La desconstrucció de l’arquitectura gòtica catalana

Després d’haver estudiat àmpliament les manifestacions de l’arquitectura religiosa durant els segles XIII, XIV i XV, és a dir, en els anomenats segles del gòtic, i d’haver pres en consideració, en els capítols anteriors, l’arrelament i la supervivència de les formes gòtiques en els temps moderns, en aquest capítol i en els següents abordem dos dels aspectes més significatius de la presència del gòtic en el món contemporani.

D’una banda, la problemàtica i els conflictes derivats de la supervivència dels edificis medievals i particularment dels gòtics –com a estructures funcionals, com a monuments i com a símbols– en el context d’una societat i d’unes mentalitats, les del món contemporani, que ja no eren les dels temps medievals que van crear-los. D’altra banda, la reelaboració del llenguatge gòtic, esdevingut neogòtic, en l’arquitectura catalana contemporània, fent referència al debat estètic i ideològic al voltant del “gòtic modern” i a les seves repercussions directes sobre la valoració patrimonial de l’arquitectura gòtica catalana.

Amb relació al primer dels dos aspectes ara enunciats, aquest article es proposa remarcar aquells moments i aquelles circumstàncies històriques que comportaren pèrdues significatives d’arquitectura gòtica catalana, tot enumerant-ne alguns exemples destacats. No es tracta, ara com ara, d’establir un mer inventari d’allò perdut. Tampoc no és qüestió d’entonar un lament sobre les ruïnes i encara menys de fer apologia del foc catàrtic. Res d’això. Es tracta més aviat de recordar que les destruccions no són únicament conseqüència de fatalitats inescrutables, de la incúria i l’abandonament, del nihilisme o de la pura violència irracional, sinó que la majoria de les vegades són l’expressió de conflictes profunds. Es tracta igualment de posar de manifest que el procés de construcció del cos de l’arquitectura gòtica catalana va anar seguit d’un procés desconstructiu que va comportar la fragmentació de la seva unitat conceptual.

Quan fem història de l’art ens interessem preferentment pels processos de creació de les obres i dels monuments, és a dir, per tota aquella xarxa d’interaccions densa i complexa que condueix a la plasmació d’un concepte en una obra d’art. Quan passem de la història de l’art a la història del patrimoni desplacem l’interès cap a la relació entre les societats i el seu patrimoni, és a dir, aquells béns que les societats han heretat del passat i consideren dignes de ser conservats per tal de transmetre’ls a les generacions futures. O no. Perquè la història del patrimoni pot ser la història voluntariosament optimista de la protecció, la conservació i la restauració dels béns culturals, però també pot ser la dels processos de desconstrucció de vells significats per a construir-ne o reconstruir-ne de nous.

Periodització del procés

Tal com es planteja Joaquim Garriga en un altre article d’aquest volum, la dislocació del sistema gòtic començà a ser nítidament perceptible cap al cinc-cents avançat, tot i que la seva plena superació tingué lloc en època barroca, amb la intensificació dels processos de substitució i emmascarament de les estructures medievals, esdevingudes antigues.

Abans, durant els segles XIV i XV, els terratrèmols –particularment els de 1427-28– van tenir una incidència ben real damunt l’arquitectura gòtica, com s’explica en l’article inclòs en aquest mateix volum que tracta monogràficament d’aquest tema. Però les principals causes de la destrucció o de l’enderroc de molts edificis gòtics s’han de cercar especialment en les nombroses guerres d’aquestes centúries i de les següents, arran de la construcció de muralles, baluards i defenses i la introducció de l’artilleria a partir de mitjan segle XIV, amb la seva gran capacitat destructora en setges i batalles. Els edificis que van patir sobretot l’embat dels conflictes bèl·lics van ser els situats extramurs. Sabem que, ja el 1365, el convent de la Mercè de Vic, que s’havia reedificat prop de la muralla entre el 1355 i el 1365, va ser enderrocat per evitar que les companyies blanques de França envaïssin la ciutat; i que el 1374 es va produir l’aterrament del claustre de Sant Feliu de Girona, construït pocs anys abans (1357-60), ja que debilitava la defensa de la ciutat. Consta també que en el setge de Balaguer del 1413 van resultar tocats els convents de Sant Domènec i Santa Maria de Jesús. Després, la guerra civil de 1462-72 afectà alguns edificis destacats. A la ciutat de Tarragona va causar danys importants als convents de Sant Francesc i Santa Clara, i també a la parròquia de Sant Miquel del Mar. A Cervera es va malmetre molt el convent de Sant Francesc; a Manresa, el convent cistercenc de Valldaura. A Lleida es van haver de restaurar la majoria de monestirs dels afores de la ciutat, com també les parròquies urbanes i la catedral. La construcció de l’hospital lleidatà de Santa Maria també restà alterada i s’hagué d’interrompre a causa del setge que patí la ciutat. La mateixa guerra civil del segle XV ha de ser directament relacionada amb l’important auge constructiu –conseqüència de destruccions prèvies, naturalment– que es produí a les comarques de Girona pels volts de l’any 1500.

