Transformacions i reptes d’una economia interdependent

El context

L’economia de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears (des d’ara, i per simplificar, Països Catalans) durant els darrers vint anys s’ha trobat immersa en uns cicles econòmics molt similars als del conjunt de l’Estat espanyol en el qual estan integrats. Amb la resta de territoris que conformen aquest Estat, comparteixen la política econòmica que s’hi genera, sigui en matèria sectorial, monetària, fiscal o de despesa pública. Per a situar la incidència que la pertinença a un Estat determinat té sobre l’activitat econòmica, només cal recordar que a l’Europa Occidental, amb la qual Espanya s’ha anat assimilant durant aquests vint anys, la despesa pública equival a més del 40% de la riquesa generada, és a dir, del Producte Interior Brut (PIB).

En el cas espanyol, fins a la meitat dels anys setanta, l’Estat incidia en l’economia per mitjà de múltiples i diverses regulacions, fossin en el mercat de treball, en els preus, en els monopolis públics o en el sistema financer. Durant els dos darrers decennis, la progressiva liberalització i desregulació dels diferents mercats i activitats econòmiques ha provocat la transformació d’aquesta incidència de l’Estat en l’economia, de forma que ha substituït la intervenció directa per un pes cada cop més elevat del seu pressupost públic dins l’activitat econòmica.

Al pes de l’Estat en el proveïment de béns i serveis, cal afegir-hi el fet que una part majoritària de la venda dels béns i serveis produïts als Països Catalans s’efectua encara al mercat espanyol. A Catalunya, per exemple, malgrat l’important augment de les exportacions, les vendes de mercaderies a la resta de l’Estat encara doblen les que es fan a l’estranger. Així, les oscil·lacions del mercat espanyol continuen condicionant l’activitat productiva de les regions que hi estan integrades, amb l’única i relativa excepció de les Illes Balears, molt abocades als mercats turístics internacionals.

Tot i això, dos dels grans fenòmens que marquen l’evolució dels Països Catalans integrats a l’Estat espanyol provenen de l’evolució dels darrers anys: d’una banda, la política econòmica deixa de ser única i exclusiva per al conjunt de l’Estat; de l’altra, el mercat interior perd cada cop més pes com a destinatari de les mercaderies i els serveis que es venen a l’exterior.

D’una banda, el procés d’integració europea comporta el desplaçament de determinades decisions cap als òrgans comunitaris. Per exemple, l’administració que a hores d’ara té una major incidència sobre l’agricultura és, de bon tros, l’europea. D’altra banda, la integració europea deixa els estats que hi pertanyen sense alguns dels instruments tradicionals de política econòmica, com són ara els aranzels que gravaven les importacions de mercaderies.

Però és que, a més, el procés de descentralització administrativa i política coneguda com l’Estat de les autonomies crea unes administracions pròpies a cada comunitat autònoma a les quals es traspassa la responsabilitat normativa o l’execució de la legislació general en matèria de polítiques sectorials tradicionals —industrial, turística, de comerç al detall— o d’altres activitats amb una incidència general sobre l’econòmica, com ara l’educació.

Fins aquí el primer fenomen, referent a la disminució de la importància i del monolitisme de l’actuació de l’Estat espanyol en economia. Un Estat que, tanmateix, cal recordar que conserva encara la política fiscal i la monetària, tot i que aquesta darrera, en no gaire temps, quedarà privada de la possibilitat de modificacions unilaterals dels tipus de canvi i sotmesa a les decisions del Banc Central Europeu.

El segon fenomen és el de la pèrdua d’importància del mercat espanyol com a mercat no ja únic, sinó ni tan sols principal en segons quins casos i sectors productius. La integració en el mercat únic europeu a partir del 1992, de fet va accelerar un procés que ja s’havia accentuat arran de la integració espanyola a l’Europa comunitària. La llarga crisi del període 1977-85 ja havia fet girar el cap de les empreses dels Països Catalans vers els mercats exteriors per mirar de compensar la feblesa d’un mercat espanyol que no aixecava el cap. Però a partir de la meitat dels anys vuitanta, els mercats exteriors van començar a deixar de ser el recurs puntual per contrarestar la feblesa de la demanda espanyola o la quasi excentricitat d’uns pocs sectors industrials tradicionalment exportadors catalans i, sobretot, valencians, a més del turisme balear i els cítrics valencians.

La integració, els darrers vint anys, en el mercat europeu i mundial d’una economia com la del Principat de Catalunya —que va basar la seva expansió durant els anys seixanta i setanta en les vendes al mercat espanyol— es fa evident si es constata que, del total de vendes a mercats exteriors —incloent-hi la resta de l’Estat—, les vendes a l’estranger van passar del 14% el 1975 al 31% el 1994, mentre que, en el mateix interval, les compres van passar del 24% al 47%.

