El monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols, avui parròquia de la vila, és més conegut per l’anomenada Porta Ferrada, exemple singular a Catalunya d’un cos d’edifici noble d’abans del romànic –potser el mur de la galilea o nàrtex del primitiu temple conventual del segle X, la hipòtesi més versemblant, o tal vegada la façana de l’antic palau abacial–, que no pas per l’església actual, un temple gòtic per al qual el 15 de maig de 1338 el bisbe de Girona Arnau Mont-rodon va atorgar indulgències a tothom qui col·laborés econòmicament o amb treball personal i aportació de materials en la seva construcció i ampliació.
L’actual cenobi és un conjunt bigarrat d’edificacions dispars i de cronologies molt diverses que no es va acabar fins al segle XVIII, aixecat damunt un solar que ja fou ocupat des dels primers temps cristians. El monestir va ser fundat, o tal vegada refet, entre els anys 923 i 936, segons les referències documentals més antigues conservades del que hauria estat un primer temple, engrandit posteriorment, a la segona meitat del segle XI. Atès el seu emplaçament a tocar del nucli urbà i proper al mar, totes les edificacions monàstiques es van veure embolcades des de ben aviat amb un poderós sistema de muralles i torres i amb tota mena de construccions. Precisament entre dues torres, la del Corn, al sud, i la del Fum, al nord, es va aixecar el temple romànic en temps de l’abat Arnau (1043-56), ben relacionat amb la comtessa Ermessenda i amb l’abat Oliba. Una part d’aquest edifici promogut per Arnau es conserva, com veurem després, integrat en la fàbrica gòtica de l’església actual, en el marc d’un ampli programa de reforma que, en part, es va dur a terme preferentment al segle XIV.
L’ampliació de vers el 1317
Arran de la implicació del monestir de Sant Feliu en la conquesta de Mallorca, al llarg del segle XIII va incrementar notablement el seu patrimoni, malgrat la sotragada danyosa que les tropes franceses de Felip l’Ardit van provocar en el cenobi a la darreria de la centúria. La restauració i ampliació subsegüents devien començar, tanmateix, ben aviat. El 1317 ja és documentada l’“església nova”, que probablement corresponia a la capçalera i a part de l’actual creuer gòtic. Durant el segle XIV i fins els primers anys del següent, la nova obra gòtica va conviure amb la vella fàbrica romànica, en ús fins al seu enderrocament, que va ser només parcial per l’aturada de l’ampliació gòtica.
Interior de l’església del monestir, amb l’arc former semicircular que dona pas al braç dret del creuer.
BG - G.Serra
Poca cosa podem dir sobre com van anar els treballs d’aquesta ampliació. Sembla clar que el projecte gòtic va començar per la capçalera, com acabem d’esmentar. A l’exterior de l’absis romànic preexistent, l’any 1317 s’estava aixecant una capçalera triabsidal i un creuer, amb sengles capelles als extrems. L’absis, les absidioles i les capelles en construcció durant la primera meitat del segle XIV tenen la planta poligonal i, com els tres trams del transsepte, són coberts amb voltes de creueria, els nervis de les quals descansen en permòdols en forma de piràmide invertida, acabada amb una bola, com és habitual en la majoria dels temples catalans.
Un projecte inacabat i canviant
L’any 1342, en temps de l’abat Ramon de Llabià (1328-48), es conclogué la capçalera triabsidal, al mateix temps que es bastia una nova portalada d’accés als peus del temple, darrere la Porta Ferrada. Entre el 1348 i el 1376 degué enllestir-se el transsepte amb la capella de Sant Antoni, avui del Baptisteri, patrocinada en 1362-66 per Bernat Andreu a l’extrem del braç esquerre, i la capella de la Santa Creu, avui de l’Orgue, fundada cap al 1385 pel mercader Guillem Pujades al braç dret del creuer. Pel que fa a la nau, la seva ampliació es va bastir més tard, durant la primera meitat del segle XV, tant a poc a poc que aquest projecte impulsat per l’abat Guillem de Samasó (1392-1408) i sota la direcció del mestre Nicolau Mas es va quedar a mig fer, cosa que, d’altra banda, evità que un tram de la nau romànica, la façana i la Porta Ferrada es perdessin per sempre més, tal com s’esdevingué amb la resta de la construcció romànica. De fet, només es va arribar a cobrir un sol tram de la nau gòtica, acabat l’any 1443, després de ser enderrocada la capçalera romànica. A partir d’aquesta darrera data, es va decidir no continuar la fàbrica gòtica i connectar i ajustar l’únic tram de la nau construït amb la resta de la volta de canó romànica preexistent que encara es conservava.
Ja a les acaballes del segle XVI, l’any 1591, en temps de l’abat Sobraries, es va iniciar la construcció de la sagristia al costat dret de la capçalera. Més tard, al set-cents, noves reformes i ampliacions van deixar l’església del monestir tal com la veiem avui, amb l’afegit de dues capelles intercomunicades que fan la funció de naus laterals, l’obertura d’un nou accés lateral a l’espai de l’antiga capella de l’Esperança i la recol·locació de la portada gòtica. La imatge exterior del monestir ha sofert canvis sovintejats per causa de les restauracions i supressions d’edificacions annexes a què ha estat sotmès, en particular els anys 1931, 1939, 1952, 1961, 1975, 1987 i actualment.
