La catedral de Girona (segles XIV i XV)

Capella dels Quatre Sants Màrtirs, feta construir pel bisbe Arnau de Mont-rodon a partir de l’any 1330.

BG - G.S.

Voltes de creueria del deambulatori de la capçalera.

BG - G.S.

Interior del presbiteri on es veuen perfectament les armes reials a la clau de volta del segon tram, testimoni del mecenatge de la monarquia.

BG - G.S.

/div>

2- Es pregunta com és que llavors, el 1386, quan es pretenia canviar de projecte, es demana l’assessorament de mestres de la mateixa ciutat de Barcelona, els quals gairebé tots es manifesten en els mateixos termes o són del mateix parer –“…quasi eadem longa fabulent et loquantur…”– i desconeixen qüestions tècniques tan elementals com ara la naturalesa o la qualitat de la pedra, la calç i el morter de Girona. D’altra banda, també es demana com és que, tot i acceptar alguns d’ells la viabilitat de la nau única, s’inclinen per la modificació del projecte en curs, com si volguessin senzillament portar la contrària.

3- Des que s’havien iniciat les obres havien passat uns quaranta anys sense que la traça en curs de construcció hagués estat objecte de discussió ni de rebuig. Qualsevol canvi en aquells moments seria molt perniciós i detestable.

4- En el supòsit que es decidís canviar al projecte de tres naus, demana l’assessorament de “…magistri lapicide seu artifices in tali arte periti de aliis locis…”, és a dir, vol una consulta prèvia a mestres especialistes d’altres indrets, com ara Narbona, Montpeller, Lleida i Manresa, i responsables d’altres obres importants.

L’escrit acaba amb un interessant paràgraf en què els tres opositors encapçalats pel tresorer Berenguer de Font aporten l’argument, fins aquí poc present o escassament explicitat, de la voluntat de construir un edifici diferent, amb un cert to d’originalitat i, en qualsevol cas, que excel·lís per la seva notorietat. Demanen, en definitiva, que, en el supòsit que l’obra que s’estava construint fos enderrocada i canviada per un altre projecte –“…quod Deus avertat…”–, s’edifiqui un volum, un cos d’edifici sobresortint, com ara un campanar o un cimbori, que doni distinció i originalitat a la catedral i d’aquesta manera esdevingui un referent recordat de tothom.

Per bé que el projecte de nau única va sortir derrotat d’aquesta primera consulta, l’actitud certament de confrontació d’aquests tres personatges i la defensa que el mestre major Pere Sacoma va fer del projecte que estava dirigint van tenir una notable transcendència al cap de trenta anys, quan el 1416 es va convocar una segona consulta o congrés –potser era la tercera– entre els arquitectes més reputats del moment.

Durant els trenta anys transcorreguts entre una reunió i l’altra, l’activitat constructiva a la seu es va alentir notablement. Pere Sacoma va morir el 1393, després de veure amb recança com Guillem Morei, escultor d’origen mallorquí que havia dirigit a la catedral la construcció de la porta dels Apòstols, contractava i –gairebé segur– aixecava els primers pilars del que havia de ser el cos d’edifici de tres naus, tal com havia acordat el capítol. El 27 d’abril de 1394 Guillem Morei havia estat nomenat mestre major, però molt abans, l’any 1387, va tallar els motllos de fusta per a l’aixecament dels primers pilars del projecte de tres naus, projecte que es va formalitzar el 8 de juny de 1390, mitjançant la contractació del pilar de la banda nord. Si bé en les recents excavacions al subsòl de la catedral no s’ha trobat cap rastre dels fonaments d’aquest pilar, el fet és que, si s’haguessin aixecat del tot els dos pilars de la primera crugia de les tres naus, haurien costat 14.000 sous cadascun, xifra a la qual hauria calgut afegir encara el cost de l’enderrocament. Encara que no hi ha ni rastre d’aquest pilar nord, tot sembla indicar que, si no completament, la construcció d’aquests pilars es va iniciar a partir del contracte entre el bisbe i el mestre Guillem Morei, i que almenys un es devia acabar gairebé totalment cap al 1395.

La decisió inapel·lable havia estat, malgrat tot, la d’enterrar el projecte de nau única, enderrocar l’obra feta i tornar a començar a partir d’un nou projecte de tres naus. Aquest pla de treball, però, va durar poc temps. Com s’ha dit, una nova consulta d’arquitectes va ser convocada l’any 1416. D’aquesta manera, l’acció pertinaç i decidida del tresorer Berenguer de Font i dels seus companys de capítol va donar el seu fruit. És molt probable que, en tot l’afer, el mestre major Pere Sacoma es trobés abans de morir en una posició més discreta però igualment coratjosa en defensa de la nau única. De fet, l’any 1386, Pere Sacoma va haver de renunciar a dirigir el seu projecte a la seu i, en canvi, es va dedicar a dirigir les obres de l’església de Sant Feliu i de les noves muralles, i a observar impotent el canvi de pla.

Guillem Morei va dirigir l’inici de la probable construcció dels pilars esmentats fins el 1397, any en què va deixar el càrrec de mestre major en favor de Pere de Santjoan, que arribà de Palma, on havia treballat al portal del Mirador sota les ordres de Pere Morei, germà de Guillem. S’ha apuntat la possibilitat d’un intercanvi de mestres; Guillem Morei degué deixar Girona a la mort del seu germà Pere, mentre Pere de Santjoan hi ocupava la plaça vacant de mestre major. D’aquest mestre picard, no se’n sap gaire sobre el seu pas per Girona, llevat de ser l’autor de les escultures de Sant Jordi i de Sant Miquel adossades als segons pilars de l’absis, a cada costat del presbiteri. No sembla pas que Pere de Santjoan residís mai a Girona, on va dirigir de lluny les obres de la catedral des del 2 de març de 1397 fins a l’any 1404, que Guillem Bofill fou nomenat mestre major.

