Casulla del bisbe Miquel de Ricomà, d’autor anònim. Catedral de Vic. Miquel de Ricomà va ser bisbe de Vic en 1345-46. La seva casulla està formada per l’escapulari brodat i per la casulla pròpiament dita. La peça és de diaspre, un teixit fabricat a Lucca a la fi del segle XIII i l’inici del XIV que es caracteritza pel fet de tenir decoració monocroma amb dues fileres d’animals. L’escapulari és un brodat de lli, de sedes policromes i de fil de plata daurada que pertany a l’anomenat opus florentinum, és a dir, a la pintura a l’agulla pròpia de l’art florentí del segle XIV.
Museu Episcopal de Vic - J.M. Díaz
Es tracta d’un conjunt litúrgic de pontifical compost per una casulla, dues dalmàtiques, dos collarins que acompanyen sempre les dalmàtiques, l’estola i les maniples. Procedeix de la canònica de Roda de Ribagorça, on era usat cada any el dia de la festivitat del sant. D’allí va passar a la Seu Vella de Lleida en una data desconeguda. Se sap que hi era a la fi del segle XV perquè el capítol de la catedral de Lleida va decidir restaurar els terns de Sant Valeri i Sant Vicenç, com consta a l’acta capitular del 4 de febrer de 1499. Al segle XVIII va passar a la Seu Nova, on va restar durant el segle següent, ja que les peces d’aquest tern consten com a pertanyents a la seu de Lleida en el catàleg de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. El 1918, durant l’episcopat del bisbe Miralles, el capítol de la seu inicià els tràmits de valoració artística dels terns de Sant Valeri i de Sant Vicenç per a la seva venda. Després de diferents intents de la Junta de Museus de Barcelona d’adquirir ambdues peces el 1922, el capítol va vendre els terns el mateix any al col·leccionista d’art barceloní Lluís Plandiura i Pou. Aquest fet comportà molts problemes entre el bisbat i la Junta, i després entre Plandiura i aquella, fins el punt que el seu secretari i director dels Museus d’Art de Barcelona, Joaquim Folch i Torres, publicà un opuscle que hi feia referència (La venda dels Terns de Sant Valeri i Sant Vicens i la Mancomunitat, 1922). El 1932 la Junta de Museus va comprar tota la col·lecció Plandiura juntament amb el tern de Sant Vicenç, que passà als Museus d’Art de Barcelona. Actualment es conserva al Museu Tèxtil i d’Indumentària d’aquesta ciutat.
El tern de Sant Vicenç va ser confeccionat amb un teixit principal i comú a totes les seves peces. Tècnicament és un lampàs amb fons de sarja de tres, amb dues trames. Té dos ordits: en primer lloc, un de fons de fils de seda dobles de color beix torrat; després, un altre de lligament de fils simples de seda rosa. Les trames són també dues: una de fons formada per una passada de seda blava i una altra de decoració formada per una passada de fil d’or. El lampàs va ser teixit en un teler de llaços o a l’estirada.
Revers de la casulla del tern de Sant Vicenç. Procedeix de la canònica de Roda de Ribagorça, d’on va passar a la Seu Vella de Lleida abans del 1499. La peça va ser fabricada amb un teixit d’importació procedent de l’imperi Mongol, fet segurament a la segona meitat del segle XIII.
Museu Tèxtil i d’Indumentària, Barcelona – ©R.Manent
La decoració del teixit està constituïda per grans hexàgons disposats en línies horitzontals. Els braços de l’hexàgon formen un losange amb l’interior decorat amb niu d’abella. Cada vèrtex de l’hexàgon presenta una flor. Dins l’hexàgon hi ha un cercle inspirat en la flor de lotus, del qual surten sis conjunts de fulles de forma triangular que apunten els vèrtexs superiors cap als vèrtexs de l’hexàgon. L’efecte òptic és el d’una estrella de sis puntes. El cercle té a l’interior dos lleopards rampants, afrontats, oposats i encarats, amb l’arbre de la vida al centre. Les mesures de la unitat decorativa del teixit són de 31 cm d’alçada per 26,5 cm d’amplada.
El teixit és del tipus que els documents de l’època anomenen pannus tartaricus, fabricats a l’imperi Mongol en el moment que aquest es va apoderar de l’imperi Xinès i en va conèixer les avançades tècniques de teixir i la temàtica decorativa. L’imperi Mongol s’estengué també per part de l’Àsia occidental, on conegué les decoracions dels teixits i les tècniques de teixir musulmanes, amb la qual cosa en moltes de la seves produccions hom hi troba una barreja de les decoracions d’ambdós mons orientals: el musulmà i el xinès. Aquests teixits van arribar a Europa per mitjà dels mercaders italians i foren molt apreciats als regnes de la Mediterrània occidental. Es troben panni tartarici esmentats en documents i inventaris occidentals, i també se n’han trobat restes materials a les tombes dels prínceps de Castella i Lleó en el monestir de Santa María la Real de las Huelgas de Burgos. A la Corona d’Aragó se n’han conservat als dos terns procedents de Roda: al tern de Sant Valeri (també al Museu Tèxtil i d’Indumentària, de Barcelona), que té les restauracions de les mànigues de les dalmàtiques fetes amb aquest tipus de teixit, i al de Sant Vicenç.
