Vicenç Guarner va néixer l’any 1893 a Maó, on estava destinat el seu pare, també militar. Traslladada la família a Barcelona, Vicenç va estudiar a l’institut de Sant Gervasi i el 1908 ingressà a l’Academia de Infanteria de Toledo, on formà part de la quarta companyia de cadets, juntament amb José Asensio, Muñoz Grandes, Alonso Vega, Yagüe i Leopoldo Menéndez. Va sortir com a segon tinent el 1911 i, com a primer tinent, ingressà a l’Escola de Guerra. A la tardor del 1916, a l’Ateneu de Madrid, va conèixer Manuel Azaña i, el 1919, acabats els seus estudis, va diplomar-se en Estat Major. Va prestar servei a Maó, Barcelona, Madrid i, durant un llarg temps, al Marroc. La seva estada en aquest país l’acabà convertint en arabista. També va ser professor a l’Academia de Toledo i, entre el 1927 i el 1930, secretari del govern del Sàhara.
Ascendit a comandant l’any 1930, va quedar disponible a Barcelona, on connectà amb Francesc Macià, amic del seu pare d’ençà que tots dos havien servit com a militars a Lleida. I també amb Lluís Companys, que havia conegut quan era pres polític a la fortalesa de la Mola, a Menorca.
Proclamada la República, Guarner va ser nomenat cap d’Estat Major de la 7a Brigada d’Infanteria, al juny del 1931, amb quarter general a Barcelona. Al gener del 1932, amb ocasió de l’aixecament anarquista de l’Alt Llobregat, va traslladar-se a Manresa, i va prendre part en les operacions militars destinades a reduir la revolta. Més endavant, quan el seu company de promoció Jesús Pérez Salas fou nomenat cap superior de Policia de Catalunya, va col·laborar en les tasques de reorganització, sense deixar de banda els seus deures militars. Aquell mateix any va ser designat per seguir a França un cicle d’instrucció per a comandaments superiors.
Durant els fets del Sis d’Octubre de 1934 restà aquarterat a Barcelona, inquiet per la sort del seus amics Pérez Salas i Arturo Menéndez i del seu germà Josep, implicats en el moviment, com a oficials al servei de la Generalitat. Fracassat l’intent, va amagar-los a tots tres fins que pogueren passar la frontera francesa. Malgrat no haver pres part en el moviment, va ser processat per “conspiración para la rebelión” fins que l’expedient va ser sobresegut per manca de proves, i retornà al seu destí de la 7a Brigada.
El 1934 va ser requerit per la Unión Militar Republicana Antifascista (UM-RA), que havien fundat oficials de Madrid amb l’objectiu de combatre la Unión Militar Española (UME) del militars antirepublicans. Acceptà l’encàrrec d’organitzar l’UMRA a Catalunya i va aconseguir l’afiliació de bastants militars, malgrat que la majoria dels oficials eren afiliats de l’UME.
Després que el Front Popular va guanyar en les eleccions del 1936 i Catalunya va recuperar l’Estatut, el president Companys va nomenar Frederic Escofet comissari general d’Ordre Públic i Vicenç Guarner, cap dels serveis. Servint-se de membres de l’UMRA i dels mateixos agents de policia que acomplien el servei militar, va vigilar la conspiració fins que la denúncia d’un oficial de Seguretat va posar-lo sobre la pista del capità d’assalt Valdés, i va apoderarse de documents que contenien instruccions per a la revolta. El capità i dos tinents van ser empresonats a Montjuïc, però el general de la divisió, Llano de la Encomienda, no va prendre cap mesura per arranjar la situació.
Escofet, Guarner i el comandant Alberto Airando, cap del cos de Seguretat i Assalt, van estudiar el probable pla d’acció dels conspiradors. Les casernes de Barcelona estaven situades a la perifèria i era previsible que els rebels marxessin cap al centre vital de la ciutat, la plaça de Catalunya, per ocuparne després els edificis més importants.
Les forces de Seguretat i Assalt van situar-se en gran nombre al Cinc d’Oros, i en menor concentració a la Barceloneta, la plaça d’Espanya i la porta de la Pau, situant tiradors i metralladores als terrats per tal de batre les rectes avingudes. Dues companyies de guàrdies protegien la conselleria de Governació i quatre companyies més restaren com a reserva general. Els Mossos d’Esquadra defensaven el palau de la Generalitat i l’Ajuntament, mentre que la Guàrdia Civil quedava en reserva, a l’espera d’actuar enfront dels militars revoltats.
Guarner va intentar la col·laboració de Garcia Oliver, líder de la CNT, i Escofet sol·licità autorització al general Llano de la Encomienda per a detenir, per ordre judicial i durant la nit, uns quaranta caps i oficials conspiradors. Cap dels dos no va reeixir i la defensa armada de la legalitat va quedar reduïda al cos de Seguretat i Assalt, el petit cos de Mossos d’Esquadra i la incògnita de la Guàrdia Civil.
