Característiques, producció i circulació del llibre

En iniciar-se l’època que, convencionalment, hom ha acordat d’anomenar gòtica, el llibre, en terres catalanes i arreu del món occidental, experimentà diversos i importants canvis formals que anaven des de la utilització de nous tipus d’escriptura i una nova presentació de la pàgina fins a culminar en un canvi total de l’estructura, propiciat per un sistema de producció diferent, com ho serà el pas de la producció manual a la mecànica, introduïda per l’aparició i consolidació de la impremta. Tots aquests canvis s’expliquen, com es veurà, per un nou model social caracteritzat per una notable dinamització de les forces econòmiques, especialment en el context urbà, que duu a una major necessitat de l’escriptura. I, certament, si corria més pressa produir documents jurídics era perquè l’activitat econòmica s’havia accelerat: s’efectuaven més compravendes, més permutes, més testaments, més donacions amb finalitat pietosa, també més plets, etc.

I, justament, aquest increment de la producció de textos escrits és el que feu pensar als pares que la instrucció escolar podia tenir algun avantatge per al futur dels seus descendents. Fins aleshores, tan sols els fills destinats a la vida religiosa rebien una educació literària, però a partir de llavors també començaren a rebre-la altres pàrvuls i joves, que havien d’esdevenir escrivans, una professió de futur que anà essent desenvolupada cada vegada més per laics que, a poc a poc, s’incorporaren al món de la cultura escrita i constituïren, precisament, una altra de les característiques més singulars del món del llibre d’època gòtica: l’aparició d’un nou públic de lectors i també d’uns nous productors de llibres.

Ara bé, el fet que els laics s’incorporessin gradualment al món de la cultura escrita a través de la seva creixent alfabetització no vol pas dir que suplantessin l’estament eclesiàstic en aquest camp; la cultura escrita continuà dominada durant molt de temps encara pels eclesiàstics, els més ben preparats culturalment, si bé és cert que aquests anaren deixant gradualment la producció material dels llibres en mans dels laics.

De retop, aquest fenomen també provocà que el llibre s’obrís a la llengua usual, el català en aquest cas, més comprensible i accessible als laics alfabetitzats, però, en general, no dedicats a l’estudi amb tanta consagració i plenitud com els eclesiàstics, per als quals el llatí seguí essent no tan sols una llengua més familiar, sinó la pròpia de la comunicació intel·lectual i espiritual.

La major producció de llibres, a mà o impresos, també feu augmentar el nombre dels qui, a través del seu capital o del seu esforç, intentaren viure d’aquesta activitat i, d’alguna manera, esborraren l’especialització dels encarregats de les diferents funcions en la confecció dels llibres. Els amanuenses feren també d’il·luminadors o relligadors i, si s’esqueia, esdevingueren impressors; els llibreters s’ocuparen, també, de les tasques dels amanuenses, i feren la funció d’impressors i d’editors; els menestrals actuaren com a copistes i vengueren llibres; els canonges i notaris, a més de continuar fent d’amanuenses, esdevingueren editors, etc.

I, alhora, aparegueren nous centres de producció i de difusió del saber, com ara les universitats, i noves institucions que també tenien necessitat de llibres, com els municipis i els gremis, cosa que feu augmentar la producció, circulació (amb la compravenda de llibres no sols dins de terres catalanes sinó també fora, particularment a París i a Bolonya, on es desplaçaven els estudiants per a seguir els cursos de les seves universitats) i acumulació de llibres, la qual cosa dugué a l’aparició de nous sistemes de producció més ràpida, un nou comerç del llibre amb la presència ja de llibreries, i la necessitat de locals per a conservar-los i consultar-los, és a dir, biblioteques enteses com a habitacions o locals específics per a aquest fi.

Amb tot, la majoria de les biblioteques tenien una composició essencialment professional, i una finalitat, per tant, merament funcional. Les biblioteques orientades més cap a la lectura simplement plaent o graciosament formativa foren poques. Una mostra n’és la del jurista Lluís Llull (Madurell – Rubió, 1955, doc. 120) i la d’alguns escriptors, però en aquest darrer cas, en el fons, també es tractava de biblioteques professionals.

La major difusió del llibre, però, motivà de retop una més gran vigilància del seu contingut, sobretot en uns moments en què la generalització de la lectura silenciosa donà més llibertat a l’esperit dels alfabetitzats; el poder, centre irradiador de cultura, però de la cultura que li interessa, mostrà des d’aleshores un afany més gran en el control de la circulació de les idees, i la censura es feu notar amb una major presència i eficàcia, i ni cal dir que tingué un dels seus màxims representants en la Inquisició.

Els canvis en la forma del llibre

L’historiador romà Sèneca el Vell pintat en el foli inicial d’una còpia del segle XIV del llibre primer de Les controvèrsies. Hi ha representat l’armari biblioteca de l’autor.

©Arxiu de la Corona d’Aragó, Barcelona, fons Sant Cugat, ms. 11, foli 1

Ja en els darrers anys del segle XII, més concretament en l’últim quart, es constaten importants canvis en un element extern, però tan essencial, del llibre com és l’escriptura. En efecte, en aquesta època començà a utilitzar-se de manera creixent un nou tipus de grafia, de bell antuvi només per a la producció de documents jurídics, caracteritzada per la rapidesa d’execució, és a dir, per la seva cursivitat, sense abandonar per això un notable nivell cal·ligràfic, cosa que donà origen a un tipus d’escriptura que es coneix amb el nom de gòtica cursiva incipient.

Aquesta modalitat procedeix d’una tradició oculta, però ininterrompuda, en els usos no professionals de l’escriptura usual —d’utilització, no cal dir-ho, ben escassa, d’altra banda—, però que es manifestà de tant en tant en el període anterior, en els temps de l’alta edat mitjana, particularment en les signatures autògrafes, i, més esporàdicament encara, en la còpia sencera d’alguns diplomes amb una mena d’escriptura que es pot anomenar minúscula carolina cursiva. I si aquesta escriptura d’execució més ràpida i emprada per bons professionals es difongué fou, precisament, perquè l’augment de producció gràfica ho requerí, atès l’increment d’activitat econòmica. De fet, un dels introductors de la gòtica cursiva incipient fou l’escrivà de Barcelona Pere de Corró, d’una enorme activitat a la Ciutat Comtal, fins al punt que li impedia de fer ús de la minúscula carolina cal·ligràfica, modalitat que, d’altra banda, dominava a la perfecció, i l’impel·lia a recórrer a una escriptura menys cal·ligràfica i, per tant, més ràpida, la més usual, és a dir, l’esmentada minúscula carolina cursiva, la qual, en les seves mans i en la d’altres experts escrivans, evolucionà cap a la gòtica cursiva tan característica de la baixa edat mitjana.

Aquesta nova modalitat de lletra fou la preferida, a partir d’aleshores, per a posar per escrit els documents de naturalesa jurídica, però també, a partir de mitjan segle XIV, per a la còpia de llibres, particularment dels de caràcter més utilitari o de menys valor, és a dir, els copiats per al propi ús, en especial per estudiants, i els transmissors d’obres en català, destinats a un públic laic, per bé que no d’una manera exclusiva, però sí majoritària. És clar que per a la còpia dels llibres, obres, a diferència dels diplomes, de gran extensió i destinades a una major consulta, calia una escriptura més clara, més cal·ligràfica, que en facilités la lectura reposada i atenta. I aquesta necessitat propicià l’embelliment de la gòtica cursiva, en un procés que donà pas a una nova modalitat gràfica, l’escriptura bastarda, que no és altra cosa que una gòtica cursiva cal·ligrafitzada, utilitzada per a la còpia de llibres, com ja s’ha dit, i també per a la de diplomes d’una certa solemnitat.

Però per als llibres més importants, particularment els litúrgics, es preferia recórrer a la gòtica textual, amb dues variants bàsiques, una de mòdul gran i una altra de mida més petita, però totes dues derivades de la minúscula carolina per mitjà d’un procés d’angularització dels seus traços rodons i de l’augment dels traços contrastats, canvi motivat per la introducció i difusió d’una nova ploma d’escriure caracteritzada per tenir el bec tallat de biaix en la seva meitat esquerra.

I encara, al final de la baixa edat mitjana, l’escriptura llatina experimentà un nou canvi: l’aparició i gradual substitució de les escriptures gòtiques per la nova escriptura dita humanística, nascuda en els ambients culturalment elitistes de Florència, emprada després en la cort d’Alfons el Magnànim i introduïda al Principat a través del seu ús a la cancelleria reial. Aquesta escriptura, originàriament una imitació de la minúscula carolina del segle XI, tant en la seva morfologia com en el seu sistema abreviatiu, és, de fet, la mateixa escriptura que s’utilitza actualment, perquè la impremta l’emprà també al costat de la gòtica fins a desplaçar-la, i, gràcies a aquesta reproducció mecànica al segle XV, es posà fi a l’evolució de l’escriptura llatina, fet que explica que l’escriptura dita humanística sigui la lletra actual.