No ha estat prou avaluada la incidència de la guerra dels Segadors (1640-52) i el posterior conflicte amb França fins al tractat dels Pirineus (1659) sobre els edificis gòtics, tot i que és evident que els seus efectes destructors van afavorir la substitució de nombroses esglésies medievals per noves construccions barroques. Així ha estat atestat al Conflent i al Rosselló. Sofia Mata ha descrit els estralls que va originar a la ciutat de Tarragona, on la construcció de baluards i fortificacions va comportar la destrucció completa del convent de Sant Domènec i de les esglésies de Santa Magdalena de Bell-lloc, Sant Miquel del Mar, Sant Pere Sacelades, Santa Anna i Sant Fructuós, totes elles situades entre la fase tardana del romànic i la plenitud del gòtic. A Lleida, la construcció d’estructures defensives dalt del turó de la Seu Vella es va fer amb les pedres dels monestirs de la rodalia, que el governador de la ciutadella ordenà enderrocar. Es va perdre aleshores una part molt important de l’arquitectura gòtica religiosa de la ciutat, com ara el monestir de Sant Hilari i els convents dels franciscans, les clarisses, les carmelitanes, els dominicans, els mercedaris, etc. El claustre de Sant Pere d’Àger també va ser danyat aquells anys i el setge de Barcelona del 1652 comportà la ruïna total del convent de monges cistercenques de Santa Maria de Valldonzella, situat aproximadament on ara hi ha la casa modernista Golferichs, a la Gran Via. A Balaguer es va perdre el segon convent de Santa Maria de Jesús, que havia estat bastit el 1443 en substitució de l’edifici anterior, afectat pel setge del 1413, tal com s’ha dit abans. El cas de Vic és, així mateix, un bon testimoni dels efectes de la guerra. En 1655-57 Joan Josep d’Àustria va manar refortificar la ciutat i això va obligar a enderrocar els convents de Santa Clara la Vella –l’església conventual havia estat bastida entre el 1383 i el 1415 pels mestres Pere Aguilar, Ferran de Meserata i Joan Solà, i el claustre era del 1441, obra d’Antoni Valls–, el Carme i Sant Francesc –un conjunt construït entre el 1317 i el 1386–, i també l’església romànica de Santa Eulàlia. Santa Clara i el Carme es referen al llarg de la segona meitat del segle XVII en altres indrets.

La separació de la Catalunya del Nord, conseqüència de la guerra dels Segadors i del tractat dels Pirineus, determinà també que s’allunyés de les vicissituds del patrimoni artístic d’aquelles comarques de les de la resta de Catalunya: la Revolució Francesa hi tingué una incidència molt directa que, en canvi, no es produí en aquesta banda dels Pirineus. De la mateixa manera que les desamortitzacions, les guerres carlines o la Guerra Civil Espanyola no tingueren cap efecte sobre la Catalunya del Nord.

Les conseqüències de la guerra de Successió són prou palpables a Barcelona. Les recents excavacions dutes a terme dins el recinte del mercat del Born (2001-02) han posat davant dels ulls un fragment prou expressiu de la dramàtica magnitud que va revestir la demolició repressiva del barri de la Ribera. La construcció de la sinistra Ciutadella va significar l’arrasament del convent de Santa Clara i, de retop, l’alteració del saló del Tinell del Palau Reial Major, on fou albergada la comunitat desallotjada. Del convent de Sant Agustí se’n va enderrocar una gran part, la que restava dins l’àrea reservada de l’esplanada de la Ciutadella. Les parts que van subsistir van ser ocupades pels militars. Com a conseqüència del setge de la ciutat també havia estat destruït el convent de franciscans observants de Santa Maria de Jesús, del segle XV, que es va reedificar així mateix al segle XVIII.