A partir del 1986 va sorgir la necessitat de contraatacar davant la plena obertura del mercat espanyol a les mercaderies europees i la implantació massiva, a partir d’aquelles mateixes dates, d’empreses transnacionals que efectuaven les seves inversions no ja pensant en el mercat espanyol, sinó en un mercat del sud d’Europa, de tot Europa o del món sencer. Al seu torn, aquestes mateixes empreses comercialitzaven mercaderies elaborades per plantes situades a altres estats o utilitzaven o fabricaven peces provinents o destinades a l’estranger, provinguessin o es destinessin a l’empresa mateixa o a d’altres. Així, per exemple, els automòbils i les seves peces constitueixen el primer capítol importador i el primer capítol exportador de Catalunya. Tot plegat comporta que el pes dels mercats i dels proveïdors exteriors, sobretot els dels països de l’Europa comunitària, sigui més elevat en les relacions econòmiques dels Països Catalans i que sectors econòmics com la indústria o el turisme puguin tenir un comportament molt favorable tot i el minso creixement de la demanda interna de l’Estat espanyol.

La SEAT als anys noranta

Cadena de muntatge de vehicles de la marca SEAT, febrer del 1996.

AVUI

La crisi de SEAT els anys noranta exemplifica l’actual interrelació entre gran capital privat internacional, administracions públiques i sindicats. Empresa emblemàtica pel seu historial de lluita antifranquista, el 1986 fou adquirida per la multinacional alemanya Volkswagen. Tot i ser la indústria catalana més exportadora, l’empresa alemanya adduí mals resultats i proposà uns plans de reconversió (1993-95) que suscitaren una gran oposició, entre altres raons perquè la política de Volkswagen semblava prioritzar les seves fàbriques d’Alemanya en detriment de la catalana. La intervenció de l’administració fou decisiva: amb l’autorització de la Unió Europea, la Generalitat i l’Estat espanyol concediren nombrosos crèdits a l’empresa (1995) en canvi del tancament definitiu de la factoria de la Zona Franca, la consolidació de la fàbrica de Martorell, la reducció de la producció i la prejubilació d’uns 500 treballadors.

Volkswagen hi aportà també importants crèdits, i en el balanç anual del 1997, SEAT presentà per primer cop beneficis després de sis anys.

Els fets estilitzats

La dècada dels vuitanta s’inicià en ple marasme polític derivat de la descomposició de la Unión del Centro Democrático. Aquesta situació va restar forces al govern espanyol i el deslegitimà per impulsar una nova tanda de mesures modernitzadores i d’ajust econòmic amb les quals fer front a l’agreujament internacional de la crisi econòmica derivat de l’impacte de la segona crisi petroliera del 1979. Tot intent de reforma o d’ajustament es va enverinar socialment en un context de descomposició política afavorida pel 23-F i per la tàctica de l’acoso y derribo que va dur a terme l’oposició socialista.

L’ascens del PSOE al poder a les acaballes del 1982 va permetre culminar diversos processos de reestructuració sectorial —com els de la siderúrgia, les drassanes, els electrodomèstics de línia blanca— i va encetar una política activa de generació de nova activitat econòmica a través de les anomenades Zones d’Urgent Reindustrialització (ZUR). Als Països Catalans es van establir diverses ZUR a l’entorn dels nuclis fabrils de Barcelona i València, a més del precedent de Sagunt (Camp de Morvedre) derivat de la reconversió siderúrgica. Gràcies a subvencions i a diversos avantatges fiscals en funció de la inversió i dels llocs de treball creats, les ZUR van ser a la base de la represa econòmica i han acabat esdevenint un gran èxit.

La incorporació de l’Estat espanyol al que aleshores era la Comunitat Econòmica Europea fou l’esca que va encendre el foc d’una recuperació econòmica vertiginosa. La massiva afluència d’inversions estrangeres que cercaven un emplaçament avantatjós per competir dins de l’Europa unida, la recuperació d’un consum llargament postposat per deu anys de crisi econòmica i una política expansiva de despesa pública foren les bases en què es va assentar una reactivació econòmica fulgurant.

Un dels fenòmens més característics d’aquest període fou que bona part de la inversió estrangera es canalitzà a través de l’adquisició d’empreses autòctones, especialment en el sector industrial. Els inversors estrangers adquirien així una quota significativa en el mercat espanyol, amb una xarxa de distribució pròpia. El fenomen es donà, sobretot, en aquells productes on les economies d’escala eren més determinants per mantenir la competitivitat de l’empresa, des dels vehicles a la química fina passant pels electrodomèstics.

Passat aquest sedàs, les empreses de capital autòcton que han restat —sobretot en sectors com el de l’alimentació i begudes i, en casos puntuals però significatius, en els de les motocicletes, els materials de construcció, la perfumeria, els subministraments o l’hostaleria—, per a mantenir la competitivitat dels seus productes no solament al mercat espanyol o europeu, sinó en un mercat global, han hagut d’emprendre una política decidida d’expansió i una estratègia multinacional que les ha dut a la implantació de centres productius a l’exterior, sobretot a països de mà d’obra barata i mercat emergent.

La pesseta entrà el 1989 al sistema monetari europeu amb un tipus de canvi de referència molt elevat i en un context d’optimisme i gairebé fatxenderia europeista per part del govern del PSOE. Aquest tipus de canvi perjudicà les exportacions de mercaderies —cada cop més concentrades al mercat europeu, sobretot a França i a Alemanya— i alimentà la pervivència del procés inflacionari i del creixement dels costos interns que perjudicaven la competitivitat internacional dels productes i serveis a exportar. Aquesta inflació afavoria elevats tipus d’interès que, al seu torn, eren el reclam necessari per a atreure els capitals estrangers a finançar el deute que l’administració espanyola emetia per cobrir la despesa pública de l’Estat del conjunt d’administracions, despesa que creixia molt més de pressa que no pas els ingressos no financers.