Un altre canvi formal que s’observa en el llibre gòtic és la diferent presentació de la pàgina. A partir d’aleshores la primera de les línies directrius de l’escriptura, que ja no sols eren marcades a punta seca, sinó també amb mina de plom, i fins i tot en color, es deixà sense escriptura en la seva part superior per a emmarcar millor la caixa d’escriptura de la pàgina, de la qual desaparegueren molts espais en blanc: les caplletres i inicials s’enquadraren dins aquesta caixa d’escriptura i no en sortien, com succeïa abans; la separació dels espais entre les lletres de les paraules es reduí i s’omplí el final de línia, si calia, amb la inclusió de lletres sobreres, després convenientment expuntuades; també es reduí l’espai interlineal, fet que obligà, de retruc, a una disminució de la llargada de les astes ascendents i descendents de les lletres. Per facilitar la lectura d’aquestes pàgines més atapeïdes, es recorregué a l’ús dels calderons, que alternaven el color, vermell i blau, normalment, i a la introducció de les rúbriques. L’ús de les abreviatures augmentà. I es tingué una major cura, amb procediments diversos, per a assegurar la correcta ordenació dels bifolis dins el quadern i dels quaderns dins el conjunt relligat del llibre, fet que motivà una major presència de signatures, reclams i foliació, i el naixement, així, dels índexs.

Però el llibre en època gòtica també presenta novetats respecte als materials emprats en la seva confecció. Certament es continuà emprant el pergamí com a suport tradicional, i, fins i tot, en aquesta època sorgiren les primeres confraries de pergaminers, sota l’advocació de sant Agustí, que més tard evolucionaren cap al gremi. Però també s’utilitzà a bastament el paper. Aquesta matèria, com és sabut, és un invent xinès arribat a Europa per mitjà dels àrabs en la seva expansió al segle VIII. I, lògicament, s’hi introduí a través de la península Ibèrica. De fet, la primera fàbrica paperera coneguda a Europa és la de Setabis (Xàtiva), testimoniada ja el 1056 i elogiada pel viatger aràbic Edresi en la seva Descripció d’Espanya, on deia que a Xàtiva “es fabrica paper com no se’n troba cap al món; s’expendeix a l’Orient i l’Occident”. Però els primers papers emprats com a suport d’escriptura són encara anteriors i corresponen a un manuscrit del monestir de Santo Domingo de Silos en escriptura visigòtica de la primera meitat del segle XI, transmissor d’un misticus, és a dir, un breviari i missal. Ara bé, el paper començà a utilitzar-se en terres catalanes i, per tant, a Europa de forma sistemàtica a partir dels darrers anys del segle XII. D’aquesta època es remunta el pacte de Cazola i hi ha documentats diversos testimonis del seu ús, com ara una llibreta on Guillem de Bassa anotà l’esborrany de la seva darrera voluntat. Però sembla que, de bell antuvi, el paper tan sols es feia servir per a la còpia de documents o per a la confecció de quaderns, al costat de les tauletes encerades, l’ús de les quals perdurà, pel cap baix, fins al segle XV.

La utilització del paper per a la còpia de llibres arribà al segle XIV i a partir d’aleshores anà desplaçant l’ús del pergamí, amb el qual apareix juntament en els llibres dits de “paper sisternat de pergamí”, això és, llibres que tenien els bifolis dels seus fascicles de paper, excepte el bifoli exterior i l’interior, que eren de pergamí, amb la qual cosa s’aconseguia de resguardar millor el plec. Però la difusió de la impremta, per bé que també emprà el pergamí, feu que la vella matèria escriptòrica de l’antiguitat i de bona part de l’edat mitjana quedés definitivament relegada en favor del paper, un material, com ja s’ha vist, produït ben aviat en terres catalanes, tal com ho testimonien també els molts esments de molins drapers a partir del final del segle XII, tot i que la seva producció sembla que no era suficient, atès que sovint es recorregué a la importació, particularment d’Itàlia.

Els productors de llibres manuscrits

Els amanuenses, els il·luminadors, els relligadors

Una altra de les característiques més acusades del període gòtic és la concurrència, per a la còpia dels llibres, d’amanuenses professionals i d’esporàdics o afeccionats. Els professionals es dividien en scriptores i scriptores litterae formatae o bé litterae rotundae; els primers eren escrivans al servei de notaris, els quals, si s’esqueia, també transcrivien els textos dels llibres, i els segons tenien una dedicació més exclusiva i més orientada a la còpia de llibres, és a dir, eren més professionals.

Però, en aquests temps de major alfabetització social –encara que arribava a una petita part de la societat–, alguns menestrals que havien rebut educació escolar també aprofitaven les seves habilitats cal·ligràfiques per a obtenir un sobresou al marge dels guanys que els reportava la seva ocupació usual.

Innocentius IV papa. Apparatus super decretales. Aquest manuscrit, d’influència bolonyesa i obrat a Catalunya vers el 1330, mostra en el seu primer foli la representació de diversos escrivans professionals.

©Bibliothèque nationale de France, ms. Latin 3988, foli 1

De tots ells, se’n parlarà en aquest capítol, però convé no oblidar que en aquesta època no mancà tampoc el concurs dels tradicionals copistes eclesiàstics, com fra Pere de Fàbregues, cambrer del monestir de Sant Pere de Besalú, que el 1404, en concloure la còpia d’un Llibre dels àngels d’Eiximenis, reclamava com a recompensa de la seva tasca assolir el regne celestial: “Dentur pro penna scriptori celica regna” (BNM, ms. 17651).

Sant Jeroni al seu estudi. S’hi representa una de les iconografies típiques del sant, aquella que el mostra principalment com a savi i traductor de la Bíblia, amb diversos objectes relacionats amb els escriptors i lectors de l’època.

©Museu Nacional d’Art de Catalunya – J.Calveras, M.Mérida i J.Sagristà

Aquests llibres podien ser copiats per a ús del propi monestir o convent, o també per a exportar o vendre. En el primer cas, sovint, tant en els llibres produïts al si de la pròpia comunitat com en els adquirits, hi constava l’ex-libris. Així, en un Cantorale hebdomadae maioris, del segle XV, de la col·legiata de Sant Feliu de Girona (BSG, ms. 152), s’hi pot llegir: “Lo present libre és del reverent capítol dels canonges de la col·legiada de Sant Feliu de Girona.”

Com a exemple de còpia per a altri es pot esmentar un antifonari de l’ofici cistercenc, de Poblet (ms. 19), que fou copiat el 1566 pel monjo d’aquest monestir fra Gabriel Pallarès per a lliurar-lo a Petronel·la d’Herèdia, monja també del Cister.

Els monjos i frares normalment complien la seva tasca per ordre dels seus superiors. Això es reflecteix en els colofons que solia escriure el cistercenc Pere Erbolet, que duia a terme la seva labor per manament dels seus abats. Així, en la còpia que feu del Liber de regimine principum de Gil de Roma (ACA, Sant Cugat, ms. 14), hi fa constar: “Explicit liber... quod scripsit frater Petrus Erboleti, monachus Sanctarum Crucum, ex precepto reuerendi in Christo patris et domini fratris Iohannis Pinyana, predicti monasterii abbatis dignissimi, anno MCCCCXXXIII”, és a dir, que realitzà la feina per ordre de l’abat Joan Pinyana (1430-38), una còpia que, d’altra banda, també en aquest cas era destinada per a fora de la pròpia comunitat, concretament al monestir de Sant Cugat del Vallès. I no deixà de consignar-hi uns mots de devota satisfacció i de cristià agraïment per haver acabat la feina tot demanant una oració per a ell al lector per mitjà dels versos següents:

Laus tibi, Christe, quia liber explicit iste
Qui legis ora pro scriptore, cui detur pro penna paradisi alma corona”.

El mateix amanuense copià un Pugio fidei aduersos mauros et iudaeos, de Ramon Martí (BPT, ms. 89), en què constatà que l’havia fet per ordre de l’abat Guillem Blanc (1438-57), egregi professor de Sagrada Escriptura, i l’havia començat el 29 de novembre i l’havia conclòs el 10 de gener de 1438, és a dir, que trigà només quaranta-dos dies a escriure un llibre de 339 folis, la qual cosa representa una mitjana de vuit folis diaris.

