Quan, com?

Per on començar una història de Catalunya? Quines han de ser les fronteres espacials d’aquest subjecte històric? Catalunya és un poble o un territori? Aquests interrogants adquireixen sentit només si creiem que Catalunya és una comunitat, que s’ha anat formant i transformant històricament, i amb aquesta evolució ha anat creant i modelant l’espai de la seva convivència, fonent-se poble i territori. Qüestionaments com aquests permeten que el viatge de l’historiador no sigui només unidireccional (d’avui cap ahir), carregat de presentisme, sinó que emprengui les dues direccions (també d’ahir cap avui), carregant-se, si es vol, de relativisme: la Catalunya d’avui no és la d’ahir, potser hi ha hagut tantes Catalunyes com generacions de catalans, Catalunya no existeix des de sempre, etc.

Absis de l’església de Santa Maria de Taüll, Barruera, c.1123.

MNAC / J.Cal.-J.S.

En el cas concret dels interrogants primers, l’historiador que es planteja la formació del fenomen històric (el poble català i el seu territori) es fixarà en l’aparició del mot Catalunya al segle XII, i mirarà enrere per explicar-s’ho, sovint no anant més enllà de l’època carolíngia. És el que explica l’ús (per part d’Abadal, per exemple) de l’expressió pre-Catalunya. Anar més enrere encara té, però, la seva justificació científica i implica algun repte. Suposa admetre que la formació d’un col·lectiu humà és un procés de llarga durada en virtut del qual, i per influència de múltiples factors (poder, cultura), un grup s’ha anat individualitzant, diferenciant. Pressuposa també treballar amb la idea del substrat, en el sentit de les herències profundes, àmpliament compartides per pobles diversos, i, per tant, adaptar la visió a les dimensions generals del fenomen. Això comporta un qüestionament de la idea d’una Catalunya (i uns Països Catalans) musulmana, visigoda i romana, en el sentit humà i territorial de l’expressió Catalunya (i Països Catalans), però implica la necessitat d’estudiar, amb perspectiva àmplia, el passat islàmic, got i romà per tal de descobrir-hi el sediment de llegats que van contribuir a formar el petit món català.

La perspectiva àmplia hauria de servir doblement per a mostrar com la formació de Catalunya és, d’una banda i de dalt a baix, un procés d’individualització que implica una progressiva concreció de l’espai a partir de complexos processos de reducció o esmicolament d’àmbits molt més amplis, generalment de naturalesa politicoadministrativa (imperi Romà, regne de Toledo, emirat-califat de Còrdova, imperi carolingi), i de l’altra, inversament de baix a dalt, un procés de cohesió de grups que, en origen, devien tenir sentiments de pertinença de més curt abast (tribu, vall, comunitat pobletana). Aquest viatge d’ahir cap avui implica adonar-se que abans de Catalunya, com a bressol d’un poble, hi ha hagut Hispània, com a Estat de tipus antic (superstructura política que se sobreposava a col·lectius diversos de feble cohesió), que, tanmateix, Isidor de Sevilla va exaltar amb termes patriòtics i que els reis toledans anomenaven pàtria, fins i tot en les seves disposicions legislatives. La prudència, d’altra banda, hauria d’aconsellar no sobredimensionar la interpretació de determinats fets, carregant-los de significació catalana, pretenent així accelerar processos. En aquest cas en qüestió això significa, per exemple, no presentar les revoltes que en època visigoda es van produir al nord-est del regne de Toledo com si fossin temptatives inconfessades d’independència de Catalunya abans de Catalunya (per exemple, la revolta del duc Pau a la Tarraconense i Septimània), sinó situar els fets en el context ampli de crisi del poder monàrquic, central i d’emergència de poders aristocràtics, locals. Aquesta evolució, general a tot l’Occident, al nord dels Pirineus, a la Gàl·lia merovíngia, va portar fins i tot a l’existència d’una mena de repúbliques episcopals fet que, evidentment, no s’explica per cap tipus de sentiment nacional.

El món mediterrani en vigílies de l’expansió de l’islam (al començament del segle VII).

