El monestir reial
Angle sud-oest del claustre, iniciat el 1313 gràcies al mecenatge de Jaume II i la seva esposa Blanca d’Anjou. El templet del lavabo és un record del claustre anterior.
ECSA - F.Bedmar
Santes Creus va viure la introducció de l’art gòtic en el mateix moment que rebé la protecció directa dels reis Pere el Gran (1276-85) i Jaume II (1291-1327), els quals estigueren estretament vinculats amb els abats de la casa. Pere el Gran va tenir una relació privilegiada amb l’abat Gener (1262-90), que fou continuada per Jaume II i la reina Blanca d’Anjou († 1310) amb els abats Bonanat de Vila-seca (1293-1308), capellà reial major a partir del 1296, i Pere Alegre (1308-34). L’abat Bonanat, a més d’obtenir la capellania reial major per a ell i els seus successors, va fundar els monestirs filials de Valldigna (València, 1298) i Altofonte (Palerm, Sicília, 1303), en un període en què el cenobi de les ribes del Gaià assolí el seu màxim prestigi com a centre religiós. Aquests anys, de ser una fundació senyorial el monestir passà a ser un mausoleu reial, tot establint un paral·lelisme amb els de Ripoll i Poblet.
No disposem de cap valoració quantitativa de les inversions fetes a Santes Creus per Pere el Gran i Jaume II al llarg d’aquesta cinquantena d’anys, període durant el qual el monestir gaudí de protecció directa de la nissaga reial. Amb tot, és evident que l’activitat constructiva fou important, especialment al claustre i les dependències de l’anomenat “palau reial”, amb una riquesa moltes vegades superior a la que es donà al monestir de Santa Maria de Pedralbes, obra senyera del mecenatge constructiu de Jaume II.
Façana de ponent de l’església del monestir, de l’inici del segle XIV, en la qual destaca el gran finestral. L’emmerletament dels murs és fruit de la fortificació del cenobi els anys 1376-77.
ECSA - G.Serra
Aquesta protecció reial prosseguí en el regnat d’Alfons el Benigne (1327-36), tot i que aquest monarca es va separar de la tradició funerària de la seva nissaga. No fou enterrat en un monestir tradicional, sinó al convent franciscà de Lleida. El Benigne fou un home de pensament contradictori, proper als nous corrents espirituals i a la vegada continuador de molts aspectes de la tradició familiar. En aquest sentit, no va negar la protecció a Santes Creus, que custodiava les tombes dels seus pares, Jaume i Blanca, i del seu avi Pere el Gran.
Pere el Cerimoniós (1336-87) i l’obra de la fortificació
L’1 de març de 1340 el comte rei Pere el Cerimoniós va escollir el monestir de Poblet com a lloc per al seu enterrament. Tot seguit s’iniciaren les obres de les tombes reials, la de Jaume el Conqueridor i la seva pròpia, així com la d’Alfons el Cast. Aquesta primera intenció de convertir Poblet en el panteó reial quedà confirmada el 2 de gener de 1377, data en què, en un document solemne, va disposar que a partir d’aleshores aquest monestir fos l’únic lloc d’enterrament dels seus successors, cosa que aquests havien d’acceptar obligatòriament si volien ser jurats comtes reis. Per consegüent, Santes Creus quedava exclòs de la categoria de mausoleu de la nissaga dels nostres comtes reis, fet que va tenir greus repercussions en la trajectòria històrica del monestir de les ribes del Gaià.
Pere el Cerimoniós, com ho manifestà en la seva crònica, se sentia hereu directe de Jaume I i això explica que volgués retornar a la tradició del seu admirat antecessor (rebesavi) i que tornés a fixar els enterraments de la casa reial a Poblet. Hem de tenir en compte que els enterraments a Santes Creus eren conseqüència d’un trencament de la voluntat del Conqueridor, per les diferències de criteri familiar i polític entre aquest i Pere el Gran.
