El general V. Rojo acompanyat d’I. Prieto en una visita al front d’Aragó, 1937-38.
BNM
Vicent Rojo va néixer a la Font de la Figuera, la Costera, el 1894. Va ingressar a l’Acadèmia d’Infanteria de Toledo el 1911, d’on sortí, tres anys després, amb el grau de segon tinent i el número quatre de la promoció. La seva primera destinació va ser Barcelona, després el Marroc i, posteriorment, va passar a l’Escola de Guerra, on es va diplomar en Estat Major. Durant la Dictadura de Primo de Rivera era capità professor de tàctica a l’Acadèmia de Toledo, on, juntament amb el seu company Emilio Alamán Ortega, publicà la “Colección Bibliográfica Militar”, dedicada a temes culturals i professionals. Tingué uns 2 000 subscriptors i en desaparèixer, el 1936, havia publicat un centenar de volums. La col·lecció va ser l’intent més seriós al llarg del segle XX d’ampliar la cultura militar.
Comandant des del 1934, es trobava a Madrid quan va esclatar la revolta del 1936. Militar sense altre compromís que el deure, va posar-se a disposició del govern i, el 9 de setembre, va actuar com a parlamentari davant del coronel Moscardó i els oficials revoltats a l’alcàsser de Toledo, presentant-los les condicions per a rendir-se, condicions que no van acceptar.
El mes de novembre, quan ja era imminent l’atac de les tropes del general Varela contra Madrid, Rojo va ser designat per a organitzar l’Estat Major del general Miaja, cap militar de la capital. Immediatament, va articular les forces, l’armament i les provisions disponibles que formaven, tot plegat, un desordenat trencaclosques. Malgrat totes les previsions, els improvisats defensors de Madrid van impedir l’entrada de les tropes marroquines; Rojo adquirí fama com a cap d’Estat Major i, el 23 d’octubre, va ser ascendit a tinent coronel.
Detingut l’assalt contra Madrid, els combats van desbordar el marc de la ciutat i Rojo va veure augmentades les seves responsabilitats. El 15 de febrer de 1937, el ministre de Defensa li encarregà les operacions de la batalla del Jarama, que va culminar amb un empat. Poc després, durant la batalla de Guadalajara, va substituir el general Martínez Cabrera com a cap de l’Estat Major. Les forces republicanes van resultar victorioses i, el 20 de març, Rojo era nomenat coronel.
El govern Negrín, amb Indalecio Prieto com a ministre de Defensa, nomenà Rojo cap de l’Estat Major Central el 20 de maig de 1937. Aquesta institució, que prengué gran volada sota el seu comandament, va convertir-se en el màxim òrgan tècnic de la política militar. General el 21 d’octubre, va desenvolupar una gran tasca en l’organització de l’Exèrcit Popular de la República, creant el Cos de Maniobra, amb les tropes més veteranes de la defensa de Madrid. Sobre aquesta base, va formar grans unitats estratègiques, com l’Exèrcit de Maniobra, que va lluitar en la batalla de Terol, i el Grup d’Exèrcits de la Regió Oriental, format per les forces militars situades a Catalunya.
Després d’un any, l’enfrontament armat s’havia transformat en una veritable guerra, i les columnes de milicians no tenien condicions per a portar a terme les complexes operacions d’un exèrcit modern. El govern necessitava transformar les milícies en tropes organitzades i aptes per a passar a l’ofensiva, situació bèl·lica on la coordinació i la disciplina resultaven imprescindibles. Però era difícil convertir en soldats els milicians, sorgits com a reacció autodefensiva i revolucionària enfront de la revolta militar del 1936. Encara més difícil era crear comandaments intermedis, tècnicament preparats, més subjectes a la jerarquia de l’exèrcit que no pas a l’obediència política o sindical.
Malgrat tot, les batalles del Jarama i de Guadalajara havien despertat la il·lusió que la República comptava amb un exèrcit. Aprofitant l’avinentesa, l’Estat Major planejà dues petites ofensives, contra Segòvia, al maig del 1937, i Osca, al juny del mateix any, destinades a destorbar la conquesta franquista de Biscaia. Els republicans no van apoderar-se ni de Segòvia ni d’Osca, però pogueren comprovar com les foguejades tropes de Madrid maniobraven en camp obert. Rojo va preparar un pla per utilitzar-les i el resultat va ser la batalla de Brunete (juliol del 1937).
El govern Negrín volia recuperar la iniciativa i aprofità les idees estratègiques de Rojo, convertint-lo en el cervell militar de la República; ell va ser el responsable de planejar les tres grans ofensives de Belchite (juliol del 1937), Terol (desembre del 1937) i l’Ebre (juliol del 1938), destinades, respectivament, a evitar els atacs franquistes contra Santander, Madrid i València.
En tots els casos, aquestes batalles van iniciar-se amb una gran infiltració dintre del territori enemic. Durant la nit i per sorpresa, les millors tropes republicanes perforaven el front i aprofundien en la rereguarda, intentant apropar-se als objectius principals. Fou l’estratègia més imaginativa de la Guerra, contraposada a les lentes concepcions militars del general Franco. La tècnica de Rojo permetia aprofitar el factor sorpresa per compensar la inferioritat de l’artilleria republicana i trencar el front ràpidament i sense pèrdues.
Aquests plantejaments tan brillants van trobar obstacles en l’execució. Van ser les batalles més imaginatives, però totes van acabar en desfeta. l’Exèrcit Popular no tenia capacitat estratègica a causa de la dèbil aviació i de l’endèmica mancança de municions i materials militars. Paral·lelament, l’aïllament internacional i els enfrontaments polítics interns llastaven les operacions militars.
Les últimes planificacions de Rojo van ser destinades a salvar Catalunya. Consistien en una resistència esglaonada al Principat, combinada amb ofensives a Andalusia i Extremadura, que no van portar-se a terme per manca de col·laboració del general Miaja i de l’almirall Buiza, convençuts de la seva inutilitat.
Quan Catalunya va caure en mans de Franco, Rojo va refugiar-se a França. Entre el 1943 i el 1956 va ser professor de l’Acadèmia Militar de Cochabamba (Bolívia), fins que, el 1958, Franco li permeté retornar a condició de mantenir-se en un absolut ostracisme, i així va morir a Madrid, l’any 1966. Els seus llibres més importants són ¡Alerta los pueblos! (1939), España heroica (1942), Tríptico de la guerra (1953), Culminación y crisis del imperialismo (1955) i Así fue la defensa de Madrid (1966).