Violència i feudalisme

Realitats físiques

Arribats al segle XII, a la Catalunya Vella s’observa que la feudalització havia comportat importants transformacions del paisatge. Les villae antigues s’havien desintegrat o eclipsat, i nombrosos mansi ocupaven el seu lloc. Les unes deuen ser l’antecedent dels altres, però el canvi no fou només nominal. El mas, que representa un reforçament important de l’hàbitat dispers, deu ser el resultat del joc de forces combinades: el creixement que trenca motlles; la ruptura de les antigues formes d’enquadrament (vincles servils, de parentiu i polítics), que possibilità la disseminació sobre els vells terrers i les terres de rompuda; l’emergència o afirmació de la família nuclear; la voluntat senyorial de basar la sostracció en les rendes preses a la petita explotació i per això res millor que formar unitats autosuficients i lligar el pagès al mas hereditàriament; les condicions naturals (nombrosos punts d’aigua en les terres de la Catalunya Vella, més humides que les de la Nova), etc. Al conjunt de la Catalunya Vella el bon mas va ser la tinença rural per excel·lència, la fornidora de les millors rendes. La major part d’aquelles antigues villae van perdre el sentit de demarcació administrativa que, segons sembla, havien tingut; i també el sentit d’agrupament de població i potser, en algun cas, de centre d’explotació agrícola. De vegades fins i tot els noms van desaparèixer. Moltes, però, van quedar en el record per a designar contrades dins de termes parroquials o de castell més amplis. Les parròquies i els castells, juntament amb les masies, són les formes d’enquadrament de la població de l’època feudal.

Per iniciativa tant laica com eclesiàstica, als segles XI i XII s’aixecaren nombroses esglésies, que es vincularen canònicament a les seus (als seus bisbes i canonges), i es precisaren els termes d’una completa xarxa parroquial. Algunes d’aquelles villae, escollides com a seu d’una església parroquial, van poder així perpetuar-se i créixer, i més quan el dret de protecció o asil eclesiàstic es va estendre sobre el territori que circumdava els temples (sacraria). Així, a la Catalunya Vella, la societat feudal en desenvolupament impel·lia ensems l’hàbitat disseminat de les masies i l’hàbitat concentrat dels vilatges eclesiàstics, i això no únicament per voluntat senyorial, sinó també per la pròpia lògica del sistema.

Església de Sant Ponç de Corbera, Cervelló, s.XI.

ECSA / TAVISA

Encara que es basava en reflexos d’autosubsistència, l’economia feudal no podia pas viure únicament de la petita producció pagesa; era necessària una certa divisió del treball i un intercanvi d’abast local i comarcal. Els vilatges eclesiàstics haurien de ser, doncs, baules d’una cadena en la qual s’integrarien les viles noves, de fundació reial o senyorial, i culminarien amb les viles mercat, centres d’intercanvi i de producció artesanal. El panorama era lleugerament diferent a la Catalunya Nova, on les necessitats imposades per la conquesta i la colonització, com també les condicions geogràfiques, van estimular la formació d’un poblament concentrat en viles, generalment dotades de privilegis comunals, i sovint proveïdes d’un sistema defensiu propi (torres i muralles).

El sistema feudal es diferencia també de l’antic, que el precedí, per la relativa separació que s’hi produeix entre la política i l’economia, fet que implicà una certa autonomia de la producció. La imatge podria ser, en un extrem, el mas amb el pagès que organitzava i dirigia l’explotació dels terrenys aglevats i, en l’altre, el castell del turó amb el senyor, que no organitza ni dirigeix cap explotació (ni tan sols la de les seves dominicatures, que encomanava al batlle) sinó que usava de la instància política (dels poders de manar i castigar) per a puncionar l’economia. Les senyories, generalment presidides per castells, eren en aquest sentit les demarcacions bàsiques del feudalisme que, com a tals, afloraren arreu del territori, posseïdes per senyors que havien usurpat, en bona part, les prerrogatives de l’Estat. Aquests castellans, aliats o rivals els uns dels altres, disposaven de mainades de milites castri per a mantenir l’ordre en les seves senyories i de batlles de sac encarregats de cobrar les rendes dels seus pagesos i d’explotar les dominicatures. No únicament l’aristocràcia laica era propietària de grans extensions de terra, també l’Església posseïa dominis i senyories. Les esglésies parroquials tenien cadascuna les seves terres i rendes i, a vegades, drets reals i personals sobre famílies pageses. També eren importants les possessions i els drets de monestirs i ordes militars. Bisbes i canonges eren així mateix titulars de senyories. Resistint-se a les formes més dures del feudalisme i contribuint, doncs, a moderar i ordenar el sistema naixent, l’Església també es feudalitzà. És ja un tòpic la imatge dels prelats que fàcilment canviaven la mitra per l’espasa. Si es deixa de banda, de moment, el tema de la sostracció salvatge que molts nobles practicaven i s’analitzen les formes habituals de sostracció, admeses per la legalitat i el costum, no sembla, quant al grau d’explotació i al nivell de subjecció, que s’observin diferències apreciables entre les senyories de la noblesa, l’Església i la monarquia.

