El tapís de la reina Dido

El Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona conserva un tapís flamenc, fet en un taller de Brussel·les, de vers 1500-10, que prové de la Seu Vella de Lleida (núm. inv. 5341). Conté probablement l’escena de l’homenatge a la reina Dido. Fa 310 cm per 277 cm. Va ingressar als Museus de Barcelona el 1932, juntament amb la col·lecció Plandiura, de la qual formava part.

Les vicissituds del tapís

El febrer del 1922, després de diverses negociacions amb la Junta de Museus sobre la restauració de la col·lecció de tapissos, el capítol de la catedral de Lleida va demanar permís a la Santa Seu per poder vendre un tapís dels seus fons. L’obtingué ràpidament i decidí de demanar també el de la venda dels terns de Sant Valeri i de Sant Vicenç, que havien fet valorar anteriorment, i vendre conjuntament els dos terns i el fragment de tapís, per fer l’altar major de la catedral amb els diners obtinguts. La Junta de Museus, en ésser coneixedora de la sol·licitud del permís per vendre el fragment de tapís, i pensant que després es vendrien els dos terns que des del 1918 estava mirant de comprar, va decidir de demanar al Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts el dret de tempteig i retracte corresponent a l’Estat a fi de poder adquirir-los. Una vegada obtingut el permís per a la venda dels dos terns, el capítol de Lleida va escriure al col·leccionista Lluís Plandiura i a Joaquim Folch i Torres, secretari de la Junta de Museus i director dels Museus d’Art, per comunicar-los que, en un termini de vuit dies, havien de dir quina quantitat oferien per a l’adquisició dels terns i del fragment de tapís. Aquestes cartes es van enviar el 13 de juliol de 1922. Plandiura va respondre immediatament amb una oferta. La Junta de Museus, en reunió del 18 de juliol, donà poders a Folch i Torres per comprar per 150 000 ptes., si bé es podia arribar fins a les 200 000 o bé renunciar a l’adquisició del fragment de tapís. El dia 19, Folch i Torres oferí les 150 000 ptes. i el representant del capítol li digué que hi havia una altra oferta de 200 000 ptes. pagades a l’acte, a la qual cosa respongué que havia d’anar a Barcelona i demanar el permís i els diners a la Junta. En la reunió del capítol del dia 20 de juliol es decidí de vendre les peces a Plandiura, perquè pagava la quantitat més alta ràpidament i aquells diners no sortien de l’Estat, com manava la Santa Seu en el seu permís. El mateix dia es comunicà a Folch i Torres que la venda ja s’havia fet i que el comprador era Plandiura. Folch, arran de no haver estat rebut pel bisbe Miralles, com demanava, i apel·lant a la sol·licitud de tempteig i retracte, denuncià els fets a les autoritats civils de Lleida, que ho comunicaren immediatament al ministeri. El 22, Plandiura pagà en efectiu els diners de la venda. El mateix dia el governador civil de Lleida comunicà al capítol de la catedral que el dia 20 havia estat signada la reial ordenança que concedia el dret de tempteig i retracte a la Junta de Museus i que les peces ja no podien sortir de Lleida. La resposta fou que, per escriptura pública, les peces havien estat venudes i donades a Plandiura. A partir d’aquell moment començà una lluita dialèctica, primer entre el bisbe Miralles i el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, i després entre la Junta de Museus i Plandiura.

El 1932, amb la venda de la col·lecció Plandiura a la Junta de Museus, el tapís de la reina Dido passà als Museus d’Art de Barcelona. Des del 1969 és al Museu Tèxtil i d’Indumentària.

Les característiques tècniques

El tapís pertany a la sèrie Mitològica i, com tota la resta, és fet de lli, llana i seda. L’ordit és de fil doble de lli molt retort, amb una densitat d’entre 6-7 fils per cm. La trama és de llana i seda de diferents colors, filades juntes amb poca torsió, i la densitat pot anar de 9 a 17 passades per cm, amb una mitjana de 12-16 passades. Aquestes dades tècniques no són exactes sinó aproximades pel que fa a les densitats, perquè encara no s’ha pogut analitzar el tapís. Les donem en base a dades coincidents entre els tapissos de la mateixa sèrie, a partir de les anàlisis fetes el 1991 a la catedral de Lleida.