El context ampli i la perspectiva comparada permeten també observar les diverses conseqüències de la invasió musulmana i la conquesta carolíngia. Permet veure, en primer lloc, com la caiguda del regne de Toledo no esborrà l’herència gòtica, ben al contrari. Aviat, a tot el nord peninsular, sorgiren nuclis de resistència més o menys cohesionats per la goticitat, d’entre els quals l’asturlleonès, que, invocant Isidor, reivindicà més que la resta el dret a recuperar la pàtria perduda, missió que els cronistes, tots religiosos, presenten com un mandat diví. La ideologia de reconquesta (que naturalment ignora la coexistència d’hispanogots i musulmans a l’Àndalus) és, però, més o menys compartida per tots els nuclis cristians. Entre ells possiblement llavors encara és més el que uneix (l’herència goda) que el que separa. La formació dels pobles hispànics, entre els quals el català, és, doncs, un fenomen llarg, lligat al que es diu abusivament reconquesta, i que pressuposa l’allunyament progressiu de l’herència comuna hispanogoda o, si es vol, la sobreposició de nous elements que enfonsen la goticitat en el substrat. Al nord-est peninsular, l’element nou, en molts sentits decisiu, fou la conquesta carolíngia del que, temps a venir, fou anomenat Catalunya Vella, que els cercles de la cort franca presentaven com un alliberament del jou sarraí, però que molts gots van poder viure com una agressió, si, com cal suposar, situaven la conquesta en el context de la lluita ancestral entre gots i francs. Tanmateix, la durada (un o dos segles, segons com es miri) del domini franc, que devia contribuir a una certa aculturació de la classe dirigent hispanogoda d’aquesta terra, va haver de pesar molt en el procés d’individualització i de diferenciació del nucli català.

L’expansió de l’islam. 622-750.

Així, doncs, quin és el marc cronològic del present treball i per què? Tot tall en un procés històric és sempre artificial, però amb gradacions. En el present treball s’ha intentat que ho sigui menys cobrint essencialment un període, el dels segles VIII-XII, que, més que altres, es caracteritza per ser el de formació de Catalunya com a entitat territorial i humana diferenciada. S’ha intentat també que ho sigui menys quan, situant-se en la ficció historiogràfica d’arrencada, als segles VIII-IX, s’ha cregut necessari preguntar-se per la memòria d’aquells contemporanis, per la seva identitat, que no podia ser altra que la hispanogoda, aquella que la lenta maduració d’una entitat catalana aniria arraconant en el passat. Així, partint de l’època carolíngia, i per a explicar-la, ens hem remuntat al període visigòtic. No hi feia res que el mateix període fos tractat en els darrers capítols del volum anterior. Per als autors del primer volum era un final d’etapa, per als del segon s’imposava com d’arrencada abans de l’arrencada. De passada, amb l’encavalcament, mostraven l’artificiositat dels talls cronològics a què generalment obliga l’exposició dilatada de la matèria històrica.

I, última pregunta, quin és el fil conductor de la formació de Catalunya? Quin l’argument de base que explica el desenvolupament històric en el període considerat? D’una manera o altra quasi tots els historiadors, especialistes d’aquests segles, han centrat l’anàlisi en la història del poder. Cal citar alguns noms il·lustres: per a Ramon d’Abadal, és la crisi de la monarquia carolíngia, afeblida per les revoltes de la seva aristocràcia, allò que explica l’emancipació comtal, esglaó necessari en el llarguíssim i indefinit procés de gestació de Catalunya. Pierre Bonnassie, contràriament al que pugui semblar, no hi està gaire lluny quan parla de la formació d’un Estat feudal català, que explica per la crisi de la societat tradicional, l’emergència de la força de l’aristocràcia castral i el compromís necessari amb l’autoritat comtal, que se serveix de les xarxes feudovassallàtiques per a teixir un poder aglutinant de l’espai. En ambdós casos és la política allò que construeix Catalunya.

