Musulmans orant a la mesquita, Vilanova i la Geltrú, gener del 2006.
Ll. Gené-AFP-Getty Images
La literatura científica coincideix a afirmar que no existeixen les races en termes biològics; de manera que el terme esdevé merament una construcció sociohistòrica, variable en el temps i l’espai, que pretén justificar determinades desigualtats socials a partir de les diferències físiques. Ara bé, encara que el racisme basat en la desigualtat biològica pràcticament hagi desaparegut, el racisme entès com a factor estructurador de la desigualtat continua tenint plena vigència en les societats actuals.
Des del final del segle XX, el racisme clàssic ha estat substituït pel racisme cultural o neoracisme. Aquest se sustenta en la defensa de les identitats nacionals i ha transformat la referència a la raça pròpiament dita i l’ha substituïda per les identitats culturals enteses en termes rígids i substancials. Es tracta d’un racisme que no es basa en l’herència biològica, sinó en la incommensurabilitat de les diferències culturals. Si bé no postula la superioritat de determinats grups, sí que promou la necessitat de reforçar les fronteres davant la incompatibilitat de la convivència entre les diferents cultures i tradicions.
Sens dubte, les migracions internacionals són el principal motor de ressorgiment del racisme. Les pràctiques col·lectives, el discurs i les representacions socials s’articulen i combinen al voltant de la immigració, entesa en termes de categorització de grup de base ètnica o d’origen regional i nacional. Determinats perfils d’immigrants esdevenen l’objectiu preferent d’aquest «racisme sense races». Aquesta substitució de la dimensió biològica per la condició d’immigrant en les representacions socials es posa de manifest en la constatació de les discriminacions i vexacions xenòfobes impregnades d’estereotips racistes que pateixen molts col·lectius estrangers.
El discurs neoracista del Front Nacional de Le Pen, per exemple, recolza en postulats basats en la preferència nacional i la defensa de les identitats culturals. Per al cas de Catalunya, la Plataforma per Catalunya (PxC) defensa un programa electoral racista i xenòfob que s’oposa a la immigració islàmica, que considera una amenaça per als principis democràtics. Aquests discursos populistes posen èmfasi en les diferències culturals com a factor de destrucció d’una sèrie de valors i identitats col·lectives. S’acusa la immigració d’envair i conquerir els espais territorials dels Estatsnació i de contribuir a incrementar la precarietat econòmica, la inseguretat i la delinqüència.
La consideració de determinades categories d’immigrants des d’un significat pejoratiu i excloent depèn, entre altres factors, de les assumpcions generals sobre les migracions en general, així com de les circumstàncies concretes en què es desenvolupi un corrent migratori. No totes les persones estrangeres són considerades immigrants en l’imaginari social. Els estereotips no afecten tots els col·lectius de la mateixa manera i els processos de construcció social de la figura de l’immigrant econòmic s’han d’emmarcar en la nova divisió internacional del treball.
El fet de subratllar les diferències dels immigrants contribueix a crear en el seu entorn una espècie de naturalesa diferent, generadora de riscos per a la convivència amb els autòctons i d’amenaces per a la cohesió social. En conseqüència, els immigrants són catalogats d’intrusos a l’hora de competir amb els nadius, cosa que impedeix que ho facin en condicions d’igualtat. Encara que la categoria d’immigrant no tingui una traducció estricta en termes ètnics o racials, es converteix en una mena d’estigma que permet segmentar el mercat de treball i establir una jerarquia rígida que impedeix el seu accés als treballs més qualificats i a les posicions socials de més estatus.
És cert que el racisme és indissociable de les relacions de dominació, i, justament per això, està inscrit en l’estructura social i en reflecteix les principals divisòries. Per tant, des de la perspectiva de la societat receptora, la figura de l’immigrant pot ser representada com a interferència per a la consecució d’un model sociocultural o d’una identitat nacional determinats, o com a amenaça que implica una relació de competència amb els nadius pels recursos o pels beneficis socioeconòmics.
En el primer cas, quan el racisme és el resultat de la interferència per a la consecució d’un model sociocultural o d’una identitat nacional determinada, l’origen de les percepcions negatives al voltant de la immigració té més a veure amb una pretesa distància cultural, que és amplificada i percebuda com a problemàtica. En molts casos, aquest tipus de discursos potenciadors de la no integració dels immigrants són produïts per les denominades elits simbòliques, a través del discurs institucional de la política i dels mitjans de comunicació.
Un exemple il·lustratiu es pot trobar en la por a tot allò relacionat amb l’Islam, que s’ha vist reforçada després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York i de l’11 de març de 2004 a Madrid. La repercussió que han tingut aquests fets ha produït un increment de les hostilitats i dels atacs tant cap a persones de religió musulmana com a col·lectivitats senceres, fenomen denominat islamofòbia. L’exacerbació de prejudicis antics s’ha posat de manifest sobretot en peces d’indumentària que s’han convertit en el principal element visual d’identificació i de pretext de l’odi (el vel, el turbant, les túniques).
Per al cas concret dels Països Catalans, el fenomen racista té arrels històriques profundes, en tant que constitueix un lloc de confluència i convivència entre el sud d’Europa i el nord d’Àfrica. Els prejudicis afecten la immigració en la mesura en què els immigrants arriben a un entorn amb característiques colonials, on es perpetuen les relacions de poder d’acord amb vincles històrics i jerarquies etnoracials establertes. El passat colonial d’Espanya a l’Amèrica Llatina també ajuda a entendre les imatges i etiquetes despectives que es fan servir per a designar la immigració procedent de països llatinoamericans.
