La canònica de Santa Maria de Solsona

Un primer cop d’ull a l’interior de l’actual catedral de Solsona ens permet identificar un temple de traça gòtica, format per una única nau de 14 m d’amplada, amb cinc trams de voltes de creueria i, al seu cap, un absis amb set finestrals que forma un trapezi de set costats en semicercle. Les obertures de la nau són comptades. El mur dret té un únic finestral, que dona a l’indret del claustre, i, l’esquerre, dos de més petits dins les capelles. Al mur de tancament de la nau hi ha una rosassa romànica que hi fou traslladada. La fesomia gòtica preponderant es matisa molt si observem el transsepte o la sagristia, o bé si, a l’exterior, examinem les portalades, la capçalera i el campanar. La seva construcció va abraçar, en les parts estructurals, un llarg període que va des de la segona meitat del segle XII fins a la segona meitat del XVIII.

Planta de l’actual conjunt catedralici, amb indicació de l’església d’estil gòtic (segles XIII-XVII).

R.Padullés i J.Cuadrench

Es tracta d’un temple que esdevingué catedral el 1593, any de la creació del bisbat de Solsona. Fins aleshores Santa Maria de Solsona havia estat, dins la diòcesi d’Urgell, una canònica augustiniana on es trobava l’única parròquia de la vila, que era sota el condomini feudal d’aquesta església i, després, del bisbe, d’una banda, i de la casa Torroja, succeïda pels Folc de Cardona des de la primeria del segle XIII, de l’altra. És un edifici complex perquè s’hi han anat acoblant funcions, reformes i estils diversos, tal com es pot comprovar en la planta que aquí publiquem. El seu cicle gòtic, que començà a les acaballes del segle XIII, fou concebut com una ampliació del temple monàstic de tres naus que havia estat consagrat l’any 1163. Dels diversos cicles constructius de la catedral, el que correspon a aquest conjunt monàstic bastit durant la prepositura de Bernat de Pampa (1161-95) és el que sempre ha merescut més atenció de la historiografia per la seva primicera importància dins el romànic català. S’esdevé el contrari amb la part gòtica arran de la seva significació general menor, encara que també en dificulta el coneixement el fet que els arxius solsonins siguin molt minvats quant a la documentació dels segles XIII i XV. Tot i que es disposa d’algunes aportacions importants, no hi ha cap monografia historicoarqueològica d’aquest edifici que l’estudiï en la seva globalitat.

La primera fase del temple gòtic

Tot un seguit de notícies apunten que l’activitat econòmica de la vila havia anat creixent al llarg del segle XIII i entrat el següent, tant pel que fa a la producció de la menestralia com a la seva funció mercantil. Els dos senyors, d’altra banda, havien hagut de perfilar cada vegada més la seva respectiva jurisdicció damunt els vassalls i, també, l’organització dels serveis comunals, un signe força clar d’una vida urbana més complexa. Al primer decenni del segle XIV començà la construcció d’unes noves muralles i al final del primer terç de la mateixa centúria ja hi actuava un govern municipal. L’any 1283 els dos senyors havien regulat les donacions dels solsonins a les confraries, la qual cosa insinua una progressiva organització dels oficis i, també, la seva projecció religiosa i devocional. És en aquest context que s’ha de situar l’engrandiment de l’església romànica que va portar a introduir el gòtic a la nau, és a dir, a la part dels laics. Podem concloure que el temple resultava petit per a una vila força més poblada, de manera que no podia oferir, tampoc, espai suficient per a les noves capelles demanades per les confraries emergents.

