Experimentació i innovació en l’arquitectura del segle XIII

La introducció de l’arquitectura gòtica a Catalunya no es produeix sobtadament, amb un trencament brusc de la tradició romànica, sinó que es desenvolupa mitjançant un llarg procés de recerques que comença al final del segle XII i comprèn la major part del segle XIII. Aquest procés inclou tota una sèrie d’experimentacions i d’innovacions que volem posar de manifest i valorar com a experiències cabdals dins del camí que condueix cap a la plenitud de l’arquitectura gòtica catalana.

Valoració del protogòtic

La caracterització, la valoració i l’anàlisi crítica de l’arquitectura catalana del segle XIII s’han ressentit sovint de la manca d’una fórmula classificadora –una etiqueta, al cap i a la fi– que la definís amb precisió i en positiu. Situada entre dos moments “madurs” –parlant en termes d’història de les formes–, el del romànic del XII i el del gòtic del XIV, l’arquitectura doscentista ha estat sovint considerada una arquitectura de transició. Així la valorava Cèsar Martinell en el volum I de l’obra L’Art Català, dirigida per Joaquim Folch i Torres (1957): “Els monuments bàsics d’aquest període presenten interessants modalitats constructives que a manera de tempteigs porten a la plenitud de les normes ogivals, sense desprendre’s encara de l’esperit romànic, grat a la tradició arquitectònica del país.”

Per la seva banda, Alexandre Cirici (1974) parlava de gòtic monàstic per a qualificar el goticisme del segle XIII –un món optimista– i diferenciar-lo del gòtic del XIV, que aquest admirat autor anomena gòtic reial.

Núria de Dalmases i Antoni José i Pitarch (1985) van proposar la denominació genèrica d’època del Cister per a definir el segle XIII i el seu art, però tot seguit matisaven l’abast de la seva proposició i reconeixien que la referència al Cister no era del tot vàlida per a definir globalment la realitat artística del dos-cents, sinó que tan sols al·ludia a un dels seus aspectes més destacats.

D’alguna manera aquí ens fem partícips d’aquesta desviació i assumim que quan parlem d’experimentació i innovació en l’arquitectura del segle XIII ho fem referint-nos a aquelles obres (principalment els monestirs cistercencs i les grans catedrals) que són vistes al mateix temps com a expressions de la fi del romànic i de l’inici del gòtic. En canvi, les aportacions dels ordes mendicants o les primeres manifestacions de la plenitud del gòtic, que també es produeixen durant el segle XIII i que naturalment també comporten experimentacions i innovacions molt significatives, ja seran valorades més endavant dins dels apartats corresponents d’aquest mateix volum.

La visió de l’arquitectura cistercenca o de les grans catedrals de Tarragona i Lleida des de la perspectiva del romànic acostuma a comportar-ne la valoració com a expressions d’una fase tardana –fins i tot retardatària– de l’estil. D’aquesta manera no s’afavoreix la percepció de les moltes novetats que contenen ni tampoc no es posa de manifest l’existència d’una línia de continuïtat que enllaça aquestes obres amb l’arquitectura gòtica de plenitud.

Ara i aquí interessa valorar aquesta arquitectura del XIII des de la perspectiva del gòtic. I consegüentment creiem que pot resultar operatiu servir-nos del concepte d’art protogòtic que va ser difós per Azcárate amb la intenció de superar el vell concepte de transició, propi de la historiografia formalista: “Paradójicamente este período así calificado como de transición ha sido el más fructífero tanto en los aspectos del medio histórico como en la importancia y número de obras realizadas. No es una transición regida por el concepto de puente entre dos orillas, en el que lo sustancial no es su valor en sí misma, sino en cuanto sirve estilísticamente de paso de un período a otro. Su importancia radica en que en él se encuentran los cimientos de la futura evolución… y es precisamente desde este punto de vista como ha de ser considerado y entendido este período, en función de su proyección hacia el futuro.” No es pot negar que en l’art català del segle XIII hi ha, efectivament, un component del romànic tardà, tradicional, de continuïtat. La representen principalment obres que tothom considera expressions de la plenitud del romànic, però que sovint tenen una datació que entra ben bé dins del dos-cents com ara els claustres de Sant Cugat del Vallès i de Santa Maria de l’Estany, per posar tan sols dos exemples de primera importància.