La crisi del Sistema Monetari Europeu del setembre del 1992 fou només el detonant que va posar en evidència l’esgotament d’un sistema de creixement de tals característiques. En dos anys i mig, la pesseta es devaluà quatre vegades, més d’un 25% en total.

L’acostament de la data per complir les exigències del Tractat de Maastricht quant a inflació, tipus d’interès i dèficit públic i la influència de Convergència i Unió en la política econòmica arran de la pèrdua de la majoria absoluta del PSOE a partir del 1993, capgiraren la política econòmica seguida fins aleshores. D’un model de creixement basat en el consum, les inversions estrangeres i les importacions, s’anà passant cap a un altre de fonamentat en l’estalvi, les inversions i les exportacions. Això fou possible a partir d’una política pressupostària més rigorosa i amb un equilibri més gran entre ingressos i despeses, sobretot per la via de retallar aquestes darreres, especialment pel que fa a les inversions públiques.

La completa obertura als mercats mundials de mercaderies i la progressiva liberalització dels serveis han afavorit una disminució continuada de la inflació i dels tipus d’interès. Les devaluacions de la pesseta ajudaren a recuperar competitivitat en els mercats europeus. Tot plegat comportà la remuntada de la crisi del 1992 i el 1993, anys en què s’arribà a creixements de la producció negatius tant a Catalunya com al País Valencià.

La política econòmica del nou govern central del Partido Popular ha estat, durant el bienni 1996-97, la simple prolongació natural de la desenvolupada els darrers anys de govern socialista, amb especial atenció a l’assignatura dels comptes públics per mitjà de noves i importants privatitzacions d’empreses propietat de l’Estat i de noves retallades en les despeses corrents i en la inversió. A les acaballes del 1997 tot semblava indicar que l’Estat espanyol —i Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears amb ell— podria integrar-se en el primer torn de la Unió Econòmica i Monetària, amb l’assumpció de l’euro com a moneda comuna, la renúncia al mecanisme de devaluacions per recuperar la competitivat perduda enfront de la resta de socis europeus i la nova autoritat monetària del Banc Central Europeu amb seu a Frankfurt (Alemanya).

L'arribada de les inquietuds europees

Acte per la utilització d’energia solar convocada per Greenpeace, Barcelona.

AVUI

La integració de l’Estat espanyol des de la dècada dels vuitanta a l’Europa econòmicament més desenvolupada i la prosperitat que se n’ha derivat han anat acompanyades, també, de la problemàtica i les preocupacions que aquest creixement genera. La implantació d’organitzacions internacionals que donen la seva particular resposta a aquests reptes és, igualment, una conseqüència d’aquesta integració. En el terreny de l’impacte mediambiental, tot i l’existència d’iniciatives autòctones com ara el Grup d’Ornitologia Balear, l’establiment de Greenpeace a Espanya (1984) ha estat, pel seu abast mediàtic, els seus recursos, l’espectacularitat de les seves accions i el radicalisme dels seus plantejaments, una de les iniciatives amb més ressò. Amb un esquema organitzatiu estatal, gran part de les accions de Greenpeace s’han dut a terme en territori dels Països Catalans, per tal com la pressió demogràfica, industrial i dels serveis hi és sensiblement superior a la mitjana de l’Estat.

Les transformacions sectorials de l’estructura productiva

Les transformacions sectorials de l’estructura productiva no han tingut la mateixa profunditat durant els darrers quinze anys que durant els quinze o vint anteriors. És cert que del 1980 ençà el creixement ha estat globalment menor que entre el 1960 i el 1980 i que les transformacions més espectaculars sempre es produeixen en èpoques d’expansió, tot i que la destrucció del teixit productiu en períodes de crisi també pot deixar empremtes duradores.

Tanmateix, sembla més aviat que ens trobem amb una maduració del sistema productiu i amb una notable equiparació als estàndards europeus de distribució sectorial. D’aquesta manera, podem dir que les transformacions sectorials del 1980 ençà corresponen bàsicament a un moderat aprofundiment dels models d’especialització definits arran de l’etapa de creixement dels anys seixanta i els primers setanta.

Els serveis han esdevingut, sens dubte, l’activitat més important en termes de generació de producte i superen el 62% del Valor Afegit Brut generat al Principat, i el 63% al País Valencià, amb un augment de prop de sis punts entre el 1979 i el 1994. Aquest fenomen és àmpliament generalitzat a tot Europa i sobredimensiona la importància dels serveis per diferents motius. Primer, perquè la major part dels serveis estan molt menys sotmesos a la competència internacional i això els permet augmentar més intensament els preus que a la indústria. Segon, perquè moltes empreses industrials tendeixen a fer externes algunes parts del seu procés productiu —des de la vigilància o la neteja fins a la publicitat o la distribució—, la qual cosa fa engruixir l’epígraf estadístic dels serveis en incorporar-hi activitats que, tant ara com abans, estan immerses en un procés industrial global.

