Els cofres encuirats

Es conserva un grup important de cofres d’època gòtica, la majoria amb recobriment de pell, que comparteixen característiques constructives i formals definitòries (vegeu l’apartat sobre el moble en aquest mateix volum), independentment de la decoració que els és pròpia. Hi ha abundoses notícies sobre els cofres recoberts de pell, que en els inventaris apareixen esmentats com a “cofres encuirats” o “cofres encuirats i barrats”, en referència a les llandes de ferro forjat exteriors que servien per a travar el conjunt i reforçar l’estructura del moble.

Les notícies sobre cofres encuirats corresponen, fonamentalment, al segle XIV, i també n’hi ha de documentats en la centúria següent. Així, compartint seqüència cronològica amb la resta de tipologies de cofres, devien ser freqüents des de l’inici del segle XIV i durant tot el tres-cents. Es deixaren d’obrar gradualment al final del darrer terç de la centúria següent, de tal manera que al final del segle XV eren considerats mobles antics, tal com apareix reflectit en alguns inventaris. Malgrat que els exemplars conservats presenten recobriment de pell crua (també denominada cuir cru), llisa, sense cap tipus de decoració, també se’n feien de coberts amb altres tipus de pells. Hi ha notícia de cofres recoberts de pell amb pèl, com el cas d’un cofre cobert de cuir “pelós”, el 1414; també d’un cofre “de cuyr francès de Barchinona”, el 1410 (Gudiol i Cunill, 1913). Aquesta darrera notícia és especialment interessant, atès que aporta força dades sobre el moble, en comparació amb altres referències en què només se n’esmenta la tipologia. En aquest cas s’indica el tipus de cuir de recobriment, de procedència francesa, que possiblement no devia ser gaire comú i presentava unes característiques definitòries que el vinculaven als treballs d’aquest focus. Sigui com vulgui, no s’ha conservat cap exemplar de cofre amb recobriment diferent a la pell crua. Així mateix, també s’esmenta l’obratge barceloní del moble, un aspecte important, ja que informa sobre les característiques constructives i formals del cofre. Efectivament, la majoria dels cofres encuirats que s’han conservat cal adscriure’ls a un possible focus barceloní. L’esment de la documentació de l’època de cofres obrats a Barcelona fa pensar en un o diversos tallers actius durant el segle XIV a la ciutat, que probablement va esdevenir un centre productiu important.

Aquests mobles estaven, en tots els casos, coberts de cuir i presentaven llandes (i possiblement reforços) de ferro forjat, com apareix en l’inventari de Gilabert de Cruïlles, del 1395, “cofre bonum de opere Barchinone, encuyrat et barrat” (Bofarull, 1899, pàg. 629). L’origen barceloní d’aquest grup, a banda de les notícies documentals, és reforçat per la comparació de les seves dimensions amb les unitats de mesures emprades a Barcelona durant aquest període. El formen dos exemplars del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (núm. inv. 115088 i 115067, aquest últim sense recobriment), un del Museu Comarcal de Manresa (núm. inv. 4397), un del Museu de l’Art de la Pell de Vic (núm. inv. 228), un del Museu Episcopal de Vic (núm. inv. 6365), un altre del Museu Cau Ferrat de Sitges (núm. inv. 31632) i, finalment, un exemplar d’una col·lecció privada. A excepció del de Sitges, tots els altres presenten llandes de ferro dels grups B i C (vegeu el capítol dedicat als cofres dins l’apartat “El moble”, en aquest mateix volum). En tots els casos, porten pell crua aplicada, pintada amb pigment de mini, llevat del darrer exemplar. Els cofres de Pedralbes, el del Museu de l’Art de la Pell de Vic i el de la col·lecció privada tenen idèntica llargada interior, que correspon a sis pams de Barcelona de l’època, mentre que el de Manresa fa quatre peus, aproximadament, i el del Museu Episcopal de Vic, set pams. La llargada interior del cofre del Cau Ferrat de Sitges és de vuit pams, i la llargada exterior total es correspon amb la cana de Barcelona. Malgrat que la factura dels elements de forja d’aquest exemplar és diferent de la de la resta, presenta punts de contacte amb el de Manresa en el treball de la planxa de ferro forjat dels reforços perimetrals.

Les representacions pictòriques mostren cofres de diferents colors, alguns dels quals potser corresponen a mobles recoberts amb tela, encara que, d’aquests, no se n’ha conservat cap exemplar. Són habituals els cofres de color taronja o vermellós, amb correspondència amb els exemplars anteriorment citats, molts dels quals apareixen representants amb llandes daurades. D’entre totes les representacions cal destacar els cofres del Llibre d’hores de Maria de Navarra (BNaM, ms. Latino I.104/12640), possiblement de vers els anys 1339-42, en tot cas anterior al 1347; del retaule de la Mare de Déu procedent de Sixena (MNAC, núm. inv. 15916), de vers 1363-70; el de l’escena de l’Anunciació del retaule de Sant Bartomeu (MDT, núm. inv. 2946-2948), de la segona meitat del segle XIV, o el del retaule de Sant Llorenç de la catedral de Barcelona, posterior al 1420, entre d’altres.

Altres cofres són representats de color negre o marró molt fosc, com en el cas del Llibre d’hores de Maria de Navarra, a les taules de la Trinitat i de la Mare de Déu de Vallbona de les Monges (MNAC, núm. inv. 9919 i 9920), de vers el 1340, o al retaule de la Mare de Déu possiblement procedent de Cardona (MNAC, núm. inv. 15885), de vers el 1347, que en tots els casos presenten ferros de color gris, la qual cosa indica que possiblement eren estanyats. A vegades s’ha pogut identificar el color fosc amb un possible recobriment de vellut de la fusta (Piera – Mestres, 1999, pàg. 41). Malgrat que hi havia cofres coberts de teixits (esmentats com a “endrapats” en els inventaris), el més habitual era que ho fossin de pell, per tant no es pot descartar que es tracti de recobriment de pell pintada o de cuir, concretament cordovà, material que entronca amb l’observat en una tipologia d’arquetes conservades. En aquest cas, l’ús del costós cordovà es devia limitar als exemplars de millor factura, en contraposició a exemplars, possiblement no tan fins, obrats amb pell crua. Així mateix, apareixen representacions de cofres de color verd al retaule dedicat a l’arcàngel Gabriel de la catedral de Barcelona, de vers 1381-90, en el Llibre d’hores de Maria de Navarra i en el Salteri anglocatalà de París (BnF, ms. Latin 8846), anterior al 1340, on també hi ha representats exemplars de color blau. Algunes d’aquestes representacions poden correspondre a cofres coberts amb pell, mentre que d’altres sembla que fan referència a mobles amb tela, sense que s’hagi pogut establir, encara, una possible diferenciació.

Bibliografia consultada

Bofarull, 1899; Gudiol i Cunill, 1913; Genís, 1959; Escudero – Mainar, 1976; Mainar, 1976; Rodríguez, 1990; L’art en la pell, 1992; Barrachina, 1994a; Pascual – Pascual, 1994; Massot, 1995; Piera – Mestres, 1999; Amenós, 2004b; Vinyoles, 2006; Pascual, 2006c i 2007b.