La militarització del país subsegüent a la guerra de Successió va comportar l’ocupació de nombrosos monuments per a utilitzar-los com a casernes, ocupació que moltes vegades es va mantenir fins ben entrat el segle XX i que –qui ho sap– potser va resultar paradoxalment favorable a la supervivència –poc digna, certament– d’alguns edificis. A més del cas de la part no demolida del convent de Sant Agustí, tot just esmentat, s’ha de recordar que les Drassanes de Barcelona també estigueren sota jurisdicció militar (ja des de la guerra dels Segadors) i que per sort es van salvar, malgrat la intenció de construir-hi al damunt una altra ciutadella.

Amb la guerra de Successió, la ciutat de Lleida va patir la mateixa dissort que Barcelona. El dany fou general, però el fet més tristament remarcable és la desaparició completa del barri de la Suda, a l’entorn de la Seu Vella, que fou convertida en caserna. És cert que aquest barri levític ja havia estat molt afectat per les conseqüències de la guerra dels Segadors i era en decadència, però el seu total enderroc va tenir tot el significat i tota la intenció d’un càstig exemplar. Per si en quedava algun dubte, damunt una de les portes de la ciutadella es va col·locar la inscripció “Civitas Ilerdae in revelione prima fuit: sed capita a suo rege Philipus Quintus, anno 1707, punita fuit”. L’ús militar de la Seu Vella es va mantenir fins el 1948, any en què el Ministeri de Defensa va cedir-la. De manera que, malgrat la declaració de monument del 1918, el procés de reconstrucció no es desenvolupà fins a la segona meitat del segle XX.

Per esmentar un altre efecte de la guerra de Successió damunt l’arquitectura gòtica, cal recordar que la construcció de baluards també va ser causa de la desaparició del convent de Sant Francesc de Tortosa.

La Guerra Gran, al final del segle XVIII, va tenir greus repercussions en alguns dels grans monestirs de la Catalunya Vella, que malgrat el seu prestigi històric eren en franca decadència des de l’inici dels temps moderns. Així, Sant Pere de Rodes, que ja havia patit diversos saqueigs durant els segles XVII i XVIII (entre els quals el que protagonitzà el duc de Noailles, que el 1708 es va endur la cèlebre Bíblia miniada que ara es conserva a la Biblioteca Nacional de París), en patí el definitiu l’any 1797 i els monjos abandonaren el cenobi. També fou abandonada, el 1796, la col·legiata de Sant Vicenç de Cardona, que es destinà a usos casernaris (completant així la militarització de tot el castell, iniciada amb la guerra dels Segadors i precipitada arran de la de Successió). No oblidem tampoc els saqueigs d’aquells anys de la catedral de la Seu d’Urgell (1793) i el monestir de Ripoll. Puigcerdà també quedà molt afectada per aquesta guerra: totes les esglésies de la vila van ser danyades i aquí va començar la decadència definitiva de l’antany puixant convent de Sant Domènec, si bé la seva església va sobreviure en part (segurament a causa d’haver servit com a caserna) i després del 1939 esdevingué església parroquial.

La següent sotragada va arribar pocs anys després amb la guerra del Francès. De tots els estralls que causà, el més recordat per la memòria popular és, sens dubte, el que afectà greument el monestir de Montserrat. La basílica fou cremada i esventrada, i el claustre gòtic i gran part dels elements medievals del conjunt monàstic esdevingueren ruïnes. Entre altres destruccions provocades per les guerres napoleòniques podem esmentar la desaparició del convent franciscà de Santa Maria de Jesús i la seva església del gòtic tardà, a Figueres.

Però la destrucció –desconstrucció– més extensa i devastadora de l’arquitectura religiosa en general i gòtica en particular es produí durant el segle XIX i es prolongà fins a les primeres dècades del XX, en relació amb el conflicte entre el vell i el nou règim (que va comportar disposicions tendents a la secularització, l’exclaustració i la desamortització de béns eclesiàstics), les guerres, les crisis socials i les revoltes anticlericals (que van suposar l’assalt, el saqueig, l’incendi i la destrucció d’esglésies, monestirs i convents), i els moviments de reforma urbana, causants d’enderrocs i demolicions programades. El 1844 una reial ordre creava a totes les províncies espanyoles les Comissions de Monuments, que van dur a terme una notable tasca en el terreny de la protecció del patrimoni, sobretot dels béns mobles, però que no van poder evitar la pèrdua de moltes edificacions religioses.

