Un poeta de la Šarqiyya: Ibn al-Zaqqāq

Abu-l-Ḥasan ‘Alī ibn ‘Aṭiyyat ‘Abd Allāh ibn Muṭarrif ibn Salma, conegut per Ibn al-Zaqqāq, va néixer molt probablement a València al final del segle XI i morí a Alzira pels volts de l’any 1134. Els estudiosos que s’han ocupat de la seva obra i la seva biografia —des d’H. Pérès i E. García Gómez, fins a J. Piera, passant per C. Barceló i altres— es fan ressò de les discrepàncies que s’observen entre els diversos cronistes àrabs que tractaren d’esbrinar la situació econòmica del seu pare (probablement un artesà de València) i el seu origen tribal. Però tots coincideixen a assenyalar la nissaga berber dels Hawwāra (origen dels actuals topònims de Favara o Favareta, a l’Horta de València) a la qual pertanyia la seva mare, germana d’un altre gran poeta, Abū Isḥāq Ibrāhīm ibn Ḥaffāǧa d’Alzira (1058-1138).

És evident que fou sota el mestratge del seu oncle com s’afeccionà i s’inicià en la literatura. Consta que també estudià la tradició profètica musulmana amb Abū Muḥammad ibn al-Sīd al-Baṭalyawsī, mestre reputat del Šarq al-Andalus del seu temps, i que tingué com a deixeble el tradicionista Abū Bakr ibn Rizq Allāh.

Val a dir que li tocà de viure, a més a més de l’ocupació del Cid, la dominació almoràvit que es caracteritzà per una gran intransigència religiosa gens propícia a la literatura profana que conreà amb tant d’èxit. Ell mateix ho palesa quan escriu que

“entre els [seus] contemporanis, encara que semblin purs, s’hi amaga l’odi com les brases al caliu de la cendra”.

De la mateixa manera que arreu de l’Àndalus, la producció artística dels poetes de la Šarqiyya també hagué de seguir la moda establerta en la poesia àrab clàssica; és a dir, hagué de cenyir-se a uns clixés ja establerts a l’Aràbia preislàmica en uns temps molt reculats. La poesia àrab, amb els seus setze metres clàssics, romania quasi invariable des de força abans de l’aparició de l’islam, tant en el fons com en la forma. Això ha fet que força sovint fos mal compresa per la mentalitat occidental, acostumada a un altre tipus d’estètica. El poeta àrab (i, és clar, també l’araboandalusí), encotillat dins d’uns temes sempre obligats, aclaparat per la pila de metàfores repetides a l’infinit i per uns jocs de paraules i de sinònims que només permet la flexibilitat de la llengua de l‘Alcorà, pot resultar fred i monòton per a la nostra sensibilitat.

En aquest sentit, crec que difícilment es pot comprendre la poesia àrab si no s’emmarca dins d’uns cànons pràcticament immutables que sembla que l’acabin transformant en una cosa artificial o en un simple —però no fàcil— exercici filològic.

De tot això n’era ben conscient el gran literat Ibn Ḥazm quan, refugiat al Šarq al-Andalus amb motiu dels desordres que es produïren a Còrdova al començament del segle XI, inclogué aquests versos en el seu magnífic El collar de la coloma, escrit a Xàtiva (i adaptats per Antoni Martínez a partir de la traducció de García Gómez):

“Ella i jo, la copa i el vi blanc, i tota la foscor semblàvem aquell jorn pluja i terra, perla i or i tota l’atzabeja brunyint a l’entorn”. I afegia: “aquesta quíntupla metàfora ja no pot ésser superada ni hi ha ningú capaç d’incloure’n més en un mateix vers, atès que no ho permeten les lleis de la rima ni la morfologia dels noms”.

És per això que el catàleg de metàfores a utilitzar en la poesia restà clos molt aviat —García Gómez diu que ja des del segle IX— i per aquest motiu el poeta àrab més tardà hagué d’esforçar-se per tal “d’elevar-les a la segona potència”, segons afortunada expressió de l’esmentat estudiós.

Ibn al-Zaqqàq reeixí en aquest esforç i ja li fou reconegut per la crítica àrab medieval. Així, al-Šaqundī (mort el 1231) s’hi referia expressament quan s’adreçà als berbers nord-africans, tot volent fer-los veure la superioritat de la població andalusina: “Que potser és dels vostres aquell poeta [ibn al-Zaqqāq] que, en veure com la gent es queixava a crits de la murga de sentir comparar la boca amb la margarida, les flors amb les estrelles i les galtes amb les anemones, es disposà gentilment a transformar aquestes metàfores tot fent nova llur forma en l’oïda i penetrant llur tall en les intel·ligències?”

La riquesa i la varietat de metàfores amb les quals Ibn al-Zaqqāq basteix la seva poesia és realment sorprenent, però el farien inintel·ligible als ulls d’un lector occidental que no en posseís la clau. Heus aquí la d’aquest poema amorós (versió de Josep Piera):

“L’àgil vailet girava al voltant nostre
les copes omplint-nos, i revivant-les,
just a l’hora que el sol, alçat,
feia lluir l’aurora, de tornada.

El jardí ees havia mostrat les anemones
i oferia el seu perfum la murtra
fosc encara, com l’ambre.
‘On és la margarida?’ preguntàrem

I el jardí ens contestà: ‘L’he deixada
en la boca de qui amb goig us ompli els gots’.
I el coper ho negava;
en somriure, però,
secret ens descobrí el segrest.”

que resulta difícil d’entendre sense partir de l’equació boca-margarida, on les dents són els pètals.

Passa el mateix amb el poema titulat “El vailet nedador” —també en versió de J. Piera—, que diu:

“Vaig dur l’esguard devers un rierol
clar i lluent, transparent, com d’espill
i un bell vailet vaig veure que nedava
mirant-me amb ulls de tímida gasela

Lluna al bell mig d’un cel net d’aigües blaves
amb galdufa semblava per l’escuma.
Núvol de perles el tapava un punt
per reeixir radiant un poc més lluny.”

i que requereix de les conjuncions rierol/espill, adolescent/lluna (que en àrab és del gènere masculí), escuma del riu/halo de la lluna (en la modalitat valenciana, galdufa), núvol/onada i perles/llàgrimes.

Ibn al-Zaqqāq va viure pocs anys i només aconseguí de vorejar la quarantena, però sembla que ho feu content, tal com mostra l’epitafi, traduït per Josep Piera, que ell mateix s’havia compost:

“De vora vós, amic, m’ha tret la mort,
llei fatal que ens allunya als humans.
Si m’ha tocat d’anar-hi a mi primer,
un dia, potser prompte, vindreu vós.

Per vida vostra i pel meu somni dolç:
no fou un goig el nostre viure ardent?
Pregueu per mi, qui passeu per ma tomba,
i a l’amistat pagueu la fe donada.”