El convent de Sant Francesc de Barcelona

El convent de Sant Francesc de Barcelona era al raval de la ciutat, entre l’actual edifici del Govern Militar i la plaça del Duc de Medinaceli. També conegut amb el nom de convent de Sant Nicolau dels menors o dels framenors, va ser aterrat completament el 1837, com a conseqüència d’un seguit d’infortunis que es van anar succeint des del 1800. Així, el 1822 va esdevenir caserna del tercer batalló de la Milícia Nacional voluntària i, tot i que el 1828 s’hi van tornar a instal·lar els frares, poc després, el 1834, va ser habilitat per a hospital de colèrics fins a la desamortització del 1835. El 1836 es va convertir en presó de dones públiques i, finalment, el 1837, l’Ajuntament de la ciutat en va aprovar la demolició.

Planta del convent el 1836, just abans del seu enderrocament. Escala 1/1250.

CRC, I, pàg. 448-449 / A.M. - G.S.

Malauradament no se n’ha conservat cap vestigi arquitectònic, de manera que per al seu coneixement tan sols disposem d’una irregular planta dibuixada per Antonio Matamoros el 1836 –conservada a l’Arxiu Històric de la Ciutat– i de les notícies aportades per Josep Batlle (1710), Bernat Comes (1725), Jaume Coll (1738) i Barraquer i Roviralta (1906). Més recentment, Anna M. Giné (1988) n’ha proposat una reconstrucció hipotètica.

La fundació franciscana de Barcelona, juntament amb la de Lleida i Vic, és la més antiga de Catalunya. Barcelona i Lleida eren, a més a més, caps de sengles custòdies o divisions administratives de l’orde. La de Barcelona comprenia els bisbats de Barcelona, Girona, Vic i els de les Balears. Més tard, el 1314, es va estendre a Tunísia, i el 1329, a Còrsega i Sardenya.

La primera comunitat de franciscans es devia establir a la ciutat pels volts dels anys 1219-20. En un principi es van allotjar a les dependències de l’antic hospital per a pelegrins de Sant Nicolau de Bari, que els consellers municipals havien cedit al mateix sant Francesc quan aquest va ser a Barcelona el 1214. Gràcies a descripcions dels segles XV i XVI, sabem que constava d’una petita capella, cel·les, un claustre, una cuina i habitacions annexes. Tanmateix, algunes deixes testamentàries dels anys 1226 i 1229 indiquen que s’hi va fer algun tipus d’obra, possiblement reformes orientades a adaptar-lo a les necessitats dels frares.

En qualsevol cas, la seva estada en aquest edifici va ser temporal, ja que ben aviat es va iniciar la construcció del convent pròpiament dit. Entre el 1236 i el 1240 es feien donacions per a operi fratrum minorum –obres dels framenors–, període durant el qual, molt probablement, es va edificar una església provisional de reduïdes dimensions, que posteriorment devia quedar integrada dins la gran església gòtica construïda al llarg de la segona meitat del segle XIII. Així es desprèn de la planta de Matamoros, corresponent a aquest darrer edifici, on s’observen desavinences i irregularitats, fàcilment justificables si es remet a un aprofitament d’estructures. En aquest sentit, és força versemblant apuntar que el seu sector més occidental, concretament les primeres cinc tramades, van pertànyer a la primitiva església del convent. D’acord amb els indicis que aporta el mateix plànol de Matamoros, tot indica que es va resoldre seguint l’esquema habitual de les primeres esglésies franciscanes, semblantment a la de Santa Margarida de Mallorca: nau única rectangular, composta de cinc trams i sense absis, amb coberta de fusta a dues aigües i sostinguda per sis arcs de diafragma apuntats, recolzats damunt de contraforts interiors, entremig dels quals hi havia capelles laterals, cinc a cada banda.

Aquest petit temple, però, de seguida va ser insuficient per a acollir una comunitat cada cop més gran. Per aquest motiu, i tenint en compte que gaudien dels favors del rei i de nombroses donacions, els franciscans van decidir erigir una nova església, que en definitiva va consistir a modificar, reformar i ampliar l’anterior. Segons Bruniquer, la col·locació de la primera pedra va tenir lloc el 1247, en un acte presidit pel rei Jaume I i la seva muller Violant. Les notícies més antigues a propòsit d’aquestes obres les proporcionen una sèrie de testaments dels anys 1248, 1250, 1251 i 1253, conservats a l’Arxiu Capitular de Barcelona. S’indica la destinació de determinades deixes per a operi ecclesie –per a l’obra de l’església– i fins i tot, en un de corresponent al 1250, s’especifica in ecclesia que de novo construebatur –en la nova església que s’està construint–, cosa que en certa manera confirma l’existència d’una d’anterior. Tanmateix, progressivament van ser necessaris més terrenys, de manera que Jaume I, el 1258, va concedir als frares franciscans, en franc alou, un areny costaner situat prop del convent. Més endavant, torna a haver-hi constància documental de treballs constructius els anys 1269, 1274, 1275 i 1278. A partir d’aquest darrer any ja no hi ha cap més dada fins a la consagració de l’edifici, el 15 de juliol de 1297, oficiada per sant Lluís de Tolosa.