Aquestes obres es van iniciar avançada la prepositura de Ponç de Vilaró, que regí l’església solsonina entre els anys 1265 i 1302 i, després, fou bisbe de Vic. Era fill de Ponç de Vilaró, un jurista de Solsona vinculat a la canònica que a mitjan segle XIII ja s’havia procurat un remarcable patrimoni tant a la vila com als seus voltants, on comprà algunes baronies, entre les quals destacava la de Llanera (1252). A més del paborde Ponç, també ingressà a la canònica de Santa Maria un altre dels seus fills, Berenguer de Vilaró, que en fou canonge sacrista. No coneixem el mestre d’obres a qui Ponç de Vilaró confià la construcció de la nau gòtica, ni la data precisa de l’inici de les obres. Documentalment no s’ha avançat respecte a la notícia que ja donà Costa i Bafarull al segle XVIII, que és una butlla del bisbe d’Urgell del 1299 per la qual concedia quaranta dies d’indulgència a qui donés almoina per a la construcció de l’església de Santa Maria de Solsona (“in qua magnum et necessarium ac valde sumptuosum opus lapideum est inceptum”). Aquest any, per tant, les obres ja s’estaven fent, la qual cosa proporciona una cronologia ben primerenca d’arribada del gòtic al temple solsoní. Per a explicar-ho, algun lligam hi poden tenir les àmplies relacions del prepòsit Ponç de Vilaró. Durant el seu període de govern de la canònica de Solsona en foren prepòsits honoraris Gilabert de Cruïlles (1287) i Berenguer de Puigverd (1290), que viatjaren per França i Itàlia com a ambaixadors del rei Alfons.

S’ha interpretat, per una nota del necrologi de la canònica, que aquesta primera fase es va tancar el 1343, encara que no és del tot clar. L’any 1690 s’afirmava que l’ofici d’obrer havia estat creat el 1330, una data significativa perquè se situa enmig d’aquest cicle d’obres. La bibliografia repeteix que aquests anys foren construïdes tres ogives de la nau gòtica actual, amb les quals el temple existent guanyà llargària, però potser en foren quatre. El seu mur lateral dret fou construït a tocar del claustre i l’esquerre es va fer avenir amb el de l’edifici romànic. L’eix d’aquesta nova part gòtica de la nau es va desplaçar cap a la intersecció entre l’absis central i l’absidiola esquerra ja existents. Els capitells dels tres pilars darrers d’ambdós murs tenen esculpits els escuts d’armes dels comtes d’Urgell, dels vescomtes de Cardona i dels Vilaró, famílies que devien haver contribuït al seu finançament. El del quart pilar, també a ambdós murs, presenta motius vegetals. La presència de l’escut dels Vilaró fa pensar que, essent encara paborde Ponç de Vilaró, es devia haver arribat a l’arrencada dels arcs, pel cap baix.

Com ja ha estat dit, poc abans de l’epidèmia del 1348 les obres es van aturar, de manera que fins a la represa del segle XVII l’església va mantenir la capçalera romànica i una part de les naus central i esquerra, que continuaven amb la nova nau gòtica, més alta i dotada de capelles laterals entre els contraforts. També es va conservar la portalada romànica. Sabem que a mitjan segle XIV disposava de cor.

Es coneixen molt poques notícies relatives a l’erecció, dedicació, mobiliari i altres objectes litúrgics de les noves capelles incorporades al temple amb la nova nau gòtica. No ens ha arribat cap capella gòtica amb el seu retaule original. Ja el 1899 Artur Osona va escriure que “l’altar major i alguns altres altars són d’estil gòtic, però de construcció moderna”. Cap ni una de les capelles no conserva ni les reixes. El 1936 gairebé tots els elements mobles de la catedral foren fets malbé o dispersats. També ha contribuït a dificultar molt el seu coneixement el fet que en el decurs dels segles la situació de les capelles de les confraries va anar variant arran del llarg procés constructiu del temple. Els successius trasllats de la capella de la Mare de Déu del Claustre, des de la seva primera situació al claustre fins a l’actual, contribuí especialment a aquest enrenou. Els canvis de situació segur que també afavoriren que alguns retaules gòtics anessin a parar a esglésies de la ruralia solsonina que avui ens consten com la provinença immediata d’algunes peces de primera fila.