Malgrat tot, quan el 19 de juliol va esclatar la revolta a Barcelona, la Guàrdia Civil va mantenir-se fidel a la República i el cop militar va fracassar a la ciutat i, per extensió, a tot Catalunya.
A cap altra ciutat de l’Estat la lluita contra els rebels no va fer-se amb tanta previsió. No obstant això, la tasca era massa gran per a les forces de policia i la lluita contra els revoltats va desarticular els ressorts de l’Ordre Públic. El saqueig dels arsenals militars emplenà els carrers de persones armades i fou impossible restablir la disciplina dels agents de Seguretat i Assalt i de la Guàrdia Civil, contagiats de l’ambient revolucionari. l’evolució del fets havia destruït el poder policíac de la Generalitat, i Escofet i Guarner van dimitir. El primer marxà a França, i Guarner va ser nomenat assessor militar del Comitè de Milícies pel president Companys i, el 12 d’agost, sotssecretari de la Conselleria de Defensa de la Generalitat, conservant-li el càrrec al Comitè.
La capacitat de la sotssecretaria era bastant teòrica a causa de la independència de les milícies envers la Generalitat. Emperò, Guarner va organitzar la construcció de fortificacions i d’algunes institucions dedicades a l’ensenyament militar, com per exemple l’escola d’oficials dels Escolapis de Sarrià —dirigida pel tinent coronel d’enginyers Mario Jiménez amb alguns militars professionals—, l’escola de transmissions a Sant Cugat i un curs per a formar pilots militars, al Prat de Llobregat, limitat per la manca d’avions. Paral·lelament, a fi de poder comptar amb personal tècnic, van ser cridats a files tots els pilots, muntadors i mecànics d’aviació i els apuntadors i artificiers d’artilleria.
A la darreria de setembre Guarner dimití el càrrec de sotssecretari i fou nomenat cap de l’Estat Major de la Conselleria de Defensa, de nova creació. Va organitzar els serveis secrets de la Generalitat i treballà en la militarització i en l’organització del front d’Aragó, del qual va ser nomenat cap superior el 28 de febrer de 1937, i també va participar en les accions de Belchite, Codo i Osca.
Desapareguda la Conselleria de Defensa, el seu Estat Major va continuar treballant fins a passar a l’exèrcit de l’Est, nova denominació de l’antic front d’Aragó. El 23 de juny de 1937, Guarner va ser traslladat a l’Estat Major del Ministeri de Defensa, situat a València sota el comandament del general Rojo. Va fer-se càrrec de la secció d’Operacions, es va traslladar a Madrid amb ocasió de la batalla de Brunete i, per a altres afers professionals, als fronts d’Extremadura i Andalusia.
Va retornar a Barcelona, a l’octubre del 1937, quan el govern Negrín va traslladar-hi la capital. Al maig del 1938 va substituir el coronel Casado com a director de l’escola de l’Estat Major, de la qual ja havia estat professor a València, des del novembre.
Guarner esperava ser nomenat cap d’Estat Major de l’exèrcit d’Extremadura, però, pel fet que era l’únic arabista disponible, va ser enviat com a agregat militar de la legació de la República Espanyola a Tànger, l’11 de setembre de 1938, on s’havia produït un seriós conflicte amb intervenció del tribunal internacional. Arribat a la nova destinació, organitzà el servei secret a l’interior del Marroc espanyol i va desplaçar-se a Fes amb la missió secreta de revoltar els oriünds de Gomara. Al febrer del 1939 el soldà del Marroc va reconèixer el govern de Franco i, immediatament, la legació republicana a Tànger va ser clausurada. Guarner va traslladar-se amb la seva família a Casablanca, on va muntar, al camp d’un temps, una fàbrica de conserves de peix a Safi. Durant la Segona Guerra Mundial, després de la rendició francesa, va ser detingut per la Gestapo i empresonat, i salvat de ser deportat a Espanya pel general Verges, que havia estat professor seu.
Exiliat a Mèxic, va servir quatre anys com a coronel d’Estat Major a les forces aèries d’aquell país. Després, va ser sotsgerent del Banco de la Propiedad y de la Industria de Mèxic i del Banco Inmobiliario Atlas S.A. Va ser agregat militar a l’ambaixada republicana a Mèxic i col·laborador de “Quaderns de l’exili”. Home culte i militar instruït, abans de la Guerra va escriure articles innovadors sobre les forces motoritzades i les operacions al desert. A l’exili publicà dues obres militars: Carros de combate i Tècnica d’art militar modern. l’any 1975 es va publicar a Madrid una edició abreujada de les seves memòries amb el títol Cataluña en la guerra de España, 1936-39. El 1977 publicà a Barcelona un fascicle sobre el front d’Aragó, i les memòries completes en català aparegueren el 1980 amb el títol L’aixecament militar i la guerra civil a Catalunya (1936-1939). Vicenç Guarner va morir a Mèxic l’any 1981.