Al llarg dels cinquanta anys de servei a la catedral, primer com a picapedrer i després com a mestre director, Guillem Bofill va mantenir viva en certa manera la flama del projecte d’una sola nau de Pere Sacoma. Per la seva banda, el capítol reprenia també la tradició encetada amb Pere Sacoma de confiar la direcció dels treballs a un home de la terra. Guillem Bofill era originari de Galliners (actual comarca del Pla de l’Estany), i la seva llarga activitat a la seu des de l’any 1369 en qualitat de simple pedrer li va reportar un ampli coneixement de tota la problemàtica passada i present de la construcció de l’edifici. Fou sota la seva direcció que es va plantejar de nou el tema de la nau única.

El congrés del 1416

Tot just encetat l’any 1416, les obres de la catedral es trobaven en el mateix punt mort que el 1386. Havien transcorregut trenta anys durant els quals no s’havia aconseguit bastir completament ni un sol tram del projecte de tres naus. S’havia avançat en la construcció de les capelles, i l’única diferència era que el 1386 el tram iniciat era d’una sola nau i al cap de trenta anys, el 1416, era de tres naus. I es continuaven donant opinions a favor i en contra de les dues solucions. La convocatòria de la reunió/consulta els dies 23 i 24 de gener d’aquell any va sorgir arran d’una situació insostenible de paràlisi i de polèmica entorn del projecte que s’havia d’escollir una vegada per totes: “…que n’és de trist alentir el sagrat temple del Senyor, l’església de la il·lustre seu de Girona, que té la seva obra inacabada!” Així acaba el primer paràgraf del document o acta de la consulta, conservat sobre pergamí a l’Arxiu Capitular de Girona, per a remarcar la situació d’interrupció de les obres.

Era relativament freqüent en aquella època acudir a experts per a solucionar problemes d’ordre estructural: Milà, Chartres, Troyes, etc. en són bons exemples. Aquesta vegada també hi havia opinions enfrontades sobre què calia fer en el futur. Ben clarament ho expressa l’esmentat document, que fa referència a la llarga polèmica d’ençà de la consulta de l’any 1386: “…per quant llarg temps la construcció de dita seu havia cessat, per controvèrsia de varis, a causa de diverses opinions dels artífexs [….] alguns, doncs, asseguraven que seria més congruent d’acabar l’obra de la dita construcció en una nau, afirmant que aquella seria més noble que si l’obra es continuava a la manera de tres naus. Altres, per contra, asseguraven que dita obra s’havia de continuar prosseguint-la amb tres naus i dient que seria més ferma i proporcional a la capçalera ja començada […], atès que la distància de les parets i també l’alçada del sostre converteixen en molt dèbil l’obra d’una nau i que es temia el terratrèmol, els trons i l’escomesa dels vents.”

Els mestres cridats a Girona per a aquesta nova consulta foren “…artífexs peritíssims, pedrers de diverses parts del regne i també d’altres llocs…”, i havien de respondre un qüestionari molt precís sobre dos aspectes bàsics: la fermesa i estabilitat de la nau, i la proporcionalitat d’aquesta respecte de l’absis. Concretament se’ls preguntava: 1) Si la nau única “antigament comensada se porà continuar ab intenció que fos ferma, quítia e sens tota dubtansa”. 2) Si arribat el cas de voler rebutjar definitivament la nau única, la solució de tres naus seria “…còngrua e sufficient e tal qui merescha ésser continuada o si mereix ésser cessada o mudada en altra forma”, i 3) en darrer terme, el capítol volia saber quin dels dos projectes s’integraria millor a la capçalera ja en funcionament, quina de les dues opcions llargament debatudes seria “…pus competible e més proporcionable al cap de la dita seu…”.

Un cop formulades les preguntes als mestres escollits i tramesos els dictàmens pertinents al bisbe Dalmau de Mur i al capítol, s’havia programat que caldria triar dos dels mestres consultats per tal de “…fer e pintar un patró de la continuació de la dita obra…”. Com veurem més endavant, el bisbe i el capítol van complir la paraula i van nomenar Antoni Canet i Guillem Bofill mestres majors de la seu. Al primer, mitjançant un contracte li encarregaren la redacció del projecte de nau única. G. Bofill exercí tot sol el càrrec de mestre major des de l’any 1404 fins al 18 de març de 1417.

Els primers de respondre la consulta, el dia 23 de gener de 1416, van ser tres arquitectes: els Eixulbi –Pascasi i Joan, pare i fill, respectivament mestre major i ajudant de la seu de Tortosa– i Pere de Vallfogona, director de les obres de la de Tarragona. L’endemà, van emetre el dictamen vuit mestres més: Guillem de la Mota, ajudant de Pere Vallfogona a la seu de Tarragona; Bartomeu Gual, mestre major de la catedral de Barcelona; Antoni Canet, escultor de Barcelona que aleshores es trobava dirigint els treballs de la catedral de la Seu d’Urgell; Guillem Abiell, responsable aquells anys de les principals obres que es feien a Barcelona, com ara l’església del Pi i l’hospital de la Santa Creu; Arnau de Valleres, mestre major de la seu de Manresa; Antoni Antigó, responsable dels treballs de construcció de Santa Maria de Castelló d’Empúries; Guillem Sagrera, ocupat aleshores en la direcció de la catedral de Sant Joan de Perpinyà, i Joan de Guingamps, pedrer de Narbona. No sabem per quina causa el bisbe Dalmau de Mur i el capítol van esperar vuit mesos a oficialitzar la rebuda i la lectura dels informes dels mestres; però el cert és que fins el dilluns 28 de setembre de 1416 no es va celebrar sessió capitular, en el decurs de la qual “…foren llegits dits articles i dites declaracions i paraules de dits artífexs […], redactats per escrit…”.