Al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona es conserva una làpida commemorativa de l’òbit de Pere de Vallcebre (1338) –és documentat un sacrista de la canònica amb aquest nom– i de l’aniversari que instituí a la capella de Sant Pere. La capella de Sant Pere es trobava, fins al final del segle XVII, a l’indret on ara hi ha la capella de la Mare de Déu del Claustre. Al mateix Museu també es conserva una clau de volta gòtica, amb la figura de sant Pere esculpida, que fou trobada al principi del segle XX a la paret del cambril de la capella del Claustre i que, molt probablement, havia pertangut a aquesta capella de Sant Pere, a la qual tornarem a fer referència dins el gòtic del segle XV. Poc després del 1348 el paborde va autoritzar a la confraria de la Santíssima Trinitat la construcció de la seva capella, que correspon a la que avui es troba enfront de l’orgue. Des del 1372 consta l’existència de la confraria del Santíssim Cos de Crist, que Llorens Solé creu que derivà de l’erecció de l’altar al Cos de Crist fundat testamentàriament (1331) per Bernat de Vilaró. Sabem que el 1380 hi havia un altar dedicat a sant Marc fundat pels sastres de la vila, i, coetàniament, l’existència de les confraries de Sant Pau, dels paraires, i de Sant Andreu, dels teixidors de lli i llana, a més de la de Sant Joan Evangelista, que era la dels sabaters i ja és documentada al final del segle XIII, amb capella a l’absidiola dreta de la part romànica.

També podem encabir en aquest primer cicle gòtic, o si més no en els seus precedents immediats, l’altar de Sant Salvador, avui inexistent, que sembla que podria haver estat fundat pels Vilaró a mitjan segle XIII i es trobava al claustre. Té importància dins aquest període de la història de la catedral perquè tot indica que hauria estat associat a l’inici del culte a la Mare de Déu del Claustre, que apareix citada amb aquesta denominació des del final del segle XIII i que molt a la primeria del segle XV devia disposar, com veurem, de capella pròpia. Es conserven els dos sarcòfags dels germans Vilaró, Ponç i Berenguer, que probablement tingueren la seva primera localització al claustre, a la vora d’aquest altar i de la imatge del Claustre, i que, fins als nostres dies, han estat situats a les successives capelles de la Mare de Déu del Claustre. Corresponen a la primeria del segle XIV i són representatius d’aquesta època, però amb una traça arcaïtzant i més aviat matussera. Alguns detalls semblen denotar que el seu artífex, segurament local, prengué exemple de la imatge de la Mare de Déu del Claustre a l’hora d’esculpir-los.

Les reformes del segle XV

Les reformes introduïdes a l’església canonical durant el segle XV van afectar sobretot capelles i altars, no pas l’estructura de la nau. Una bona part d’aquestes obres són poc conegudes perquè, als segles moderns, noves reformes les van fer desaparèixer. El 7 de desembre de 1407 fou consagrat l’altar major, dedicat a Santa Maria de les Reixes, substituït per un de nou el 1627, i el 1490 es va signar un contracte amb el fuster Bernat Puigvert pel qual havia de construir un cor “a manera del cor que és stat fet a Nostra Dona de Montserrat”, format per quaranta cadires, vint-i-dues de les quals a la seva part alta i divuit a la baixa. L’incendi de la catedral el 1810 el va fer desaparèixer.