L’esmentat abat Blanc, juntament amb el prior, també ordenà a un altre frare, Antoni Soler, la transcripció d’un llibre miscel·lani, amb obres de Bernat de Claravalls i d’altres autors (BPT, ms. 10). Fra Soler aprofità la conclusió de la tasca per a dedicar a l’abat uns mots d’elogi i manifestar-li els seus bons desigs en començar aquell justament el seu primer any d’abadiat. Deia així: “Istum librum scripsit frater Antonius Solerii, monachus monasterii Bolbone, de mandato reuerendi in Christo prioris, et domini magistri in sacra pagina benemeriti et abbatis monasterii Sanctarum Crucum, quem in prelatione sua Altissimus diu conseruare dignetur cum multiplici animarum fructu proprieque corporis animeque sospitate. Amen, amen.” I recordava que “fuit scriptus anno primo sue promocionis a natiuitate uero Domini milessimo quadragentessimo tricessimo octauo”.

No és estrany, tampoc, de trobar, com a copistes, humils sacerdots de petites parròquies, com ara el rector de Sant Julià del Montseny, Guillem Serra, que el 1451 traslladà el llibre del Gènesi (BnF, ms. Espagnol 541). Els mateixos dominicans, més inclinats a l’estudi i a la creació que no pas a la còpia, també transcriviren llibres, com un De transitu beati Raimundi de Pennafort per mare super capam, copiat al seu convent de Barcelona el 1456 (BUB, ms. 20-3-19).

A la baixa edat mitjana, com també a l’alta, com ja s’ha dit, també exerciren com a amanuenses libraris els escrivans i els mateixos notaris, com Pere Peris, notari públic de Mallorca, que el 1406 acabà la transcripció d’un Valeri Màxim (BNM, ms. 8834); sense oblidar el lletraferit Pere Miquel Carbonell, que fins i tot els copiava enmig del fragor de la guerra, car, mentre Barcelona era assetjada per Joan II, ell romania completament absort en la transcripció de les obres de Sal·lusti, copiades a bon ritme, ja que les conclogué en un parell de mesos (BC, ms. 448).

I, certament, cal pensar que no totes aquestes obres es transcriviren en scriptoria, entesos aquests com a locals ben equipats, preparats únicament i exclusivament per a la transcripció i confecció dels llibres. Sovint els escriptoris es reduïen a una taula, una cadira, un mínim d’instruments gràfics i una habitació o un lloc prou il·luminat. El còdex que transmet la cèlebre obra de Nicolau de Lira Postilla super librum psalmorum, propietat de Sant Feliu de Girona (BSG, ms. 130), fou copiat, el 1393, per “Iohannem de Tortafago, clericum, pro domino Arnaldo de Muro, decretorum doctore, et in domo sua”, és a dir, a la mateixa casa de qui li’n feu l’encàrrec. I la transcripció del llibre Lectura super toto Codice, de Bartomeu de Saliceto, que l’escrivent valencià Vicenç Soses convingué de copiar el 8 de maig de 1408 per a Gabriel Cardona, llicenciat en lleis, es realitzà a casa d’aquest, on l’amanuense dormia (Hernando, 2002, doc. 17). Membres de la mateixa catedral de Barcelona recorrien a amanuenses forans per a la còpia de llibres per a la seu, donant a entendre que l’escriptori catedralici estava inactiu, si alguna vegada existí com a tal. Així, el 21 de juny de 1412 el canonge Bernat de Pla reconegué al concanonge Joan de Santhilari, procurador de la Casa de la Caritat de l’esmentada seu, haver rebut d’aquest 17 lliures i 8 sous que la susdita casa li devia per vuitanta-set folis d’una Vita canonica i d’un compter o calendari que, per mandat del capítol catedralici, havia fet copiar al prevere Marc de Santmartí, vicari de l’església de Sant Joan d’Horta (Hernando, 2002, doc. 25).

Colofó d’una còpia del 1406 del Llibre dels àngels, de Francesc Eiximenis, que va fer el sabater Antoni Duran. Molts no-professionals van copiar obres de gran difusió, entre les quals destaquen les eiximenianes.

Biblioteca de Catalunya, ms. 267, foli 290v

I entre els no professionals es pot trobar un sabater com Antoni Duran, autor de la còpia d’un Llibre dels àngels d’Eiximenis el 1406 (BC, ms. 267), obra d’extraordinària difusió, transcrita també el 1409 pel pellisser Joan Espanya (RBE, ms. H.ii.16), i el 1486 per l’esparter Jaume Vilardell (BEB, ms. 500), o un altre pellisser, Miquel Sagrau, transcriptor d’una altra obra eiximeniana molt difosa, el Llibre de les dones, el 1435 (BUB, ms. 79), o un candeler com Bartomeu Miquel, que transcriví les Tragèdies de Sèneca en català el 1443 (ACB, ms. 12). Aquests copistes s’atrevien fins i tot a transcriure textos en llengües diferents a la seva i que potser no entenien, perquè per a copiar tan sols cal desxifrar les lletres, no el significat de les paraules. Aquest fou tal vegada el cas del blanquer de Barcelona Bernat Nicolau, que el 1460 copià en italià una Divina Comèdia de Dant (HSA, ms. H 397).

Però també és possible trobar casos de copistes no professionals que transcrivien textos per simple gust, com ara un mercader anomenat Ramon Gener, habitant del castell de Constantí, de la diòcesi de Tarragona, que copià de la seva pròpia mà una traducció catalana de Valeri Màxim el 1401 (BNM, ms. 8242), probablement més per la seva afecció bibliogràfica que no pas per necessitat econòmica. I el mateix cal dir del també mercader Pere Vicenç, que copià per al seu propi ús un saltiri i una Doctrina compendiosa, entre altres obres (Hernando, 2002, doc. 44).

Divina Comèdia, de Dante Alighieri. Aquest exemplar, de vers el 1460, va ser copiat de l’original italià pel blanquer de Barcelona Bernat Nicolau, el qual, probablement, desconeixia aquella llengua.

©Hispanic Society of America, Nova York, ms. H 397, foli 1

Les universitats, com ja s’ha apuntat, augmentaren també, naturalment, la circulació de llibres i, per tant, també la dels representants dels diversos treballs relacionats amb la seva producció i difusió. No té res d’estrany, doncs, la concurrència de copistes estrangers en aquestes institucions, que no devien tenir ni la dificultat de l’idioma en transcriure textos en la llengua comuna de l’alta cultura, el llatí, ni l’inconvenient d’uns tipus d’escriptura diferents. Així, a Lleida, hi ha un Raynaldus scriptor Anglicus i un Iohannes Anglicus scriptor librorum, tan amants dels llibres que arribaren a robar-ne diversos de medicina al seu compatriota Thomas Anglicus, que exercia de professor d’aquella disciplina a l’Estudi General de la ciutat. Fins i tot sembla que les facultats de la universitat dugueren alguns amanuenses a especialitzar-se en la còpia d’una tipologia concreta de llibres. Aquest sembla el cas d’un mestre, anomenat Aurri, escrivent de llibres de dret el 1429. Però no és l’unic exemple; més endavant es troba documentat el prevere de Vic Baltasar Perejoan, copista de llibres litúrgics.

I, evidentment, tractant-se de còpies de llibres universitaris, no en mancaven les dutes a terme pels mateixos estudiants per a satisfer les seves necessitats escolars de manera més econòmica. Fins i tot es conserven exemples d’apunts de classe, com alguns dictats a la Universitat de Barcelona, un Compendium Dialecticae ad libros logicarum Aristotelis intelligendos admodum utile ac necessarium, auctore Petro Font, medicinae et liberalium artium doctore gravissimo earumdemque in florentissima Barcinonensi universitate publico professore, scriptum a Ioanne Moragues, eiusdem doctoris discipulo, anno a Christo nato 1594, i uns Commentarii in universam Aristotelis Dialecticam a Petro Font, medicinae et liberalium artium doctore dictati et a me Iohanne Clemente Moragues scripti anno a Christo nato 1595 (BC, ms. 1204).

