La indumentària civil

El segle XIII: la influència oriental

Vinyeta d’una còpia del Decret de Gracià (mitjan segle XIV): consell papal, amb els representants del poder eclesiàstic a un costat i els representants del poder secular a l’altre, encapçalats per l’emperador.

©British Library, ms. Add. 15274 i 15275, foli 3

Durant la tretzena centúria, la influència del luxe oriental arribà als estaments de poder d’arreu d’Europa, ja sigui per la via de les croades, o bé, a la península Ibèrica, per l’avenç de la reconquesta sobre l’Àndalus. En la Corona d’Aragó, aquest període acabà amb la conquesta de València i Mallorca. És precisament en la primera d’aquestes ciutats, important centre de fabricació de sedes, on el rei Jaume I, després de la conquesta el 1238, encoratjà la continuïtat de la indústria sedera protegint els teixidors d’origen andalusí. València esdevingué, així, el centre més important de fabricació de sedes del reialme. D’altra banda, el monarca repartí entre els seus principals cavallers teixits de seda andalusins trobats a València, que, en portar-los de retorn i utilitzar-los per als seus vestits, van ser coneguts a Catalunya. Però la influència del refinament oriental no arribà només a través del teixit, sinó també en les formes de la indumentària. A partir d’ara es va donar més importància al cos humà a través del vestit, quan fins aleshores s’havia cercat de fer-lo desaparèixer sota les vestidures, especialment el cos femení. La importància que van anar adquirint els gremis en aquest moment tingué com a conseqüència una millora de la producció tèxtil a Catalunya i una major cura en el camp de la confecció de la indumentària.

Les peces del vestit de les classes poderoses eren, tant per a l’home com per a la dona, la “camisa” interior, la “gonella” (la peça de damunt, que rebia diferents noms segons la forma), el mantell i un element per a cobrir el cap. Una característica del vestit masculí de la noblesa era la llargada. Les peces de vestir podien arribar fins als genolls o fins a mitja cama, però no eren llargues fins als peus; aquest aspecte representa un canvi respecte a la indumentària de l’etapa romànica, que donava preferència al vestit llarg. El vestit masculí constava de camisa, que arribava fins als genolls, i gonella, que es portava al damunt, que podia arribar fins a mitja cama i ser tancada, o bé tenir un tall a la faldilla. Sobre la gonella es duia l’“aljuba” o la “cota”, amb mànigues o sense, i en aquest últim cas deixava veure les de la gonella. La faldilla era llarga com la de la peça de sota i podia ser oberta o no. En un capitell del claustre del monestir de Santa Maria de l’Estany, de mitjan segle XIII, hi ha representada una parella que s’abraça. L’home vesteix gonella i, a sobre, un pellot molt escotat i obert lateralment, llarg fins a mitja cama (vegeu Catalunya romànica, vol. XI, pàg. 232). El pellot, indument característic del segle XIII, tenia dos grans talls laterals que arribaven en alçada fins al pit i permetien veure la gonella. El cinyell és un element que s’usà a partir d’aquest segle per a ajustar les vestidures, menys amples que en etapes anteriors.

Els documents parlen d’un element del vestit anomenat “garnatxa”, que, segons alguns autors, era una peça que es col·locava damunt de la gonella i segons d’altres, una peça amb mànigues que es portava damunt de la cota o del vestit superior com a peça d’abric. Probablement aquesta última sigui la versió més encertada. La garnatxa és esmentada en l’inventari del rei Jaume I. El “tabard”, una altra peça d’abric amb mànigues, generalment s’usava per a viatjar fora de les ciutats. També hi havia els mantells semicirculars o rectangulars. En aquest moment aparegué la “capa curta”, cordada mitjançant cordons o un fermall al centre de l’escot. Podia anar folrada de pells o simplement d’un altre teixit. Aquesta peça va tenir continuïtat en segles posteriors. El cap es podia cobrir amb capells d’ales. Muntaner esmenta el “capell catalanesc” com una peça especial, però no el descriu. La còfia que s’utilitzava sota el casc guerrer passà al vestit civil i era portada pels nobles per cobrir-se els cabells. Al damunt de la còfia es podia portar el “bonet”, de forma cònica. El “caperó”, derivat de la caputxa de l’antiga capa, esdevingué un element independent. La seva importància en la indumentària fou plena als dos segles posteriors. Les calces podien ser del mateix teixit que el vestit. El calçat cobria tota l’empenya i era de pell de moltó, el més corrent, i de pell llavorada, és a dir cordovà, el més luxós. Els guants eren generalment de pell curtida.

Empresonament de santa Perpètua, del retaule dedicat a aquesta santa del final del segle XIII provinent de la parròquia de Santa Perpètua de la Mogoda. El personatge reial duu aljuba amb coll i punys brodats, un mantell de seda llavorada i calces, i es cobreix el cap amb còfia al damunt de la qual porta la corona. El soldat porta aljuba sense mànigues damunt de la gonella de màniga llarga i es cobreix el cap amb un caperó.

AB/Museu Diocesà de Barcelona

La indumentària femenina va incorporar un element nou en la roba interior, el “drap de pits”, que s’utilitzava per a realçar una part del cos que fins aleshores el vestit femení havia tractat de dissimular. La camisa era llarga fins els turmells, no curta com la masculina, i podia ser brodada amb sedes policromes. Al damunt es portava la gonella, també anomenada “saia” o “brial”, però en els documents catalans apareix especialment el terme “gonella” per anomenar aquesta peça. Era ajustada al cos i molt llarga, fins a depassar els peus i arrossegar per terra. Les gonelles molt ajustades s’anomenaven “encordades” quan el cos feia una sèrie d’ajustaments paral·lels que el cenyien fins a arribar als malucs. En l’esmentat capitell del claustre del monestir de Santa Maria de l’Estany, de mitjan segle XIII, es veu una dona que es pentina i després abraça un home. En ambdues escenes la dona porta gonella encordada amb el cos molt ajustat i llarga fins als malucs, i faldilla molt llarga, que arrossega per terra.

Taula procedent d’un teginat del casal del carrer de Lledó núm. 15 de Barcelona: les dues dames juguen al jaquet vestides amb gonella ajustada al cos, pellot i lligadura formada per una crespina i un bonet. Es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Data del final del segle XIII o el principi del segle XIV.

Enciclopèdia Catalana – Rambol

Algunes gonelles eren sense mànigues i tenien obertures laterals que descobrien les espatlles i part del cos fins més avall de la cintura, deixant veure la camisa de dessota, que, per aquesta raó, sovint era brodada. Les obertures laterals s’anomenaven “finestres del diable” perquè es consideraven motiu de provocació. Aquest tipus de gonella portava cinyell a la cintura. Damunt la gonella es duia la “cota” o l’“aljuba” més curta que la peça de sota tot deixant veure el baix de la llarga faldilla d’aquella. S’ajustaven al cos amb un cinyell.

Una altra peça de vestir femenina nova al segle XIII és el “pellot”. Bastant més curt que la gonella i molt escotat lateralment, deixava veure cos i malucs i s’eixamplava als laterals, més avall dels malucs. Les grans obertures laterals del pellot s’anomenaven també “finestres del diable”. Damunt es portaven mantells, garnatxes i tabards, semblants als masculins, però més llargs. Les lligadures femenines eren fetes amb vels, que cobrien els cabells i solien passar per sota la barbeta per a subjectar-se a la part superior del cap. Els vels de vegades formaven una mena d’embenat sobre el cap. Aquest tipus de lligadura apareix representada en algunes imatges de la fi del segle XII. Una altra lligadura, original del segle XIII, força més complicada, era formada per un ret o una bena d’or o teixit molt fi, anomenat “crespina”, que recollia els cabells en una mena de trossa baixa, i per un bonet que es portava damunt del cap subjectat per un vel que passava per sota la barbeta. El caperó va ser emprat també per les dones.