La decisió del Cerimoniós de retornar el mausoleu reial a Poblet ha estat considerada per la historiografia moderna de Santes Creus com la causa de les desavinences entre el rei i l’abat Guillem de Ferrera (1347-75). Se’ns fa difícil acceptar-la com la raó essencial d’aquesta baralla, que devia tenir una suma de causes, de les quals potser la més important era l’obra de fortificació del monestir, valorada per l’abat Guillem com una realitat negativa perquè suposava convertir el cenobi en un castell, amb els seus merlets.
Aquesta obra de fortificació, que es podria fer correspondre amb la del monestir de Poblet iniciada el 1367, encercla solament la part més monumental del cenobi i fou feta a la mort de l’abat Ferrera, els anys 1376 i 1377, en un moment de molta pressió militar a les fronteres del regne i de màxima crisi de subsistència. Com escriu l’abat i cronista Bartomeu de Ladernosa: “Erat in omnibus mundi partibus carestia victualium a saeculo inaudita” (‘A totes les parts del món hi havia manca de vitualles, com mai no s’havia conegut’). Aquesta crisi i la despesa de la construcció van contribuir a arruïnar el cenobi. Segurament aquesta perspectiva és la que volia evitar l’abat Guillem.
En aquest moment el refetor cistercenc no existia, perquè, en cas contrari, hauria estat inclòs al perímetre fortificat, com ho foren la resta de les edificacions bàsiques del monestir.
Mort l’abat Guillem de Ferrera, el seu successor, Bartomeu de Ladernosa (1375-79), home de confiança del Cerimoniós, va haver de dimitir i fugir al monestir de Benifassà, filial de Poblet. L’abaciologi de Santes Creus el va ignorar, mentre que el cenobi honorava l’abat Guillem amb un ric túmul a l’església abacial, contra els costums cistercencs, que establien el lloc de l’enterrament de l’abat, de manera anònima, a la sala capitular.
L’abat Andreu Porta (1380-1404), un sagaç i bon diplomàtic, va aconseguir resoldre la problemàtica política i va encarregar la darrera gran obra del període gòtic: el retaule major, enllestit per Lluís Borrassà l’any 1410.
El segle XV fou per al monestir un període que podem titular “anys de silenci i oblit” –potser més de silenci que d’oblit–. Van ser anys de crisi social i econòmica als quals posà fi el govern de l’abat Pedro de Mendoza (1479-1519), el darrer abat medieval i, alhora, el primer renaixentista.
El monument gòtic
El claustre
El claustre gòtic de Santes Creus va substituir-ne un d’anterior, un claustre d’estil cistercenc del qual resten algunes peces arquitectòniques, columnes i capitells, trobades com a enderrocs. Així mateix, podem observar els senyals de l’obra del claustre primitiu a les parets de les ales nord i est del claustre, cosa que ens permet documentar-les com les úniques que es construïren en el període cistercenc del monestir. Això és confirmat pel fet que eren les ales necessàries per a la funcionalitat monàstica de l’església, de les dependències associades a l’ala est i de pas a l’espai posterior. Resta una incògnita: la construcció del lavabo, bastit de manera molt concreta i seguint un plànol en què es preveia l’edificació de les estances associades a l’ala sud del claustre. L’única resposta lògica per a explicar aquest edifici aïllat de la resta del conjunt arquitectònic cistercenc és que correspon a la planificació inicial de la distribució de l’aigua, a l’hora de traçar el plànol del cenobi i construir-ne la tanca perimetral, cosa que comportava situar els dos elements fonamentals de tot monestir: l’església i el claustre. Per consegüent, el lavabo es construí amb independència de l’edificació del claustre.
Jaume II, en considerar que el monestir de Santes Creus seria el mausoleu del seu pare, Pere el Gran, d’ell mateix i de la seva muller, Blanca d’Anjou, devia pensar que calia completar l’obra arquitectònica del cenobi, especialment d’aquells espais necessaris per a la vida de la comunitat i el prestigi dels sobirans que n’eren els protectors.
Construïda l’església, les sales de la comunitat i el dormitori, la deficiència més important era la construcció inacabada del claustre, que en certs moments era d’ús públic. A més, hi havia una altra estança indigna del monestir, el refetor, que no havia estat construït segons el plànol ideal del cenobi. Per tant, no fou aterrat, com s’ha dit, en fortificar-se el monestir per ordre del Cerimoniós.
