Els cofres

D’entre el conjunt de mobles d’època gòtica obrats als països de la Corona d’Aragó destaquen els cofres, una tipologia de la qual s’ha conservat un grup important d’exemplars i que presenten paral·lelismes amb un grup igualment nombrós d’arquetes. El conjunt mostra característiques definitòries i, atesa la quantitat d’exemplars conservats, sembla que foren una de les tipologies de contenidor més habituals. Construïts amb fustes desbastades a l’aixa unides a topar o a mitja mossa, estan formats per un buc rectangular prolongat a cada lateral per una peça clavada que forma els dos peus de cada costat i porten la fonadura clavada. Tenen tapa bombada d’una sola peça unida al buc amb anelles de ferro forjat. Recoberts exteriorment, amb certes excepcions, de pell, presenten reforços a les cantoneres del buc i de la tapa de planxa de ferro forjat, i llandes de ferro forjat amb expansions, clavades verticalment, que cobreixen la tapa, el frontis i els laterals del moble. Generalment se situen en nombre de set al frontis del buc i la tapa i es fixen directament a la fusta amb llargs claus de cabota arrodonida o semiesfèrica, clavats a la part central de les expansions, mentre que la planxa de ferro està clavada perimetralment amb claus similars. A la part posterior i inferior del buc porten llandes llises, també clavades. Així mateix, tenen nanses a la tapa, als laterals i a la part frontal del moble. En tots els casos, porten pany frontal perquè es puguin tancar.

Les notícies documentals referents a aquesta tipologia són freqüents a partir del segle XIV i durant tot el XV. La primera notícia de què es disposa amb la denominació “cofre” per a aquest tipus de contenidors data del 1321, malgrat que hi ha notícies anteriors possiblement referides a mobles similars. Els cofres podien ser recoberts de cuir (“encuirats”) o de tela (“drap encerat”, “drap de serzill blanc”, “endrapat”) i en tots els casos portaven llandes exteriors de ferro forjat que formaven part del sistema constructiu. Apareixen denominats com a “cofres ferrats” en els inventaris i és precisament el treball de la forja l’element definidor per a establir les diferents tipologies, efectuant la classificació a partir de les característiques formals de les llandes. L’estudi dels nombrosos exemplars conservats i de les fonts iconogràfiques de l’època (fonamentalment pintura) ha permès establir la classificació de la producció en sis grups principals.

La primera tipologia (A) està formada per un conjunt de cofres amb llandes de secció arrodonida o completament semicircular, amb expansions a manera de sis pètals perfilats fixades a la fusta a la part central de l’expansió per un sol clau de cabota semiesfèrica. El segon grup (B), el formen cofres amb llandes planes i llises, de secció rectangular, amb expansions de quatre pètals fixades a la fusta a la part central de l’expansió per dos claus de cabota semiesfèrica. Aquestes tipologies comprenen gran part dels exemplars conservats i seran analitzades en profunditat més endavant i en l’apartat de la manufactura de la pell d’aquest mateix volum. La tercera tipologia (C) porta llandes de secció rectangular lleugerament arrodonides als cantells, i expansions de sis pètals perfilats amb treball de forja i clavades a la fusta a la part central de cada expansió per un clau de cabota semiesfèrica. Formen aquest grup l’exemplar conservat al Museu del Monestir de Pedralbes (115.067) i els cofres representats al retaule dedicat a sant Llorenç i al retaule de Sant Gabriel Arcàngel, ambdós a la catedral de Barcelona. El cofre de Pedralbes, malgrat que la disposició de les llandes i estructura de les potes segueix les constants formals dels cofres, presenta particularitats estructurals. El buc ha estat construït amb posts serrades i possiblement unides mitjançant emmetxat de cua d’orenella, atès el tipus de juntures observades al cantell superior del buc, ja que els cantells laterals apareixen recoberts verticalment amb planxa de ferro. La tapa, a més, és plana, a diferència de la resta d’exemplars. L’especificitat constructiva d’aquest cofre no contradiu la cronologia de les representacions, dels darrers anys del segle XIV, possiblement el període durant el qual es va començar a obrar la majoria de mobiliari amb posts serrades.

