La ceràmica

Els objectes de ceràmica, per al seu estudi, presenten dos avantatges respecte a d’altres elaborats amb materials diferents: la seva perdurabilitat en el temps i la impossibilitat de reciclar-los. Se sap del cert que part dels atuells de metall o de vidre, un cop fets malbé, es recollien, es refonien i se’n feien de nous, de manera que moltes peces antigues han desaparegut reconvertides en objectes diferents. Els materials orgànics són peribles, és a dir, es descomponen si no es conserven en unes determinades condicions ambientals. Una peça de ceràmica es pot fragmentar, pot perdre la decoració, cremar-se o patir altra mena d’alteracions, però difícilment desapareix del tot. Per això la ceràmica és el fòssil director per excel·lència per a datar la majoria de jaciments arqueològics. En els d’època medieval o posterior, una part d’aquesta funció de la ceràmica com a element de datació i també com a font d’informació sobre la vida quotidiana dels éssers humans, dels productes destinats al comerç o de les rutes comercials ha estat substituïda per la documentació escrita.

Ningú no pot negar que certes peces de ceràmica reflecteixen també, amb més o menys evidència, els diferents corrents artístics predominants a Europa en el decurs dels segles. Són, per tant, testimonis materials de la seva època.

Rajola romboïdal treballada a l’encàustica, amb la representació d’una flor de llir. Procedeix del claustre de Santes Creus. Va ser obrada, possiblement, en un centre francès indeterminat vers el 1280.

Vinseum, Vilafranca del Penedès

Entre els segles XIII i XVI alguns centres ceramistes excel·liren per damunt d’altres perquè crearen una producció que ara s’anomeraria “d’alt valor afegit”, és a dir, de qualitat, pensada per conquerir un mercat el més ampli possible. Aquest fou el cas de Manises, vila que va pertànyer a la família dels Boïl, que van veure en la producció de ceràmica de qualitat la possibilitat d’obtenir una important font d’ingressos.

Les obres fetes per encàrrec de papes, cardenals, prínceps i grans famílies de mercaders posseeixen una qualitat intrínseca que permet que siguin considerades, sense cap dubte, autèntiques obres d’art. Però pel dessota d’aquests zenits de la ceràmica, milions de peces ocuparen els graons inferiors, fins arribar a la humilitat d’una simple teula o d’una rajola de paviment, la funció de les quals era evitar els desperfectes que podia ocasionar la humitat, i res més.

Pel que fa a la ceràmica catalana de la baixa edat mitjana, en general no sembla que hagués e xistit una voluntat clara de produir peces de categoria amb les quals conquerir un mercat internacional, com fou el cas de Manises, però és cert que alguns ceramistes posaren especial cura en la decoració de les seves manufactures, potser amb la intenció de fer-les més atractives i destinar-les a satisfer les necessitats d’un determinat estament social que podia permetre’s el petit luxe d’adquirir-les. En canvi, a Barcelona es feu una producció gerrera que, si bé estèticament no era rellevant, sí que posseïa una bona qualitat, cosa que la feia ser molt preuada, fins i tot més enllà de les fronteres del Principat.

Durant el període de temps estudiat en aquest article, diversos corrents artístics deixaren la seva empremta en les produccions catalanes de pisa. Les decoracions més antigues encara són considerades per alguns historiadors de l’art com a romàniques. Als segles XIII i XIV, la pintura, l’escultura i la producció tèxtil d’estil gòtic representaren una important font d’inspiració per a la decoració de la ceràmica de pisa, entenent com a tal l’envernissada amb un fons blanc, a més de la còpia o adaptació de models decoratius de la pisa italiana (lígur, siciliana, etc). Es tracta de decoracions en les quals es barrejaren també influències islàmiques a través de les produccions andalusines, nord-africanes o del llevant peninsular, donant lloc a una hibridació artística molt peculiar, que feu que la pisa catalana (o, més específicament, la barcelonina) fos fàcilment distingible de l’obrada en altres llocs de la Mediterrània occidental.

Una altra font d’inspiració, que arribà al segle XV i perdurà fins a l’inici del XVII, és la producció blava, daurada i bicolor feta a Paterna i Manises, en una primera etapa molt influïda per l’obra de Màlaga, que al segle XV rebé l’influx de l’art gòtic europeu. És cert, però, que els obradors catalans no foren capaços de produir ceràmica de la categoria de la de Paterna i Manises. Sembla que era més avantatjós fer-la dur directament del port de València fins a Barcelona, ciutat des de la qual era redistribuïda a altres indrets. López Elum ha vinculat el comerç de la ceràmica amb el del tèxtil: els vaixells salpaven carregats de ceràmica valenciana fina i tornaven amb teixits elaborats a Narbona (López Elum, 1986, pàg. 169). En el cas de Barcelona, sembla que les naus barcelonines transportaven ceràmica valenciana a canvi de cereals, negoci al qual es dedicava Francesc Reiner. Això podria explicar per què en alguns documents francesos es confon la ceràmica produïda a l’antic regne de València amb la barcelonina o catalana; l’origen del producte transportat eren les viles valencianes, però una part d’aquesta producció viatjava en naus que salpaven del port de Barcelona. Fins el final del segle XVI no es troba documentada l’exportació, des de Barcelona i des de Reus, de ceràmica daurada. Probablement es tractava d’imitacions, més o menys reeixides, de la pisa que es feia a Manises.

Es pot considerar que la producció ceràmica baixmedieval catalana arriba fins al segle XVI, perquè fins al final d’aquest segle no hi hagué canvis significatius, més evidents en l’obra blanca pintada que no pas en la terrissa, que encara al segle XVII conservava moltes de les característiques formals de la producció de la baixa edat mitjana. També és cert, però, que les influències renaixentistes es barregen amb les gòtiques en el decurs del segle XVI, la qual cosa donà lloc a hibridacions artístiques que fan difícil incloure les peces decorades (especialment, la rajola) dins d’un corrent o l’altre. De moment, però, els investigadors de la pisa catalana es decanten per considerar gòtiques les ceràmiques catalanes decorades fetes al segle XVI fins l’arribada dels models “internacionals”, d’indubtables arrels renaixentistes.

Les fonts escrites: la producció i els seus protagonistes

Com en qualsevol creació humana, caldria no oblidar que al darrere de cada objecte hi ha el seu autor, però a diferència de moltes obres que formen part de les anomenades arts majors, es desconeix l’autoria de la immensa majoria de peces de ceràmica fabricades a Catalunya durant la baixa edat mitjana. Caldria, doncs, fer una acurada recerca documental als arxius de Barcelona i d’altres viles i ciutats del Principat. A hores d’ara la major part de la informació es refereix a Barcelona. Per aquesta raó, de vegades els gentilicis barceloní i català s’utilitzen com a sinònims, encara que no sigui del tot correcte.