El dia 30 de març de 1310, pocs mesos abans de morir la reina Blanca, els sobirans van fer un important donatiu a Santes Creus: 50 000 sous destinats a la construcció del claustre i del refetor. Segurament, la portalada d’accés al claustre –anomenada per alguns autors Porta Reial i que té els escuts de Jaume II i Blanca d’Anjou– és el testimoniatge d’aquest desig d’enriquir el monestir amb nous elements. Constitueix una fastuosa entrada al cenobi i està mancada d’un nàrtex, o estança de recepció, que resguardi la intimitat claustral. Amb tot, a prop seu hi ha alguns elements arquitectònics que insinuen la possibilitat d’una construcció d’aquest tipus, que desconeixem si fou obrada. A més, aquesta porta té modificacions que compliquen la cronologia de la seva edificació (sempre, però, durant el regnat de Jaume II).
Tres anys després d’aquesta donació reial, segurament quan s’havia fet efectiva, el 6 de setembre de 1313 s’iniciaren les obres de construcció del claustre. El seu perímetre és diferent del que s’havia previst en el plànol ideal (en lloc de 35 m × 35 m, les mides actuals són de 40 m × 35 m). El nou claustre gòtic incorporava a l’oest una part de l’àmbit del passadís dels conversos, construcció de la qual desconeixem la traça. El seu planejament està documentat per la porta adovellada que permet entrar a l’església des d’aquest passadís i sobre la qual recolza la paret oest del claustre.
Les obres del claustre foren lentes. La inversió que comportava aquesta construcció devia ser crescuda i no creiem que la disponibilitat econòmica fos gaire abundosa, tant si anaven a càrrec de l’erari reial com si eren assumides pel cenobi. Els cronistes del monestir documenten que el 23 d’octubre de 1331, l’obra del claustre fou beneïda pel bisbe de Santa Justa (Sardenya), que era el monjo de Santes Creus Pere de Déu.
El que va beneir el bisbe de Santa Justa, però, no fou l’acabament de les obres, sinó, potser, la seva continuació superats uns quants anys de paralització. Aquesta cerimònia està relacionada amb l’arribada del mestre Reinard Fonoll al monestir, el 3 de febrer de 1332, cridat per l’abat Pere Alegre. (Vegeu Contracte entre el mestre d’obres anglès Reinard Fonoll i l’abat i l’obrer del monestir de Santes Creus)
La represa de les obres fou, segurament, una gestió de l’abat Alegre, però la gran empenta constructiva va ser deguda a l’abat Francesc Miró (1335-47), el qual aconseguí d’enllestir-les l’any 1341. I va poder inaugurar el claustre, amb gran solemnitat, el dia de la festa de sant Benet, fundador de l’orde benedictí i, per consegüent, cistercenc.
L’anomenada Porta Reial, que dóna accés a l’ala de ponent del claustre des de l’exterior de la clausura.
ECSA - G.Serra
Aquest claustre gòtic presenta alguns interrogants i incògnites, com ara quina fou l’obra acabada l’any 1341, quines foren les obres posteriors o com eren les claraboies. També ens hem de preguntar sobre el grau de fidelitat de les restauracions modernes pel que fa a l’obra gòtica original.
No dubtem que el claustre de Santes Creus fou una construcció extraordinària, molt diferent d’altres claustres edificats a la primera meitat del segle XIV, com el del monestir de Pedralbes. La seva grandiositat, les dimensions dels finestrals, la seva alçada ocultant les obertures de la nau lateral sud de l’església o del dormitori han donat lloc, juntament amb la intervenció de Reinard Fonoll, a la polèmica. La descoberta per Sanç Capdevila de la presència de Reinard Fonoll, el treball de Josep Puig i Cadafalch i les aportacions de Josep Vives i Miret han valorat la tasca d’aquest arquitecte i escultor com a introductor del gòtic florit, qüestionada, especialment en el treball de les claraboies, per Francesca Español.