El teixit d’aquest darrer tern té moltes similituds amb un de conservat a The Cleveland Museum of Art, fabricat a l’Àsia occidental a mitjan segle XIII, segons l’estudi d’A.E. Wardwell (1992), especialista en panni tartarici. Presenta línies horitzontals de cercles amb dos felins rampants a l’interior separats per l’arbre de la vida. En els intersticis entre els cercles hi ha àguiles bicèfales i la decoració s’interromp en horitzontal per una falsa inscripció cúfica. En el teixit del tern de Sant Vicenç, el cercle amb els dos felins rampants presenta grans similituds amb el de Cleveland. D’altra banda, la tècnica de realització és la mateixa. La diferència rau en la distribució dels cercles posats dins d’hexàgons i els cercles en rengles seguits en la peça del museu de Cleveland. Aquest tipus d’emmarcament del cercle denota una certa evolució en la distribució de la decoració i una certa influència de l’Extrem Orient. Això podria donar una data una mica més tardana a la seva fabricació, la segona meitat del segle XIII, però el lloc d’origen és segurament el mateix, la zona més occidental de l’imperi mongol.
Els paraments dels faldons de la dalmàtica, davanter i posterior, són de teixit de vellut amb aplicacions brodades. El vellut és llis, tallat i d’un sol cos. Té dos ordits: un fil de seda vermella que forma l’ordit de fons, i un fil de la mateixa seda i color, que forma l’ordit de pèl. La trama és única, de fil de lli groc. El teixit és fet en teler de vellut de llisos i pedals.
Els paraments presenten decoració de brodats fets amb fils de sedes policromes i or sobre tela de lli, aplicats posteriorment. A cada un dels vèrtexs dels paraments i al centre del rectangle que formen hi ha aplicada una estrella de vuit puntes, que acaba en una pinya en les puntes centrals i en fullaraca a les puntes extremes. L’interior de cada estrella mostra un escut petit amb un castell, i el mateix escut és aplicat a la part davantera de l’escapulari de la casulla. Aquest escut sembla que pertany al comitent que va encarregar el tern, segurament un dels priors de la canònica de Roda. La tècnica de brodat de l’estrella és la de fil d’or (làmina d’argent recoberta d’or que embolcalla una ànima de fil de seda) tibat, subjectat per puntades de fil de seda de color daurat. Les pinyes tenen la part inferior de fil d’argent tibat i la superior de fil d’or també tibat. La fullaraca és també d’or tibat amb sedes de colors blau i verd alternades en diagonal; l’extrem superior dret i l’inferior esquerre són de seda verda, i de seda blava els altres dos. L’escut mostra el fons de brodat d’or escacat amb farcits interiors i el castell és de seda blava. Al centre de cada braç del rectangle hi ha una flor amb els pètals en espiral i amb el botó de sedes de color, en què s’alternen la seda blava per a les dels braços inferior i superior amb la verda per a les dels laterals; la tècnica de realització de les flors és la de l’or farcit i de l’or tibat per als pètals. Els paraments són del segle XIV, per l’ús del vellut llis, que anteriorment no es troba a la Corona d’Aragó, i perquè aquest té la trama de lli, com altres de trobats d’aquestes dates en el mateix reialme. Segurament va ser fabricat a València, el principal centre seder de la Corona. Des del punt de vista estilístic el brodat és gòtic, pels temes decoratius utilitzats, de cap a mitjan segle XIV.
La part baixa de les mànigues presenta també un parament de vellut diferent dels faldons. És de vellut llis tallat d’un sol cos. Té dos ordits (un fil de seda de color granat és l’ordit de fons; un fil de seda del mateix color, el de pèl) i una sola trama, de seda daurada, que els lliga tots dos. És teixit amb teler de vellut de llisos i pedals. Mostra brodats aplicats que formen tiges recargolades amb pinyes als seus extrems. Tècnicament és brodat de cordonet de fil d’or, d’or tibat i de seda groga al voltant de les pinyes aplicades. El brodat és força matusser pel que fa a estil i tècnica. Aquests paraments foren col·locats posteriorment, segurament en la citada restauració decidida el 1499. Algunes consideracions tècniques poden ajudar a corroborar aquesta hipòtesi: el vellut té la trama de seda, la qual es troba en els velluts fabricats a la Corona d’Aragó al segle XV. El tipus de decoració brodada amb les tiges corbades és més de la fi del gòtic, ja amb elements del Renaixement. El treball és de qualitat molt menor, com si s’hagués volgut substituir un parament, fet malbé per l’ús, per un altre, sense tenir en compte la unitat d’estil, cosa molt corrent al llarg de la història dels ornaments litúrgics.