Placa pintada amb color blau, decorada amb les armes del Casal de Barcelona. Obrada a Paterna, procedeix de la tribuna construïda entre la catedral i el Palau Reial Major de Barcelona, i va ser un encàrrec del rei Martí l’Humà realitzat el 1402.

Museu de Ceràmica de Barcelona, núm. inv. 52318 – G.Fernández

La documentació escrita podria contribuir a treure de l’anonimat les obres de ceràmica, però no és pas així. Tan sols des del 1314 fou obligatori a Barcelona posar el segell de l’artesà en la producció de gerres per garantir la qualitat del producte (Batllori – Llubià, 1949, pàg. 117), però no pas en la resta d’obra menuda, com ara la dels ollers, ni tan sols en la producció d’obra blanca, pintada o no. Només algunes peces daurades del segle XVII duen marques pintades al revers que permeten identificar-ne el possible autor. Per tant, si s’hagués conservat un llistat exhaustiu dels gerrers barcelonins, potser, amb l’ajut dels segells, se’n podria identificar l’autoria. Com que això no és així, el gros de la producció romandrà en l’anonimat.

La recerca dels noms dels objectes elaborats pels productors d’obra de terra és una tasca entretinguda. Els inventaris post mortem són una bona font d’informació, però cal anar amb compte, ja que els redactors d’aquests documents no eren, necessàriament, experts en la matèria; per tant, els noms (i sobretot, les procedències) dels objectes esmentats s’han d’interpretar convenientment. Investigadors com Teresa Vinyoles (Vinyoles, 1976, pàg. 32; 1997, pàg. 367-412), els membres de l’Equip Broida (Equip Broida, 1984, pàg. 199-240), Núria Sales (Sales, 1986, pàg. 54-57), Flocel Sabaté (Sabaté, 1990, pàg. 66), Maria Barceló (Barceló, 1994), Guillem Rosselló (Barceló – Rosselló, 1996, pàg. 93-142) i López Elum (López Elum, 2006), entre d’altres, ja han publicat força inventaris baixmedievals. En documents barcelonins dels segles XIV i XV s’esmenten, en llatí o en català, els noms d’alguns objectes de ceràmica: “discos”, “scutellas”, “crucibulos”, “scudelles ab orelles”, “greals pochs”, “telledors”, “plats de terra”, etc. Per exemple, a la documentació baixmedieval consultada per l’Equip Broida (1984, pàg. 228-240), s’hi esmenten els noms dels atuells de terrissa següents: alambins, alfabeguers, alfàbies, aloses, berengueres, bugaders, cànters, cantarelles, capses, cassoles, cobertores, cofrets, colradores, conilleres, cossis, embuts, escudelles, gavadals, gerres, greixoneres, greals, gresols, llavamans, llibrells, llumeneres, mesures, morters, motlles de pa de sucre, olles, pers, peroles, pimenteres, pitxers, plats, poals, pots, rajoles, refredadors, salers, salseres, servidores, sellons, setres, setrills, setrilles, talladors, tenalles, tinters, tramosteres i tudoneres. Caldria comprovar la correspondència d’aquests atuells amb els objectes trobats a les excavacions de jaciments d’època baixmedieval.

És encara en fase d’estudi les procedències d’aquests objectes i tampoc no hi ha prou consens entre els investigadors sobre el significat de termes com ara “opera de Malicha”, “opera de Domas”, “terra alba de opera Barchinone”, “obra de València”, etc.

La historiografia

La primera obra publicada amb la pretensió de donar a conèixer i valorar la ceràmica catalana és el llibre Ceràmica catalana decorada (1949), d’Andreu Batllori i Lluís Maria Llubià. Entre les moltes aportacions importants d’aquest estudi cal destacar un corpus bibliogràfic integrat per 121 obres (entre llibres i articles de revista), bona part de les quals estrangeres, a més de documentació, molta d’inèdita, extreta del Manual de novells ardits (o Dietari de l’Antic Consell Barceloní, que comprèn des del 1390 fins al 1664), de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, de l’Arxiu Històric de la Ciutat i de les Rúbriques de Bruniquer, editades per l’Ajuntament de Barcelona entre els anys 1912 i 1916. Això prova que ambdós autors estaven al corrent de l’edició de bibliografia ceramològica europea i nord-americana, fet molt meritori tenint en compte el context d’aïllament polític de l’Espanya de la postguerra. Cal remarcar que, a més, els autors consultaren una altra mena d’articles, com ara inventaris, treballs de lexicologia ceràmica, de tècniques artístiques i d’etnografia.

L’obra de Batllori i Llubià enfoca el tema de la ceràmica catalana des d’una perspectiva que es podria considerar moderna, atesa la data d’edició. Tan sols se li pot retreure que no exploressin més a fons la documentació notarial i la parroquial, a part d’alguns errors d’atribució de centres productors i de datació d’obres, fet perdonable per tractar-se d’una obra pionera.

El llibre de Batllori i Llubià no fou el primer treball d’investigació que feia referència a la pisa catalana. El 1905, Font i Gumà publicà Rajolas valencianas y catalanas, un any abans de l’article d’Osma i Scull —un dels primers investigadors de la ceràmica de Manises— titulat “La loza dorada de Manises en el año 1464”. A partir del 1912, potser afavorit pel context polític del moment (creació de la Mancomunitat de Catalunya i la puixança del catalanisme polític de caràcter conservador), els treballs d’investigació sobre ceràmica catalana començaren a ser més habituals. L’interès pel passat medieval de Catalunya, un dels pilars en què es fonamentava la Renaixença, estimulà la publicació d’obres que donaven a conèixer als lectors algunes peces de la ceràmica obrada a Catalunya i també al País Valencià, en una època en què s’efectuaren les primeres troballes importants de ceràmica tant a Paterna (testers del Molí) com a Barcelona (pati dels Tarongers, plaça del Duc de Medinaceli i edifici de les Drassanes) i Reus. El 1931 el pintor Santiago Rusiñol instal·là la seva col·lecció d’objectes artístics (pintura, vidre, ceràmica, ferro, etc) al Cau Ferrat de Sitges. Durant alguns anys havia anat arreplegant objectes de ceràmica popular, que distribuí d’una manera molt personal per les diferents estances del que acabaria essent el seu museu. Aquesta notícia i d’altres es recullen als “Butlletins dels Museus d’Art de Barcelona”, una col·lecció iniciada el 1931 que tingué continuïtat fins el 1968, si bé després de la Guerra Civil Espanyola feu un gir editorial radical. Fins aleshores hi abundaven les notícies referents a ceràmica: petits articles d’investigació, compra o donacions d’objectes ceràmics per al fons del museu, adquisició de literatura sobre ceràmica (llibres i revistes estrangers, etc). Després de la contesa, entre els investigadors que s’incorporaren a l’estudi de la ceràmica catalana destaca Joan Ainaud de Lasarte, que el 1942 publicà un important article als “Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona”, titulat Loza dorada y alfarería barcelonesa. Siglos XV-XVI. L’amistat d’Ainaud amb l’arxiver de la catedral de Barcelona permeté al prestigiós historiador publicar com a primícia alguns fragments del manual de Nicolau Reiner, que es conserva a l’arxiu de la seu barcelonina. Es tracta del manual del mercader escudeller del mateix nom que morí el 1519. Entre la informació que s’hi esmenta destaca la fórmula emprada al seu obrador per a elaborar la preparació del color daurat, la més antiga que es coneix a Occident, divulgada posteriorment en nombrosos articles sobre ceràmica d’arreu d’Europa. Tampoc no es pot oblidar un article de Francesc de Paula Bofill, investigador que s’interessà per la ceràmica catalana en un breu període de temps (entre els anys 1934 i 1942). Es tracta de “Cerámica barcelonesa de reflejo metálico”, publicat també als “Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona”, el 1941.

