El convent de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès

L’església de Sant Francesc, gairebé l’única resta gòtica del desaparegut convent franciscà de Vilafranca del Penedès, és un testimoni de l’arquitectura conventual que es va anar estenent per Catalunya durant el segle XIII, època de canvis que també es van produir a la vila i que es reflectiren en el creixement, la prosperitat i les noves construccions. En aquesta etapa s’originaren unes necessitats que els franciscans van compartir i a les quals s’adaptaren. L’estret lligam entre la vila i la Corona, atès que el rei hi tenia un palau, possiblement va afavorir l’establiment de l’orde a la vila, ja que els reis de la Corona d’Aragó van protegir especialment els franciscans i van demostrar-los de diverses maneres la seva devoció. N’és un exemple el fet que el rei Pere II el Gran, que va morir a Vilafranca el 1285, va fer cridar perquè li administrés els darrers sagraments el guardià del convent de la vila, encara que al palau hi havia el seu confessor, l’arquebisbe de Tarragona i altres prelats de l’Església.

Actualment no es coneix la data exacta en què es començà a construir l’església, però podem aproximar-nos-hi basant-nos en les inscripcions de les làpides sepulcrals que hi havia al convent i en uns quants testaments.

La inscripció lapidària més antiga era de l’any 1241, segons J. Coll, franciscà del segle XVII, fill de la vila i cronista de l’orde: “Anno Domini millesimo ducentesimo quadragesimo primo obiit dominus de Ecubol.” Segons l’esmentat cronista, aquesta inscripció era en un sepulcre situat dins de l’església, a la capella major, just al costat de l’epístola. Es tractava d’un sepulcre de marbre treballat, de quatre pams de llargada i dos d’amplada, sobre el qual hi havia una estàtua en relleu d’un cavaller armat amb un escut a la mà esquerra i la divisa d’un cérvol. Aquest cérvol podria ser el senyal dels Cervelló, llinatge molt lligat a Vilafranca, alguns membres del qual van ser senyors de Querol.

Un document de l’any 1242 parla de l’assassinat a mans d’heretges de dos religiosos franciscans que van ser enterrats a la parròquia d’Avinyonet, prop de Vilafranca (Coll, 1738, pàg. 282). Aquest succés permet suposar que a Vilafranca ja hi havia una comunitat i, per tant, una església per a poder fer possible el seguiment de la litúrgia.

Façana principal de l’església del convent amb la portada i la gran rosassa amb calats del 1890.

ECSA - G.S.

Aquesta suposició queda confirmada per diversos testaments: el primer, datat el 1248, en què Bernat de Cobis deixa cinc sous als frares menors de Vilafranca; el segon, del 1258, en què Ponç de Ribes cedeix a la mensa dels frares menors de Vilafranca deu sous (Sanahuja, 1959, pàg. 75).

També segons l’esmentat cronista, una altra inscripció de dos pams en quadre en un sepulcre de pedra de marbre, situat al claustre, a la paret de l’església era del 1274. Concretament, hi deia: “Anno Domini 1274 tertio nonas februarii obiit illustrissimus reverendissimus Honestus”. A l’any 1299 correspon una altra inscripció gravada en un sepulcre situat al claustre, que deia: “Anno Domini 1299 pridie Septembris obiit Petrus de Savanalo” (Coll, 1738, pàg. 281).

Quant als testaments, cal esmentar el de Geralda, muller de Ferrer de Vilafranca, datat el 1285, on consta una donació per a l’obra de l’església i per a la mensa del convent: “[…] et operi ecclesie fratrum minorum Ville franche decem solidus, et mense eorundem decem solidos […]”. En el testament de Bernat, castlà de Vilafranca, del 1294, consten unes deixes: perquè sigui enterrat a la casa dels menorets, per a la mensa, per a les obres de l’església i per a l’altar de Santa Maria, construït en aquesta església. A més, desitja que se li faci una bona sepultura, per a la qual deixa cent sous “[…] dimitto pro sepultura mea, quam eligo in domo fratrum minorum Ville Franche […]” (Coy, 1909, pàg. 494). Uns quants anys abans, el 1289, s’elegiren els jurats de la vila a la sala capitular del convent (Coy, 1909, pàg. 486).

