aljames (comunitats dirigides per consells de notables). Esteses pertot arreu, aquestes comunitats apareixen sobretot en els tractats de capitulació establerts amb els conqueridors cristians durant el període (1230-50), així com en la descripció de la conquesta feta pel rei Jaume I dins el Llibre dels feits, on s’exposen detalladament diversos episodis relatius a les negociacions realitzades amb els “vells” de diverses localitats musulmanes o, de vegades, amb tota la comunitat. Aquestes estructures són ben visibles si s’observen les narracions, a la crònica, de les negociacions portades a terme amb els musulmans de Menorca, Peníscola, Almenara, Uixó, Nules i Castro. També es poden veure a través dels documents de capitulació (o els privilegis posteriors que reprenen els termes) de Menorca i dels castells de Xivert, Eslida, Bunyol i Aiora (segle XII), i també es poden comprovar a través de les fatāwà o fatwà (consultes jurídiques dels savis de l’Àndalus) que es comencen a estudiar. Aquests textos demostren que les comunitats rurals gaudien d’una gran autonomia respecte de les ciutats de les quals depenien fiscalment —tot i que molt poc socialment—.

El poblament rural: les qurà

L’alqueria de la Torre Bufilla, Bétera, segles XI-XIV. A B C D E F Blocs d’habitatges (zones fosques: àrees restaurades); G H Banys; J Albacar; K Recinte fortificat de la torre principal; L Possible estructura dels blocs d’habitatges, sense restes; M Font d’aigua o pou; N Banc adossat al mur dels habitatges, que dona un caràcter de plaça al carrer. 1 Torre principal; 2 Torre secundària; 3 Primera muralla; 4 Segona muralla; 5 Entrada al recinte.

Un dels elements cabdals per a entendre el poblament de les àrees rurals és el de la qarya, que inicialment constituïa assentaments de tipus gentilici. Si més no, així ho reflecteix la gran quantitat de topònims d’arrel “beni” que conserven i que indiquen el seu origen clànic. D’aquí la seva organització entorn del consell d’ancians, institució fonamental a l’hora d’articular els diversos interessos dels grups. La ubicació d’aquestes qurà (plural de qarya), pròximes a un curs d’aigua (fonts, rius, torrents...), permetia a la comunitat de colonitzar les zones més productives. D’altra banda, en molts casos s’elaboraven complexes xarxes d’irrigació que requerien una organització social bastant més complexa.

A partir dels segles XII-XIII, algunes d’aquestes qurà es van consolidar com a veritables nuclis de població. Aquest és el cas de la Torre Bufilla, on s’aprecia un procés d’urbanització del nucli. D’una banda, s’estructura una complexa xarxa defensiva de muralles, dobles muralles i torres que corresponen al període de l’ofensiva feudal del País Valencià (segle XIII). De l’altra, apareixen els banys o ḥammām, veritable element definidor, no sols de l’estructura urbanística del nucli, sinó de la vida comunitària si es considera el bany com a pràctica ritual de purificació de tota la comunitat.

La fiscalitat

Dins l’esquema tributari, força aclaridor —segons diversos autors— per a interpretar correctament el sistema sociopolític de les zones orientals i insulars de la Península, la fiscalitat fou la forma privilegiada de la relació que s’establí entre l’Estat musulmà i les comunitats locals. La informació proporcionada per les fonts àrabs sobre l’organització fiscal al camp és molt minsa. Malgrat això, els estudis que s’estan realitzant actualment sobre les fatwà enriquiran notablement el coneixement d’aquests aspectes. Una vegada més, cal fer ús de les fonts cristianes de l’època de la conquesta. Segons aquestes, els musulmans que pactaren amb els poders cristians van conservar les lleis i els costums a què havien estat sotmesos a l’època del poder musulmà. Igual que a tot el món islàmic, sembla que va existir una certa tensió entre l’ideal alcorànic d’imposicions reduïdes al delme canònic (zakāt, ‘ušr) i la realitat d’una fiscalitat estatal més pesada que obligava els individus al pagament d’impostos territorials (ḫarāǧ) més altres impostos “il·legals” (mukūs, qabālāt), dels quals és molt difícil arribar a determinar la natura, a causa de la poca precisió dels textos.

Finalitzada l’exposició, molt general, sobre la fiscalitat musulmana, els textos cristians del segle XIII, immediatament posteriors a la conquesta, molt abundants a la regió de València, esmenten diverses contribucions l’interpretació de les quals no és sempre evident. Les nombroses comunitats musulmanes de València que es mantingueren ho feren dins una situació similar al seu estat anterior. En nombrosos casos, els pagesos es veieren eximits de la suḫra (“sofra” en llatí i català), és a dir, prestacions en treball. De vegades només es beneficiaren d’aquesta exempció els notables de la comunitat. No es tractava de prestacions de natura econòmica sinó d’una obligació anterior imposada als membres de les comunitats rurals perquè participessin en la conservació de les fortificacions. Diversos impostos esmentats pels documents cristians són clarament antigues imposicions provinents del dret musulmà o derivades: la zakāt (açaque) sobre el bestiar i la zakāt al-fiṭr (alfitra) pagada amb motiu de la festa de la ruptura del dejuni.

