Renaixement de la cultura escrita i la creació artística

A l’entorn de l’any mil, Catalunya conegué una remarcable expansió cultural i artística. Els monestirs pirinencs esdevingueren llocs destacats d’Occident en la recerca intel·lectual. Contenien preciosos manuscrits i dispensaven una ensenyança apreciada pertot arreu. Foren nombrosos els clergues de tot Europa que hi anaren amb afany d’aprendre. Arquitectes arribats de Llombardia obriren els primers tallers de l’art romànic. Tant nobles com pagesos i ciutadans subvencionaven la construcció de llocs de culte que acollien una població cada cop més nombrosa. Les manifestacions eclesiàstiques de la vida intel·lectual i artística es laïcitzaven progressivament. Al final del segle XII la poesia esdevingué profana. Els castells aristocràtics i les corts comtals foren els llocs per on s’expandí la poesia amorosa dels trobadors. Del monestir al palau, la cultura escrita i la creació artística seguien el ritme de l’evolució d’una societat que s’anava obrint progressivament al món.

La cultura literària i científica dels monjos

La cultura escrita a la Catalunya cristiana dels segles IX al XII.

El 888, l’abat Daguí i els monjos que vivien en comunitat prop de Montgrony (Ripollès) reberen Ripoll i nombroses terres del comte Guifré I (870-97). A Ripoll, aquell mateix any, el bisbe Gotmar de Vic va consagrar l’església abacial de Santa Maria, i el 890 oferí l’església parroquial de Sant Pere als monjos. Durant el segle X, el monestir de Ripoll augmentà el seu patrimoni gràcies a la generositat de les famílies comtals i aristocràtiques. Alliberats de les traves materials, els monjos es van poder consagrar exclusivament al culte diví i a l’estudi. Al voltant de l’any mil aquest monestir era considerat, indubtablement, un dels centres culturals capdavanters d’Occident.

La projecció de Ripoll s’explica per la importància de la biblioteca, que no tenia res a envejar a les de les velles i poderoses abadies de Bobbio (Itàlia) i Saint-Gall (Suïssa). La confecció dels manuscrits era una activitat onerosa i llarga, la qual cosa feia que el preu d’aquestes obres fos molt elevat. El 1009, a Vic, fou bescanviat un cavall per un leccionari. El 1044, a Barcelona, foren lliurades una casa i un camp a canvi de dos manuscrits del gramàtic Priscià. Les il·luminacions encarien encara més els preus d’aquestes veritables obres mestres. Vers el 1050, els escriptoris de Ripoll produïren les excel·lents miniatures de les bíblies anomenades de Farfa i de Sant Pere de Rodes. Els il·luminadors interpretaven l’Antic Testament mitjançant la il·lustració d’escenes de la vida quotidiana que observaven al seu voltant. Aquests llibres eren tan cars com admirables i els monjos de Ripoll se’n procuraven d’altres gràcies a compres que efectuaven i a donatius que rebien. A més, els monjos es dedicaven a realitzar, en llur scriptorium —al monestir—, nombroses còpies de manuscrits que els prestaven. L’antiga escriptura visigòtica, gairebé il·legible a causa de la complexitat de les abreviatures, fou abandonada i substituïda per la minúscula Carolina.

Els inventaris de la biblioteca del monestir ens permeten seguir-ne l’evolució quantitativa pas a pas. L’any 888, només es guardaven uns manuscrits litúrgics —molt concrets— en un armari de la sagristia de Santa Maria. El 979, a la mort de l’abat Guidiscle, ja n’hi havia setanta d’enregistrats, i cent vint-i-un a la fi de l’abaciat de Sunifred, l’any 1008. L’activitat infatigable i el gust per les lletres del bisbe Oliba de Vic, abat de Ripoll des de l’any 1008 fins al 1046, n’estimulà el creixement. L’abat Oliba adquirí noves obres a Castella, l’Àndalus, Alvèrnia, Llombardia, Orleans i Nàpols. Quan va morir hi havia doscents quaranta-sis exemplars, xifra comparable a la de les més riques biblioteques europees.

La biblioteca contenia fonamentalment llibres relatius a la litúrgia, a les Escriptures i a la patrística. Però no es tractava exclusivament d’una biblioteca clerical. També hi havia obres hereves de la cultura clàssica, llegades per la tradició visigòtica i pel renaixement carolingi: Ciceró, Cèsar, Horaci, Plutarc, Juvenal, Terenci, Boeci i Isidor hi figuraven en un lloc destacat. El gust pel llatí es manifestava en la importància dels glossaris i dels tractats teòrics de gramàtica —com els de Donat, Priscià i Macrobi—. També es trobaven ben representats el dret —canònic i civil— i la historiografia franca i carolíngia, que serví de model als primers historiadors catalans. Aquests llibres foren la font d’inspiració de nombrosos monjos intel·lectuals del cercle d’Oliba a Vic, els quals empraven el llatí amb desimboltura: un tal Guifré fou l’autor d’un pròleg a les homilies de Sant Gregori, un Pere compongué un breviari musical, un Arnau feu un recull de lleis i decretals, i un altre Oliba va escriure hexàmetres lleonins i va compondre música. Alguns llargs panegírics i elegies compostos per a glòria dels comtes de Besalú, Cerdanya i Barcelona, benefactors del monestir, són originaris de l’escola poètica llatina de Ripoll. Finalment, les arts del trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) també van ser àmpliament cultivades al monestir de Ripoll.