Amb tot i això, és evident que els aspectes immaterials dels productes —des de la logística fins al disseny o al programari— cada cop aporten una porció més elevada de valor afegit al producte final. També ho és que la demanda de serveis creix més que la de productes a mesura que augmenta la renda. Finalment, la generalització de les prestacions de l’estat de benestar a l’Estat espanyol ha fet augmentar significativament els serveis que no estan destinats a la venda, des dels educatius fins als sanitaris o d’atenció social.

El sector de serveis és singular en el cas de les Illes. L’especialització turística que s’havia forjat des dels anys cinquanta s’ha intensificat encara més, de manera que els serveis —més d’un terç dels quals corresponen estrictament a l’hostaleria i la restauració— generen a les Balears quasi el 84% del Valor Afegit Brut (amb un guany de més de set punts des del 1979).

La indústria és el sector que perd més posicions significatives. És cert que en aquest cas es poden aplicar a l’inrevés els arguments que inflaven les estadístiques dels serveis: la incidència de les transformacions en l’organització de la producció i la diferent evolució dels preus que es produeixen en les estadístiques afavoreixen els serveis en detriment, bàsicament, de la indústria. Amb tot, la davallada de la indústria a l’hora de comptabilitzar el Valor Afegit Brut generat és inqüestionable, tot i que també sigui menys intensa que no pas els anys seixanta i setanta. Catalunya va perdre gairebé sis punts entre el 1979 i el 1994 (fins a arribar al 28,7%). D’aquesta manera, s’allunya del pes que manté el sector secundari en una bona part de les regions d’antiga industrialització d’Europa i s’acosta a la situació de les grans regions desenvolupades.

Els sectors en què es va basar el creixement dels anys seixanta i setanta mantenen el seu predomini. Els productes metàl·lics, la maquinària i el material de transport generen més del 31% del Valor Afegit Brut industrial, i la química i els plàstics i cautxú, més del 19%. L’alimentació i el tèxtil hi aporten cadascuna el 15% aproximadament. En aquest sentit, és significativa la frenada en la davallada històrica del tèxtil i, per tant, l’estabilització relativa d’un sector sotmès a contínues recessions i reconversions des de fa quaranta anys. Tot i això, l’anunciada finalització de la vigència de l’Acord Multifibres que protegia el tèxtil europeu pot comportar la necessitat de nous processos d’ajustament.

Indústria del calçat, Elda, E. Costa, 1993.

EC

Al País Valencià la davallada industrial és, en termes relatius, menys intensa. La indústria aporta el 26,5% del Valor Afegit Brut que genera la regió, amb una davallada moderada —menys de tres punts— respecte al 1979. En aquest cas, i vista l’evolució general de l’economia valenciana, sembla que cal parlar més d’un desenvolupament insuficient dels serveis que d’una especial persistència de l’activitat industrial. Els sectors tradicionals i intensius en ma d’obra —tot i estar força afectats eh molts casos per la competència exterior de països amb baixos costos salarials— continuen ocupant els primers llocs en l’especialització industrial valenciana gràcies a una notable tasca d’adaptació als mercats, d’introducció de noves tecnologies estalviadores de mà d’obra i de millora de la comercialització exterior’. És el cas del calçat, la ceràmica i els productes alimentaris. Mentrestant, la gran indústria pública —drassanes, siderúrgia— ha quedat pràcticament desmantellada i les implantacions transnacionals han progressat de manera limitada després de les grans operacions en el sector de l’automòbil i la informàtica del començament dels anys setanta.

A les Illes, la indústria ha esdevingut una activitat gairebé marginal, i només hi subsisteixen unes poques empreses dels sectors tradicionals —especialment d’alimentació i calçat—, en la major part adquirides per firmes transnacionals. El caràcter tradicional i intensiu en mà d’obra, els costos d’insularitat i, sobretot, els costos d’oportunitat que comporta no incorporar-se al negoci turístic —que s’ha mostrat molt més sòlid i estable del que no fa gaires anys es preveia—, expliquen una davallada fins al 8% del Valor Afegit Brut, amb prop de cinc punts de pèrdua entre el 1979 i el 1994.

La construcció ha mantingut un pes relativament estable en l’estructura productiva dels diversos Països Catalans. Es tracta d’un sector molt sotmès a les oscil·lacions de la conjuntura i a la política d’obres públiques. Un cop finalitzats els grans moviments migratoris i els processos d’urbanització que comportaven, i un cop saturat el territori per la intensificació de la urbanització amb motius turístics, el marge de creixement és molt més petit que durant els anys seixanta i setanta. El seu pes, amb les oscil·lacions conjunturals esmentades, sembla força estabilitzat al voltant del 7% a tots els Països Catalans.

Finalment, l’agricultura i la ramaderia han perdut gran part de les ja migrades posicions que mantenien. Sembla, però, que és difícil que baixin gaire més del 2% del Valor Afegit Brut que aporten al Principat i a les Illes, on el 1979 es partia de nivells superiors. El País Valencià continua mantenint un major pes agrari com a element diferencial de la seva estructura productiva, però ja amb molt poca importància en termes relatius, perquè només aporta el 3,3% del Valor Afegit Brut total, amb prop de quatre punts de davallada des del 1979.

El creixement del sector turístic

Remuntador de l’estació d’esquí de Vaquèira-Beret, Salardú, s.d.