La pell curtida s’usava per a la confecció dels guants, el calçat i els cinyells, encara que alguns d’aquests darrers eren coberts d’or. De vegades, el pellot, la capa i el mantell anaven folrats de pell per la part interior. A part del be i el conill, s’utilitzaven també pells molt valuoses, com el vair, l’ermini i el mart gibelí, segons apareix reflectit als documents contemporanis de l’època.

En el sepulcre de la que havia estat esposa de Jaume I i reina d’Aragó, Elionor de Castella, al monestir de Santa María de las Huelgas, a Burgos, on va morir el 1244, s’han trobat les seves vestidures, formades per gonella o saia de faldilla llarga i pellot de teixits llavorats de seda i or hispanoàrabs, que mostren la riquesa i el refinament del vestit cortesà de l’època. Elionor retornà a Castella després de divorciar-se de Jaume I i, si bé la seva mortalla no és un exemple de la indumentària de la cort catalana, és igualment vàlida com a únic document trobat del vestit cortesà del segle XIII a la Península, molt similar a les corts de Castella i Aragó.

El vestit de les classes populars es componia de les mateixes peces: camisa, gonella, aljuba i mantell. Els homes portaven la camisa i el vestit curts i calces per cobrir-se les cames. La camisa era l’única peça de vestir de la gent més pobra. Podia constituir una sola peça amb les bragues i tenir lligacames per subjectar les calces. En un fragment de teginat pintat provinent d’una casa barcelonina del carrer de Lledó, de la fi del segle XIII (vegeu el volum Pintura I d’aquesta col·lecció, pàg. 75), on hi ha representats els treballs del camp dels mesos de març i abril, s’hi poden veure dos camperols treballant vestits amb una camisa curta que forma una sola peça amb les bragues i amb calces, una mostra de la roba interior, poc usual en les representacions artístiques del moment.

El caputxó era la peça més usada per a cobrir el cap. També es podia portar un capell d’ales per protegir-se del sol. Els vestits de les dones eren llargs, però sense l’exagerada llargada dels que vestien les grans senyores, i la faldilla no arrossegava per terra. El cap es cobria amb un vel curt i també amb el capell. Els teixits emprats en la confecció d’aquestes peces eren les llanes, el lli, el cànem i el “fustany”, teixit amb ordit de lli i trama de cotó de poca qualitat.

Taula d’entrebiga d’un teginat procedent del palau dels marquesos de Llió, al carrer de Montcada de Barcelona (fi del segle XIII – inici del segle XIV). Es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya. El cavaller cristià porta cota de malla i, a sobre, una cota d’armes decorada amb senyals florals que són els secundaris del seu escut d’armes, al seu costat.

Enciclopèdia Catalana – Rambol

La indumentària militar tenia les mateixes peces, però els guerrers portaven la cota de malla que els cobria cap, coll, cos, braços, mans, cames i peus per protegir-los. Al damunt portaven la gonella i, a sobre d’aquesta, la “cota d’armes”, amb grans talls laterals per a facilitar-los els moviments quan muntaven a cavall i durant la lluita, decorada amb les armes pròpies del rei o del noble. El cap es cobria amb un casc metàl·lic. En les pintures murals del palau Berenguer d’Aguilar de Barcelona, que representen la conquesta de Mallorca pel rei Jaume I (vegeu el volum Pintura I d’aquesta col·lecció, pàg. 60-61), apareixen representats el rei i els seus cavallers vestits amb la cota de malla, que fins i tot fa les funcions de calces solades, amb les quals no cal portar calçat. Al cap, hi porten el casc, excepte el rei, que hi duu corona. Al cos, damunt de la cota, porten la gonella i la cota d’armes amb grans talls laterals. Les cotes d’armes del rei i dels cavallers són de seda llavorada decorada amb senyals, un exemple de teixit del segle XIII fet per encàrrec, que es guarnia amb senyals o escuts.

El segle XIV: la importància del cos

La societat del segle XIV, més urbana que rural, després de l’anomenada revolució industrial del segle XIII –el perfeccionament en el filat de la seda–, posseïa indústries relacionades amb el vestit cada vegada més avançades, sota la vigilància d’uns gremis molt influents. El sentit més humanista del món gòtic portà a donar més importància al cos humà, com es pot apreciar en les representacions artístiques –les marededéus amb el cos inclinat–, i això contribuí al fet que la indumentària donés també més importància i rellevància al cos, procés que ja havia començat al segle anterior.

Sant Carlemany, de la catedral de Girona, obra atribuïda a Jaume Cascalls (v. 1345). El rei, coronat, vesteix gipó i, al damunt, jubó cordat amb un rengle seguit de botons, amb el faldellí obert al centre del davant i la cintura ajustada a l’altura dels malucs, on porta un cinyell d’orfebreria. L’obertura i el baix del jubó són contornejats per una orla de teixit de tauletes amb escuts. Calça polaines amb punxa. Es cobreix les espatlles amb un mantell ribetejat per una orla de passamaneria.

BG/Museu de la Catedral de Girona – J.M.Oliveras

La indumentària de les classes poderoses experimentà un canvi important en aquest moment, especialment pel que fa als homes, en rebre una forta influència del vestit militar. Aquest substituí la cota de malles per l’armadura curta de plaques metàl·liques, que facilitava els moviments. Al damunt de l’armadura es portaven vestidures curtes que, poc després de mitjan segle, passaren a utilitzar-se en la vida civil. La indumentària masculina constava de camisa, gonella i aljuba. A partir de mitjan segle, la camisa s’escurçà i al damunt deixà de portar-se la gonella, que va ser substituïda pel gipó ajustat al cos, amb mànigues llargues i també ajustades. El gipó era l’equivalent de la peça de roba que es duia al damunt de l’armadura. Era llarg fins a la part alta de les cuixes, si bé també n’hi havia que arribaven només fins a l’engonal i, d’altres, fins a mitja cuixa. Era d’espatlles amples, cintura molt estreta i pit bombat tot imitant l’efecte de la cuirassa. L’esmentat efecte s’aconseguia mitjançant un farciment de buata interior de cotó de les espatlles i del cos del gipó. Es cordava amb un gran nombre de botons damunt del pit i als punys, cosa que criticaren alguns autors, com ara Bernat Metge a Lo somni. El gipó s’ajustava a la cintura amb un cinyell. L’escena del banquet d’Herodes del retaule de la capella del castell de Santa Coloma de Queralt (MNAC), del Mestre de Santa Coloma de Queralt, de la dècada de 1350 (vegeu el volum Pintura I d’aquesta col·lecció, pàg 219), presenta en un lateral un músic amb gipó curt fins a mitja cuixa i cintura cenyida més avall del maluc, fet que confirma la introducció d’aquesta peça en el vestit masculí a partir de mitjan segle. En els darrers anys del segle el coll del gipó es va fer alt i les mànigues es van allargar fins a cobrir part de les mans en agafar-ne el puny en forma d’embut.

Detall del cap de la imatge jacent del mercader Ramon Serra el Major (v. 1377-79), del seu sepulcre a l’església de Santa Maria de Cervera. Vesteix jubó amb llarga botonadura. Al coll duu una tira de passamaneria aplicada. El cap és cobert amb la còfia i, al damunt, porta un caperó amb llarga punxa que reposa sobre el coixí.

BS – G.Serra

L’aljuba es portava com a peça exterior abans que s’adoptés el gipó, com també la cota, del mateix tipus. L’ús del pellot es va anar abandonant progressivament, fins que s’imposà el vestit curt. La peça de vestir que es posava sobre del gipó era el “jubó”, nom que deriva d’“aljuba”, segons Moll, i que correspon a un indument que la va substituir. En un primer moment no tenia mànigues i deixava veure les del gipó; posteriorment s’hi incorporaren mànigues llargues i amples, que també deixaven entreveure les estretes del gipó. El jubó podia ser més llarg que el gipó, i en aquest cas no s’ajustava a la cintura sinó a l’alçada dels malucs, on es duia el cinyell. En la taula on es representa la trobada de sant Marc amb el sabater Anià i el seu guariment, en el retaule de Sant Marc de la Seu de Manresa, d’Arnau Bassa, de 1346-47 (vegeu la imatge en el capítol “La manufactura de la pell”, d’aquest mateix volum), Anià vesteix gipó i jubó curts, amb el cinyell per sobre els malucs, del qual penja un punyal.