Però va ser en el quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música) que els monjos ripollesos excel·liren. Aquests disposaven dels antics tractats llatins de còmput, de les obres astronòmiques de Beda, Boeci i Isidor, i també de la clepsidra (instrument per a mesurar el temps) i dels rellotges de sol (quadrants), tots ells heretats del saber romà. L’emplaçament del monestir, a les portes de l’Àndalus, feu possible el contacte directe amb la ciència que els musulmans havien portat d’Orient. Monjos mossàrabs contribuïren a la traducció al llatí de les principals obres científiques àrabs. L’astronomia oriental els ensenyà a fabricar el quadrant amb cursor o de sinus, inventat per al-Ḫwārizmī, vers el 830, per a mesurar amb precisió l’alçada d’un estel sobre la línia de l’horitzó. I sobretot s’introduí l’astrolabi, un instrument molt perfeccionat fonamentat en la projecció estereogràfica de l’esfera celest, apte per a resoldre els principals problemes de l’astronomia de l’època. La reputació de Ripoll s’expandí pertot arreu. Gerbert d’Orlhac, que esdevingué papa amb el nom de Silvestre II (m. 1003), hi perfeccionà la seva educació, entre el 967 i el 970, aprenent astronomia i xifres àrabs, i introduint-les posteriorment al nord d’Europa.

A l’inici del segle XI, l’avenç científic de Ripoll era innegable. Les seves prestigioses creacions ofuscaven altres centres intel·lectuals, tanmateix molt actius. Entorn de les catedrals, les escoles capitulars retrobaren llur dinamisme gràcies a les reformes canòniques dels anys 970-1030. Aquestes desenvoluparen preferentment els estudis jurídics a partir de la lectura i el comentari de les lleis godes, molt romanitzades. No ha de sorprendre, doncs, el fet que la major part dels jutges i els consellers dels comtes fossin reclutats entre els canonges. Els bisbes de Vic Ató (960-71) —mestre de Gerbert d’Orlhac— i Arnulf (992-1010) vetllaren amb cura per la bona qualitat de l’escola del capítol. Aquests van tenir la col·laboració del mestrescola Ermemir Quintilià (m. 1080), copista i cal·lígraf amb talent, del qual el necrologi del bisbat feu l’elogi següent: “gràcies a la seva obra i esforç, es confegiren molts llibres, i innombrables clergues van ser instruïts per a honorar i servir l’església catedralícia de Sant Pere”. Pels volts de l’any mil, l’escola capitular de Barcelona era freqüentada per savis tan reputats com Sunifred Llobet, traductor de tractats àrabs relatius a l’astrolabi, o els jutges Ervigi Marc, el grec Oruç Bonhom i Ponç Bofill Marc, grans coneixedors i comentaristes del Liber iudiciorum visigot. I a Girona, el bisbe Miró Bonfill (970-84) utilitzava la versificació llatina amb una naturalitat barroca en els seus elogis de les dinasties comtals i en les seves actes de consagració. Al cor mateix de les ciutats, en contacte permanent amb la cort comtal, les escoles catedralícies van preparar l’expansió, al segle XII, d’una cultura profana.

Naixement de la historiografia catalana

Durant els segles XI i XII, la historiografia continuà essent un gènere més monàstic que no pas canonical. Els monjos vetllaven, en llurs pregàries, per la salvació de l’ànima dels comtes, les despulles dels quals reposaven dins els murs dels seus monestirs. Els seus escrits històrics eren una conseqüència lògica de la commemoració d’aquests prestigiosos difunts. Els seus cronicons o annals es basaven sobretot en l’obituari, és a dir, la llista amb les dates de defunció dels benefactors de l’abadia, dels quals els religiosos havien de perpetuar la memòria a l’ofici conventual després de l’hora de prima. Aquests són, certament, una eina útil per als datadors, que han de fixar la cronologia dels documents a partir dels regnats dels reis francs.

Els monjos van materialitzar la seva admiració envers la dinastia d’aquests grans comtes mitjançant la plasmació, per escrit, de les gestes de llurs avantpassats. És així com la història esdevingué la justificació de la independència dels comtes respecte als nous reis francs, els capets. A més, aquesta construcció ideològica s’inscrivia dins una concepció augustiniana de la història on el poder temporal del comte, garant de la pau, l’ordre i la justícia, col·laborava en l’extensió del regne espiritual cristià en detriment dels musulmans. El teló de fons de les narracions d’aquesta primitiva historiografia era la genealogia dels llinatges comtals i les seves relacions amb els reis francs. Més en particular, hom feia esment de la incapacitat d’Hug Capet de socórrer Barcelona l’any 985, quan la ciutat fou arrasada per Almansor, cabdill del califat de Còrdova.

El 965 es començà a Sant Miquel de Cuixà el Cronicó Rivipul·lense I o Alterum Rivipullense, continuat posteriorment a Ripoll a partir del 985. En forma d’annals, s’hi exposen els cent setantavuit fets més remarcables ocorreguts entre l’any 27 —després de Jesucrist— i el 1191. Els seus autors marquen clarament el canvi de perspectiva (el hiatus) de l’any 985, l’any del trasllat del cronicó a Ripoll i del saqueig d’Almansor. Fins a aquesta data, les línies de l’obituari havien estat protagonitzades essencialment pels reis francs. Des d’aleshores aquests van cedir el lloc als comtes autòctons, que apareixien (en l’imaginari col·lectiu) com els veritables dirigents del país. Encara fou més voluminós el Cronicó Rivipul·lense II començat al segle XII. Les seves cinc-centes notes annalístiques van des del naixement de Crist fins a l’any 1302. El Carmen Campidoctoris —un poema que canta les victòries del Cid sobre Berenguer Ramon II, comte de Barcelona— també fou redactat a Ripoll, vers l’any 1085, encomanat per Guillem Ramon (1068-95), comte de Cerdanya i capdavanter del partit que s’oposava al Fratricida. Aquestes obres prepararen la primera redacció de les Gesta comitum Barcinonensium, efectuda a Ripoll entre el 1162 i el 1184. El Cronicó I és una descripció dels fets d’armes més remarcables del Casal de Barcelona i, incidentalment, dels de les altres dinasties comtals catalanes, dins un gènere literari que tan aviat recorre a la genealogia com a la crònica.