En el segon cas, el racisme seria el resultat de la rivalitat econòmica entre els immigrants i la població autòctona o local. El prejudici racial sorgeix com a resposta a un intent de transgressió de les fronteres d’exclusivitat o d’incursió en les àrees de poder i privilegis. Esdevé un mecanisme de defensa davant els atacs al sentiment de posició del grup dominant. Lògicament, es manifesta més en aquells espais en què la competència entre els uns i els altres és més evident.
Per al cas concret dels Països Catalans, la competència pels recursos es troba darrere de molts dels conflictes de caràcter xenòfob que han ocorregut en els darrers anys. L’expressió «jo no sóc racista, però » és una de les més esgrimides per una població que veu perillar la seva fràgil posició en l’estructura social i que focalitza l’origen de tots els seus mals en l’arribada d’un altre, el foraster. Des d’aquest plantejament, es tracta d’un racisme que està estretament vinculat a l’extracció social o de classe i a la persistència de les desigualtats socials. Aquestes tensions esdevenen un caldo de cultiu per a la proliferació dels discursos populistes que acusen la immigració de ser la responsable de les privacions que experimenten determinades capes de la població autòctona.
En aquest cas, el racisme no s’ha de combatre només des de la sensibilització, sinó des de polítiques públiques que actuïn directament sobre la reducció de la relació no equitativa entre els diferents grups socials. Deixar ben clar a la població local que els recursos públics que percep la població immigrada els corresponen en funció de la seva renda i que molts dels estrangers encara no gaudeixen d’un accés normalitzat als serveis, no servirà de res si paral·lelament la població autòctona no percep que l’arribada de més població suposa un increment d’aquests recursos.
L’enfrontament obert contra la comunitat magribina per part d’alguns veïns del barri terrassenc de Ca n’Anglada, l’any 1999, no tan sols s’ha de llegir en clau de diferències atribuïdes a conflictes de convivència. Cal recórrer a explicacions que vinculin aquest tipus d’episodi al fet que s’esdevenen en barris populars. Es tracta d’espais urbans formats durant l’etapa de la dictadura franquista amb l’arribada dels fluxos migratoris procedents de la resta de l’Estat espanyol i marcats per les mancances d’equipaments, espais públics i de serveis col·lectius. Si bé els ajuntaments democràtics han produït importants avenços en matèria d’urbanisme i de dignificació de l’habitatge, l’arribada de molta població nouvinguda en un curt espai de temps és percebuda com una amenaça per una població autòctona que ja està en posició de vulnerabilitat dins l’estructura social.
La ubicació d’oratoris musulmans ha constituït un altre focus de conflicte en diverses ciutats, com ha estat el cas de Premià de Mar, l’any 2001, o del barri de Singuerlín a Santa Coloma de Gramenet, l’any 2004. Aquest clima de tensió, més enllà de posar de manifest la manca d’espais de culte per a determinades comunitats religioses, o la inefectivitat de les administracions locals a l’hora de preservar la convivència en una societat cada cop més diversa, té una base clarament material i econòmica. En ambdós casos, dels arguments esgrimits per la població local se’n desprèn el temor que la instal·lació de la mesquita en una zona determinada pugui contribuir a fer baixar els preus de l’habitatge i provocar la fugida dels veïns autòctons, de manera que el barri es converteixi en un gueto musulmà i s’incrementi la inseguretat.
Així mateix, un altre focus del discurs i les pràctiques xenòfobes rau en les activitats comercials d’algunes comunitats d’immigrants, com ara xinesos o pakistanesos. Si bé diversos estudis sobre comerços regentats per immigrants coincideixen en el fet que contribueixen a revitalitzar els barris, aquesta constatació contrasta amb l’imaginari que hi ha al voltant d’aquestes botigues. Se’ls acusa de contribuir a la degradació comercial i urbanística del barri i de ser establiments amb mala imatge, amb predomini d’activitats marginals, il·legals, de baixa qualitat o amb estètica deficient. És així com el comerciant immigrant ha estat utilitzat com a boc expiatori de la crisi del petit comerç de proximitat. Aquestes estratègies perviuen gràcies al desconeixement mutu, la desconfiança i la manca de comunicació. La crisi del petit comerç respon a causes estructurals que transcendeixen les relacions de competència que puguin establir-se entre els vells i els nous comerciants, com són: l’envelliment dels comerciants autòctons, els canvis d’expectatives d’uns comerciants que ja no estan disposats a sacrificar hores de lleure, o la competència exercida des de les grans superfícies.
Policia municipal demanant la documentació a un immigrant, Barcelona, s.d.
J. Folch-Fototeca.cat.
Finalment, un altre dels epicentres de les actituds i pràctiques xenòfobes es troba en la regulació política i institucional. Aquesta té un paper clau en les desigualtats que afecten la població immigrada sense nacionalitzar, des del moment que no gaudeixen plenament dels drets de ciutadania i es troben amb moltes limitacions jurídiques en l’accés al mercat de treball, a les prestacions del benestar o als drets polítics. El concepte d’estratificació cívica es refereix precisament al sistema de desigualtats basat en la relació entre l’Estat i les diverses categories d’individus. L’existència d’immigrants sense plens drets genera la coexistència de persones amb diferents sistemes de drets i deures per raó de la seva nacionalitat o del seu estatut jurídic. La política migratòria, a través dels seus procediments legislatius, genera mecanismes objectius d’exclusió que contribueixen a naturalitzar una jerarquia en la distribució de privilegis i en l’accés al poder polític i a la riquesa econòmica. Aquests condicionants funcionen sens dubte com una font de justificació i legitimació de les ideologies de l’exclusió.