Aquesta continuïtat de les formes del romànic de plenitud es dona preferentment a la Catalunya Vella, ja que enllaçava amb una tradició pròpia i ben arrelada. En canvi, la inexistència d’aquesta tradició a la Catalunya Nova la convertia en un territori molt més obert a les possibilitats d’innovació artística i arquitectònica.

Les grans obres de la Catalunya Nova

La Catalunya Nova és l’escenari de les principals realitzacions arquitectòniques de la primera part del segle XIII i sobretot de les més innovadores. La necessitat de repoblar aquell territori recentment reconquerit va comportar la ràpida implantació de nous ordes monàstics, com ara els cistercencs o els cartoixans, i també un gran protagonisme dels ordes militars. La implantació d’aquests ordes –diferents dels fins aleshores hegemònics a la Catalunya Vella– es va traduir en la construcció dels respectius monestirs, castells, esglésies, cases, etc., amb criteris nous. Al mateix temps, la voluntat de renovar la fesomia de les noves ciutats i viles i de singularitzar-les a través de construccions monumentals que expressessin alhora domini i puixança va donar lloc a obres de gran envergadura com ara els conjunts catedralicis de Tarragona i Lleida.

Dels diversos ordes religiosos que van intervenir en la repoblació de la Catalunya Nova immediatament després de la conquesta, va ser el Cister el que va fer les aportacions de més transcendència. Entre altres coses perquè gaudia de l’especial protecció de la família comtal, però també perquè aportava una cultura arquitectònica amb trets propis i prou ben definida.

L’arquitectura cistercenca es desenvolupa a partir de l’arquitectura romànica de la Borgonya, on va sorgir l’orde, i es defineix per diverses característiques entre les quals hi ha l’ús de la volta de creueria. D’aquesta manera l’expansió de l’orde i la construcció de monestirs cistercencs arreu d’Europa comportava la internacionalització d’una determinada cultura arquitectònica i amb ella la difusió d’aquesta mena de volta. No cal insistir en la idea que la volta de creueria no és, per ella mateixa, sinònim d’arquitectura gòtica. Però en tot cas la seva adopció sí que significava la superació del romànic benedictí o canonical i, per tant, un important factor de novetat.

Introducció i desenvolupament inicial de la volta de creueria

Podem considerar l’església de Poblet (en construcció a partir del 1166) el primer dels edificis catalans on es va fer ús de la volta de creueria. No pas per a cobrir la nau central, que encara es tanca amb volta de canó apuntat reforçada amb arcs torals, sinó per a cobrir el deambulatori, les naus laterals i també el creuer. Els nervis d’aquestes voltes són de secció rodona, sense clau, i en certa forma actuen com a reforç d’una volta d’aresta.

Nau central de l’església del monestir de Santes Creus mirant als peus, on sobresurt el gran vitrall del finestral gòtic.

ECSA - G.S.

Un segon tipus més evolucionat de volta de creueria es troba en altres dependències de Poblet, com ara l’antiga sala dels monjos (avui biblioteca) o bé al menjador i a l’antic dormitori dels conversos (avui locutori). Els nervis d’aquestes voltes són com bandes de secció quadrada i contenen claus poc destacades. Cal remarcar el joc que s’estableix entre aquests nervis i els seus suports –pilars i capitells–, que dona lloc a un continuum des del terra fins a les voltes. Així mateix, el traçat dels nervis descriu una bella forma de palmera que acredita un major domini de les possibilitats de la volta de creueria de part dels constructors. Aquesta tipologia sembla pertànyer a la primera meitat del segle XIII i Altisent l’anomena el “primer estil de Poblet del segle XIII”.

A la meitat del mateix segle pertanyen la sala capitular i les ales adjacents del claustre de Poblet, que ja ofereixen un tercer tipus de volta de creueria encara més evolucionat, amb un motlluratge més ric i un major protagonisme de les claus de volta i de l’ornamentació escultòrica. Aquesta tipologia ja té uns trets plenament gòtics. Altisent l’anomena el “segon estil de Poblet del segle XIII”.