Altres cronicons també van ser iniciats a Ripoll, però finalitzats en d’altres monestirs més o menys propers. Un monjo anomenat Salomó (1074) fou elegit bisbe de la diòcesi de Roda de Ribagorça l’any 1068 i s’endugué dins el seu equipatge el primer Cronicó, on es relataven esdeveniments ocorreguts des del naixement de Jesucrist. El Cronicó Dertusense II fou portat a Sant Joan de les Abadesses l’any 1115 i a Tortosa vers el 1176, on fou completat fins l’any 1210. També provenia de Ripoll el cronicó que arribà a Sant Víctor de Marsella el 1172, l’any en què Ripoll es va separar de la congregació victorina. Pel que fa als primers segles de cristianisme, els escrits històrics d’Eusebi, Jeroni i Isidor van ser fonts comunes de tots aquests Rivipul·lenses. També s’utilitzaren els cronicons de Beda, Moissac i Aniana, però els autors de cronicons no tenien un estil gaire erudit ni llibresc, ja que les dades essencials procedien del lent degoteig de notícies que aportava cada continuador.

Fins a mitjan segle XII no es constituí un segon nucli historiogràfic, aquest cop al voltant de la ciutat de Barcelona. La ideologia de la croada no fou aliena a aquest naixement, ja que les victòries militars de Ramon Berenguer IV i les seves conquestes sobre els musulmans encoratjaren la gènesi d’una segona sèrie de cronicons escrits a l’ombra del palau comtal. El Cronicó de Skokloster engloba el període 1114-49, el Rivipul·lense I a penes conté deu notes pel que fa al període 1082-1153, i els Barcinonenses I i II insisteixen significativament en l’any 985, moment en què va tenir lloc el saqueig d’Almansor. Aquesta catàstrofe apareix en els Barcinonenses com el contrapunt dels futurs èxits (1150) sobre l’islam. Això no obstant, l’escola de cronicons barcelonina, provinent principalment del scriptorium de Sant Cugat, no es desenvolupà veritablement fins als segles XIII i XIV. Abans d’aquesta data, la seva producció fou tan insignificant com la del scriptorium de Sant Miquel de Cuixà, on Garsies redactà, entre el 1040 i el 1046, una breu història del monestir i on, al final del segle XI, fou també redactada la vida de Pere Ursèol, dux venecià que es va fer anacoreta als Pirineus. En el capítol de les narracions hagiogràfiques cal esmentar les vides dels bisbes Ermengol de Conflent (1010-35) i Ot de Pallars, totes dues redactades respectivament vers l’any 1040 i el 1133 a l’escola de la catedral d’Urgell, la seu episcopal de la qual havien ocupat els protagonistes. A mitjan segle XII, Renall —canonge de Barcelona— va escriure les biografies d’Eulàlia (tot situant la seva passió a la ciutat comtal en lloc de fer-ho a Mèrida) i de l’arquebisbe Oleguer de Tarragona, mort en olor de santedat. Els bisbes, artífexs de la reforma gregoriana, eren el model proposat a un clergat secular més controlat que no en el passat.

La historiografia catalana dels segles XI i XII no estava gaire ben proveïda. Abans de la redacció, al final d’aquest període, de les Gesta comitum Barcinonensium, no hi havia més d’una desena de breus cronicons, la major part dels quals a Ripoll. Cal, doncs, preguntar-se per les raons d’aquesta penúria.

Una raó podria haver estat l’absència d’una dinastia reial autòctona propiciadora, al seu voltant, del naixement d’un sentiment nacional. Així s’explicaria, en part, el llarg silenci dels historiadors catalans. Però aquesta explicació negativa no és ni de bon tros suficient. Des d’un punt de vista més positiu, és evident que els habitants del que en el seu dia seria Catalunya s’afeccionaren més aviat pel dret que no per la història. El Liber iudiciorum, vestigi de les lleis romanes adaptades pels visigots, fou sovint consultat, reproduït i citat. Al començament del segle XII fou l’objecte d’una traducció catalana, que esdevingué el primer text presentat completament en català. Aquest apassionament per la llei escrita apareix novament en l’abundant redacció de documents quotidians (els arxius catalans són els més rics de tot l’Occident en documentació diplomàtica anterior al segle XII). Qualsevol contracte era plasmat per escrit. El 1008 un pagès ratificà sobre un pergamí la simple venda de la meitat del seu cirerer. Veritables testimonis culturals, aquests documents salvaguardaren la memòria col·lectiva i substituïren fàcilment una historiografia defallent.