Les costures són cobertes de vellut, tant de l’original del segle XIV com del de la restauració posterior, que coincideix precisament amb la zona de les costures dels braços. L’escot es corda lateralment amb botons en forma de gla, fets de passamaneria de seda grisa. Totes les peces que formen el tern són rivetades per un serrell de passamaneria de fils de seda que combina de forma alternativa el beix-rosat i el blanc-daurat. Tot el tern és folrat de tela de lli de color blau fort, lligament pla, feta amb teler de llisos i pedals.
La peça més important del tern de Sant Vicenç és la casulla. L’escapulari és brodat i repeteix el mateix tema iconogràfic en la part davantera i en la posterior: l’arbre de Jessè. Aquesta iconografia té la seva base textual en el Llibre d’Isaïes (11, 1-10) i és la representació figurada del llinatge de Jesús. La representació iconogràfica és la següent: Jessè adormit, del seu cos surt un arbre, generalment un cep, entre les branques del qual hi ha, de forma ascendent i de baix a dalt, el seu fill el rei David, Salomó i altres reis de Judà, els profetes de l’Antic Testament, a voltes també les sibil·les de l’antiguitat clàssica i, al capdamunt de l’arbre, la Mare de Déu amb l’Infant i altres escenes de la vida de Jesús. A l’escapulari de la casulla del tern de Sant Vicenç manca la figura de Jessè a ambdós costats. Hi ha les sibil·les juntament amb els profetes, la Mare de Déu amb l’Infant és a la zona superior de la part posterior i manca una escena a la part superior davantera. Aquestes mancances demostren que va ser tallat i se’n van perdre escenes, tal com va afirmar A.J. Christie el 1938.
El brodat és del tipus opus anglicanum, pictòric i historiat, és a dir, de pintura a l’agulla, fet a Anglaterra, en tallers de Londres i dels seus voltants. Es brodava sobre una base de lli col·locada en un bastidor, on calia traspassar el dibuix del cartó fet per un pintor. L’escapulari de la casulla de Sant Vicenç té el fons de lli completament recobert de brodat de fil d’or que forma figures vegetals, fulles i tiges. El tronc de l’arbre, un cep, i les vestidures dels personatges són fets amb sedes policromes matisades per a obtenir efectes ombrejats pictòrics. Les carnacions són brodades en part; sobre la base de lli gruixut s’aplicava un altre teixit de lli més fi per a fer-les i només es marcaven els trets de la cara i els ulls, mitjançant pintura o amb brodat de sedes. La resta no es brodava, només el centre de les galtes, amb un cercle de seda, color carn, tal com es pot observar en els personatges d’aquest escapulari. L’opus anglicanum es caracteritzava per l’especial moviment del cos de les figures i pels caps grans, els ulls exagerats i els trets de la cara estilitzats. Les figures eren expressionistes. L’escapulari de la casulla del tern de Sant Vicenç va ser brodat entre el 1340 i el 1360, en un moment en què el brodat opus anglicanum inicià una exageració de les seves característiques estilístiques. És una de les cinc peces conegudes, brodades amb aquesta tècnica, que es conserven actualment a l’Estat espanyol.
No se sap en quin moment l’escapulari brodat va arribar a la canònica de Roda de Ribagorça, d’on prové el tern; tampoc el teixit principal que el forma. Pel que fa al brodat, pot mantenir-se la hipòtesi de l’arribada d’aquest a través de la Gascunya, que al segle XIV pertanyia a la corona anglesa, o a través d’Avinyó, on hi havia la cort pontifícia en aquell moment i on eren molt apreciats els ornaments amb brodat anglès, segons consta en els inventaris de la cort papal d’Avinyó. Segurament devia haver-n’hi un important mercat. Dos dels ornaments brodats en opus anglicanum que es conserven a l’Estat espanyol, la capa de Benet XIII o de Daroca (Museo Arqueológico Nacional, Madrid) i la capa del cardenal Gil de Albornoz (Museo de la Catedral de Toledo), van arribar per aquest camí.
Bibliografia consultada
Álbum..., 1888, pàg. 24 i il·l. núm. 4; Bertaux, 1910, planxa II-I ; Folch i Torres, 1922, pàg. 1-24; Christie, 1938, pàg.116-118, fig.105, planxes LXVII-LXIX; Ainaud, 1952b, pàg. 24-25; King, 1963, pàg. 41-42; Lladonosa, 1979, pàg. 227; Iglesias, 1980, pàg. 25; Brel-Bordaz, 1982, pàg. 115 i 117; Martín i Ros, 1991a, 1991b i 1992a; Wardwell, 1992, pàg. 359-361 i 377; Martín i Ros, 1995-96, 1997-98 i 1999b, pàg. 49-50, i 2003a.