Les obres de Gaietà Barraquer, canonge de la catedral de Barcelona, documenten abundosament –des de la seva perspectiva clerical, però no exempta de rigor històric i per això mateix d’un gran valor testimonial– els grandíssims danys morals i materials que patiren els monestirs i convents del Principat durant el primer terç del segle XIX, a causa de la guerra del Francès, les disposicions secularitzadores del Trienni Liberal (1820-23) i els atacs a convents i monestirs (Reus, Poblet, Escaladei, Barcelona) del 1835 inscrits en el marc de la primera guerra Carlina.

Seguiren immediatament les lleis d’extinció dels ordes religiosos i de desamortització, primer la de Mendizábal (1836, 1837) i posteriorment la de Madoz (1855). La Revolució Gloriosa del 1868 també va tenir conseqüències sensibles i la restauració borbònica va portar un període d’estabilitat que es mantingué fins que, a les primeres dècades del segle XX, rebrotaren els esclats de violència que havien de culminar amb la Guerra Civil Espanyola.

La majoria de monestirs i convents no destruïts van romandre oberts i exposats a la ruïna, o bé es van adaptar a nous usos en ser adquirits per particulars, que no sempre en respectaren l’arquitectura original. A les ciutats, els plans de reforma urbana es van elaborar en molts casos a costa d’edificis religiosos, de manera que els solars es transformaren en places o acolliren nous equipaments públics (mercats, per exemple).

Tots els monestirs i convents catalans, pràcticament sense excepció, van ser víctimes d’aquestes circumstàncies, i això repercutí en la seva arquitectura, amb sort diversa pel que fa a la seva preservació. Deixem de banda la referència als grans monestirs de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Sant Cugat, Gerri de la Sal, Lavaix, Sant Benet de Bages, etc., la configuració arquitectònica dels quals era majoritàriament romànica. La desgràcia dels grans monestirs cistercencs de Poblet i Santes Creus també és prou coneguda, malgrat que la seva restauració i revifada actual els ha llevat aquell aspecte ruïnós amb què els veieren tantes generacions entre els segles XIX i XX. No fou possible, en canvi, la revifada de la imponent cartoixa d’Escaladei, completament enrunada. Millor sort va tenir la de Montalegre, recuperada per l’orde anys després. Dels monestirs de jerònims, el de la Vall d’Hebron, a Barcelona, ha desaparegut totalment, mentre que el de la Murtra, malgrat l’abandonament i l’incendi, conserva encara alguns elements rellevants de la seva arquitectura medieval. Per la seva banda, el monestir de Bellpuig de les Avellanes aconseguí una supervivència força digna, tot i perdre els sepulcres comtals que l’ennoblien.

Les pèrdues d’arquitectura conventual urbana foren molt considerables a la ciutat de Barcelona. Les més importants per al patrimoni arquitectònic del gòtic català van ser, sens dubte, les dels grans convents mendicants de Santa Caterina (dominicà) i de Sant Nicolau o Sant Francesc (franciscà). El primer va caure l’any 1837 i fou reemplaçat per un mercat, mentre que el solar del segon va permetre la urbanització de tot el sector entorn de la plaça del Duc de Medinaceli. Un altre gran convent barceloní, el del Carme, també patí les tràgiques conseqüències de l’incendi i el saqueig de l’any 1835 i, malgrat l’intent de donar-li diversos usos, fou finalment enderrocat per complet en 1874-75.

Pel que fa a la demolició d’estructures medievals causades pels moviments de reforma urbana, podem esmentar també la que afectà el claustre del monestir de Sant Pere de les Puelles amb la finalitat d’obrir el carrer de Méndez Núñez, o la desaparició de l’antiga capella de Santa Maria Magdalena a causa de l’obertura de la Via Laietana (1903-13), que comportà l’enderroc d’uns 300 edificis civils i una gran cicatriu en la trama de la ciutat antiga. De tota manera, la més coneguda de totes és la desaparició de l’església de Sant Jaume (1823) amb vista a obrir la plaça que enfronta la casa de la ciutat i el palau de la Generalitat.

A Girona, els enderrocs es van centrar principalment als convents establerts a la zona del Mercadal; en destaca la pèrdua del dels framenors, alguns elements del qual van poder ser rescatats per la Comissió de Monuments de Girona. També van desaparèixer el convent de Sant Agustí i la capella de Sant Miquel, vinculada a la casa de la ciutat. En canvi, els convents de Sant Domènec i de la Mercè van ser militaritzats i això en va permetre la supervivència i l’actual recuperació.

A Cervera, la desamortització comportà pèrdues substancials en l’estructura arquitectònica gòtica de l’antic convent dominicà. A Balaguer, l’any 1836, l’església parroquial de Santa Maria va transformar-se en caserna a causa de la guerra Carlina i posteriorment serví de presidi.

