Els calzes del monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges

El calze és símbol de la Passió de Crist i de l’exercici de la justícia de Déu. Els evangelis (Mt 26, 27; Mc 14, 23; Lc 22, 17) s’hi refereixen com el vas en què Jesús va fer la consagració del vi. Aquest objecte s’ha obrat al llarg de la història amb tota mena de materials, però va ser a partir del segle V que s’utilitzaren els metalls preuats i la pedreria per a la seva fabricació. El concili de Braga (any 675) determinà, a més, que els calzes de l’eucaristia no havien de servir per a l’ús profà. El calze medieval va tenir sempre el caràcter de vas sagrat, se li conferí una finalitat mistericoreligiosa en sacralitzar-se la seva funció, i la seva realització material va estar subjecta a la normativa del Decret de Gracià, redactat entre el 1140 i el 1142, i autoritzat des del segle XIII (Gudiol i Cunill, 1902, pàg. 120, 172 i 451). L’aixovar d’argenteria sacra del monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges (l’Urgell) conserva dos calzes gòtics que tot seguit s’analitzaran.

El més antic és de color d’argent, conserva reserves sobredaurades i és embellit amb aplicacions d’esmalt translúcid. És la manufactura més antiga que es coneix amb marca bipartida de Tarragona, TARA / GONA, punxonada a l’anvers de la peanya amb lletres gòtiques inscrites en un espai quadrangular (19,5 a 17 17 cm). L’esmentada marca és una nova variant que s’ha d’incloure entre les utilitzades per l’obrador de Tarragona durant l’època gòtica (Martínez Subías, 1988, pàg. 183). La referència documental més antiga que es coneix de l’esmentat taller és a l’inventari del testament de l’arquebisbe Arnau Sescomes (25 de setembre de 1346), on es diu: “Ítem II plates planes marchats, cum marcha Terracone” (Rius, 1930, pàg. 236).

La peanya d’aquest calze adopta la forma d’estrella sisavada, és gairebé planiforme i cavalca sobre el reduït sòcol compost per una sanefa d’estries perimètriques sobremuntada per una cadeneta de rosàcies. Dividida en sis campers pel suau relleu de les arestes, allotja tres plaques trapezoïdals esmaltades amb les escenes de l’Anunciació, la Crucifixió i el Precursor amb sant Joan Evangelista, respectivament. Les escenes foren cisellades a la baixa talla, i, mitjançant l’aplicació dels esmalts translúcids o transparents –blau safir, verd herba, groc d’or i morat–, aconsegueixen uns efectes cromàtics de forta intensitat que contrasten amb la llisa nuesa de la planxa on són encastats. Aquesta tècnica sembla que es va importar d’Itàlia, a la darreria del segle XIII, i des de Pisa, Siena o Montpeller s’estengué, durant el segle XIV, als diferents centres d’Europa. Generalment, des del final del segle XII i el principi de la centúria següent, els esmalts es caracteritzaren pel predomini de les coloracions blavoses –igualment compartides per vitralls i il·luminacions gòtiques dels manuscrits–, que, junt amb altres colors, es relacionaven metafòricament amb el paradís. A les Escriptures, el blau safir era el color vinculat a les portes de la Jerusalem celestial i als peus del mateix Déu, a més de ser considerat per Marbode, bisbe de Rennes (Angers, 1035-1123), en el seu De lapidibus, com “el joiell dels joiells”. També Hug de Santvíctor (1096-1141) estudià la importància mística del color blau (Boehm, 2001, pàg. 29).

La tija d’aquest calze és de planta hexagonal i delimitada als extrems per una motllura de bordó i la mateixa sanefa de rosàcies que hi ha al front vertical del peu.

El nus és prismàtic, tot sobredaurat, amb arestes i exornat amb sis botons tetralobulats d’esmalt blau que envolta els rostres d’apòstols i sants. La blancor d’aquestes figuracions i les de la peanya destaca espectacularment sobre el fons, les representacions florals i la indumentària.