M. Catalán / ECSA

En el creixement del sector turístic, els esports de neu hi tenen un lloc destacat els darrers anys. A Catalunya, la pràctica de l’esquí tenia ja una llarga història. Els primers descensos es feren el 1908 als rasos de Peguera, i el 1911 tingué lloc a Ribes de Freser la Setmana d’Esports de Neu. El 1919 la Mancomunitat finançà una campanya del CEC per difondre l’esquí, i el 1930, aquesta mateixa entitat organitzava el primer Saló d’Esquí Català. Tanmateix, la insuficiència de les instal·lacions i dels accessos en limitava molt la pràctica, que restava lligada a l’excursionisme. Aquest vincle es mantingué fins a la dècada dels setanta, en què la millora de les comunicacions, els accessos i les instal·lacions, la generalització del transport privat i l’augment de la capacitat adquisitiva d’àmplies capes de la població convertiren l’esquí en un fenomen de masses i en una indústria del lleure diferenciada. Els anys noranta, al Pirineu català hi havia una trentena d’estacions d’esquí, i al costat d’altres activitats de desenvolupament més recent (turisme rural, esports d’aventura, ecoturisme, etc.), és considerat un dels principals actius de les comarques pirinenques, que passen d’una economia de producció primària a una economia de serveis.

L’especialització de l’agricultura

Agricultura especialitzada a l’Horta valenciana, s.d.

M. Gamón

La unificació europea ha provocat un canvi de papers en les àrees de tradició agrícola, en part motivat per la política de Brussel·les de retallar les subvencions a la producció. Això ha fet que els productors tendeixin a deixar els conreus tradicionals per altres de més rendibles en el mercat, majoritàriament els conreus de fruites i hortalisses, en detriment de les explotacions extensives, com els cereals o els conreus industrials (és a dir, aquells destinats a produir primeres matèries per a la indústria: oleaginoses, tèxtils…). Aquest procés d’ajustament al mercat, conegut de manera general com a “diversificació”, en principi afavoreix les explotacions agrícoles situades al sud d’Europa, climatològicament privilegiades amb relació a les regions situades més al nord a l’hora de produir fruites i hortalisses, i per tant amb més possibilitats d’abastar el conjunt del mercat europeu. Però aquesta tendència té la seva contrapartida en la creixent liberalització del comerç mundial. La reducció dels aranzels i el desplaçament de les àrees especialitzades en aquests conreus traspassen les fronteres de la UE i permeten la distribució de productes vinguts de països del nord d’Àfrica o el sud-est asiàtic. Per això el manteniment de les rendes agràries es veu necessitat d’ajuts, sigui en forma de subvencions a la producció o mitjançant la protecció de les importacions, tal com s’ha fet en altres països on es va plantejar el mateix problema, com els Estats Units o el Japó.

Les relacions econòmiques amb la resta de l’Estat

Les relacions econòmiques amb la resta de l’Estat han estat objecte a Catalunya de diverses aproximacions. A banda dels antecedents dels anys trenta, les aportacions de Ramon Trias Fargas els anys seixanta van obrir el camí que després han seguit una àmplia munió d’economistes i experts. El debat es mantingué una mica apaivagat arran de la pax romana imposada per la implantació de la democràcia i l’elaboració de la Constitució i de l’Estatut, amb l’argument implícit que un cert tipus de solidaritat era el preu a pagar per accedir a unes mínimes quotes d’autogovern. Tanmateix, a hores d’ara, torna a aparèixer amb força a causa de diversos factors.

En primer lloc, hi ha la persistència d’un sistema de finançament dels governs autonòmics de Catalunya i el País Valencià altament discriminatori. Les successives modificacions —que han permès algunes millores tècniques, però que substancialment han continuat mantenint el tracte discriminatori amb què es dissenyà inicialment el model— afavoreixen el fet que, en cada procés de revisió d’aquest sistema, es tendeixi a avaluar el conjunt de relacions fiscals i econòmiques en general. En segon lloc, la millora de l’aparell estadístic possibilita l’existència d’una informació continuada cada cop més exhaustiva i fiable per part d’organismes públics o privats, superant així les limitacions amb què topaven les recerques puntuals dels diferents estudiosos que s’acostaven al tema.

Tanmateix, l’element més important de l’actualitat del debat deriva de la constatació generalitzada de la importància que té el desequilibri en els fluxos econòmics amb la resta de l’Estat per al futur desenvolupament i prosperitat de cada comunitat autònoma. S’hi afegeixen les primeres veus que, des d’una òptica estatal, comencen a qüestionar l’eficàcia dels mecanismes de compensació entre les diferents comunitats autònomes aplicats durant els darrers vint anys. Eficàcia tant pel que fa a una convergència real entre el nivell de riquesa i de benestar entre les diferents comunitats com pel que respecta de llast de les economies més dinàmiques a l’hora de generar riquesa que després pugui ser susceptible de redistribuir-se en alguna mesura.

