València, capital de la República

Al començament del novembre del 1936, la marxa de la guerra semblava fer imminent la caiguda de Madrid a mans de l’exèrcit revoltat. La ciutat, assetjada, es preparava per a una defensa a ultrança. El govern republicà, presidit des del setembre per Francisco Largo Caballero, decidí el seu trasllat temporal per —en les seues paraules— poder continuar més efectivament la resistència i fer més eficaç la gestió del govern. El lloc triat fou València. Així, durant onze mesos (del novembre del 1936 a l’octubre del 1937), València va esdevenir la capital oficial de la Segona República Espanyola. I aquest fet decisiu va constituir un dels episodis més dinàmics de la història de la ciutat, a més d’un període essencial en el desenvolupament de la Guerra Civil.

La capitalitat republicana va tenir per a València conseqüències fonamentals en tots els àmbits. La ciutat va viure una acceleració sense precedents de la seua activitat política, social i cultural. València es va veure ben prompte transformada, físicament i psicològicament, per un aire d’oficialitat governamental que va anar des de l’ocupació dels seus principals edificis pels distints ministeris fins a l’arribada d’una considerable riuada de dirigents polítics, buròcrates, diplomàtics, periodistes, intel·lectuals i artistes relacionats, d’una manera o d’una altra, amb el trasllat del govern. Tota aquesta “invasió” va convertir-la en una ciutat sobresaturada i cosmopolita, cor oficial de la zona republicana i centre d’atenció nacional i internacional durant gairebé un any.

Òbviament, durant els mesos de la seua capitalitat, València s’enfrontà amb importants problemes, derivats alguns de la seua condició de capital i d’altres, de la mateixa dinàmica de la guerra. L'afluència de desenes de milers de refugiats procedents de Madrid o d’altres parts de la zona republicana, la progressiva escassetat i l’alça del preu de les subsistències, o els cada vegada més freqüents bombardeigs aeris i navals franquistes, posaven en dubte el mite del “Levante Feliz”, que la premsa madrilenya havia encunyat, i el de la València ben alimentada i despreocupada de la guerra.

València, com a capital i seu de govern, ciutat de trobada dels principals dirigents polítics i sindicals, i de la intel·lectualitat de l’Espanya republicana, va esdevenir el nou escenari privilegiat de les lluites i les divisions polítiques del bàndol republicà. Allí es produí la crisi del govern de Largo Caballero com a conseqüència de les repercussions polítiques dels fets de Maig del 1937. Acabat políticament el mandat de Largo Caballero, principal instigador de l’elecció de València com a capital temporal, el nou executiu de Negrín no va tenir ja raons per a romandre a la ciutat. El trasllat a Barcelona va tenir lloc al final de l’octubre del 1937. Darrere quedaven onze mesos de protagonisme polític. De mítings, conferències, reunions, homenatges, xerrades i d’un gran nombre d’activitats sociopolítiques.

La producció cultural a València durant la Guerra Civil, especialment en l’any de la seva capitalitat oficial, es caracteritzà per una extraordinària qualitat i importància. L’activitat en aquest àmbit es va multiplicar frenèticament, i les manifestacions artístiques realitzades a València durant aquest període estaven imbricades, d’una manera difícil de deslligar, del seu protagonisme polític. La cultura era ara un instrument popular de lluita contra el feixisme, i els principals intel·lectuals i artistes de l’Espanya republicana desenrotllaven la seua diversa i intensa activitat en la València d’eixos mesos.

Milicians en una exposició d’obres salvades del bombardeig i la crema del palau del duc d’Alba, celebrada al claustre del col·legi del Patriarca, València, c.1937, AGACE.

La tasca de difusió cultural des de les institucions va ser notable. Si comencem per la salvaguarda del patrimoni historicoartístic, valencià i estatal (cal recordar el paper de refugi que exercí València de gran part del tresor artístic procedent del Museo del Prado i d’altres museus de la zona republicana), l’activitat institucional va ser múltiple. El Ministeri d’Instrucció Pública (allotjat en la seu de la Universitat Literària) desenvolupà tot un grapat d’actes culturals, tant a la rereguarda com al front (exposicions de llibres, cartells, pintures, actes literaris o d’agitació i propaganda, creació de biblioteques), plasmant, al mateix temps, vells projectes educatius (entre els quals cal destacar la creació dels instituts per a Obrers, el primer dels quals es va inaugurar a València, al gener del 1937). També es van distingir en aquesta feina les institucions específicament valencianes, que van rebre un gran impuls en aquest aspecte amb la creació, a partir del 1937, d’una Conselleria de Cultura, dirigida pel polític del Partit Valencianista d’Esquerra Francesc Bosch i Morata. Aquesta conselleria inicià, a més a més, una important campanya per a la recuperació de la llengua i la història del País Valencià, amb la creació tota una xarxa d’institucions culturals netament valencianes (com per exemple, l’Institut d’Estudis Valencians). Així mateix la Universitat valenciana (afavorida amb el fet de donar refugi als professors i als intel·lectuals d’altres universitats), promogué en aquest moment una considerable labor d’extensió universitària, entre la qual ressalta la desplegada pels estudiants de la FUE (Federació Universitària Escolar) amb publicacions, teatre universitari, cineclub, suport als instituts, Universitat Popular, etc.

Tota una plèiade de nombroses associacions culturals van fomentar, per la seua banda, una intensa activitat. Entre elles hi ha, evidentment, l’AIDC (Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura) de València, que va amalgamar majoritàriament el compromís pro-republicà dels intel·lectuals valencians. L’Aliança va realitzar una valuosa tasca en les seues distintes seccions (literatura, música, publicacions i arts plàstiques) per mitjà de tots els seus membres, entre els quals destacaven Max Aub, Ángel Gaos, Juan Gil-Albert, Emili Gómez Nadal, Joan i Josep Renau, o Carles Salvador, entre altres. Sens dubte, la presència, juntament amb aquests intel·lectuals valencians, del millor dels pensadors, científics i escriptors republicans (entre ells, personalitats com Antonio Machado, León Felipe, Rosa Chacel o Jorge Guillén, evacuats des de Madrid i acollits a València amb la creació de la Casa de la Cultura, on realitzaren el seu treball), va contribuir decisivament a fer de València la capital cultural de la República espanyola durant aquests mesos.

La ciutat va acomplir també el paper de punt d’aplec internacional, amb la celebració del II Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura, que va ser inaugurat el 4 de juliol de 1936 a València, patrocinat per l’AIDC valenciana. Aquest congrés va esdevenir el més clar exemple de la solidaritat amb la República Espanyola per part dels intel·lectuals antifeixistes de tot el món. Hi van assistir, entre d’altres, André Malraux, Tristan Tzara, Octavio Paz, Alejo Carpentier o Pablo Neruda.

Si a un desplegament sense precedents, tant quantitativament com qualitativament, de publicacions periòdiques i de revistes especialitzades en aquest període a València (cal esmentar, entre moltes d’altres, “Nueva Cultura”, “Hora de España” o “El Buque Rojo”), s’hi uneixen altres manifestacions de la vida cultural (en forma de conferències, actes literaris, exposicions de pintures o cartells, obres de teatre, projeccions de pel·lícules, actes festius, etc.), es pot arribar a dibuixar un panorama, mai no exhaustiu, de la intensa activitat politicocultural desplegada a València en aquest període tan decisiu de la història recent.