Els historiadors catalans (Abadal inclòs) tradicionalment han tendit també a subratllar el paper de l’Església com a arquitecte de l’edifici català. Els clergues, per exemple, van escriure els primers cronicons, i fent-ho van ensenyar als dirigents laics a pensar la pròpia història i projectar el futur. Arribant, a través de la xarxa parroquial, fins als grups socials més humils, segons aquesta visió també van aixecar ponts entre classes, van introduir sentiments d’adhesió als jerarques i van estimular la convivència, cimentant així l’edifici social. En moments d’especial feblesa del poder polític dels laics, els dirigents de l’Església van suplir-los en la lluita pel manteniment de la pau pública, i es van servir de les estructures eclesiàstiques per a arrelar les poblacions. És clar que, intentant allunyar la violència del cos social, els clergues ajudaven a la protecció dels seus feligresos i, fent-ho, es protegien a si mateixos. Però no és el camí de les motivacions el que es vol emprendre aquí perquè, com a historiadors, no ens interessen tant les causes internes, sovint inextricables dels capteniments, com els capteniments mateixos i els seus efectes que, utilitzant una imatge religiosa, se situarien en la “marxa del poble cap a la consecució de la terra promesa”, com bé il·lustra la portalada de Ripoll. En aquest sentit, la historiografia catalana sovint ha presentat l’abat Oliba, introductor de la pau i treva, com un pare de la pàtria, símbol d’una Església nascuda amb el país que va contribuir a fer néixer.

El fet religiós no és separable, en aquesta època, de la cultura escrita, vehicle que expressa relacions, idees, records, projectes, compromisos, dependències i pactes i que, expressant, crea les bases d’unes determinades formes de convivència. Catalunya, país enderiat pel dret escrit, seria en bona part un producte de l’escrit, de la cultura que l’escrit crea i transmet, segons el pensament de Michel Zimmermann.

La qüestió és complexa i serà bo de recordar que un historiador fi i prudent com Abadal, especialista precisament de l’època dels orígens, expressava el 1961, ja en la setantena, l’eterna provisionalitat del coneixement històric en aquesta matèria: “la formació de Catalunya, la seva gestació, fou molt llarga, i ningú no podrà dir mai quan n’advingué el naixement, perquè les nacions no neixen com els homes en uns minuts, sinó en uns parts perllongats i indefinits”.

Lluny d’esmenar la plana als antecessors, el present treball intenta incorporar les seves explicacions (els arguments de la política, la religió i la cultura) a una interpretació global que pretén situar els orígens de Catalunya en el marc de les grans transformacions socials (econòmiques, polítiques i mentals) que va conèixer l’Occident en el trànsit de l’antiguitat al feudalisme. El punt d’arrencada serà una reflexió, fortament abstracta, més teòrica que erudita, sobre la transició.

Ramon d’Abadal i de Vinyals en la història medieval catalana

Retrat de R. d’Abadal, P. Barceló, 1967.

ECSA

La figura de Ramon d’Abadal i de Vinyals (Vic 1888 - Barcelona 1970) ocupa un lloc d’honor dins la historiografia catalana. Va simultaniejar els estudis de dret i d’història a Barcelona, Madrid i París. Impregnat de l’esperit del seu temps, enfocà els seus estudis principalment cap a l’etapa carolíngia, encara que al llarg de la seva obra també s’endinsà en èpoques posteriors de la història catalana medieval. El 1922, va emprendre, amb el suport de l’Institut d’Estudis Catalans, l’edició crítica de tots els documents escrits relatius a Catalunya, anteriors a l’any mil. El seu vessant de polític significà un parèntesi en l’edició dels seus treballs, encara que mai no abandonà la tasca d’historiador. Militant de la Lliga Regionalista, per la qual fou diputat en diverses ocasions, en promogué l’escissió d’Acció Catalana. Fracassada aquesta en les eleccions del 1931, retornà a la Lliga. L’any 1948, va reprendre les seves publicacions amb la biografia de l’abat Oliba, i el 1954 sortia a la llum la seva monografia sobre el monestir d’Eixalada-Cuixà. Però l’obra més remarcable de Ramon d’Abadal ha estat la gran Catalunya carolíngia. El 1950, vint-i-quatre anys després d’haver-la iniciat, en va aparèixer el volum II (Els diplomataris carolingis a Catalunya), que conté l’edició crítica dels preceptes dels sobirans francs a esglésies, monestirs i particulars de la Marca Hispànica (expressió que Abadal defensava com a recurs pràctic per a designar la Catalunya carolíngia). Cinc anys després n’apareixia el volum III (Els comtats de Pallars i Ribagorça), que aplega 322 documents, anteriors a l’any mil, referents a aquests comtats pirinencs. El 1986, ja pòstumament, va ser publicat el volum I (El domini carolingi a Catalunya), que conté, refosos, diversos dels seus treballs.