D’altra banda, l’activitat de copistes estrangers no es limità a la universitat, sinó que també treballaren per a importants catedrals, notables monestirs i més humils parròquies o simples particulars. Així, el 23 de febrer de 1536, el prevere Antoni Crespí, escrivà del bisbat d’Albí, acabà de copiar per a la seu de Lleida un antifonari de l’ofici (MSL, núm. 373). Els procuradors del monestir de la Mare de Déu dels Àngels de Barcelona contractaren el prevere Pere Cristòfol, beneficiat de la catedral de Besiers, per a la còpia d’un oficiari, que també havia d’enquadernar, el 23 de maig de 1483. Aquest mateix copista transcriví el 1502 un oficier per a la catedral de Barcelona (Madurell – Rubió, 1955, doc. 17). I el 16 d’abril de 1440 se signà un contracte molt detallat entre els representants de la parròquia de Sant Pere de Terrassa i Lluís Valls, procedent del regne de França, perquè aquest copiés un “oracioner e capitaler ab lo cómpter, tot bé e complit segons lo cos del bisbat de Barcelona”. El 8 de gener de 1442, Joan Vincent, també de França, acordà amb el doctor en lleis Miquel Albiol de viure durant un any a casa seva per transcriure-li els llibres de dret o d’altres matèries (Hernando, 2002, doc. 84). Semblantment, Guillem Avetzat, de Tolosa, el 1332 rebé la paga corresponent per haver copiat uns llibres de dret per al jurista vigatà Francesc Maians. Joan Rabat, escrivent de lletra rodona i del comtat de Foix, començà la còpia d’un breviari per a Guillem Novell, ardiaca d’Urgell, el 16 de desembre de 1416. Enric Weert, procedent d’Holanda, que posteriorment exercí de bidell a la seu de Barcelona, era també scriptor, professió que, pocs anys després, Miquel Miravet simultaniejà amb la de bidell de la mateixa catedral.

Però si aquests estrangers ja arribaven a terres catalanes professionalment formats, altres hi venien a aprendre l’ofici. El mestre d’escriure Vicenç Panyella l’ensenyà a portuguesos com Lluc Vasques i Jaume Martins, o francesos com Pere Escura o Antoni Perrot, entre d’altres.

Es desconeix en quin moment del segle XIV el clergue Bernat de Marroncelles copià per al seu propi ús les Glosulae super tractatus Petri Hispani, de Guillem Arnau (BPT, ms. 27), però ell mateix declara que ho feu en un colofó ple de fórmules de pietat religiosa en què manifesta la satisfacció per haver conclòs la còpia, demana l’exculpació per les errades comeses, sol·licita una benedicció per al copista, llança malediccions per als qui vulguin robar el llibre i recorda el gran esforç físic que representa tot acte de còpia, perquè no sols hi intervenen tres dits, sinó tota la resta de membres. Diu així:

In infinitum Christus laudetur, operis quare finis habetur.
Explicit iste liber, sit scriptor crimine liber.
Expliciunt glossule super tractatus Petri Yspani regens Tolose in artibus.
Et dicte glosule sunt Bernardi de Marronceles, clericus, quas ipsemet scripsit.
Hic liber est scriptus, qui scripsit sit benedictus.
Tres digiti scribunt, nec cetera membra quiescunt.
Non uideat Christum, quisquis furabitur istum.

S’ha especulat amb la possibilitat que les dones participessin també en la producció dels llibres en qualitat de copistes. En la mesura que els monestirs de dones també necessitaven llibres litúrgics i espirituals, sembla lògic que els membres femenins plenament alfabetitzats d’aquestes comunitats es dediquessin a aquesta tasca. Certament és una possibilitat i cal no dubtar que, en algun cas, es donés en terres catalanes allò que fefaentment es constata en alguns convents europeus, com ara el de les dominicanes d’Aveiro, on algunes monges eren copistes expertes. Però hom diria que aquests casos són l’excepció que confirma la regla, atès que en els monestirs i convents de dones el treball de còpia es deixava en mans preferentment de sacerdots, ja que aquests, a més d’alguns escrivents laics, eren els únics que posaven per escrit els documents de caràcter jurídic que posseïen les monges. I atesa la duplicitat, àmpliament constatada, dels notaris com a amanuenses de diplomes i de llibres, sembla poc probable que les monges es dediquessin a la còpia de llibres i no s’hagi conservat ni un sol document jurídic escrit, ni tan sols d’aquells que afectaven directament la seva pròpia comunitat.

S’han conservat, també, alguns contractes de copistes, que il·lustren a la perfecció tot el procés de realització dels còdexs. En aquests documents consta el tipus de llibre a copiar, les seves característiques, des de la matèria escriptòrica fins al preu, a més de la data de lliurament, la forma de pagament, el tipus d’escriptura d’acord amb una mostra prèviament triada i la correció del text.

Sovint l’amanuense havia de col·laborar amb altres especialistes per deixar el llibre acabat, com ara els il·luminadors i els relligadors, tot i que, de vegades, si convenia, podien fer una tasca o l’altra. Com a mostra d’aquesta col·laboració hom pot remetre al Rationale diuinorum officiorum de Guillem Duran, propietat de la catedral de Vic (MEV, ms. 132), copiat pel clergue Pere Domènec, que acabà la seva tasca el dilluns després de Tots Sants del 1331. L’il·luminador, però, en fou Joan Delcrós, tal com es pot llegir en la filactèria d’un personatge dibuixat per ell mateix. Aquest llibre pertangué al bisbe Galceran Sacosta –que no en fou el primer propietari–, que el llegà, juntament amb unes concordances i un missal, a la catedral just deu anys després de la seva confecció, el 4 de novembre de 1341.

Rationale diuinorum officiorum. Volum acabat pel copista Pere Domènec el dilluns després de Tots Sants del 1331 i il·luminat per Joan Delcrós, que apareix retratat i identificat en aquesta inicial L.

©Museu Episcopal de Vic, ms. 132, foli 88v – Arxiu Fotogràfic del Bisbat de Vic

Un document força curiós fa referència a la col·laboració d’un copista i un il·luminador: la signatura de la constitució d’una societat, el 16 de desembre de 1406, entre l’escrivà de lletra rodona Pere de Puig i l’il·luminador Castruccio Perpilioni, que, originari de Pisa, havia après l’ofici a Barcelona dos anys abans sota el guiatge de l’il·luminador Mateu Calderons. Puig i Perpilioni convingueren que durant un any i mig, a partir del següent 1 de gener, Puig es faria càrrec de totes les despeses ocasionades en l’ofici d’il·luminador de Perpilioni, el mantindria i li faria rentar la roba, “camisias et familiaria sua”, a canvi de percebre dues terceres parts dels guanys del pisà (Hernando, 2002, doc. 5 i 15).

Altres vegades, però, com ja s’ha dit, el mateix escrivà complia més funcions. El prevere vigatà Bernat Trullols, per exemple, feia de copista i d’il·luminador, com també Arnau Berenguer, Joan Burell, Pere Despuig, Ferrer Verdaguer i Pere Pujol, entre d’altres, i Nicolau Xambó era alhora escrivent de lletra rodona i relligador. Freqüentment, els relligadors eren jueus i conversos, per la qual cosa s’explica l’abundància de fragments de còdexs i documents en escriptura hebraica emprats per a farcir les cobertes dels llibres. Isaac David Jabbà, Bonjuha Mahir i, sobretot, Mahir Salamó són noms ben coneguts en aquest camp al segle XIV barceloní, i a la centúria següent, els conversos Joan del Pla, també llibreter, Guillem Mascaró i Joan de Camporrells. Els llibreters, entre els quals no mancaren copistes, exerciren sovint aquest ofici.

Com s’ha vist, doncs, hi havia una febril producció de llibres, fet que explica, també, que hi hagués un notable interès per esdevenir artesans en aquesta tasca. Hi abunden els contractes d’aprenentatge per aconseguir dominar l’escriptura (o algun tipus determinat), la il·luminació, la relligadura i fins i tot la venda. Els aspirants eren vinguts d’arreu de les terres catalanes i d’altres països, com ara Aragó, Castella, Navarra, Portugal, França o Itàlia.

En aquests contractes s’estipulava que l’aprenent viuria amb el mestre i, a canvi de l’ensenyança, d’aliment i de vestit, aquell l’havia de servir en feines pròpies de l’ofici que aprenia, però també en d’altres de més personals. En un d’aquests contractes fins i tot s’especifica que l’aprenent ha d’arreglar la barba del mestre cada quinze dies. L’edat dels aprenents era diversa, generalment entre els nou anys i els vint, amb jornades de treball que es podien allargar de les sis del matí fins a les nou del vespre.