Al monestir de Santes Creus, les voltes de creueria de l’església (en construcció a partir del 1174) corresponen majoritàriament a la segona de les tipologies que hem observat a Poblet. Es tracta, doncs, de nervis de secció quadrada amb una clau poc desenvolupada. No s’ha de descartar la possibilitat –apuntada per Martinell i avalada per algunes vacil·lacions visibles en l’obra– que el cobriment amb volta de creueria d’aquesta església fos el resultat d’un canvi de plantejament introduït a mesura que l’edifici s’anava alçant.

El canvi d’un pla inicial de volta de canó apuntat a la volta de creueria és perfectament llegible a la catedral de Tarragona, entre la capçalera i el creuer. Tal com explica Emma Liaño en el seu estudi monogràfic, en un moment, que aquesta autora situa cap a l’any 1195, va decidir-se ampliar el projecte inicial, acreixent-lo en alçada i en amplada, fent-lo més grandiós. Per això es van haver d’allargar els suports ja construïts dels trams que precedeixen l’absis central afegint-hi un segon nivell de columnes. Aquesta ampliació també comportava l’adopció de la volta de creueria, resolta amb nervis de secció rodona (o motllura en bossell). Aquesta tipologia és anàloga a la de les parts baixes de l’església de Poblet i directament relacionable, segons Liaño, amb les d’algunes parts del monestir de Santa Cruz de la Serós, a Osca. A Tarragona es manté fins als trams de volta més propers a la façana, on ja hi ha variacions. També hi ha variacions als nervis del cimbori.

És important remarcar aquesta associació entre l’augment de l’elevació i de l’amplitud de la catedral de Tarragona i l’adopció de la volta de creueria, perquè d’alguna manera revela el sentit i la motivació que podia tenir l’adopció de la nova tecnologia: fer una obra més gran i més solemne, tant per les dimensions com per la riquesa d’efectes plàstics que es podien arribar a obtenir. Més endavant en comentarem alguns, principalment la valoració de la llum i el protagonisme dels finestrals.

La Seu Vella de Lleida ja va ser plantejada des del començament (a partir del 1203) per ser íntegrament coberta amb volta de creueria, tot i que algunes discordances entre la forma dels pilars i la de les voltes han induït a parlar d’una certa inexperiència del mestre d’obres (Lambert) o fins i tot a creure que l’adopció de la volta de creueria hauria estat de resultes d’una modificació dels plantejaments originals. En l’article corresponent, Montserrat Macià i Josep Lluís Ribes expliquen i confirmen la unitat de concepció de la Seu Vella de Lleida, admirablement proporcionada. La tipologia dels nervis o les arestes és majoritàriament d’una aparença semblant a la que predominava a Tarragona, és a dir, una motllura semicircular complementada amb un bordó.

Com posen de manifest les discordances o asimetries entre els pilars i les voltes de la Seu Vella de Lleida que s’acaben d’esmentar, l’evolució de les estructures de suport durant el segle XIII no sembla precedir i determinar la de les voltes de creueria, sinó que més aviat sembla com si, inversament, la forma dels pilars s’hagués transformat i adaptat progressivament al perfeccionament de l’ús de la volta de creueria.

A la catedral de Tarragona observem com no hi ha variacions substancials de l’estructura bàsica dels pilars d’aquelles parts suposadament destinades a ser cobertes inicialment amb volta de canó apuntat (els pilars dels trams que precedeixen l’absis central, que van haver-se de sobrealçar amb un segon pis) i els pilars de les parts que ja van ser realitzades després de l’adopció de la volta de creueria.

La seva tipologia és la del pilar cruciforme de tradició romànica amb dues grans semicolumnes adossades a cada un dels costats principals. Aquesta tipologia s’enriqueix progressivament amb columnetes angulars (una a Tarragona, dues a Lleida) i així s’avança cap al pilar fasciculat plenament gòtic que, tanmateix, encara trigarà a aparèixer en l’arquitectura catalana, ja que no ho farà fins a l’inici de les grans obres catedralícies, pels volts del 1300.