La “cotardia” era un indument exterior que es portava recte, sense cinyell. El seu origen és francès i el nom procedeix de la “cotte hardie”. Una altra peça que apareix en aquest segle és la “fopa”, també anomenada “hopa” i “hopalanda”. Era un indument llarg fins a mitja cama o fins als peus, amb mànigues molt amples, que es podia portar obert o cordat per un rengle de botons damunt del pit. El seu origen és l’“houpelande” portada a la cort de Borgonya, d’on passà a França i a la resta d’Europa. Segons el parer d’alguns autors, es col·locava directament sobre la gonella o sobre el gipó –Moll, Marangues–; per a d’altres –Von Bohen, Bernis–, es portava sobre el jubó o sobre la cota, és a dir, que era una peça d’abric. L’autora d’aquest article s’inclina a pensar que es podia dur de totes dues maneres i que era essencialment un indument de luxe i no d’abric, encara que alguns es folressin de pells. Aquesta peça fou introduïda a Catalunya al darrer terç del segle i s’usà al llarg del següent. En els darrers anys del segle, tant el jubó com la fopa duien les llargues mànigues i el baix de la faldilla entretallats per donar efecte de fantasia. La taula de l’Epifania del retaule de Santa Maria de Rubió (vegeu el volum Pintura I d’aquesta col·lecció, pàg. 243) permet apreciar els diferents elements del vestit exterior masculí de la noblesa al darrer terç del segle. Melcior porta aljuba ajustada a la cintura amb màniga ampla i grans talls laterals; Gaspar vesteix un jubó curt i de màniga ampla sobre un gipó, del qual només es veuen les mànigues, i al damunt, una capa de coll alt; Baltasar porta una fopa de coll alt cenyida amb cinyell a la cintura, del qual penja un punyal, i mànigues fins al colze molt amples i acabades amb penjants entretallats; la faldilla és oberta i folrada de vair o ermini; a sota porta un gipó del qual tan sols s’aprecien les mànigues, amb el puny en forma d’embut, que cobreix la mà.

La “gramalla”, com la fopa, era considerada tant peça d’abric com peça exterior. Era llarga i amb mànigues. Quan era usada en els dols podia portar caputxa. Posteriorment s’emprà per a distingir determinats estaments o càrrecs públics. Els personatges que són darrere el sabater Anià al retaule de Sant Marc de la Seu de Manresa demostren ostentar càrrecs importants pel fet de vestir la gramalla llarga. La “dalmàtica”, a part del seu ús litúrgic, era utilitzada pels reis, tal com s’esmenta a la Crònica de Pere el Cerimoniós. L’escena del banquet d’Herodes del retaule de la capella del castell de Santa Coloma de Queralt mostra el monarca amb la dalmàtica reial.

Com a induments d’abric que es duien damunt de l’aljuba o la cota, i posteriorment del jubó, es continuaren emprant el mantell, la capa cordada amb fermall o amb cordons i amb caputxó o sense, la garnatxa, el tabard i el “manto”, esmentat en documents i literatura de l’època, que tenia una forma semblant a la del mantell. La “clotxa”, d’origen francès, era una capa en forma de campana amb obertura per passar-hi el cap. El seu nom ve de cloche, terme amb què es designava aquesta capa a França. Per cobrir el cap es portava el caperó, amb una punxa que es va anar allargant a mesura que avançava el segle. El sabater Anià del retaule de Sant Marc es cobreix amb còfia i caperó al damunt. També s’utilitzaven capells de copa alta i punxeguda amb ala aixecada, d’influència italiana, sota dels quals continuà duent-se la còfia. En la mateixa escena del guariment del sabater Anià, els personatges que són darrere el sabater van cofats amb capell de copa alta i punxeguda adornat amb brodats, sota del qual duen còfia. En el darrer terç del segle començà a utilitzar-se un bonet rodó amb una ploma vertical al davant, sobre el front. El fet que s’escurcés tant la faldilla del gipó va fer que les calces pugessin fins a la cintura i que, en comptes de ser de les mateixes teles que els vestits, es confeccionessin de teixits diferents.

El calçat, encara que mantingué la forma tancada damunt l’empenya, allargà cada vegada més la punta, fins a presentar una forma estilitzada, que a Catalunya no arribà a les exageracions de la cort borgonyona, on aquesta forma allargassada dificultava el fet de caminar. Aquest tipus de sabates s’anomenaven “calçat amb polaines”. Se’n pot veure un exemple damunt de la taula de treball de l’obrador del sabater Anià al retaule de Sant Marc. Les calces solades, és a dir amb sola, adquiriren també la forma llarga de les polaines. Els “hoses” eren una mena de calçat resistent que s’utilitzava especialment per al viatge. Els “estivals” els portaven exclusivament els cavallers; arribaven fins gairebé al genoll, amb una gira a la part alta. També tenien la forma del peu molt llarga i amb punta, solien ser molt ornamentats i de pells de qualitat, com la camussa, o de teixits fins, com la seda. Del cinyell es penjava la bossa, de seda i brodada o bé de pell, o també un punyal. En l’esmentat retaule, el sabater Anià i un dels seus oficials porten un punyal penjant del cinyell.

Prèdica de sant Esteve, taula de procedència desconeguda (mitjan segle XIV). El sant vesteix alba i dalmàtica. Els personatges que l’escolten, membres del sanedrí, van vestits com els mestres d’universitat o els metges, amb una mena de gramalla de mànigues llargues, que els cobreix per complet. Un dels personatges duu una gramalla de mànigues obertes folrada de vair.

©Museu Nacional d’Art de Catalunya – J.Calveras, M.Mérida i J.Sagristà

Taula central del retaule de Santa Anna de la capella del palau de l’Almudaina, a Palma, atribuïda a Arnau Bassa (v. 1345). Santa Anna va vestida amb gonella de seda llavorada i es cobreix el cap amb la lligadura de les dones casades, un vel blanc i ajustat que li cobreix part del front i la barbeta i s’allarga tapant l’escot. Al damunt porta un mantell amb caputxa, amb obertures laterals que deixen veure la faldilla de la gonella. La Mare de Déu vesteix gonella de seda llavorada. L’escot deixa veure la camisa de lli.

Museu Nacional de Arte Antiga, Lisboa – Bridgeman Art Library

Els treballs d’Adam i Eva i els seus fills, en un pilar de l’angle sud-oest del claustre del monestir de Santes Creus (v. 1330-41). Adam porta gipó llarg cenyit amb cinturó. Eva fila i va vestida amb una gonella ajustada a la cintura amb un cinyell i sense mànigues. Per les obertures dels braços surten les mànigues de la camisa. El seu cap és cobert amb un vel que li rodeja la cara i passa per sota la barbeta. Caín i Abel vesteixen un gipó sense ajustar.

