El convent de Sant Francesc de Montblanc

La vila ducal de Montblanc és un dels millors exponents catalans d’organització d’un espai urbà en època gòtica. Aquí, com era habitual, els mendicants també hi van erigir els seus respectius convents fora del recinte emmurallat. Els franciscans van establir el seu a l’extrem meridional de la ciutat, al costat de l’inici de l’actual carretera comarcal de Reus.

Façana lateral de l’església conventual des de l’àmbit del claustre, ara totalment aterrat.

ECSA - G.S.

El convent pertanyia a la custòdia de Lleida. Les seves referències més antigues són molt ambigües i tan sols permeten confirmar-ne l’existència en unes dates concretes. Així, apareix esmentat com a destinatari de sengles deixes en els testaments de Berenguer de l’Aguda, el 1238 (Giné, 1989, pàg. 131), i de la castlana de la Guàrdia dels Prats, Elisenda de Falcs, el 1253 (Palau, 1931, pag. 104). En qualsevol cas, si prenem com a element de comparació altres conjunts franciscans primerencs, cal suposar que aquestes notícies remeten a un establiment de poca entitat, que tan sols disposava de les dependències essencials per a la vida de la nova comunitat. L’església, per exemple, seguiria un esquema senzill, consistent en una sala rectangular sense absis ni capelles laterals, amb coberta de fusta de dos vessants, sostinguda per arcs de diafragma apuntats. Aquest edifici, però, igual que els de la resta de fundacions franciscanes de mitjan segle XIII, sols es devia emprar durant un període de temps relativament curt, fins a la darreria del mateix segle XIII. En aquest moment, i gràcies a les donacions que la comunitat anava rebent periòdicament, es va emprendre el bastiment d’un nou convent, projectat al voltant d’un claustre. En aquest sentit, hi ha constància que entre el 1286 i el 1287 els veïns de la vila van esmerçar-hi sumes de diners per a la seva construcció (Palau, 1931, pàg. 104).

Es desconeix per complet com van transcórrer els treballs, si bé tot apunta que s’haurien perllongat fins ben entrat el segle XIV, almenys en les seves estructures bàsiques, ja que amb posterioritat s’hi van dur a terme reformes i ampliacions que alteraren en part la fàbrica primitiva. Malauradament, però, gairebé no disposem d’informació documental, reduïda a dades puntuals que a penes aporten res. El 1330, se sap que existia un altar dedicat a sant Macià, mentre que en el testament del draper Jaume Marçal, signat a Lleida el 1339, consta una deixa de deu sous per a les obres del “monestir dels framenors”. Més tard, el 1387, l’infant Martí, futur monarca i llavors duc de la vila de Montblanc, li va concedir un privilegi de protecció reial.

Infructuosa ha estat igualment la recerca de descripcions o documents gràfics antics, a excepció dels dibuixos de Ramon Cantó, de la fi del segle XIX, que donen una idea aproximada de la seva forma (Cantó, 1894). Això no obstant, a diferència del succeït en molts altres indrets, en aquest cas sí que s’ha conservat l’església, la qual, però, no ha estat exempta de nombrosos contratemps. La comunitat de frares va ser expulsada del convent en més d’una ocasió i, a més a més, l’edifici fou incendiat repetides vegades. Arran de la desamortització del 1835, el convent passà a mans privades i després de diferents usos acabà convertint-se en una destil·leria de vins i aiguardents. Aquest fet comportà la realització d’obres d’enrunament i transformació, que desfiguraren l’interior de la nau gòtica i suposaren la pèrdua de la resta de dependències. A partir del 1945 el conjunt va ser abandonat, cosa que agreujà encara més el seu estat de conservació, fins que el 1982 va ser adquirit per la Generalitat de Catalunya. Un any abans, el 1981, s’havien engegat els treballs de restauració, a càrrec de l’arquitecte Francesc Albín, que es van perllongar en diverses fases fins al 1987, i que possibilitaren finalment la recuperació del monument.

Gràcies en part a aquestes darreres actuacions, l’església montblanquina és el millor exemple que resta dempeus de l’arquitectura franciscana en terres catalanes. Orientada de nord a sud, té unes mides interiors de 18,6 m d’alçada, 11,7 d’amplada i 43,3 de llargada. En planta recorre al sistema emprat en altres temples coneguts de l’orde, amb nau única rectangular, composta de set tramades, incloent l’absis poligonal de cinc costats, i coberta de fusta de dues aigües. Aquesta coberta és sostinguda per una successió de sis arcs de diafragma apuntats, reforçats per contraforts, entre els quals s’obren capelles laterals. Aquestes i l’absis poligonal de cinc costats de l’extrem oriental, en contraposició amb la nau central, es van cobrir amb volta de creueria de pedra. Destaca per la seva extrema sobrietat, proporcions i economia dels materials emprats.