Tot amb tot, en aquesta reunió no es va prendre cap acord perquè gairebé sis mesos més tard, el dia 8 de març de l’any 1417, també un dilluns, i deu dies abans de signar el contracte definitiu amb Antoni Canet per dibuixar els plànols i enllestir el projecte de la nau única, el capítol va cridar a declarar “de manera corporal” el mestre major de la seu Guillem Bofill, que feia dotze anys que treballava a la catedral. Davant el capítol i amb la presència del notari Bernat de Soler, Guillem Bofill va expressar verbalment el seu parer sobre la llarga i debatuda qüestió de l’edifici de la seu. Amb la seva declaració nítidament contrària a la traça de tres naus, es completava la roda de consultes entre els principals mestres de Catalunya.

Per bé que el lector pot resseguir les posicions i les opinions de cada mestre en la transcripció i traducció del document íntegre d’aquesta cèlebre consulta que publiquem en aquest mateix article, creiem oportú de comentar breument les principals consideracions de caràcter tècnic que manifestaren els mestres, d’un gran interès per a comprendre millor els processos constructius en el gòtic a l’Europa meridional, i a Catalunya en particular. Dels dotze arquitectes presents a Girona, set es mostraren clarament favorables a les tres naus i cinc s’inclinaren pel projecte de nau única, si bé tots es posaren d’acord a l’hora de considerar que l’obra d’una nau que s’havia iniciat era del tot viable, que ja disposava d’uns bons contraforts per a aguantar la volta i que, en definitiva, no oferia problemes insalvables malgrat l’acció de possibles terratrèmols i tramuntanades.

Els Eixulbi de Tortosa actuen amb una certa discreció i diplomàcia en fer la valoració de la nau única com a “bona e ben ferma”, però també esmenten qualitats semblants per al projecte de tres naus, a més de remarcar que és molt més compatible i proporcional a la capçalera. Joan d’Eixulbi hi afegeix que l’obra de tres naus seria més bella i millor i més profitosa.

Pere de Vallfogona, mestre de Tarragona, suggereix de reforçar els contraforts si s’opta per una nau, estima “còngrua e tal que mereix ésser continuada així” l’obra de tres naus, i proposa obrir una rosassa al mur damunt el presbiteri. Per la seva banda, el soci de Vallfogona, Guillem de Mota, alerta sobre els terratrèmols i “grans vents” per qüestionar la nau única.

Bartomeu Gual, mestre de la seu de Barcelona, també dubta que la nau única sigui segura davant el perill de terratrèmols o de forts vents, i alhora s’inclina per la solució de tres naus afirmant que “és sens comparació molt pus proporcionable e pus compatible al cap de la seu ia fet”.

Guillem Abiell, que a Barcelona havia treballat al Palau Reial Major (1402) i dirigia les obres de l’església del Pi, ja acabada l’any 1416, d’una sola nau, l’amplada de la qual ateny 18 m, cinc menys que a la seu gironina, va donar una resposta poc esperada. Sorprenentment, aquest mestre que morí a Palerm l’any 1420 va ser qui va mostrar una actitud menys definida sobre l’un o l’altre projecte, per bé que adverteix que l’obra de tres naus “mereix ésser continuada”. Finalment, Arnau de Valleres, de Manresa, el més explícit de tots a rebutjar la nau única, expressa que aquesta solució mostraria la capçalera tan petita i tan disforme que sempre obligaria a alçar o aixecar l’absis.

Dibuix de l’interior de la catedral, un enorme espai únic. Els murs laterals de la nau presenten tres registres, de baix a dalt: les capelles, el trifori amb galeria i els finestrals.

ECSA - G.C.P.

Les respostes que van donar els cinc mestres restants a les preguntes formulades pel capítol comporten un to més contundent en favor del projecte d’una sola nau; extraiem-ne a tall d’exemple les respostes següents: Antoni Canet no veu cap objecció a continuar el projecte de la nau única, mentre que veu l’obra de les tres naus “bona e covenient, mas no tant honorable com la primera de una nau”. A més, en el seu informe en favor de la nau única aporta les novetats de fer notar el valor de la claror a l’interior del temple, i de cridar l’atenció sobre l’estalvi econòmic, que xifra a l’entorn d’un terç, al qual s’havia referit ja a la darreria del segle XIV el combatiu tresorer Berenguer de Font. Canet acaba afirmant explícitament que la seu seria, sens comparació, molt més clara. Antoni Antigó, aleshores director de les obres de l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries, no tan sols nega categòricament que els terratrèmols i el vent poguessin afectar la nau única, sinó que es mostra radicalment contrari a la solució de les tres naus, la qual considera que no és “còngrua ne en tal manera que ja may se puixa fer, ne seguir-la destinament per tal com en naguna manera no·s segueix, ne·s pot fer per ses mesures”.

Però qui de tots va mostrar més entusiasme a favor de la nau única va ser Guillem Sagrera, un dels arquitectes més prestigiosos del quatre-cents, aleshores actiu a Perpinyà, el qual manifestà sense embuts que l’obra de tres naus s’havia d’aturar immediatament, que havia de ser “cessada”. La seva valoració acaba amb una afirmació tal vegada desconcertant quan afirma “ésser veritat que lo dit cap fou fet e acabat ab intenció que la obra, si fahés, es seguís a una nau”. Potser per interès propi, potser perquè posseïa informació que no hem detectat en cap referència documental, el cas és que, si són certes les paraules de Sagrera, la reforma gòtica de la seu de Girona es va iniciar amb la intenció, primer, de substituir només la capçalera romànica per una de nova més noble i capaç, i segonament, i ja des de l’inici, construir un edifici d’una sola nau en cas que es decidís un altre dia de continuar el temple.