La copa, de configuració cònica, molt oberta i llisa, mostra el metall en blanc, excepció feta del llavi, que es va daurar, com tot l’interior del recipient. Aquesta alternança de plata blanca i daurada confereix a la peça un moderat contrast de color que ajuda a remarcar-ne els volums i a diferenciar-ne les formes estructurals.

Sens dubte el calze gòtic amb esmalts del monestir cistercenc de Santa Maria de Vallbona pot considerar-se com un dels exemplars més qualificats que es conserven d’aquesta tipologia i època a Catalunya. Atesa la seva estructura, les estilitzades figures i la suau cadència de la indumentària, sense oblidar el predomini del sentit lineal –introduïts a l’esmalteria des del 1350–, la peça podria datar-se dins la primera meitat del segle XIV.

Calze barceloní del primer quart del segle XV conservat al monestir de Vallbona de les Monges. Al revers del peu i al llavi de la copa apareixen els punxons + BA / RCh i BA. Entre els seus esmalts sobresurt el de l’escena del Calvari, en un medalló de la peanya.

cedida pel monestir de Vallbona de les Monges

Molt diferent, pel que fa a la seva estructura, és el segon calze, obrat a Barcelona a l’entorn del 1400 o al llarg del primer quart del segle XV. És d’argent sobredaurat, fos, cisellat i amb restes d’esmalt (21,5 a 17 17 cm). Al revers del peu i al llavi de la copa foren punxonades, respectivament, les marques + BA / RCh i BA.

El peu presenta planta estrellada amb alternança de lòbuls i pics dins un esquema circular. La plataforma és dividida en sis camps per arestes i s’exorna amb cinc botons convexos mitjançant la tècnica de l’embotit. Al front anterior de la peanya figura una medalla on se cisellà el Crucificat, la Mare de Déu i sant Joan Apòstol al peu de la creu. Conserva restes d’esmalt translúcid blau i verd. La composició, el traç del dibuix, l’expressivitat dels rostres i l’ampul·lositat de la indumentària palesen ja les formes del gòtic internacional.

La tija és de planta hexagonal i s’inicia sobre un cos arquitectònic que serveix de transició entre la peanya i l’esmentat eix vertical. El seu disseny recorda l’estil dels finestrals geminats amb traceria trilobulada i contraforts als escaires, característics del període de transició entre els segles XIV i XV. Així mateix, els esmalts translúcids de les finestres –blau safir i verd herba alternats sobre una xarxa de rombes– suggereixen els vitralls de l’arquitectura de l’època.

El nus és prismàtic i està subjectat pels pols per dues motllures sisavades; apareix ornamentat amb sis losanges molt prominents que mostren, respectivament, la creu de sant Jordi i un pany de muralla coronada per merlets; s’hi utilitzà el cisell i l’esmalt opac blanc i vermell. Al llarg de la tija es veuen també bordons molt prims que assenyalen els diferents trams. Al capdamunt, una mena de sotacopa, trevolada i botonada, recull la copa campaniforme –més esvelta i de boca més reduïda que la del calze anterior–, molt similar en estructura a altres calzes laborats a l’entorn del primer quart del segle XV. L’escena del Calvari –cisellada al medalló que hi ha a la peanya– i les arquitectures de l’eix donen suport a l’esmentada cronologia. La factura palesa equilibri i fermesa pel que fa al conjunt de formes i volums. A més, la mateixa nuesa ornamental remarca l’aspecte estètic de la línia i el disseny volumètric, emparats en l’ampla peanya, que confereix a tota la manufactura solidesa i sustentació.

Els dos calzes gòtics del monestir de Santa Maria de Vallbona, en virtut de la seva funció litúrgica, poden classificar-se com a calzes de sacrifici o calzes menors emprats per a la consagració en les celebracions ordinàries, i es diferencien així dels calzes ministerials o calzes majors, que eren de dimensions més notables i servien per a distribuir el sanguis (vi consagrat) entre els sacerdots concelebrants.

Bibliografia consultada

Gudiol i Cunill, 1902; Rius, 1930; Martínez Subías, 1988, 1992a i 1992d; Boehm, 2001.