Sostracció

Dels pagesos de les seves senyories, els senyors n’obtenien diferents ingressos, derivats dels drets eminents que tenien sobre les terres i les persones. La primera partida dels ingressos senyorials era la dels censos. Tots els senyors percebien censos fixos i censos proporcionals a la collita. Els fixos, en producte (cereals, vi, carn) o en diner, podien ser una herència de l’antiga imposició directa (personal i territorial) romana i visigoda, segurament molt degradada i ara ja totalment privatitzada. Els censos proporcionals a la collita, els més lucratius (de la meitat a la vintena part), en canvi, semblen provenir de les formes de renda que tradicionalment pagaven els pagesos als amos propietaris de les seves terres. La segona partida era la de les albergues i imposicions assimilades, derivades del deure de l’hospitalitat, que tot home lliure havia d’oferir als agents de l’autoritat i que ara consistia en el lliurament de queviures, en quantitat fixa i anual, per al senyor i les seves cavalleries. La tercera partida era la de les prestacions de caràcter paramilitar, particularment el servei d’host, herència de l’època en què el servei militar era un deure dels homes lliures i que ara s’havia convertit en una imposició en espècie o en metàl·lic, i en serveis de transport. La quarta partida era la de les exaccions d’ordre judicial, és a dir, els ingressos derivats de les fiances, els plets i les sentències. La quinta partida és la que es podria relacionar amb els drets que l’Estat tradicionalment tenia sobre els béns que no eren de propietat privada però que els particulars usaven: els camins, els ports i els ponts per on transitaven els productes, i els llocs (mercats) on es feia el comerç proporcionaven impostos indirectes (lleudes, telonis); l’ús de les muntanyes, el bosc i les pastures estava també gravat amb imposicions específiques (per exemple, el pasquer, una part de la caça i la pesca, etc.); del dret sobre les aigües i el bosc, i sobre l’energia que l’aigua i la llenya (o el carbó) poden alliberar, en deriva també el monopoli senyorial sobre molins, fargues i forns. Hi havia, per acabar, prestacions personals en treball (joves, batudes, tragines), que potser derivaven de velles prestacions militars degradades i, en algunes senyories, exaccions noves i arbitràries (toltas, forcias, acaptas, questias), que s’han qualificat de sostracció salvatge.

Si hom es fixa bé en la tipologia rendal exposada, immediatament s’adona que la feudalització va consistir a privatitzar les càrregues públiques tradicionals, és a dir, despullar la base material de l’Estat per a vestir la senyoria. I això té dues implicacions decisives: d’una banda, la conversió de la monarquia en poder feudal, que vol dir sobirania limitada, pactada, sense altres recursos ordinaris que, com la resta de senyors, els derivats de l’explotació dels seus dominis o senyories (els que va aconseguir salvar del naufragi) i sense possibilitat d’intervenir en les qüestions internes de les altres senyories, i encara menys canviar-ne els titulars; i d’altra banda, la indefensió de la pagesia, sotmesa directament, i sense més contrapoder que la seva capacitat de resistència, al domini dels senyors que els manen, els castiguen i els cobren rendes. Es tractava, doncs, d’una situació política que afavoria la confrontació social directa. El pagès, aprofitant el control immediat de la tinença, adoptava formes encobertes de resistència que, en circumstàncies normals, li permetien imprimir a la taxa de sostracció una tendència a la baixa. El senyor, distanciat del procés de producció, però usant la força política i militar, reaccionava a batzegades intentant invertir la tendència, i per ferho trencava, si podia, el costum: incrementava les rendes tradicionals, en creava de noves i extorquia. En cert sentit, la mutació feudal pot ser pensada com la més gran d’aquestes batzegades, quan els potents es llançaren sobre els fruits del creixement pagès.