Joan de Guingamps de Narbona, el darrer dels mestres d’obres forans consultats, insisteix en els avantatges de la claror i l’estalvi quan defensa la nau única. El més rellevant de la seva intervenció, però, va ser el suggeriment d’alleugerir el mur frontal del presbiteri amb l’obertura de tres rosasses, idea que va ser recollida en el projecte definitiu i que avui donen al mur on s’adossa la gran nau una solució hàbil i ben original: “…en lo spay qui serà del cap en alt fins a la sumitat de la volta maior, haurà gran spay que·y pioran ésser fetes tres rosas, una principal al mig e una petita a cascun costat, e aquestas tres rosas tollen tota difformitat e donarien gran respelendor a la dita seu, e retrien la obra ab gran perfecció, e molt honorable”.

En darrer terme, l’opinió expressada pel mestre major de la seu de Girona des del dia 5 de novembre de l’any 1404, Guillem Bofill, era ben lògic que fos clarament favorable a la nau única. Bofill advertí oralment, com s’ha dit, que no era oportú de continuar l’obra de tres naus perquè “se seguirien moltes difficultats e grans messions e null temps seria tant bella com la obra de una nau […]. E que si la obra de una nau és continuada haurà grans finestratges e grans clarós, que serà fort bella cosa e notable”.

El desenllaç de tot el llarg procés per a decidir de quina manera calia substituir la vella nau romànica i adossar un nou cos d’edifici a la capçalera gòtica ja en funcionament va tenir lloc el dilluns 15 de març de 1417. Al matí d’aquest dia, després d’una missa solemne en honor de la Mare de Déu, el bisbe Dalmau de Mur al capdavant del capítol va tancar la qüestió que feia trenta anys que s’arrossegava. Amb el resultat a la mà, després d’analitzar les expertes opinions dels mestres consultats, amb la declaració verbal de Guillem Bofill a favor de la nau única, i amb el coneixement dels primers informes del 1386, especialment els emesos per l’acció opositora dels tres esmentats membres del capítol, aquest i el bisbe van decidir per unanimitat “prosseguir en una nau la gran obra antiga”. Amb aquestes poques i precises paraules recull l’acta de la reunió la voluntat dels presents de continuar les obres amb una sola nau, com de fet ja s’havia iniciat al principi de tot.

No és que s’imposés la minoria en la relació esmentada de set en contra de la nau única i cinc a favor. De fet, tots dotze coincidiren en el primer punt pel que fa a manifestar la viabilitat de la nau única. Va ser en el segon i en el tercer punts que les diferències de criteri es van accentuar i les opinions van ser totalment contràries. La declaració final esmenta, entre altres consideracions, que la nau única era estable i segura, una obra més notable i integrada a la capçalera preexistent. També l’interior en resultaria beneficiat en gaudir de més claror i, per tant, la nau seria més alegre i agradable. En darrer terme, es van tenir en compte també aspectes tan importants com l’estalvi econòmic que suposava una sola nau i la rapidesa a l’hora d’aixecar-la.

D’aquest resultat no se’n pot desprendre, de cap manera, que el capítol acceptés les tesis de la minoria. De fet, insistim que tots els mestres consultats estaven d’acord en el primer punt, és a dir, que l’obra d’una nau iniciada des de feia molt temps era correcta, “bona e ben ferma”, i que el sosteniment de la volta era perfectament viable amb contraforts “ben ferms”. En canvi, en el segon punt, les diferències de criteri eren irreconciliables; els partidaris de la traça de tres naus consideraren que l’obra seria “ferma e bona… pus bella… e còngrua”. Per contra, els defensors de la nau única s’oposaren contundentment al projecte de tres naus, les quals mai no serien “belles, còngrues, raonables, suficients”. El rebuig va ser, doncs, categòric.

Quant al tercer punt, el més important, les diferències de criteri foren també molt divergents. A la qüestió sobre quina fórmula era més compatible amb la capçalera, els uns i els altres aportaren arguments que feien referència a la bellesa, a l’economia, a la manca d’integració de l’absis amb la nau única, sobretot per la diferència d’alçada que hi havia. En aquest punt, però, Joan de Guingamps va tenir, com s’ha vist, un paper decisiu. La seva proposta d’introduir tres rosasses per a salvar la pesantor i la deficiència visual provocades per l’esmentada diferència d’alçada va ser, al capdavall, atesa i recollida en el projecte definitiu.

Tres dies més tard d’aquell dilluns 15 de març, el capítol va nomenar mestre major de la catedral Antoni Canet, arquitecte i escultor de probable origen mallorquí, i contractà el projecte i la realització immediata del primer tram de la nau única. Actiu des de l’any 1394, Canet va dissenyar els plànols de “la obra de la dita seu a una nau continuadora” i fins el 1426 va assumir la direcció efectiva de la construcció de les dues primeres crugies de la nau, en col·laboració amb Guillem Bofill, que mai no va perdre la condició de mestre major. Excepcionalment, la seu de Girona tenia, aquells anys, dos mestres majors.

Vegeu també Consulta i aprovació de la continuació de la catedral de Girona amb una nau única

L'edifici

Catedral de Girona. Els números de les capelles es corresponen a la taula següent.

