Servi i mancipia

Què eren? Esclaus, responen sense dubtes P.D. King i Pierre Bonnassie. Pagesos dependents o serfs, diuen Abilio Barbero i Marcelo Vigil. L’explicació de J. Durliat, des de l’òptica fiscalista, és més sofisticada: mancipium era sinònim de pagès propietari o arrendatari, mentre que servus, quan s’aplicava a un domèstic, podia correspondre a un esclau, però quan s’aplicava a un conreador designava una categoria de pagesos jurídicament lliures però econòmicament obligats respecte d’un senyor o de l’Estat (per exemple, a fer front a l’impost amb un servitium).

Les contradiccions de la historiografia revelen la mateixa naturalesa del període de l’alta edat mitjana, que devia ser de transició, entre el sistema antic que agonitzava i el feudal que naixia. Servi i mancipia (esclaus i esclaus d’ambdós sexes, en llatí clàssic), com altres herències romanes, devien estar llavors en transformació i, per tant, com a categoria antiga, en extinció. Tanmateix eren nombrosos, possiblement majoritaris entre les masses rurals d’Hispània: una petita església necessitava el treball de deu mancipia per a subsistir, i una poderosa institució eclesiàstica en devia tenir centenars o milers. Durant l’antiguitat tardana les dues grans categories antigues de treballadors del camp (servi i coloni) van experimentar un procés de fusió, però, a diferència de molts països d’Occident, en què la tendència va ser cap a l’ascens dels servi vers la categoria dels coloni, a Hispània, com a l’Aquitània estudiada per G. Fournier i Michel Rouche, sembla que els coloni van ser rebaixats a la categoria dels servi, amb els quals es van acabar confonent. El mot colonus és absent de les fonts visigodes, mentre que servus i mancipium hi són omnipresents. La Lex Visigothorum els dedica molts dels seus articles, i una bona part estan directament inspirats en lleis romanes sobre l’esclavitud. De fet, la lectura de la Lex deixa pocs dubtes sobre la condició esclava dels servi, que, en la més pura tradició clàssica, eren considerats instrumentum del fundus, és a dir, propietat d’un amo.

Les fonts de l’esclavitud eren diverses: autoreproducció, en primer lloc, però també presoners de guerra, autovendes, deutes, multes impagades, condemnes judicials, nens exposats (abandonats), considerats esclaus de qui els recollia, etc. La provinença era diversa i segurament també la condició social de l’esclau. En línies generals s’ha de distingir entre servi idonei i servi inferiores.

Els idonei, sempre minoritaris, eren esclaus especials, importants pels seus coneixements i mereixedors de consideració per part dels amos. Exercien, per exemple, de majordoms, secretaris i administradors de propietats. Seguint una tradició que prové dels servi quasi coloni de l’Alt Imperi, alguns dirigien negocis en profit de l’amo i propi, i altres segurament arrendaven l’explotació dels fundi (amb tot l’instrumentum, servi inclosos) als seus amos. Pertanyien a la categoria d’aquests idonei els servi fiscales, esclaus de la corona que exercien funcions importants en l’estructura de poder públic, sobretot com a administradors dels dominis fiscals on treballaven nombrosos esclaus simples. Aquests servi fiscales, a qui els monarques van reconèixer certa personalitat jurídica, havien de pagar impostos i anar a l’exèrcit amb una desena part dels seus servi (els esclaus simples que estaven a les seves ordres), i podien vendre terres i esclaus del fisc, però amb la condició de fer-ho entre consemblants (conservi).

Els inferiores eren el gruix dels esclaus, que es dedicaven a activitats domèstiques a les cases dels amos i al conreu de la terra. A semblança de molts països de l’Europa occidental (com mostren nombrosos estudis regionals dels darrers anys), un gran nombre d’aquests servi devien ser purs esclaus, sense tinença, que, com ara la vil·la esclavista clàssica, treballaven en règim d’explotació directa les terres del domini o reserva i vivien en grup al centre d’explotació dominical. Altres, potser menys nombrosos que els anteriors, estaven “casats”, és a dir, seguint una tradició que també venia de l’Alt Imperi, havien rebut casa i terres perquè s’automantinguessin i lliuressin als amos una part de la força i el temps de treball i de la producció. És dubtós que aquesta part (servitium servile) fos generalment una renda, en el sentit d’una magnitud establerta, i no una quantitat variable segons les necessitats de l’amo.

El grau d’explotació que aquests esclaus patien devia ser molt fort, només comparable a la voluntat de resistència, que expressaven de diferents maneres. Històricament, més que la revolta, les formes habituals de lluita de la classe servil han estat la rebaixa de la productivitat del treball, la destrucció à’instrumentum del fundus (eines, bestiar, fills) i la fugida. Precisament, al final del període visigòtic, en un context de crisi social, feblesa política i manca de mà d’obra (a causa de les pestes dels anys 542, 550-560, 580-590, 610, 690-700), aquesta forma de lluita es va aguditzar fins a convertir-se en un problema fora de control. Ègica va intentar desesperadament aturar aquest increscens vitium dictant, el 702, una llei extravagant que pretenia convertir tothom en policia i delator: “amb prou feines hi ha ciutat, castell, poble o vila on no consti que s’oculten esclaus fugitius. Per això (...) manem que d’ara endavant qualsevol que aculli un fugitiu d’altri, encara que aquest digui que és lliure, procuri que sigui interrogat tot seguit judicialment perquè per instància del jutge s’esbrini si és verament lliure o si és un esclau; de manera que, descoberta la veritat, l’esclau sigui retornat al seu amo.” En cas d’incompliment, el legislador establia que, si l’infractor era un esclau o un llibert, fos públicament flagel·lat amb cent cinquanta assots, i si era un lliure, amb cent assots. Afegia: “Ordenem que, en qualsevol lloc on arribin esclaus fugitius, es reuneixin immediatament tots els habitants del lloc, per tal que, requerint els esclaus fugitius, indaguin, ja sigui aplicant-los turments, ja sigui amb una examinació punitiva, de qui són esclaus o esclaves, quan van fugir dels seus amos i de quins llocs provenen, de manera que (...) siguin retornats als seus amos”. De nou la llei insisteix amb la pena de dos-cents assots per a aquells qui no acatin aquesta norma, i a més, en el cas que les autoritats civils i eclesiàstiques es resistissin a aplicar la punició, la mateixa llei també preveia penes per a aquestes autoritats (trescents assots, excomunió, multa de tres lliures d’or).

El problema devia ser d’enormes proporcions: segurament es tractava de la darrera gran crisi de l’esclavisme a Hispània. Perquè, és clar, la mateixa llei sembla demostrar que la qüestió anava d’esclaus. Qui sinó un esclau, que no té res, “ho deixa tot” per fugir, arriscant en la fugida la vida, el turment i les represàlies d’uns amos cruels, que bastonejaven i mutilaven?