Una lectura acurada de la planta i del mateix edifici, i una anàlisi comparada amb altres conjunts conventuals, ens proporcionen dades a propòsit de la seva hipotètica evolució constructiva i cronològica. En aquest sentit, si atenem a l’exemple del convent de Sant Francesc de Barcelona, és probable que el de Montblanc hagués experimenat un procés semblant. Així, l’església documentada el 1238 i el 1253, devia ser reformada i ampliada d’ençà de la fi del segle XIII i al llarg del XIV, obres que donaren com a resultat el gran temple gòtic actual. Les estructures pertanyents a la primera església són, molt probablement, les corresponents al segon, tercer i quart trams, comptant des de l’entrada principal. Sens dubte, aquest sector es va erigir abans que les capelles laterals. Si observem des de l’exterior les corresponents al costat de l’epístola, que conserven la seva aparença primitiva, comprovem efectivament que són posteriors a l’execució dels contraforts, tal com es desprèn del deficient lligam amb aquests. Les de l’evangeli es devien construir igualment en aquesta època, amb les mateixes dimensions i característiques que les anteriors, tot i que amb posterioritat –possiblement a la fi del segle XIV o ja al XV– van ser modificades per tal de fer-les més profundes i també més altes en el cas de les dues primeres. Més dubtes ofereix el cinquè tram, ja que les capelles laterals han desaparegut. La de l’esquerra, dedicada a sant Antoni, s’engrandí considerablement en època barroca, en què assolí la forma d’un templet amb cúpula i canvià la seva advocació en favor del Santíssim. La de la dreta, en canvi, es va destruir quan es féu el claustre, ja que aquí s’emplaçà la porta de comunicació amb l’interior de la nau. El primer i sisè trams –sense capelles– i la capçalera –amb dues capelles laterals– s’haurien dut a terme en el transcurs del segle XIV.

Interior de la nau de l’església del convent, un dels millors exponents conservats d’església gòtica franciscana.

ECSA - G.S.

Pel que fa a la coberta de fusta, tal com es pot contemplar avui dia, és fruit de la restauració de la dècada del 1980. De fet, havia restat amagada sota un fals sostre de maó i guix des del segle XVII. En eliminar-se aquest afegit, no solament es va recuperar l’entramat original, sinó que també es van descobrir restes de policromia a les bigues. La tradició de pintar aquests elements fou una pràctica habitual en les construccions montblanquines del segle XIV. Així, també s’han trobat motius pictòrics en bigues de l’església de Sant Miquel, a l’església hospital de Sant Marçal i a l’església de l’hospital de Santa Magdalena. Igualment, és molt possible que les de la Mercè i la Serra s’haguessin resolt amb aquest mateix sistema, tot i que en aquests casos no disposem de cap mostra.

Les capelles laterals, en canvi, es van cobrir amb voltes de creueria de pedra, igual que la capçalera. Aquesta està composta per l’absis poligonal de cinc costats, amb la volta aixecada sobre sis nervis, que conflueixen en una clau central, decorada amb l’Agnus Dei. Flanquejant el tram recte de l’absis, hi ha dues capelles, força diferents i de factura més complexa que les de la resta del temple. Estan concebudes a manera d’absidioles, també pentagonals, i igual que l’absis presenten una volta determinada per sis nervis motllurats, plementeria corbada i clau de volta central. A les tres cares que donen a l’exterior, hi tenen sengles obertures, ulls de bou als extrems i finestral apuntat al centre. Alhora, els seus angles estan reforçats per contraforts.

Adossat al costat occidental de l’església s’aixecava un claustre de planta quadrada. Va desaparèixer del tot al segle XIX, coincidint segurament amb la transformació del conjunt conventual en destil·leria. Amb motiu d’una intervenció arqueològica realitzada durant la tardor de l’any 2000, se’n va poder determinar el perímetre, i es van trobar noves restes de columnes, arcs i capitells, que s’afegien a les ja conservades al Museu Comarcal de Montblanc. Al marge d’aquests elements, l’única informació de què es disposava eren els dibuixos de Ramon Cantó (1894), si bé, equivocadament, l’havia situat al costat oriental de l’església. Apareixia representat en dos nivells superposats. A baix, les quatre ales s’obrien al pati central mitjançant arcs apuntats trilobulats, recolzats damunt de columnes de secció tetralobulada coronades per senzills capitells decorats amb motius vegetals esquemàtics; a dalt, en canvi, les arcades eren de mig punt. Efectivament, la majoria de fragments localitzats es corresponen amb l’esquema de la galeria del pis inferior reproduït per Cantó. Aquest es devia dur a terme al llarg del segle XIV, mentre que el superior correspondria a una època més tardana.

