Una història atzarosa
Façana de ponent de l’església, segurament de l’època de l’abat Miquel Sampsó I (1461-1507).
ECSA - E.Casas
El monestir benedictí de Sant Salvador de Breda, fundat el 1038 pels Cabrera, vescomtes de Girona, als peus del castell de Montsoriu, va crear entorn seu una petita vila, que tenia com a església pròpia la de Santa Maria, aixecada a poca distància. La relació entre l’església monàstica i la parroquial no sempre fou pacífica perquè els monjos reclamaven drets i atribucions que toparen amb l’acció pastoral dels seus rectors o vicaris perpetus, els quals es queixaven del tracte despòtic i insofrible que rebien dels monjos. La parròquia de Santa Maria devia ser una remarcable construcció romànica, de la qual es conserven l’absis, reconstruït totalment l’any 1961, una part de la nau, ara convertida en sala d’exposició, i el campanar vuitavat, afegit als segles XV o XVI. En l’actualitat l’antiga parròquia es troba sense culte i, rehabilitada, forma part de les dependències de la casa de la vila destinades a conservar i exposar la col·lecció municipal Josep Aragay.
La història del monestir de Sant Salvador està farcida d’esdeveniments violents que li han fet perdre bona part de la seva integritat arquitectònica i gairebé la totalitat dels seus béns mobles. Arran de la guerra del Francès (1808-14), durant el setge al castell d’Hostalric i el saqueig que va patir la població de Breda, el monestir va quedar molt malmès, per la qual cosa els monjos l’ocuparen intermitentment fins que el van abandonar després del 1820; l’any següent va ser subhastat, inclosa l’església, per bé que aquesta mai no va arribar a vendre’s, a petició de l’ajuntament i dels vilatans que volien destinar-la a temple parroquial. Després d’una breu reocupació del monestir el 1823, l’exclaustració del 1835 va suposar l’abandó i la venda definitiva de tots els immobles, a excepció de l’església, que esdevingué la parròquia de Breda.
L’interior de l’església mostra, ara com ara, els senyals ben visibles de l’incendi paorós que va patir el 1939, any en què, el 31 de gener, les tropes de Líster van calar foc a la gasolina que es guardava al temple, que s’havia convertit en dipòsit de carburant durant la Guerra Civil Espanyola. Les traces d’aquest devastador sinistre encara són ben patents en l’escrostonament i l’erosió de la pedra, visiblement ennegrida en bona part de la superfície dels murs.
La primera església de l’antic monestir, romànica, consagrada el 4 d’octubre de 1068, va ser refeta totalment al segle XIV, en el marc d’un programa d’ampliació del cenobi benedictí. L’església i les altres dependències es van completar durant els segles XV i XVI. D’aquest monestir de l’època del gòtic –relacionat estretament amb la família Cabrera àdhuc després de l’execució, l’any 1364, de Bernat II de Cabrera, conseller del rei Pere el Cerimoniós, ja que el seu fill Bernardí va continuar patrocinant obres al monestir de Breda–, avui en resta ben poca cosa, tret de l’església, el campanar (d’estil romànic), part del palau abacial i la galeria nord del claustre, adossada al sector sud del temple i restaurada en 1931-32. El campanar quadrat, de traça llombarda, restaurat el 1951, s’ha mantingut pràcticament íntegre, amb els seus cinc pisos indicats exteriorment per arcuacions cegues i dents de serra. És un dels exemples més notoris del romànic català, semblant a les torres de les catedrals de Vic i Girona, o de les esglésies de Sant Miquel de Fluvià i Castelló d’Empúries.
L’església i el claustre devien ser promoguts per l’abat Gispert de Jafre (1296-1337), al qual s’atribueix la renovació i l’ampliació del cenobi en l’època del gòtic, en concret, pel que fa a l’església, de tota la capçalera. Elegit abat pel bisbe de Girona Bernat de Vilamarí –un altre personatge donat a les obres, impulsor de l’inici dels treballs de la capçalera de la seu gironina–, la seva làpida funerària es conserva a la galeria subsistent del claustre.
L’església gòtica
L’església del monestir de Breda era anomenada “la catedral de la Selva” per les seves dimensions certament monumentals: 12 m d’ample i 31 m de llargada. El seu interior és d’una espaiositat inusual en temples monàstics o parroquials en l’àmbit rural. Sembla que la idea de construir una nova església no es pot deslligar de l’arribada a Breda l’any 1263 de les despulles de sant Iscle, màrtir cordovès, copatró de la vila amb santa Victòria, les quals se suposa que van ser portades des del castell dels Cabrera a Vidreres. Avui es conserven fragmentàriament en bustos reliquiaris les restes d’ambdós sants a la segona capella del costat esquerre de la capçalera, que els és dedicada. L’altra capella d’aquest costat té tres advocacions: sant Benet, fundador de l’orde benedictí, i santa Llúcia i sant Hipòlit, patrons respectivament dels gremis dels sastres i terrissaires, fortament arrelats a la població.