Abans de la publicació del llibre de Batllori i Llubià, caldria destacar les aportacions de Josep Gudiol i Cunill i de Josep Gudiol i Ricart, del prestigiós arquitecte Cèsar Martinell, i del doctor i gran col·leccionista Francesc Santacana, la col·lecció del qual donà lloc a la fundació del Museu Santacana, també conegut amb el nom de museu de l’Enrajolada, a Martorell.

Les noces de Canà, escena del retaule de la Transfiguració, de Bernat Martorell, pintat per a la catedral de Barcelona vers els anys 1445-52. En primer terme es poden observar unes grans alfàbies, que contenien l’aigua transformada en vi. Al fons, diversos objectes de ceràmica i vidre per al servei de la taula.

CB – T.Duran

De manera lenta però constant s’anà formant un important però desigual conjunt bibliogràfic en el qual es troben a faltar treballs d’investigació interessats per la producció de ceràmica considerada no artística, és a dir, allò que ara s’anomena genèricament terrissa. Dit d’una altra manera, interessava la ceràmica decorada (plats, pots d’apotecari, rajoles, etc), però no pas la producció feta pels ollers o pels gerrers. Només cal veure la proporció entre les imatges d’obres de ceràmica decorada (obra de pisa) i les de terrissa publicades al llibre de Batllori i Llubià, considerat pels col·leccionistes com la “Bíblia” de la ceràmica catalana. Aquesta desigualtat de tracte perjudicà força la producció de terrissa i obrí una escletxa que dividí profundament el tractament de la investigació, segons si l’objecte era la pisa o la terrissa. El 1952 Marçal Olivar Daydí publicà una altra obra considerada de referència sobre la ceràmica medieval. Es tracta de La ceràmica trescentista a Aragó, Catalunya i València (“Monumenta Cataloniae”, ed. Alpha, Barcelona 1952). L’interès d’Olivar per la ceràmica (i per la porcellana, de la qual fou considerat un dels més reconeguts investigadors en l’àmbit europeu) es limità, com el cas de Bofill, a un breu període de temps (del 1950 al 1957). L’obra d’Olivar és summament interessant, especialment perquè atorgà una gran importància a les fonts escrites baixmedievals i perquè posseïa uns amplis coneixements d’història, que li permeteren contextualitzar les produccions ceràmiques en el temps i l’espai.

A partir del 1952 sembla que s’obrí un període de crisi en els estudis sobre ceràmica catalana, ja que no hi va haver avenços significatius fins la publicació de la tesi doctoral de Lluïsa Vilaseca i Borràs, que tractava sobre els escudellers i la ceràmica daurada de Reus (1550 i 1650), editada el 1964. Després calgué esperar més d’una dècada fins que Alexandre Cirici i Pellicer publicà el llibre Ceràmica catalana (1977). Ambdues obres són treballs cabdals dins del corpus bibliogràfic sobre ceràmica medieval i moderna. L’obra de Vilaseca, perquè era la primera vegada que es feia servir una gran quantitat de documentació notarial en l’estudi d’una producció ceràmica a Catalunya, gràcies en bona part a la inestimable col·laboració del seu pare, el conegut arqueòleg reusenc Salvador Vilaseca, que fou arxiver municipal de Reus. A l’aparat crític del llibre de Lluïsa Vilaseca se citen 262 obres sobre ceràmica, la qual cosa dóna una idea molt aproximada de com havia augmentat la bibliografia sobre ceràmica entre la publicació de Batllori i Llubià (1949) i la seva tesi (1964). Ara bé, la constant referència a publicacions estrangeres posa en evidència la falta de creació literària pròpia sobre el tema. En el seu treball, Cirici, professor de la Universitat de Barcelona, enfoca la ceràmica catalana (també inclou la ceràmica feta a Paterna, Manises i l’Alcora) des d’una perspectiva pròpia de la seva condició d’historiador de l’art. Per als consumidors de llibres de ceràmica en aquells moments, la majoria dels quals eren col·leccionistes, l’aportació de Cirici no fou rebuda com es mereixia. Potser l’intent d’abraçar des de la prehistòria fins al segle XX i la barreja entre la ceràmica feta a Catalunya i la dels centres valencians esmentats, fins i tot el nou tractament de les imatges, donà com a resultat una obra que deixà indiferents molts potencials interessats. Certament fou un error considerar com a catalana la ceràmica d’aquells tres centres productors, i segurament no hauria calgut incloure produccions tan allunyades en el temps i tan dispars, però la formació acadèmica de l’autor li va permetre tractar la ceràmica catalana en el context artístic de l’Europa del moment. Una visió diferent i, per tant, enriquidora.

Dos fets quasi simultanis posaren les bases per a la revifalla dels estudis sobre ceràmica medieval i moderna, tant en l’àmbit internacional com en el català. El primer fou la celebració del Primer Congrés Internacional sobre Ceràmica Medieval en la Mediterrània Occidental (conegut amb l’abreviatura de CICMMO), que tingué lloc a la ciutat francesa de Valbonne, el 1978, i al qual en seguiren d’altres regularment cada quatre anys. L’altre fet a destacar fou l’aparició del primer exemplar d’un fulletó que, amb el pas dels anys, esdevingué l’única publicació a l’Estat espanyol (i una de les poques que hi ha actualment a Europa) dedicada íntegrament a donar a conèixer treballs sobre ceràmica catalana d’èpoques medieval i moderna, com també de terrissa o ceràmica d’arrel tradicional. Es tracta del “Butlletí informatiu de ceràmica”, aparegut el 1979. L’any 1980, amb la fundació de l’Associació Catalana de Ceràmica Decorada i Terrissa, a Barcelona, aquesta entitat es feu càrrec de l’edició del butlletí. Fins a l’actualitat s’han publicat 91 números d’aquesta revista, un referent singular en l’àmbit europeu. Gràcies a l’obra feta per l’Associació es mantingué l’interès pels estudis sobre ceràmica catalana.