El quart grup (D) és un conjunt de cofres amb llandes de secció rectangular planes i llises, amb expansions arrodonides o circulars. En formen part un cofre actualment en una col·lecció privada (que al final de la dècada del 1990 era en comerç) i els mobles representats al Salteri anglocatalà de París (BnF, ms. Latin 8846), en el Llibre d’hores de Maria de Navarra (BNaM, ms. Latin I. 104/12640), a les taules de la Mare de Déu i la Trinitat de Vallbona de les Monges (MNAC, núm. inv. 9919-9920), a la taula del somni de sant Esteve (col·lecció privada) (vegeu-ne una fotografia en el volum Pintura I d’aquesta col·lecció, pàg. 190), al retaule de la Mare de Déu de Cardona (MNAC, núm. inv. 15885), al retaule de Santa Marta d’Iravals (Cerdanya), al retaule de Sixena (MNAC, núm. inv. 15916), a l’escena de l’Anunciació del retaule de Sant Bartomeu (MDT, núm. inv. 2946-2948), en una de les taules dedicades a santa Anna (col·lecció privada) (Gudiol – Alcolea, 1987, núm. 258, fig. 461), al retaule dels Sants Joans a l’església d’Albocàsser (Alt Maestrat) i al retaule de Sant Antoni Abat (MNAC, núm. inv. 45854).

Una altra tipologia (E) són els cofres amb llandes de ferro lleugerament arrodonides als cantells amb expansions de quatre pètals perfilats fixades a la fusta a la part central de l’expansió amb un clau. Formen aquest grup els cofres representats al retaule dedicat a la Mare de Déu i sant Joan Baptista de l’església parroquial de la Cuba, al Baix Cinca (desaparegut) i la taula dedicada a sant Pere (Hispanic Society of America, Nova York). Finalment, el darrer grup (I) presenta les llandes rectes i llises, sense cap tipus d’expansió, i està constituït per l’exemplar representat a l’escena de la mort de l’home ric al Salteri anglocatalà de París, foli 106.

A més de les representacions tipològiques, la iconografia ofereix més dades sobre el treball del ferro, amb la reproducció precisa de nanses i panys. Les nanses apareixen disposades a la part central de la tapa, al centre de cada lateral i a la part frontal del buc, a banda i banda del pany. Són de secció rectangular, forjades formant una estructura rectangular de tres costats amb el lateral major corbat cap a l’interior, de tal manera que els extrems queden lleugerament sortits i, depenent dels exemplars, poden ser completament afuats, formant remats molt apuntats. En tots els casos estan unides al suport de fusta mitjançant anelles en les quals s’insereixen els extrems de la peça. Els panys podien ser encastats al buc, amb placa exterior plana arrodonida o de perfil sinuós, o bé clavats directament sobre la fusta exterior del buc. En aquest cas porten caixa quadrada ressaltada, acabada als vèrtexs en un petit eixamplament (a vegades) i prolongació afuada dels extrems, que en certs exemplars pot ser molt pronunciada. Igual que altres elements, com els presents a les portes, les reixes o els penells (Amenós, 2004b, pàg. 79, 98 i 132), els ferros aplicats al mobiliari es podien recobrir daurant-los, aplicant-hi una capa d’estany, de pintura o de pàtina fosca. Les representacions ofereixen un ampli ventall de llandes daurades (com en el cas dels cofres a l’escena de l’avís de l’àngel als Reis d’Orient del retaule de Sant Gabriel Arcàngel de la catedral de Barcelona o del retaule de la Mare de Déu de Cardona), llandes recobertes amb estany (taula de la Mare de Déu de Vallbona de les Monges) o de color fosc, possiblement deixant el ferro amb el seu color o recobertes de pàtina (l’escena de la mort de l’home ric al Salteri anglocatalà de París). Així mateix, la pell o la tela que els recobria podia presentar un ampli ventall cromàtic, que va des del negre (Llibre d’hores de Maria de Navarra), blau i verd (Salteri anglocatalà de París), fins al vermell (retaule de Sixena) o el color natural de la pell (retaule dels Sants Joans a l’església d’Albocàsser).

Sembla que els cofres s’obraren fonamentalment al segle XIV i que a la centúria següent es deixaren progressivament de construir. Malgrat això, es pot pensar que potser cal situar l’aparició d’aquesta tipologia al segle anterior; de la mateixa manera que ho feren altres formes estilístiques, devia ser al segle XIII quan es van posar les bases de la producció d’aquest mobiliari, que al XIV s’obrà en quantitats força elevades. La primera representació apareix al ja esmentat Salteri anglocatalà de París (1330-40). Així doncs, es pot afirmar la presència de cofres ferrats als primers anys del segle. La darrera referència apareix al retaule dels Sants Joans d’Albocàsser, pintat cap al final de la segona dècada del segle XV, malgrat que Barrachina situa la darrera representació pictòrica el 1433 (Barrachina, 1994a, pàg. 34), però es refereix a un moble que cal identificar com una arqueta. Sigui com vulgui, és segur que es deixaren d’obrar durant el primer terç de segle i possiblement al final de la centúria eren considerats mobles antics, que probablement havien caigut en desús, tal com apareix esmentat en alguns inventaris.