Una conservació deficient dels elements constructius del claustre –sobretot les claraboies, de les quals conservem el testimoniatge gràfic anterior a les tasques de restauració iniciades l’any 1952 i finalitzades el 1973– dificulta, sense un acurat estudi d’aquesta restauració, i a partir de les restes de les claraboies primitives que no s’han perdut, l’establiment d’una hipòtesi sobre com eren i quin fou el moment de la seva construcció.
Sigui quin sigui el resultat d’aquesta recerca, fossin o no Reinard Fonoll i els seus ajudants els autors de les claraboies, aquest artista anglès va treballar i esculpir, sens dubte, una part molt notable i important del claustre gòtic. Creiem que les opinions de Josep Vives i Miret sobre la semblança de la tasca d’aquest escultor amb obres existents als comtats de Midlands (Anglaterra) han de ser motiu d’una revisió i una nova investigació, que estableixi una valoració més concreta de les cronologies angleses i del claustre de Santes Creus.
La nostra conclusió és que, a partir de l’any 1313, es va projectar i es va fer la distribució de l’espai del claustre. Segurament, fou llavors quan es construïren els seus murs perimetrals. El 1331, tot i la benedicció de Pere de Déu, aquesta obra estava en els seus inicis. Va ser entre el 1332 i el 1341, amb la intervenció de Reinard Fonoll, que el claustre va ser construït, amb claraboies o sense.
A partir del 1348, per causa de la Pesta Negra, i més concretament en el moment que deixà de rebre la protecció dels comtes reis, el monestir entrà en un període de crisi, del qual, com hem dit, va sortir amb el govern de l’abat Pedro de Mendoza, que coincideix amb la datació de l’obra de les claraboies documentada per Francesca Español.
El refetor
Un dels espais monàstics d’existència més discutida és el refetor. Com hem explicat en escriure sobre l’obra de fortificació, no va existir cap refetor en el primer moment del cenobi. El lavabo cistercenc del claustre indica que el plànol del monestir era el tradicional i que el refetor havia d’edificar-se en aquesta ala sud, cosa que no s’arribà a fer. Confirma la inexistència d’aquest espai monàstic de construcció cistercenca el fet que l’inici de la seva edificació està documentat el dia 29 d’agost de 1302. Això no vol dir que el cenobi no disposés fins llavors d’un menjador, que segurament devia ser un dels edificis primitius situat a la part posterior i que no complia les exigències d’un àmbit prou solemne per a una construcció reial.
Sala, molt remodelada en època moderna, que podria haver estat el refetor construït a partir del 1302.
ECSA - G.Serra
Hi ha dos espais on podia situar-se aquest refetor d’època gòtica: a la planta baixa de l’actual edifici del priorat, o bé a l’indret del refetor refet o remodelat l’any 1733, amb la destrucció de tres arcs de diafragma que permetien la coberta d’aquest espai de 18 m de llarg per 7 m d’ample.
Creiem que, com a lloc més idoni, el refetor gòtic es corresponia amb la sala coberta amb arcs de diafragma que fou posteriorment la planta baixa del priorat, adossat a la sala de monjos, i que ocupa, en el plànol ideal cistercenc, el lloc del calefactor i part del refetor. La coberta d’aquest espai fou reforçada amb nous arcs de diafragma que permeten una coberta de revoltó, obra que hem de datar al segle XVIII. La seva entrada devia ser a l’angle sud-est del claustre.
Aquesta sala té una longitud de 24 m i una amplada de 10 m. Si comparem les mides d’aquest possible refetor amb les del refetor de Poblet (33 m de llarg per 10 m d’ample), podem concloure que a l’origen aquesta sala podia ser el refetor construït a partir del 1302. L’únic que ens en podria fer dubtar és que actualment aquesta sala és un magatzem i no conserva punts de llum, mentre que un refetor necessita un mínim d’il·luminació. Segurament la seva conversió en magatzem s’ha de relacionar amb la construcció del priorat en època moderna.