El temps dels constructors

Al tombant de l’any mil, Catalunya semblava un vast taller de construcció. Gairebé pertot arreu hi havia esglésies a mig aixecar. Els pobles creixien i la parròquia n’era el centre de la vida social. L’or dels tributs musulmans afluïa, la reforma gregoriana estava al punt àlgid, els legats pontificis donaven les seves consignes, la instrucció dels clergues augmentava i llur espiritualitat millorava. Els prelats emprenedors recorrien les diòcesis encoratjant els artesans i els pagesos per tal que construïssin la seva pròpia església parroquial. Ermengol d’Urgell fou un d’ells, tot i que al començament de la seva carrera episcopal no hi havia cap indici que fes presagiar la seva futura dedicació als capellans i als laics de la seva diòcesi. Fill del vescomte de Conflent, obtingué l’any 1010 el bisbat d’Urgell gràcies a Sal·la, el seu oncle i predecessor en aquesta seu, i al comte d’Urgell, Ermengol I (992-1011), a canvi de cent monedes d’or i del seu homenatge. En aquest cas, el nepotisme i la simonia van fer possible la seva ordenació episcopal. Malgrat un nomenament tan poc canònic, basat en unes pràctiques que aviat serien condemnades pels gregorians, Ermengol d’Urgell fou un bisbe que sempre es preocupà pel bé dels seus fidels. Tan aviat com va rebre el bàcul, Ermengol hagué de defensar-los, davant dels tribunals, de la cobdícia dels nobles. Gràcies als recursos econòmics de què disposava, emprengué la construcció d’una catedral a Urgell que havia de reemplaçar l’antic grup d’esglésies en funcionament fins aleshores. La seva activitat com a constructor fou incansable. El 1035, Ermengol morí a conseqüència d’una mala caiguda des del pont de Bar (Cerdanya), quan n’inspeccionava els treballs de construcció.

Els bisbes de la generació d’Ermengol, provinents de les famílies comtals pirinenques, disposaren del suport de llurs famílies a l’hora de portar a terme la renovació espiritual i les noves construccions arquitectòniques. Sant Martí de Canigó deu la seva fundació, entre el 1001 i el 1007, a la generositat de Guifré II de Cerdanya. El seu germà Oliba de Vic encoratjà la construcció d’una primera església, amb tres naus, que consagrà l’any 1009. La catedral de Girona fou reconstruïda, entre el 1017 i el 1038, pel seu bisbe Pere Roger i la seva germana, Ermessenda de Carcassona (m. 1058), comtessa de Barcelona, vídua de Ramon Borrell. En aquesta mateixa època, Ramon Berenguer I (1031 -76) i la seva muller, Almodis de la Marca (m. 1071), participaren en la reconstrucció de la seu de l’església de Barcelona, on es van fer enterrar. El vescomte d’Osona Bermon (m. 1029) restaurà, l’any 1019, la vida canònica prop del seu castell de Cardona i començà la construcció d’un magnífic monestir, un dels edificis romànics més bonics de Catalunya. La construcció fou continuada pel seu germà Eribau que, després d’haver accedit al bisbat d’Urgell, consagrà personalment el nou edifici el 23 d’octubre de 1040. Les grans dinasties comtals participaren en el desenvolupament de l’art romànic. El seu mecenatge fou el fruit d’una concepció tradicional —carolíngia— de les relacions entre l’aristocràcia i el clergat. El patronatge, mitjançant el qual protegien i subvencionaven les esglésies, els donava un cert dret de supervisió respecte de la vida religiosa del seus territoris.

En un principi, aquests edificis foren construïts segons les tècniques arquitectòniques autòctones heretades de l’art visigòtic i califal. Aquest estil preromànic es caracteritzà, sobretot, per la utilització de l’arc de ferradura, potser d’inspiració mossàrab. L’església abacial de Sant Miquel de Cuixà, construïda entre el 956 i el 974, n’és un bon exemple; el cor, emmarcat per dues portes processionals, presenta un pla rectangular i els dos braços del transsepte acaben formant una absidiola. Sant Martí de Fonollar presenta unes característiques similars, tot i que ja té una volta de canó que anuncia les innovacions aportades per l’art romànic al tombant de l’any mil.

Els historiadors anomenen primer romànic meridional l’estil que va néixer a Llombardia i s’expandí, vers el nord, en direcció cap als Alps, la Borgonya i la Renània, i vers el sud, al llarg de la costa dàlmata, Llenguadoc i Aragó. Va ser a Catalunya on més es va difondre i és aquí on es troba una de les densitats més considerables de tot Europa d’esglésies, catedrals, esglésies abacials, priorats i col·legiates. L’aparell d’aquests edificis encara era rústic: les pedres —de petites dimensions— eren trencades a cops de martell i disposades en fileres regulars tot imitant la disposició habitual en les construccions de maons. La decoració mural exterior continuava essent tosca, però cal destacar el joc subtil d’ombres i llums que van introduir les bandes llombardes i les arcuacions amb lesenes. Els absis s’afegiren al cor per tal de poder satisfer les necessitats inherents al culte a les relíquies i a la celebració de la missa. Les naus foren eixamplades i la coberta amb volta de canó reemplaçà l’antiga coberta de fusta. Per poder suportar el pes de la nova coberta, els murs s’enrobustiren, augmentaren de gruix i es reforçaren amb els arcs torals que els travaven. A la intersecció de la nau (o de les naus) amb el transsepte s’instal·laren cúpules enlairades sobre trompes.

Seguint l’exemple llombard, es van adossar torres a l’església. Aquests campanars de torre, executats sobre una base quadrada, estaven formats per una sobreposició de pisos marcats a l’exterior per les bandes llombardes. Cecs a la seva base i foradats a mesura que s’enfilaven pels pisos més alts, els campanars marcaven els llocs de culte pel paisatge. Tan evident fou llur funció simbòlica —exaltant la superioritat del poder espiritual— com el seu paper litúrgic: les campanes convocaven el clergat i el poble a l’ofici diví i, a partir del renaixement carolingi, enlairaven una pregària en lloança a Déu.

