Altres convents dominicans

L’impuls i l’èxit assolits pels frares predicadors, o dominicans, a les terres catalanes es van reflectir, al marge dels que s’han tractat més àmpliament, en la fundació d’altres convents, la majoria dels quals, malauradament, han desaparegut sense deixar cap vestigi material de la seva existència.

Un dels més antics va ser el fundat a Lleida pels volts de 1225-30. Com és sabut, entre els predicadors tenien gran importància la lectura i l’estudi, cosa que, en el cas de Lleida, està més que demostrada, com ha assenyalat el pare Coll, per l’estreta relació que els frares mantenien amb l’Estudi General de la ciutat (Coll, 1952). El 1314, el convent va esdevenir Estudi Provincial i ja al segle XV va ser declarat Estudi General de l’orde. De la seva arquitectura, no en podem dir res, ja que s’ha perdut per complet. La historiografia, però, tradicionalment l’ha situat sota els pous de gel, per sobre de l’actual avinguda de Prat de la Riba (Lladonosa, 1961, pàg. 163-164). Entre les notícies que aporta la documentació municipal, n’hi ha una de l’11 de gener de 1367 que parla del desplomament d’un dels seus murs com a conseqüència d’unes pluges torrencials. Altrament, el 13 de maig de 1410, els predicadors van sollicitar permís al Consell de la ciutat per a obrir un portal a la banda que donava al palau del bisbe, fet que determina la seva proximitat amb la seu episcopal. Si bé a la fi del segle XVI encara tenia activitat, el 1642 va ser completament destruït a conseqüència de la guerra dels Segadors.

Del convent de dominicans de Tarragona, fundat el 1253 amb fons de la ciutat i del capítol, sabem que ocupava el solar on actualment hi ha els edificis de la Diputació Provincial i l’Ajuntament de la ciutat. L’església tenia una sola nau, ampla i amb cinc capelles laterals a cada banda, comunicades entre elles per obertures aplicades als murs laterals, pertanyents als contraforts interiors que reforçaven el conjunt. També disposava d’un claustre, conservat parcialment a l’inici del segle XX (Barraquer, 1906, vol. II, pàg. 79-80).

Portalada de l’antiga església del convent dominicà de la Seu d’Urgell, ara convertida en un centre cultural.

ECSA - G.S.

La casa dominicana de la Seu d’Urgell, situada a l’extrem nord-oriental de la ciutat, va ser fundada el 1273 pel màrtir fra Pere de Cadireta. L’església, però, es devia construir ja a partir del segle XIV. Es tracta d’un edifici amb una façana completament llisa, solament alterada per una obertura circular a dalt i la porta d’accés a baix. L’interior es resol amb una nau única estructurada amb arcs apuntats i voltes de creueria, absis poligonal de cinc costats (amb sengles finestrals) i tres capelles laterals a cada banda, més una altra situada a sota del cor. Actualment és seu d’una sala de cultura municipal. Pel costat de l’evangeli i adossat a l’edifici hi havia un claustre quadrat, amb galeries obertes per arcs apuntats, recolzats damunt de columnes llises, amb les seves respectives bases i capitells. És un claustre completament refet en època moderna.

La fundació dels dominicans a Castelló d’Empúries es deu a la iniciativa de la comunitat del convent homònim de Girona i a l’activa contribució econòmica dels poders comtal i municipal. En els moments inicials, tanmateix, la historiografia ha atorgat un paper destacat a fra Ponç de Montclús, versemblantment el primer prior dels predicadors de Castelló, i al frare gironí Bernat de Puigcercós, que va actuar com a receptor de l’orde. La notícia més antiga del convent es remunta al 17 de setembre de 1317. El comte Ponç V i la seva muller Isabel havien promès lliurar 12 000 sous a l’esmentat Bernat de Puigcercós, per a la construcció d’un convent a Castelló d’Empúries. Amb tot, el comtat es trobava en una situació financera delicada i van haver de demanar aquella quantitat, en préstec, al noble Castelló Gomir. Al cap d’alguns mesos, el 3 de febrer de 1318, l’Estudi de la vila concedia 15 000 sous més, novament a Bernat de Puigcercós, per a la mateixa finalitat.

Làpida fundacional del 1317 del convent dels dominicans de Castelló d’Empúries.

ECSA - G.S.

Aquestes notícies queden confirmades per una làpida commemorativa de la fundació, col·locada en un primer moment damunt de la sala capitular i després traslladada al claustre del convent; en l’actualitat és al pati del palau dels comtes. El text diu el següent: “AN[N]O D[OMI]NI M[ILLESIMO] CCC XVII PRE / DICATORES FUERU[N]T HIC IN / FESTO B[EA]TI ARCHA[N]G[E]LI MIQ[UA]EL[I]S” –‘En l’any del senyor de 1317, els predicadors van ser en aquest lloc per la festa de l’arcàngel sant Miquel’– (Diago, 1599, vol. II, pàg. 275a). Això no obstant, aquests documents relatius a l’establiment incipient de l’orde a Castelló són poc explícits quant a la situació de l’edifici conventual dins la vila. Els historiadors no s’hi han posat d’acord i n’hi ha que creuen que es trobava extramurs, mentre que d’altres el situen intramurs, si bé la primera opció sembla la més plausible (Riera – Puig, 1994, pàg. 383 i seg.). Finalment, tampoc no sabem res de l’estructura o característiques arquitectòniques del conjunt, si bé, com era habitual, se sap que estava organitzat a l’entorn d’un claustre, del qual tenim referències puntuals els anys 1357, 1363 i 1392. A la segona meitat del segle XVII, i com a conseqüència de la guerra dels Segadors, els dominicans van abandonar aquesta casa i es van traslladar en un solar del Puig del Mercadal, a l’extrem occidental de la vila, on van construir un nou edifici.

El cas de Tortosa és força diferent, ja que l’activitat dels predicadors no es va manifestar, a la pràctica, en la creació d’un convent. De fet, la seva presència s’ha documentat en períodes força tardans. El 1362, el ciutadà Bartomeu Ponç va fer una deixa per a la construcció d’una capella en honor a sant Pere i sant Pau, al raval de la Creu, i paral·lelament va fundar una capellania, amb una renda de 500 sous anuals, per al sosteniment d’un pare dominicà que exercia de lector a la catedral, ja que, com s’ha dit, els membres d’aquest orde no disposaven de cap casa a la ciutat. De fet, i per aquest motiu, els dominicans s’allotjaven amb els canonges (Almerich, 1998, pàg. 126).