Els armaris

Junt amb les caixes i els cofres, els armaris són, amb tota seguretat, el conjunt més interessant de mobiliari de grans dimensions del període que s’ha conservat fins a l’actualitat. I malgrat que aquestes peces són armaris exempts d’àmbit religiós, també n’hi havia d’àmbit domèstic. Els exemplars exempts eren minoria i la major part dels armaris eren encastats, sovint una simple obertura al mur proveïda, a vegades, d’una lleixa central, com els del segle XIII conservats a la capella de Santa Maria, antiga capella del Temple, que posteriorment esdevingué capella del Palau Reial Menor de Barcelona. Les notícies fan referència a aquests tipus de mobles, com l’“armari de fusta de tres cases [cossos] fermat a la paret” que apareix en l’inventari del 1398 de Guillem Ferrer. En l’inventari dels béns d’Arnau Pintor del 1403 hi havia “un armari que està fermat a la paret” i el 1498 es tenen notícies d’“un armari penjat a la paret”. Aquests armaris podien ser una obertura al parament tancada amb portes subjectades per frontisses i amb pany, tal com figura en l’inventari del 1410 del castell de Tous: “unes portes d’armari ab son forrellat, clau i pany” (Tous, mil anys d’història, 1981, pàg. 112), i apareix representat a l’escena del naixement de la Mare de Déu d’un retaule dedicat a santa Anna (col·lecció privada), de la primera meitat del segle XV; o bé una estructura de fusta posteriorment encastada al mur, com l’armari representat en les Obres de Sèneca, de la primera meitat del segle XIV, o en el Llibre d’hores de Maria de Navarra (foli 301v), possiblement de vers els anys 1341-42. L’interior del buc podia contenir lleixes, com l’armari que apareix a l’escena del miracle de sant Cosme i sant Damià del retaule procedent de l’església de Santpedor (MEV, núm. inv. 3882), del darrer quart del segle XIV, i al retaule de Sant Joan Evangelista de l’església parroquial de Palau del Vidre, del darrer terç del segle XV. També hi ha notícies sobre armaris exempts, sovint decorats amb policromia, com per exemple en l’inventari dels béns de Ramon Torrent del 1325, en què apareixen armaris de dues cases (cossos) pintats; en l’inventari de Francesc Sescases del 1373 figura “un armari de fust pintat”; Guillem Ferrer, el 1398, tenia, a part de l’armari encastat ja esmentat, “un altre armari amb lo front davant pintat de diverses figures; un armari gran de dues cases, pintat amb la història del comte de Barcelona”. Hi havia també armaris escriptori, dels quals no es conserva cap exemplar, si bé se’n troben de representats: es tracta d’armaris baixos amb un taulell superior que en alguns exemplars està lleugerament inclinat, tenen obertura al buc amb lleixes a l’interior i tancada amb portes, malgrat que algun no en porta. A l’escena de l’Anunciació al políptic de la Pierpont Morgan Library de Nova York (núm. inv. 158704), pintat entre els anys 1340-45, apareix representat, amb el detallisme propi dels Bassa, un armari escriptori. És un moble baix, de base quadrada, amb potes i el taulell superior inclinat. A la part posterior duu un plafó que és la prolongació de la post posterior del buc i al frontis presenta una doble porta amb pany (de tipologia similar als de cofres i arquetes) i forrellat. Més senzill és l’exemplar de la taula atribuïda a Pere Serra (Galeria Brera, Milà), de vers el 1404, que té un buc amb taulell superior i una lleixa interior i sense portes, un element que sí que apareix al moble del retaule de Sant Llorenç de Morunys (1390-1400), el plafó posterior del qual mostra treball de talla calada. Tampoc no duu portes l’armari de l’escena on hi ha representat sant Nicasi al retaule de Sant Sebastià i Santa Tecla de la catedral de Barcelona (1486-1498/1501) i el moble del retaule dedicat a la Mare de Déu de l’Institute of Fine Arts, de Detroit, del tercer quart del segle XV, entre d’altres.