Per concloure aquest apartat cal esmentar que la producció de llibres manuscrits no acabà amb l’aparició de la impremta. És més, en aquell moment es donà una major producció de manuscrits de luxe, en els quals prevalen els aspectes artístics sobre els de contingut. I, d’altra banda, cal tenir present que determinats problemes tècnics no permetien tampoc el total abandonament del llibre copiat a mà. Aquest és el cas, per exemple, dels cantorals, de gran mida, però també executats amb lletres de diferents mòduls i distintes tintes, sense oblidar la dificultat de reproduir la notació musical, fins que el tipògraf francès Pierre Hautin començà a imprimir conjuntament pautat i notes el 1525. En aquest punt cal recordar la llarga pervivència dels cantorals manuscrits del monestir de clarisses de Pedralbes o els de la catedral de Tarragona.

La còpia a mà també s’explica, en aquests temps, quan el llibre que es volia produir tenia un ús molt concret, delimitat i privatiu, com és el cas d’una consueta que la canònica de Santa Anna de Barcelona encomanà de transcriure a l’escrivent Miquel Canals pel preu de 10 sous i 8 diners el quadern, al desembre del 1507 (Madurell – Rubió, 1955, doc. 252). I sense comptar els casos en què, simplement, hom preferia la major singularitat del llibre manuscrit, com sembla que succeeix en la comunitat de Sant Pau del Camp, que, el 24 de febrer de 1540, en temps, per tant, del comendatari perpetu Pere Massó (1530-76), encarregà a fra Joan Sunyer, monjo de Sant Llorenç del Munt, la còpia d’un epistolari en pergamí (Madurell – Rubió, 1955, doc. 461). Alguns anys més tard, el 20 de maig de 1549, el mateix prior de Sant Pau del Camp signà un contracte amb el prevere Baltasar Perejoan, del bisbat de Vic, especialitzat en la còpia de llibres litúrgics, perquè confeccionés un altre epistoler il·luminat (Madurell – Rubió, doc. 496).

Els productors de llibres impresos: editors i impressors

La primera impressió d’un llibre a la península Ibèrica sembla que correspon als Sinodales de Segòvia, del 1472. Però, com ha estat justament observat per J. Rubió, és lògic pensar que la introducció del nou invent es devia fer en primer lloc a través d’una ciutat fronterera o propera al mar. I, d’altra banda, cal no oblidar l’anterior presència del llibre xil·logràfic i la impressió predecessora d’almanacs, butlles d’indulgència, fulls volanders diversos, naips o estampes, que precediren la dels llibres pròpiament dits.

Per altra part, amb relació a la recepció de l’invent de Gutenberg, no es constata en les terres catalanes una actitud de rebuig tan accentuada com la del duc Federico de Urbino, que no volgué tenir cap llibre imprès a la seva biblioteca i de qui el seu bibliotecari Vespasiano da Bisticci deia que d’aquesta possessió “se ne sarebbe vergognato”. Però sí que és cert que el llibre d’estampa no tenia el mateix valor i la mateixa estimació social que el manuscrit. El capítol de la catedral de Vic, que no deixà d’encomanar la impressió de mil missals, a partir del 1485 decidí de no admetre més llibres impresos com a penyora, perquè “en els nostres dies hi ha artesans experts a imprimir lletres damunt pergamí amb formes metàl·liques que poden fer per dia més de tres-centes pàgines”. Sembla, doncs, que per a les obres que pretenien reflectir un major prestigi del seu possessor hom continuà preferint el llibre manuscrit.

Atès l’origen del nou invent, és lògic, d’altra banda, que els primers impressors fossin estrangers. L’alemany Nicolau Spindeler, el ginebrí Pere Brun, Joan Rosembach, originari de Heidelberg, Joan Luschner, de Saxònia, o el provençal Carles Amorós són noms familiars en el naixement del llibre imprès català. Però no mancaren tampoc impressors del país, com ara el prevere Pere Posa, el seu nebot homònim o Gabriel Pou. Tampoc no hi falten dones relacionades amb la nova indústria, tot i que, també aquí, probablement es tractava de vídues que continuaven d’alguna manera el negoci familiar. I tots ells, segons els convenia, treballaven sols o associats. Com a exemple curiós de col·laboració internacional hom ha remarcat el cas de la impressió del Tirant lo Blanc, editat a Barcelona a instàncies, en un primer moment, del llibreter català Pere Miquel, però que acabà el francès Carmini Ferrer, que posteriorment es casà amb la vídua de Miquel, Elisabet, s’associà amb Joan Trinxer i recorregué a la impremta del castellà Diego Gumiel, on treballava un caixista venecià, Mateu Bonet (Madurell – Rubió, 1955, doc. 126, 128 i 131). En un pla més anecdòtic es pot esmentar el cas d’un procés judicial en què es veié immiscit l’impressor Joanot Luschner, ferit en una baralla prop del carrer de Santa Anna de Barcelona, arran d’uns fets esdevinguts a casa de Carles Amorós a causa d’una criada seva que incità els ànims d’uns gascons, uns picards, uns provençals, uns alemanys, uns barcelonins i un esclau negre (Madurell – Rubió, 1955, doc. 440-452 i 454).

La venda i la difusió dels llibres

En l’alta edat mitjana, com també en els primers temps baixmedievals, el comerç de llibres, de primer escàs, però no inexistent, no tenia necessitat d’establiments de venda; els tractes es feien directament entre l’interessat en l’obtenció d’un exemplar i l’artesà encarregat de copiar-lo i confeccionar-lo, o bé amb qui volia vendre’l. En augmentar la producció i circulació de llibres, però, es feren necessaris ja els venedors especialitzats o corredors, i de seguida arribaren les botigues específiques destinades a aquesta funció complementària i complementada, també, per la venda de material gràfic: pergamí, paper, llibres o quaderns en blanc, plomes, tintes, etc.

Flos sanctorum pertanyent a la catedral de Barcelona. Les biblioteques institucionals de la baixa edat mitjana incrementaren significativament els seus fons i, a banda dels llibres solts, que es podien deixar en préstec, també se’n guardaren d’encadenats als pupitres o als murs.

CB/Arxiu de la Catedral de Barcelona, ms. 105 – Foto Styl Crom

Abans de l’establiment de llibreries, i fins i tot quan ja n’hi havia algunes, el comerç de llibres es duia a terme per contractes privats, i, sovint, per mitjà de bidells i corredors. Uns quants d’aquests personatges apareixen documentats, com, per exemple, l’esmentat Enric Weert, “scriptor oriundus prouincie de Olandia, in Alamania”, que ja al final del 1427 estava establert a Barcelona, on vivia a casa de Jaume Prats, llicenciat en lleis. El 22 de desembre d’aquell any vengué a Guillem de Salavert, doctor en lleis i jutge ordinari del comtat de Cardona, una Lectura sobre lo codi, de Baldo degli Ubaldi, escrita de la seva pròpia mà, pel preu de 55 lliures de Barcelona (Hernando, 2002, doc. 57).

Deu anys després aquest personatge, que ja apareix als documents com a bidell de la catedral de Barcelona, vengué, el 14 d’agost de 1437, al futur bisbe de Girona Roger de Cartellà la segona part de la Lectura in librum secundum Decretalium, d’Antoni de Butrio (BSG, ms. 168) pel preu de 45 florins d’Aragó, exemplar que anteriorment pertanyé a l’escrivent Gerard Creuet.

Semblantment, el 29 de març de 1442, Dijous Sant, Weert vengué a Jaume Teulats, canonge de Barcelona i de Vic, l’obra de sant Agustí De ciuitate Dei (MEV, ms. 37), pel preu de 34 florins d’or d’Aragó; com el precedent, aquest llibre també havia tingut un propietari anterior, el cèlebre sacerdot Felip de Malla, quan era ardiaca de Barcelona, que l’adquirí a Avinyó el 1418 en tornar del concili de Constança. I és que el comerç de llibres no es limità mai a l’àmbit local.

A les llibreries també es podia adquirir material gràfic. El 23 de gener de 1437 el prevere Esteve de Busquets, procurador de les monges clarisses de Santa Maria de Pedralbes, pagà al llibreter Joan de Pla 31 sous i 2 diners per la compra de dos saltiris, uns registres i diferents quantitats de paper (Hernando, 2002, doc. 70).

El Missale paruum Vicense (MEV, ms. 73) constitueix una clara mostra de la mobilitat dels llibres i del comerç de segona mà, atès que en una nota marginal damunt els folis de guarda es pot llegir: “X de juliol en l’any de MCCCCVIIII, jo Berenguer Sesgleya, prevere, compre lo present missal pel preu de LXXXVIII sous, lo qual m’ha librat en Pere dez Col, corredor jurat de la ciutat de Manresa, en la plasa de Manresa..., lo qual missal fou de fra Joan Bayona, de l’ordre dels predicadors.”