Enciclopèdia Catalana – G.Serra

Pel que fa al vestit femení, s’utilitzà amb molta freqüència el drap de pits en la roba interior, per tal de marcar les formes del cos. La camisa femenina s’anomena també “alcandora”. Al damunt es portava la gonella, ajustada al cos i amb màniga llarga. Aquesta peça es cordava amb un rengle de botons petits, de la mateixa manera que els gipons. Cap a mitjan segle la gonella té un escot rodó i s’ajusta molt al cos marcant els pits, mentre que a la cintura i als malucs és més solta. A la segona meitat del segle es va fent cada vegada més ajustada, i fins i tot es folra de cotó, com el gipó masculí, per aconseguir una forma bombada, al mateix temps que les faldilles cada vegada tenen més volt. A la fi del segle, les mànigues són estretes i acaben en forma d’embut. En l’escena en què la Mare de Déu nena i les seves companyes broden el vel del Temple, del retaule de la Mare de Déu i Sant Jordi (església del convent de Sant Francesc, Vilafranca del Penedès), atribuït a Lluís Borrassà, de vers el 1395 (vegeu el volum Pintura II d’aquesta col·lecció, pàg. 40), totes les figures vesteixen gonelles escotades, ajustades al cos i amb cua. Durant la primera meitat del segle, al damunt es portava el pellot o la cota oberta lateralment, que mostrava la gonella. En la ja esmentada taula del banquet d’Herodes del retaule del castell de Santa Coloma de Queralt, Herodies porta una gonella escotada i, al damunt, un pellot més estret als malucs que els que es duien al segle anterior. Salomé vesteix una gonella escotada i una cota de seda llavorada, llarga i amb cua, que deixa veure l’escot de la primera i també les mànigues llargues, que sobresurten per les àmplies mànigues amb caients a l’altura del colze de la cota. Un altre exemple de cota, en aquest cas curta, és la que mostra l’esposa del sabater Anià al retaule de Sant Marc. Aquesta figura vesteix gonella amb màniga llarga i ajustada i, al damunt, la cota curta, de mànigues i faldilla que deixen veure les mànigues i la faldilla de la gonella. La faldilla de la cota té grans obertures laterals per on s’aprecia que és folrada de pell de vair.

Imatge jacent masculina amb vestimenta militar del panteó dels Montcada a la capella de Sant Pere de la Seu Vella de Lleida (mitjan segle XIV). El cavaller porta cota de malla amb vairescuts i cota d’armes o perpunt de teixit de seda llavorada amb l’heràldica del llinatge. És cofat amb una diadema per damunt de la cota de malla.

Enciclopèdia Catalana – L.Melgosa

Durant la segona meitat del segle el vestit exterior femení és força obert i sovint porta mànigues molt amples per les quals surten les mànigues estretes de la gonella. Les boques de les mànigues de vegades pengen fins a terra. Les dones també utilitzaven la cotardia com a peça exterior, i la fopa, que gairebé arrossegava per terra. El mantell, la garnatxa, el tabard, la clotxa i el manto es portaven com a elements d’abric en el vestit femení, igual com en el masculí. El “mantonet”, que arribava fins a la cintura, era exclusivament una peça d’abric femenina. En l’escena de la Mare de Déu brodant amb les seves companyes al Temple, de la taula abans esmentada del retaule de la Mare de Déu i Sant Jordi, Maria porta un mantonet. El cap es cobria amb vels que tapaven una part o la totalitat de l’escot. La dona del sabater Anià del retaule de Sant Marc porta un vel que li cobreix el front, la barbeta i part de les galtes, i passa per damunt de les espatlles, lligadura pròpia de les dones casades. També s’usaven lligadures més complicades a partir de lligats diferents dels vels. Herodies i Salomé del banquet d’Herodes del retaule de la capella del castell de Santa Coloma de Queralt porten el cap cobert per una lligadura que els recull els cabells a la base del clatell. Cap a la fi del segle era costum dur els cabells recollits en una cua dins d’una lligadura de tela blanca. Aquest tipus de pentinat i lligadura es pot veure en les dues escenes de la Mare de Déu amb les seves companyes al Temple de la taula del retaule de la Mare de Déu i Sant Jordi. En aquesta taula la majoria de figures femenines se cenyeixen el cap amb una diadema de flors, tipus de lligadura que fou molt corrent al segle següent. El calçat femení no arribà a les formes exagerades del masculí i es mantingué pla i cobrint l’empenya. Per folrar les vestidures se seguiren utilitzant les mateixes pells que al segle anterior.

Les classes populars vestien el mateix tipus de peces que la noblesa. Els homes duien camisa, gonella i aljuba. En introduir-se el gipó en la indumentària de la noblesa, el seu ús es va generalitzar. El jubó, en canvi, no es va estendre tan fàcilment. L’empraven els menestrals, més que no pas els camperols, tal com es pot veure en la indumentària del sabater Anià del retaule de Sant Marc. Les peces d’abric de les classes populars eren la capa, el mantell, el manto, el tabard, la garnatxa i la clotxa. El calçat tenia la mateixa forma que el de la noblesa. Els pelegrins i viatgers utilitzaven hoses. Els capells d’ales amples servien per a protegir-se del sol. Els menestrals duien també la bossa penjada del cinyell, generalment de pell o teixit i sense ornaments. Les dones duien camisa, gonella i cota o algun element de vestir exterior obert pels laterals. A partir de mitjan segle la gonella va ser ajustada, escotada i de faldilla amb vol. Al damunt es portava el mantell, el manto, el tabard, la garnatxa, la clotxa i el mantonet. La lligadura era un vel que cobria el cap i el coll. El calçat femení no presentava variacions pel que fa al de les classes aristocràtiques i al d’èpoques anteriors. Era tancat sobre l’empenya. Els teixits utilitzats eren les llanes d’escassa qualitat, com el burell o la bifa, el lli, el cànem, el fustany i també el cotó per a folrar els gipons; al darrer terç del segle semprà també la “cotonina”, un teixit de cotó de poca qualitat.

El frontal de Sant Jaume, procedent de Sant Jaume de Frontanyà, conservat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona (vegeu el volum Pintura I d’aquesta col·lecció, pàg. 70), mostra la indumentària de les classes populars al començament del segle. Els pelegrins porten gonella curta o fins a mitja cama i, al damunt, el mantell de viatge. Al cap duen el capell rodó d’ales amples propi dels que feien el camí de Sant Jaume, amb una còfia a sota. Les pintures murals del refetor de la Seu Vella de Lleida (Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal), de vers els anys 1300-30 (i les més tardanes, de vers el 1340) (vegeu el volum Pintura I d’aquesta col·lecció, pàg. 121), mostren els pelegrins i els pobres. Els primers porten clotxa i capell o clotxa i bonet; les dones pelegrines duen mantell sobre la gonella, vel al cap i, al damunt, el capell d’ales amples. Els pobres vesteixen un simple mantell, o bé camisa i mantell. Aquestes pintures mostren les enormes diferències socials en el vestit en l’edat mitjana, fins i tot entre classes que no eren privilegiades. El taller de sabater del retaule de Sant Marc presenta el vestit de les classes menestrals, que intenta imitar el de la noblesa, ja que porten les mateixes peces de vestir que aquella i fins i tot en segueixen les variacions de les formes.

Miracle del rei Abgar, escena del retaule de Santa Clara de Vic (1415), obra de Lluís Borrassà i el seu taller. La dama a l’esquerra del rei porta mantonet i, al cap, una lligadura de corns amb el cabell recollit en dues crespines damunt de les orelles.

©Museu Episcopal de Vic – G.Salvans

El vestit militar sofrí una gran transformació, com ja s’ha esmentat, en canviar la cota de malla per l’armadura de plaques metàl·liques unides entre si, que facilitava els moviments i oferia una millor protecció. El bombament del cos que permetien les plaques de ferro de l’armadura, que feia que la peça del damunt, de teixit, no tingués cap rebrec, va propiciar que els gipons del vestit civil es folressin de buates per tal d’aconseguir el mateix efecte. El casc, en canviar de forma, cobria molt millor el cap i el coll del guerrer, tot protegint-los.

El segle XV: l’inici del concepte de moda

El segle XV és, per a la història de la indumentària occidental, un moment molt important. Es pot dir que és realment quan apareix el concepte de moda, amb tots els canvis i variacions que implica. Les formes de vestir varien sovint i cada canvi té poca durada, fet implícit en la definició de moda. Però la moda en aquest moment s’aplicà només en l’àmbit cortesà, marcada per les elits, que la difonien i la canviaven. Un altre fet important que marca la indumentària occidental a partir d’aquest segle és la forta diferenciació sexual, que s’havia iniciat al segle XIII i eclosionà al XIV. Aquesta diferenciació consistí en una major exaltació i manifestació del cos masculí per damunt del femení. D’altra banda, el vestit femení inicià una sèrie de deformacions del cos de la dona, que varien segons els canvis de la moda.