A l’ala oriental del claustre gòtic, a sobre de l’entrada de la sala de monjos i a prop de la porta d’aquest espai, que podia ser el refetor, hi ha un fresc de l’Anunciació de la Verge Maria, en un estat lamentable de conservació, tot i les restauracions fetes fa pocs anys. Aquest fresc, que dóna una certa riquesa a aquest espai freqüentat per la comunitat, podia ser un contrapunt a la Mare de Déu del Claustre situada a l’extrem nord d’aquesta ala est. Isabel Companys i Núria Montardit atribueixen aquesta pintura a Ferrer Bassa, documentat en terres tarragonines a partir de l’any 1315. L’obra podria haver estat feta a l’entorn de l’any 1340 durant l’abadiat de Francesc Miró (1335-47) i en el moment de construcció d’aquest espai del claustre enriquit amb l’heràldica d’aquest abat.
El palau reial
A partir de l’extrem sud de la sala de monjos i en direcció est s’inicia un mur que en el seu origen devia tancar l’àmbit del monestir pel costat de migjorn. Aquest mur devia servir de separació entre les construccions que formaren el palau reial i la zona de clausura. Les dependències del palau reial havien de tenir comunicació exterior i estar aïllades del monestir –exigència canònica per a salvaguardar la vida de la comunitat–. Als segles XIII i XIV l’activitat monàstica se centrava, en part, en aquest espai posterior. Les portes de comunicació existents entre el claustre posterior i el palau reial segurament corresponen a l’habilitació d’aquest espai com a monestir després de l’enfrontament del rei Pere el Cerimoniós i l’abat Ferrera.
Aquest mur sud fou continuat amb un altre tipus d’obra fins a trobar, suposem, la tanca est del monestir. És difícil imaginar-nos el cenobi primitiu i poder concretar la seva topografia deformada pel claustre posterior. I més si tenim present que aquest sector va ser l’enderrocat l’any 1874. En allargar-se la sala de monjos i arribar a la mateixa profunditat del refetor/priorat es degué iniciar la construcció d’un nou mur de tanca, que finalitza d’una manera poc lògica contra l’actual refetor.
Les construccions existents a la zona del palau reial, centrat pel pati –una edificació monumental d’un gran valor per a l’estudi de l’arquitectura gòtica civil–, s’estenen des de la torre situada a l’angle sud-est del perímetre monàstic fins a la sala de monjos. Tot aquest conjunt del palau reial l’hem de considerar no vinculat al monestir, però el seu espai fou utilitzat, a partir del segle XV, com un àmbit funcional del cenobi: habitacions de la comunitat, refetor i cuina.
Podem apreciar que aquesta zona monumental, amb una longitud est-oest d’uns 50 m i nord-sud d’uns 20 m, està dividida en tres blocs constructius. El primer inclou tres sales amb arcs de diafragma i, per sobre, un pis d’època barroca. El segon és el palau reial pròpiament dit i l’actual espai del refetor. El tercer correspon als enderrocs de la cuina, que fou segurament allargada amb un nou espai, en època posterior. Mancats d’una recerca arqueològica, arquitectònica i documental de les transformacions sofertes per aquest espai, en farem una aproximació en funció de les possibilitats de utilització per a la vida monàstica a partir del segle XV.
Creiem que originàriament les tres sales esmentades, bastant pobres de construcció i transformades al nivell del primer pis, eren dependències funcionals del palau. Aquesta devia ser la zona de comunicació amb l’exterior i d’entrada al palau reial.
El pati del palau reial permet l’accés a la primera planta mitjançant una solemne escala que condueix a les tres ales de la galeria. La comunicació amb el tinell actual –refetor– és complicada, a causa de la porta existent a sota de l’escala. Ara bé, la construcció d’aquests dos espais sembla que obeeix a una mateixa concepció arquitectònica. Ens preguntem si aquesta zona era pròpiament el palau, deformat per les necessitats d’ús aparegudes en convertir-se en dependències del monestir.
El conjunt de parets i enderrocs que foren la cuina monàstica fins l’any 1835 no pot ser estudiat sense un acurat treball arqueològic. Amb tot, segurament s’ha de relacionar amb les construccions que s’estenen des del priorat fins a la torre sud-est.