Consagrat el 1009, Sant Martí del Canigó és un dels edificis romànics més antics de Catalunya; la seva àmplia cripta és una veritable església subterrània consagrada a la Mare de Déu. A Sant Pere de Rodes les obres de construcció de l’església abacial finalitzaren el 1022. L’església presenta encara trets arcaïtzants, però el deambulatori i la cripta aporten una solució romànica que facilitava als pelegrins el culte a les relíquies. L’església de Sant Pere de Rodes està dotada d’un sistema de cobertura en volta de canó que contrasta amb els sostres tallats d’època preromànica. Oliba de Vic dirigí la modernització de l’església abacial de Ripoll, que consagrà el 1037. El pla basilical està proveït de col·laterals dobles; el seu grandiós transsepte, més ben adaptat a les exigències de la nova litúrgia romana, és flanquejat per set absis. Però, sens dubte, l’edifici que millor es va dur a terme fou el de Sant Vicenç de Cardona. La seva originalitat testimonia una perfecta assimilació de l’art llombard a Catalunya. S’hi pot veure com s’harmonitzen les voltes de canó amb les d’aresta, així com l’encaixament dels arcs torals i formers. Aquest conjunt produeix una sensació d’equilibri, d’agençament i d’harmonia en les seves proporcions. Fins i tot el domini de la divisió en trams de la nau central li atorga una curiosa bellesa. Cal mencionar també a tall d’exemple les esglésies de Sant Jaume de Frontanyà, Sant Ponç de Corbera i Sant Quirze de Colera. Fou en aquells moments que la primera arquitectura romànica va assolir la seva maduresa.

El mateix succeí amb l’escultura, considerada —en aquest context— com un art purament decoratiu. Sotmesa a les exigències de les funcions i les formes arquitectòniques, l’escultura no era practicada, en un principi, per ella mateixa. Els primers exemples provenen d’un taller del Rosselló en què es practicava la talla a bisell sobre marbre. Va ser en aquesta època que foren esculpides les sobrellindes de les esglésies abacials de Sant Genis de Fontanes (1019-20), de Sant Andreu de Sureda i d’Arles de Tec. Un artesà, en aquesta mateixa època, esculpí motius zoomorfs i vegetals als capitells de Sant Martí del Canigó i als de Sant Pere de Rodes. L’art romànic s’expandí per Catalunya tot al llarg del segle XI gràcies al concurs de bisbes, monjos, canonges i l’elit intel·lectual, que van dur a terme col·lectivament un autèntic projecte de construcció.

La fidelitat envers aquest estil persistí fins i tot durant el segle XII. Els comtats catalans es mostraren reticents davant del gòtic que es difonia aleshores pel nord d’Europa. Aquest conservadorisme testimonia el profund arrelament dels models arquitectònics i decoratius heretats d’un període fastuós. Però, si més no, aquest fet no va ser un impediment a l’hora d’incorporar una renovació de les formes romàniques gràcies al contacte mantingut amb els monestirs del sud de França. Al final del segle XI foren nombrosos els establiments religiosos que s’uniren al de la Grassa, al de Sant Víctor o al de Sant Ruf, que exerciren una profunda influència artística sobre els que se’ls uniren. El triomf definitiu de la reforma gregoriana contribuí a l’expansió de les formes de vida en comunitat entre el clergat secular i imposà claustres espaiosos a les catedrals. La reforma suposà l’inici d’un aprofundiment teològic i del desenvolupament de la litúrgia. L’art acompanyà aquesta evolució, que esdevingué molt més monumental que en el passat.

Absis i campanar de l’església de Sant Climent de Taüll, Barruera, segle XII.

ECSA / M.C.

El pes de la tradició es fa palès a les dues esglésies consagrades a Taüll el 1123. Santa Maria i Sant Climent són molt similars a les altres construccions del començament del segle XI, però, a diferència de les anteriors, l’aparell mural —compost per grans pedres tallades— és més acurat. El 1131, l’arquitecte Ramon i quatre llombards més s’ocuparen del començament dels treballs de construcció de la seu de Santa Maria d’Urgell. Aquests copiaren dels grans edificis romànics de la vall del Po la idea de situar una galeria alta a la capçalera. L’església abacial de Sant Joan de les Abadesses —esdevinguda el 1086 una comunitat de canonges agustins— té un deambulatori amb capelles radials absidiades. Aquestes innovacions augmentaven la majestat del llocs de culte, que guanyaren en alçada.

Cap a la fi d’aquest període, els edificis cistercencs adoptaren —sota les directrius d’austeritat impulsades per Sant Bernat— les formes pròpies d’un art romànic tan auster com despullat. L’església de Santes Creus, construïda entre el 1174 i el 1225, presenta el pla cistercenc clàssic: capçalera rectangular amb absidioles quadrades i pilars cruciformes. A Poblet es pot veure un deambulatori amb capelles radials absidiades i columnes adossades als pilars. El monestir de Poblet es començà a construir sota el regnat d’Alfons I, el qual l’escollí, en detriment de Ripoll, com a necròpoli dels comtes de Barcelona. A l’entorn del 1200, els arquitectes de les noves catedrals de Tarragona i de Lleida continuaven l’estil romànic. Tanmateix, aquests utilitzaren la volta de creuer, com en els edificis gòtics, amb ressalts o columnes que adossades als pilars n’augmentaven el volum i adornaven profusament els pòrtics, els capitells i els claustres amb escultures. El romànic tardà que es desenvolupà a la Catalunya Nova s’allunyà progressivament dels antics models pirinencs.