Comentar la bibliografia sobre ceràmica catalana publicada en el darrer quart del segle XX seria una feina feixuga. El 1991 Albert Telese i Compte publicà, en forma d’annex al seu llibre La vaixella blanca catalana de 1570 a 1670, un apartat titulat “Investigació bibliogràfica sobre la pisa hispànica”, un exhaustiu recull constituït per 1 468 entrades bibliogràfiques. Els càlculs són ràpids de fer: entre el 1949 i el 1991, s’havien multiplicat com a mínim per deu les publicacions sobre ceràmica medieval i moderna (l’obra de Telese només recull publicacions referides a les produccions espanyoles; per tant, no cita llibres ni articles de revista estrangers, cosa que sí feien les obres de Batllori i Llubià i de Lluïsa Vilaseca).

Per tenir una visió molt aproximada del corpus bibliogràfic sobre ceràmica, es pot consultar la recopilació bibliogràfica que, periòdicament, va actualitzant l’Asociación de Ceramología, amb la col·laboració de la Sociedad Española de Cerámica y Vidrio, que duu el nom de “Bibliografía Histórica de la Cerámica Española” (BIHCE).

D’altra banda, als treballs sobre ceràmica elaborats a partir de documentació escrita, fonts orals o iconografia artística cal afegir les aportacions, molt importants, fetes a partir de les anàlisis de pastes i de composicions de vernissos. Amb aquestes noves tècniques analítiques s’obrí una perspectiva inimaginable aleshores que ha aportat una informació inestimable. Aquest tipus de recerca, unit a l’exploració a fons de la documentació escrita que es conserva, encara inèdita, en molts arxius permet aventurar extraordinaris progressos en el coneixement de les produccions ceràmiques obrades des de la baixa edat mitjana fins al segle XX. A tot això, cal afegir els resultats dels congressos internacionals, seminaris, taules rodones i altres activitats que han fet possible el coneixement de l’evolució de la ceràmica en l’àmbit internacional, fins el punt que és difícil poder digerir el volum d’informació que es genera constantment. Només cal veure la quantitat de novetats que proporcionen les troballes arqueològiques efectuades a qualsevol racó, tant de Catalunya com de fora del país.

L’estat actual de la recerca

La investigació arqueològica, al mateix temps que aporta noves troballes de ceràmica, ha fixat i precisat la datació de les produccions de pisa i de terrissa. I des del camp de la història de l’art s’han fet importants aportacions, especialment pel que fa a la pisa del segle XVII. També l’arqueometria aplicada a les produccions baixmedievals i modernes està donant resultats interessants.

Les investigacions dels darrers anys han permès documentar una nova producció de ceràmica estannífera decorada en verd turquesa o en morat sol, feta a la ciutat de Barcelona, anterior a les conegudes produccions en verd i morat o en morat sol que, des de feia dècades, s’havien datat del final del segle XIII, el segle XIV i la primeria del XV. Aquest nou tipus de ceràmica es data del segon terç del segle XIII i, de moment, només s’ha documentat a la ciutat de Barcelona i al castell de Burriac, al Maresme.

També s’ha posat en dubte —perquè no ha estat demostrada— una possible producció de ceràmica decorada en verd i negre a Manresa, com durant molt de temps s’havia afirmat, que potser sí s’obrà a Tarragona, i es desmenteix que la ceràmica en verd i negre trobada a Girona sigui una producció local del segle XIV.

S’ha documentat una producció blava, de vida efímera, feta probablement a Barcelona, que imita la decorada en verd i negre, i una altra en morat (òxid de manganès sol) també de la Ciutat Comtal, que imita formes i decoracions típiques de la producció popular de Manises. Es troba en contextos arqueològics del segon quart del segle XV. També se’n feu a Tarragona, on se’n trobaren alguns fragments decorats en blau i morat, amb ornamentacions semblants a les de la pisa blava popular valenciana. Segons els autors de la notícia, la producció del forn tarragoní se circumscriu al període de 1425-50, aproximadament.

Un document del 1459 informa que Jaume Ximeno, gerrer d’origen valencià instal·lat a Barcelona, comprà una gerra de sabó “ad opus officii nostro”. El sabó servia per a rentar la ceràmica daurada, ja que, en descarregar el forn, en sortia completament ennegrida pel fum. El 1464, Pere Ximeno, germà de Jaume, apareix esmentat com a “magistro de obra de terra de Melica”, és a dir, d’obra daurada. Per tot això, es creu demostrada una producció molt primerenca d’obra daurada a Barcelona de la mà d’aquests gerrers valencians, que probablement imitava formes i motius decoratius característics de la producció de l’àrea valenciana. Des de la dècada dels vuitanta del segle XV està documentada l’elaboració d’obra daurada a Barcelona per escudellers autòctons, a l’obrador del mercader Francesc Reiner.

Cap a mitjan segle XVI sembla que es descentralitzà la producció de pisa, ja que s’han localitzat forns a Vilafranca del Penedès i a Lleida. Coetàniament s’introduí el color groc en la decoració de la producció estannífera, combinat amb el blau i el verd. Amb aquests tres colors es pintaren rajoles d’arrambador, anomenades rajoles “pisanes”. Al final del segle XVI s’aplicà la policromia a la producció de vaixella, al mateix temps que arribaren les influències del Renaixement italià i finalitzà la producció de ceràmica de tradició gòtica, d’innegables arrels valencianes.

Pel que fa a la terrissa, les troballes arqueològiques han permès confeccionar les primeres taules tipològiques: ha estat sistematitzada la producció de terrissa d’obra verda, és a dir, envernissada de color verd sol o combinat amb els vernissos de tons groc o melat; s’han elaborat també tipologies sobre els contenidors de gran volum, anomenats gerres, alfàbies o tenalles, segons els diferents investigadors, i han estat especialment interessants els intents, més o menys reeixits, d’identificar algunes marques de terrisser i les marques pintades que corresponien als mercaders o a informació sobre la capacitat dels recipients. També s’ha intentat relacionar les formes ceràmiques amb el vocabulari que apareix en la documentació escrita. Moltes de les formes ceràmiques s’han produït fins a èpoques molt recents; per tant, no ha estat gens difícil saber-ne el nom, però no ha passat el mateix amb aquells atuells que es deixaren de fabricar fa segles. Malgrat això, actualment, encara no hi ha unanimitat pel que fa al lèxic ceràmic aplicat a certes formes de terrissa.

Encara falta, però, explorar a fons l’existència d’altres possibles centres productors de terrissa catalana durant el període baixmedieval, a part de Barcelona.

Gerra d’aiguamans envernissada de color verd. Producció barcelonina del segle XV (posterior al 1438). Està decorada amb motius estampillats, línies incises i rosetes i segells en relleu. Els segells, que mostren la figura d’un lleó rampant, poden correspondre a la marca del gerrer. Va ser trobada a la Pia Almoina de Barcelona el 1993.