Alguns menestrals ocasionalment feien de venedors de llibres, directament o indirectament. El 10 de març de 1486 el sastre de Barcelona Salvador Sanata feu d’intermediari en la venda de diversos llibres de dret que Violant Socarrats, segurament vídua d’un jurista, vengué a Berenguer Solanes, doctor en lleis (Madurell – Rubió, 1955, doc. 31).

Els mateixos estudiants col·laboraven, si podien obtenir algun guany, en aquestes tasques. Gabriel Tortosa, “studiant en arts”, signà un contracte amb el conegut llibreter Pere Miquel, el 10 de febrer de 1489, per vendre a comissió uns Diurnales, impresos per Joan Gherlinch per a ús del bisbat de Vic, a canvi d’un ral de plata per exemplar expedit (Madurell – Rubió, 1955, doc. 57 i 58).

Altres vegades les vendes es feien entre simples particulars que no tenien cap relació amb aquesta activitat. Aquest és el cas de Miquel Riera Sabater, notari públic per autoritat reial, que el dissabte 19 de març de 1463 transferí al poeta, prosista i futur conseller en cap Romeu Llull un llibre “uocatus Petrus de Unçola super tractatus de arte notarie” (IMHB, ms. B-72), per 40 sous, un preu rebaixat, ja que el llibre costà al seu anterior propietari 74 sous i 6 diners.

Els llibres eren cars; basti un sol exemple ben significatiu: el cas del lector de teologia del convent de predicadors de València, fra Guillem Anglès, que hagué de recórrer a arreplegar almoines per adquirir una Bíblia, per a la qual cosa el seu bisbe ordenà, el 9 de març de 1350, que se li donessin 16 lliures (Sanchis Sivera, 1999, pàg. 71).

A les llibreries, com s’ha dit, també es facilitaven còpies de llibres –el llibreter podia actuar també com a copista– i, sobretot, s’hi reproduïen comèdies i poesies no destinades a la impressió, força abundants a la Biblioteca Nacional de Madrid. No manquen tampoc els casos en què els llibreters feien la funció d’editors i fins i tot d’impressors, com ara l’esmentat Pere Miquel.

De la mateixa manera que s’han conservat contractes d’aprenentatge de copistes, d’illuminadors i d’impressors, n’hi ha també de llibreters; les condicions són sempre les mateixes (Madurell – Rubió, 1955, doc. 50).

Vegeu també Contracte per a la impressió de cent deu exemplars de la Gramàtica i la Retòrica del mestre Serra

La formació de biblioteques

Les biblioteques institucionals

La primera característica de les biblioteques institucionals, és a dir, de les catedralícies, monàstiques, conventuals, canonicals, parroquials, universitàries, municipals o gremials, és l’increment bibliogràfic a causa d’un procés d’acumulació natural i incentivat; natural, perquè, tot conservant els llibres que ja posseïen, les donacions no s’interromperen, i incentivat, perquè les adquisicions o produccions pròpies de nous volums no s’aturaren. Aquest desenvolupament dugué la necessitat de bastir biblioteques per guardar i llegir llibres en silenci; amb una part de la biblioteca fixa, amb llibres encadenats als pupitres; i una altra de mòbil, amb la possibilitat de deixar els llibres en préstec.

Les biblioteques més riques continuaren essent les de les catedrals i dels principals monestirs i convents, constituïdes, sobretot, per llibres de teologia, fisolofia, arts i medicina, al costat dels de dret canònic i civil, i sense oblidar, naturalment, els llibres litúrgics. Es tractava de biblioteques orientades a la formació dels membres de les institucions eclesiàstiques i a facilitar-los la predicació i el compliment de les obligacions litúrgiques.

La “llibreria” o biblioteca de la catedral de Barcelona, a la qual es referí el metge alemany Jeroni Münzer el 1495 com a “nobilis libraria”, s’inaugurà el 1443 a la sala annexa a l’actual sala capitular, tot i que ja des del 1332 es tenen notícies almenys d’un “archiuo seu librario” de la Pia Almoina, d’on sortiren en préstec un Digest i un Codi. El seu primer bibliotecari conegut fou el canonge Pere Oller, testimoniat el 1453. Gràcies a una detallada visita pastoral del patriarca de Jerusalem i administrador de la diòcesi de Barcelona, Francesc Climent Sapera, es coneix la composició d’aquesta biblioteca. A la sacristia hi havia cinquanta llibres, entre els quals catorze missals, set pontificals, tres epistolers, dos evangeliaris, dos passioners, una vida de sant Oleguer, unes Flores sanctorum, una consueta i els cartularis.

Els llibres d’estudi, és a dir, els de teologia i dret, es custodiaven a la biblioteca situada sobre la capella de Sant Pacià i de Santa Margarida, i formaven també una col·lecció de cinquanta obres, algunes en diversos volums, com una Bíblia en tres toms.

Al tron del cor els llibres estaven col·locats en dos armaris. El de la dreta contenia un Catholicon, un racional, unes Històries escolàstiques de Pere Comestor i unes Flores sanctorum; i el de l’esquerra, unes concordances bíbliques, els sermons de J. de Voràgine, les Postillae de Nicolau de Lira i els seus comentaris a la segona i tercera part del Vell Testament. Fora d’aquests armaris, encara hi havia deu llibres més, entre els quals diversos llegendaris. Al faristol major del cor hi havia vuit llibres (una Bíblia en dos volums, dos antifonaris i una consueta, entre d’altres). Al faristol de la part del cor de Sant Joan, dos antifonaris, un oficier i un saltiri, llibres que es repetien en els faristols segon, tercer i quart d’aquesta part del cor. El primer faristol del cor de Sant Pere i el segon, tercer i quart d’aquesta altra part del cor sostenien els mateixos llibres.

Finalment, a l’armari de dins el presbiteri de l’altar major es conservava també una Bíblia en dos volums, un saltiri glossat, unes Flores sanctorum, un compendi de teologia, les Constitucions del patriarca d’Alexandria, un Manipulus curatorum, un breviari, un sacramentari, uns salms penitencials i un parell de llibres més.

La composició de les altres biblioteques de les catedrals catalanes era força semblant. Alguns dels còdexs conservats guarden de vegades la petita història del seu origen o, si més no, de la seva procedència. A l’actual ms. 6 de l’Arxiu de la Catedral de Barcelona, uns Miracles de la Verge, es pot llegir que el llibre fou donat a la biblioteca de la susdita seu pel notari Julià del Roure el 18 de novembre de 1439. Aquest notari devia ser un bon bibliòfil, perquè apareix també documentat el 20 de setembre de 1423, en què comprà unes concordances del Nou Testament en la subhasta pública dels béns deixats per Antoni Gençà, beneficiat de la catedral.

De ciuitate Dei, exemplar venut per l’escrivà holandès Enric Weert al canonge Jaume Teulats el 1442. Felip de Malla l’havia comprat a Avinyó el 1418.

©Museu Episcopal de Vic, ms. 37, foli 1 – Arxiu Fotogràfic del Bisbat de Vic

Una procedència més llunyana té un manuscrit de la mateixa catedral, un comentari Super Ezechielem de sant Gregori, procedent de Saragossa, segons una nota en aragonès afegida, en la qual es diu que aquestes homilies havien pertangut a Pere Garcia, beneficiat de Saragossa, el qual anà a estudiar a París el 1463.

També tenia una procedència llunyana el ms. 45, uns Commentarii in librum primum sententiarum sancti Tome, probablement originari de París, ciutat on l’adquirí el futur bisbe de Barcelona Pere Garcia de Xàtiva, que el donà a la catedral l’any dotzè del seu pontificat, és a dir, el 1502. El mateix dia també feu llegat a la catedral del ms. 46, un Liber sententiarum igualment d’origen francès, del segle XV. I és que aquest prelat es graduà en arts i teologia a París. El bisbe Garcia, que fou nomenat el 1492 mestre de capella i bibliotecari del Vaticà pel papa Alexandre VI, donà també a la catedral de Barcelona més de cent volums, no sols manuscrits, sinó també incunables, de textos llatins i grecs.

La biblioteca de la catedral de Barcelona també serví de model a d’altres d’eclesiàstiques, com la de Santa Maria del Pi. El 13 de febrer de 1508, el beneficiat d’aquesta església, Pere Joan Matoses, volgué pagar-ne la construcció, a manera de la de la susdita seu, perquè els llibres que hi llegà es guardessin en un lloc adequat, tancat amb tres claus (Madurell – Rubió, 1955, doc. 254).

En els temps altmedievals, els monestirs benedictins dominaren el panorama cenobític i, al final d’aquest període, mantingueren la preeminència amb els reformats del Cister. Però, des del segle XIII, amb l’aparició sobretot dels ordes mendicants, però també d’altres, la situació canvià per la diversificació dels possessors de llibres, però es mantingué la tendència acumulativa per les vies tradicionals.