Les parelles de semicolumnes adossades als pilars constitueixen un dels trets característics d’un conjunt d’edificis que Elie Lambert va agrupar sota la denominació d’escola hispanollenguadociana, ja que s’hi inclouen esglésies hispàniques i del Llenguadoc, entre les quals les de Fontfreda, Flaran, Tudela, La Oliva, Fitero, Valbuena, Sigüenza, Sangüesa, etc., a més de les catedrals de Tarragona, Lleida i València. L’origen d’aquest tipus de pilar sembla cistercenc.

De l’arc apuntat a l’arquitectura d’arcs de diafragma

Tal com acabem de veure, la introducció i el desenvolupament inicial de la volta de creueria descriu una trajectòria contínua que pot seguir-se amb força claredat fins a mitjan segle XIII. En canvi, durant la segona meitat del dos-cents sembla com si l’experimentació amb la volta de creueria s’estanqués i ja no es tornés a reprendre fins a l’inici de les grans catedrals gòtiques de la plenitud, les de Barcelona i Girona, on les respectives capçaleres adopten solucions que ja no remeten a l’arquitectura catalana del segle XIII –a la tradició local– sinó que parteixen de fórmules novament apreses de les catedrals franceses a través de Narbona.

Aquesta discontinuïtat en l’evolució de la volta de creueria en l’arquitectura catalana del XIII s’ha de confrontar amb el desenvolupament continuat i sostingut durant tot el segle d’una altra arquitectura no voltada, la d’arcs de diafragma. La construcció amb arcs de diafragma assoleix en l’arquitectura gòtica catalana una importància i una significació cabdals, fins al punt de constituir un dels trets més significatius de la seva identitat i d’arrelar-hi profundament en època gòtica: la trobarem en esglésies de dimensions petites i mitjanes, en dependències civils d’alta representativitat (la cambra de paraments del Palau Reial Major o el Saló de Cent, a Barcelona) i també en construccions civils de gran envergadura (drassanes, hospitals, etc.).

S’ha de dir, naturalment, que la construcció amb arcs de diafragma no és pas exclusiva del gòtic català. Es tracta d’una solució àmpliament estesa i desenvolupada sobretot a l’àrea mediterrània, des dels temps antics. Però si el seu ús és majoritàriament ajustat a unes pautes generals d’economia i de funcionalitat, en l’arquitectura catalana se n’extreuen unes conseqüències que permeten situar la nostra arquitectura d’arcs de diafragma a un nivell equiparable al de l’arquitectura voltada.

Entenem per arcs de diafragma els arcs disposats transversalment a una nau per suportar-ne la coberta, generalment de fusta però també, a vegades, de lloses de pedra. S’ha debatut molt sobre les possibles vies d’arribada d’aquesta tipologia a Catalunya. S’han apuntat remots orígens orientals, aportats per l’islam. També s’ha fet notar –en sentit contrari– que es tracta d’una herència de l’arquitectura romana. Sembla que ambdues vies d’arribada són possibles i que no haurien de considerar-se mútuament excloents. D’altra banda, el fet cert és la llarga persistència dels arcs de diafragma en formes diverses d’arquitectura popular i funcional: ponts, molins, habitacions, etc.

Als monestirs cistercencs es produeix un salt qualitatiu molt important: aquesta tècnica constructiva és potenciada i revalorada en ser adoptada per a bastir els grans dormitoris de Poblet i Santes Creus. Això va fer que se n’atribuís als cistercencs la reinvenció. Però Joan Fuguet posa de manifest que també ha de ser tingut molt en compte l’ús intensiu que van fer-ne templers i hospitalers en tota mena de construccions.

Una de les expressions més elementals de l’arquitectura religiosa d’arcs de diafragma són les petites esglésies dites de reconquesta o de repoblació, que trobem tant a la Catalunya Nova com a València i a les Illes. Els exemplars catalans són estudiats pel mateix Joan Fuguet en un article monogràfic on aprofundeix considerablement la problemàtica dels arcs de diafragma. Es tracta de construccions senzilles a les quals es concedeix, tanmateix, una importància considerable perquè s’hi pot veure la prefiguració de molts aspectes de la plenitud de l’arquitectura gòtica catalana, tant des del punt de vista de la tècnica constructiva (arcs de diafragma) com des del punt de vista del concepte espacial (protagonisme de la nau única).