S’ha discutit la tradicional atribució de l’edificació del palau reial a Jaume II. Complica aquesta atribució cronològica el fet que presideixen el pati del palau les armes de l’abat Ferrera. Al nostre parer, les relacions existents entre el rei Pere el Cerimoniós i l’abat de Santes Creus fan difícil acceptar que part de la construcció fos feta en època de la reina Elionor de Sicília († 1375).
La restauració dels enteixinats gòtics de la galeria superior del pati del palau reial, al mes de juny del 1972, va permetre observar de prop els escuts que decoren els embigats d’aquesta galeria i del vestíbul que comunica el pati del palau amb el claustre posterior. A la galeria superior hi ha les armes de Blanca d’Anjou –la flor de lis–, les armes de Sicília, les armes de Catalunya i Sicília, i les de Catalunya. Les armes de Sicília i les de Catalunya i Sicília eren pròpies de Jaume II –fill de Pere el Gran i Constança de Sicília–, que fou rei de Sicília entre el 1285 i el 1295. Per consegüent, el pati del palau reial hauria estat construït durant el regnat de Jaume II, abans o després de la mort de Blanca d’Anjou, i amb anterioritat al casament amb Elisenda de Montcada l’any 1322.
En una data indeterminada, fins ara no documentada, i creiem que com a conseqüència de l’enemistat entre el comte rei Pere III i l’abat Ferrera, els edificis que formaven el palau reial foren de iure incorporats al monestir. Per aquesta raó, l’heràldica de l’abat presideix el pati del palau. I de facto per l’abat Andreu Porta, que va condicionar la sala del palau, en l’embigat de la qual figura la seva heràldica i que fou oberta a l’espai posterior del monestir, avui claustre posterior.
L’església
Sector sud-est del claustre i de l’església monàstica, amb el cimbori alçat sobre el creuer i bastit entre el 1314 i el 1347.
ECSA - F.Bedmar
El darrer tram de l’església abacial, obra mestra de l’estil cistercenc, i la façana de ponent –d’estil gòtic– foren construïts a l’inici del segle XIV. L’estructura de l’església, amb tot, no fou modificada en el període del gòtic, però sí enriquida amb obres arquitectòniques, escultòriques i pictòriques que no van tenir repercussió sobre el monument primitiu. Es tracta d’estructures mobles: les tombes dels sobirans, el sepulcre de l’abat Ferrera, el vitrall de ponent, el retaule gòtic substituït més tard pel barroc de Josep Tramulles, i, fins i tot, el cimbori afegit al damunt del teulat sense incidir en l’arquitectura de l’església. Així mateix, hi ha indicis de la possible construcció d’una galilea d’entrada al temple abacial, a la façana de ponent, de la qual no tenim informació, a manca d’una recerca arqueològica.
El cimbori és una de les construccions més emblemàtiques del monestir, juntament amb la torre de les Hores, edificada per l’abat Jeroni Contijoc (1560-93). Són els dos referents que identifiquen des de lluny el cenobi. El cimbori es va començar a edificar l’any 1314, en el moment de màxima protecció i intervenció de Jaume II. L’obra fou enllestida el 1347 i posteriorment, en època barroca, fou recoberta amb un teulat i una llanterna.
S’ha dit que aquest cimbori corona els sepulcres dels comtes reis i que devia ser un senyal de prestigi, com un nimbe per sobre del mausoleu. Es pot fer la comparança amb el cimbori del monestir de Poblet, obra de l’abat Ponç de Copons deixada inacabada l’any 1348, a la qual es va atribuir, també, aquesta funció de coronament dels sepulcres reials.
Hi ha diversos motius que expliquen la construcció d’un cimbori en un monestir cistercenc. Pensem que el cimbori era l’únic signe de prestigi d’una església gòtica i que, en part, era la substitució del prescrit i desaparegut campanar; a més, a la primera meitat del segle XIV ja s’havia perdut un sentit d’estricta observança dels costums dictats pel pensament auster de sant Bernat i, per consegüent, el cimbori podia construir-se sense anar contra la rígida mentalitat de l’orde. Al monestir de Santes Creus hi ha figuració al claustre i, a més, un cimbori a l’església, fets que l’allunyen de la ideologia de sant Bernat.