Malgrat que els exemplars que han subsistit són d’àmbit religiós, els mobles civils mostraven sistemes constructius i solucions similars. Es conserva un nombre notable d’armaris, un grup important al monestir de Pedralbes, a Barcelona, un exemplar a Cornellà de Conflent, tots encara in situ, i els armaris litúrgics procedents del focus del Rosselló.

L’armari de Cornellà de Conflent

A la sagristia de l’església de Santa Maria de Cornellà, al Conflent, hi ha un magnífic armari, obrat durant els primers anys del segle XIV (Pascual, 2006b, pàg. 11), anterior, per tant, a les altres produccions. És un moble de planta rectangular, sense potes, format per un buc construït pel sistema de bastiments units amb encaixos de doble biaix reforçats amb clavilles. Els laterals estan constituïts per dues àmplies posts desbastades a l’aixa encadellades i encastades als muntants i als travessers mitjançant una regata. El frontis, compartimentat per una lleixa que s’imbrica en l’estructura, es tanca amb dues portes a la part superior i dues a la inferior, que s’encaixen al pla del buc i que estan fixades per dues frontisses llargues de pala. A la part inferior de l’interior del buc hi ha nou calaixos que llisquen sobre lleixes, encaixades a l’estructura del moble, que serveixen de suport. La decoració exterior s’articula a base de motllures de talla aplicades i clavades amb claus de cabota semiesfèrica formant motius geomètrics circulars, quadrats i rombes, una solució que remet a les adoptades en exemplars de mobiliari situats dins la tradició mudèjar, i que entronca amb alguns exemplars, com ara l’armari del museu de la catedral de Lleó, del segle XIII, l’armari reliquiari de Santa María de la Piedra, finalitzat el 1390, com també amb el repertori de les portes de tancament arquitectònic mudèjars obrades als territoris de la Corona d’Aragó durant el mateix període. Malgrat compartir sistema constructiu amb armaris del focus de la Corresa i la Picardia, del final del segle XIII, no mostra les solucions formals d’aquests i remet directament al conjunt de mobles de Pedralbes del segle XIV, pel que fa a estructura i sistema constructiu.

Els armaris de Pedralbes

El grup d’armaris del monestir de Pedralbes de Barcelona és el més extens i important d’aquesta tipologia. Conservats in situ, són un conjunt de cinc armaris, obrats entre l’inici i el final del segle XIV, situats a la sagristia alta del monestir (MHCB-MMP, núm. inv. 115107, 115108, 115109 i 115110) i a l’exposició permanent (MHCB-MMP, núm. inv. 115106, denominat tradicionalment “armari de la Reina”). Obrats amb similar sistema constructiu, presenten, com en el cas de Cornellà, constants definitòries de la producció del segle XIV, tant pel que fa a la construcció del moble, dels elements que en formen part, com dels recursos formals. Malgrat que alguns mostren intervencions i afegits posteriors, en conjunt conserven sense variar els trets fonamentals. Amb els bucs construïts amb el sistema de bastiments, els muntants i els travessers estan units amb encaixos a bisell o de doble biaix, segons l’exemplar i l’encaix en particular, i reforçats amb clavilles. Porten els laterals i la fonadura formats per posts desbastades a l’aixa i encastades al bastiment mitjançant regata. Les peces 115107 i 115108 porten els muntants i travessers decorats amb dobles incisions tallades, articulades a manera de motlluratge, que en ambdós casos es repeteix també a la decoració de les posts dels laterals, que esdevé especialment remarcable en el darrer. Aquest repertori es repeteix als calaixos del 115107, que conserva tres d’aquests elements originals. Aquests calaixos estan situats sobre lleixes que serveixen de base i estan confeccionats amb emmetxat de cua d’orenella, decorats a la part superior i inferior amb doble incisió, on s’aprecien restes de policromia de color vermell. Cadascun porta dos tiradors de ferro forjat amb solucions paral·leles a les nanses dels cofres, amb els quals comparteixen cronologia. Els dos exemplars tenen elements afegits, resultat d’intervencions modernes, com són les portes, el taulell superior i les motllures d’un dels costats en el cas del 115107, i la motllura superior, els elements vogits de les potes i les safates lliscants interiors en l’exemplar 115108. L’armari 115109 mostra l’estructura i les portes originals de doble fulla articulades i unides al buc amb llargues frontisses de pala, que ocupen quasi per complet cada porta, les quals remeten a la solució de les portes de Cornellà. L’esquerra conserva el tirador original. La motllura superior va ser afegida modernament, com també ho semblen les posts que cobreixen els laterals i arriben fins a terra. L’interior està completament refet. Les potes, formades per la prolongació dels muntants, estan decorades amb aplicació d’una peça tallada amb treball de vogit de repertori gòtic. No presenta incisions i el caràcter del treball de talla sembla suggerir una cronologia posterior a la dels armaris anteriors, possiblement del final del segle XIV o l’inici del XV. L’exemplar 115110, malgrat que comparteix la solució de doble porta articulada, porta frontisses més elaborades, amb treball de repussat puntejat als extrems. Conserva elements originals, com ara el pany, similar als de les arquetes i els cofres, de factura molt fina, però els calaixos interiors i els laterals estan refets modernament. Comparteix seqüència cronològica amb l’exemplar anterior.