A partir dels dormitoris cistercencs –sense excloure, però, altres estímuls–, els ordes mendicants també adopten l’arquitectura d’arcs de diafragma i en fan un ús intensiu en les seves esglésies i recintes conventuals. Tot i que no correspon estudiar-la aquí, també s’ha de tenir present la considerable expansió d’aquesta mena d’arcs en l’arquitectura civil.

Així doncs, l’arquitectura del segle XIII recull la tradició dels arcs de diafragma, experimenta amb ella i la desenvolupa de manera que esdevé un dels elements definidors d’allò que entenem per arquitectura gòtica catalana.

Aportacions i transcendència de l’arquitectura del segle XIII

Ja hem assenyalat, a propòsit de la catedral de Tarragona, com l’adopció de la volta de creueria es relaciona amb la voluntat de construir esglésies més grans i més solemnes. El sentit de monumentalitat i de grandesa és, efectivament, un dels trets que caracteritzen l’arquitectura catalana d’aquest moment o, almenys, les obres principals. Cap edifici català del segle XII no és comparable, per la seva envergadura o per les seves ambicions, als grans conjunts monumentals del segle XIII, que reflecteixen la puixança del país en la nova etapa històrica iniciada amb les conquestes de mitjan segle XII i la unió dinàstica amb el regne d’Aragó.

Però no és tan sols una qüestió de dimensió, sinó també de simbolisme i de representativitat. Així, la catedral de Tarragona, amb les seves dimensions excepcionals (uns cent metres de llargada), fa patent la seva condició de seu metropolitana. Semblantment, el monestir de Poblet, un dels conjunts monàstics més grans d’Europa, esdevé un lloc especialment vinculat al Casal de Barcelona, destinat a prendre el relleu del que fins aleshores havia representat Ripoll, i d’aquesta manera la seva església no se cenyeix estrictament als models cistercencs sinó que adopta –a la capçalera– una configuració relacionable amb les esglésies de pelegrinatge o fins i tot amb Cluny III (tal com assenyala Altisent).

Deia Lambert que els arquitectes del que ell mateix anomenava escola hispanollenguadociana encara no tenien una idea ben formada del dinamisme de la construcció gòtica, de manera que no van incorporar els arcbotants a les seves construccions i van seguir confiant l’estabilitat i la solidesa de les seves obres a uns suports força massissos i a uns murs ben gruixuts. Amb tot, la introducció de la volta de creueria va tenir importants conseqüències i es va reflectir en el desenvolupament de determinats efectes plàstics i estètics que donen a les esglésies d’aquest moment una fesomia netament diferenciada de les esglésies romàniques.

D’entre aquests efectes plàstics i estètics, cal remarcar el protagonisme que assoleixen els finestrals, els ulls de bou o les rosasses, i consegüentment la llum com a element modulador i constructor dels espais interiors. Sense oblidar que la llum és un component fonamental de l’estètica i la sensibilitat gòtiques.

Hi ha diversos aspectes que demostren l’interès per perfeccionar el protagonisme de la llum en l’arquitectura catalana del segle XIII. Un dels més remarcables és, sens dubte, la importància que en aquest moment assoleixen els cimboris: Tarragona, Lleida, Sant Cugat, etc. La finalitat dels cimboris és donar claror a l’interior i n’hi ha prou de comparar els exemples esmentats amb un antecedent plenament romànic però no gaire distant en el temps, el de la catedral de la Seu d’Urgell, per a adonar-se de la progressió assolida. Sens dubte, aquests cimboris del segle XIII doten d’un nou simbolisme les esglésies respectives i, en tant que reforcen l’entrada de llum des de les alçades, transformen radicalment la percepció de l’espai interior.

Proposem una altra comparació que pot resultar il·lustrativa per a entendre la progressió vers la llum en l’arquitectura catalana d’aquest moment. Es tracta d’observar l’església cistercenca de Fontfreda i la de la seva “filla”, Poblet. Més concretament, caldria fixar-se en l’elevació de les naus respectives. A Fontfreda trobem que la volta arrenca directament des de sobre les arcades, de manera que no hi ha finestres que il·luminin directament la nau. Els principals punts de llum són els finestrals que es troben als extrems de la nau major i de la nau transversal. En canvi, a Poblet l’elevació de la nau central es descompon en dos nivells: el de les arcades i el dels finestrals, de manera que és una església molt més ben il·luminada.