El desenvolupament de l’estat de benestar i el continuat augment de la proporció que les finances públiques drenen de la riquesa global generada han agreujat presumiblement el problema durant aquests anys. Als Països Catalans, l’increment de la pressió fiscal efectiva sobre les empreses petites i mitjanes, sobretot de caràcter familiar, els professionals i els sectors productius en general ha contribuït a augmentar els desequilibris entre les aportacions de cada país a l’Estat i el retorn d’aquests recursos, sobretot en concepte d’inversions públiques estatals i de finançament de les comunitats autònomes i dels serveis de l’estat de benestar que tenen transferits, com és el cas de la sanitat i l’ensenyament al Principat i al País Valencià.

Per avaluar quina és l’actuació de l’Estat sobre els recursos dels ciutadans, es pot comparar la riquesa generada per habitant —mesurada pel Valor Afegit Brut (VAB)— amb els recursos de què cadascun d’aquests habitants disposa com a mitjana un cop ha pagat els impostos directes i les cotitzacions socials i ha obtingut, si escau, transferències de l’Estat —de les pensions a les beques—.

Totes les regions dels Països Catalans generen un volum de riquesa per habitant superior a la mitjana del conjunt espanyol. Si la mitjana espanyola és igual a 100, les Illes Balears i Catalunya s’hi situen molt per damunt amb valors de 150,7 i de 123,5, respectivament. El País Valencià queda tan sols una mica per sobre de la mitjana espanyola, amb un VAB per habitant equivalent al 101,6.

L’acció de l’Estat, derivada del saldo entre recursos que les famílies hi aporten i els recursos que n’obtenen, pot modificar significativament la renda de què aquestes famílies disposen, sigui per gastar o per estalviar. Les Balears i el Principat es veuen afectades de forma força negativa per l’acció de l’Estat. La renda familiar disponible segons el poder de compra —tenint en compte el diferent nivell de preus de cada territori— se situa en 140,4 per a les Illes Balears i 110,5 per al Principat. Es a dir, amb una pèrdua de 10,3 i de 13,0 punts per a cada regió respecte al VAB per habitant.

Al Principat, aquesta pèrdua en la renda disponible deriva d’una incidència molt negativa dels impostos directes, que seria molt més elevada si no quedés parcialment compensada pel saldo entre aportacions que es fan i les rendes que s’obtenen de la seguretat social.

En el cas de les Illes Balears, la diferència entre la renda de què disposen les famílies i la riquesa generada també s’explica en part perquè la massiva presència d’operadors turístics estrangers i de treballadors de temporada provoca que una part de la riquesa surti de les Illes i, per tant, no formi part de la renda de les famílies que hi viuen de forma permanent.

Al País Valencià, l’actuació de l’Estat sobre les famílies és més neutra i fins i tot els permet guanyar 4 dècimes respecte a la riquesa generada, de manera que la renda familiar disponible segons el poder de compra se situa en 102,0, sempre tenint com a referència que atorguem un índex igual a 100 a la mitjana espanyola.

La informació disponible sobre el saldo fiscal de les tres regions dels Països Catalans indica per al 1991 que Catalunya suportava un saldo negatiu equivalent al 6,8 % del PIB i que les Illes també experimentaven aquest saldo negatiu, però de menor intensitat —3,7% del PIB—, mentre que per al País Valencià les relacions fiscals amb el conjunt de l’Estat li eren lleument favorables i obtenia un saldo positiu equivalent a l’1,7%del seu PIB.

Dos aspectes més ajuden a completar la visió de les relacions econòmiques de l’Estat espanyol amb els Països Catalans: en primer lloc, les inversions estatals; en segon lloc, els recursos de què disposen els governs autonòmics de cada comunitat.

Pel que fa a les inversions públiques, si s’atorga l’índex 100 a les inversions de l’Estat en el conjunt de comunitats autònomes —mesurades en pessetes per habitant— durant el període 1986-92, Catalunya obtingué un índex 55, el País Valencià 80 i les Illes Balears 91. És a dir, tots els Països Catalans es van veure clarament perjudicats per la política inversora de l’Estat, fins al punt que el Principat —i durant un període que va incloure totes les obres que l’Estat va finançar amb motiu dels Jocs Olímpics— va rebre quasi la meitat d’inversions per habitant que la mitjana espanyola.

Les estimacions sobre l’estoc de capital públic que tenen Catalunya o el País Valencià posen en evidència que el que va succeir en el període 1986-92 no va ser un fenomen aïllat, sinó la continuació d’una tendència generalitzada que, en un període d’elevades inversions públiques com aquest, encara tendí a accentuar-se. Així, Catalunya disposa només del 12,9% de capital públic acumulat a l’Estat espanyol mentre que té el 15,5% de població i genera el 19,0% de la riquesa mesurada a través del Producte Interior Brut (PIB). El cas del País Valencià, encara que no tan exagerat, té el mateix signe. Disposa del 9,0% de l’estoc de capital, amb el 10,0% de la població i el 9,9% del PIB.

Malgrat que el pes del capital públic ha augmentat arreu durant els darrers decennis com a fruit del major pes de l’Estat en l’activitat econòmica, el capital privat —que inclou el de les empreses industrials però també el de les autopistes, els hospitals o les escoles— ha d’ocupar més espai en l’estructura productiva als Països Catalans que al conjunt de l’Estat. En ocasions, tanmateix, la situació es resol amb una infradotació del capital necessari per a un adequat desenvolupament econòmic. Així, el capital públic representa entre l’11% i el 12% de la dotació total de capital existent a Catalunya i al País Valencià, deu punts per sota del pes que assoleix al conjunt de l’Estat.