Catedral de Girona
NÚM.	ADVOCACIÓ /´DENOMINACIÓ1	CRONOLOGIA	AUTOR	PROMOTOR	CLAUS DE VOLTA	OBJECTES GÒTICS
Capelles de l’interior
1	Anunciació	Inici el 1598	Josep Ferrer
2	Sant Dalmau i Sant Jordi (Sant Isidre)	a 1470		Arnau de Raset, ardiaca	Set claus de volta: sant Dalmau i sant Jordi (clau central)	Sepulcre de Dalmau de Raset, de la segona meitat del segle XV Sepulcre del cavaller Bernat de Raset, de v 1425 Reixa del segle XV
3	Sant Julià i Santa Basilissa (baptisteri)	d 1416		Gaspar de Campllong i de Corbera	Sant Benet i santa Escolàstica	Fragment de retaule, del segle XV
4	Sant Benet (Santa Cecília)	1368-73		Jaume Satrilla, bisbe(?)	Sant Antoni i un abat
5	Sant Julià i la Santa Trinitat (després de Sant Domènec i ara del Sant Crist)	a 1402		Jaume Beuda	Sant Domènec i sant Julià
6	Sant Iu i Sant Honorat	1373-75		Elionor de Cabrera, vescomtessa Família Cervià	Sant Iu i sant Honorat
7	Sant Pere i Sant Pau (Sant Josep)	v 1330		Gilabert de Cruïlles	Sant Pere i sant Pau
8	Sant Miquel	v 1358			Sant Miquel
9	Sant Joan (després Santa Helena i ara del Sepulcre Comtal)	1329			Sant Joan Baptista i sant Joan Evangelista	Estàtua jacent de la comtessa Ermessenda, de Guillem Morei, de v 1385
10	Quatre Evangelistes (Santa Helena, 1707) Accés al palau episcopal	a 1369		Guillem de Cabanelles, bisbe	Sant Guillem de York Sant Guillem de Norwich
11	Sant Martí i Sant Francesc (Corpus Christi)	a 1341		Guillem de Cornellà, canonge	Crist en Majestat
12	Santa Caterina	1347	Enric i Jaume de Faveran		Santa Caterina
13	Sant Tomàs (Sagrat Cor)	1312	Enric		El dubte de sant Tomàs
14	Santa Anastàsia (confraria de Sant Jordi)	1313	Enric	Confraria de Santa Maria	Santa Anastàsia
15	Les Onze Mil Verges (confraria del Sant Sepulcre)	1313-41	Enric i Jaume de Faveran	Berenguer de Pau, ardiaca de l’Empordà	Santa Úrsula
16	Corpus Christi (Gregoriana)	1314	Enric	Berenguer de Palau, sagristà major Ramon de Vilaric, ardiaca major	Traslladada o perduda i substituïda per un escut barroc pintat	Al frontis, relleus del Sant Sopar, la Transfiguració, els donants Berenguer i Ramon, i la Crucifixió, del segle XIV
17	Santa Anna	1321	Jaume de Faveran	Dalmau de Pontós	Agnus Dei
18	Sant Vicenç (Mare de Déu dels Dolors)	1319-24	Jaume de Faveran	Pere de Rocabertí, bisbe	Sant Vicenç
19	Santa Margarida (Mare de Déu del Roser)	1318	Enric	Alamanda d’Empúries, vescomtessa	Santa Margarida
20	Quatre Sants Màrtirs i temporalment de Sant Carlemany	1330	Jaume de Faveran	Arnau de Mont-rodon, bisbe	Els quatre sants màrtirs Germà, Paulí, Just i Escici	Sepulcre del bisbe Arnau de Mont-rodon, del segle XIV Sepulcre del bisbe Bertran de Mont-rodon, de Joan Avesta, del 1380 Arca dels Quatre Sants Màrtirs, del segle XIV Escultura de sant Carlemany, atribuïda a Jaume Cascalls (→Tresor de la Catedral)
21	Dormitori canonical (Santíssim Sagrament)	Segle XIII
22	Sant Andreu (Sant Narcís)	a 1324		Bernat de Vilasert o Vilert, canonge	Sant Andreu
23	Sant Esteve (la Puríssima)	1362		Ramon Albertí, canonge	Sant Esteve
24	Santa Magdalena (després de Sant Rafael i Sant Gabriel i ara de Sant Esteve)	v 1367		Pere de Castellnou, bisbe	Santa Magdalena
25	Santa Marta i Sant Bernat (després del Sagrat Cor i ara de Sant Josep)	a 1373		Pere de Rocabertí, bisbe	Santa Marta	Sepulcre del bisbe Guillem de Vilamarí, de Jaume de Faveran, de v 1322 Sepulcre del bisbe Pere de Rocabertí, de Jaumede Faveran, de v 1324
26	Tots els Sants	v 1369			Tots els Sants	Sepulcre del bisbe Bernat de Vilamarí, de Jaume de Faveran, de v 1322
27	Santa Elisabet (després del Beat Dalmau Moner i ara del Sepulcre d’Anglesola)	1452-94		Joan Geronès de Corçà	La Visitació	Sepulcre del cardenal Berenguer d’Anglesola, de Pere Oller, de 1409-10
28	Sants Doctors	1521-28		Joan Margarit, sagristà major	Sants Gregori, Jeroni, Ambròs i Agustí
29	Sant Honorat o Sant Pau	a 1457		Bernat de Pau, bisbe	Sant Francesc d’Assís i santa Clara (clau central)	Sepulcre del bisbe Bernat de Pau, de v 1457 Reixa del 1461
30	L’Assumpció	Inici el 1598	Josep Ferrer		Sant Narcís
Presbiteri
31	Santa Maria				Coronació de la Verge	Retaule de plata. Mestre Bartomeu, Mestre Andreu, Pere Berneç, de v 1325-80
32					Senyal reial
33						Respatller de la cadira episcopal romànica, amb un relleu del bisbe Bertran de Mont-rodon entre acòlits i àngels turiferaris, del segle XIV
Girola
34					Sant Jaume el Major
35					Sant Mateu
36					Sant Tomàs
37					Sant Judes Apòstol
38					Sant Jaume el Menor
39					Crist ressuscitat, assegut amb els braços aixecats
40					Sant Simó
41					Sant Joan Evangelista, amb barba
42					Sant Pere
43					Sant Bartomeu
44					Sant Felip
Nau
45					Mare de Déu amb el Nen i dos àngels
46					Pantocràtor
47					Sant Pere
48					Sant Benet
Porta de Sant Miquel
49	Entrada				Pantocràtor. Quatre claus amb estrelles de cinc puntes
50	Vestíbul				Pantocràtor. Quatre claus amb el tetramorf
Porta dels Apòstols
51		Mare de Déu amb el Nen				Mènsules i dosserets, del segle XIV
52					Quatre claus amb àngels inscrits en estrelles de cinc puntes
Claustre
53	Capella de Nostra Senyora de Gràciai de Bellull					Timpà del Mestre Bartomeu, del segle XIII
54						Sepulcre d’Arnau de Soler, de v 1326
55						Sepulcre de Berenguer de Pau i Francesc Alió, de v 1335
56	Capella de Sant Rafael					Sepulcre d’Elienor de Cabrera, de v 1336
57						Conjunt sepulcral dels ardiaques Berenguer de Palau i Guillem de Vilaric, i de Berenguer de Vilaric, del segle XIV
Capella del Santíssim Sagrament
58	Accés					Sepulcre del comte Ramon Berenguer II dit Cap d’Estopes, de Guillem Morei, de v 1385
59	Presbiteri					Cadira episcopal del mestre Aloi de Montbrai, del 1351
60	Presbiteri					Mare de Déu amb el Nen, del segle XV
1 Entre parèntesis es recullen les advocacions actuals o posteriors a l’època del gòtic.  [Pere Freixas Camps]