Fou aleshores que l’escultura, alliberada de la constricció a què la tenia sotmesa l’arquitectura, es desenvolupà de manera independent. Els marbrers encara actius al Rosselló continuaven realitzant les comandes a prop de les pedreres. Gregori (m. 1144), abat de Cuixà i arquebisbe de Tarragona, els confià l’ornamentació del claustre de Sant Miquel, als capitells del qual hi figuren motius animals i florals, simètrics i estilitzats. Una obra similar fou portada a terme, vers el 1151, a Serrabona, on els canonges van fer ornar l’única galeria del seu claustre. Així mateix, els claustres d’Elna i de Ripoll, fets en aquesta època, demostren que són fruit del treball dels marbrers rossellonesos. Fins i tot es poden veure les traces d’un d’aquests mestres —artista itinerant, les obres del qual es troben disperses des de la Toscana fins a Navarra— a través del timpà marià de Cabestany i del pòrtic occidental de Sant Pere de Rodes.

Amb el pas del temps, cada cop es reclutaren menys escultors entre els marbrers rossellonesos que practicaven la talla a bisell a les pedreres. Des d’aleshores, els artesans provindrien dels tallers arquitectònics. Aquests picapedrers —que manejaven el cisell amb desimboltura— es convertiren en escultors improvisats, escairant a la perfecció els carreus que s’utilitzarien posteriorment en la construcció dels murs i de les voltes a les esglésies. Un d’aquests fou Arnau Cadell, autor vers el 1190 de les escultures del claustre de Sant Cugat del Vallès. Arnau Cadell esculpí vegetals estilitzats —fulles d’acant, de corinti, palmetes, pinyes i llaços—, animals fabulosos —ocells quimèrics, sirenes, dragons— homes i dones treballant —monjos, pagesos, guerrers, caçadors i ballarins— i escenes tant de l’Antic com del Nou Testament. A més a més, aquest escultor signà les seves obres amb el seu nom i es representà —desenvolupant el seu propi ofici— en un dels cent quaranta-quatre capitells que formen el conjunt escultòric de Sant Cugat. Els alts relleus de Sant Cugat presenten una certa homogeneïtat estilística amb els cicles historiats del claustre de la catedral de Girona i del monestir de Sant Pere de Galligants (situat fora de les muralles d’aquesta ciutat). El pòrtic de Ripoll destaca per la seva diversitat temàtica respecte d’altres conjunts esculturals del segle XII.

Per incrementar la pietat dels fidels foren col·locades nombroses talles en fusta policromada als absis de les esglésies. Aquestes podien representar la crucifixió d’un Crist majestàtic, vestit amb una túnica i coronat, o bé un Crist nu i mort. També es troba representada la Mare de Déu asseguda al tron amb el Nen Jesús sobre els seus genolls. A Erill-la vall hi ha un davallament on figura un grup de personatges. Fossin de fusta o de pedra, aquestes imatges tenien un paper pedagògic innegable: il·lustraven la prèdica del capellà relativa als principals misteris de la fe. És des d’aquesta perspectiva didàctica que es pot comprendre la riquesa de llur programa iconogràfic.

El mateix es pot dir pel que fa a la pintura que decorava les esglésies romàniques al segle XII. Les pintures al fresc, realitzades per mitjà d’una tècnica propera a la pintura al tremp, ompliren els absis amb llurs colors. També estaven presents a la nau: les escenes es pintaven —en registres— per sobre d’un fals tapís. Aquest és el cas de Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí i Sant Pere de Sorpe. També es pintaven els frontals (pintura en taula) que formaven els revestiments dels altars. De vegades, aquests portaven un baldaquí del qual penjaven tapissos com el de Girona, on es commemora la creació, la funció sacerdotal d’Adam i la invenció de la creu.

Els temes dels frescos i dels frontals eren més clàssics: Crist pantocràtor —entronitzat i glorificat— dins una màndorla i envoltat del tetramorf, que simbolitza els quatre evangelistes; la Mare de Déu amb el Nen Jesús, i també escenes principals de la vida i del martiri dels sants, drets i amb una postura hieràtica. Tot plegat feia referència a la divinitat de Crist —confirmada per les teofanies i les visions profètiques de l’Antic Testament—, a la seva humanitat, a la maternitat de la Mare de Déu i a l’autoritat de l’Església, simbolitzada pels apòstols. El Mestre de Pedret (1080-1120) va pintar, a l’absis de Sant Pere del Burgal, la comtessa de Pallars Sobirà, Llúcia de la Marca (m. 1090), en una de les primeres representacions d’un mecenes conegudes a Occident. L’estil de les imatges, amb colors vius i compartimentades, és inimitable i té un cert parentiu amb les il·luminacions mossàrabs i els mosaics bizantins.

Gènesi d’una literatura profana

La literatura llatina es desenvolupà dins el mateix registre sagrat on se situava la construcció i l’ornamentació de les esglésies. Tot plegat formava part de la tasca dels clergues de col·laborar —des d’una perspectiva sobrenatural— a l’afirmació de l’autoritat comtal i a la salvació del poble cristià. No obstant això, es conreà una cultura profana paral·lela a les manifestacions pròpies de la cultura eclesiàstica i d’elit. La cultura profana s’expressà en llengua vulgar: en català o, més sovint, en occità. El català sorgí en una regió profundament romanitzada on el substrat lingüístic va exercir una influència gairebé tan feble com l’exercida per l’àrab i està en estreta relació amb les parles de la Septimània, en concret, i amb la gran família dels dialectes d’oc, en general.

Ja amb antelació al 1100, aparegueren els primers mots en llengua vulgar de forma esporàdica en alguns documents privats, així com en les deduccions filològiques formulades a partir de la lectura dels textos llatins. De l’inici del segle XII, es conserva la traducció al català del Liber iudiciorum que precedeix, en un centenar d’anys, la dels Usatges de Barcelona. El primer text literari conegut en català són les Homilies d’Organyà, datades cap al 1200. Es tracta d’un fragment d’alguns sermons descobert al presbiteri d’Organyà, a l’Alt Urgell. El seu estil és directe, però es fa difícil saber si el predicador s’adreçava a un grup de canonges que depenien de Cardona o a un públic laic i popular. De tota manera, es tracta encara d’un text essencialment eclesiàstic.