L’existència de biblioteques parroquials es pot reconstruir, en part, per mitjà de les actes de dotació de les esglésies i per les visites pastorals. La seva composició es limitava, bàsicament, als llibres necessaris per al servei del culte litúrgic, és a dir, els tres per a la celebració de la missa: el mixtum o el missale, l’officiarium i el liber epistolarumet euangeliorum, i dos més per a l’ofici diví: el psalterium i el dominicale et sanctorale ad horas celebrandas, i un altre per a l’administració dels sacraments: el manuale ad sacramenta ministranda. Però també solen trobar-s’hi els següents llibres: passionarium, antiphonarium, lectionarium, ordinarium, feriale, responsorium, prosarium, collectaneum, sermonarium, consueta i constitutiones synodales.

No totes les parròquies posseïen tots aquests llibres, encara que no era infreqüent tampoc que algunes en tinguessin de repetits. Es pot observar l’absència de la Bíblia, fet que s’explica pel seu elevat preu, excessiu per a l’economia d’una parròquia.

Però no sols disposaven de biblioteques les institucions eclesiàstiques, sinó també les civils; en primer lloc, les universitàries. Els textos bàsics d’estudi de les universitats estaven constituïts pel Decret de Gràcia i les Decretals per al dret canònic; el Codi i el Digest per al dret civil; les obres d’Aristòtil per a la lògica; Donat i Priscià per a la gramàtica; Boeci per a la música, i Avicenna per a la medicina. Els nous ordes religiosos, dominicans i franciscans, també hi introduïren els seus autors preferits en teologia, com sant Tomàs d’Aquino i sant Bonaventura.

El desenvolupament urbà donà origen a l’organització comunal i al naixement del govern del municipi, el qual es regulava en virtut dels privilegis rebuts i de les ordinacions que promulgava, disposicions que, naturalment, havien de ser recollides per escrit per a la seva conservació. Sorgiren així nous llibres civils, juntament amb d’altres de caràcter més literari, com els jurídics o els de contingut històric, que permetien, si s’esqueia, la resolució de problemes jurídics i, en part, morals. Així s’explica la presència en els fons municipals de Barcelona d’obres de Valeri Màxim, per exemple. Però, a més, els consells de les ciutats, ultra encarregar la confecció d’aquells llibres que necessitaven per al propi funcionament, n’adquirien d’altres “per obs e servey de la dita ciutat”, tal com ho feu el Consell de València, que comprà “un libre de molt gran volum, molt historiat, intitolat e apel·lat Cosmographia Tolomeu, que vol dir descripció de tot lo món, axí la terra com aygües, cubert de fusta vestida de cuyr vermell” en acord pres el 21 de novembre de 1464 (Sanchis Sivera, 1999, pàg. 80). I no cal dir que consumien força paper; el 9 de maig de 1500 el Consell de Cent de Barcelona adquirí del llibreter Joan Ramon Corró una gran quantitat de llibres en blanc (Madurell – Rubió, 1955, doc. 177).

Les biblioteques privades

Les biblioteques particulars d’aquesta època tenien un component essencialment professional, amb alguns llibres de caràcter pietós i d’altres de didàctics, particularment gramaticals, record en bona part del pas per l’escola, i l’esmentada incorporació dels llibres en català (i, al final de l’època aquí considerada, en castellà i de llibres impresos). També és característica general de les biblioteques privades la millora generalitzada de la qualitat material dels llibres, deixant ara de banda els de caràcter merament utilitari, que podien ser molt rudimentaris.

Entre les biblioteques de particulars, les dels bisbes són algunes de les més importants. I aquestes, lògicament, estaven revestides de tota la dignitat pròpia dels seus propietaris. D’aquests segles de la baixa edat mitjana daten alguns dels més magnífics missals i pontificals, abundantment i mestrívolament il·luminats. Quan el 1408 hom dreçà l’inventari dels béns del bisbe d’Elna, el carmelità Bartomeu Peiró, s’hi consignaren quaranta-dos llibres, entre els quals destaca un saltiri “deauratum de argento cum quadam bracha coralli desuper”, que pesava una marca i tres quarts d’unça; per això, significativament, s’inclogué aquest llibre entre altres objectes que formaven part de la seva vaixella de plata.

I continuaren essent importants les biblioteques dels canonges, a les quals seguien les dels beneficiats, eclesiàstics que s’ocupaven d’un altar, amb nombrosos llibres jurídics, i, a més distància, les de la resta del clergat secular. Els canonges, en particular, es mostraren receptius a la impremta. Dels trenta-quatre llibres que el 1486 posseïa el canonge de la Seu d’Urgell Rotlland Carbonell, dotze eren impresos. Pel que fa al contingut, les obres de dret hi eren ben representades i el canonge es mostrava, alhora, obert als nous corrents literaris humanistes, atès que era bon amant dels clàssics llatins, amb exemplars manuscrits de Juvenal, Plini, Ciceró i Terenci, i amb exemplars d’estampa del mateix Terenci, Marcial, Pompeu Fest i Sal·lusti; i també enriquien la seva biblioteca l’humanista italià Leonardo Aretino, que tenia manuscrit, i les Elegantiae de Lorenzo de Valla, impreses.

Però les biblioteques eclesiàstiques més usuals estaven constituïdes per un fons devot i litúrgic; eren llibres que servien amb freqüència, si no diàriament, per a la vida parroquial i la recitació de l’ofici diví. Es tracta de missals, breviaris, llibres d’hores, diürnals, saltiris, vides de sants, bíblies, ordinaris, antifoners, llegendaris, consuetes, col·lectaris, processoners, himnaris, epistolaris i evangeliaris, és a dir, que hi ha una gairebé total coincidència entre els llibres de les parròquies i els dels seus sacerdots.

Entre les biblioteques privades de laics ocupen, certament, un lloc d’honor les dels reis. El Magnànim és la darrera baula d’una sèrie de sobirans catalanoaragonesos lletraferits, com el trobador Alfons el Cast; el cronista Jaume I, Jaume II, que, empès per la cobdícia, s’apoderà dels castells, però també els llibres, del dissolt orde del Temple; el cal·lígraf i poeta Pere III, que promogué, sense èxit al final, però, la creació d’una biblioteca reial al monestir cistercenc de Poblet, alhora panteó familiar; el seu fill Joan I, bibliòfil empedreït, que no dubtà a robar llibres al mestre de Malta; el també bibliòfil i alhora mestre seu Juan Fernández de Heredia, etc.

Alfons el Magnànim entenia el llatí i llegia sovint la Bíblia amb comentaris. Es va envoltar d’humanistes i formà una gran biblioteca, que arribà a assolir 1 140 volums. Tingué al seu servei notables amanuenses, com ara el cèlebre Gabriel Altadell. La seva biblioteca era inicialment de tipus cortesà, rica en textos en llengua vulgar, en obres de poesia i narrativa, de devoció i d’història, de cultura cavalleresca, militar, juridicofeudal i, sobretot, plurilingüe. La influència catalana es deixà sentir a la biblioteca del rei fins el 1455, però després hi tingué més pes Florència, on un grup d’humanistes innovadors, com Niccolò Niccoli, Poggio Bracciolini o Francesco Bruni, no sols canviaren l’escriptura, sinó també la resta de característiques del llibre d’acord amb el model carolingi, que donà com a resultat el llibre humanístic.

Aquest monarca donà tanta importància als llibres que arribà a prohibir-ne l’exportació fora dels seus domins. En una ordenança expedida a València el 18 de gener de 1426, després de queixar-se del fet que els seus súbdits abandonaven els estudis per falta de llibres, definí aquests com “a manera de camps on collim el gra de la saviesa, les messes de tots els béns”, i, per tant, n’interdí “treure dels regnes i les terres del nostre domini llibres de qualsevol facultat o matèria”.

I encara insistí en aquesta prohibició en una pragmàtica del 31 de maig del mateix any, en la qual ponderava “la intel·ligència d’Aristòtil, la profunditat de Plató, l’enginy de Luci Anneu, les teories de Ptolemeu, la brillant eloqüència de Tul·li, la inspiració de Virgili, la fortalesa i els treballs d’Hèrcules, els sentiments d’Ulisses, la llarguesa de Tit, l’audàcia de Curci, el pudor i la castedat d’Hipòlit i d’altres coses memorables”, i, per això, “no hi haurà ningú, tret que sigui fora de seny, que no apreciï la sol·licitud amb què cal custodiar aquests llibres... atès que en ells es troba consell i doctrina, i per ells s’assoleix el tresor de les arts i de les ciències, les quals contenen normes per a totes les circumstàncies en què es pugui trobar la condició dels mortals” (Sanchis Sivera, 1999, pàg. 123).