Violència

Tot sistema social desigual, basat en modalitats d’explotació del treball, conté dosis de violència. El feudalisme no en fou, doncs, excepció. Va néixer al segle XI fruit d’una forta explosió de violència, que es pot considerar il·legal, en el sentit que violentava les lleis i els costums establerts, i es va estendre durant el segle XII, també per la força. Els clergues (i els juristes de la cort), que dominaven l’escrit i dominant-lo pretenien dominar la societat, van intentar durant tot aquest temps establir una frontera entre càrregues consuetudinàries (heretades del sistema antic, per bé que distorsionades i a vegades potser incrementades) i càrregues noves i arbitràries, que van considerar i qualificar de mals costums. Formalitzaven així una diferència entre sostracció legal i il·legal i, implícitament, distingien entre una violència o coerció acceptable i una d’inacceptable. Totes dues tenien, però, la seva lògica. La violència legal era la que obligava el pagès, que no necessita senyor, a suportar-lo i mantenir-lo, lliurant-li una part establerta (pactada o acostumada) del fruit del seu treball. Com que el pagès s’hi resistia, i de vegades fins i tot estava disposat a marxar cap a altres senyories menys explotadores, els senyors també convertien en llei la violència d’adscriure el pagès a la terra, restringir la llibertat de successió en el mas, posar límits a les iniciatives matrimonials de la pagesia i, sobretot, maltractar impunement, de manera legal, els pagesos de la pròpia senyoria, constitució bàrbara que cap assemblea del món cristià, llevat de les Corts de Cervera, del 1202, no va gosar aprovar. Tot i el ventall de possibilitats de domini i explotació que aquesta violència legal oferia als senyors, als segles XI-XIII hi hagué innombrables episodis de violència il·legal, protagonitzats per nobles delinqüents. La violència il·legal era la que havia de permetre a una classe allunyada del procés de producció, i amb unes eines que eren les armes, mirar d’adaptar el nivell d’ingressos al de despeses i als canvis de l’economia (la continuïtat del creixement i la dinàmica del mercat, per exemple); rompre la tendència declinant de la taxa de sostracció; fer lloc en el pastís senyorial als grups mitjans i inferiors de la noblesa, els nouvinguts; recordar als pagesos que hi ha senyors, etc.

De fet, la documentació, sobretot la del segle XII, registra dues menes de conflicte: l’un de tipus vertical, que enfronta senyors i pagesos, i l’altre de caire horitzontal, entre senyors, sovint de diferent categoria, que es barallaven per la redistribució de l’excedent sostret a la pagesia. A la fi, però, les dues menes de conflictes s’entrecreuaren. Així, per exemple, a la segona meitat del segle XII els pagesos de Castellbisbal (Vallès Occidental), vila que era consenyoria del bisbe de Barcelona i dels Castellvell, es queixaren diverses vegades al prelat dels abusos i maltractaments a què els sotmetia el castlà, que segons sembla, actuava més o menys en connivència amb els Castellvell. Contra ells el bisbe redactà uns memorials de greuges (querimoniae), que haurien de servir per a promoure un procés judicial. D’aquests documents es dedueix que els pagesos foren obligats indegudament a satisfer toltas, forcias, questias, operas, tragines i talles, i que patiren tota mena de pillatges i violència. El castlà s’acarnissà amb el batlle del bisbe i els seus homes més fidels. Cal destacar d’aquestes querimoniae el fet que representen l’intent per part d’un petit noble d’imposar a una comunitat pagesa un conjunt de taxes arbitràries desconegudes abans de l’any 1000, i de fer-ho en contra no solament dels pagesos, sinó també de la voluntat del seu senyor o d’un dels seus senyors. El fet no és insòlit, n’hi ha de molt semblants arreu de la Catalunya Vella (i la majoria no estan relacionats, de manera directa, amb el conflicte noblesa monarquia, contràriament al que pensa Thomas N. Bisson), de tal manera que uns mateixos símptomes aconsellen un sol diagnòstic: després de les violències del segle XI, que van ser les dels senyors dels castells, en el procés d’apropiació de funcions, poders i rendes, llavors era l’hora dels agents senyorials (milites, batlles), que, com que volien una major participació en el festí senyorial, forçaren l’entrada en el tipus de vida aristocràtic. Però el feudalisme ja era un sistema establert, per això el resultat no fou altre que l’assoliment d’un nou nivell de disseminació de poders, és a dir, la creació de petites senyories dintre de la senyoria. Des d’aquest punt de vista (dels vincles senyorials i vassallàtics) es pot dir que al segle XII s’entrà en la segona edat de la senyoria.

Una situació semblant es vivia llavors a Terrassa, vila de la senyoria comtal on, segons el capbreu de rendes del 1151, el castlà Deusde rebia del batlle del comte, cada any, cinquanta porcs dels noranta que el comte hi tenia per cens, però, no satisfet amb aquest benefici, prenia diners, gra i bestiar. És la rapinya o pillatge feudal, i els pagesos que s’hi resistien eren brutalment copejats al cap i les dones maltractades. La comunitat cercà la mediació del batlle per elevar les queixes al comte, que al cap i a la fi era el seu senyor, però Ramon Berenguer IV, massa compromès amb la noblesa guerrera per a la conquesta de la Catalunya Nova, no hi féu gaire cosa. Deusde de Terrassa, com el castlà de Castellbisbal, era un tirà local que es bastí la seva senyoria.