Crec que encara val la pena adduir un altre aspecte demostratiu de l’interès per la llum en l’arquitectura del segle XIII i, més encara, de com aquest interès comportà un trencament amb els plantejaments arquitectònics del romànic de plenitud. És una expressió puntual però suficientment il·lustrativa. La trobem a la capçalera de l’església de Sant Cugat del Vallès: al segle XIII es va obrir al centre de l’absis major, del segle XII, un gran finestral que en va transformar substancialment la configuració original. La finalitat d’aquesta transformació no tenia cap més sentit que millorar la il·luminació de l’interior paral·lelament a la construcció del cimbori.

A més de la incidència de la llum, cal remarcar un altre aspecte que també comportà innovacions substancials en la plàstica arquitectònica del segle XIII. Es tracta de la nova relació que s’estableix entre arquitectura i escultura, perceptible a les catedrals de Tarragona i Lleida (ja que als monestirs cistercencs la presència de l’ornamentació escultòrica és reduïda). En general, s’observa com l’autonomia dels elements escultòrics que caracteritzava la construcció romànica tendeix a relativitzar-se i a integrar-se millor en l’estructura arquitectònica. Així, els capitells tendeixen a agrupar-se per formar frisos. Semblantment, a les portades de l’anomenada escola de Lleida, plenament representatives d’aquest moment, es dona el màxim protagonisme al motlluratge, mentre que la representació figurativa tendeix a diluir-se.

Recapitulem: les grans realitzacions arquitectòniques empreses a la Catalunya Nova entre la fi del segle XII i el començament del XIII comporten l’experimentació amb nous sistemes de cobriment, com ara la volta de creueria o els arcs de diafragma, i generen una sèrie de transformacions substancials en la plàstica i l’estètica arquitectòniques que signifiquen la superació de la tradició romànica i l’avenç decidit cap al gòtic. Es tracta, doncs, d’una arquitectura creadora i innovadora i no pas de l’expressió terminal d’un estil esgotat, i, també, d’una arquitectura ben relacionada amb el seu context natural: la cultura arquitectònica cistercenca, el migdia de França i la resta de territoris hispànics.

Moltes de les experiències dutes a terme en aquest moment protogòtic tenen continuïtat durant la segona meitat del segle XIII en l’arquitectura dels ordes mendicants i acaben tenint una incidència decisiva en les experiències arquitectòniques que es desenvolupen a l’entorn del 1300, a partir de les quals es dibuixa la plenitud de l’arquitectura gòtica catalana.

Dormitori dels monjos a Santes Creus, amb una coberta que recolza en una successió d’arcs de diafragma.

ECSA - G.S.

La influència del Cister és determinant. Si la disputa entre l’abat Suger de Saint-Denis i sant Bernat de Claravall serveix sovint per a explicar els orígens del gòtic a l’Illa de França, on es van acabar imposant les tesis de Suger, a Catalunya es dona la situació oposada. És la influència de sant Bernat, a través del Cister, la que acaba imposant-se en detriment del model catedralici francès, l’opus francigenum.

D’aquesta manera, l’arquitectura gòtica catalana esdevé una arquitectura eminentment abstracta. L’element figuratiu i fins i tot l’ornament hi tenen una importància relativa. En canvi, hi són protagonistes les proporcions simples i regulars, la composició a base de formes geomètriques elementals, el predomini de les línies horitzontals, l’aniconisme, la sobrietat, els volums compactes i massissos i fins i tot la voluntat d’adaptar-se al medi natural i humà. Tot això són característiques fonamentals de l’arquitectura gòtica catalana de plenitud derivades de les experiències del segle XIII.

Bibliografia consultada

Lavedan, 1935; Torres, 1946 i 1952; Martinell, 1957; Altisent, 1974; Azcárate, 1974; Cirici, 1974; Liaño, 1976–77; Lambert, 1977; Dalmases – José, 1985; Fuguet, 1995; Bracons, 1999.