L’acabament de la nau

Els anys que van del 1420 al 1440 van ser les dues dècades de més activitat a la seu en tot el procés de la seva construcció. Abasten les successives presències dels mestres Antoni Canet, Rotllí Gautier (o Vautier), Pere Ciprés i Berenguer Cervià. L’any 1421, el primer tram ja era pràcticament acabat; el mateix Antoni Canet és l’autor de la magnífica talla de la Mare de Déu amb el Nen i dos àngels que decora la clau de volta d’aquesta tramada, col·locada l’any 1424 i policromada pel pintor Ramon Solà I. Cap al 1450 es treballava de valent en les dues darreres crugies de la nau, que la guerra civil catalana va paralitzar a partir del 1462.

Un seguit d’arquitectes de fora i també d’aquí, entre altres Joan Agustí, Julià Julià, Francesc Gomis i Julià Pujadas, van dirigir les obres fins al seu acabament els primers anys del segle XVI, per bé que el cobriment total de la nau, amb la col·locació de la darrera pedra, no va tenir lloc fins el 1604. Els mestres Pere Ciprés i Berenguer Cervià, en particular, van ser els encarregats fins el 1470 de construir els finestrals del claristori –contractats amb Pere Ciprés l’any 1431–, la portalada principal, modificada després, la galeria i trifori dels peus del temple i les darreres capelles. Berenguer Cervià, destacat mestre d’obres de la ciutat, va dirigir les obres de la capella del bisbe Bernat de Pau, la darrera del costat nord que completava tot el mur lateral d’aquest costat. Del mestre Joan Agustí només se sap la contractació del rellotge que va fer el 21 de juliol de l’any 1479.

Sota la direcció de Julià Julià, entre el 1479 i el 1490, l’activitat va ser relativament sostinguda. Gendre de Joan Agustí, a qui succeí en la direcció dels treballs, va cobrir l’antiga capella de Sant Pere en 1479-80, i en 1481-82 va acabar la capella de Tots els Sants, de la clau de volta de la qual també és l’autor. Això indica que, enmig de la paralització dels treballs per causa de la guerra civil catalana, tot just aquells anys finals del segle XV s’enllestien les capelles del tercer tram de la volta.

Julià Julià va acabar també la realització del rellotge que el seu sogre Joan Agustí havia contractat i començat l’any 1479 per a ser instal·lat a la torre gòtica del Sepulcre. Aquest nou campanar, que vuitanta anys més tard va requerir treballs de consolidació dirigits per Julià Julià, havia estat començat el 1379 per Pere Sacoma i no es va acabar fins a l’entorn del 1400. Situat a tocar de l’antiga galilea romànica, en tenim un magnífic testimoni gràfic en un dels primers paisatges de Girona coneguts que serveix de fons a l’escena de la Pietat, una taula de mitjan segle XVI, obra del pintor gironí Pere Mates que es conserva al Museu d’Art de Girona. Galilea i campanar van ser enderrocats en aixecar-se l’actual façana barroca.

El tancament de tot el perímetre, de 55 m de llargada, i les voltes dels dos darrers trams es van realitzar en un llarguíssim procés que va durar pràcticament tot el segle XVI. Francesc Gomis, un mestre d’obres que va participar també en la construcció del castell de Salses a la Catalunya del Nord, va ser qui tancà el segle XV en la direcció dels treballs a la catedral.