Un nombre important dels exemplars conservats cal adscriure’l a un possible focus productiu situat a Barcelona (Pascual – Pascual, 1994, pàg. 181). El conjunt el formen els cofres dels grups B i C, als quals cal afegir un altre exemplar que no es correspon amb cap de les dues tipologies. En tots els casos es tracta de peces recobertes exteriorment de pell i amb reforços de ferro i són tractats en l’apartat de la manufactura de la pell en aquest mateix volum.

Els cofres ferrats i policromats

Una variant tipològica molt interessant correspon als cofres policromats i amb escuts, que en tots els casos presenten ferros del grup A. El conjunt, format per cinc exemplars coneguts, és similar als anteriors pel que fa al sistema constructiu i les característiques generals, encara que la fusta ha estat tallada en baix relleu, enguixada i posteriorment policromada. La decoració, doncs, se centra en el treball directe de la fusta i l’aplicació pictòrica, que, juntament amb el treball de forja, articulen un conjunt de gran coherència formal. La tapa mostra dos registres (situats a l’àrea frontal i posterior) de vuit escuts situats dins motius hexalobulats. Entre aquests hi ha un registre central de vuit motius circulars amb set aspes o remolins, emplaçats entre les tires o llandes de ferro forjat. El sistema decoratiu es repeteix al buc, on el frontis i els laterals presenten dos registres horitzontals d’escuts similars als anteriors. La capa pictòrica, aplicada sobre una preparació d’enguixat, és de color blanc, i cadascun dels costats que en configuren el buc i la tapa porten una fina línia a manera de faixa perimetral de color negre que emmarca la composició. Els escuts (de la tipologia curvilinis triangulars, habituals a la Corona d’Aragó) estan perfilats amb una línia negra que contrasta amb la de color vermell que perfila els motius hexalobulats i els elements circulars. L’interior dels escuts i de l’hexalòbul que l’emmarca és de color fosc, un aspecte que podria suggerir l’aplicació de làmina de plata, potser posteriorment colrada, un tipus de decoració en sintonia amb la policromia. L’observació feta porta a qüestionar, però, aquesta idea. L’anàlisi de les capes d’un exemplar (MCFS, núm. inv. 31.545), l’única que s’ha pogut efectuar fins a la data, ha revelat l’absència del metall; així mateix ha constatat la presència de policromia. El treball de forja és més acurat que en la resta de tipologies, rematat en alguns casos amb cisellat per tal de perfilar les expansions, i suggereix els pètals d’una flor amb la cabota del clau a manera de botó. La qualitat tècnica i formal del treball, com també la factura general del moble i la decoració, fa pensar en una producció destinada a la creació de mobiliari sumptuós, adreçat possiblement a la reialesa i a certs estaments de la noblesa. Formen aquesta tipologia els cofres del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (núm. inv. 27), Museu del Cau Ferrat (núm. inv. 31545), Museu Nacional d’Art de Catalunya (núm. inv. 11659), Museu de les Arts Decoratives (núm. inv. 3922), Museu Episcopal de Vic (núm. inv. 814) i el que es conservava a la col·lecció Llorenç (IAAH, clixé Mas C-3958). Atesa la manca de notícies i representacions de la tipologia, cal establir la cronologia a partir de l’anàlisi comparativa del sistema constructiu i dels elements de forja, que menen a pensar en una datació similar a les altres.

L’estudi no ha revelat la presència de càrregues als escuts, a excepció de l’exemplar del Museu de les Arts Decoratives, que presenta en un dels laterals un escut amb restes de policromia que sembla indicar disposició en esquarterat, i un altre escut que mostra sobre atzur un roc i bordura acanalada, que actualment apareixen del color de la preparació. No s’ha pogut establir la correspondència dels escuts amb cap llinatge.

Com en el cas anterior, cal pensar en un possible origen barceloní d’aquest conjunt de mobles, elaborats probablement en un mateix taller. La factura de la talla, el treball de forja i les característiques de la pintura així ho suggereixen, alhora que també ho indica la comparació de les seves mides amb unitats de mesura de l’època.

Bibliografia consultada

Escudero – Mainar, 1976; Mainar, 1976; Gudiol-Alcolea, 1987; Barrachina, 1994a; Pascual – Pascual, 1994; Rodríguez, 1990; Massot, 1995; Piera – Mestres, 1999; Pedralbes. Els tresors del monestir, 2005; Amenós, 2004b; Vinyoles, 2006; Pascual, 2006a, 2006c i 2007b.