A banda d’aquest conjunt, cal fer esment d’un seguit d’armaris de factura molt bàsica, de caràcter pràctic, obrats per tal d’adaptar-los a les necessitats de la comunitat. De formes molt senzilles, no sempre és possible establir-ne la seqüència cronològica i es pot considerar que estan obrats en un període ampli, entre el final del segle XIV i l’inici del segle XVI. Són un grup de vuit armaris entre els quals destaca l’exemplar 115293, del final del segle XV o l’inici del XVI, obrat amb emmetxat de cua d’orenella en la construcció del buc, amb motlluratge aplicat, amb solucions paral·leles a les caixes de la segona meitat del segle a la socolada i als plafons del frontis i laterals.

L’armari de la Reina

Aquest armari (MHCB-MMP 115106), procedent de la sagristia alta de l’església del monestir, és un moble vertical constituït per un sol buc bastit amb sistema constructiu similar al dels armaris 115107, 115108, 115109 i 115110. Porta quatre llargs muntants que constitueixen les cantoneres del moble, units entre si a dalt i a baix mitjançant amples travessers i que es prolonguen fins a terra, configurant les potes. Està compartimentat per una lleixa que s’imbrica en l’estructura i configura, a la seva part frontal, un travesser situat a més o menys un terç de l’alçada total del moble, un recurs que entronca amb el de Cornellà. Com en el cas d’aquest últim, l’armari es tanca amb dues portes (aquí d’àlber) a la part superior i dues a la inferior, que s’encaixen en el mateix pla de l’estructura, malgrat que, a diferència del de Cornellà, les frontisses no ocupen tota l’amplada de les portes. Els laterals i la part posterior estan confeccionats mitjançant posts de pi desbastades a l’aixa superposades, com en el cas del 115107, i encastades en una regata dels muntants, com en la resta d’exemplars. Les portes superiors estan decorades amb treball de talla i conformen un motiu calat de finestra geminada amb dos arcs apuntats amb traceria a la part superior, i que porta al carcanyol un motiu trifoli inscrit en un cercle rebaixat; els dos laterals presenten dos motius quadrifolis calats a la post superior. Com en el cas dels armaris 115107 i 115108, la decoració dels muntants i travessers es realitza a base d’un senzill motllurat obrat mitjançant incisions longitudinals en parelles que segueixen el sentit de cada peça. Així, són verticals als muntants i horitzontals als travessers, sempre disposades a l’àrea propera als angles, i mostren restes de pintura original de color vermell-ataronjat, possiblement mini. El sistema constructiu, amb l’ús del sistema de doble biaix, observat en representacions de la primera meitat del segle, i la correspondència formal de l’armari amb d’altres que tenen calaixos obrats amb cua d’orenella, un sistema documentat al segon terç de la centúria, porta a situar la confecció del moble durant la primera meitat del segle XIV, i atès que el monestir s’inaugurà el 1327 no és aventurat, considerant que en aquell moment devien existir si més no els mobles indispensables, situar la seva cronologia entorn del segon quart del segle. L’estudi en detall de les mides del moble amb les emprades a l’època permet situar-ne la producció a Barcelona, atès que l’alçada exterior coincideix amb una cana de destre d’aquesta ciutat. Així mateix, les altres dimensions (exteriors, interiors i gruix de les posts) corresponen a mesures exactes o divisions (pams) de la cana de destre de Barcelona o de la cana de la mateixa ciutat. El destre era la unitat de mesura bàsica medieval pròpia de Barcelona, fonamental per a fer tota mena de càlculs i amidaments, i que s’emprava també en la construcció d’edificis. Les mides de l’armari i la seva estructura semblen suggerir que potser es tractava d’un moble per a ser encastat al parament en alguna estança del monestir.