S’acomplia així una obra plena d’entrebancs, per bé que, a la fi, va reeixir espectacularment i es convertí en un referent de l’arquitectura mundial, pel fet de ser, amb els seus gairebé 23 m, la nau gòtica més ampla de totes les construïdes arreu, com ja hem comentat més amunt. Potser per això, el projecte d’aixecar-la va haver de ser molt pensat i repensat fins a trobar la millor solució i la manera de fer-la factible d’acord amb el coneixement i la tècnica d’aquella època. D’altra banda, la catedral de Girona representa la culminació d’un procés que hauria començat en origen pels 11 m de la nau única de la seu romànica gironina, seguint els mateixos 11 m de la nau central de la catedral de Barcelona, els 13 de Sant Genís de Torroella de Montgrí, els 15 de Santa Maria del Mar, els 16 de l’església barcelonina del Pi i els 18,5 i 19,5 de les naus centrals de les seus de Manresa i de Palma, respectivament.

Les característiques arquitectòniques

L’interior

Planta de la catedral.

ERPDCG

La visió de l’interior de la seu de Girona, un enorme espai de planta dita de sala o llotja, colpeix per la seva grandiositat i per la constatació de ser davant la màxima expressió de l’espai únic del gòtic al Principat. Per extensió també, en aquest espai es troba la resposta més idònia a la comunitat del gòtic europeu meridional, més enllà d’escoles i localismes, des de les terres del Llenguadoc fins al sud de València i, a la Mediterrània, fins a la mateixa Nàpols.

A l’interior, potser el tret formal que confereix més originalitat a la catedral gironina és la solució aportada per Joan de Guingamps de Narbona –duta a terme després del 1417– d’alleugerir el mur frontal que tanca la diferència d’alçada entre la capçalera i la nau. Tres rosasses, la central de més diàmetre que les laterals, il·luminen l’interior i suggereixen alhora el raig eucarístic de la Trinitat. A Palma, la catedral també té una gran rosassa sobre l’arc triomfal.

Tant des de l’accés lateral, per la porta dels Apòstols, com des de la porta principal es distingeixen ràpidament el gran arc triomfal de la capçalera que embolcalla l’espai central del presbiteri i els accessos al deambulatori, i l’enorme buit de la gran nau, maculat només per la caixa de l’orgue en procés irreversible de desaparició més tard o més d’hora, un cop desplaçat el cor en successives etapes des de fa força anys. El ritme horitzontal domina completament la concepció de l’espai. De fet, la lectura de la planta mostra clarament una composició geomètrica segons el model ad quadratum, característic del gòtic mediterrani. Aquest ritme horitzontal es fonamenta en la mateixa concepció unitària de l’espai, un espai immens quadrejat, definit gairebé exclusivament per la presència massiva del mur. Els buits de les capelles, irregulars i de dimensions reduïdes, accentuen encara més el sentit d’horitzontalitat, emfasitzat per la petita galeria que recorre tot el perímetre de l’interior de la nau i de la capçalera.

El recorregut perimetral mostra set capelles a la banda nord i l’obertura que dona accés al claustre per la porta de Sant Miquel, i vuit capelles al costat sud i l’obertura que comunica a l’exterior per la porta dels Apòstols. Les capelles, situades arítmicament entre els massisos contraforts, es distribueixen de la següent manera: només una al costat nord del primer tram –la torre de Carlemany impedí la construcció d’una segona capella– i dues a la banda sud. El segon tram de la nau aplega dos capelles a cada costat. El tercer tram té en ambdues bandes la mateixa divisió tripartida de tres obertures de menor amplada i alçada que la resta de les capelles, la central de les quals correspon, com s’ha dit, a les portes dels Apòstols i de Sant Miquel. Finalment, el quart tram torna a agrupar dues capelles per banda.

La desigualtat d’alçada i amplada de les distintes capelles i les diferències de motlluratge en les pilastres i basaments són una prova més de la manca de regularitat que comportà necessàriament una construcció feta amb canvis i penediments durant més de 300 anys, per bé que el patró fos un de sol. Un patró que, com en altres exemples del Principat, desenvolupa tres registres en vertical que corresponen, de baix a dalt, a les capelles, al trifori amb la petita galeria darrere seu i al claristori o finestrals superiors, dos dels quals han estat cecs des de l’origen.

Seccions longitudinal i transversal de la catedral. S’observa perfectament el canvi de projecte entre la capçalera i la nau.

ERPDCG

Per la seva banda, les voltes de creueria ofereixen una espectacular demostració de la tècnica gòtica, amb les no menys admirables claus de volta, tallades en pedra de Girona. Quatre enormes cèrcols invertits de forma troncocònica i amb un tap de fusta esculturat al seu interior sostenen la pressió lateral dels grans arcs creuers de les quatre crugies.

Al presbiteri, la volta que reuneix els nervis en la clau de volta dedicada a la Coronació de la Mare de Déu té fins a nou panys, mentre que el segon tram, damunt mateix de la zona de l’altar antic, és cobert per una senzilla volta de creueria amb l’escut reial a la clau, testimoni del suport dels monarques a l’edificació de l’absis.

Tot i la data tan reculada respecte de la capçalera, la traça dels diferents elements constructius és d’una gran sobrietat, similar a la de les primeres catedrals franceses. Els perfils triangulars dels arcs i dels pilars de la nau són propers als de la catedral d’Amiens (1220-36). Això provoca una major esveltesa dels pilars i una lleugeresa de l’estructura de les voltes, molt necessària per la seva amplada. Si a això s’hi afegeix la grandiositat de l’espai de la nau, la impressió de l’interior contrasta amb el to primitiu i més gràvid de l’absis.