Arran de la revolució del 1868, es precipità la fortuna de diversos convents, entre els quals els barcelonins de Jonqueres i Santa Maria de Jerusalem, aquest darrer situat on actualment hi ha la plaça de la Gardunya. L’església del segle XV va ser enderrocada ràpidament. Alguns elements i conjunts de rajoles van ser adquirits per Francesc Santacana i es troben a la que fou casa seva, actualment el Museu de l’Enrajolada de Martorell. D’altra banda, les pedres del claustre del convent de Jerusalem van ser adquirides per un particular que les va donar als missioners del Sagrat Cor, establerts de feia poc a Barcelona. Això en va permetre la reconstrucció, de manera que actualment el claustre és instal·lat en ple Eixample barceloní. El capítol següent tracta aquest trasllat i reconstrucció, com també el de l’església i el claustre de Jonqueres, esdevinguda parròquia de la Concepció, amb l’afegit del campanar de l’església de Sant Miquel, enderrocada el 1869. La portada de la capella de Sant Miquel apareix avui afegida a un lateral de l’església de la Mercè, al Carrer Ample. Un altre cas emblemàtic de desmuntatge i trasllat és el del convent de Montsió, ara repartit entre la rambla de Catalunya de Barcelona (on hi ha l’església) i Esplugues de Llobregat (on hi ha el claustre).

A Lleida, la Gloriosa va precipitar la fi de l’església de Sant Joan del Mercat, de la qual es conserva el magnífic retaule gòtic, obra de Pere Garcia de Benavarri. Anteriorment (1812-38) havia estat demolida la parròquia de Santa Magdalena.

Amb relació als moviments de reforma urbana al segle XIX, també cal fer esment de l’enderroc de les muralles antigues –majoritàriament medievals– esdevingudes obsoletes i inservibles com a element defensiu, símbol del constrenyiment de les ciutats i fre de la seva capacitat expansiva. De com eren d’odioses, en dóna idea el cas de Barcelona: quan, el 1854, es va obtenir l’autorització estatal que permetia fer realitat el clam Abajo las murallas! van desaparèixer de forma gairebé íntegra, sense que se’n volgués guardar cap record. Només va subsistir el tram adherit a les Drassanes, dependència militar. A Lleida, el permís oficial per a l’enderroc de les muralles va arribar el 1861, i a Girona, el 1869. A Tarragona ja havien estat demolits grans panys de la muralla medieval al final del segle XVIII, però els enderrocs que permeteren la construcció de la Rambla Nova daten dels anys cinquanta del XIX. Les poblacions que salvaren la major part de les seves muralles foren aquelles que s’havien estancat i no tenien impuls de creixement, com ara Montblanc, Tossa o Hostalric.

Durant les primeres dècades del segle XX el clima social es tensà novament i donà peu a dos esclats de violència que afectaren seriosament el patrimoni religiós: l’anomenada Setmana Tràgica i la Guerra Civil Espanyola. A Barcelona, la Setmana Tràgica (1909) comportà una greu mutilació de l’església de l’antic convent de Sant Antoni Abat (aterrada definitivament el 1936, excepte el porxo), que aleshores ja havia passat als escolapis, i la destrucció de la veïna església de l’antic convent de Sant Maties o de Santa Margarida, de monges jerònimes. Fora de Barcelona s’ha de consignar, arran del mateix fet, l’incendi i enderroc de l’església parroquial de Sant Feliu de Sabadell, que encara conservava parcialment les estructures gòtiques, bé que desfigurades per les ampliacions dels segles XVII i XVIII.

Conseqüència de molta incúria acumulada fou l’esfondrament de parts importants de l’església de Santa Maria del Miracle de Tarragona, situada damunt l’arena de l’amfiteatre romà, els anys 1915 i 1920. Aleshores restava pràcticament abandonada, després d’haver servit com a penal fins el 1906. Sabem també que el 1926 es perdé el que restava de l’església gòtica del Pilar de Pedret de Girona, les restes de la qual es van traslladar a una propietat privada de Sant Hilari Sacalm.