Tot indica que al segle XV les obres més remarcables es devien dur a terme en algunes capelles. En primer lloc, s’ha de fer referència a la de Sant Pere que ja hem esmentat. La clau de volta gòtica amb la figura d’aquest sant trobada a les parets de la capella del Claustre actual fa pensar que havia estat construïda o reformada segons aquest estil. Ja de segles abans era la capella principal de l’església i la seu de la parròquia de la vila. Els Llobera, una nissaga de mercaders solsonins establerts finalment a Barcelona, hi van disposar la seva tomba. Joan de Llobera –mercader que va néixer a Solsona i se n’anà a Barcelona–, traspassat el 1446, en el seu testament del 1437 posa de manifest la seva predilecció per aquesta capella de Sant Pere Màrtir. Va encomanar als seus marmessors que hi fossin traslladats els ossos del seu pare, el mercader solsoní Bartomeu de Llobera, i els del seu germà Pere, que havia estat canonge i cambrer de la canònica. Hi manifestava que les restes de Bartomeu s’havien de posar “en la tomba que·s en la paret de la dita capella, la qual jo hi he feta fer per metra dins aquella dita ossa”. I per al seu germà els marmessors havien de fer “fer una losa de pedra e sia allí scrit ab letres com lo dit frare meu jau allí, lo nom del qual és En Pere de Lobera, canonge e camerer de Celsona”. Aquesta làpida no ens ha arribat, però sí la tomba o ossera que Joan de Llobera feu esculpir per al seu pare, probablement a Barcelona, que es conserva al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. A la inscripció que figura a la part frontal, es llegeix que hi jeu Bartomeu de Llobera, mercader, traspassat el 1401. És de pedra policromada, suportada per dos lleons, profusament decorada i amb l’escut d’armes dels Llobera, un llop. La seva procedència immediata era el claustre, on probablement fou portada en desfer-se la capella vella de Sant Pere.

Encara que actualment tampoc no es conserva, és força més documentada la capella de la Mare de Déu del Claustre construïda al principi del segle XV. Costa i Bafarull dona notícia d’una làpida sepulcral de bronze, avui perduda, que provenia d’aquesta capella, en la qual es podia llegir que al seu dessota hi havia les despulles del mercader Pere Cirera, “lo qual féu fer aquesta capella, he fon acabada ha XXIV del mes de abril, any M·CCCC·XVIIII”. No sabem si avui es conserva aquesta làpida, però és probable que tingués la dissort d’una altra de semblant, també del segle XV i obrada a Flandes, del mercader solsoní Pere sa Trilla, que originàriament havia estat en alguna capella de la canònica. Fou venuda pel capítol el 1877 i avui és al Museu del Louvre.

És documentat que aquesta capella fou consagrada el 1428. Tot i que el culte a la Mare de Déu del Claustre era anterior, aquesta seria la primera capella sota la seva advocació. Era situada al claustre i, malgrat haver estat enderrocada l’any 1600 arran de la construcció d’una altra de nova, més gran i també d’estil gòtic, que la substituí, se n’han conservat cinc dovelles de l’arcada de la porta que comunicava la capella amb el claustre (Museu Diocesà i Comarcal de Solsona), i, encara al seu lloc original, la part superior d’aquesta arcada, formada per una tirada d’arcs ogivals cecs de caràcter decoratiu.

Del segle XV també hi ha notícia d’obres a la capella del Santíssim Cos de Crist, molt probablement situada a la nau gòtica i ja documentada al segle XIV. Consta que el 1443 s’estava fent un retaule per a aquesta capella. És ben versemblant, com apuntà Llorens i Solé, que en formés part el Sant Sopar atribuït a Jaume Ferrer I que es conserva al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i que hi ingressà provinent de Linya (Navès).

Al segle XV fou afegit al claustre romànic un sobreclaustre de columnes vuitavades del qual es conserven dues ales. No se’n coneixen notícies documentals que ens precisin la cronologia i el context constructiu.

Bibliografia consultada

Villanueva, 1821, pàg. 40-88 i 217-240; Riu i Cabanas, 1891; [Benet], 1904; Serra i Vilaró, 1910; Costa i Bafarull, 1959; Llorens, 1962 i 1966; Riu i Riu, 1979; Planes, 1986a i 1986b; Llorens, 1987, pàg. 65-94; Planes, 1987; Catàleg de monuments…, 1990, pàg. 312; Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, 1990; Dalmases, 1992, vol. I, pàg. 245-246; Barral, 1994a, pàg. 144-161; Planes, 1994.