Pel que fa a la qüestió dels recursos públics, no n’hi ha prou de veure quina és la relació entre el que s’aporta a l’administració i el que se’n rep, o el volum absolut del que es rep. Cal tenir en compte també quina és l’administració que distribueix aquests recursos. En aquest sentit, i malgrat el desenvolupament de l’Estat autonòmic, els Països Catalans tampoc no surten gaire benparats a l’hora de tenir més o menys potestat d’administrar els recursos públics per mitjà de les institucions pròpies.

Els governs autonòmics del País Valencià i de Catalunya són els que disposen de menys recursos per habitant de les cinc comunitats autònomes amb règim de finançament comú i amb major nivell de competències, entre elles, les de sanitat i d’ensenyament. Per al 1996, si la mitjana d’aquestes cinc comunitats —que també inclouen Andalusia, Canàries i Galícia— era 100, els recursos per habitant del País Valencià eren de 91 i els de Catalunya, de 98. Cal tenir en compte que, de les cinc, Catalunya és la que té més competències traspassades. Si la comparació es fa amb les comunitats de règim foral —Navarra i el País Basc—, que tenen també un nivell similar de competències, les diferències són encara més accentuades, ja que aquestes tenen un índex de 161 i de 128, sempre considerant l’esmentat grup de cinc com a base igual a 100.

El govern de les Illes Balears és el que disposa de menys ingressos per persona de totes les comunitats autònomes, incloent-hi el grup de les de menor nivell de competències, que és al qual pertany. L’índex 30 sobre la base 100 de les cinc comunitats de règim comú i major nivell competencial ja dóna idea de la migradesa dels recursos públics que administra el govern de les Illes.

La balança fiscal de Catalunya amb l’administració central

La importància que tenen per al futur del país les relacions fiscals entre Catalunya i l’Estat i la preocupació que se’n deriva han fet que aquí es disposi d’una informació més extensa i més completa del fenomen que no pas al País Valencià i les Illes Balears.

L’administració central —que inclou l’Estat, la seguretat social i els organismes autonòmics— recaptava a Catalunya, el 1994, l’equivalent al 24% del Producte Interior Brut, és a dir, de la riquesa generada. Això equival a unes 600 000 ptes. per habitant. La diferència entre ingressos i despeses de l’administració central a Catalunya s’ha estimat per al 1994 entre 780 i 690 000 milions de ptes. a favor d’aquella. És a dir, cada ciutadà de Catalunya paga a l’administració central com a mitjana 120 000 ptes. més de les que rep d’aquesta mateixa administració.

Per tenir un ordre de magnituds agregat, podríem dir que el dèficit fiscal de Catalunya per al 1994 equivalia a un valor entre un 45% i un 51% del pressupost de la Generalitat. O el que és el mateix: si no s’hagués produït aquest dèficit i aquests diners haguessin anat a parar a l’erari del govern autonòmic, aquest disposaria de prop d’un 50% més de recursos sense que es produís cap augment en la pressió fiscal.

Aquesta situació es reprodueix any rere any, amb unes oscil·lacions marcades per la conjuntura econòmica. En èpoques de bonança econòmica el dèficit fiscal és més elevat i en èpoques de crisi és més moderat, de manera que durant el darrer decenni la relació entre les despeses que efectua i els ingressos que obté l’administració central a Catalunya ha oscil·lat entre el 70% i el 82%. Això és a causa, sobretot, de l’impacte de la seguretat social, que és l’únic component de l’administració central que presenta un saldo favorable a Catalunya. En la mesura que hi ha menys persones cotitzant i que hi ha més aturats amb dret a subsidi, l’administració recapta menys i gasta més a Catalunya, de manera que el dèficit fiscal es redueix. En èpoques d’expansió econòmica és al contrari, i el dèficit fiscal augmenta.

Amb un dèficit fiscal continuat que oscil·la entre el 5% i el 9% del Producte Interior Brut —de la riquesa que genera Catalunya—, sembla evident que el país carrega amb una llosa d’una magnitud difícil de suportar durant gaire més temps sense comprometre’n el futur. La quota de solidaritat de Catalunya amb la resta de l’Estat és molt superior al 0,7% del PIB que es reclama com a objectiu per als països del Tercer Món i també molt més elevada que la que Alemanya té amb els seus socis de la Unió Europea. Tot fa pensar, doncs, que comença a ser urgent un cop de timó que replantegi de cap i de nou les relacions fiscals entre Catalunya i l’administració central.

El creixement econòmic en el context europeu

Convergència real dels Països Catalans i Espanya amb la Unió Europea. 1960-1996.

S’ha convingut a denominar convergència real el procés d’acostament entre els nivells de riquesa i benestar de les diferents regions i estats de la Unió Europea. En bona part ha estat així per diferenciar-la de la convergència nominal, que seria el grau de compliment de les condicions fixades al Tractat de Maastricht perquè els diferents estats membres puguin incorporar-se a la primera fase de la moneda única.

L’indicador amb més capacitat de síntesi per avaluar la convergència real és el PIB per habitant, que permet mesurar aquesta convergència adoptant com a punt de referència el PIB per habitant que, com a mitjana, assoleixen els quinze estats que formen l’actual Unió Europea.