©Museu d’Història de la Ciutat, Barcelona – J.Puig

Un important treball aparegut el 1996 intenta sistematitzar la tipologia, la cronologia i la nomenclatura de la producció ceràmica del segle XV. Es tracta del llibre Terrissa. Dades documentals per a l’estudi de la ceràmica mallorquina del segle XV, obra de Maria Barceló Crespí i Guillem Rosselló Bordoy. També cal destacar una altra obra conjunta preparada per diversos investigadors, Ceràmica medieval i postmedieval, editada pel Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona el 1998. Recentment, Julia Beltrán de Heredia ha publicat un article que duu per títol “Noves formes per a l’estudi de la ceràmica comuna barcelonina baixmedieval” (Beltrán de Heredia, 2007, pàg. 55-67).

Ara per ara, l’arqueologia medieval i d’època moderna encara troba a faltar un manual de referència que sintetitzi tota la informació sobre terrissa baixmedieval dispersa en un mar d’articles d’investigació o de divulgació, l’abast total del qual és gairebé impossible de resseguir.

Les tècniques

La pisa o obra de pisa és una ceràmica bàsicament calcària recoberta amb un preparat (un vernís) en la composició del qual intervé un opacificant, generalment l’òxid d’estany. Aquest vernís, una vegada cuit, quedava vitrificat. Actualment s’anomena esmalt. Sol presentar-se del tot blanc, però també es podia tintar amb altres òxids. Per exemple, tintat de verd donava lloc al color verd turquesa, característic de les primeres produccions de pisa barcelonines. L’estany reemplaçà les engalbes blanques com a solució per a maquillar el to vermellós de l’argila cuita originat per l’oxidació dels components fèrrics que sovint conté; per això, es preferien argiles calcàries pobres en hematites, de manera que amb poc estany s’aconseguia l’opacitat desitjada. Tardanament, davant la falta d’estany en alguns centres productors de pisa, se substituí per l’engalba blanca aplicada sobre la superfície argilosa, a la qual, prèviament, se li havia donat un cop de foc perquè quedés el més clara possible. Aquest seria el cas de les produccions daurades fetes a Manises al final del segle XVII i durant el segle XVIII. De tota manera, en diversos centres productors italians del segle XIII s’usà, simultàniament, l’engalba i l’esmalt estannífer en les produccions que es coneixen amb el nom de protomajòliques.

A Barcelona, el vernís blanc, anomenat atzercol, es componia de plom (cofoll o alcofoll) i estany, prèviament oxidats per calcinació (la “frita”). S’hi afegia argila diluïda, sorra i carbonat de sosa. Tot plegat es fregia fins a obtenir una massa vítria, dura, que es trencava amb masses de ferro i es triturava en els molins de moldre vernís. Diluïda en aigua, s’aplicava submergint la peça dins del gibrell d’envernissar. Al damunt o al dessota del vernís (segons la tècnica emprada), hi anava la decoració, pintada a pinzell, amb ajut d’una trepa o amb un estergit. Tècnicament era possible la monococció si una part de la peça es deixava sense envernissar, permetent la sortida dels gasos generats durant la cocció i evitant d’aquesta manera la reducció de la massa ceràmica, cosa que podia ennegrir el vernís (Las ollerías de Paterna, 2001, pàg. 251). Es preferia la bicocció. Amb la primera cuita s’obtenia el bescuit i amb la segona es fixava el vernís blanc amb la decoració pintada. L’engalba, en cas de dur-ne, s’aplicava sobre l’argila i es coïa durant la primera cuita; després, s’hi aplicava el vernís. En la producció blava es pintaven les peces abans de rebre el vernís blanc (decoració sota coberta). En la daurada, les peces s’envernissaven completament. Això implicava obligatòriament la bisecció; però per a obtenir el daurat (fet a base d’òxids de coure i de ferro, sofre, cinabri i, de vegades, una mica de plata), calia una tercera cuita en ambient reductor, és a dir, sense la presència d’oxigen a l’interior del forn, de manera que els òxids de la preparació es reduïen i tornaven a l’estat metàl·lic original. La decoració pintada quedava fortament adherida sobre la superfície blanca de la peça. Un error durant una de les cuites podia provocar danys irreparables. Segons sembla, durant el procés de preparació del daurat, a cada cocció s’incrementava el preu de les peces el 300%, cosa que representava multiplicar per deu el preu inicial. Cal tenir en compte que la necessitat d’una tercera cuita, amb el consegüent consum de combustible que requeria i amb el perill de fer malbé tota la fornada a causa d’un error en els càlculs de la temperatura, per una entrada sobtada d’aire o per la caiguda de les peces dins del forn, encaria força el cost de producció.

Amb les peces sense envernissar, s’empraven les argiles calcàries per a fer obra de gerrer i de rajoler, mentre que per a elaborar obra de foc era preferible un tipus d’argila més refractària, que resistís millor el xoc tèrmic.

Al pla de Barcelona abunda l’argila calcària, amb la qual es podien elaborar les peces pròpies de la producció dels escudellers, dels gerrers i dels rajolers de rajola basta, però en canvi no hi havia prou terra bona per a fer atuells que havien d’estar en contacte amb el foc. Per aquest motiu, en documents barcelonins de la baixa edat mitjana es fa referència a les olles procedents de “Sant Quintí” (es refereix a Sant Quentin o Saint Quentin-la-Poterie, a prop d’Avinyó). També s’importaren olles fetes a la Selva del Camp, al Camp de Tarragona, i olles negres de Vilanova de Palafolls (Malgrat de Mar, Maresme).

Plata pintada amb color daurat, de tradició gòtica tardana, amb decoració de raïms en relleu sobre un fons picat. Al centre hi ha representats un peix i circells inclosos en un medalló circular. Manufactura de Reus del final del segle XVI.

Col·lecció privada – J.A.Cerdà

La troballa de ceràmica barcelonina del segle XIII (i la d’un forn al carrer de l’Hospital) han permès efectuar anàlisis químiques i mineralògiques que han aportat informació interessant sobre les tècniques emprades en els estadis inicials de la producció seriada de peces de ceràmica a la Ciutat Comtal. Javier García i Jaume Buxeda, en el seu treball sobre aquesta troballa, detallen algunes particularitats de les característiques de la pisa de la baixa edat mitjana, a partir d’anàlisis obtingudes per diversos investigadors europeus. Expliquen, per exemple, que segons un estudi sobre la pisa siciliana dels segles X al XIX es demostra que des del Renaixement els vidrats presenten una temperatura de cocció molt homogènia, comparats amb els les ceràmiques baixmedievals, amb temperatures de cocció relatives que es calculen entre els 700 i 950 ºC, mentre que la pisa renaixentista i d’època posterior es coïa entre 900 i 1 050 ºC. Per la seva part, en el treball de Molera i altres abans esmentats (Las ollerías de Paterna, 2001), s’ha establert la gran importància que tenia l’òxid de ferro com a cromòfor en el procés de tintat dels vernissos de plom en conjunció amb el color de la pasta ceràmica, amb el qual s’obtenia el color verd, mentre que al segle XIII, a Orvieto (Itàlia), el verd s’obtenia amb l’òxid de coure.