Els armaris litúrgics del focus del Rosselló

Obrats per ser situats als altars i sagristies de les esglésies, els armaris litúrgics devien ser força corrents al Rosselló entre la producció de mobiliari del període, atesos els conservats i les notícies d’exemplars actualment desapareguts. Es coneixen documentalment els d’Ortafà, que el 4 de novembre de 1370 Pere Baró I es comprometé a pintar de dins i de fora; el d’Elna, que consta a l’inventari del 1399 fet després de la mort de l’esmentat pintor i que figurava juntament amb altres armaris; el de Pasiòls, que el 13 de juny de 1397 Pere Baró II es comprometé a fer similar al que existia a Pollestres; el de Sant Mateu de Perpinyà, contractat per Jaubert Gaucelm al juny del 1398, i els tres de l’església de Millars, un amb l’Home dels Dolors i l’Anunciació i els altres dos dedicats a la Mare de Déu (Patton, 1996, pàg. 391).

L’estudi d’aquests armaris litúrgics del Rosselló, que s’ha limitat a la pintura, s’ha de bastir, també, des del vessant del mobiliari, oferint conclusions de la producció des d’una òptica global.

El treball pictòric dels quatre exemplars que s’han conservat s’estudia en el capítol “Girona i el Rosselló a la segona meitat del tres-cents”, del volum Pintura I d’aquesta col·lecció. Aquí es farà referència especialment a l’estudi dels aspectes que involucren aquestes obres des del punt de vista del mobiliari. Malgrat que tots quatre presenten diferències de sistema constructiu, en cap cas es tracta d’una estructura de factura senzilla, i cal relacionar-la amb els sistemes estructurals del període. Aquest extrem és especialment important en el cas de l’armari d’Elna, tal com ja s’ha explicat. Aquest exemplar, avui desmembrat, era un armari de planta rectangular format per una sola post a cadascun dels laterals i part superior, tres posts a la part inferior i a la fonadura posterior, amb el buc conformat pels laterals i la part inferior units mitjançant emmetxat de cua d’orenella. Les fotos anteriors a la intervenció mostren que el moble no tenia potes, possiblement per tal de ser mostrat sobre un altar. La part frontal duia dues portes que s’inserien en el pla del frontis, sostingudes per dues frontisses de pala rectes i llises que ocupaven tota la superfície de la fulla, una solució habitual, tal com ja s’ha explicat. Els costats, llisos, finalitzaven a la part superior en un remat motllurat. A l’interior presentava treball de talla daurada formant un arc i cresteria. Actualment es conserva gran part de l’armari, malgrat que falta tota la part frontal i les posts frontal i posterior de la fonadura inferior. L’estudi del 1997 posà de relleu l’afegit de la taula posterior, on apareix la representació de la Mare de Déu de la Humilitat. La taula, sens dubte aprofitada, està aplacada sobre les tres posts que formen l’estructura, que s’encaixaven a la part inferior, mentre que la taula cobreix l’estructura inferior, la qual cosa no s’adiu amb el sistema estructural que apareix de la part frontal del moble. Possiblement es tractava d’un moble per col·locar sobre un altar, de tal manera que permetés la contemplació de totes les cares. Al Meadows Museum, de Dallas, se n’hi custodia un exemplar de grans dimensions (MM, núm. inv. 91.07). Molt reconstruït (Patton, 1996, pàg. 386), no conserva els suficients elements originals per a establir-ne el sistema constructiu, malgrat que no és aventurat pensar que possiblement era similar al d’Elna. Se’n conserva la part posterior, obrada com en el cas anterior, a partir de tres posts, i les portes, amb dues posts. Semblen de factura posterior els laterals, la part superior, com també el treball de talla interior del buc, la lleixa i els pilars exteriors i la cresteria del coronament. L’exterior de les portes és ornat amb treball de motllures incises aplicades i entrellaçades, d’un fort regust mudèjar, i amb elements florals de talla. Aquests elements ofereixen seriosos dubtes d’autenticitat i possiblement són moderns, fruit de la mateixa intervenció que el treball de talla de l’interior. A més, estan aplicats, a diferència d’altres exemplars de mobiliari on aquest sistema de decoració apareix fixat amb claus. Són originals, però, les frontisses subjacents, que com en els altres casos presenten pales que ocupen tota la fulla de les portes.

L’armari exposat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC, núm. inv. 15.835) mostra similituds amb l’anterior pel que fa al treball exterior de les portes, present també als laterals. Com en el cas anterior, és possible que sigui resultat d’una intervenció posterior, obrada per la mateixa mà, igual que la capa de policromia que cobreix la part exterior del moble, un extrem que resta per confirmar. L’estructura sembla construïda amb el sistema de bastiments, malgrat que és difícil afirmar-ho amb certesa atesa la capa pictòrica, i no s’ha constatat la presència de clavilles, per la qual cosa és possible que els encaixos siguin a trau i metxa. Els muntants es prolonguen en tota l’alçada del moble, i conformen a la part baixa les potes. La part frontal presenta dues portes que s’encaixen al pla del frontis, sostingudes per frontisses similars a les dels altres armaris i que, com en el cas de Dallas, apareixen sota el treball de motlluratge. L’interior està compartimentat amb una lleixa, situada aproximadament a la meitat del buc i que, a diferència de l’armari de Dallas, sembla original. En aquest cas es tracta d’un armari autosustentant que es devia situar a l’interior de l’església arrambat a la paret, mentre que el de Dallas potser era emplaçat sobre un altar, encara que els pocs elements que en resten dificulten aquesta afirmació. Un altre armari del segon quart del segle XV es conserva Museu Episcopal de Vic (MEV, núm. inv. 569). De factura molt simple, està bastit amb emmetxat de cua d’orenella, com indiquen les unions de biaix. El moble està format per un buc constituït pels laterals i part superior i inferior amb la fonadura clavada, i tancat a la part frontal per dues portes sostingudes per frontisses que queden al mateix pla que el frontis. Sembla que era un armari per ser fixat a la paret i, malgrat el sistema constructiu emprat, es tracta d’un exemplar de factura molt senzilla si es compara amb altres tipologies de mobiliari.

Bibliografia consultada

Escudero – Mainar, 1976; Mainar, 1976; Tous, mil anys d’història, 1981; Aguiló, 1987; Rodríguez, 1990; Barrachina, 1994a; Patton, 1996; Piera – Mestres, 1999; Piera, 2001; Vinyoles, 2006; Pascual, 2006b, 2006c, 2006d i 2007b.