L’economia moderna dels Països Catalans arrenca aproximadament del 1960, el primer any després d’un pla d’estabilització que marcà l’inici de la fi de l’economia autàrquica i intervencionista que havia impedit afegir-se a la reconstrucció i el creixement europeus dels anys cinquanta. El fort creixement que de manera quasi ininterrompuda va caracteritzar aquest període va començar a estroncar-se el 1975, any en què es van fer sentir els primers efectes de la crisi desencadenada per les alces en els preus del petroli del 1973. Aquest període de crisi es caracteritzà per importants ajustaments en l’estructura productiva i es prolongà deu anys. El 1985 va marcar el punt d’inflexió del cicle, i la incorporació a la Comunitat Econòmica Europea va ser el detonant per a l’intens període de creixement fins el 1991. L’ajustament que en seguí fou curt, però molt intens. Des d’aleshores, s’entrà en la dinàmica actual de períodes de crisi i de recuperació molt més curts i, presumiblement, menys intensos.

Catalunya aprofità el període de creixement dels anys seixanta i el començament dels setanta per acostar el seu PIB per habitant molt a prop de la mitjana de l’Europa dels 15. Durant aquests anys progressà quasi 16 punts i el 1975 assolí un PIB per habitant equivalent al 99,5% de l’europeu, màxima fita absoluta i que no va tornar a superar-se en els vint anys següents. La crisi del període 1975-85 va fer retrocedir Catalunya gairebé als nivells del començament dels anys seixanta. La recuperació del quinquenni següent fou espectacular i arribà al 97,2% del PIB per habitant europeu. Les oscil·lacions de la conjuntura econòmica dels darrers cinc anys han situat Catalunya amb un PIB per habitant equivalent al 99,4% de l’europeu, de forma que continua sense assolir la fita històrica d’alinear-se amb la mitjana comunitària i deixar de ser una regió “pobra” en termes europeus, tot i que encara sigui “rica” en termes espanyols.

Precisament, les diferències amb el conjunt de l’Estat espanyol han tendit a disminuir durant el conjunt del període. Si el 1960 hi havia més de 26 punts de diferència entre Catalunya i la mitjana espanyola, aquests es van veure reduïts a menys de 22 el 1975, i a poc més de 16 el 1985. Aquesta darrera diferència és la que, amb pocs alts i baixos, s’ha mantingut durant els darrers deu anys.

El País Valencià és la regió dels Països Catalans amb un PIB per habitant més allunyat de la mitjana europea. Ha seguit un cicle similar al de Catalunya però amb uns nivells de partida més baixos i unes oscil·lacions menys marcades. Així, el 1975 també va assolir el seu màxim històric, amb el 79,1% del PIB per habitant europeu, després d’haver guanyat onze punts durant el desarrollismo dels anys seixanta i el principi dels setanta. Amb tot —i a diferència del Principat, que ràpidament es va beneficiar de la finalització de l’etapa autàrquica—, el País Valencià va créixer sobretot durant els primers anys setanta. L’impacte dels deu anys següents de crisi fou també més moderat que no pas al Principat, i des del 1981 es va produir una estabilització de la davallada. La recuperació subsegüent tampoc no va permetre superar els màxims històrics respecte a Europa, de manera que el 1996 el PIB per habitant al País Valencià equivalia al 75,5% de l’europeu.

El PIB per habitant valencià sempre s’ha situat molt proper al de la mitjana espanyola. Els moments més intensos de creixement —al començament dels anys setanta i al final dels vuitanta— van permetre assolir una major convergència amb Europa que el conjunt espanyol. Els períodes de crisi també han estat una mica més intensos fins a arribar a la situació actual de pràctica equiparació amb la mitjana espanyola.

L’especificitat de l’economia de les Illes Balears derivada de l’especialització turística provoca, d’una banda, que sigui la regió dels Països Catalans —i també de tot l’Estat espanyol— a hores d’ara amb un PIB per càpita més elevat i clarament per sobre de la mitjana europea. D’altra banda, l’evolució de l’economia illenca mostra uns trets conjunturals molt diferenciats de la resta de territoris dels Països Catalans i d’Espanya, de la qual és l’única comunitat autònoma que se separa de forma gairebé continuada al llarg del període analitzat.

El PIB per habitant de les Illes era, el 1960, el més baix dels tres Països Catalans i només set punts superior a la mitjana espanyola. L’especialització turística li va permetre una progressió que culminà el 1971, amb un PIB per habitant equivalent al 111,8% de la mitjana europea. Les Illes van notar de forma immediata l’encariment del preu del petroli i la seva incidència sobre les economies europees —principals emissores de turistes— i els preus del combustible i dels bitllets aeris. La davallada del 1975 subsistí en termes similars fins el 1983, en què començà la recuperació que —amb l’excepció del 1989— es mantindria incòlume davant les oscil·lacions de la conjuntura econòmica, tant a la resta dels Països Catalans i d’Espanya com al conjunt europeu i mundial. Així, el 1996, el PIB per càpita de les Illes equivalia al 112,5% de l’europeu, més de 40 punts per sobre del de la mitjana espanyola.