El consum i l’exportació de ceràmica

La gran majoria de noves aportacions tècniques al procés d’elaboració de ceràmica es van deure al llegat de l’islam, si bé amb anterioritat, en l’època de l’imperi Romà, ja es coneixia l’ús del vernís de plom. Als països musulmans es deu l’invent de les rajoles (especialment per a la seva aplicació en parets), l’invent de la ceràmica estannífera i de les decoracions en verd i morat, blaves i daurades, entre d’altres. També aportaren noves formes ceràmiques, com per exemple els pots, ara anomenats pots d’apotecari. L’altra gran renovació en el camp de la ceràmica es feu esperar fins a l’arribada dels nous corrents italianitzants, que esbandiren les antigues decoracions d’arrel oriental i n’aportaren de noves (moltes de les quals, paradoxalment, vingudes de la Xina).

Al món occidental costà una mica d’acceptar les noves ceràmiques estanníferes. El seu ús no s’estengué d’una manera significativa fins a partir del segle XIII, encara que, com diu Beltrán de Heredia arran de les troballes del carrer de Sant Honorat, núm. 3 i del forn del carrer de l’Hospital, a la Ciutat Comtal, al segle XII ja era una producció d’ús habitual en una ciutat portuària com Barcelona.

Rajola sisavada, pintada amb colors verd i morat, decorada amb la representació d’un cervató que corre cap a l’esquerra entre branquillons de pi. Aquesta obra barcelonina de vers el segle XIV va ser adquirida a Girona.

Museu de Ceràmica de Barcelona, núm. inv. 65797 – G.Fernández

A poc a poc s’anaren substituint les vaixelles de fusta per les de ceràmica, en un procés que fou més ràpid en àmbits urbans i molt més lent en el món rural. Del pas de les vaixelles de fusta a les de ceràmica ja en parlà, el 1952, Olivar Daydí, en un treball que actualment és considerat tot un clàssic en la literatura d’aquesta temàtica. Més recentment s’ha publicat una molt aclaridora aportació firmada per Jaume Coll Conesa. Aquest investigador compara l’ús que es feu de la ceràmica en la societat andalusina anterior a la conquesta feudal amb el que se’n feia en la societat cristiana contemporània. Les conclusions poden semblar familiars, ja que utilitza un concepte ben actual com és el de la sostenibilitat. Efectivament, segons Coll, en la societat hispanomusulmana es fabricava ceràmica amb una racionalització de recursos més gran del que era habitual entre els seus competidors, els regnes cristians. La ceràmica es feia d’argila, matèria primera molt abundant i econòmica amb la qual s’obraven tipus d’atuells molt diferents per a usos ben diversos. Això permetia l’estalvi de recursos minerals i de fusta. En canvi, al segle XIII, als països de la Corona d’Aragó eren habituals les vaixelles de fusta o de metall. Només les olles per a coure aliments s’havien de fer de ceràmica (si bé també n’hi havia de coure o de ferro). Així mateix, els càntirs per a emmagatzemar i transportar cereals, vi, oli, mel i altres productes, calia fer-los de ceràmica. Coll continua dient que entre els musulmans l’ús de la ceràmica alliberava recursos per a usos més adequats (navegació, mineria, indústria estratègica del metall) i la cocció ceràmica no entrava en competició amb la metal·lúrgia, ja que en la primera s’usaven matolls i arbusts que no eren apropiats per a l’obtenció de ferro o altres metalls a les fundicions. La producció d’atuells de fusta tornejada, però, sí que competia amb els recursos per a obtenir metall, amb la construcció naval o amb la mateixa arquitectura residencial o defensiva (Coll, 2007, pàg. 14).

López Elum, per mitjà dels inventaris post mortem, ha seqüenciat la substitució del metall i de la fusta per la ceràmica al País Valencià. Segons els seus càlculs, entre el 1285 i el 1325 el 80% dels utensilis del servei de taula inventariats eren de fusta, mentre que al darrer quart del segle XV la ceràmica ja en representava el 58%, i la fusta havia caigut fins el 16%. Entre els estris de cuina inventariats entre els anys 1285-1325, el metall representava el 54% del total, mentre que la ceràmica hi estava representada només en un 8%. Al darrer quart del segle XV, el 19% dels utensilis eren de metall i el 80%, de ceràmica. S’havien invertit, doncs, radicalment les proporcions. Segons l’opinió de López Elum, en aquest fet devia tenir un paper molt important la ceràmica produïda a Manises, Paterna i Alaquàs (López Elum, 2001-02, pàg. 105-112).

No s’ha fet un estudi semblant pel que respecta a Catalunya, però sí que s’observa que en contextos del final del segle XIII la ceràmica envernissada és molt minoritària respecte de la ceràmica feta amb cuita reductora, bàsicament atuells per a cuinar (olles de vora exvasada, cassoles i altres formes més inusuals).

Durant els segles XIII al XVI una part de la producció de ceràmica elaborada a terres catalanes (bàsicament a la ciutat de Barcelona) fou venuda més enllà de les fronteres del Principat. De vegades s’exportava la ceràmica; d’altres, només constituïa el recipient que contenia el producte venut.

La historiografia catalana sobre el tema de la ceràmica ha estat més interessada a publicar les troballes d’importacions (especialment, d’importacions valencianes) que no pas a buscar possibles exportacions des de Catalunya cap a altres indrets. Olivar Daydí ja donà a conèixer la notícia de la troballa de fragments de pisa catalana decorats en verd i morat en unes excavacions dutes a terme a Al-Fust¯at, prop del Caire, en un context arqueològic del segle XIV, però aquesta troballa ha quedat aïllada. Si a tot això s’afegeix l’escàs interès per les excavacions de contextos medievals i la pràcticament nul·la tradició pel que fa a l’excavació de derelictes (per la falta de preparació dels arqueòlegs, de mitjans tècnics i de recursos econòmics), s’explica que fins la dècada dels noranta del segle XX no hagi començat a interessar el tema de l’exportació de ceràmica catalana. Per tot plegat, s’ha donat la paradoxa que durant dècades s’han conegut millor les primeres produccions de ceràmica catalana per la divulgació de les troballes fetes en jaciments terrestres i marítims francesos que no pas per les troballes efectuades al propi país. A les darreres dècades, la ceràmica catalana, si més no les produccions baixmedievals, ha estat plenament identificada i datada, però queden encara algunes qüestions problemàtiques per a resoldre.