L’esmentada consagració, però, no pressuposa l’acabament definitiu de l’església, ja que amb posterioritat se n’han trobat altres referències que, si bé són poques i ambigües, fan esment d’intervencions de més o menys importància. Així, gràcies a una làpida sepulcral de Ramon Banyeres, conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya, sabem que aquest personatge va sufragar la construcció d’una capella dedicada a Santa Maria, l’any 1277, la qual va ser pintada pel mestre Joan Jaume el 1301. El 1320, a instàncies de l’infant Joan, es va dedicar una altra capella a sant Lluís, i el 1326 ja s’havia conclòs la sagristia. Finalment, el 1380, Guillem Llopard va encarregar l’erecció d’una nova capella, per a rebre sepultura (Giné, 1988, pàg. 230).

Ja al segle XV, el 1410, Joan Girona va fer un llegat testamentari de 2 lliures i 4 sous a favor de l’obrer de l’església dels framenors Francesc Closa, fet que testimonia una certa activitat en aquesta època. Tanmateix, segons Madurell, aquest mateix 1410 es van pagar 18 florins d’or d’Aragó al mestre de cases Guillem Abiell per a la realització d’un sepulcre al claustre del convent, en compliment d’una deixa de Joan de Fontelles (Madurell, 1948, pàg. 176, núm. 17).

Més enllà, però, de la mera recopilació documental, per a conèixer com era aquest conjunt conventual cal recórrer igualment a altres fonts. Ens referim a les descripcions recollides als segles XVIII i XIX, la planta de Matamoros o un seguit d’aquarel·les i litografies del segle XIX, que permeten determinar, de manera aproximada, les característiques essencials de la seva arquitectura. Consistia en una nau única de 58 m de longitud i 13,90 m d’amplada, estructurada en set trams. Els cinc primers, com s’ha dit, es van aprofitar de l’església erigida en el segon quart del segle XIII, i els dos restants es van afegir en la segona meitat d’aquest mateix segle. Alhora, es van introduir dues importants variacions. D’una banda, es va substituir la coberta original de fusta per voltes de creueria de pedra. De l’altra, l’extrem oriental es va tancar amb un absis poligonal de set costats, resolt igualment amb volta de pedra i reforçat per contraforts exteriors. Segons Barraquer i Roviralta (1906, vol. I, pàg. 434-435), l’aparença que va assolir a partir d’aquest moment la feia força similar a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona.

Galeria del claustre del convent coberta amb voltes de creueria, segons una litografia de Francesc Xavier Parcerisa del 1839.

ECSA - M.M.

En canvi, sí que es van respectar les capelles laterals situades entre els contraforts interiors de la nau central, solució que també es va aplicar a les parts novament construïdes. Les del costat de l’epístola van conservar fins a la seva destrucció l’aspecte original, de planta rectangular, mentre que les del costat de l’evangeli van patir nombroses ampliacions i reformes al llarg del temps. L’església, doncs, en un principi tenia un total de setze capelles, vuit a cada banda, de quatre de les quals es coneix l’advocació primitiva: Sant Lluís, Santa Maria, Santa Elisabet i Sant Esteve. A partir del segle XVII, però, es van dur a terme importants reformes que van comportar l’alteració de les del costat de l’evangeli i l’ampliació de la zona de l’absis, on es van afegir, d’acord amb un esquema radial, cinc capelles més de formes irregulars.

L’interior presentava una ordenació de dos pisos: l’inferior, corresponent a l’espai ocupat per les capelles laterals, i el superior, determinat a partir de la línia d’impostes dels arcs torals apuntats que reforçaven les voltes. En aquesta part alta, a més a més, s’obrien finestrals que permetien la il·luminació de tot el conjunt. Al mig de la nau hi havia un cor, per a la realització del qual, el 1370, el Consell de Cent va destinar una certa suma de diners. D’altra banda, segons les descripcions de Josep Batlle (1710) i Bernat Comes (1725), les famílies Marquet, Montcada, Cervelló, Rajoles, Escala, Espuny i Civiller (o probablement Fiveller), i també la ciutat de Barcelona, van contribuir a la seva fàbrica, atès que les seves armes estaven representades a les claus de volta.

Amb relació a l’exterior de l’edifici, tots els indicis assenyalen que la coberta de l’absis era plana, mentre que en la resta es va recórrer, com en l’església original, a una estructura de dos vessants. Igualment, sabem que hi havia un campanar prop de la sagristia. Aquesta estava emplaçada a continuació de l’absis i, si bé, com ja s’ha dit, s’havia construït el 1326, va ser completament refeta el 1762 en el transcurs d’unes reformes. Finalment, la façana sembla que tenia una rosassa, a l’estil de la també desapareguda de Santa Caterina.