Sant Jordi, detall de la taula central del retaule de la Mare de Déu i Sant Jordi de l’església de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès (v. 1395). S’atribueix a Lluís Borrassà. El sant cavaller vesteix cuirassa coberta per un gipó ajustat i cordat, de teixit de seda llavorada, contornejat d’ermini i folrat interiorment de cotó. Calça polaines. Va cofat amb una diadema damunt del front, al centre de la qual hi ha dues plomes.

BSFL – G.Serra

El vestit de la reialesa i la noblesa catalana del 1400 és essencialment una explosió de luxe i afectació. Va rebre l’influx de la moda de la cort de Borgonya, que influí la de totes les corts europees fins al darrer terç del segle, en què el vestit italià penetrà a Catalunya alhora que també ho va fer l’art del primer Renaixement italià.

La roba interior del vestit masculí constava de bragues i camisa, que també rebia el nom d’alcandora, com l’equivalent femení. Les més luxoses podien ser brodades. Sant Abdó de la taula central del retaule de Sant Abdó i Sant Senén de Jaume Huguet, de 1459-61 (església de Santa Maria, Terrassa) (vegeu el volum Pintura III d’aquesta col·lecció, pàg. 106), duu camisa frunzida a l’escot amb collar brodat. Al damunt es portava el gipó, que en començar el segle era ajustat a la cintura i bombat, amb coll alt i màniga amb puny en forma d’embut, com es pot veure en la figura de sant Jordi de la taula central del retaule de la Mare de Déu i Sant Jordi, conservat a l’església de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès. A partir del 1410, el coll alt fou substituït per un escot rodó rodejat de pell, i els punys ajustats a la mà en forma d’embut deixaren pas als punys més curts i voltats de pell. El sant Sebastià del retaule de Sant Sebastià de la Pia Almoina (MNAC), de Joan Mates, del 1417 (vegeu el desplegable del volum Pintura II “Els retaules i els seus contractes”), vesteix gipó de coll alt i ajustat i, al damunt, jubó de coll alt de seda llavorada amb la boca de les mànigues ampla. Els gipons ajustats, a partir de la dècada de 1420, van conviure amb d’altres en què la cintura s’havia descentrat cap als malucs per influència borgonyona i, en la dècada de 1430, el bombament del cos va ser substituït per plecs regulars que continuaven tot al llarg del gipó, com el que vesteix el criat del rei Melcior, que li sosté la corona, al retaule de l’Epifania (MEV), anònim, de vers el 1450 (vegeu el desplegable del volum Pintura III “La fusteria dels mobles d’altar”). En la mateixa dècada, el coll es transforma en un “collar” rodó i alt, que de vegades porta un rivet de pell. A partir de mitjan segle l’estructura del gipó canvia i esdevé molt estret a la cintura, amb el cos pla i les espatlles amples marcades per muscleres i frunzits a la part superior de la cisa de la màniga, tot cercant de donar un efecte d’esveltesa a la figura masculina. El rei Baltasar de l’esmentat retaule de l’Epifania porta gipó ajustat de teixit llis negre –aquí no és color de dol–, amb la cisa de les mànigues frunzida segons la moda borgonyona. La cintura baixa lleugerament en la dècada de 1460 i s’eixampla a les espatlles, mantenint-hi els plecs. Les mànigues presenten obertures en els punys, en el colze o tot al llarg, a fi de deixar sortir la camisa en “bollons”. Són les anomenades “mànigues bollonades”. La taula central del retaule de Sant Abdó i Sant Senén de Jaume Huguet presenta les figures dels sants vestides com a cavallers a la moda de cap al 1460, gipó amb muscleres amples i mànigues bollonades, que deixen veure les de la camisa.

En la dècada de 1480 la indumentària rebé les influències italianes. Deixà de cercar-se l’esveltesa afectada, i el gipó, que de vegades té plecs, s’adaptà més a les formes naturals del cos.

Pel que fa a les peces exteriors, es continuà portant el jubó, que en un primer moment era ajustat al cos i amb àmplies mànigues que deixaven veure les del gipó. La “roba” era una peça exterior que podia ser molt llarga (com es pot veure a l’Epifania del retaule del Conestable) o curta, i generalment es folrava amb pells. Les mànigues eren amples, per deixar sortir les del gipó, i penjaven des de l’espatlla. El rei Gaspar del retaule de l’Epifania (MEV) duu sobre el gipó, llarg i prisat, una roba de teixit llavorat prisada folrada de seda i rivetejada d’ermini, ajustada a la cintura per un cinyell, amb mànigues que s’obren a la cisa i pengen lateralment. A partir del 1460 les robes tenien també muscleres a les espatlles, com es pot veure en el sant Senén de la taula central del retaule del Sant Abdó i Sant Senén de Terrassa, el qual porta roba d’àmplies espatlles, de vellut llavorat amb el motiu de la magrana, amb mànigues penjant des de més avall de la cisa i tallades al centre. Les mànigues es van anar fent estretes i arribaren fins al puny en la dècada de 1460 (Epifania del retaule del Conestable).

Epifania, taula central del retaule del Conestable o de l’Epifania (1464-65), de Jaume Huguet, que presideix la capella de Santa Àgata del Palau Reial Major, a Barcelona.

MHC – CRBMC/C.Aymerich

Al darrer terç del segle, el gipó i la roba eren exageradament curts (com es pot veure en la decapitació de sant Joan Baptista, del retaule de Sant Joan del Mercat, al MNAC). A la fi del segle, sota la influència italiana es portaren “robes amb voltes”, és a dir, amb una mena de solapes, com la que duu sant Càndid sobre l’armadura en una porta del retaule major del monestir de Sant Cugat del Vallès, d’Aine Bru, de 1502-07 (vegeu el volum Pintura III d’aquesta col·lecció, pàg. 288).

Judici de sant Jordi, compartiment del retaule de Sant Jordi que havia presidit la capella de la casa o palau de la Generalitat a Barcelona, de vers 1434-36, obra de Bernat Martorell.

©Musée du Louvre – RMN/D.Arnaudet

Una altra peça exterior és la gramalla, utilitzada per al dol, com al segle anterior, però també per alguns estaments com a vestit de representació i estatus. Així, els consellers de la ciutat de Barcelona van adoptar la gramalla de vellut llis vermell folrada d’ermini com a símbol del seu estatus i poder, tal com apareix al retaule de la Mare de Déu dels Consellers (MNAC), de Lluís Dalmau, del 1443 (vegeu el volum Pintura III, pàg. 28, 56 i 68). L’ús de la fopa es va estendre força. Aquesta peça era de coll alt, folrada de pells i tenia les mànigues amples (com ara a l’escena del miracle del rei Abgar, al retaule major del convent de Santa Clara de Vic, MEV). Es podia dur també ajustada a la cintura per un cinyell. El rei Melcior del retaule de l’Epifania (MEV) porta fopa de vellut llavorat subjectada amb cinyell. La “lloba” era una peça llarga que podia dur mànigues penjants. L’empraven els metges i els magistrats; en la taula central de la predel·la del retaule del Sant Abdó i Sant Senén de Terrassa són representats els sants metges Cosme i Damià: el primer porta una lloba, indument propi dels metges. L’“huca” deriva del vestit militar, en què es duia per cobrir la cuirassa. Era una mena de dalmàtica curta sense mànigues, i els seu ús s’estengué al vestit civil, en què es duia sobre el gipó. Al retaule de l’Epifania (MEV), l’acompanyant dels Reis, situat a l’esquerra del criat de Melcior, porta huca prisada. La “jornea” era una peça que portaven els cavallers sobre la cuirassa. Era una mena de dalmàtica curta, l’ús de la qual s’estengué als heralds i als portadors de les armes reials. La “saia” era un indument que s’utilitzava en el dol.