Veiem, doncs, que ja al final del segle XIII l’església estava en ple funcionament, i fins i tot el convent necessitava una ampliació: segons explica el cronista J. Coll, en un document datat el 1291, el pontífex Nicolau IV, a petició del guardià i dels religiosos menorets de Vilafranca, es va dirigir a l’arquebisbe de Tarragona per tal que aquest cedís un camp que tenia al costat del convent a fi de poder-hi fer una ampliació. És important destacar que anys més tard, el 1353, Pere III celebrà corts en aquest convent, que es reuniren també a la sala capitular (Q. G.[Alegret i Vilaró], 1872-87, I, pàg. 133).

L’església és situada a l’antiga via augusta, ara carrer de Sant Pere, i, segons el Llibre Verd o llibre de privilegis de Vilafranca, ocupa el mateix lloc on hi havia la parròquia de Sant Pere, esmentada pel bisbe Vives l’any 981, opinió que comparteixen diversos autors, així com el cronista de l’orde, Pere Sanahuja.

Tot l’edifici obeeix a un plantejament gòtic –gòtic meridional–. Té una sola nau, esvelta i austera, coberta amb voltes de creueria sostingudes per arcs torals apuntats. Aquests arcs estan formats per tres cilindres o bordons acoblats que recolzen en uns capitells amb decoració trenada, tal com es troba en els monestirs cistercencs, com a element ornamental més destacat.

De fet, sembla que la volta de creueria va substituir, al final del segle XIII, una coberta amb sostre de fusta de dos vessants sobre arcs de diafragma apuntats, que existiria des de l’edificació de la primera meitat del segle XIII. Això es dedueix del fet que els arcs torals tenen mènsules pròpies i els arcs de les ogives que queden més amunt també en tenen unes de pròpies, més petites. Les cobertes de fusta de dos vessants sobre arcs de diafragma apuntats foren habituals en altres esglésies dels mendicants, com per exemple la de Perpinyà, començada el 1277. Es tractava d’un sistema de construcció bastant econòmic, ja que es podia fer de manera més ràpida i, per tant, menys costosa. Al mateix temps, era un model que s’adaptava a l’esperit de l’orde per la seva simplicitat.

Així, en el procés de construcció de l’església podem assenyalar dues fases: un primer moment d’una sola nau coberta de fusta de dos vessants sobre arcs de diafragma apuntats, i un segon moment en què aquesta coberta és substituïda per la volta de creueria apuntada i es duu a terme l’ampliació de les capelles laterals.

La nau, d’una longitud de 42,67 m i una amplada de 9,42 m, té un total de sis trams, amb capelles laterals afegides, segurament, en la reedificació del final del segle XIII. Estan allotjades entre els contraforts, cobertes també amb volta de creueria, i tenen profunditats diferents. Les del costat de l’evangeli són de planta quasi quadrada, estan comunicades entre si per una obertura i fan uns 5 m de fons. Les del costat de l’epístola tenen menys profunditat, aproximadament 2,42 m.

L’absis és de planta quadrada, segons la tradició del Cister, i està cobert per una volta de creueria sostinguda per unes columnes raconeres formades per tres bordons cilíndrics que no arriben a terra. Les ogives són de secció rectangular, com en el monestir cistercenc de Santes Creus, particularitat que suggereix una datació anterior a la de la construcció de la nau. És una mica més estret que aquesta, i un arc triomfal marca la separació de les dues parts: a la cara de la nau té la forma de pilastra, i en cadascuna de les altres dues cares hi ha una columna amb capitells d’àbacs altíssims i amb uns entrellaçats que recorden els de la sala del dormitori dels novicis del monestir cistercenc de Poblet. És manifesta la influència d’aquest orde sobre la dels mendicants. Al mur del fons de la capçalera hi ha un gran finestral acabat en punta de llança dividit en tres compartiments per fines columnetes o mainells, amb una decoració primitiva, semblant a la del cimbori de l’església del monestir de Sant Cugat. Les altres dues finestres estan subdividides per un nervi polilobular i arquets, ornamentades amb motius circulars, que configuren un espai ben il·luminat. A l’exterior de l’absis hi ha uns grans contraforts als angles.