Fou a la cort del comte de Barcelona on aparegué, al final del segle XII, una literatura de caràcter exclusivament profà, escrita i difosa en llengua provençal. Els protagonistes d’aquest naixement foren els trobadors, que es definien com a compositors de músiques i aguisadors de paraules. Aquests componien cançons líriques rimades, principalment cançons amoroses, i també polítiques, satíriques i religioses. L’originalitat d’aquesta poesia es trobava en la descripció d’un sentiment amorós viscut des de la malenconia i dirigit cap al servei a la dama, d’acord amb les categories feudals. La idealització de la dona i la introspecció sentimental anaven acompanyades d’un menyspreu pels lausengiers, intrigants o traïdors. A més de les cançons amoroses, els trobadors escrivien sirventesos o cançons polítiques, que reprenien la melodia i la rima d’una cançó de moda, amb l’objectiu de defensar els interessos d’un partit o d’un comte. Aquest fet augmentava el caràcter humorístic i lúdic del sirventès i el destinava a una àmplia difusió oral, convertint-lo en un mitjà temible de propaganda política al servei d’un mecenes. A més, els trobadors també compongueren albes —que descrivien la trista separació dels amants—, danses—cançons per a ser ballades—, pastorel·les —conversacions bucòliques amb una pastora—, i tençons, en les quals els poetes parlaven en vers.

Abans de l’aparició d’aquesta poesia, els autors amagaven sovint llur personalitat darrere l’anonimat o bé en prenien prestada una de falsa per a revalorar així la seva pròpia obra. Els trobadors, al contrari, descrivien amb complaença els seus propis sentiments amorosos i els estats d’ànim, donant a conèixer el seu nom i la seva personalitat, deixant la seva empremta en la memòria col·lectiva. Les seves vides o biografies, una font irreemplaçable per a conèixer llur carrera i les seves relacions amb els poders establerts, eren escrites a les rúbriques que precedien llurs poemes en els cançoners elaborats als segles XIII i XIV.

Ramon Berenguer IV gairebé no va atraure els trobadors cap a la seva cort. Només l’esmenten les cançons de Marcabrú i de Pèire d’Alvernha, dos joglars que li eren hostils. Entre els trobadors coneguts del seu regne, potser només va freqüentar el rossellonès Berenguer de Palol. El seu fill Alfons I, al contrari del pare, va ser trobador ell mateix. A més a més es feu envoltar de nombrosos poetes occitans i catalans que donaren un relleu particular a la vida literària i musical de palau. A Provença acollí Pèire Vidal, Folquet de Marselha, Pèire Raimon de Tolosa, Uc Brunet de Rodés, Guiraut de Bornelh, Pons de Capduelg i Arnaut de Marelh. Molt probablement, Aimeric de Pegulhan, Aimeric de Sarlat i Raimbaut de Vaqueiras també mantingueren regularment contactes amb Alfons I, ja que l’elogiaven a les seves cançons. A Catalunya, Arnaut Daniel, monjo de Montaudon, i Pèire Rogiers anaren al seu encontre. Els més grans poetes occitans del final del segle XII aprofitaren el mecenatge d’Alfons I.

Alguns catalans, seguint l’exemple d’aquests trobadors, es lliuraren a la poesia trobadoresca en llengua d’oc. Guerau de Cabrera, vescomte de Girona, membre assidu del cercle d’Alfons I i un dels millors ensinistradors de cavalls del seu temps, escriví, a més de les cançons, un inventari històric de les llengües romàniques. Ponç de la Guàrdia de Ripoll fou un noble del seguici del rei que acompanyà aquest en la campanya de Conca (1177). Ponç compongué, amb elegància i facilitat, almenys nou cançons en honor d’una dama, el pseudònim o senhal de la qual era Ontot-mi-platz (On tot em plau); potser es tractava de la comtessa d’Urgell, Marquesa. Guillem de Cabestany formà part dels cavallers de la host de Pere I a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212); Guillem fou el protagonista de la llegenda imaginària del trobador assassinat pel marit de la dama, el qual, per venjarse, li dona a menjar el cor de l’amant. Ramon Vidal de Besalú, autor dels Razos de trobar —el primer tractat gramatical sobre la llengua dels trobadors—, va conrear no solament la poesia sinó també la novel·la curta i la troba. Va ser ell qui va iniciar a la poesia provençal Huguet de Mataplana, un dels senyors més importants del Ripollès, que morí posteriorment a causa de les ferides rebudes a Muret (1213). Tots aquests trobadors foren fidels seguidors d’Alfons I i del seu fill Pere I.

No es pot dir el mateix de Guillem de Berguedà (m. 1196), el qual, amb més de trenta-una cançons d’atribució segura, fou el trobador català més prolífic del segle XII. Aquest personatge va estar implicat en les revoltes pirinenques contra el primer comte rei i, el 1175, assassinà el vescomte de Cardona, Ramon Folc. La meitat dels poemes que va escriure són sirventesos, farcits d’atacs personals contra els seus enemics i plens d’al·lusions relatives als esdeveniments polítics i militars. Guillem de Berguedà es relacionà amb un trobador del Perigord, enemic declarat d’Alfons I, Bertran de Born, el qual fins i tot arribà a imitar el mateix Guillem. Guillem de Berguedà fou un trobador original, molt destre en el maneig dels versos, que escrivia l’occità amb correcció i només en comptades ocasions se li escapava algun catalanisme. La fascinació exercida pel provençal a les corts aristocràtiques i comtals retardà el naixement d’un poesia lírica catalana.