Com a peces d’abric es continuà duent la capa, llarga o curta. Sant Abdó de la taula central del retaule del Sant Abdó i Sant Senén de Terrassa es cobreix totalment amb capa curta de vellut, llavorat amb el tema de la magrana, i folrada de seda llavorada, cordada sobre una espatlla. La capa de viatge tenia caputxa. Sant Joaquim es cobreix amb capa curta de vellut llavorat, amb caputxa, a la taula de l’abraçada de sant Joaquim i santa Anna del retaule de la Mare de Déu de Cervera de Cañada (Museo de Bellas Artes de Bilbao), obra del tercer quart del segle XV, que havia estat atribuït a Jaume Huguet (vegeu el volum Pintura III d’aquesta col·lecció, pàg. 97). El sant Sebastià del retaule de Sant Sebastià de la Pia Almoina (MNAC) es mig cobreix amb un mantell de seda llavorada folrat de tafetà també de seda. Altres peces exteriors foren la clotxa, una mena de capa amb talls laterals i coll ample (vegeu l’Epifania del retaule el Conestable) i el tabard amb mànigues llargues i obertes, que penjaven de l’espatlla.

Les vestidures s’ajustaven a la cintura mitjançant cinyells de cuir, sovint coberts amb or; a voltes hi penjava una bossa. Així, el rei Melcior del retaule de l’Epifania porta cinyell d’or, del qual penja una bossa brodada. També es portaven joies aplicades als capells i collarets d’or, com a la taula central del retaule del Sant Abdó i Sant Senén de Terrassa. Ambdós sants duen un afiblall aplicat al capell i collarets d’or al coll.

Per al cap, es va estendre l’ús de la “diadema”, confeccionada de seda entreteixida o de metall. El sant Sebastià del retaule de la Pia Almoina porta diadema d’or i pedreria. Per a cobrir-se el cap es continuà utilitzant la còfia (com es pot veure en la taula del judici de sant Jordi, de Bernat Martorell, ara al Louvre). Sovint es duia un altre element al damunt, com al segle anterior. El criat dels Reis situat a l’extrem esquerre de la taula del retaule de l’Epifania porta còfia i, al damunt, caperó. Aquesta peça, el caperó, tingué durant tot el segle un ús continuat i adquirí diverses formes, amb la punta creuant per damunt del pit i penjant per l’esquena (escena del miracle del rei Abgar), amb cresta (escena del miracle del rei Abgar) i punxa, subjectat al voltant del coll (escena del miracle del rei Abgar), rodejant la cara i cobrint-la, com el del rei Baltasar del retaule de l’Epifania del MEV, o amb ala plana al darrere, com el caperó de sant Abdó a la taula central del retaule del Sant Abdó i Sant Senén. El caperó fou la lligadura masculina per excel·lència al segle XV. Els bonets tenien forma de bossa en començar el segle, mentre que cap a la meitat adoptaren forma troncocònica (escena del miracle del rei Abgar) i podien ornamentar-se amb una ploma al centre de la part davantera (vegeu la decapitació de sant Joan Baptista, del retaule major de Sant Joan del Mercat). També podien ser de forma cònica. Els capells van derivar dels bonets (troncocònics i cònics), a la base dels quals es van afegir ales amples (taula del judici de sant Jordi, de Bernat Martorell). La “carmanyola”, de forma rodona, que es portava ajustada al cap, arribà per influència italiana (decapitació de sant Joan Baptista).

La “toca”, teixit que s’embolcallava al cap, era una lligadura d’influència andalusina, derivada de l’“alharem” (escena del miracle del rei Abgar). Es podia dur ornamentant una altra peça destinada a cobrir el cap, com la còfia (vegeu l’escena del judici de sant Jordi), rodejant la base d’un bonet troncocònic (Epifania del retaule del Conestable) o embolcallant la base d’un bonet cònic (judici de sant Jordi). La “tovallola” era una peça de teixit rectangular que servia per a embolcallar el cap. Té el mateix origen que la toca.

La gorra de volta sencera, és a dir, d’ala sencera, es portà a la segona meitat del segle. El sant Senén de la taula central del retaule del Sant Abdó i Sant Senén es cobreix el cap amb una gorra d’aquest tipus. La gorra de mitja volta, només amb ala al davant, es començà a emprar a la fi del segle, en l’etapa d’influència italiana. El sant Càndid d’una porta del retaule major del monestir de Sant Cugat del Vallès (1502-07) duu aquest tipus de gorra.

Dama o princesa, gàrgola de la façana de la casa de la Ciutat de Barcelona (1399-1402). Llueix una gonella amb un generós escot, seguint la moda del 1400.

Enciclopèdia Catalana – T.Duran

Les calces es confeccionaven amb els mateixos teixits que els vestits i, sovint, eren de colors vistosos. N’hi havia amb una cama de cada color i d’altres de ratllades. Especialment en els darrers anys del segle, es continuaren portant les solades. El calçat duia polaines, és a dir, puntes molt llargues. El sant Sebastià del retaule de la Pia Almoina calça sabates de polaines i esperons, com a cavaller que munta a cavall. Es portaren els estivals amb llargues puntes, com també els “borseguins”, de pell molt fina o de teixit, adaptats totalment a la forma del peu i de puntes llarguíssimes (Epifania del retaule del Conestable), que es podien portar sols o amb “galotxes”, una mena d’esclops sense puntera de sola de fusta, subjectats amb una tira de pell o teixit sobre l’empenya (decapitació de sant Joan Baptista). En el retaule de l’Epifania del MEV, el rei Gaspar calça estivals i galotxes i el rei Baltasar, borseguins de llarga punta amb galotxes. Sant Abdó de la taula central del retaule de Sant Abdó i Sant Senén porta calces solades amb galotxes baixes.

Una peça interior de la indumentària femenina és el drap de pits i la camisa o alcandora, de vegades brodada amb sedes policromes. En la taula del naixement de sant Esteve del retaule de Sant Esteve de Granollers, de Pau i Rafael Vergós, de 1491-94 (MNAC) (vegeu el volum Pintura III, pàg. 44), una de les dones que ha ajudat al part porta les mànigues de la camisa blanca arremangades per damunt de les mànigues de la gonella i de la roba. En aquest segle es començaren a usar, entre la camisa i la gonella, uns elements complementaris en la roba interior; de cintura en amunt, el “cos”, que suposadament, per la forma dels vestits del damunt, devia ser un antecedent dels cartons de pit i la cotilla; de cintura en avall, les “faldetes” o faldilles interiors, que es podien veure en aixecar-ne les dels vestits exteriors. La santa Llúcia de la taula central del retaule de Sant Joan Evangelista i Santa Llúcia, atribuït al Mestre de la Glorieta, de vers mitjan segle XV (MNAC) (vegeu el volum Pintura II, pàg. 267), mostra les faldetes sota la gonella arremangada.

Santa Elisabet acompanyada de les seves dames visita els malalts. Retaule de Sant Bartomeu i Santa Elisabet de la catedral de Barcelona, de Guerau Gener, una obra encarregada el 1400. Santa Elisabet porta una fopa llarga i ampla de seda llavorada amb motius encara trescentistes.

CB – G.Serra

Decapitació de sant Joan Baptista, compartiment del retaule major de l’església de Sant Joan del Mercat (Lleida), del pintor Pere Garcia de Benavarri i el seu taller (v. 1475-80). Les dames duen verdugats, una faldilla de forma cònica amb cèrcols.