Per tots aquests motius, davant “aquesta quasi expoliació o saqueig ocult de tan estimat tresor”, el rei manà, de nou, que no es tragués els llibres “dels nostres regnes i terres, sense exceptuar-ne les banyades pel mar, sense llicència especial i expressa i permís nostre o d’algun dels nostres batlles generals” (Sanchis Sivera, 1999, pàg. 124).

Foli corresponent al salm 96 (95) en el Salteri ferial i llibre d’hores atribuït a Bernat Martorell i el seu taller, fet abans del 1444. La caplletra C està il·lustrada amb la imatge d’uns clergues que canten els salms, tot llegint un llibre obert sobre un faristol.

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, ms.A-398, foli 85

Però si bé els sobirans catalans es preocuparen per la cultura, no perderen certament de vista el profit polític que en podien obtenir. No debades el principal objectiu de la creació de la biblioteca reial de Poblet sembla el de guardar, juntament amb les despulles, la memòria històrica dels avantpassats per assegurar el present i el futur de la dinastia. Per aquesta raó no oblidaven de tenir a sou oradors i historiadors, equiparats a “les ànimes vils dels bufons”, per dir-ho a la manera de Montaigne. Bartomeu de Facio, “istoriògrafo de casa del senyor rey”, rebia 300 ducats anuals “de provisió dels emoluments e drets de la sua cambra”. I Llorenç de Valla, “orador romà, qui ha càrrech de ordenar les gestes del senyor rey”, rebia la mateixa quantitat per idèntic motiu (Sanchis Sivera, 1999, pàg. 75).

Primer foli d’una còpia de la Visión delectable. Hi apareix representat l’autor, el batxiller Alonso de la Torre, teòleg, que va fer l’obra a instàncies de Joan de Beaumont, camarlenc del príncep de Viana.

©Bibliothèque nationale de France, ms. Espagnol 39, foli 1

I, òbviament, també posseïen llibres, entre els laics, la noblesa i els professionals, com ara els juristes, notaris, metges, cirurgians, mercaders, és a dir, totes aquelles persones que havien rebut una formació literària per a desenvolupar adequadament la seva professió. I també tenien llibres alguns menestrals, però ja s’ha dit que, en aquest cas, aquesta possessió podia tenir explicació, fonamentalment, per l’exercici d’una segona activitat professional paral·lela consistent en la venda de llibres, i, en casos més aïllats, en la còpia per encàrrec aprofitant l’escolarització rebuda i els bons dots cal·ligràfics, dins una activitat també complementària amb finalitat merament lucrativa. Això no vol dir que no hi pogués haver algun menestral amb afeccions literàries que l’haguessin dut a adquirir algun llibre en romanç, però el fet de trobar un Boeci, el 1439, entre les propietats d’un argenter o l’adquisició d’un altre argenter, deu anys després, d’una Lectura super logicam, sembla suficientment indicatiu del destí final que aquests menestrals pensaven donar a aquests llibres. I el mateix es pot dir d’un pellisser que, entre el 1438 i el 1461, comprà diversos llibres de dret, medicina i litúrgia; i això malgrat l’evidència constatada de pellissers que actuaren com a amanuenses.

La censura

Un canvi important en el món dels llibres fou, també, el pas de la lectura oral a la silenciosa. Fins al segle XII, normalment la lectura es feia en veu alta o xiuxiuejant, fet que hauria constituït un greu inconvenient si haguessin existit biblioteques amb bancs i pupitres per a diversos lectors simultanis, com s’esdevingué en època gòtica, quan ja la lectura era mental i en silenci. Aquest canvi ajudà també a l’aparició d’una literatura més intimista que fructificà en l’anomenada Devotio Moderna, per bé que ja al segle XVI, però, també donà més llibertat d’esperit als lectors, fet que propicià el sorgiment d’algunes heretgies i, alhora, la proliferació de la literatura eròtica.

El control sobre el contingut dels llibres l’ha exercit sempre el poder constituït. En aquests temps, però, la censura, de manera especial, anà a càrrec de la Inquisició, organisme encarregat de vetllar per la puresa de la fe i amb potestat per aplicar càstigs exemplificants, que, de fet, arrenca ja del concili de Tours del 1163. Però, si inicialment les seves competències eren la persecució i el càstig de l’heretgia, després s’estengueren a altres faltes, com ara la blasfèmia, la bruixeria o els pecats d’índole sexual. Com és sabut, la Inquisició arribà a prohibir tots els diversos llibres de la Bíblia en llengua vulgar. De la contundència de la seva actuació hi ha un primer testimoni en l’inventari de béns d’Antoni Jaume Sapila, compost entre els mesos de juliol i agost del 1492, en el qual constava la possessió d’una Bíblia en català, que fou portada “per lo honorable en Johan Claperós e per lo notari... als inquisidors, qui aquella han cremada públicament en la plaça del Rey ab moltes altres”.

Capítol “Del despullar e vestir” d’un volum miscel·lani del segle XV. Va ser barrat per evitar-ne la lectura, que els censors degueren considerar immoral i indecorosa.

Biblioteca de Catalunya, ms. 480, folis 107v-108

Però el control de l’ortodòxia s’exercia també en un àmbit menor. Així en el Missale parvum Vicense (MEV, ms. 73), de les acaballes del segle XIV, al final de l’ordinari de la missa i al marge inferior del foli, s’hi llegeix aquesta nota: “Nos, Petrus de Tresserres, prepositus monasterii Sancti Petri de Arquellis et reverendi domini Vicensis episcopi vicarius generalis, premissum examinavimus canonem, cui nostrum interponimus decretum manu propria subscribendo.”

Semblantment, el Cantorale hebdomade maioris de Sant Feliu de Girona (BSG, ms. 148) conté en els folis 67-70 unes benediccions contra les tempestes, afegides en lletra cursiva, però la darrera apareix cancel·lada pel censor de la Inquisició, que s’explica en aquests termes: “Ego Franciscus Castellus, Societatis Iesu, corrector librorum designatus a Sancto Officio Inquisitionis Gerundae, delusi suprascripta.”

I és que la màgia i la bruixeria, com s’ha dit, estaven en el punt de mira de la Inquisició. Una declaració testifical del 31 de desembre de 1493 davant l’inquisidor de València diu: “Li veÿa com los diumenges de matí almorzava, y, com havia esmorzat, prenia de la dita sa casa hun fil de libres ab los quals se n’anava, segons deÿa, al portal de Torrent per a legir en aquells, y hun dia traent de la dita casa dits libres se li caygueren los papers de conjurs y de noms de diables, que en lo present fill estan cosits.”

A més de les preocupacions doctrinals dels censors, les morals també es reflecteixen en les pàgines d’alguns còdexs. En un manuscrit miscel·lani del segle XV (BC, ms. 480), en la part en què hom tracta de les Confessions e justificacions molt sanctes e segures del savi peccador qui ab temps se apparella a ben viure e morir, el capítol intitulat “Del despullar e vestir” fou completament barrat per fer impossible la lectura d’un passatge considerat sens dubte indecorós.

Epíleg

El breu i ràpid panorama dibuixat de les característiques, producció i circulació del llibre gòtic català no difereix del que s’albira en altres països del mateix entorn historicocultural i, per tal de ser objectius, cal reconèixer que això confirma que el llibre és una eina de coneixement i un mitjà de plaer espiritual, certament, però també és, i potser ho és en primer i principal lloc, un simple estri laboral de subsistència material (i, de vegades, particularment en les obres de suposada temàtica històrica, un instrument de propaganda ideològica més o menys disfressada). I és que, deixant de banda els llibres pietosos destinats al creixement espiritual, i els litúrgics, que ajudaven a exterioritzar el culte diví, la resta tenien una orientació essencialment professional, és a dir, una funció material: la de procurar el propi sosteniment i, eventualment, el de la família. Ahir, com avui, llegien llibres els qui els necessitaven per a la seva professió i es llegien els llibres que servien per a guanyar-se millor la vida. La lectura merament gratuïta i purament plaent quedava reduïda a una mínima part de la petita minoria d’alfabetitzats.

Bibliografia consultada

Rubió i Lluch, 1908-21; Madurell – Rubió, 1955; Hillgarth, 1991; Hernando, 1995; Mundó, 1998; Sanchis Sivera, 1999; Gimeno, 2002; Hernando, 2002; Alturo, 2003; Torras, 2004.