La Guerra Civil Espanyola (1936-39) significà l’últim brot de violència contra béns i edificis religiosos, com els que s’havien produït durant el segle XIX. Els incendis es concentraren majoritàriament durant els dies posteriors al cop d’estat del 18 de juliol de 1936 i la majoria foren protagonitzats per grups i escamots anarquistes que s’escaparen del control de la Generalitat i de les institucions. Durant els mesos següents foren enderrocats bastants edificis, sovint amb intenció de donar feina als obrers de la construcció en atur (és ben documentat el cas de Manresa, però fou un fet bastant general). Malgrat els esforços benemèrits i el risc assumit per les persones compromeses en la salvació del patrimoni artístic i documental, la situació no restà totalment sota control fins el 1937 i les pèrdues foren molt importants. Encara manca un bon inventari i una quantificació objectiva d’allò perdut, allò salvat i allò trasbalsat. Es pot dir que una gran majoria de les esglésies de Catalunya va ser-ne víctima. Es perdé dolorosament molt patrimoni moble i bastant d’immoble.

Entre els edificis gòtics que desaparegueren són dignes d’esment l’església parroquial de Santa Maria de Puigcerdà –de la qual només restà dempeus el campanar i una de les portades–, l’església parroquial de Sant Esteve de Granollers –llevat del campanar– i les esglésies manresanes del Carme (a les voltes de la qual aparegué un excel·lent conjunt de ceràmica trescentista), Sant Pere Màrtir (o església del convent de Sant Domènec), i Sant Miquel.

A la Ciutat Comtal va ser destruïda l’església parroquial de Sant Cugat del Rec, que conservava elements medievals. Les grans esglésies de Santa Maria del Mar, el Pi i Santa Anna patiren grans incendis i destruccions parcials, però restaren dretes. En resultà afectada, també, l’església de Sant Martí de Provençals.

Al bisbat de Barcelona es van perdre nombroses esglésies –a part la de Granollers, ja esmentada–, com les de Sant Genís de Vilassar, Olesa de Montserrat, Martorell, Sant Just Desvern, l’Hospitalet de Llobregat, etc. També va sofrir mutilacions l’església parroquial d’Argentona, mentre que la basílica del Sant Esperit de Terrassa fou incendiada, tanmateix l’estructura resistí.

A Vic, la Guerra Civil Espanyola comportà la pèrdua de l’església del convent de la Mercè, que havia estat reedificada dins el clos emmurallat entre el 1383 i el 1463.

Entre les esglésies parroquials del bisbat de Girona que foren seriosament malmeses s’han de citar la de Blanes, en la construcció de la qual havia intervingut el mestre Arnau Bargués, o la de Santa Maria dels Turers, a Banyoles. L’església de Figueres, que conservava alguns elements de l’estructura gòtica malgrat els afegits i les reformes de temps posteriors, també va resultar greument afectada. I la parròquia del Mercadal de Girona, que ja havia estat molt remodelada abans de la guerra, va patir una mutilació pràcticament definitiva.

A l’àrea de Tarragona la pèrdua més significativa causada per l’esclat del 1936 va ser la de l’església del romànic tardà de la Sang, a Alcover, i també cal destacar els importants danys del convent de Santa Clara, a Tortosa. A Lleida, la Seu Vella va patir els estralls dels bombardeigs.

Actualment, situacions com les descrites semblen d’un passat que no ha de tornar, afortunadament.

Bibliografia consultada

Puiggarí, 1879; Balaguer, 1885; Records de l’Exposició…, 1901; Barraquer, 1906; Carreras i Candi, 1913; Barraquer, 1915-17; Toda, 1930 i 1935; The Salvage…, 1937; Zervos, 1937; Sacrificios, ruinas…, 1942; Serra i Vilaró, 1946; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947; Grahit, 1947; Pla i Cargol, 1949; Estapé, 1967; Pladevall, 1968; Joseph, 1971; Fort i Cogul, 1972; Duran i Sanpere, 1973a; Selvat, 1973; Bassegoda i Nonell, 1977; Riera – Cabestany, 1979; Rovira, 1979; Junyent, 1980; Bassegoda i Nonell, 1983a; Rovira, 1983; Gonzàlez – Lacuesta, 1984; Manent – Raventós, 1984; Madoz, 1985; Riuró, 1986; Massot, 1987; Rovira, 1987; Vilà, 1991; Riu-Barrera, 1993; Macià – Ribes, 1994; Réau, 1994; Ordieres, 1995; Macià – Ribes, 1996; Entra a l’església…, 1997; Fradera, 1997; Ganau, 1997a; Mata, 1997; Ganau, 1999; Monreal, 1999; Ortoll, 1999; Alexandre, 2000; Lacuesta, 2000; Remesal, Aguilera, Pons, 2000; La construcció…, 2001; Gonzalvo, 2001; Pujol, 2001; Romero, 2002.