©Museu Nacional d’Art de Catalunya – J.Calveras, M.Mérida i J.Sagristà

La gonella es portava al damunt d’aquestes peces. En la primera part del segle tenia escot rodó, que deixava veure el coll i part de les espatlles, la cintura ajustada, els malucs marcats, les mànigues estretes i la faldilla molt llarga. Una gàrgola en forma de dona de la façana de la casa de la Ciutat de Barcelona (1399-1402) mostra aquest tipus de gonella. Vers mitjan segle podia tenir plecs i mànigues frunzides a la part alta de la cisa, per influència de la indumentària masculina. Al darrer terç del segle la cintura de les gonelles puja del seu lloc natural. Pel que fa a les peces exteriors, sobre la gonella, l’aljuba i el pellot es van portar poc i se n’abandonà l’ús a la segona part del segle. La cota i, especialment la fopa, que a partir del 1450 aproximadament s’anomenà “roba”, era llarga formant cua, de coll molt alt, que podia arribar a depassar l’altura del cap, i amb mànigues amples, les boques de les quals arrossegaven per terra en la primera meitat del segle. Es cordava sota el pit o a la cintura i seguí la forma triangular de l’escot. Tenia un tall a partir de la cintura per deixar veure la faldilla de la gonella (vegeu l’escena de santa Elisabet d’Hongria cuidant els malalts acompanyada de les seves serventes, del retaule de la Sant Bartomeu i Santa Elisabet de la catedral de Barcelona). A partir del 1420 podia tenir l’escot, els laterals i les boques de les mànigues rivetejats de pell, per influència de la moda de la cort de Borgonya. Santa Caterina d’Alexandria, d’una taula conservada del desaparegut retaule de Santa Eulàlia, de Bernat Martorell, de vers el 1440 (MNAC) (vegeu el volum Pintura II, pàg. 241), porta gonella amb escot en punta i, al damunt, fopa rivetejada de pell, ajustada a la cintura alta amb un cinyell. Més endavant les robes podien ser senceres en el cos i la faldilla, sense deixar veure la de la gonella, amb escot en punta, que permetia veure el rodó de la gonella, mànigues llargues i amples amb obertura que mostrava els punys de la gonella (com es pot veure en la imatge jacent de Timbor de Prades a la catedral de Barcelona) o bé màniga curta, deixant veure les llargues i ajustades mànigues de la gonella, com mostren algunes figures de la taula del naixement de sant Esteve del retaule de Sant Esteve de Granollers (MNAC). La “cortapisa” era una franja de teixit brodat que s’aplicava a la part baixa dels vestits, tant en el de la roba, com es pot veure en la taula tot just esmentada, com en el de la gonella, en la taula del guariment d’un endimoniat pels precs de la seva mare a Jesús, de la predel·la del retaule de la Transfiguració de la catedral de Barcelona, de Bernat Martorell, de 1445-52 (vegeu el volum Pintura II, pàg. 243 i el desplegable “La vida de Crist i dels sants”). La mare duu una gonella acabada amb cortapisa.

A partir del 1450 es va estendre, damunt de la gonella i en substitució de la roba, l’ús dels “hàbits”, indument curt ampli i sense ajustar que dissimulava les formes del cos. En la taula acabada d’esmentar, la mare porta aquesta peça sobre la gonella. Les peces d’abric que s’utilitzaven eren la capa, que podia ser vorejada i folrada de pell, com es pot veure al davallament de l’esmentat retaule de la Transfiguració de la catedral de Barcelona, en què Maria Magdalena porta una capa rivetejada i folrada d’ermini; el mantell amb cortapisa (vegeu l’Epifania del retaule del Conestable); el mantell curt, com el que porta la mare a la taula del guariment de l’endimoniat del retaule de la Transfiguració; la clotxa; el mantonet, col·locat directament sobre la roba o sobre la capa (escena del miracle del rei Abgar), i el “mantonet de tres panyos”, constituït per una peça a l’esquena i dues al davant, unides per les espatlles (vegeu la imatge jacent de Timbor de Prades).

A partir de la dècada de 1470 apareix, sembla que a la cort de Castella, un tipus d’indumentària femenina que ben aviat s’entengué a la cort catalanoaragonesa i tingué una forta influència en el vestit femení del segle posterior. Es tracta del “cos” i el “verdugat”, substituts de la gonella, que es portaven sobre la camisa, si bé amb faldetes a sota. Consistia en una faldilla o faldeta de forma cònica, que es mantenia així pel fet que tenia cosits una sèrie de cercles, la circumferència dels quals anaven creixent a mesura que baixaven de la cintura als peus. Aquests cercles es feien amb les branques d’un arbust anomenat verduc. Es cosien al damunt de la faldilla tot donat-li la forma cònica i es cobrien amb un teixit diferent de la resta de la peça. D’aquí ve el nom de verdugat (vegeu l’escena de la decapitació de sant Joan Baptista, del retaule de Sant Joan del Mercat). Aquesta faldilla es completava amb un cos escotat, molt cenyit i ajustat mitjançant barnilles o cartons interiors, de manera que es mantenia recte i aixafava els pits. L’ús d’aquest tipus d’indument es perllongà fins a la fi del segle i és una manifestació de l’intent de deformació del cos femení mitjançant elements que l’oprimeixen, imposats per les formes de la moda.

El darrer terç del segle XV es van portar gonelles (vegeu l’escena de la princesa Eudòxia davant la tomba de sant Esteve, del retaule de Sant Esteve de Granollers) i verdugats paral·lelament. Tant les gonelles com els cossos dels verdugats tenien, a partir del 1460, les mànigues bollonades amb obertures per on sortia la camisa brodada amb forma de bollons, i fins i tot sortia pel puny formant-ne un de complementari triangular. La roba es podia dur sobre la gonella i sobre el verdugat, si bé aquest es portava sovint a cos, és a dir, sense res al damunt (taula de la decapitació de sant Joan Baptista). En el pas del segle XV al XVI la influència del vestit italià va fer que les gonelles tinguessin ampli escot quadrat i que se simplifiqués la forma (vegeu la santa Magdalena d’un retaule procedent de Sant Pere de Vilamajor, volum Pintura III, pàg. 260).

Imatge jacent de la tomba de Timbor de Prades a la catedral de Barcelona, obra de Pere Oller (v. 1444-45).

CB – T.Duran

Flagel·lació, taula atribuïda al pintor Francesc Borrassà (primer quart del segle XV). Els botxins vesteixen la indumentària típica de les classes populars.

©Musée Goya, Castras – J.Cl.Ouradou

Com a lligadures, s’empraven les toques, confeccionades amb teixits de lli, com l’orlanda, i de sedes molt fines (escena del miracle del rei Abgar). Podien ser llargues per darrere tapant part dels cabells, com la que porta Salomé en les taules de la decapitació de sant Joan i de la presentació del cap del sant del retaule dels Sants Joans de Vinaixa, de Bernat Martorell, de 1435-45 (MNAC) (vegeu el volum Pintura II, pàg. 239). Les anomenades “toques catalanes” es col·locaven molt endarrere del cap. També es duien embolcallant-lo i sense penjar, com a la taula del guariment d’un endimoniat del retaule de la Transfiguració, en què la mare porta aquest darrer tipus de toca. Els cabells es recollien en el “trenat”, que consistia en una funda de roba, a voltes recoberta de cintes trenades, que els cobria recollits en una trena llarga penjant (és el cas de santa Elisabet d’Hongria en l’escena de la santa cuidant dels malalts acompanyada de les seves serventes). Les “còfies” o “albaneques”, confeccionades de teles fines, cobrien part del cap. Generalment unit a la còfia es portava el “trenat”. Salomé i les seves dames es cofen d’aquesta manera a la taula de Salomé presentant el cap de sant Joan a Herodes del retaule de l’església de Sant Joan del Mercat de Lleida. A sobre de la còfia i del trenat es podia dur també la toca, tal com mostra Herodies en la darrera taula esmentada. També s’usaren “garlandes” sobre el cap molt gruixudes, farcides de llana o joncs, com en la taula del seguici de les santes màrtirs de la predel·la del retaule major de Santes Creus, obra de Guerau Gener i Lluís Borrassà, de vers el 1407 (vegeu el volum Pintura II, pàg. 85). Les santes duen garlandes de flors i de roba. Els “rotlles” tenien una estructura semblant i solien cobrir-se amb vels, com la imatge jacent de Timbor de Prades. Una variació d’aquests tipus d’ornaments de cap són les “lligadures de corns”, també cobertes amb vels, que es poden veure a l’escena del miracle del rei Abgar. Durant els primers anys de la segona meitat del segle, aquestes lligadures eren de grans dimensions. Una altra lligadura de l’època era el bonet alt de forma troncocònica, del qual penjava un vel. La princesa Eudòxia davant la tomba de sant Esteve del retaule major de Granollers porta els cabells recollits dins d’un bonet, del qual penja un vel transparent, mentre que l’emperadriu de Bizanci duu el bonet subjectat per una toca. Per portar aquests adornaments al cap, les dones es recollien els cabells en crespines (escena del miracle del rei Abgar) i “gandalles”, que eren semblants a les anteriors, però més llargues. Es portaven també les diademes, en realitat tires de cap fetes amb flors, cintes i metalls nobles, com les que mostren la Mare de Déu i santa Eulàlia al retaule de la Mare de Déu dels Consellers (1443) (vegeu el volum Pintura II, pàg. 207 i Pintura III, pàg. 28, 38, 56 i 58). Les calces femenines no eren llargues com les masculines; no se sap si eren de dos colors, com aquelles, ja que no se’n parla als documents. Els borseguins eren utilitzats també per les dones; s’ajustaven molt als peus i es portaven amb “tapins”, tipus de calçat extern amb sola alta de suro i metall, format, a la part superior, per dues pales lligades per un cordonet o una cinta sobre l’empenya. Les pales i el recobriment lateral a l’altura de la sola eren de cuir, sovint llavorat, o de teixit, generalment vellut. La part de la sola que tocava a terra era sempre de cuir. Dues de les dones que ajuden al part de santa Anna en la taula de la Nativitat de la Mare de Déu del retaule de l’església de Montanyana (Alta Ribagorça) (MNAC) (vegeu el volum Pintura III, pàg. 179) calcen tapins. L’“escarpí” era un calçat ajustat i confeccionat amb teixit. S’utilitzava també amb els tapins per sortir al carrer.