L’exterior

L’exterior ofereix una imatge encara més simple i austera que l’interior. Amagada a ponent per la façana barroca i el campanar neoclàssic, la fàbrica gòtica s’expressa sobretot pels contraforts gegantins, visibles al nord i més explícits encara al sud. L’austeritat de l’enorme massa pètria es trenca només pel ritme cadenciós dels potentíssims contraforts que sostenen la volta única i aixopluguen les capelles laterals, tret comú en l’arquitectura del gòtic català, present també en exemples de tres naus com ara la catedral de Barcelona o Santa Maria del Mar.

Façana lateral sud de la catedral, on s’obre la porta dels Apòstols, excessivament modificada per una restauració poc reeixida.

ECSA - G.S.

Entre els quatre contraforts del costat meridional, un dels quals es troba adossat al campanar, se situen tres grans finestrals amb traceria tipològicament pròpia del segle XIV, remarcats per una motllura que recorre l’extradós dels arcs i una cornisa a la base, a manera d’ampit. La presència dominant i homogènia del mur, trencada només per la desgraciada restitució de la porta dels Apòstols, només té el contrapunt modest en els finestrals esmentats de la nau i en les discretes obertures inferiors de les capelles.

Travessant l’arc, o volta, dit del bisbe Cartañà des de la plaça dels Apòstols, antic cementiri de la seu i indret on probablement es va instal·lar la llotja durant la construcció de la catedral, s’accedeix a l’exterior de l’absis, envoltat d’un fossat natural, excavat a la roca. Verticalment, l’absis s’estructura en tres cossos clarament diferenciats: el primer correspon a les capelles de la girola, emmarcades pels contraforts que contenen les gàrgoles que vessen l’aigua al fossat. Un segon cos poligonal conté nou panys, amb sengles finestrals, separats pels contraforts que sostenen els diminuts i horitzontals arcbotants que suporten una mínima càrrega i recullen l’aigua del cos superior, on se situen les voltes del presbiteri i es perllonguen des de baix els contraforts, coronats per sobris pinacles de forma piramidal, decorats amb fulles estilitzades. Sobrietat i uniformitat defineixen aquest absis, bastit amb força continuïtat en relativament poc temps.

La porta dels Apòstols

És l’única porta gòtica exterior que té la catedral. Es troba al lateral sud, a l’actual plaça dels Apòstols, i segurament va ser la porta principal durant molts anys. Malauradament, dues guerres i una desafortunada intervenció de restitució arquitectònica, inventada i executada a la dècada dels setanta del segle XX, han fet que avui l’interès d’aquesta porta només se circumscrigui a la decoració escultòrica que conté, per bé que durant la Guerra Civil Espanyola es van perdre les escultures dels apòstols.

La primera notícia de la construcció d’aquest portal meridional data del 1370. L’obra es va començar sota la direcció del mestre Berenguer Aixulí i, més tard, de Pere Sacoma, aleshores mestre major de la catedral. També hi intervingueren noms il·lustres com ara Guillem Bofill i Guillem Morei. Les fonts documentals no són prou explícites per a poder determinar el grau de participació de cadascun d’ells. L’any 1381 l’obra del portal havia arribat a l’alçada de l’entaulament, és a dir, de la cornisa. La marxa dels treballs era lenta aleshores, sobretot entre el 1379 i el 1386, anys en què, com hem vist, es va posar en qüestió per primer cop el projecte d’una nau. Fins el 1406 no es van col·locar les portes, tot i que el portal no s’havia acabat i, en realitat, mai no es va enllestir perquè la guerra civil catalana del segle XV va provocar la paralització general de les obres.

De fet, des de mitjan segle XV només es treballava pràcticament en la porta de Sant Miquel i en l’adaptació del pas de la nau al vestíbul comú del claustre i de les sales capitulars, avui seu del Museu de la Catedral.

La importància del monument

Avui hom pot admirar el resultat de la llarga i atzarosa història de la catedral de Girona tot contemplant la nau més ampla del món medieval, un espai excepcional concebut sobre la tradició dels temples dels ordes mendicants, que representa, en el marc de l’art gòtic català, l’exponent més emblemàtic dels trets essencials de la seva arquitectura. Una arquitectura que reuneix, amb una harmonia mai no assolida, la màxima expressió de la racionalitat i funcionalitat de l’espai i l’ús moderat de l’ornamentació, assumit plenament per l’arquitectura gòtica catalana des dels precedents cistercencs. La predilecció pels espais únics pròpia dels ordes mendicants hi té la seva aplicació més nítida. L’espai interior de la catedral de Girona té un sentit unitari, similar a les esglésies sala o esglésies llotja. I té també un component classicitzant en la concepció d’un espai que s’estructura horitzontalment més que no pas verticalment. El menut trifori que recorre tota la nau ajuda a veure unitàriament aquest espai de gairebé 23 m d’ample i 36 m d’alçada, i a sentir-lo més proper i humà enfront de la imatge de túnel dels edificis gòtics septentrionals. D’altra banda, el mur assumeix aquí tot el protagonisme com a suport fonamental, un altre dels trets característics dels edificis gòtics catalans.

Bibliografia consultada

Roig i Jalpí, 1678; Villanueva, 1803-51, vol. XII, apèndix XXXIV, pàg. 324-338; Blanch, 1853; Fita, 1876; Girbal, 1887; Roca, 1888; Bassegoda i Amigó, 1889; Miquel, 1890; Farreras, 1926; Rahola, 1929; Pla, 1945; Serra i Ràfols, 1947-51; Font, 1952; Palol, 1955; Marquès i Casanovas, 1962; Bassegoda, 1966a; Freixas, 1972; Marquès i Casanovas, 1975-76; Homs, 1977; Yarza i altres, 1982, pàg. 308-309; Freixas, 1983; Español, 1993; Pladevall, 1994; Victor, 1998; Diversos autors, 2000a i 2000b; Pladevall, 2001, pàg. 111-131.