La coexistència de les fàbriques romànica i gòtica
L’església monàstica de Sant Feliu de Guíxols és un notable exemple de temple de nau única, d’una austeritat corprenedora si es fa abstracció de les modernes capelles laterals esmentades que l’emmascaren. Els murs de la nau corresponen, però, a l’edifici romànic, com també els arcs formers del creuer i el tram de volta de canó que s’acobla a l’única crugia gòtica que es va arribar a construir, coberta amb volta de creueria, amb la clau dedicada a sant Feliu l’Africà, que segons l’hagiografia fou llançat al mar en un indret proper. L’austeritat i la secció paral·lelepipèdica del motlluratge dels nervis fan que l’interior d’aquesta església s’acosti més als models del gòtic mendicant que no pas als temples reials i edificis civils del tres-cents.
Planta de l’antiga església monacal i de les edificacions annexes. En destaca el creuer, element poc habitual a les esglésies gòtiques catalanes.
SPAGC - L.Auquer
L’estructura de la capçalera, dotada de transsepte, correspon més a un temple de planta basilical que no pas a la traça senzilla d’un absis poligonal adossat a la nau única, com es troba d’una manera generalitzada a les esglésies parroquials gòtiques catalanes. Al capdavall, en tractar-se d’un temple monàstic, devia prevaler el desig, d’una banda, de seguir la consuetudinària planta basilical pròpia dels cenobis i, de l’altra, de voler perpetuar l’estructura romànica preexistent. El creuer és cobert amb tres trams de voltes de creueria, el central dels quals recolza damunt dos arcs formers romànics de punt rodó i dos arcs torals apuntats i conté una clau amb l’escut de la vila. S’hi obren la capçalera triabsidal, amb un absis central i dues absidioles, les actuals capelles del Santíssim, a l’esquerra, i de la Mare de Déu dels Àngels, a la dreta, i les dues capelles esmentades als extrems dels braços, totes de planta poligonal i cobertes amb voltes de creueria. Per la seva banda, els murs de l’absis central (acabat l’any 1342), de set costats, mostren una nuesa absoluta, alterada només pels tres senzills finestrals apuntats i pels nervis de la volta que descansen en els permòdols llisos, amb una bola al vèrtex de la piràmide invertida. La clau de volta amb tres estels testimonia el promotor de l’obra, l’abat Llabià.
Com s’ha dit, les obres van continuar fins a acoblar en una sola nau la vella volta de canó romànica, a la banda de ponent i que s’ha mantingut dempeus a menys alçada, i la nova volta de creueria gòtica, adossada al creuer. Per això, va caldre enderrocar la capçalera romànica que havia restat a l’interior del nou espai gòtic.
Per a donar llum a l’interior, força obscur perquè no tenia obertures laterals, es va aprofitar la diferència d’alçada de les dues voltes –la gòtica i la romànica– de la nau per a obrir tres finestres de punt rodó en el muret de tancament. També hi ha tres finestres a la façana occidental, sense rosassa, de perfil romànic, època a la qual correspon el frontispici que és coronat amb un frontó perfilat amb arcuacions cegues.
L’exterior del temple, com s’ha dit, ha estat des d’antic molt desvalorat pels afegits arquitectònics militars i conventuals. A banda de la visió fragmentària de la capçalera, on s’aprecien els set costats de l’absis central, amb les tres finestres obertes a una gran alçària, i els murs emmerletats de l’absidiola nord, que té una discreta obertura de punt rodó, només la porta lateral reinstal·lada al mur septentrional acredita la traça pròpia del gòtic. La seva fesomia és simple i austera. Dos muntants de perfils gòtics recolzats en un petit basament i que formen dues escòcies i dos tors, sostenen l’arc dovellat de punt rodó i la llinda de la portada, on només apareix l’ornamentació de dues carasses a l’arquivolta exterior i de fulles i pinyes a les impostes.
En definitiva, l’església del monestir de Sant Feliu és un rar exemple de cohabitació d’una capçalera i d’un tram de nau gòtics amb un espai més baix romànic, és a dir, el tram de nau conservada de l’edifici precedent, que no es va aterrar en estroncar-se al segle XV el projecte d’ampliació iniciat cent anys abans. A la catedral de Girona hauria pogut ocórrer un fet semblant quan el 1513 el capítol va decidir, davant les dificultats de finançament de l’obra, tancar la gran nau un cop cobert el segon tram i aturar l’enderrocament de la seu romànica, amb l’objectiu de connectar les naus d’ambdós temples, l’un a mig fer i l’altre a mig enderrocar.
Bibliografia consultada
Badia, 1977-81, vol. I; Marquès i Planagumà, 1986; Jiménez, 1990; Marquès i Planagumà, 1996; Jiménez, 1997, 2000 i 2001.