El brodat ornamentava les camises. Podia ser de sedes policromes, or i argent; també adornava les cortapises del baix de les vestidures, les bosses que es duien a la cintura, els cinyells i els guants i les lligadures. Un altre tipus d’ornamentació eren les “randes”, antecedent de les actuals puntes de coixí i boixets. Les confeccionaven els “randers”, passamaners que treballaven el fil d’or i d’argent enrotllat en grans boixets metàl·lics sobre un coixí (la princesa Eudòxia davant la tomba de sant Esteve del retaule de Granollers porta un coll de randes d’or).

Les peces exteriors, com les robes, o d’abric continuaren essent folrades de pells i també rivetejades, deixant a l’exterior una part d’aquesta pell, arran de la millora tècnica a què s’arribà en el tractament de pells peludes en aquest moment.

Les classes populars

La indumentària de les classes populars segueix unes estructures de formes semblants a les de la noblesa. L’home porta la camisa i les bragues com a roba interior (vegeu la taula de la decapitació de sant Joan Baptista i el frontal de la flagel·lació de Crist, de Jaume Huguet, Musée du Louvre, París; vegeu el volum Pintura III, en el desplegable “La fusteria dels mobles d’altar”), el gipó i, al damunt, el jubó o la roba, que es podia dur oberta i amb els laterals plegats cap a amunt per facilitar els moviments (frontal de la flagel·lació de Crist). Els induments d’abrigall eren la capa, tal com es pot veure en la figura del pelegrí a la tomba de sant Esteve (escena de la princesa Eudòxia davant la tomba de sant Esteve), el mantell, la clotxa i el tabard. El cap es cobria amb toques que l’embolcallaven, inspirades en les andalusines, com en els botxins del frontal de la Flagel·lació de Crist de Jaume Huguet, amb caperons, bonets i capells de viatge, com els que duu el pelegrí a la tomba de sant Esteve en el retaule major de Granollers, i gorres de volta, tal com porta el criat de sant Joaquim de la taula de l’abraçada de sant Joaquim i santa Anna del retaule de la Mare de Déu de Cervera de Cañada, obra del tercer quart del segle XV, que havia estat atribuïda a Jaume Huguet (PinturaIII, pàg. 97). Les calces s’aguantaven amb una lligacama, agafada al gipó, i podien ser solades (vegeu la taula de la flagel·lació de Crist atribuïda a Francesc Borrassà). També s’usaven estivals alts, com els que duu un dels botxins del frontal de la Flagel·lació de Crist de Jaume Huguet, o baixos, com mostra el pelegrí a la tomba de sant Esteve, o borseguins, com un dels botxins del frontal de la Flagel·lació de Crist. En general, el calçat tenia la mateixa forma que el de la noblesa, si bé les puntes eren més discretes.

El vestit femení constava de camisa, gonella amb escot en punta, ajustada per un cinyell a la cintura, llarga però deixant veure els peus per facilitar els moviments, amb mànigues llargues i obertes, tot deixant sortir les mànigues de la camisa. En la taula de Jesús i la samaritana de la predel·la del retaule de la Transfiguració de la catedral de Barcelona (1445-52), la dona porta la camisa i la gonella de la manera descrita. A sobre es duia la roba, sovint amb màniga curta per deixar veure les mànigues de la gonella. Les peces d’abric eren la capa, el mantell i el mantonet. Els cabells es recollien amb el trenat i el cap es cobria amb toques penjant o de forma rodona, que l’embolcallaven; algunes toques s’inspiraven en els alharems andalusins, com la samaritana de la taula esmentada. El calçat era pla i cobria l’empenya. La samaritana porta calces vermelles, dels mateixos colors que les masculines, i borseguins als peus.

Els teixits usats per les classes menestrals i treballadores eren els mateixos que s’havien utilitzat al segle anterior. Entre les llanes, s’emprava el burell, la bifa i també la bruneta, de color fosc o negre, que no aconseguia tenir els tons brillants i intensos de les llanes de qualitat. Altres teixits eren de lli i de cotó, com la cotonina. Entre la societat que no pertanyia a la noblesa hi havia variacions en el vestit, encara que algunes formes eren similars. Així, els menestrals vestien millor que els camperols, i la burgesia que constituïa els gremis i també els mercaders vestien de manera semblant a la noblesa. Les normatives sobre l’ús de certes peces de vestir i, sobretot, sobre els teixits emprats per a confeccionar-les, permetien diferenciar molt bé els diferents estaments pel seu vestit i marcar clarament les diferències amb la noblesa, que s’anaren accentuant progressivament en estendre’s el luxe en aquesta classe.

Sant Miquel Arcàngel, escultura de la part posterior del retaule major de la catedral de Tarragona, obra de l’escultor Pere Joan (1426). Damunt la cota de malla, porta un arnès blanc, típic del segle XV, de plaques metàl·liques.

AT – J.Farré

Pel que fa a la indumentària militar, es continuà utilitzant damunt la camisa la cuirassa, que cobria totalment el cos de plaques metàl·liques. A voltes es podia recobrir amb una mena de roba, tal com vesteix el sant Jordi vencent el drac en el retaule de la Paeria de Jaume Ferrer II, de vers el 1444 (vegeu el volum Pintura II, pàg. 305, i el desplegable “La vida de Crist i dels sants”), però normalment la cuirassa es portava sense cobriment, com el sant Miquel Arcàngel sotmetent el dimoni del darrere del retaule major de la catedral de Tarragona (v. 1426). Al cap duien una mena de gorra o còfia que el protegia del contacte directe amb el casc de metall.

Bibliografia consultada

Puiggarí, 1890; Gudiol i Cunill, 1902; Martínez i Ferrando, 1953-54; Bernis, 1956; May, 1957; Riquer, 1968; Gual, 1976; Bernis, 1978 i 1979; Art, tecnologia..., 1987-91; Ruiz i Calonja, 1990; Llibre dels fets del Rei En Jaume, 1991; Marangas, 1991; Tirant lo Blanc, 1991; Borau, 1992; Mata, 1993; Martín i Ros, 1994a, 1996b i 1997b; Lo somni, 1999.