És possible que l’aclaparadora presència de ceràmica de Paterna-Manises en molts jaciments europeus i nord-africans hagués pogut fer creure que la ceràmica catalana era d’inferior qualitat, i que per aquest motiu no fou objecte d’exportació. Però en els jaciments arqueològics del sud de França, la ceràmica produïda a Catalunya apareix en contextos més antics que la valenciana. I són aquests contextos del segle XIII i primera meitat del XIV les proves evidents que la ceràmica barcelonina fou exportada. És possible que l’obra decorada viatgés com a pacotilla, és a dir, com a complement de la càrrega principal (tèxtils o productes agrícoles), mentre que la terrissa catalana trobada correspon a les restes dels contenidors on es transportaven cereals, mel, vi, oli o salaons de peix.

No és estrany que la ceràmica exportada s’identifiqui primerament als llocs receptors abans que als productors. Això és el que ha passat amb la producció barcelonina.

Pot pintat amb colors verd i morat, sense coll, decorat amb la representació d’un arbre amb quadrúpedes al voltant (gossos?). Es tracta d’una obra barcelonina del segle XIV. Prové de la volta del cor alt del monestir de Pedralbes.

Museu del Monestir de Pedralbes, Barcelona, núm. inv. MHCB-MMP, 116.000

La necessitat d’identificar “el que feien els altres” per diferenciar-ho d’allò propi degué ser l’origen de l’embolic de noms amb què es coneixen les produccions de ceràmica estannífera: els anglesos l’anomenen Delftware, és a dir, ceràmica de Delft (ciutat holandesa); els francesos, faïence (de la ciutat italiana de Faenza), mentre que per als italians es tracta de maiolica o ceràmica de Mallorca. Els catalans l’anomenem “obra de Pisa” i els castellans, loza. Aquests són els noms genèrics de la producció estannífera, però al costat de cada nom sol aparèixer un determinatiu: “de Barcelona”, “de Catalunya”, “de Manises”, “de Melica”, “de Domàs”, “de Gènova”, “de Bougia”, etc. Esbrinar els matisos que s’amaguen darrere de cada expressió és una feina complexa.

A mesura que s’han fet excavacions arqueològiques en els llocs catalans productors de ceràmica i s’han excavat derelictes enfonsats davant de les costes, la ceràmica que era objecte d’exportació ha estat identificada, i s’ha pogut comprovar que es tracta de la mateixa que es troba als llocs de recepció abans esmentats. Entre els derelictes trobats destaquen Culip IV, excavat entre els anys 1989-90, Les Sorres X (1990), i l’anomenat “Derelicte Català” de Dénia (1994).

El 1990 s’excavà el derelicte Les Sorres X, al delta del Llobregat, que transportava deu gerres amb una capacitat d’uns trenta litres cadascuna. Les anàlisis han demostrat que transportaven salaó de tonyina o de bonítol. Els arqueòlegs el daten de la segona meitat del segle XIV (Izquierdo, Pujol, Raurich, 1994). Els resultats de les anàlisis coincideixen amb la documentació d’Aigüesmortes, on s’esmenten gerres que contenien tonyina confitada procedents de Catalunya (Izquierdo, Pujol, Raurich, 1994). A Avinyó, en un context dels anys 1320-1420, foren trobades unes gerres de procedència catalana. A Montpeller es trobaren gerres d’uns vint-i-set litres de cabuda, sense nanses, possiblement barcelonines. Més antics són els gibrells troncocònics de fons pla i llavi gruixut, envernissats de color groc melat o castany. Un de gairebé sencer es localitzà a les excavacions de la plaça Général De Gaulle, a Marsella. Fa 37 cm de diàmetre i 12 cm d’alçada. De gibrells d’aquests tipus, se n’han trobat més fragments a les costes de la Provença, del Llenguadoc i fins a Arles. Els gibrells barcelonins foren de les primeres ceràmiques no estanníferes que s’exportaren atès que eren especialment estimades per la seva qualitat.

Als comptes del peatge d’Aigüesmortes (1357-58) publicats per Jean-Louis Vaysettes s’esmenten divuit descàrregues o passatges de ceràmica, vuit dels quals corresponen a ceràmica de València, quatre de Barcelona i dos de Catalunya, sense especificar-ne el lloc concret (Vaysettes, 1995, pàg. 113-115). També s’esmenta ceràmica procedent de Catalunya en documentació de Marsella (1380), de Serinhan (1386), i en un inventari marsellès del 1373, juntament amb ceràmica “de Bougia”, “de Pisa” i “de Gènova”. Al palau episcopal de Fréjus, en un context del segle XIV, s’hi ha trobat ceràmica barcelonina decorada en verd i morat. A Marsella es localitzà un pitxer gairebé sencer decorat amb xebrons (Amouric, Richez, Vallauri, 1999, pàg. 33-34). Al derelicte conegut com a “Derelicte Català”, trobat a les aigües de Dénia, el 1994 aparegueren vint-i-dues peces decorades: plats, escudelles hemisfèriques i amb ala, decorats amb motius geomètrics, florals, una torre, cèrvids i una gran petxina (Gisbert, 1999, pàg. 139-141). S’han trobat fragments de pisa barcelonina decorada en verd i morat en llocs com Sevilla, ciutat on ja hi havia una colònia de mercaders als segles XIII i XIV (López – Rueda, 1997, pàg. 321), València (Amigó, 1998, pàg. 123) i al castell de la Mola, a Novelda (Alacant) (Azuar, Navarro, Benito, 1985, pàg. 128-129). Aquest darrer jaciment, en contextos datats del tercer i l’últim quart del segle XIV, representa el conjunt més important de ceràmica decorada en verd i morat, fins i tot per davant de la procedent de Paterna-Manises, centres productors molt més pròxims geogràficament.

Encara que molt més modestes des d’un punt de vista estètic, les produccions de pisa blava barcelonines dels segles XV i XVI també foren objecte de venda lluny del lloc de producció. Se n’han trobat mostres a les excavacions efectuades a diverses ciutats del Rosselló, com ara Perpinyà (al Palau dels reis de Mallorca), Cotlliure, Narbona i Elna (Amigues, 1995, pàg. 367-408), fet lògic si es té en compte que es tractava de territori català i que Perpinyà era la segona ciutat en importància després de Barcelona. A Marteguec, molt a prop de Marsella, al lloc anomenat Quartier de l’Ile es trobà un interessant conjunt format per quatre plats sense ala i dotze escudelles amb repeu, en blau, decorats amb motius geomètrics, losanges, alàfies, espirals, radis epicèntrics i motius florals estilitzats. També s’han identificat mostres d’aquesta producció en diversos derelictes en aigües franceses: al de La Lomellina (datat del 1516, però amb el material arqueològic contaminat amb fragments de ceràmica de mitjan segle XVII), a Portvendres 6, i al Port de Calvi, on han aparegut fragments d’una plata blava i d’escudelles d’obra daurada, tots decorats amb el pinzell pinta de tres puntes. Juntament amb l’obra pintada s’ha trobat terrissa envernissada de color verd: càntirs, setrills i morters, datats de l’inici del segle XVI (Amouric, Richez, Vallauri, 1999, pàg. 58-59 i 72).