Adossat a l’extrem occidental de l’església hi havia un claustre, documentat per primer cop entre els anys 1275 i 1278. L’ala de llevant, per on es van iniciar les obres de construcció, estava almenys parcialment bastida el 1292, any en què s’hi va col·locar el primer sepulcre. De fet, les làpides i els sepulcres localitzats en diferents punts del claustre, 26 en total, constitueixen una de les fonts que permeten determinar, si més no en part, la cronologia d’aquest espai (Elias De Molins, 1888, pàg. 186 i seg. i 466). Era de planta quadrada irregular i feia 33,80 m d’est a oest i 34 m de nord a sud. Va ser consagrat, juntament amb la sala capitular, el 1349, pel bisbe de Santa Justa, havent contribuït al seu aixecament el bisbe Desbosc i la ciutat de Barcelona. Originàriament constava de dos pisos, malgrat que sols coneixem l’aspecte de l’inferior, gràcies a una litografia de Francesc Xavier Parcerisa (1839), inclosa en la coneguda obra Recuerdos y bellezas de España. Les seves galeries estaven cobertes amb volta de creueria i s’obrien al pati mitjançant una successió de sis arcs dobles apuntats, amb un òcul sobre un mainell, que recorda novament el de Santa Caterina. El superior també responia a formulacions gòtiques, si bé se’n desconeix l’estructura real. Més tard, a partir del 1567, se n’hi va afegir un tercer.

Al voltant del claustre, s’hi van erigir la resta de dependències del convent. De les construïdes en un primer moment, pràcticament no ens ha arribat cap notícia, ja que la majoria d’elements representats a la planta de Matamoros corresponen a períodes més tardans. En primer lloc tenim la sala capitular, situada a continuació de la zona compresa per la sagristia i amb comunicació directa amb el claustre. Està documentada els anys 1295, 1306, 1316 i 1324, encara que no es devia acabar de forma definitiva fins el 1349, quan es va procedir a la seva consagració. Es tractava d’un àmbit senzill, de planta quadrangular i possiblement cobert amb volta de creueria. Posteriorment, ja al segle XVII, va patir una important reforma i ampliació, que en va alterar la fesomia original.

El refetor, per la seva banda, era una estança allargada que es desenvolupava més enllà del límit occidental del claustre. Una referència puntual en un testament del 1324 i els breus comentaris que li dediquen Bernat Comes (1725) i Barraquer i Roviralta (1906) són les úniques dades de què disposem. Segons aquests autors, era fet de carreus regulars de pedra i cobert amb voltes de creueria. Aquest esquema també es va emprar en una petita cambra adossada, una dependència de serveis, que es devia construir simultàniament amb el refetor.

A aquest primer període de construcció del convent, que es va perllongar aproximadament fins al 1400, any en què ja devia estar en ple funcionament, també pertanyen altres estances. En qualsevol cas és difícil determinar-ne la situació exacta, ja que les poques i ambigües notícies documentals en què apareixen esmentades pràcticament no aporten cap dada. Ens referim a un lloc per a realitzar estudis, una biblioteca o libraria, la cuina, un petit magatzem per a deixar caixes i altres sales emprades en la vida quotidiana dels frares.

Més tard, després de l’entrada dels pares observants el 1567, es va endegar la segona fase del convent, que va comportar una reforma de les estructures existents que hem comentat i la construcció d’altres de noves. Així, com s’ha dit, es va aixecar un tercer pis al claustre i se’n va construir un altre a la banda occidental del primer. Finalment, d’ençà del 1752 se situa la tercera i darrera fase de construcció del conjunt, amb la realització d’un tercer claustre, erigit a continuació del segon, i de les dependències que l’envolten (Giné, 1988, pàg. 223).

El desaparegut convent de Sant Francesc, doncs, va ser un dels conjunts mendicants més importants de la Barcelona medieval. Resumeix, a més a més, el procés habitual de les fundacions franciscanes a Catalunya: establiment inicial en un edifici preexistent, edificació d’un nou complex conventual i engrandiment i modificació posterior d’aquest. Tanmateix, un altre dels aspectes interessants rau en l’evolució experimentada per l’església, especialment pel que fa a les obres realitzades d’ençà de la segona meitat del segle XIII, que, al marge de suposar una ampliació de l’erigida en primera instància, va representar un canvi del sistema de cobriment. La substitució de la primitiva coberta de fusta per voltes de creueria, però, no va ser un fet generalitzat a tots els conjunts de framenors, ja que tan sols s’ha pogut constatar en els exemples de Barcelona i Palma.

Bibliografia consultada

Batlle, 1710; Coll, 1738; Piferrer – Parcerisa, 1839; Elias de Molins, 1888; Comes, 1899-1900; Barraquer, 1906, vol. I, pàg. 433-480; Bruniquer, 1912; Madurell, 1948; Webster, 1981; Giné, 1988; Webster, 2000.