Una variant d’aquests episodis de violència, l’ofereix Corró d’Avall (Vallès Oriental), que té l’interès de ser una localitat d’un territori d’antigues franqueses, les quals al segle XI, en plena revolta feudal, va violar el cèlebre Mir Geribert, però que després, mort el rebel, es van restablir, almenys parcialment. Tan importants i duradores devien ser que encara avui Corró pertany a un municipi significativament anomenat les Franqueses del Vallès. Vers els anys 1160-70 els franchearii de Corró d’Avall es queixaren al comte rei Alfons I dels danys ocasionats per Pere de Bell-lloc, senyor del castell veí de Bell-lloc, a l’actual terme de la Roca, i que són característics del pillatge feudal o sostracció salvatge. Pere de Bell-lloc s’emporta els resistents lligats per la gola i els tanca a la presó del seu castell per “domesticar-los” i obtenir-ne rescat. Podria ser una violència episòdica, destinada a obtenir ingressos suplementaris, però com que el mateix fet es donà en molts altres llocs, no es pot descartar que es tractés d’una tàctica per a eixamplar, de fet, els límits de la senyoria, fent-hi entrar comunitats sotmeses a senyoria aliena.

Castell cartoixà de Vallparadís, Terrassa, s.XII.

R.M.

Les institucions eclesiàstiques, rivals de la noblesa en la possessió de terres, rendes i drets personals, van ser les més afectades. Sovint van haver de defensar els seus béns i homes de la cobejança de guerrers i poderosos locals en general. El cartulari de Sant Cugat n’ofereix múltiples exemples, ja des de la segona meitat del segle XI. En un document de l’any 1083 llegim: “Nosaltres, Guillem Umbert i la meva dona Guillema (es tracta dels senyors del castell de Montclús i del Montseny), concedim, evacuem, definim i convenim amb Déu, el cenobi de Sant Cugat, l’abat i els monjos que d’ara endavant ni nosaltres ni els nostres homes no prendrem res ni farem cap violència en les terres que el cenobi té a les parròquies de Santa Maria i Sant Esteve de Palautordera, Sant Vicenç de Gualba, Tapioles, Sant Andreu de Vallgorguina, Sant Martí de Pertegàs i Sant Esteve d’Ollofred. Però si nosaltres o algun dels nostres prengués alguna cosa o cometés alguna violència en les esmentades terres, dins del termini de trenta dies en què l’abat i els monjos s’haguessin querellat a causa de les coses preses i forçades, nosaltres ens comprometem a retornar-los sense engany allò que els haguéssim pres o forçat”. Al marge que l’acord entre poderosos permet disfressar les víctimes veritables, difícilment trobaríem un exemple millor per a fer veure com el llenguatge i la pràctica de la violència han esdevingut tan habituals que, al mateix temps que s’hi renuncia, se’n preveu la reincidència.

Tanmateix, si hom hi torna a pensar, s’adona que aquesta violència extrema forma part de la lògica del sistema. Si, en línies generals, es pot dir que són els pagesos els qui, des de dins, controlaven el procés de producció mentre que els senyors, com uns paràsits, es limitaven, des de fora, a puncionarlo, llevant part del que altrament aniria a millorar l’autoconsum i la inversió, es comprèn que qualsevol intent dels senyors per a incrementar els ingressos passés per incrementar la punció, no pas per invertir a millorar la producció (que era competència pagesa i no vocació senyorial). És així com l’increment de la sostracció (abans que no estigués legalitzat) era sempre rapinya. En el pensament de Georges Duby i molts altres, seria precisament aquest augment de les exigències senyorials la causa principal de la continuïtat del creixement agrari, però s’ha d’advertir que un sistema com aquell que, amb la sostracció, treia a la pagesia, classe alhora productora i “empresarial” (en el sentit d’organitzadora del procés de producció), la possibilitat de fer millores productives, era un sistema condemnat a créixer extensivament (sacrificant boscos i pastures), a experimentar rendiments decreixents i a posar en perill els necessaris equilibris entre agricultura i ramaderia. Per a alleugerir pressions i prolongar la supervivència del sistema, gairebé l’únic recurs era exercir la rapinya sobre les formacions socials veïnes: saquejar-les primer, sotmetre-les a tributació, després, i prendre’ls la terra, finalment. És el que van fer els feudals de la Catalunya Vella a les terres de la Šarqiyya i de Mayurqa, que van conquerir als segles XII i XIII i que crearen així els Països Catalans.