Potser la construcció del gran vitrall gòtic de la façana oest de l’església –datat també en aquest moment de gran activitat constructiva a l’entorn de l’any 1320– hem de situar-la en la mateixa línia de prestigi i de riquesa, lluny dels vitralls de grisalles. L’enriquiment de l’església en aquest període es va complementar amb l’execució del retaule major, en part per Lluís Borrassà. L’església abacial ha conservat l’estructura cistercenca, com hem dit, i també la major part dels afegitons gòtics, que no foren mutilats en època barroca, ni malmesos per l’incendi de l’any 1835.
El claustre posterior
Interior de l’ala de ponent del claustre.
ECSA - G.Serra
Tradicionalment, entre els estudiosos del monestir de Santes Creus, aquest espai ha estat una de les edificacions amb una cronologia més debatuda. No hi ha dubte que els carreus dels arcs recorden, per la seva talla, una obra del segle XIII, del moment de pas de l’arquitectura cistercenca a la gòtica. Però aquests carreus no foren tallats per a aquesta destinació o almenys seguint l’ordre en què avui es disposen, fet que permet pensar en un reaprofitament. No sabem del cert la seva primera destinació, ni si procedeixen dels edificis de l’espai dels conversos. La seva talla fa pensar en l’aparell constructiu de part de l’edificació de conversos de Poblet.
Eufemià Fort ha escrit que fou bastit al segle XVII, però no hi aporta cap informació documental. De moment, el claustre posterior, construït aprofitant carreus cistercencs o gòtics, als segles XV o XVII, manté les seves incògnites. El monestir de Santes Creus, mancat d’un estudi arqueològic i mentre no se’n faci cap, farà que ens preguntem com va funcionar la comunicació entre les diferents edificacions d’aquest espai posterior, presidit per la capella de la Santíssima Trinitat. Des de la darreria del segle XIV fins al segle XVI, incloent-hi l’abadiat de Pedro de Mendoza, la vida monacal es va desenvolupar, cada vegada més, en aquesta àrea posterior, fins i tot abans de la gran transformació d’època barroca.
Conclusions
L’arquitectura de l’època de plenitud del gòtic al monestir de Santes Creus no presenta novetats en l’esquema propi d’aquest estil. Hi ha un gran ús dels arcs de diafragma –al refetor (priorat) o al palau reial–, que no suposen cap innovació. Aquests arcs tenien com a finalitat tancar grans espais, tant si eren civils com religiosos, mitjançant una coberta de dos vessants. El rectangle que constitueix el pati del palau reial fou construït amb una mentalitat d’edificació civil, aliena al pensament monàstic i pròpia del que foren els patis dels palaus gòtics de les nostres terres. Com ja hem assenyalat, en el seu origen aquest palau era una construcció externa al recinte del monestir.
La llarga vida del monestir de Santes Creus, entre els segles XIV i XIX, i la sempre complicada existència com a monument a partir del 1835 –l’abandonament de la comunitat i el malaurat incendi de l’església la nit del 29 de desembre de 1835, la utilització de l’edifici com a presó (1870) i la destrucció de part del monument per a construir fortificacions el 1874– feren necessàries algunes obres de conservació i restauració que, si exceptuem les intervencions al claustre gòtic, no han desfigurat la construcció. Aquesta ha conservat les edificacions més reeixides del monestir d’estil cistercenc o gòtic, que són la majoria de les que formen el conjunt monumental.
Però fins que no es dugui a terme una àmplia investigació arqueològica i una exhaustiva recerca documental no serà possible fer un estudi més acurat del monestir cistercenc i de les actuacions d’època gòtica que a partir del segle XIII afectaren part de les seves estructures, i que, al seu torn, foren modificades per les exigències del cenobi en època del barroc.
Bibliografia consultada
Puig i Cadafalch, 1931; Vives, 1961 i 1969; Cabestany, 1979; Companys – Montardit, 1981; Español, 1985; Cabestany, 1986-87; Companys – Montardit, 1995; Cabestany, 1997.