Cada compartiment de la nau i també l’absis tenen la corresponent clau de volta amb un relleu pintat; al relleu de l’absis veiem l’anyell pasqual. Tot l’edifici mostra un mur llis de carreus ben tallats. S’hi pot veure també una motllura senzilla de perfil uniforme sobre la qual recolza la teulada de dues aigües.

La portalada principal és situada als peus de la nau, a la façana occidental, i l’esquema que presenta segueix fonamentalment la tradició romànica. És una porta de configuració senzilla formada per un cos sobreposat a la façana; consta de tres arquivoltes de mig punt en degradació, de perfil en angle recte, les quals descansen sobre unes petites impostes i continuen fins a una base llisa a manera de sòcol. La porta no té llinda ni timpà i a cada costat hi ha un contrafort que sosté una cornisa recolzada en unes mènsules. La resta de la façana és de pedra polida i als extrems de la paret sobresurten uns contraforts d’una alçada semblant a la del conjunt de la portalada. Destaca en aquesta mateixa façana una gran rosassa gòtica, amb uns calats del 1890. Entre aquest any i el següent es va fer una restauració de l’església, en la qual es cobriren totes les finestres i rosasses amb vidrieres dibuixades per l’arquitecte August Font i construïdes als tallers Amigó (Planas, 1948, pàg. 16-19). Un campanar de paret, de planta rectangular i acabat en forma de piràmide, recolza en dos contraforts prop de la capçalera, al sud.

L’actual claustre del convent, a migdia de l’església, és una obra de caràcter neoclàssic. De l’antic claustre gòtic només es conserven les restes de dos sectors o galeries: l’un és el que està adossat a la paret de l’església pel costat de l’epístola –antiga ala nord-oest– i l’altre és el sector contigu adossat al mur que dona al carrer de Sant Pere. Aquest claustre està format per arcs apuntats sostinguts per unes esveltes columnes quadrilobulades, amb capitells esculpits amb fullatges i flors estilitzats. El basament de les columnes o plint és un element quadrangular. Probablement, la coberta del claustre era un embigat de fusta. Segons J. Coll, era molt semblant al del convent de Sant Francesc, a Barcelona.

Al segle XVII es feu una restauració del convent (Marca, 1764, pàg. 544) que podríem relacionar amb la reconstrucció del claustre gòtic, el qual va ser substituït per l’actual, que es va situar a la part exterior de l’antic. És de planta gairebé quadrada –25,40 m 26,45 m– i està format per dues galeries: la baixa presenta nou arcs de mig punt i columnes toscanes de pedra d’una sola peça amb àbac, capitell i pedestal, i la superior té el doble d’arcs, menys en un sector, pel fet d’haver estat enderrocat el 1848.

A més de l’església, bon exemple d’arquitectura gòtica meridional, cal destacar que l’antic convent, des de la seva fundació, va ser el panteó de molts il·lustres vilafranquins i penedesencs. Les restes mortals d’un gran nombre de nobles, cavallers i burgesos descansen en sepultures i sarcòfags dins el temple i al claustre, malgrat que uns quants es van perdre durant la desamortització del segle XIX. Formen un dels millors conjunts d’escultura gòtica catalana funerària. Dins el patrimoni artístic de l’església també cal destacar el retaule de la Mare de Déu i Sant Jordi, atribuït a Lluís Borrassà, obra cabdal de la pintura del gòtic internacional de Catalunya.

Bibliografia consultada

Gonzaga, 1587; Coll, 1738; Marca, 1764; Q.G. [Alegret i Vilaró, P.], 1872-87; Privilegios…, 1894; Mas i Jornet, 1896 i 1902; Coy, 1909; Mas i Jornet, 1910; Mas i Perera, 1932; Benach, 1936; Planas, 1948; Sanahuja, 1959; Pladevall, 1968; Cirici, 1974; Dalmases – José, 1985; Miret, 1987 i 1992.