El problema més espinós és el derivat de la coexistència, sempre als textos cristians, d’un delme —el delme alcorànic— cobrat sobre les collites (‘ušr) i d’una imposició d’un tipus diferent, anomenada maġram (almagram), que era avaluada de forma complexa, i en relació amb la qualitat de la terra, la natura de les collites i les possibilitats d’irrigació. Maġram és un terme que, dins del lèxic àrab, té una connotació netament marcada d’il·legalitat (les maġārim són generalment les imposicions no alcoràniques). Un dels problemes més difícils que comporta la documentació disponible és el de saber si els pagesos valencians pagaven sobre les seves collites el delme alcorànic conjuntament amb una altra imposició de tipus territorial (una mena de ḫarāǧ), a l’Estat musulmà. A les capitulacions i als privilegis més antics (per exemple Eslida —1242—) s’indicava clarament que els musulmans només havien de pagar al rei el delme relatiu a les collites i l’açaque habitual sobre el bestiar. Els musulmans no estaven sotmesos a cap tipus de sofra ni d’impost extraordinari —peyta—. Com que les coses s’emboliquen una mica en textos més tardans, cal aprofundir principalment les fonts més properes al moment en què aquestes comunitats rurals van passar sota el domini del poder cristià.

No obstant això, es poden utilitzar textos més tardans allà on el sistema musulmà inicial sembla haver-se conservat bé. És aquest el cas, molt interessant, de la carta de poblament concedida l’any 1328 als musulmans de la vall d’Aiora (Cofrents, Xarafull i Zarra). Els musulmans d’aquestes localitats frontereres amb Castella (cedides a Aragó l’any 1281) estaven aleshores en conflicte amb el seu senyor Bernat de Sarrià, conseller del rei. Els seus habitants amenaçaren d’abandonar llurs terres si les condicions fiscals s’agreujaven, tal com Bernat de Sarrià intentava fer. Un arbitratge reial mirà de trobar unes condicions acceptables per a ambdues parts. El resultat foren unes disposicions acordades relatives als impostos que s’havien de pagar sobre les terres i les collites, i que s’acomodaven a un règim de taxació de tradició musulmana. L’almagram que havien de pagar els musulmans sobre les terres irrigades fou fixat en 18 sous per alfaba, és a dir, per unitat fiscal calculada en funció de les variables esmentades anteriorment. Tal com es pot veure en documents relatius a altres comunitats, els musulmans experts en aquests temes havien de reavaluar periòdicament el nivell de taxació imposat a cada terra. A la vall d’Aiora era el cadi de la comunitat qui tenia la responsabilitat, cada set anys, de fer aquesta mena de cadastració dels béns territorials. Un impost complementari anomenat xerifia de 2 sous per alfaba s’afegia a l’almagram. Sobre les vinyes, el rendiment de les quals no estava sotmès a les mateixes variacions, hi havia un impost uniforme de 6 diners per tafulla (unitat de superfície). Sobre els conreus de secà, sotmesos a una gran variabilitat de rendiment segons les condicions climàtiques de cada temporada, l’impost es percebia segons les collites (11% de la collita). Es pagava un diner anual per cada cap de bestiar petit. Les terres ermes (almatzems) podien ser valorades per qualsevol a condició que pagués un terç de la collita.

Grup d’homes transportant aliments, pica de Xàtiva, segle XI.

MAX / G.C.

Si es deixa de banda el delme i les primícies —aparegudes en època cristiana— i altres impostos dels quals és difícil determinar l’origen exacte, però que encara seria més arriscat intentar fer-los remuntar fins abans de la conquesta, el sistema impositiu de les terres i les collites, que mostra la carta de poblament —el document més precís de què es disposa—, correspon en la seva estructura als usos de tradició musulmana en vigor en aquestes comunitats des de mitjan segle XIII. Cada categoria de terra o de collita estava sotmesa a una imposició diferent segons la seva natura i condició. Independentment de la persona que volgués treballar les terres ermes, sota poder de la comunitat o de l’Estat (maḫzan), aquell havia de pagar una renda important del terç de les collites. Sobre el petit bestiar, criat a les terres no conreades —per tant de la comunitat—, existia un sistema impositiu simple i uniforme d’un diner per cap. Les vinyes també tenien un sistema impositiu simple. Les terres privades conreades eren acuradament distingides segons si eren de secà o de regadiu. Les primeres tenien uns impostos febles (11% de la collita) i les segones un de més pesat, en funció del rendiment de la terra.

Moneda musulmana valenciana.

G.C.

Gràcies a aquestes disposicions tardanes es pot veure l’esquema del sistema impositiu que trobaren pertot arreu els cristians a l’època de la conquesta de Šarq al-Andalus. Els elements que es troben agrupats de forma coherent a les localitats musulmanes de la vall d’Aiora, es troben també presents, però de forma dispersa, en els nombrosos documents fiscals aragonesos del segle XIII relatius a les comunitats musulmanes del Regne de València. Uns estudis més en profunditat permetrien saber a què corresponia la imposició de 18 a 20 sous per alfaba que es percebia per les terres irrigades, però res no indica que la suma pagada no hagués variat des de l’època musulmana i que no hagués variat en funció respectivament de la força del poder estatal i del de la comunitat. Tanmateix, queda clar que es tracta d’un sistema estatal uniforme que no té res a veure amb els sistemes del món cristià, marcats pels seus orígens feudals, és a dir, per una dosi considerable de privatització i de senyorialització dels drets sobre la terra. En aquest cas concret, es tracta d’impostos estatals que es van trobar en bloc senyorialitzats en el moment de la donació de la vall d’Aiora, per part del rei, a Bernat de Sarrià. Malgrat aquest fet, l’estructura de conjunt dels impostos territorials no va canviar. En aquesta època tardana encara es troba l’esquema del sistema tributari musulmà anteriorment esmentat, el qual només tenia relació amb el poder de l’Estat (que passà a mans del rei cristià i, posteriorment, del senyor) i amb les comunitats musulmanes, ambdós relacionats per mitjà de la fiscalitat.