A l’època de Ramon Berenguer IV, s’arribà a constituir una epopeia autòctona? En la crònica de Bernat Desclot, redactada tot just vers el 1285, els filòlegs creuen poder posar en evidència dos cicles èpics relatius al regnat de Ramon Berenguer IV. El primer d’aquests se centraria en la figura del gran senescal Guillem Ramon de Montcada, el qual, exiliat a Aragó per Ramon Berenguer IV, li demostrà una lleialtat molt superior al seu ressentiment. Fou Guillem Ramon qui obtingué per al seu senyor la mà de Peronella i, en conseqüència, el regne veí. La segona d’aquestes epopeies glossa l’annexió de Provença gràcies a l’acte heroic de Ramon Berenguer IV, el qual defensà amb èxit l’emperadriu d’Alemanya d’una falsa acusació d’adulteri —mitjançant un duel judicial—. Bernat Desclot també parla del naixement de Jaume I i de l’estratagema de Maria de Montpeller, durant molt de temps abandonada pel seu marit Pere I: Maria es feu passar per l’amant del rei per tal de concebre l’hereu de la Corona d’Aragó. Potser aquests tres relats van ser extrets de les cançons recitades pels joglars itinerants del final del segle XII i de l’inici del XIII.

El castell, indret de sociabilitat nobiliària

Un aspecte important de la cultura aristocràtica fou la construcció de castells. Aquests edificis foren, certament, la residència dels nobles i el lloc de refugi de la pagesia en cas d’un atac exterior. Però, a més a més, el castell fou la base material del ban senyorial (senyoriu jurisdiccional) i l’edifici que simbolitzà, per excel·lència, la dominació d’un senyor sobre tot el districte que l’envoltava. El nombre de castells era considerable poc després de les crisis polítiques de l’inici del segle XI. Entorn del 1050 es calcula que a Catalunya n’hi havia vuit-cents, la qual cosa suposa un mitjana d’un castell per cada quaranta-cinc quilòmetres quadrats. Aquestes construccions —que eren l’obra d’artesans especialitzats ajudats per les prestacions en treball dels pagesos locals— resultaven molt cares.

Els progressos recents de l’arqueologia medieval han permès conèixer l’evolució d’aquestes fortaleses. Les antigues torres rodones de fusta del segle X foren substituïdes per d’altres de pedra i de base rectangular o quadrangular. La major part de les fortaleses es construïren aprofitant un relleu accidentat, sobre llocs elevats, pics rocosos, esperons o nius d’àguila, o bé, de vegades, sobre gleves de terra i pujols artificials. Pels volts de l’any mil, va ser possible la construcció de torres circulars de pedra —amb dos o tres nivells— gràcies a la millora en la qualitat del morter. La porta d’entrada —feta amb pedra tallada— es col·locava en el primer nivell i s’hi accedia mitjançant una escala que es podia llevar en cas d’atac.

Entre el 1000 i el 1050, l’antiga torre mestra es transformà en un castell. Al seu voltant es desenvolupà tot un conjunt de construccions: una capella castral de reduïdes dimensions (com la del bisbe Ermengol consagrada a Coaner —municipi del Bages— l’any 1024), una àmplia residència on vivia la família del senyor del castell, els cavallers de la guarnició i alguns membres del servei domèstic, una muralla ovalada i un fossat que ho envoltava tot. Entre la muralla i els altres edificis hi havia un pati que podia servir de refugi als pagesos, a les tropes i als seus béns mobles. El gra i l’aigua s’emmagatzemaven a les sitges i a les cisternes cavades a les roques.

Tot al llarg de la segona meitat del segle XI i durant el XII, es va perfeccionar l’arquitectura del castell. Les torres, inserides al conjunt defensiu, passaren a ser quadrangulars; d’una amplària de tres o quatre metres de costat, servirien d’ara endavant d’habitacle. De vegades, però, les torres eren construïdes sobre les muralles i, gràcies als arquers, prenien una funció defensiva. El castell de Tàrrega, construït entre el 1050 i el 1070, consta d’un pla quadrangular i d’una torre sobre cadascun dels quatre angles. Aquest model fou el que s’expandí, alhora que els murs de les muralles passaven a ser rectes per tal d’evitar els angles morts. També es construí una segona muralla i s’excavaren nous fossats. A imitació de les esglésies romàniques, s’utilitzaven carreus més grans i més polits, però, en canvi, les bandes llombardes continuaren reservades exclusivament als llocs de culte. En algunes torres s’obriren precioses finestres geminades comparables a les dels campanars. Normalment, el senyor del castell i els seus vivien en els habitacles més espaiosos i luxosos. Els castells aprofitaren el desenvolupament artístic i cultural que tingué lloc a Catalunya durant els segles XI i XII.

No és una tasca fàcil fer un balanç recopilatori de totes les creacions intel·lectuals que es van portar a terme al llarg d’un període tan extens. Bisbes, canonges, monjos, nobles, joglars, arquitectes, escultors i pintors foren els artífexs d’una considerable renovació i contribuïren a la creació d’un art original —el romànic— i d’una poesia pròpia —la poesia lírica trobadoresca—. A més, aconseguiren forjar una identitat col·lectiva a l’entorn de la persona del comte de Barcelona. No obstant això, continuaven estretament lligats als models antics: imitaven la literatura llatina clàssica, utilitzaven temes iconogràfics extrets de les Escriptures, prenien com a punt de referència les lleis visigòtiques o bé el redescobert dret romà, i perpetuaven els antics annals carolingis. Mutacions i permanències coexistien en un temps de renaixença.