Seccions longitunal i transversal de l’església.

F.A.

Cal suposar que al voltant del claustre es desenvolupaven la resta de dependències conventuals, encara que, en aquest cas, el treball arqueològic a penes aporta res. Més interessants són les restes d’una antiga capella, construïda entre els contraforts del sisè tram de l’església, però ara per la part exterior i oberta directament al mateix claustre. Tan sols es conserva la volta de creueria i les mènsules sobre les quals recolzen els nervis. Tot i que estan molt malmeses, encara hi resten mostres de la seva decoració esculpida, basada en la figuració humana. La clau, per la seva banda, reprodueix les armes del llinatge dels Gener, una família de drapers, establerts a Montblanc des del segle XIII, l’escut dels quals és representat en altres edificis montblanquins, generalment acompanyat del de la família Ros, com ara a l’església de Sant Miquel –on a més hi ha una sepultura– i a la porta de l’hospital de Santa Magdalena. De fet, se sap que el 1330 hi havia a l’església franciscana un sepulcre dels Gener i els Ros (Español, 1994, pàg. 90), que s’ha perdut, època a la qual podria pertànyer aquella capella.

Planta del temple, que té afegida, al sector de llevant, la capella barroca del Santíssim.

F.A.

Pel que fa a l’exterior, les intervencions efectuades amb motiu de les successives restauracions que s’hi han dut a terme han permès eliminar alguns edificis que s’havien anat adossant als seus murs i recuperar, per tant, la seva aparença original. El costat septentrional està presidit per la porta principal, amb un cos sobresortit amb relació a la façana, sense timpà i amb quatre arquivoltes lleugerament apuntades, protegida per un guardapols exterior recolzat damunt de sengles mènsules. Aquestes i els senzills capitells que coronen les columnetes dels brancals reprodueixen exclusivament fulles d’acant. Al damunt de la porta i ocupant la meitat superior del mur destaca un magnífic finestral gòtic, semblant als duts a terme a l’absis, però de treball més refinat. Presenta una triple obertura, determinada per dues columnetes octogonals coronades per capitells. Cal remarcar que tant la porta com la finestra estan realitzades amb un tipus de pedra ocre, que contrasta amb els carreus de color blanquinós de la resta de la façana, la qual cosa contribueix a crear un efecte cromàtic força suggeridor. Finalment, la presència de dos escuts de la vila ducal de Montblanc a les dovelles centrals i de l’emblema dels Marçal dins d’un rectangle a la dreta del portal, dóna fe de la intervenció municipal i de la participació de l’esmentada família en la seva execució.

Igualment interessant és el campanar, adossat exteriorment al sisè tram de l’església. De planta quadrada, es caracteritza per la seva austeritat i senzillesa. La part superior presenta en cadascuna de les seves quatre cares sengles obertures de mig punt.

Quant a la il·luminació del conjunt de l’església, es resolgué mitjançant finestres apuntades col·locades a les parts altes dels trams tercer i cinquè de la nau i a l’absis. També trobem finestrals a les capelles laterals, tret de les de la primera tramada i la de la segona de l’epístola, que disposa d’un ull de bou.

Arribats a aquest punt, comprovem que l’església del convent de Sant Francesc de Montblanc respon a una tipologia de construcció franciscana que podríem qualificar d’híbrida, si ens atenem a les característiques de la resta de temples de l’orde fundats als Països Catalans. En aquest sentit, cal insistir en la combinació del sistema de cobriment de fusta de dues aigües de la nau i el de volta d’aresta emprat a les capelles i a l’absis. Aquesta solució és la mateixa que s’havia adoptat al conjunt de Sant Francesc de Mallorca, si bé en aquest cas més endavant es realitzà una coberta íntegra de pedra. En canvi, a Barcelona, el sostre de la primera església era de fusta, però amb la remodelació i ampliació de la segona meitat del segle XIII, igual que a Mallorca, s’hi afegí una coberta i un absis a base de voltes de creueria. A diferència d’aquests dos exemples, doncs, a Montblanc es respectà l’esquema primitiu.

Finalment, i amb relació al claustre, recentment s’ha endegat un projecte per a la seva recuperació parcial, que consisteix a refer les ales sud i occidental, emprant les restes i els elements conservats i afegint-ne altres de nous, amb l’objectiu de crear un parc habilitat com a infraestructura turística. Al seu voltant, així mateix, s’ha previst la construcció de l’oficina de turisme, sales d’exposicions i altres equipaments municipals.

Bibliografia consultada

Cantó, 1894; Bofarull, 1898; Barraquer, 1906, vol. I, pàg. 530-532; Palau, 1931; Albín, 1984; Giné, 1989; Español, 1994; Porta, 2000.