Síntesi de l’evolució de la producció ceràmica catalana

Fins fa poc es creia que, des d’una perspectiva mediterrània, les primeres produccions de ceràmica estannífera havien seguit una direcció contrària a les agulles del rellotge: d’Orient a Occident, passant pel nord: Itàlia, sud de França, Catalunya i País Valencià, amb la curiosa excepció de la producció en verd i morat del centre aragonès de Terol, que Álvaro Zamora datà de mitjan segle XIII (Álvaro, 2002, vol. 2, pàg. 34-40), però la troballa del forn d’aquest tipus de ceràmica, del segle XIII, al carrer de l’Hospital, a Barcelona, hat fet replantejar el tema. A més, en el cas català no hi ha consens entre els estudiosos en atribuir a Manresa les peces decorades aparegudes a l’església del convent del Carme el 1937; més aviat es tendeix a desvincular-les de la capital del Bages i considerar-les barcelonines.

Al segle XV arribaren i s’instal·laren a Barcelona alguns mestres gerrers procedents de Paterna, Manises, Mislata i Riba-roja. Segurament foren els que iniciaren l’elaboració de pisa daurada i rellançaren la producció blava. Devia constituir una novetat el repertori iconogràfic aportat pels valencians, segurament inspirat en allò que feien als seus llocs d’origen, com també la incorporació de noves formes ceràmiques desconegudes a Barcelona, com ara les escudelles amb orelles o agafadors. La novetat més important fou, però, l’elaboració de pisa daurada. Tal vegada els coneixements tècnics d’aquests gerrers possibilitaren la seva estada a la ciutat sense cap oposició dels mestres de la confraria de Sant Hipòlit.

A Barcelona s’elaboraren peces blaves i peces daurades (de moment no es coneixen peces barcelonines bicolors). El 1455, el gerrer valencià d’obra blanca Miquel Polit vivia a Perpinyà, amb la qual cosa es pot plantejar la possibilitat que es fes obra blanca a la capital del Rosselló. Altres gerrers d’obra blanca d’origen valencià foren Jaume Belluga i Joan Garcia, “operarius operis terre albe civis Barchinone”, aquest últim, fill de Joan Garcia, pagès de la vila de Riba-roja, del regne de València, a més dels membres de la nissaga dels Ximeno.

La crisi provocada per la guerra civil catalana de 1462-72 devia endarrerir l’arrencada de la producció de pisa daurada a la ciutat. Des de la dècada dels setanta es reprengueren les importacions en massa d’obra daurada des de València, activitat en la qual fou clau el mercader Francesc Reiner: fins la seva mort el 1502 importà centenars de milers de peces estibades en gerres i cossis. Des de la dècada dels vuitanta se sap del cert que ja produïa pisa daurada al seu obrador de Barcelona.

El 1500 ja es parla de la confraria de Sant Hipòlit dels ollers, gerrers, escudellers i rajolers de Barcelona, cosa que indica que el col·lectiu d’escudellers havia adquirit importància en el si de la confraria. No és estrany, doncs, que tan sols unes quantes dècades més tard aquests menestrals es volguessin independitzar de la resta, per crear una nova confraria.

En la producció de pisa catalana durant el segle XVI es poden distingir tres etapes més o menys coincidents amb els terços de segle. Durant el primer terç continuà la importació d’obra valenciana, però ja s’estaven posant les bases per a la creació d’una nova confraria només d’escudellers, on també s’integraren alguns gerrers. Per això, en aquesta etapa predominen, en la pisa daurada, els motius decoratius copiats de l’obra més popular valenciana, com ara els rombes i enreixats, mentre que en la pisa blava predominen les alàfies, els radis epicèntrics i les decoracions vegetals molt esquematitzades. Al segon terç del segle, paral·lelament a una important davallada de les importacions de pisa daurada valenciana, s’instituí la nova confraria de Sant Hipòlit dels Escudellers. Poc després, a Reus se’n creà una de semblant. Fou l’inici de la descentralització de la producció de pisa a Catalunya, amb l’aparició de nuclis encara poc estudiats: Lleida i Vilafranca del Penedès i, possiblement, Manresa, Valls, Vic i Solsona, un fet similar al que es produí en altres indrets de la península Ibèrica, com ara a Aragó i al mateix País Valencià.

Servidora pintada amb color blau, decorada amb circells i un gran bust d’home que mira vers l’esquerra. La sanefa que envolta aquesta decoració central és formada per una successió d’angles aguts. Obra de Barcelona o de Reus de la segona meitat del segle XVI.

Museu de Ceràmica de Barcelona, núm. inv. 65789 – G.Fernández

Pel que fa a la producció d’obra gerrera i ollera, entre els segles XIII i XVI s’incorporaren noves formes al repertori tipològic, mentre que d’altres deixen d’esmentar-se en la documentació escrita i tampoc no apareixen als jaciments arqueològics, la qual cosa demostra que hi va haver continuïtats i canvis. Mentre que l’obra verda seguia produint-se en abundància al segle XVI, l’obra negra fou en bona part substituïda per la terrissa envernissada. La producció de terra verda és la que ha proporcionat la major part dels millors exemplars de gerreria catalana del període estudiat.

Els canvis polítics i econòmics que afectaren el principat de Catalunya a la fi del segle XVI obriren les portes a uns canvis radicals en la producció de ceràmica, sobretot en l’obra de pisa. El nou corrent artístic renaixentista posà punt i final a la ceràmica catalana baixmedieval, i donà lloc al naixement d’una nova producció, considerada per molts com la millor ceràmica obrada fins aleshores a Catalunya i, potser, la més interessant del llarg període d’existència gremial.

Bibliografia consultada

Font i Gumà, 1905; Osma, 1906; Bofill, 1941; Ainaud, 1942; Batllori – Llubià, 1949; Olivar, 1952; Vilaseca, 1964; Vinyoles, 1976; Cirici, 1977; Equip Broida, 1984; Azuar, Navarro, Benito, 1985; López Elum, 1986; Sales, 1986; Sabaté, 1990; Telese i Compte, 1991; Barceló, 1994; Izquierdo, Pujol, Raurich, 1994; Amigues, 1995; Vayssettes, 1995; Barceló – Rosselló, 1996; López – Rueda, 1997; Marchesi, Thiriot, Vallauri, 1997; Vallauri – Leenhadrt, 1997; Vinyoles, 1997; Amigó, 1998; Amouric, Richez, Vallauri, 1999; Gisbert, 1999; Las ollerías de Paterna, 2001; López Elum, 2001-02; Álvaro, 2002; López Elum, 2006; Beltrán de Heredia, 2007; Coll, 2007; García – Buxeda, 2007.