El lligament, com en tota tapisseria, és el tafetà amb canvis de trama múltiple. Va ser fet en un teler vertical, on es preparava l’ordit i es perfilava el dibuix que s’havia realitzar, seguint el cartó preparatori. Els teixidors teixien per trames múltiples, és a dir, cada trama no anava d’un costat a l’altre de l’ordit, sinó que agafava un nombre determinat de fils d’ordit, de manera que permetia fer el dibuix que es desitjava i el matisat de colors que la filatura conjunta de llana i seda ajudava a donar. El teixidor tenia el cartó davant i teixia pel revers del teixit utilitzant un mirall, que li deixava veure si seguia bé el dibuix del cartó.

La iconografia

És molt probable que en aquest tapís s’hi representi un episodi de la història de Dido, reina de Cartago, i Enees, l’heroi virgilià (Eneida, llibre 1), un tema a bastament reproduït en el món de la tapisseria, especialment als segles XVI i XVII. El tapís mostra una única escena de caràcter cortesà en què es representa una reina entronitzada a la qual reten homenatge i ofereixen presents tot un seguici de personatges. La similitud que presenta amb el tapís documentat el 1971 a French and Company de Nova York (fotografia dels Musées Royaux d’Art et d’Histoire, núm. 1500.179), catalogat com una escena de la història de Dido i Enees, ens fa apuntar cap a aquesta proposta iconogràfica, tot i que no és una atribució concloent. A més, els repertoris iconogràfics de tapisseria són freqüents les representacions femenines entronitzades, a voltes coronades, tot representant virtuts i vicis, deesses, reines mitològiques o bé bíbliques, entre d’altres, gairebé totes d’esquema compositiu molt similar. La seu de Tarragona conservava, així mateix, un fragment de tapís de característiques i representació molt properes a aquest procedent de la seu de Lleida.

El tapís fou teixit a Brussel·les entre les dues primeres dècades del segle XVI, segons cartons de l’artífex Jan van Roome.

El tapís dins la col·lecció de tapissos procedents de la Seu Vella

En els llibres d’actes de l’Arxiu Capitular de Lleida consta l’acord capitular de 27 de maig de 1537 de la donació a la seu de Lleida –feta pel bisbe de la diòcesi Jaume de Conchillos, aleshores resident a Saragossa– de diversos ornaments, entre els quals s’esmenten “cinc peças grans de tapeceria fina de figuras de lana i seda. Ítem un dosser de vellut verd, l’altre de vellut morat per al altar maior [...]”. En el document s’explica, a més, que aquesta donació es formalitzà davant del notari Jerónimo Sora, a la ciutat de Saragossa. En un protocol de l’esmentat notari a l’Archivo Histórico de Protocolos del Colegio de Notarios de Saragossa, del 1536, es fa referència als “cinco panyos de raz” que eren a la mansió del bisbe a Saragossa i s’afegeix que “de las quales cinco pieças, las quatro suelgo tener en mi quadra de mi casa i otra pieça más pequenya suelgo tener en mi cámara”. És difícil identificar el tapís de la reina Dido amb la donació del bisbe Conchillos, atesa la succinta descripció que ens proporciona la documentació, però sembla el més probable.

Entre els tapissos procedents de la Seu Vella que ara formen part de la col·lecció artística del capítol de la catedral de Lleida, conservats al Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal, i que coincideixen, cronològicament, amb l’època del bisbe Conchillos, n’hi ha dos de considerables dimensions corresponents al cicle narratiu de la Història de Mestra, que ben bé es poden adscriure a aquesta donació. I a banda del tapís de la reina Dido, en resten dos més, de format més petit i mides similars, que podrien encaixar amb la peça més petita que s’esmenta en la documentació. Aquests dos tapissos, atès el seu contingut temàtic, pertanyen també a la sèrie Mitològica dels tapissos de la Seu Vella de Lleida.

Bibliografia consultada

Vidal i Jansà, 1991, pàg. 262; Berlabé, 1992; Berlabé – Fité, 1992 i 1994; Martín i Ros, 1992e; Berlabé, 1993; Martín i Ros, 1993a; Berlabé, 1995; Martín i Ros, 1995-96; Berlabé, 1998 i 2001a; Berlabé – Martín i Ros, 2003.