El nou temple, però, no es va iniciar fins vers 1322 i, com hem dit, l’abat Gispert de Jafre en degué ser el principal promotor. A la seva mort ja es devia haver enllestit l’absis, que té cinc capelles radials emmarcades per contraforts que fa que exteriorment es vegin integrades al mur perimetral. Les capelles, de planta quadrada, tenen voltes de creueria i les seves claus han perdut, llevat de la de la capella central, els relleus que les ornaven. De set panys, aquesta capçalera mostra una distribució inusual dels finestrals, molt enlairats del sòl i distribuïts en dos registres: dos d’alts i estrets als dos panys que no disposen de capella radial, i els tres restants més amples però reduïts pràcticament a la meitat de l’alçada.
Planta de l’església. A migdia s’adossa l’única galeria que subsisteix del claustre.
UdG / DG - M.A.Chamorro, R.M.Castells, J.M.Vilaplana, M.Linares i J.Farrer
La construcció del temple va ser força lenta. La nau devia correspondre en bona part al segle XIV, i la façana principal, llisa i sòbria, amb una senzilla rosassa que ha perdut la traceria, al XV o al XVI, com indica la presència de l’escut dels Sampsó damunt l’arc conopial que emmarca la portada i que tal vegada cal atribuir a l’abat Miquel Sampsó I (1461-1507). D’una sola nau, ampla i d’espai generós, el temple pertany al model d’església llotja o de saló, la traça per excel·lència de l’arquitectura religiosa catalana. No hi ha indicis que permetin saber si hi va haver en altre temps capelles laterals allotjades entre els contraforts de la nau. Avui només s’obren a la nau una capella refeta al mur nord i la sagristia, i una altra capella neogòtica al costat sud, de dos trams desiguals coberts amb voltes de creueria. L’interior de Sant Salvador és poc diàfan per causa de l’absència de finestrals al costat nord i pel fet de romandre tapiats els dos que s’obren al mur de migdia. Les voltes de creueria dels quatre trams descansen en permòdols. Tant aquests com els nervis han perdut el seu perfil pels estralls provocats per l’incendi del 1939, amb el consegüent escrostonament de la pedra causat per l’altíssima temperatura que va haver de suportar l’interior del temple, i una poc hàbil restauració.
En definitiva, Sant Salvador de Breda és un exemple més d’espai únic, auster i funcional, però, singular, per les seves dimensions generoses i la seva amplada remarcable, amb una capçalera de set panys com a les grans esglésies conventuals i parroquials. Despullada de qualsevol ornament, malauradament ha perdut el patrimoni moble, el motlluratge d’arcs i permòdols i algunes traceries dels finestrals. La necessària rehabilitació dels murs interiors i exteriors haurà de permetre restituir la fesomia original d’aquest edifici peculiar que respon amb perfecció a l’esperit del gòtic meridional.
Tot i les destrosses provocades pels francesos al segle XIX i per l’incendi de l’any 1939, l’església conserva les sepultures d’alguns abats, com ara les de Bernat de Blanes (1280-88), Miquel Sampsó I (1461-1507) i la ja esmentada de Gispert de Jafre, i, també, de la família Cabrera –fundadora i protectora del cenobi–, la làpida sepulcral de marbre blanc de Ferran de Joara i Timbor de Cabrera, amb les dues imatges jacents en baix relleu, del començament del segle XVI, adossada al mur dret del primer tram.
El claustre romànic tardà perdut
D’aquest claustre, aixecat potser a la darreria del segle XIII pel mateix abat Gispert de Jafre, només en resta la galeria nord, si bé, pel que sembla, una segona galeria va ser desmuntada i venuda. Se’n conserva un pilar angular i set arcades de mig punt que descansen sobre àbacs desenvolupats i esveltes columnes dobles, de bases senzilles amb plint, dos tors i una mitja canya, i capitells llisos amb decoració vegetal estilitzada, derivada de les fulles d’acant de l’ordre corint romà, característic del període del romànic tardà, com es veu també a Vilabertran, o del protogòtic, com al claustre de Sant Domènec de Girona. Destruït l’any 1872 durant la tercera guerra Carlina, algunes columnes i altres elements del claustre van ser reintroduïts més tard amb motiu de les obres de restauració dirigides els anys trenta del segle XX per l’arquitecte Jeroni Martorell.
Bibliografia consultada
Coll, 1971; Marquès i PLanagumà – Garnatxe, 1991.